GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: EDSON ARANTES PELÉ

País: Brasil.
Any de naixement: 1940.
Lloc de naixement: Tres Coraçoes.
Demarcació: davanter.
Clubs: Santos FC i Cosmos Nova York.
Mundials disputats: Suècia 1958, Xile 1962, Anglaterra 1966 i Mèxic 1970.
Títols de clubs: 10 Campionats Paulistes, 4 Copes Brasileres, 5 Torneigs Río – Sao Paulo, 1 Copa de Plata, 1 Campionat NASL, 2 Copes Libertadores, 1 Recopa Sud-americana, 1 Recopa Intercontinental i 2 Copes Intercontinentals.
Títols de seleccions: 3 Mundials.

El Millor: l’únic futbolista tricampió mundial

Pelé es va proclamar campió del món als torneigs celebrats a Suècia, quan només tenia 17 anys; Xile, campionat en què va caure lesionat en la fase de grups, i Mèxic, quan ja era la indiscutible estrella de la Canarinha i tenia la consideració unànime de millor jugador del món. És l’únic futbolista de la història en haver-ho aconseguit, encara que el també brasiler Mário Zagallo va obtenir igualment tres mundials, però el darrer com a seleccionador.

El pitjor: les lesions de Xile i Anglaterra

Pelé va disputar quatre mundials i en va ser campió en tres d’ells, però no va tenir gens de sort, en el pla personal, al mundial de Xile, jugat el 1962, quan va tenir una greu lesió en la primera fase del torneig. També va caure lesionat quatre anys més tard a Anglaterra, però en aquell cas Brasil va ser incapaç de superar la fase de grups. Sense cap mena de dubte es va poder refer d’aquestes decepcions al campionat portat a terme a Mèxic el 1970.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: MICHEL PLATINI

País: França.
Any de naixement: 1955.
Lloc de naixement: Joeuf.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Nancy Lorraine, AS Saint-Etienne i Juventus FC.
Eurocopes disputades: França 1984.
Mundial disputats: Argentina 1978, Espanya 1982 i Mèxic 1986.
Principals títols personals: 3 Pilotes d’Or, 2 World Soccer i màxim golejador de l’Eurocopa 1984.
Títols de clubs: 1 Lliga Francesa, 1 Copa Francesa, 2 Lligues Italianes, 1 Copa Italiana, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa, 1 Supercopa d’Europa i 1 Copa Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El Millor: el llançament de faltes

Personalment penso que ha estat el millor futbolista de la història en el llançament directe de faltes, juntament amb altres jugadors com Bernd Schuster, Ronald Koeman, Sinisa Mihajlovic o Juninho Pernambucano. Gràcies a la seva depurada tècnica, Platini va aconseguir gols molt importants en aquest tipus de jugada, com el que va classificar França per el Mundial de 1982 i el que li va donar l’Eurocopa al combinat bleu el 1984.

El pitjor: les semifinals mundialistes

Malgrat practicar un futbol formidable, potser el millor que un equip va realitzar durant la dècada dels anys 80, França es va quedar a les portes de la final dels Mundials jugats el 1982, a Espanya, i el 1986, a Mèxic. La manca d’ofici i la fragilitat mental en els moments decisius van provocar que Alemanya Federal, conjunt futbolísticament més gris, però molt més competitiu, eliminés el conjunt gal les dues vegades.

ELS MILLORS DE L’ANY 2008

CATALUNYA

1. Xavi Hernández (FC Barcelona), a la foto.
2. Carles Puyol (FC Barcelona)
3. Joan Capdevila (Vila-real CF)
4. Cesc Fàbregas (Arsenal FC)
5. Fernando Navarro (Real Mallorca / Sevilla FC)
6. Sergio García (Real Saragossa / Real Betis)
7. Dani Jarque (RCD Espanyol)
8. Moisés Hurtado (RCD Espanyol)
9. Bojan Krkic (FC Barcelona)
10. Ferran Corominas (RCD Espanyol)

ESPANYA

1. Xavi Hernández (FC Barcelona)
2. Iker Casillas (Real Madrid)
3. Fernando Torres (Liverpool FC)
4. David Villa (València CF)
5. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
6. Marcos Senna (Vila-real CF)
7. Carles Puyol (FC Barcelona)
8. David Silva (València CF)
9. Joan Capdevila (Vila-real CF)
10. Cesc Fàbregas (Arsenal FC)

MÓN

1. Cristiano Ronaldo (Manchester United)
2. Leo Messi (FC Barcelona)
3. Xavi Hernández (FC Barcelona)
4. Iker Casillas (Real Madrid)
5. Fernando Torres (Liverpool FC)
6. David Villa (València CF)
7. Zlatan Ibrahimovic (Internazionale FC)
8. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
9. Andrei Arxavin (Zenit Sant - Petersburg)
10. Frank Ribéry (Bayern Munic)

25 ANYS DEL 12 A 1 A MALTA

El passat diumenge es van complir 25 anys de l’espectacular victòria de la selecció espanyola davant el molt feble equip de Malta per 12 a 1, a l'estadi Benito Villamarín de Sevilla. El triomf va servir a Espanya, que dirigia el mític Miguel Muñoz (foto), per classificar-se per a l’Eurocopa de 1984, jugada a França, i en la qual la Roja va arribar a la final, que perdria per 2 a 0 contra el conjunt amfitrió.

Per aconseguir el passaport per a l’Europeu i superar Holanda, Espanya necessitava guanyar per onze gols de diferència per tenir a favor el goal - average general. Semblava una empresa, malgrat la gran modèstia del rival, gairebé impossible.

Santillana va avançar el conjunt espanyol, però poc després Di Giorgio, en un xut afortunat que va sorprendre Buyo, substitut del lesionat Arkonada, va obtenir un sorprenent empat. Dos gols més del davanter càntabre del Real Madrid van situar un 3 a 1 al descans, resultat que semblava totalment insuficient per aconseguir la gesta.

No obstant, de forma increïble, Espanya va marcar nou gols en el segon temps, és a dir, una mitjana d’una anotació cada cinc minuts. Santillana, en el seu quart gol, Rincón, també en quatre ocasions, Maceda, en dues, Sarabia i Señor van ser els autors dels gols. El centrecampista madrileny del Saragossa va fer el 12 a 1 definitiu, el mateix que va cantar com mai l’apocat locutor José Ángel de la Casa i el que tantes vegades va cridar l’"Ángel Acebes" de broma, del programa de TV-3 “Polònia”.

PARTITS HISTÒRICS: ALEMANYA FEDERAL - HOLANDA, 2-1 (1974)

La final del Mundial de 1974, celebrada a l’estadi Olímpic de Munic, va tenir com a protagonistes dos equips amb conceptes futbolístics molt diferents.

D’una banda, la selecció de la República Federal Alemanya, amfitriona del torneig, que fins llavors havia realitzat un campionat, encara que efectiu, bastant gris pel que fa al joc. Les principals virtuts del conjunt que dirigia Helmut Schön eren la condició física, la força, una mentalitat de ferro, una alta competivitat i un extraordinari ofici per solucionar situacions complicades. No obstant, el combinat germànic comptava amb futbolistes brillants com Franz Beckenbauer, el millor defensa de la història, o Gerd Müller, un dels més grans golejadors de tots el temps.

D’altra banda, el combinat d’Holanda, gran sensació del torneig, havia fet un futbol brillant, espectacular i molt ofensiu, el qual va rebre el nom de futbol total. A més a més, l’equip que entrenava Marinus Michels tenia com a gran estrella Johan Cruyff, el millor jugador del món del moment i llavors integrant de la plantilla del FC Barcelona, el mateix club en què exercia el propi tècnic.

En el primer minut de partit, Cruyff se’n va anar del marcatge de Berti Vogts i, arran d’entrar a l’àrea alemanya, va ser objecte de penal. Johan Neesquens, que s’havia compromés també amb el Barça, va llançar a trencar i va batre Sepp Maier.

Tanmateix, Cruyff seria la resta del matx molt ben cobert per Vogts i això ho va pagar fortament l’anomenada Taronja Mecànica, que a poc a poc va anar baixant el seu rendiment. Els alemanys, fidels al seu sistema, van seguir jugant com si res hagués passat i van igualar, també de penal, mitjançant Paul Breitner, qui estava apunt de fitxat pel Real Madrid.

