LES ETAPES DE DIEGO ARMANDO MARADONA (2): DOS ANYS COMPLICATS AL CAMP NOU

 

L’any 1982, el mateix del Mundial d’Espanya i dos després que ja estigués a punt de fitxar per la institució catalana, Diego Armando Maradona va ser contractat pel FC Barcelona, en el que va ser el traspàs més car de la història. Llavors el Pelusa tenia només 21 anys i alguns analistes creuen que potser va arribar massa aviat al Camp Nou.

Maradona va deixar per al record gols, accions i jugades extraordinaris i penso, per exemple, amb les anotacions que va fer contra l’Estrella Roja de Belgrad, a la Recopa, i el Real Madrid, a la final anada de la Copa de la Lliga, en una brillant definició en què l’altre protagonista va ser el defensa andalús Sandokan Juan José. Diego va conquistar com a blaugrana una Supercopa d’Espanya, una Copa del Rei i una Copa de la Lliga, les dues últimes competicions davant l’etern rival madridista a les finals.

Tanmateix, l’estrella argentina va patir dos grans inconvenients: una malaltia en la temporada inicial i una greu lesió en la segona i última campanya.

A finals de 1982, Diego va contraure una hepatitis, que el va mantenir uns tres mesos fora dels terrenys de joc, i, més o menys un any més tard, va ser víctima d’una duríssima i salvatge entrada al Camp Nou del defensa de l’Athletic Club de Bilbao Andoni Goikoetxea, que el va tenir inactiu uns quatre mesos. Molts experts asseguren que sense aquells dos successos, el Barça hauria assolit els dos campionats de Lliga i potser s’hauria alçat amb la primera Copa d’Europa en la història del club.

Després d’una tristíssima final de la Copa del Rei, que l’Athletic Club del llavors molt polèmic Javier Clemente li va guanyar al Barça al Santiago Bernabéu de Madrid, hi va tenir lloc una terrible tangana que va exhibir com a un dels principals protagonistes a Maradona. Aquell partit va ser l’últim que va diputar com a blaugrana, doncs unes relacions ja força deteriorades amb el president Josep Lluís Núñez es van aguditzar i, pocs dies més tard, va ser traspassat al Nàpols, un fitxatge que va suposar una nova marca mundial.

Al club català, Maradona va coincidir amb els entrenadors Udo Lattek i César Luis Menotti i amb futbolistes com Francisco Javier Urruti, José Vicente Sánchez, Migueli Bernardo, José Ramón Alexanko, Julio Alberto Moreno, Bernd Schuster, Víctor Muñoz, Francisco José Carrasco, Marcos Alonso, Àngel Pichi Alonso i un veterà Enrique Castro Quini.

LES ETAPES DE DIEGO ARMANDO MARADONA (1): DEL DISGUST D’ARGENTINA 1978 ALS PROBLEMES D’ESPANYA 1982

 

El passat 25 de novembre va morir Diego Armando Maradona, per a molts experts, el millor futbolista de la història. En aquest bloc, dedicaré varis capítols a la seva extraordinària, però també en ocasions, controvertida figura.

El primer club professional de Maradona va ser Argentinos Juniors, amb el qual va debutar a primera divisió quan només tenia 15 anys. Quan havia complert els 17, edat en què va debutar com a internacional absolut, es va endur un gran disgust quan el seleccionador de l’Albiceleste, César Luis Menotti, el va deixar a última hora fora de la llista per disputar la Copa del Món de 1978, en què el país sud-americà va exercir d’amfitrió i en el qual es va proclamar campió.

Quatre anys més tard, quan era integrant del club de la seva vida, el Boca Juniors, entitat amb què va guanyar el seu primer títol, el Metropolitano, Menotti si va convocar Diego per a la Copa del Món d’Espanya l’any 1982, però l’Albiceleste, amb un equip molt veterà, en què hi seguien varis dels herois de 1978, com Ubaldo Fillol, Daniel Passarella, Oswaldo Ardiles o Mario Kempes, no va poder superar la segona fase de grups i Maradona, que va rebre duríssims marcatges, com el de l’italià Claudio Gentile, va tenir un rendiment força irregular.

A la foto, Maradona marcat per Gentile en un Itàlia – Argentina corresponent al Mundial d’Espanya i disputat al desaparegut estadi de Sarrià.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (8): ESPANYA

 

Si hagués escrit aquest article fa unes setmanes, hauria comentat que Espanya era un equip en clara decadència, que no havia portat a terme un necessari canvi generacional, que el seu seleccionador, Luis Enrique Martínez, començava a estar qüestionat i que el conjunt estatal a penes tenia opcions d’aconseguir l’Eurocopa.

