Arran de presenciar una altra exhibició futbolística, i perquè no dir-ho, una obra d’art més del Barça de Pep Guardiola, crec que ja no existeix cap dubte que aquest equip pot ser el millor de la història del futbol. A més, l’espectacular joc que ofereix el Pep Team es tradueix, a diferència d’altres grans esquadres, en extraordinaris resultats i multitud de títols.
Aquest article està dedicat als 10 conjunts que han practicat un joc més atractiu en la història del futbol i no als 10 millors grups, pel que fa a resultats i títols. Per tant, en queden fora blocs com els diferents combinats italians que han aconseguit la Copa del Món, l’Uruguai del “Maracanazo”, l’Inter d’Helenio Herrera, la selecció alemanya de Helmut Schön, el Bayern tricampió de la Copa d’Europa als anys 70, el Liverpool de Bob Paisley, l’Argentina de Diego Armando Maradona, els Milan de Fabio Capello i Carlo Ancelotti, el Manchester United d’Alex Ferguson, el Real Madrid que va conquistar tres Champions League en cinc anys o l’Inter de José Mourinho, entre d’altres.
L’Hongria dels 50. Va reunir, a les ordres de Gusztav Sebes, excel·lents futbolistes com Hidegkuti, segons alguns entesos el primer “fals” davanter centre de la història; Puskas, potser el millor jugador d’aquella generació; Kocsis, màxim golejador del Mundial de 1954, o Czibor. Aquella esquadra es va proclamar campiona olímpica als Jocs celebrats a Helsinki, el 1952; va humiliar la selecció anglesa a l’antic estadi londinenc de Wembley (3 a 7), el 1953, i va meravellar al Mundial de Suïssa, el 1954, encara que paradoxalment va perdre la final a Berna contra Alemanya Occidental (3-2), davant un conjunt al qual havia golejat (8-3) a la fase de grups. Aquell gran bloc es va desfer arran que els tancs soviètics acabessin amb la revolució de 1956, fet que va motivar la marxar de Puskas al Real Madrid i Kocsis i Czibor al FC Barcelona, on ja es trobava un altre hongarès il·lustre: Kubala.
El Real Madrid pentacampió d’Europa. El 1955, impulsada per la publicació esportiva francesa L’Equipe i el directiu madridista Raymundo Saporta, un dels màxims col·laboradors de Santiago Bernabéu, va néixer la Copa d’Europa i el Real Madrid en va ser el campió de les cinc primeres edicions, arran de superar, respectivament des de 1956 a 1960, Stade de Reims, Fiorentina, Milan, de nou Reims i Eintracht de Frankfurt. Aquell Madrid, que va tenir com a entrenadors José Villalonga (1956 i 1957), l’argentí Luis Carniglia (1958 i 1959) i Miguel Muñoz (1960), va comptar amb llegendaris futbolistes com Vicente, Marquitos, Santamaría, Mateos, Del Sol, Rial, Puskas, Kopa, Gento i el gran Di Estéfano, la gran estrella d’aquella meravellosa esquadra. El FC Barcelona, que després perdria la final a Berna contra el Benfica, va acabar amb aquella història a la campanya 1960/1961.
El Brasil del 1970. Brasil va guanyar de forma consecutiva les Copes del Món de 1958, a Suècia, i de 1962, a Xile, però no va poder superar la primera fase del certamen jugat el 1966 a Anglaterra, on Pelé va caure greument lesionat. Al campionat organitzat a Mèxic el 1970, per a molts la millor edició de la història, Brasil només comptava amb dos integrants de les dues primeres corones: Mário Zàgallo, que s’havia convertit en seleccionador, i la gran estrella Pelé. Juntament amb O’Rei, a terres mexicanes es van ajuntar jugadors d’una magnífica qualitat tècnica i de caire ofensiu, com eren els casos de Jairzinho, que va marcar en tots els encontres d’aquell Mundial; Gerson, Tostao i el fi Rivelino. La Canarinha, que també disposava de brillants homes a la defensa, com el capità Carlos Alberto i Piazza, va aconseguir a l’estadi Azteca el seu tercer títol mundial, arran d’un festival davant la Itàlia de més classe de la història.