Els minuts anaven transcorrent, Holanda no reaccionava i Müller, no podia ser cap altre home, en la típica jugada de davanter centre oportunista, va batre el meta Jan Jongbloed i van fer el 2 a 1 definitiu. Alemanya Federal conquistava, 20 anys després del primer títol obtingut a Suïssa, el seu segon Mundial.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: BOBBY CHARLTON

País: Anglaterra.
Any de naixement: 1937.
Lloc de naixement: Ashington.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Manchester United, Preston FC i Waterford FC.
Eurocopes disputades: Itàlia 1968.
Mundial disputats: Suècia 1958, Xile 1962, Anglaterra 1966 i Mèxic 1970.
Principals títols personals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 4 Lligues Angleses, 1 Copa Anglesa i 1 Copa d'Europa.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El Millor: el Mundial de 1966

Encara que el capità de la millor Anglaterra de la història, la que es va fer amb la corona mundial el 1966, era un altre mític futbolista, Bobby Moore, Bobby Charlton va ser el gran líder i la indiscutible estrella d’aquell conjunt dirigit per Alf Ramsey. El llegendari centrecampista, millor jugador del torneig juntament amb el davanter portuguès Eusebio, va aconseguir aquell mateix any la prestigiosa Pilota d’Or.

El pitjor: l’accident aeri de 1958

Quan el Manchester United tornava de jugar un partit a Lisboa davant el Benfica, l’avió va tenir un accident a Munic i van morir-hi vuit integrants de l’entitat i 15 passatgers més. Entre els supervivents hi eren el mític entrenador Mutt Busby i el mateix Charlton, els quals, després de la reconstrucció del club, conquistarien 10 anys més tard la Copa d’Europa, precisament contra el Benfica a l’estadi de Wembley.

EL GRAN CANVI DEL BARÇA

El passat dissabte el FC Barcelona va vèncer al Camp Nou el Real Madrid amb un onze titular molt semblant al de l’equip que fa uns mesos va fer un autèntic ridícul al Santiago Bernabéu. Qué ha canviat des de llavors i perquè és tan diferent aquest Barça de Pep Guardiola, líder destacadíssim del campionat de Lliga, d’aquell que dirigia Frank Rijkaard ?

- Les baixes de Ronaldinho i Deco. No és necessari repetir una vegada més el gran rendiment que aquests dos futbolistes van tenir al Barça, però les dues últimes campanyes de tots dos van ser molt decebadores i la seva presència al vestidor no era precisament positiva.

- La confiança de Pep Guardiola. El tècnic de Santpedor ha retornat la confiança a uns jugadors que l’havien perdut o que no es trobaven, ni molt menys, en el seu millor moment de forma, com poden ser els casos de Valdés, Márquez, Gudjohnsen, Henry o Eto’o, malgrat que en un principi aquest últim no comptava per a l’entrenador.

- La nova mentalitat dels campions d’Europa. Des de què es van convertir en campions continentals a Viena amb la selecció espanyola, Puyol, Iniesta i Xavi, que va ser elegit millor jugador del torneig, han millorat ostensiblement pel que fa a la mentalitat guanyadora.

- La maduresa definitiva de Messi (foto). L’argentí és, des de fa bastant temps, un dels millors futbolistes del món, potser el millor, però ara ha guanyat amb caràcter i maduresa i sap dirigir l’equip en els moments difícils.

- L’aportació d’Alves. De tots els fitxatges realitzats el passat estiu, l’exsevillista és l’únic que s’ha fet amb un lloc en l’onze titular de forma continuada i ha donat molta més verticalitat al conjunt català per la banda dreta.

- L’aportació de la pedrera. Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Víctor Sánchez, Pedro, Messi i Bojan. Fins a 10 futbolistes de la pedrera han jugat minuts en l’actual campionat de Lliga.

- La condició física. La forma física del Barça dels dos últims anys de Rijkaard era pèssima, amb multitud de lesions que hi estaven relacionades. Ara, amb Guardiola, l’equip es troba en un període òptim i això es nota sobretot en la pressió que efectua el grup. El dubte és si el bloc barcelonista aguantarà aquest ritme fins al final de l’exercici.

- El coneixement de la casa. Guardiola, que va entrar a la Masia als 13 anys i va ser jugador del primer equip blaugrana des de 1990 fins el 2001, és un home que coneix perfectament l’entitat i el seu terrible entorn.

- Un entorn tranquil. Després d’un estiu tempestuós al voltant de la persona de Joan Laporta, que va salvar pels pèls una moció de censura i va observar com li dimitien un gran número de directius, els ànims s’han calmat al Camp Nou des de l’arribada dels primers resultats positius.

10 RAONS DE LA DESTITUCIÓ DE SCHUSTER

1. El seu caràcter. Jo pensava que Bernd Schuster ja no tenia el caràcter agre que el va caracteritzar en la seva època de futbolista, però he pogut constatar que continua amb el mateix humor que llavors. Aquest fet ha provocat que l’entorn l’hagi acabat perjudicant.

2. El joc. Una de les raons per les quals Ramón Calderón va efectuar el canvi de Schuster per Fabio Capello, malgrat que aquest va guanyar la Lliga, va ser per millorar el joc blanc. No obstant, el futbol del Real Madrid ha continuat sent molt poc brillant.

3. Les lesions. Pepe, Cannavaro, Heintze, Torres, Diarra, Guti, Sneijder, Robben i Van Nistelroy han tingut lesions importants des de l’inici de la pretemporada. Pel que fa a Robben, segueix amb els seus continus problemes físics, els quals recorden els que va tenir el seu compatriota Overmars, mentre que per a Diarra i Van Nistelroy ja ha acabat la temporada.

4. La defensa. La defensa madridista està encaixant una gran quantitat de gols en l’actual exercici, especialment al Santiago Bernabéu. Iker Casillas, segurament el millor porter del món, està passant per un mal moment, sent també aquest el cas de Sergio Ramos o Cannavaro.

5. Un vestidor problemàtic. Segons apunten tots els rumors, el vestidor del Bernabéu és força conflictiu i veterans com Salgado, Guti o el capità Raúl poden tenir un pes important en el moment de prendre decisions al club, com per exemple en la contractació de Juande Ramos com a substitut de Schuster.

6. Poca sintonia amb Pedja Mijatovic. Les relacions entre Schuster i el montenegrí, director tècnic del club, no semblaven les més idònies.

7. Incomoditat. Schuster no ha semblat trobar-se mai massa còmode des de que va ser elegit entrenador blanc. Hi ha qui assegura que el seu cor continua sent blaugrana.

8. El frustrat fitxatge de Cristiano Ronaldo i la baixa de Robinho. El Madrid es va passar pràcticament tot l’estiu intentant fitxar el mitja punta portuguès del Manchester United, fet que va ser clau perquè l’entitat fes una planificació horrorosa. A més a més, a finals d’agost, Robinho, actualment molt enyorat al Bernabéu, va firmar pel Manchester City.

9. L’eliminació a la Copa del Rei. Caure a la Copa del Rei, torneig que els blancs no conquisten des de 1993, en setzens de final davant el Real Unión, conjunt de segona divisió B, va ser un cop molt dur per al madridisme.

10. La gran forma del Barça. No hi ha cap dubte que des del Bernabéu s’observa amb atenció tot allò que té lloc al Camp Nou i viceversa. El gran moment de forma en què es troba el Barça de Pep Guardiola, el joc excel·lent que realitza el club català i la diferència a la classificació, nou punts abans del clàssic, han estat també punts decisius en la crisi madridista.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: FRANZ BECKNEBAUER

País: Alemanya Federal.
Any de naixement: 1945.
Lloc de naixement: Munic.
Demarcacions: defensa i centrecampista.
Clubs: Bayern Munic, Cosmos Nova York i Hamburg SV.
Eurocopes disputades: Bèlgica 1972 i Iugoslàvia 1976.
Mundial disputats: Anglaterra 1966, Mèxic 1970 i Alemanya Federal 1974.
Principals títols personals: 2 Pilotes d’Or.
Títols de clubs: 5 Lligues Alemanyes, 4 Copes Alemanyes, 3 Lligues Nord-americanes, 3 Copes d’Europa i 1 Recopa.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El Millor: el més gran defensa de la història

Malgrat que va iniciar la seva carrera futbolística actuant com a centrecampista, demarcació que va ocupar durant el Mundial d’Anglaterra disputat l’any 1966, Beckenbauer, com farien després els seus compatriotes Lothar Matthäuss i Matthias Sammer, es va reconvertir en defensa central, lloc en què, per exemple, va guanyar les 3 Copes d’Europa amb el Bayern, l'Eurococopa de 1972 i el Mundial de 1974.