No obstant, fa uns dies, Espanya va humiliar la potent Alemanya, a la que va vèncer per un contundent 6 a 0 a l’estadi de la Cartuja de Sevilla, resultat que li va permetre classificar-se per a la final four de la segona edició de la UEFA Nations League. Luis Enrique només disposa de tres campions del món de fa 10 anys a Sud-àfrica, el capità Ramos (Real Madrid), Busquets (FC Barcelona) i Navas (Sevilla FC), a part d’altres homes veterans o amb una important experiència com De Gea (Manchester United), Carvajal (Real Madrid), Roberto (FC Barcelona), Alba (FC Barcelona), Koke (Atlético Madrid), Saül (Atlético Madrid) o Canales (Real Betis), però la sensació és que ja s’està notant el canvi generacional amb futbolistes com Simón (Athletic Club Bilbao), Pau Torres (Vila-real CF), Garcia (Manchester City), Reguilón (Tottenham Hotspur), Rodri (Manchester City), Llorente (Atlético Madrid), Ruiz (SSC Nàpols), Merino (Real Sociedad), Oyarzábal (Real Sociedad), Olmo (RB Leipzig), Adama (Wolverhampton Wanderers), Fati (FC Barcelona) i Ferran Torres (Manchester City).

Malgrat tot, si l’Eurocopa comencés d’aquí uns dies, no tindria massa confiança en el combinat espanyol, que els darrers temps ha mostrat molta irregularitat i potser hauran de passar un munt d’anys perquè l’equip estatal tingui una relació de futbolistes tan extraordinària com la que va guanyar dos Europeus i un Mundial entre els anys 2008 i 2012.

A la foto, Fati.

BARÇA 2020 / 2021: TRANSICIÓ, SI; DESASTRE, NO

 

Tots els seguidors del FC Barcelona ens hem fet a la idea que aquesta temporada, la conduïda a la banqueta per Ronald Koeman i en la qual hi tindran lloc unes transcendentals eleccions, serà de transició i en què s’haurà de tenir molta paciència, sobretot amb joves futbolistes com Dest, Araujo, Trincao, Pedri o l’ara lesionat Fati. No obstant, no és el mateix un exercici de transició que una campanya que acabi suposant un autèntic desastre.

Seria comprensible que el Barça no guanyi cap títol gran i, fins i tot, entraria dintre del normal i lògic que ni tan sols s’aconseguís un torneig de segona fila com la Copa del Rei, però hi ha certes obligacions i una d’aquestes, evidentment, seria assolir la classificació per a la Lliga de Campions, és a dir, finalitzar entre els quatre primers classificats al campionat de Lliga.

Tanmateix, actualment el grup de Koeman, que encara té dos encontres de Lliga pendents, està més a prop de la zona de descens que la d’accés a la Champions League i, sense cap mena de dubte, quedar fora d’aquesta competició, cosa que no succeeix des de l’any 2003, seria un hecatombe esportiva i econòmica per el club.

A la foto, Koeman amb Leo Messi.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (7): POLÒNIA

 

Després d’una època extraordinària, entre els anys 1972 i 1982, en què Polònia, de la mà de futbolistes com Zmuda, Deyna, Szarmach, Lato o Boniek, va aconseguir una medalla d’or olímpica, als Jocs de Munic, i va ser dues vegades tercera classificada en Mundials, a les Copes del Món d’Alemanya Occidental i Espanya, la selecció de l’est d’Europa va entrar en una llarga, penosa i profunda crisi.

Tanmateix, Polònia es va recuperar ja fa alguns anys i ha estat present en els últims grans esdeveniments esportius, tant Eurocopes com Copes del Món, cosa que li ha de proporcionar suficient experiència per ser una de les possibles revelacions del pròxim campionat continental. El seleccionador Jerzy Brzeczek disposa d’una relació de futbolistes que han triomfat en les millors Lligues europees, com són els casos del meta Szczesny (Juventus FC), Glik (Benevento Calcio), Bednarek (Southampton FC), l’exsevillista Krychowiak (Lokomotive Moscou), Grosicki (West Bromwich Albion), Zielinski (SSC Nàpols), Lynetti (AC Torino), Milik (SSC Nàpols), Piatek (Hertha Berlin) i la seva gran estrella Lewandowski (Bayern Munic), qui segurament guanyarà la pròxima Pilota d’Or i el qual ha estat el davanter més regular del món l’última dècada, només per darrere dels astres Messi i Ronaldo.

Polònia, però, depèn massa del que faci Lewandowski, qui no ha estat fins el moment massa afortunat en les fases finals de les grans competicions internacionals de seleccions, cosa que s’ha reflectit en el rendiment del combinat blanc-i-vermell, que, per exemple, no va superar la fase de grups en el passat Mundial de Rússia, celebrat l’any 2018.