L’Ajax del primer lustre dels 70. Aquell gran Ajax, primer entrenat per Marinus Michels i després preparat pel romanès Laszlo Kovacs, va ser l’inventor, juntament amb la selecció holandesa de l’època, de l’anomenat “futbol total”. L’entitat d’Amsterdam, que tenia en Cruyff la seva gran estrella, ja va jugar la final de la Copa d’Europa de l’any 1969, però l’equip, molt jove i inexpert, havia perdut clarament contra un Milan amb molt ofici. No obstant, aquell conjunt no es va ensorrar i va assolir tres trofeus europeus consecutius entre 1971 i 1973, amb la realització d’un gran futbol, de caràcter atrevit i ofensiu. A part de Cruyff, destacaven en aquell grup jugadors com Suurbier, Krol, Neesquens, Haan o Rep. El fitxatge de Cruyff, aleshores el millor futbolista del món, el 1973 pel Barcelona, va suposar la decadèmcia d’aquell gran equip, que va trigar 22 anys en assolir de nou el torneig.
L’Holanda dels 70 (foto). Molts jugadors del gran Ajax de la mateixa època, com els ja citats en el paràgraf anterior, a més d’altres futbolistes com Rijsbergen, Jansen, Van Hanegem, Rensebrink o els germans René i Willy van de Kerkhov, van ser els protagonistes de l’anomenada Taronja Mecànica, en un període en què es va estrenar el cèlebre film de Stanley Kubrick. Abans del campionat organitzat per Alemanya Occidental el 1974, Holanda només havia jugat un Mundial, el de França en el llunyà 1938, però en terres germàniques el bloc que dirigia Michels, llavors també entrenador del Barça, va oferir un joc ofensiu i espectacular, amb un rendiment excel·lent de l’estrella Cruyff. Tanmateix, la selecció taronja va caure a la final de Munic contra el rocós i sòlid conjunt amfitrió. Quatre anys després a Argentina, sense Michels, substituït per l’austríac Ernst Happel, i Cruyff, i amb un joc més gris, Holanda va tornar a disputar la final mundialista, però, també davant l’equip organitzador, va caure a Buenos Aires, on es va acabar definitivament aquella esquadra.
El Real Madrid de la Quinta del Buitre. Personalment, i he vist freqüentment futbol des dels inicis de la dècada dels 70, el Madrid més brillant que he presenciat mai és el de la segona meitat del decenni dels 80, el qual va obtenir cinc campionats de Lliga, tots ells consecutius, una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya i dues Copes de la UEFA. No obstant, mai va aconseguir fer-se amb la Copa d’Europa i ni tan sols va jugar mai cap final del torneig, el gran somni del llavors president Ramón Mendoza. Curiosament, uns anys més tard, un planter que no oferia, ni de bon tros, tan bon joc, va conquistar tres Lligues de Campions en només cinc anys. Sota les ordres de tècnics com Luis Molowny, Leo Beenhacker i John Toshack, hi van destacar futbolistes com els representants de la quinta, és a dir Sanchis, Michel, Martín Vázquez, Pardeza i Butragueño, a més de Buyo, Chendo, Maceda, el veterà Camacho, Jankovic, Schuster, Gordillo o el golejador Hugo Sánchez.
El Milan d’Arrigo Sacchi. Realment és estrany que un representant del futbol italià, el qual d’altra banda respecto moltíssim, es trobi en aquest article. Però aquell Milan entrenat per Sacchi ho tenia pràcticament tot: ofici, competivitat, mentalitat guanyadora, equilibri, bon joc, grans futbolistes, seguretat defensiva, control al centre del camp i resolució i eficàcia el davant. L’únic defecte que li podem trobar a aquella esquadra és el fet que només aconseguís una Lliga italiana, a més a més arran d’un “regal” del Nàpols de Maradona, però la seva història internacional va ser espectacular, amb dues Copes d’Europa (és l’última entitat que ha guanyat dues vegades consecutives el trofeu), dues Supercopes d’Europa i dues Copes Intercontinentals. Els homes més brillants de Sacchi eren els italians Baresi, Maldini, llavors una promesa, Donadoni i Ancelotti, i evidentment els holandesos Rijkaard, Gullit i el golejador Van Vasten, que el 1988 van assolir l’Eurocopa amb la seva selecció. Molts entrenadors coincideixen a dir que hi ha un abans i un després d’aquell Milan.