El pitjor: la final de Wembley

Només amb 21 anys, Beckenbauer va disputar la final del primer mundial en què va participar, el d’Anglaterra 1966. Va ser un partit molt igualat davant els amfitrions, en què els alemanys es van avançar en el marcador, els anglesos van remuntar i els germànics van empatar en el darrer minut. En la pròrroga va arribar l’històric gol fantasma que va tornar a donar avantatge els locals, que acabarien vencent per 4 a 2.

JUANDE RAMOS NOU ENTRENADOR DEL REAL MADRID

A favor:

La seva etapa al Sevilla. Juande Ramos va guanyar amb el club andalús una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Copes de la UEFA i una Supercopa d’Europa (més títols que en la resta de la història de la institució). A més a més va portar l’entitat del Nervión a la Champions League.

La seva trajectòria en general al futbol espanyol. A més de la seva extraordinària experiència amb el Sevilla, s’ha de significar que Ramos va ascendir a primera divisió Logroñés i Rayo i va portar a Europa Betis i el mateix conjunt de Vallecas, la qual és l’única experiència internacional del modest club madrileny.

La primera temporada al Tottenham. Va arribar ara fa més o menys un any al White Hart Lane i, després de trobar-se un equip enfonsat i en zona de descens, va guanyar-li la Carling Cup al Chelsea i va situar l’equip londinenc a la part central de la classificació.

En contra:

La segona temporada al Tottenham. Juande va ser destituït a inicis de l ‘actual exercici arran d’un període molt negatiu, caracteritzat pel traspàs del búlgar Berbatov al Manchester United i certa indolència dels futbolistes.

Manca d’experiència en un gran. És possible que el tècnic manxec fes gran el Sevilla, però mai ha dirigit un clàssic del futbol europeu i mundial com és el cas del Real Madrid. La seva inexperiència li pot passar factura.

El controvertit vestidor blanc. Ramos es trobarà un vestidor ple de lesionats, amb la impossibilitat de comptar pel que resta de temporada amb dos homes tan importants com Diarra i Van Nistelroy, i jugadors acostumats a prendre decisions com Raúl, Guti o Salgado.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: JOHAN CRUYFF

País: Holanda.
Any de naixement: 1947.
Lloc de naixement: Amsterdam.
Demarcació: davanter.
Clubs: AFC Ajax, FC Barcelona, Washington Diplomats, Los Angeles Aztecs, UE Llevant, de nou Ajax i Feyenoord Rotterdam.
Eurocopes disputades: Iugoslàvia 1976.
Mundial disputats: Alemanya Federal 1974.
Principals títols personals: 3 Pilotes d’Or i millor jugador del Mundial 1974.
Títols de clubs: 9 Lligues Holandeses, 6 Copes Holandeses, 1 Lliga Espanyola, 1 Copa Espanyola, 3 Copes d’Europa, 1 Supercopa d’Europa i 1 Copa Intercontinental.

El Millor: el primer lustre dels 70

Durant la primera meitat d’aquella dècada, Cruyff, entre altres molts èxits, va guanyar tres Copes d’Europa consecutives com a capità de l’Ajax, va ser decisiu en el fet que el Barça aconseguís la seva primera Lliga en 14 anys, va obtenir les seves tres Pilotes d’Or, va tenir la consideració unànime de més gran futbolista del món i va arribar amb Holanda a la final del Mundial de 1974, en què va ser elegit millor jugador del torneig.

El pitjor: el pintoresc fitxatge pel Llevant

Després d’un primer any excepcional, les altres quatre temporades de Cruyff al Camp Nou van ser bastant decebedores. No obstant, el pitjor arribaria més tard de la seva estada al FC Barcelona, quan va actuar al futbol nord-americà i, sobretot, quan va decidir jugar a la segona divisió espanyola a les files del Llevant. Posteriorment ho arreglaria amb un retorn triomfant al seu país.

L'EUROCOPA EN DADES: PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XXI

BÈLGICA I HOLANDA 2000

Final: França – Itàlia, 2-1.
Gols: Wiltord, Trézéguet – Delvecchio.
Seu: De kuyp (Rotterdam).
Semifinalistes: Holanda i Portugal.
Equip revelació: Portugal.
Millors jugadors: Zidane (França), Totti (Itàlia) i Figo (Portugal).
Màxim golejador: Kluivert (Holanda).

PORTUGAL 2004

Final: Grècia – Portugal, 1-0.
Gol: Charisteas.
Seu: Da Luz (Lisboa).
Semifinalistes: Txèquia i Holanda.
Equip revelació: Grècia.
Millors jugadors: Zagorakis (Grècia), Figo (Portugal) i Nedved (Txèquia).
Màxim golejador: Baros (Txèquia).

ÀUSTRIA I SUÏSSA 2008

Final: Espanya – Alemanya, 1-0.
Gol: Torres.
Seu: Ernst Happel (Viena).
Semifinalistes: Rússia i Turquia.
Equip revelació: Espanya.
Millors jugadors: Xavi i Casillas (Espanya) i Schweinsteiger (Alemanya).
Màxim golejador: Villa (Espanya), a la foto.

UN 2008 PER OBLIDAR

L’Espanyol va arribar al final de la primera volta de l’anterior campionat de Lliga, el mes de gener d’enguany, en tercera posició, només per darrere de Real Madrid i FC Barcelona, en uns temps en què Ernesto Valverde era un dels tècnics de moda del futbol espanyol i del qual es deia que el Barça hi pensava per substituir Frank Rijkaard.

Inexplicablement, l’equip blanc-i-blau va entrar en una crisi espectacular de resultats, va baixar en picat a la classificació i va firmar la pitjor segona volta dels 18 equips de primera divisió. Valverde, malgrat que tenia contracte en vigor, va decidir abandonar Montjuïc i signar per l’Olympiacòs, mentre un home de la casa, Bartolomé “Tintín” Márquez (foto), va ser l’elegit per ocupar la banqueta de l’Olímpic.

Malgrat un bon inici de Lliga, en què l’Espanyol era líder del campionat després de dues jornades, l’equip amb Márquez tampoc ha funcionat i només ha aconseguit una victòria en els últims onze partits del torneig. Diumenge passat, arran de la derrota al Lluís Companys contra l’Sporting, el consell d’administració va decidir el cessament de l’entrenador. Les causes de la crisi blanc-i-blava són moltes i variades, però podrien resumir-se de la següent forma:

- Les baixes. En els darrers dies abans del tancament del mercat estival, l’Espanyol va perdre dos homes fonamentals: Pablo Zabaleta i Albert Riera. L’argentí va fitxar pel Manchester City i el mallorquí ho va fer pel Liverpool.

- Els fitxatges. El passat estiu el club va fitxar Cristian Álvarez, Steve Finnan, Nico Pareja, Román Martínez, Nené i José Callejón. De tots ells només Pareja, ara lesionat, Nené i Román han estat titulars amb assiduïtat i en el cas d’aquest últim s’ha de fer constatar el seu baix rendiment.

- La lesió d’Iván de la Peña. El migcampista càntabre, un jugador bàsic a l’Espanyol, a penes ha jugat l’últim any i mig debut a les continuades lesions que ha sofert.

- Les lesions en general. A més a més de De la Peña, han tingut lesions importants aquesta temporada Finnan, Jesús Mari Lacruz, Marc Torrejón, Pareja, David Garcia i Raúl Tamudo. Gairebé tots són futbolistes de caràcter defensiu.

- La baixa forma dels cracks. Luis García i Tamudo, els dos futbolistes que haurien de “tirar del carro”, es troben en un estat de forma força dolent. Tampoc Carlos Kameni, un altre home fonamental en l’equip, està en un bon moment.

- Un vestidor enrarit. Es comenta que al vestidor de Montjuïc hi ha un grup de futbolistes, concretament els capitans, acostumats a prendre massa decisions. Hi ha rumors de què el paper que exerceix Tamudo és molt similar el que fa al Real Madrid Raúl González.