A la foto, Piatek.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (6): BÈLGICA

La selecció de Bèlgica, dirigida pel tècnic català Robert Martínez, arribarà a la pròxima Eurocopa com una de les principals favorites i en clara línia ascendent, doncs va disputar els quarts de final de l’Europeu de França, l’any 2016, i va ser semifinalista, després d’eliminar Brasil, del Mundial de Rússia, l’any 2018.

Bèlgica compta amb una relació de futbolistes caracteritzats, en una gran proporció, per la qualitat tècnica i, sobretot, per una enorme experiència. Entre els jugadors més destacats cal significar el porter Courtois (Real Madrid), que continua la tradició de grans arquers del país, iniciada al seu dia per Pfaff i Preud’homme; els defenses Meunier (Borussia Dortmund), Anderweireld (Tottenham Hotspur), Vertonghen (Benfica SL) i el veterà exblaugrana Vermaelen (Vissel Kobe); els centrecampistes Witsel (Borussia Dortmund), De Bruyne (Manchester City), Tielemans (Leicester City) Thorgan Hazard (Borussia Dortmund) i Carrasco (Atlético Madrid) i els davanters Eden Hazard (Real Madrid), Mertens (SSC Nàpols), Lukaku (Inter Milà) i Origi (Liverpool FC).

Dos són els problemes que hi observo en el conjunt de Martínez: en primer lloc, les dificultats que té la seva principal estrella, Eden Hazard, des que va fitxar pel Real Madrid, víctima de continuades lesions, i, en segon lloc, es tracta d’un col·lectiu de futbolistes força veterans, sense que es produeixi un canvi generacional, tot i que homes com Denayer (Olympique Lió) i Praet (Leicester City) ja comencen a disposar de cert protagonisme.

A la foto, Lukaku.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (5): ITÀLIA

 

Després del sonor fracàs que va suposar per a Itàlia quedar fora del Mundial de Rússia l’any 2018, l’Squadra Azzurra ha realitzat una millora important de la mà del tècnic Roberto Mancini, un dels entrenadors de més prestigi els últims temps al país mediterrani.

Mancini, llegenda com a futbolista de l’UC Sampdoria i que per exemple va deixar un bon record com a preparador en clubs com l’Inter de Milà i el Manchester City, té un elenc de jugadors on es barregen veterans com Florenzi (París Saint – Germain), Bonucci (Juventus FC), el capità Chiellini (Juventus FC), Verratti (París Saint – Germain), Frello (Chelsea FC), Insigne (SSC Nàpols) i el golejador Immobile (SSC Lazio) amb joves, alguns nous valors del futbol italià, com el porter Donnarumma (AC Milan), Bernardeschi (Juventus FC), Belotti (AC Torino), Chiesa (Juventus FC) i Kean (París Saint – Germain).

Tanmateix, Itàlia no estarà entre els principals favorits de l’Eurocopa, doncs crec que es troba força lluny d’equips com la campiona mundial França, Alemanya o Bèlgica i fins i tot per sota de la campiona continental Portugal, Anglaterra o Espanya, doncs Mancini no compta amb grans estrelles com el seu dia ho van ser, per exemple, Mazzola, Rivera, Riva, Rossi, Buffon o Pirlo, entre molts d’altres.

A la foto, Donnarumma.

SEMBLA QUE A CARLES TUSQUETS LI AGRADA SER PRESIDENT

 

Si no hi un canvi d’última hora, les eleccions del FC Barcelona, potser les més transcendents de la seva història des què el comicis són plenament democràtics, es faran el 24 de gener de 2021.

Ningú acaba de comprendre perquè el president de la junta gestora, Carles Tusquets (foto), ha trigat tant a convocar-les, però la sensació és que sembla que li agrada ser president, encara que absolutament ningú l’hagi votat i que és plenament conscient dels molts problemes econòmics que té el club.

La tardança en convocar les eleccions per part de Busquets té dos grans problemes: el primer, que la junta elegida només disposarà d’una setmana d’obertura del mercat d’hivern per decidir possibles altes i baixes i, la segona, que els futbolistes haurien d’haver ja renunciat llavors a una paga extra de gener, havent en aquest cas només una solució per evitar que la institució potser entri en un concurs de creditors, que seria realitzar la rebaixa de manera unilateral, sense la conformitat de la plantilla i amb el que això podria comportar.

ELS MUNDIALS UN A UN (19): 2014

 

Organitzador: Brasil.

Campió: Alemanya (foto).

Finalista: Argentina.

Semifinalistes: Holanda i Brasil.

Participació d’Espanya: eliminada a la fase de grups per Holanda i Xile.

Seleccionador campió: Joachim Löw.

Seleccionador finalista: Luiz Felipe Scolari.