El Dream Team. L’arribada de Johan Cruyff com a entrenador del FC Barcelona, el 1988, va canviar la història de la institució catalana de manera radical, fins el punt que el Barça triomfant dels nostres dies és deutor d’aquell gran equip, que va rebre el sobrenom de Dream Team, doncs va coincidir amb el temps amb el magnífic equip nord-americà de bàsquet que va arrasar als Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992. L’entitat blaugrana va passar de tenir un caràcter perdedor, pessimista i victimista a ser una societat guanyadora, optimista i segura de si mateixa. El Barça de Cruyff, amb un sistema vistós i ultra-ofensiu (per mi fins i tot exagerat), va conquistar quatre Lligues, totes de forma consecutiva, una Copa del Rei, quatre Supercopes d’Espanya, una Copa d’Europa, la primera en la història del club, una Recopa i una Supercopa d’Europa, també la primera de la institució, i va comptar amb jugadors com l’actual director tècnic Zubizarreta, Ferrer, Alexanko, Nadal, Sergi, l’actual entrenador Guardiola, l’actual preparador del filial Eusebio, Amor, Bakero, Laudrup, Goikoetxea, Begirisitáin, Stoitxkov o Romário.
El Pep Team. L’única experiència que tenia Pep Guardiola abans d’entrenar el primer equip del Barça era un any com a preparador del filial a tercera divisió, però el tècnic de Santpedor està fent història a la banqueta del Camp Nou, amb la consecució de tres Lligues, totes guanyades de forma consecutiva, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, també seguides, dues Champions League, dues Supercopes d’Europa i dos Mundial de Clubs, torneig que mai havia conquistat abans, ni quan s’anomenava Copa Intercontinental, el club català. A més, el conjunt blaugrana ha realitzat un futbol espectacular, molt probablement el millor que s’hagi mai observat a la història, almenys de manera tan continuada, i alguns dels seus partits haurien de presenciar-se a les escoles futbolístiques del món sencer. Guardiola ha reinventat el joc del Dream Team de Cruyff i Carles Rexach, en el qual s’ha basat, i els últims temps està reconvertint la seva pròpia reinvenció, amb el renaixement del “futbol total”. Alguns jugadors que han anat passant, o segueixen passant, per aquest extraordinari equip, són Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Márquez, Mascherano, Abidal, Xavi, Busquets, Keita, Iniesta, Fàbregas, Thiago, Messi, per alguns ja consideren el millor futbolista de la història, Pedro, Eto’o, Villa i Alexis, entre molts d’altres.
La selecció espanyola campiona europea i mundial. Encara que en alguns punts de l’Espanya més profunda, conservadora i madridista ho neguen, o almenys intenten maquillar-ho una mica, el joc que ha ofert el combinat estatal espanyol els últims anys és molt semblant al sistema que utilitza el FC Barcelona. Una de les poques diferències és que mentre el Barça actua amb un únic mig centre (Busquets), Espanya ho fa amb 2 (el mateix migcampista de Badia del Vallès i Xabi Alonso). Després d’anys de fúria i garra, i com dirien el més rancis, raça i casta, Espanya ha adoptat posteriorment la tècnica i la classe i amb aquestes característiques ha aconseguir amb Luis Aragonés l’Eurocopa de l’any 2008, a Àustria i Suïssa, i amb Vicente del Bosque el Mundial de l’any 2010, a Sudàfrica. Si els mètodes usats són molt semblants als del Barça, jugadors d’aquest club han estat protagonistes en aquests èxits, com els casos de Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro, Fàbregas i Villa, encara que els dos últims va ser campions continentals i mundials com a jugadors, respectivament, d’Arsenal i València. Altres homes bàsics han estat Casillas, Ramos, Capedevila, Alonso, Silva, Navas o Torres.
Com només es tractava d’analitzar 10 equips, n’han quedat fora altres blocs que han passat a la història pel seu bon joc, i també pels resultats i títols assolits, com el Barça de les Cinc Copes, el Brasil campió del món els anys 1958 i 1962, el Benfica d’Eusebio, el Milan de Rivera, la Polònia dels 70, la França dels 80, l’Holanda campiona de l’Eurocopa de 1988, l’Ajax dels 90 de Louis van Gaal, la França campiona d’Europa i mundial, el Brasil campió del món l’any 2002 o el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho, abans de la seva gran decadència.