- Els errors defensius. L’Espanyol ha sumat, començant pel porter Kameni, molts errors defensius aquesta temporada. Les lesions en la línia han estat decisives.

- La inexperiència de Márquez. Mentre al Barça Pep Guardiola està fent callar les veus que l’acusaven d’inexpert, Márquez no ha pogut fer el mateix a l’Espanyol. Segurament amb més paciència hagués pogut demostrar les seves virtuts com a entrenador blanc-i-blau.

- La manca de liquiditat. Paco Herrera, el director tècnic de l’Espanyol, ho té realment difícil per fitxar amb els pocs diners per fer-ho que li atorga el consell d’administració.

EQUIPS HISTÒRICS: L'ARGENTINA DE MARADONA

Mancava molt poc temps per començar el Mundial de 1978, organitzat precisament per Argentina, i el seleccionador César Luis Menotti va decidir, per donar entrada al veterà Beto Alonso, descartar de la selecció definitiva un joveníssim i llavors desconegut futbolista de 17 anys anomenat Diego Armando Maradona. L’”Albiceleste” es proclamaria unes setmanes més tard per primer cop campiona mundial.

Maradona sembla que va pair aviat l’enorme disgust i, quan encara era jugador del modest Argentinos Juniors, abans de fitxar pel “seu” Boca Juniors, es va convertir en un dels millors futbolistes del món, fet que va motivar la seva espectacular contractació pel FC Barcelona el 1982. Aquell mateix any va disputar el seu primer campionat del món a Espanya, on tant el “Pelusa” com Argentina, encara dirigida per Menotti, van fer un paper bastant decebedor.

El 1986, després d’una tempestuosa experiència de dos anys al Barça, Maradona era ja integrant de la plantilla del Nàpols, equip que amb la presència del mitja punta argentí va passar de ser un modest del futbol italià a un dels millors conjunts del país transalpí i del continent europeu. Aquell any el Mundial es va jugar a Mèxic i Argentina s’hi va presentar amb un grup, a les ordres de Carlos Salvador Bilardo, format per futbolistes d’equip elegits per complementar la gran estrella, malgrat la presència de jugadors de gran qualitat com Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga o Jorge Valdano.

Des del primer moment es va poder observar que l’estat de forma de Maradona era extraordinari i, després de superar la fase de grups davant la vigent campiona Itàlia, Bulgària i Corea del Sud, Argentina es va imposar a la veïna Uruguai (1-0) en vuitens de final; Anglaterra (2-1) en quarts de final; Bèlgica (2-0) en semifinals, i Alemanya Federal (3-2) en la final.

Un capítol a part mereix el partit davant Anglaterra de quarts de final: Maradona va fer els dos gols del seu equip i tots dos van passar a la història: el primer el va aconseguir amb la mà, la qual es va anomenar “la mà de Déu”, i el segon és un dels gols més bells i espectaculars de la història, en el qual l’astre argentí va agafar la pilota al centre del camp, va driblar tots els jugadors anglesos que es va trobar, va fer el mateix amb el porter Peter Shilton i va aconseguir una diana inversemblant. Posteriorment, en semifinals, Maradona tornaria a fer els dos gols contra la selecció de Bèlgica.

Pel que fa a la final, Maradona va cedir el protagonisme golejador als seus companys, en un partit molt estrany disputat a l’estadi Azteca de Mèxic contra Alemanya. José Luis Brown i Valdano van situar abans del descans el 2 a 0 en el marcador i aquest resultat es va mantenir fins els darrers compassos del xoc. A partir de llavors el matx va embogir i Rudy Völler i Karl-Heinz Rummenigge, en una reacció que va recordar la gran Alemanya dels 70, van igualar l’encontre, però en els últims instants Burruchaga va fer el 3 a 2 definitiu, el qual convertia Argentina en bicampiona mundial.

Quatre anys més tard, el 1990 a Itàlia, Argentina jugaria la seva quarta final mundialista, però els alemanys es van prendre la revenja de 1986. El 1994, als Estats Units, Maradona va jugar el seu quart i últim Mundial, el qual va haver d’abandonar arran de donar positiu en un control. En aquell precís instant es va iniciar la llarga decadència de l’”Albiceleste”, a la qual no va poder fer ressorgir el mateix Maradona com a seleccionador.

Entrenador: Carlos Salvador Bilardo.
Un onze: Pumpido, Cucciuffo, Brown, Ruggeri, Olarticoechea, Giusti, Batista, Enrique, Maradona, Burruchaga i Valdano.
El millor: un excepcional Maradona, guanyar la final del Mundial de 1986 quan pitjor estaven les coses i tornar a diputar la final de la Copa del Món quatre anys més tard.
El pitjor: un equip fet per a la gran estrella, la selecció no comptava amb la tècnica de França o Brasil I l'ostracisme de Passarella, el capità de la campiona del Mundial de 1978.     

L'EUROCOPA EN DADES: ANYS 90

SUÈCIA 1992

Final: Dinamarca – Alemanya, 2-0.
Gols: Jensen, Vilfort.
Seu: Ullevi (Göteborg).
Semifinalistes: Holanda i Suècia.
Equip revelació: Dinamarca.
Millors jugadors: Schmeichel (Dinamarca) i Brehme (Alemanya).
Màxims golejadors: Larsen (Dinamarca), Riedle (Alemanya), Bergkamp (Holanda) i Brolin (Suècia).

ANGLATERRA 1996

Final: Alemanya – Txèquia, 2-1.
Gols: Bierhoff (2), a la foto – Berger.
Seu: Wembley (Londres).
Semifinalistes: Anglaterra i França.
Equip revelació: Txèquia.
Millors jugadors: Sammer (Alemanya), Nedved (Txèquia) i Shearer (Anglaterra).
Màxim golejador: Shearer (Anglaterra).

QUÉ PASSA AMB BOJAN ?

Des de fa ja alguns anys, es diuen autèntiques meravelles sobre la qualitat i les condicions de Bojan Krkic i, des del seu pas per les categories inferiors del FC Barcelona, es comenta que ho té tot per acabar sent una estrella. La temporada passada, Bojan, malgrat la crisi per la qual passava el club blaugrana i alguns problemes personals que va tenir al vestidor, va fer una campanya molt positiva, aconseguint 11 gols, 10 d’ells només al campionat de Lliga. Tanmateix, en l’actual exercici, el davanter de Linyola té menys oportunitats i, quan disposa de minuts, acostuma a estar poc afortunat. Els motius d’aquests fets poden ser els següents:

- Poca confiança de Pep Guardiola. Queda clar que el tècnic de Santpedor pel moment no confia gaire amb Bojan o senzillament prefereix altres futbolistes. El lleidatà, fins ara, només ha estat titular en partits de poca importància o per lesions de companys.

- La bona forma de Samuel Eto’o. La temporada passada, el camerunès va tenir una greu lesió i, una vegada va reaparèixer, el seu estat de forma va ser bastant negatiu. Això ho va aprofitar perfectament Bojan per jugar bastants minuts. En l’actual exercici, l’atacant africà es troba en plena forma i és gairebé impossible desbancar-lo de la titularitat.

- Jugar d’extrem. Ara per ara, el jugador de Linyola no pot rendir com a extrem, demarcació on per exemple va ser alineat el passat diumenge contra el Getafe i en què va estar escassament fi.

- Ansietat. Quan entra al terreny de joc, Bojan és víctima dels nervis i l’ansietat i, en pocs minuts, vol demostrar moltes coses i no aconsegueix res més que bloquejar-se.

- Manca de maduresa. El davanter està mostrant una important manca de maduresa i mentalitat positiva i l’última prova la tenim amb la seva actitud després de ser substituït per Guardiola en el matx davant el Getafe. És encara molt jove i té molt de temps per arreglar aquesta problemàtica.

- 4-3-3 inamovible. Guardiola, siguin quines siguin les circumstàncies, no canvia mai el sistema tàctic 4-3-3. No hi ha dubte que, amb un 4-4-2, Bojan tindria moltes més oportunitats de jugar com a enllaç entre el centre del camp i el davanter centre.

Qué és el millor que es pot fer amb el davanter de Linyola ? Penso que el més adient per al jove atacant, si les coses no canvien, seria un cessió a un equip on pogués gaudir de força minuts, o bé en el mercat d’hivern o bé a partir de la pròxima temporada.