Millor jugador: Thomas Müller (Alemanya).

Màxim golejador: James Rodríguez (Colòmbia).

Altres futbolistes destacats: Manuel Neuer (Alemanya), Leo Messi (Argentina) i Arjen Robben (Holanda).

El millor:

- L’exhibició d’Alemanya a les semifinals contra Brasil (7 – 1).

- Argentina va arribar a una final 24 anys més tard.

- La bona imatge de l’Holanda de Louis van Gaal.

El pitjor:

- El segon maracanazo que va rebre Brasil.

- Potser Messi va perdre la gran oportunitat de ser campió del món.

- Espanya, vigent campiona, no va superar la fase de grups.

EL BARÇA LES ÚLTIMES DÈCADES HA GUANYAT MOLTES LLIGUES IGUALADES

 

Amb el retorn del futbol després del confinament provocat pel coronavirus, hi va tenir lloc una important polèmica, sobretot a Catalunya, pels presumptes favors del VAR al Real Madrid.

He de reconèixer que, malgrat ser contrari al victimisme clàssic d’una part del barcelonisme o a tota mena de teories de la conspiració, si que em van sorprendre, i em van fer pensar molt malament, algunes de les decisions del vídeo-arbitratge a favor de l’equip de Zinedine Zidane en la represa del campionat de Lliga el passat estiu.

Tanmateix, penso que no es pot culpar el VAR si el Real Madrid finalment va guanyar el campionat de la regularitat, doncs hi ha altres aspectes que van ser decisius: l’horrible joc, durant la majoria de minuts, del bloc de Quique Setién, la manca d’ofici mostrada pel conjunt blaugrana per vèncer el Sevilla i el Celta, al Sánchez Pizjuán i Balaidos respectivament, i l’Atlético de Madrid el Camp Nou, o el fet que l’entitat madridista comptés amb una plantilla molt més completa i àmplia, amb un entrenador més respectat al vestidor del Santiago Bernabéu del que ho va ser el tècnic càntabre per part de la plantilla del FC Barcelona.

Aquells dies vaig sentir una expressió que no escoltava des de feia més de 30 anys i que ve a dir que el Barça només pot guanyar la Lliga si aconsegueix un coixí molt ampli de punts. Això es deia per exemple durant les dècades dels anys 70 i 80 del passat segle XX, quan José Plaza va ser durant un munt d’anys president del Comitè d’Àrbitres. Tot sigui dit, les úniques Lligues que el club català va assolir en aquells dos decennis, els anys 1974 i 1985, ho va fer amb un gran avantatge de punts i després d’iniciar molt bé la competició.

La primera de les quatre Lligues consecutives que va conquistar al Barça de Johan Cruyff, el Dream Team, va seguir les mateixes circumstàncies, però tots recordarem que les següents tres les va aconseguir després d’arribar com a segon classificat a l’última jornada, quan el Real Madrid va caure dos anys seguits a l’Heliodoro Rodríguez de Tenerife i el Deportivo no va passar de l’empat a Riazor davant el València.

Posteriorment, dos compatriotes de Cruyff, Louis van Gaal i Frank Rijkaard, van guanyar dos campionats cada un de forma folgada, però els tres títols de Pep Guardiola van ser força diferents, doncs el primer, en paraules de l’entrenador de Santpedor, el va haver d’anar a assolir al Bernabéu, on va vèncer per un espectacular 2 a 6; el segon el va conquistar després d’una duríssima lluita contra el Real Madrid de Manuel Pellegrini i el tercer, tot i que va ser bastant clar, el va obtenir en una campanya terrible, orquestrada sobretot per José Mourinho, el nou preparador blanc.

Des de llavors, quatre dels cinc títols assolits pel Barça han estat força amplis, el del desaparegut Tito Vilanova, el primer de Luis Enrique Martínez, malgrat que va tenir lloc en un any en què va estar a punt de ser destituït, i els dos d’Ernesto Valverde, però el segon de l’entrenador asturià no es va aconseguir a los Carmenes de Granada fins a la darrera jornada.

A la foto, el llavors jugador del Tenerife i futur blaugrana Quique Estebaranz consola Michel després que el Real Madrid perdés la Lliga a l’Heliodoro Rodríguez l’any 1992.

EL COVID – 19 NOMÉS HA AFECTAT EL BARÇA ?

 

El FC Barcelona està passant per una terrible i gravíssima crisi econòmica i ha demanat per segon cop als seus futbolistes que acceptin una reducció de sou, cosa a la qual difícilment hi posaran facilitats els integrants de la plantilla. La institució catalana, de no poder convèncer els jugadors, podria entrar el gener de 2021 en concurs de creditors.