L'EUROCOPA EN DADES: ANYS 80

ITÀLIA 1980

inal: Alemanya Federal – Bèlgica, 2-1.
Gols: Hrubesch (2) – Vandereycken.
Seu: estadi Olímpic (Roma).
Semifinalistes: Txecoslovàquia i Itàlia.
Equip revelació: Bèlgica.
Millors jugadors: Rummenigge i Schuster (Alemanya Federal).
Màxim golejador: Klaus Allofs (Alemanya Federal).

FRANÇA 1984

Final: França – Espanya, 2-0.
Gols: Platini, Bellone.
Seu: Parc dels Prínceps (París).
Semifinalistes: Dinamarca i Portugal.
Equip revelació: Espanya.
Millors jugadors: Platini i Tigana (França).
Màxim golejador: Platini (França), a la foto.

ALEMANYA FEDERAL 1988

Final: Holanda – Unió Soviètica, 2-0.
Gols: Gullit, Van Basten.
Seu: estadi Olímpic (Munic).
Semifinalistes: Alemanya Federal i Itàlia.
Equip revelació: Holanda.
Millors jugadors: Gullit i Van Basten (Holanda).
Màxim golejador: Van Basten (Holanda).

SEGUR QUE HI HA CRISI AL BERNABÉU ?

Ara es torna a parlar d’una crisi del Real Madrid, després de les moltes dificultats que té el conjunt blanc per tirar endavant els seus partits a la Lliga, pel seu pas irregular a la Champions League i fonamentalment per l’eliminació, davant el modestíssim Real Unión de segona divisió B, a la Copa del Rei, torneig que l’entitat madridista no conquista des del llunyà 1993.

Malgrat que ara crec, per diferents circumstàncies, que els problemes que viu el Real Madrid són molt seriosos - dura oposició al president Ramón Calderón, crítiques al director tècnic Pedja Mijatovic, manca de sintonia entre aquest i el secretari tècnic Miguel Ángel Portugal, desconfiança amb l’entrenador Bernd Schuster (foto), gravíssima lesió de Ruud van Nistelroy, problemes físics constants d’Arjen Robben, indisciplina i declaracions inoportunes d’altres jugadors... -, no podem oblidar que també es va parlar de crisi les darreres dues temporades i en totes dues l’equip blanc va guanyar el títol de Lliga.

Temporada 2006/2007

Calderón guanya unes polèmiques eleccions i nomena l’inexpert Mijatovic com a director tècnic. Malgrat que el president vol fitxar Schuster com a entrenador, el montenegrí el convenç per contractar Fabio Capello. Calderón havia comentat durant la campanya electoral que fitxaria Cesc Fàbregas, Robben i Kaká, però cap dels tres arriben al Santiago Bernabéu i es realitza una planificació nefasta.

El Real Madrid realitza tres quarts d’exercici molt irregulars, amb un futbol molt criticat; és eliminat de la Lliga de Campions, en vuitens de final per un decadent Bayern, i Capello es troba molt a prop de la destitució. No obstant, després del partit contra el FC Barcelona al Camp Nou (3-3), en què l’italià s’hi jugava el lloc, l’equip reacciona, fa remuntades inversemblants i, aprofitant també les increïbles errades del Barça, obté el títol de Lliga per millor goal – average que els catalans.

Temporada 2007/2008

Aquest cop és Calderón qui convenç Mijatovic i Schuster substitueix Capello com a preparador. El president segueix somniant amb l’arribada de Cesc, Robben i Kaká, però l’holandès és l’únic que arriba al Bernabéu. Novament l’equip fa una mala planificació i molts fitxatges (Heintze, Drenthe, Sneijder i el citat Robben) arriben a darrera hora, sense a penes poder fer la pretemporada.

El Real Madrid, que segueix realitzant un futbol poc atractiu, fa, quant als resultats, una primera volta excepcional. Tanmateix, el conjunt blanc inicia molt malament l’any 2008, és eliminat en vuitens de final de la Lliga de Campions pel Roma; Barça i Vila-real s’apropen en la classificació i es recorda que els equips de Schuster sempre van de més a menys. No obstant, quan més crítiques li plovien al tècnic alemany, el grup madridista reacciona, aconsegueix de nou resultats excel·lents i, aprofitant també el daltabaix blaugrana i la manca d’ofici dels castellonencs, assoleix molt clarament la Lliga.

Per tant, malgrat que ara si que sembla que la crisi que pateix el Madrid pot ser força important, jo no me n’acabaria de fiar.

L'EUROCOPA EN DADES: ANYS 70

BÈLGICA 1972

Final: Alemanya Federal – Unió Soviètica, 3-0.
Gols: Gerd Müller (2), Wimmer.
Seu: Heysel (Brussel•les).
Semifinalistes: Bèlgica i Hongria.
Equip revelació: Bèlgica.
Millor jugador: Gerd Müller (Alemanya Federal), a la foto.
Màxim golejador: Gerd Müller (Alemanya Federal).

IUGOSLÀVIA 1976

Final: Txecoslovàquia – Alemanya Federal, 2-2 (penals: 5-3).
Gols: Svehlik, Ondrus – Dieter Müller, Holzenbein.
Seu: Crvena Zvezda (Belgrad).
Semifinalistes: Holanda i Iugoslàvia.
Equip revelació: Txecoslovàquia.
Millor jugador: Panenka (Txecoslovàquia).
Màxim golejador: Dieter Müller (Alemanya Federal).

EQUIPS HISTÒRICS: LA FRANÇA CAMPIONA EUROPEA I MUNDIAL

Durant la dècada dels 80, França havia tingut una excel•lent selecció, caracteritzada per una gran tècnica i una classe extraordinària. Aquell conjunt, entrenat primer per Michel Hidalgo i més tard per Henry Michel, disposava de magnífics futbolistes com Platini, Tigana, Giresse, Bats, Amorós, Bossis, Battiston, Fernández, Genghini, Rocheteau o Bellone, entre d’altres. Els “bleus” van aconseguir una edició de l’Eurocopa, el 1984 a París, però els hi va mancar ofici i mentalitat guanyadora per assolir la Copa del Món.

Pel contrari, al decenni dels 90 va aparèixer una selecció francesa que, si bé no era tan tècnica i vistosa com la de la dècada anterior, si comptava amb grans dosis d’ofici, mentalitat positiva i competivitat. Abans, però, França havia realitzat una autèntica “travessia pel desert” i havia quedat fora de l’Eurocopa de 1988, celebrada a Alemanya, i de les edicions del Mundial de 1990, organitzat per Itàlia, i de 1994, amb els Estats Units com a amfitrions.

Tot va canviar a partir de 1998, quan França va organitzar, per segon cop a la seva història, un campionat mundial. Amb Aimée Jacquet de seleccionador, els gals van presentar un planter molt complet: jugadors estilistes i de classe com Zidane (foto), Djorkaeff o un joveníssim Henry; homes lluitadors com Thuram, Lizarazu o Karembeu; un porter estrany, però efectiu, com Barthez i molt especialment homes de caràcter com Desailly, Blanc i el capità Déschamps.

Després de superar sense dificultats la fase de grups, l’equip de Jacquet ho va començar a passar força malament a partir dels vuitens de final, eliminatòria en què va eliminar el Paraguai amb un gol a la pròrroga del central Blanc. Més tard, a la ronda de quarts de final, els “bleus” van vèncer Itàlia a la tanda de penals i, en semifinals, van haver de remuntar contra la sorprenent Croàcia, amb el defensa Thuram com a gran protagonista amb dos gols. Pel contrari, els francesos van tenir una final força còmoda davant el llavors tetracampió mundial Brasil. Els amfitrions van imposar-se per un incontestable 3 a 0, amb dos gols de Zidane, els primers que marcava en el torneig, i un de Petit. França aconseguia doncs la seva primera, i fins el moment única, corona mundial.

Dos anys més tard, França va guanyar la segona Eurocopa de la seva història en el certamen que van organitzar Bèlgica i Holanda. Roger Lamerre era el nou tècnic i la selecció tenia un planter molt semblant al de 1998, sent la principal novetat que homes com Henry, Vieira o Trézéguet, molt joves en el mundial d’aquell any, eren ja peces bàsiques de l’equip gal. Després de la fase de grups, França va demostrar de nou un gran ofici per superar Espanya en quarts de final, Portugal en semifinals i Itàlia a la final, els dos últims partits gràcies a dos “gols d’or” a la pròrroga de Zidane i Trézéguet respectivament.

Aquella gran França, que també va conquistar en dues ocasions la Copa de les Confederacions, es va acabar al Mundial de 2002, portat a terme a Corea del Sud i Japó, on va ser eliminada a la primera fase del torneig. No obstant, jugadors com Barthez, Thuram, Desailly, Vieira, Zidane, Henry i Trézéguet disputarien el 2006 la final del Mundial d’Alemanya, la qual perdrien a la tanda de penals contra Itàlia.

Entrenadors: Aimée Jacquet I Roger Lamerre.
Un onze: Bathez, Thuram, Desailly, Blanc, Lizarazu, Karembeu, Deschamps, Petit, Djorkaeff, Zidane I Henry.
El més positiu: la qualitat tècnica de Zidane i Henry, l'ofici de Desailly, Blanc i Deschamps i un equip mentalment molt fort.
El més negatiu: inferior tècnicament a la França dels anys 80, els problemes per trobar un davanter centre convencional i el final de part d'aquella generació al Mundial 2002.
  

RESPECTE PER A FRANK RIJKAARD

Fa uns dies Johan Cruyff va escriure un article, a la contra del Periódico de Catalunya, en defensa de Frank Rijkaard i, en aquest cas, estic totalment d’acord amb l’entrenador del Dream Team.

Amb l’excel•lent ratxa de resultats que té actualment el Barça de Pep Guardiola, fa la impressió que el de Santpedor sigui un extraordinari tècnic, fet del qual no en dubto en absolut, i que en canvi Rijkaard fos un autèntic desastre.

No hem d’oblidar que Rijkaard va guanyar dos campionats de Lliga, dos més de la Supercopa d’Espanya i un de la Champions League, la segona Copa d’Europa de la història del club. A més a més, durant dos anys i mig el joc del Barça va ser força vistós i atractiu i durant la campanya 2005/2006, en la qual es va aconseguir el doblet Lliga / Champions, va batre el rècord de victòries consecutives de la història del club (18 partits) i va tenir un enorme ofici en estadis tan complicats com el Santiago Bernabéu (0-3), Stamford Bridge (1-2) o San Siro (0-1).

És cert que les dues últimes temporades del tècnic holandès al Camp Nou van ser força decebedores, però s’ha de tenir en compte que futbolistes molt importants com Deco i Ronaldinho, bàsics en els èxits comentats, van passar per un estat de forma lamentable, una cosa general en la totalitat de la plantilla, i la seva disciplina i compromís no van ser els més indicats per a jugadors professionals. Rijkaard tenia la seva forma de gestionar el vestidor, la qual va ser força positiva en les anteriors campanyes, i no podia, no volia i no sabia canviar la seva forma de treballar.

És possible que l’única crítica que se li pugui fer a l’expreparador blaugrana sigui no haver presentat la dimissió mitjan l’exercici passat, una vegada havia quedat clar que alguns futbolistes no estaven disposats a reaccionar.

L'EUROCOPA EN DADES: ANYS 60

FRANÇA 1960

Final: Unió Soviètica – Iugoslàvia, 2-1.
Gols: Metreveli, Ponedelink – Galic.
Seu: Parc dels Prínceps (París).
Semifinalistes: Txecoslovàquia i França.
Equip revelació: Unió Soviètica.
Millor jugador: Iaxin (Unió Soviètica).
Màxims golejadors: Ivanov i Ponedelink (Unió Soviètica); Galic i Jerkovic (Iugoslàvia) i Heutte (França).

ESPANYA 1964 (FOTO)

Final: Espanya – Unió Soviètica, 2-1.
Gols: Pereda, Marcelino - Khusaïnov.
Seu: Santiago Bernabéu (Madrid).
Semifinalistes: Hongria i Dinamarca.
Equip revelació: Dinamarca.
Millor jugador: Suárez (Espanya).
Màxims golejadors: Pereda (Espanya) i Bene i Novak (Hongria).

ITÀLIA 1968

Final: Itàlia – Iugoslàvia, 1-1. Desempat: 2-0.
Gols: Domenghini – Dzajic. Desempat: Riva, Anastasi.
Seu: estadi Olímpic (Roma).
Semifinalistes: Anglaterra i Unió Soviètica.
Equip revelació: Iugoslàvia.
Millor jugador: Riva (Itàlia).
Màxim golejador: Dzajic (Iugoslàvia).

30 ANYS DE LA LA REMUNTADA DAVANT L'ANDERLECHT

El passat dissabte, diada de Tots Sants, es van complir 30 anys de la històrica remuntada del FC Barcelona davant l’Anderlecht, en el vuitens de final de la Recopa 1978/1979, la qual acabaria conquistant el club català a Basilea.

En el partit d’anada, jugat a Brussel•les, l’Anderlecht, que havia jugat les tres finals anteriors del torneig, de les quals n’havia guanyat dues, va ser molt superior al Barça i va vèncer per un 3 a 0 que semblava insalvable.

L’1 de novembre de 1978, en un Camp Nou ple de gom a gom, es va disputar el partit de tornada. L’equip blaugrana, que dirigia l’entrenador francès Lucien Muller, es va avançar molt aviat gràcies a un gran gol del davanter austríac Hansi Krankl (foto), que va batre el porter belga en un xut sense a penes angle. Poc abans de concloure el primer temps, l’hàbil i irregular jugador argentí Juan Carlos Heredia va fer el 2 a 0.

Tanmateix, durant el segon temps, els minuts anaven passant i el Barça no era capaç de marcar el gol que igualés l’eliminatòria. Quan pràcticament tothom estava resignat, un altre argentí, Rafael Zuviría, un extrem reciclat en lateral, va agafar la pilota a prop del mig del camp, va avançar, va sortejar els defenses que es va trobar al pas i va marcar un gol tan sensacional com estrany que va portar el matx a la pròrroga.

El temps suplementari no va tenir gols i es va arribar a la tanda de penals, en què el conjunt català va marcar els quatre llançaments, efectuats per Krankl, Carles Rexach, el brasiler Bio i Johan Neesquens. No obstant, el gran heroi en va ser el porter Peio Artola, que va aturar dos tirs del club de Brussel•les. Josep Lluís Núñez, que feia uns sis mesos que havia estat elegit nou president de l’entitat, va viure la seva primera gran nit al Camp Nou.

35 ANYS DEL DEBUT TRIOMFAL DE JOHAN CRUYFF AL CAMP NOU

El passat 28 d’octubre es van complir 35 anys del debut oficial de Johan Cruyff com a jugador del FC Barcelona, en una matx en què el club blaugrana va derrotar (4-0) un dur Granada, marcant l’holandès dos dels gols del partit.

Després de finalitzar la temporada 1972/1973, la Federació Espanyola va decidir reobrir les fronteres del futbol estatal i Agustí Montal, llavors president del Barça, es va marcar com a gran objectiu fitxar el que aleshores era el millor futbolista del món i el qual havia guanyat tres Copes d’Europa consecutives amb l’Ajax. No va ser una contractació gens fàcil perquè el conjunt neerlandès, com era lògic, no es volia desfer de la seva estrella, però finalment Cruyff es va convertir en flamant nou jugador blaugrana.

Problemes de caràcter burocràtic van provocar que Cruyff no pogués debutar a la Lliga fins a la setena jornada, moment en què el Barça era penúltim a la classificació. Amb aquell primer partit del davanter holandès, el club va iniciar una espectacular ratxa de resultats, es va situar líder abans de finalitzar la primera volta i va romandre 26 partits sense perdre, fins el 2011, rècord en la història de l’entitat. Cal destacar especialment dos encontres durant el període en què el Barça no va conèixer la derrota: l’històric 0 a 5 contra el Real Madrid al Santiago Bernabéu i el 2 a 4 davant l’Sporting de Gijón al Molinón, dia en què es va aconseguir de forma matemàtica el campionat, a manca encara de cinc jornades per al final i després de 14 anys sense obtenir cap títol de Lliga.