Jo comprenc que l’impacte del covid – 19 ha estat molt fort per a l’economia de la societat barcelonista, i també soc conscient que clubs que pertanyen a empresaris milionaris o fins i tot a estats, grup en el qual es podrien trobar entitats com el París Saint – Germain o el Manchester City, hagin pogut patir menys la crisi, però existeixen institucions podríem anomenar tradicionals, com Real Madrid, Bayern de Munic o Juventus FC, que no estan passant per les penúries del Barça.

Coronavirus a part, sens dubte, la gestió econòmica de l’expresident Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva ha estat un veritable desastre.

A la foto, el Camp Nou buit.

LES TEORIES DE LA CONSPIRACIÓ EN ENTREDIT

Hi ha una sèrie de persones, i Santi Nolla (foto), el director del Mundo Deportivo, en seria una d’elles, que insinuen o sostenen que hi ha una conspiració a favor del Real Madrid a la Lliga espanyola i, per demostrar-ho, parlen de les possibles ajudes que rep l’entitat blanca del VAR, que al mateix temps pot perjudicar el FC Barcelona.

El passat cap de setmana, però, aquestes teories de la conspiració van quedar en entredit: mentre en l’encontre disputat entre el Barça i el Betis al Camp Nou, l’equip andalús va rebre una expulsió i dos penals en contra, tot sigui dit de passada, molt clares les tres accions, en el partit que va enfrontar València i Real Madrid a Mestalla, al conjunt de Zinedine Zidane li van assenyalar tres penes màximes i, a més, després d’errar el primer tir, l’àrbitre va fer repetir el llançament.

Sempre he pensat que el victimisme, un mal que va patir el Barça durant tres de les seves pitjors dècades de la història, les dels 60, 70 i 80 del passat segle XX, és una de les circumstancies que la societat catalana hauria de tenir superada des de fa molts anys.

 

QUIQUE SETIÉN REAPAREIX

 

En una entrevista al País, en què també hi va intervenir l’exseleccionador espanyol Vicente del Bosque, Quique Setién (foto), que no havia dit absolutament res en públic des de la seva destitució al FC Barcelona, va reaparèixer comentant, per exemple, que no és fàcil gestionar un futbolista com Leo Messi, que no va poder aplicar els seus mètodes, de clara influència de Johan Cruyff, durant la seva etapa al Camp Nou i que no va voler portar a terme cap mesura dràstica per protegir el club.

És cert que totes les grans estrelles mundials de la història, i podríem parlar del mateix Cruyff, Diego Armando Maradona o Ronaldinho de Assis, han estat difícils de gestionar, com ara ho és Messi. També és veritat que Setién ni tenia prou experiència ni tampoc historial per dirigir futbolistes que ho havien guanyat tot i, finalment, s’ha de dir que, potser més que per fer un favor a la institució, que tenia molt en joc, Quique va poder posar per davant la possibilitat d’assolir els seus primers títols com a entrenador que no pas per evitar un motí al vestidor.

Tanmateix, segueixo pensant que els vuit mesos, més o menys, que el tècnic càntabre va viure al Barça van ser una tortura immerescuda, injusta i fins i tot en alguns punts vergonyosa. Des del primer dia que el preparador de Santander va posar els peus al vestidor del Camp Nou, els futbolistes, començant pels seus representants més veterans, entre ells Messi, alguns del quals ja no formen part de la plantilla blaugrana, no li van concedir ni la més mínima oportunitat de poder treballar còmodament i fidel als seus principis.

GRIEZMANN I DEMBÉLÉ, DOS FRANCESOS AMB PROBLEMES

 

Dos internacionals francesos, dos campions mundials, Antoine Griezmann i Ousmane Dembélé, ho estan passant força malament al FC Barcelona i, el que és pitjor, no s’endevina una millora clara a curt termini, tot i que tots dos van marcar contra el Betis el passat dissabte.

Griezmann va ser un d’aquests fitxatges difícils d’entendre, doncs la institució catalana el va intentar contractar l’any 2018 i, quan tot semblava pràcticament tancat, l’internacional francès va informar que seguia a l’Atlético de Madrid mitjançant un polèmic i controvertit vídeo produït per l’empresa del blaugrana Gerard Piqué. Malgrat tot, un any més tard, en una operació molt personal del president Josep Maria Bartomeu, sense oblidar l’interès del llavors entrenador Ernesto Valverde, Antoine va acabar al Camp Nou. Després d’una primera temporada molt irregular, en què no va connectar amb Leo Messi, ni al terreny de joc ni, almenys en principi, fora d’ell, el davanter ha començat molt malament l’actual campanya amb Ronald Koeman de preparador.