Aquella primera temporada de Cruyff com a membre de la plantilla barcelonista va ser excepcional i, posteriorment, penso que només les tres primeres campanyes al club català de Ronaldinho i l'excel·lent trajectòria de Leo Messi s’hi poden comparar. Tanmateix, els següents quatre anys de l’holandès al Camp Nou van ser força més fluixos i el Barça només assoliria un altre títol, la Copa del Rei de 1978. Sense cap mena de dubte, l’historial de Cruyff com a entrenador blaugrana seria molt més positiu.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. ÀUSTRIA I SUÏSSA 2008: LA CLASSE ACABA AMB LA FÚRIA

Com havia succeït el 2000, quan Bèlgica i Holanda va compartir-ne l’organització, l’Eurocopa de l'any 2008 va tenir com a seu dos estats: Àustria i Suïssa. Juntament amb els dos països amfitrions s’hi van classificar Alemanya, Croàcia, Espanya, França, Grècia, Holanda, Itàlia, Portugal, Polònia, Txèquia, Romania, Rússia, Suècia i Turquia. Sense cap mena de dubte la gran sorpresa va ser l’eliminació a la fase prèvia d’Anglaterra, malgrat comptar amb excel·lents futbolistes com Beckham, Gerrard, Lampard o Rooney.

A diferència del que va tenir lloc les setmanes prèvies d'altres campionats, com el Mundial de 1998 o l’Eurocopa de l’any 2000, pràcticament ningú apostava ni tan sols un euro per la selecció espanyola. L’equip estatal havia fet una fase de classificació bastant irregular, alguns jugadors importants eren acusats de no tenir prou caràcter i la premsa de Madrid tenia un duríssim enfrontament amb el tècnic Luis Aragonés per la no convocatòria de Raúl. Potser per aquest motiu, el combinat espanyol es va veure lliure de tota pressió, l’absència de la qual va aplanar el camí perquè Espanya, contra tot pronòstic, conquistés el seu segon títol continental, 44 anys després del primer.

Espanya no només es va proclamar campiona d’Europa sinó que a més a més va practicar un futbol ofensiu, atractiu i espectacular, amb un campionat magnífic de jugadors com Casillas, Puyol, Senna, Iniesta, Silva, Torres, Xavi, elegit millor futbolista del torneig, i Villa, màxim anotador del certamen malgrat perdre’s la final per lesió. En la primera fase, el grup d’Aragonés es va imposar a Rússia, Suècia i Grècia, la vigent campiona; en quarts de finals, la ronda tantes vegades maleïda per la selecció estatal, la Roja va superar la sempre incòmoda Itàlia a la tanda de penals; en semifinals va tornar vèncer Rússia i a la final va guanyar Alemanya.

Pel que fa a altres seleccions, destacar el paper de la finalista Alemanya, el sorprenent rendiment de les semifinalistes Rússia i Turquia i, malgrat no superar l’eliminatòria de quarts de final, la trajectòria de Croàcia, Holanda i Portugal, que van desplegar un joc força convincent, però a les quals els hi va mancar ofici en moments importants. Pel contrari, van decebre conjunts com Grècia, que va arribar al torneig com a campiona, la República Txeca i molt especialment unes decadents Itàlia i França, campiona i sots-campiona mundials respectivament.

La final es va disputar a l’estadi Ernst Happel de Viena, l’antic Prater, i Espanya, amb un solitari gol marcat per la llavors estrella del Liverpool Fernando Torres a la primera part, va vèncer Alemanya, equip dirigit per Joachim Löw i amb homes de gran qualitat com Lahm, Ballack, Schweinsteiger o Klose.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. PORTUGAL 2004: EL MIRACLE DE REHHAGEL

Portugal va ser l’estat encarregat d’organitzar la 12a edició de l’Eurocopa, per a la qual també s’hi van classificar Alemanya, Anglaterra, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Espanya, França, Grècia, Holanda, Itàlia, Letònia, Rússia, Suècia, Suïssa i Txèquia. La sorpresa més important va ser la no presència de Turquia, que havia estat tercera en el Mundial de Corea i Japó disputat només dos anys abans; els otomans van caure en la repesca contra la modesta Letònia.

La selecció espanyola, dirigida pel basc Iñaki Sáez, un home de la Federació que havia substituït José Antonio Camacho després del mundial asiàtic, va iniciar molt bé el campionat al vèncer Rússia, però posteriorment va perdre contra Grècia i l’amfitriona Portugal, que acabarien sent les finalistes del torneig, i va quedar eliminada en la fase de grups.

Si en el moment de parlar de l’Eurocopa de 1992, celebrada a Suècia, afirmàvem que el triomf de Dinamarca havia estat una enorme sorpresa, una cosa similar es pot dir de la victòria de la selecció grega a Portugal. Fins llavors, el combinat hel·lè només havia disputat una fase final continental, a Itàlia 1980, on tan sols havia aconseguit un empat, i una de la Copa del Món, a Estats Units 1994, certamen en què va perdre els tres partits i va donar una imatge desastrosa. El 2004 la gran “estrella” dels grecs no n’era cap altre que el seu seleccionador, l’alemany Otto Rehhagel, que amb un sistema molt defensiu i escassament vistós va assolir el títol arran de derrotar equips teòricament superiors com Portugal, Espanya i Rússia pel que fa a la fase de grups; França en quarts de final, la República Txeca en semifinals i de nou Portugal a la final. Malgrat que el bloc era molt més important que les individualitats, en el grup de Rehhagel hi destacaven jugadors com Nikopolidis, Zagorakis, Tsartas o Charisteas.

Si Grècia va ser la gran revelació del torneig, també hi van haver grans decepcions: Alemanya, vigent sots-campiona mundial, i Itàlia, campiona del món dos anys més tard, no van poder superar la primera fase, mentre que França, vigent campiona d’Europa, i Anglaterra van quedar eliminades en quarts de final. Quant a les semifinals, a més del triomf de Grècia davant Txèquia, l’equip que millor futbol va oferir al campionat, l’amfitriona Portugal, que comptava amb un extraordinari conjunt, dirigit pel brasiler Luiz Felipe Scolari i amb homes com Carvalho, Rui Costa, Luis Figo o un jove Cristiano Ronaldo, va guanyar Holanda.

Pel que fa a la final, que es va jugar al nou estadi Da Luz de Lisboa, una Grècia amb molt d’ofici va vèncer una Portugal superior tècnicament, però molt més tensa i pressionada davant el seu públic. L’unic gol de partit el va fer Charisteas, llavors davanter del Nuremberg. Tanmateix, l’eufòria grega no va durar massa temps perquè els mediterranis van ser incapaços de classificar-se per al Mundial d’Alemanya, celebrat el 2006.

RETORN DEL BARÇA A BASILEA

El FC Barcelona va disputar ahir un partit de la Champions League a Basilea i és el primer cop que juga un matx en aquesta ciutat suïssa des de que fa gairebé 29 anys i mig va guanyar la seva primera Recopa, després de vèncer, en un xoc molt emocionant amb pròrroga inclosa, el conjunt alemany del Fortuna de Düsseldorf per 4 a 3.

Abans d’aquell històric 16 de maig de 1979, el Barça comptava amb un palmarès internacional més aviat pobre: havia conquistat tres copes de fires (1958, 1960 i 1966) i havia estat un cop finalista de la Copa d’Europa (1961), de la Recopa (1969) i d’una altra copa de Fires (1962). Curiosament, el club blaugrana havia perdut a Suïssa les finals de 1961 i 1969, tenint aquesta última com a seu l’antic estadi Sankt Jakob de Basilea, on es va portar a terme la final de 1979.

El Barça havia eliminat prèviament al torneig el Xakhtar Donetsk, l’Anderlecht, en una històrica eliminatòria que es va decidir als penals, l’Ipswich Town i el Beveren. A mitja eliminatòria de semifinals contra aquest últim equip, Josep Lluís Núñez, que passava per la seva primera temporada com a president, va destituir el francès Lucien Muller d’entrenador i el va substituir per Quimet Rifé, un històric futbolista de l’entitat barcelonista durant els anys 60 i 70. En la plantilla hi destacaven jugadors com Artola, Zuviría, Migueli, Costas, Olmo, De la Cruz, Albaladejo, Neesquens, Sánchez, el capità Asensi, Rexach, Heredia, el golejador Krankl i un joveníssim Carrasco, que amb 19 anys va ser la gran estrella de la final.