Dembélé és un cas diferent al del seu compatriota, doncs, a diferència de Griezmann, el qual crec que no té un clar encaix en el sistema de l’equip català, almenys mentre hi segueixi Messi, ja que l’exjugador de l’Atlético es troba més còmode com a mitja punta i amb llibertat de moviments, Ousmane compta amb moltes aptituds per poder triomfar algun dia al Camp Nou, com el fet de ser ambidextre, poder actuar a les dues bandes, comptar amb una excel·lent tècnica o veure porta amb certa assiduïtat. Malauradament, té molts aspectes en contra seu, ja que, a part de ser un home força anàrquic, ha patit continus problemes amb les lesions, potser moltes d’elles motivades per una mala alimentació, i per no seguir un tipus de vida adient per a un professional del futbol.

ALTRES CLUBS A TENIR EN COMPTE A LA CHAMPIONS LEAGUE

 

- AFC Ajax

Entrenador: Erik ten Haag.

Estrella: Tadic.

A favor: una pedrera inesgotable de talents.

En contra: en dos anys ha perdut De Ligt, De Jong, Schone, Van de Beek i Ziyech.

- Atalanta Bèrgam

Entrenador: Gian Piero Gasperini.

Estrella: Gómez.

A favor: potser l’equip que millor futbol ofereix a Europa en aquests moments.

En contra: certs entrebancs motivats pels riscos defensius a què s’exposa el bloc llombard.

- Atlético Madrid

Entrenador: Diego Simeone.

Estrella: Suárez.

A favor: un atac espectacular amb jugadors com Correa, Joao Félix, Suárez i Costa.

En contra: que el futbol més aviat defensiu de Simeone no en tregui partit.

- Borussia Dortmund

Entrenador: Lucien Fevre.

Estrella: Haaland.

A favor: el trident ofensiu format per Sancho, Haaland i Reus.

En contra: un anys presidits per una gran irregularitat.

- Borussia Mönchenglabdach

Entrenador: Marco Rose.

Estrella: Pléa.

A favor: un ritme ascendent.

En contra: molt lluny encara de l’esquadra que va impressionar durant els anys 70 del segle XX.

- Chelsea FC

Entrenador: Frank Lampard.

Estrella: Werner.

A favor: un dels clubs que més s’ha reforçat a Europa el passat estiu.

En contra: en dos anys han marxat emblemàtics futbolistes com Hazard i Willian.

- Inter Milà

Entrenador: Antonio Conte.

Estrella: Lukaku.

A favor: la parella atacant integrada per Lautaro i Lukaku.

En contra: Conte comença a sentir-se qüestionat.

- SSC Lazio

Entrenador: Simone Inzaghi. 

Estrella: Immobile.

A favor: els gols del Bota d’Or Immobile.

En contra: escassa experiència a la Lliga de Campions.

-  RB Leipzig

Entrenador: Julian Nagelsmann.

Estrella: Poulsen.  

A favor: l’agost va disputar les semifinals del torneig.

En contra: la pèrdua de Werner, traspassat al Chelsea.

- Manchester United

Entrenador: Ole Gunnar Solskjaer.

Estrella: Rashford.

A favor: jugadors de gran qualitat com Pogba, Fernandes, Rashford, Martial o Cavani.

En contra: la pitjor crisi de l’entitat en més de 30 anys.

- Olympique Lió

Entrenador: Rudi García.

Estrella: Depay.

A favor: la temporada passada va eliminar Juventus i Manchester City.

En contra: un conjunt bastant imprevisible.

- Sevilla FC

Entrenador: Julen Lopetegui.

Estrella: Ocampos.

A favor: sis títols de la Copa de la UEFA / Europa League, conquistats tots des de l’any 2006.

En contra: mai ha superat uns quarts de final de la Champions League.

A la foto, Haland, el davanter noruec del Dortmund.

UN COMENÇAMENT DE KOEMAN AL BARÇA QUE EM RECORDA ELS DE CRUYFF, RIJKAARD I GUARDIOLA

 

El FC Barcelona ha tingut un inici de temporada molt irregular, amb bons moments com el debut a la Lliga al Camp Nou contra el Vila-real i la victòria a la Champions League a Torí davant el Juventus, però també hi ha certa preocupació perquè el conjunt català només ha guanyat dos punts dels últims 12 possibles al campionat de la regularitat.

Els seguidors barcelonistes ens hauríem de mentalitzar que aquest exercici serà de transició i que és possible que no es guanyi cap dels títols anomenats grans, com la Lliga i la Lliga de Campions, i que potser els objectius més lògics serien intentar assolir la Copa del Rei i aconseguir la classificació per a la pròxima Champions League.

Tanmateix, estic observant brots verds en el grup de Ronald Koeman, com un futbol notable en alguns compassos d’aquest començament de campanya o la irrupció de joves valors com Dest, Araujo, Pedri, Trincao i el ja de certa manera consolidat Fati. Es tracta d’aspectes positius que es podien entreveure en els inicis a la banqueta del Camp Nou d’històrics entrenadors com Johan Cruyff, Frank Rijkaard i Pep Guardiola, els quals no van ser precisament senzills.

Cruyff es va convertir l’any 1988 en entrenador del Barça, 10 anys després que abandonés la institució catalana com a futbolista. L’holandès es va trobar un club esportivament i socialment trencat, que encara arrastrava la gran commoció que va significar la derrota, dos anys abans, a la final de la Copa d’Europa celebrada a Sevilla. Per construir l’inoblidable Dream Team, en què hi van destacar homes com Koeman, Guardiola, Laudrup o Stoitxkov, Johan va necessitar dos anys i, de no guanyar la final de la Copa del Rei l’any 1990 contra el Real Madrid, al final del seu segon exercici, quasi segur que hagués estat cessat pel president Josep Lluís Núñez. El tècnic neerlandès va assolir en vuit anys, amb un joc espectacular i extremadament ofensiu,  quatre Lligues, totes consecutives; una Copa del Rei, quatre Supercopes d’Espanya, una Recopa, una Supercopa d’Europa i una Copa d’Europa, la primera en la història de la societat barcelonista.

Un altre holandès, Rijkaard, també va arribar en un període del club molt delicat, quan Joan Laporta acabava de vèncer en les eleccions de l’any 2003, després de l’horrible etapa presidida per Joan Gaspart. El Barça va realitzar una primera volta de la Lliga lamentable i, a inicis de la segona, el llavors vicepresident esportiu Sandro Rosell, que apostava per l’entrenador brasiler Luiz Felipe Scolari, campió mundial amb la Canarinha l’any 2002, tenia en ment la destitució de Frank i utilitzar Joan Gratacós com a home pont, però el Barça va reaccionar, va fer una segona part del campionat espectacular i va estar molt a prop d’endur-se el títol, que finalment va guanyar el València. Posteriorment, el tècnic holandès, amb un Ronaldinho de Assis estel·lar, va conquistar dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Copa d’Europa, ja coneguda com a Champions League.

Guardiola es va fer càrrec del primer equip blaugrana, procedent del filial, llavors a tercera divisió, l’estiu en què Laporta va salvar per molt poc una moció de censura. En les dues primeres jornades del campionat de Lliga, el Barça, malgrat enfrontar-se a dos equips a priori molt assequibles, Numància a Sòria i Racing al Camp Nou, només va aconseguir un punt de sis possibles i, abans d’afrontar la tercera jornada, al Molinón de Gijón, es trobava en zona de descens. Tanmateix, el grup del Pep va aconseguir un triplet la primera temporada i un sextet el primer any natural, per assolir en quatre anys tres Lligues, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs. Aquell Barça del tècnic de Santpedor, en què van destacar Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta i molt especialment Messi, està considerat el millor dels 120 anys d’història de la societat catalana i un dels més grans de tots els temps en línies generals.

A la foto, Cruyff (al mig) amb els seus dos principals ajudants, Carles Rexach (dreta) i el recentment desaparegut Toni Bruins Slot (esquerra). 

TÉ RAÓ JOSEP MARIA BARTOMEU QUAN ES QUEIXA DE LA GENERALITAT ?

 

En el discurs de comiat arran de la seva dimissió com a president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu va insinuar, o va dir obertament, que la Generalitat de Catalunya no li havia donat suport en el tema d’un possible ajornament de la  celebració de la moció de censura.

Durant els mandats de Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez (tots dos a la foto amb el segon a l’esquerra), respectivament a la Generalitat i a la institució barcelonista, gairebé paral·lels, a ningú se li escapa que a l’expresident català li va interessar sempre tenir algú de confiança a la llotja del Camp Nou, tot i que al final, potser perquè Pujol va acabar desistint, Núñez va situar a la seva junta homes propers a Convergència Democràtica de Catalunya com Josep Lluís Vilaseca, Sixte Cambra o l’ara tristament cèlebre Fèlix Millet.

Bartomeu, a diferència per exemple de Joan Laporta, mai s’ha distingit per exterioritzar les seves idees polítiques ni sembla trobar-se molt proper a l’independentisme i en ocasions ha estat molt criticat per ser massa tou quan han tingut lloc afers relacionats al procés sobiranista i, sobretot, quan va permetre que es disputés, a porta tancada, l’encontre entre el Barça i Las Palmas al Camp Nou l’u d’octubre de 2017 (sincerament penso que va ser el millor que podia fer), el mateix dia del referèndum, en què els cossos policials de l’estat espanyol van utilitzar indiscriminadament la violència contra els votants.

Les últimes setmanes hem pogut llegir, sentir i escoltar declaracions penso que molt poc encertades de la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, i del màxim mandatari de la patronal barcelonina, Joan Canadell, reclamant per al Barça una directiva independentista, cosa que podria fer pensar que l’actual govern de la Generalitat, de caràcter sobiranista, podria veure bé la marxa de Bartomeu, doncs no s’acaba d’entendre que donés el vistiplau a la celebració de la moció el mateix cap de setmana que va tancar perimetralment per municipis el país.

Personalment crec, i em considero independentista per raons sentimentals i emocionals (no tinc absolutament res contra Espanya i la seva cultura), independentista crític perquè hi ha moltes coses del moviment que no m’agraden (per exemple algunes accions dels ja significats Paluzie i Canadell), que el Barça no ha d’entrar en temes polítics perquè els seus associats i seguidors són diversos i transversals, tot i que em semblen bé comunicats davant el que jo considero injustícies, com per exemple la duríssima sentència del Tribunal Suprem contra els polítics i activistes del procés.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (I 7): JUVENTUS FC

 

Per plantilla, també per individualitats i fins i tot pel carisma del seu nou entrenador, el mític Andrea Pirlo, tot i la seva inexperiència a les banquetes, la Vecchia Signora ha d’estar entre els favorits a assolir la Lliga de Campions, però les següents dades no porten precisament a l’optimisme: els piemontesos no guanyen la competició des de 1996, és a dir, des de fa 24 anys; han perdut les últimes cinc finals que han disputat i no han superat els vuitens de finals els últims dos anys, arran de caure contra dos rivals teòricament molt inferiors com AFC Ajax i Olympique Lió.

Després d’un any amb el tècnic Maurizio Sarri, qui va substituir Massimiliano Allegri i no va acabar d’encaixar al vestidor del Juventus Stadium, el club torinès ha decidit jugar-se-la amb el seu exfutbolista Pirlo, una llegenda del futbol italià que compta amb una plantilla en què hi destaquen Szczesny, Danilo, Bonucci, Chiellini, De Ligt, Sandro, Cuadrado, Khedira, Rabiot, Betancur, Ramsey, Bernardeschi, Dybala i la gran estrella Ronaldo. Evidentment, donant un cop d’ull a aquests noms, es tracta d’una relació de jugadors molt veterana i que necessita una renovació.

El Juventus, que ha fitxat el passat estiu Arthur (FC Barcelona) i McKennie (FC Schalke 04), i ha recuperat Morata (Atlético Madrid), és el principal candidat a conquistar la Sèrie A, un torneig que ha assolit els últims nou anys, tot un rècord en les grans Lligues europees, tot i que clubs com Inter Milà, SSC Lazio, l’atractiu Atalanta Bèrgam, AS Roma, SSC Nàpols i el renascut AC Milan no li posaran el camí teòricament fàcil.

A la foto, Rabiot.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (6): LIVERPOOL FC

L’any 2018, el conjunt de Jürgen Klopp va arribar a la final de la Lliga de Campions, que va perdre a Kiev contra el Real Madrid; l’any 2019, es va proclamar campió del torneig, després de superar el Tottenham Hotspur a Madrid, i la temporada passada va ser eliminat per l’Atlético de Madrid als vuitens de final, cosa que li va impedir estar a la final eight de Lisboa. Per tant, és una incògnita el rendiment del Liverpool en la vigent Champions League.

Tanmateix, el fracàs del conjunt anglès la campanya anterior a la principal competició de clubs europea es podia deure essencialment a dos motius: el primer, que el Liverpool va prioritzar el títol de la Premier League, el qual no conquistava, i quan encara no tenia l’actual denominació, des del llunyà any 1990. Pel que fa al segon, l’Atlético de Diego Simeone, que després va perdre als quarts de final contra el Red Bull Leipzig, actua molt bé davant esquadres teòricament superiors. El grup de Klopp, per tant, surt entre els principals candidats a guanyar la competició, també perquè compta amb una plantilla suficientment potent per assoli-ho, per la presència d’homes com Alisson, Alexander – Arnold, Matip, Robertson, Wijnaldum, Henderson, Fabinho, Keita, Firmino, Salah, Mané o Origi, encara que Van Dijk, potser el millor defensa europeu de l’actualitat, estarà de baixa quasi tota la temporada per una greu lesió.

Els Reds, que han contractat Thiago (Bayern Munic), Minamino (Red Bull Salzburg) i Jota (Wolverhampton Wanderers), serà de nou el màxim aspirant per aconseguir la Premier League, juntament amb el Manchester City de Pep Guardiola, encara que en aquest exercici també s’haurà de comptar amb el reforçat Chelsea de Frank Lampard.

A la foto, Wijnaldum.