Quan es portaven només quatre minuts de l’enfrontament, el migcampista Sánchez, aprofitant una assistència de Rexach, va avançar el Barça i tot feia suposar que el partit seria força tranquil, però Klaus Allofs, l’estrella de l’equip germànic, va igualar ràpidament. Més tard, Rexach, un consumat especialista, va fallar un penal comès sobre Carrasco i feia la impressió que els catalans es podien enfonsar. Tanmateix, arran d’una gran jugada del davanter d’Alcoi, Asensi va tornar a donar avantatge al conjunt blaugrana. No obstant, un cop més els alemanys van empatar amb celeritat mitjançant Seel. Amb igualada a dos gols es va arribar al final de la primera part i també, després d’un segon temps sense massa ocasions, del temps reglamentari.

A la pròrroga, Rexach, refent-se del seu error en el llançament de penal, va aconseguir el tercer gol barcelonista i poc més tard, arran d’una nova jugada de Carrasco, l’austríac Krankl va fer el quart, però una altra vegada Seel va marcar i el Barça va haver de patir fins al final per assolir el títol.

BONES SENSACIONS

Les dues primeres temporades de Johan Cruyff com a entrenador del FC Barcelona, malgrat que en la primera es va guanyar la Recopa i en la segona la Copa del Rei, no van ser extraordinàries i l’equip va tenir una trajectòria molt irregular. No obstant, les sensacions eren bones i es podia intuir que aquell conjunt acabaria fent història, tal com va succeir amb el sobrenom de Dream Team: des de 1991 a 1994, el club blaugrana va aconseguir quatre títols de Lliga, tots consecutius, tres de la Supercopa d’Espanya, un de la Copa d’Europa, la primera en la història de l’entitat catalana, i un de la Supercopa d’Europa, igualment la primera que obtenia la institució.

Durant la campanya inicial amb Frank Rijkaard assegut a la banqueta del Camp Nou, pel que fa a la primera volta de la Lliga, els resultats no eren gens bons, però també feia la sensació que aquell equip, amb alguns retocs, acabaria sortint endavant. Finalment, el Barça, sota la direcció del preparador holandès, acabaria conquistant dos títols de Lliga, dos més de la Supercopa d’Espanya i un de la Champions League, la segona Copa d’Europa en la història del club blaugrana.

Quant a l’inici de l’actual exercici, amb Pep Guardiola (foto) de tècnic, el Barça va mostrar molts defectes: ineficàcia a la davantera, continuats errors defensius, manca d’ofici amb el marcador favorable o falta de mentalitat guanyadora. Un mes i mig després sembla que aquests problemes han desaparegut i fa la impressió que l’entrenador de Santpedor pot acabar construint un equip que doni força títols i alegries a l’afecció del Camp Nou. Almenys, com en els dos casos anteriors, les sensacions són molt bones, fins i tot en els moments difícils.

EQUIPS HISTÒRICS: L'URUGUAI DEL "MARACANAZO"

La selecció de l’Uruguai es va convertir en la primera campiona mundial l’any 1930, en un torneig que a més a més va organitzar. No obstant, l’equip celeste no va ser present en les dues següents Copes del Món, celebrades a Itàlia el 1934 i a França el 1938.

Després del parèntesi provocat per la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el torneig va tornar el 1950 i l’organització la va portar a terme el Brasil, segurament el país que més intensament viu el futbol. El combinat uruguaià, amb Juan López com a seleccionador, va arribar a l’estat veí amb un equip on el bloc estava per damunt de les individualitats, però on hi figuraven homes importants com Maspoli, Varela i sobretot Ghiggia i Schiaffino.

L’Uruguai no va tenir cap tipus de problemes en el partit de la primera fase, en què va derrotar de forma contundent Bolívia per 8 a 0. Tanmateix, el grup de López va iniciar la lligueta final amb moltes dificultats, en la qual va empatar davant Espanya (2-2) i va vèncer per la mínima Suècia (3-2). Pel contrari, el Brasil s’havia imposat espectacularment als escandinaus (7-1) i als espanyols (6-1). Per tant, el partit final entre les dues seleccions sud-americanes tenia com a indiscutible favorit el conjunt local.

A Rio de Janeiro, en un estadi Maracaná ple a rebentar, es va jugar el xoc decisiu. Els amfitrions es van avançar al marcador amb un gol de Friaça, però, potser per l’enorme pressió que tenien els jugadors brasilers, els visitants van reaccionar i van remuntar el matx gràcies a les anotacions d’Schiaffino i Ghiggia (foto). Mentre tot un país s’enfonsava en una immensa tristesa, l’Uruguai es convertia, després d’Itàlia, en el segon bicampió mundial.

Entrenador: Juan López.
Un onze: Maspoli, González, Tejera, Gambetta, Varela, Andrade, Ghiggia, Pérez, Míguez, Schaffino i Morán.
El més positiu: un equip molt solid i equilibrat / una mentalitat guanyadora / refer-se després del gol en contra en el matx decisiu.
El més negatiu: últim títol mundial d'Uruguai / la selecció sud-americana ha comptat amb individualitats més importants que aquell any / l'empat contra Espanya quasi li costa el campionat. 

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. BÈLGICA I HOLANDA 2000: EL PRIMER TORNEIG COMPARTIT

L’any 2000 va ser el primer cop que dos països van compartir l’organització d’una fase final de l’Eurocopa: Bèlgica, que en solitari ja havia estat l’amfitriona el 1972, i la seva veïna Holanda. A més dels dos estats del Benelux, es van classificar per disputar el torneig Alemanya, Anglaterra, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, França, Itàlia, Iugoslàvia, Noruega, Portugal, Romania, Suècia, Turquia i Txèquia. Dos anys més tard, Corea del Sud i Japó compartirien també la celebració de la Copa del Món.

Com tantes vegades li havia passat des del Mundial disputat a Mèxic el 1986, Espanya va quedar eliminada en els quarts de final. L’equip dirigit per l’enèrgic José Antonio Camacho va superar de miracle la fase de grups: després d’una inesperada derrota contra Noruega i un complicat triomf davant la debutant Eslovènia, l’equip estatal estava obligat a vèncer Iugoslàvia, llavors reduïda ja a Sèrbia i Montenegro, per classificar-se per a quarts. Malgrat que Espanya perdia 3-2 en el minut 90, increïblement va acabar guanyant per 4-3. Tanmateix, poc més duraria la permanència espanyola en el torneig, doncs va caure contra França mitjançant un solitari gol de falta de Zidane en un matx en què Raúl va fallar en el darrer minut un penal.

França, campiona del món dos anys abans a París, Itàlia, la co-amfitriona Holanda i la sorprenent Portugal, que iniciava llavors una gran etapa amb Luis Figo d’estrella, van classificar-se per a semifinals. Les gran decepcions del campionat van ser Alemanya, vigent vencedora del torneig, i la sempre imprevisible Anglaterra, les quals van ser fins i tot incapaces de superar la fase de grups.

En els partits de semifinals, d’una banda França va guanyar una lluitadora Portugal en un matx molt polèmic, decidit amb un “gol d’or” a la pròrroga mitjançant un penal transformat per Zidane. D’altra banda, l’ofici d’Itàlia va ser clau per vèncer Holanda a la tanda de penals, en un partit en què el llavors blaugrana Frank de Boer va fallar tres cops des del punt fatídic.

En la final, que es va jugar a l’estadi de Kuyp de Rotterdam, conegut també com el Feyenoord Stadium, tot semblava vist per a sentència quan l’Squadra Azzurra, llavors dirigida pel mític Dino Zoff i amb jugadors com Toldo, Nesta, Totti o Del Piero, guanyava en el últims instants del xoc, però Wiltord va igualar en l’últim minut el gol inicial de Delvecchio i els francesos es van convertir en bicampions gràcies a un “gol d’or” de Trézéguet a la pròrroga. França, entrenada per Roger Lemerre, sumava la corona europea a la mundial aconseguida sota la direcció de Aimée Jacquet. El combinat “bleu” passava llavors per un moment excel•lent amb futbolistes com Barthez, Thuram, Desailly, Blanc, Déschamps, el citat Zidane o un jove Henry.

EL NOU XAVI

Sempre he considerat Xavi Hernández, des del seu debut al primer equip l’any 1998, un excel•lent futbolista. Fins i tot penso que ha estat superior a qui ara és el seu entrenador al FC Barcelona, Pep Guardiola, encara que al de Santpedor li sobrava el que fins ara li havia mancat al de Terrassa: caràcter.

Xavi, durant moltes temporades, ha tingut com a companys grans futbolistes, alguns amb categoria de crack, com Luis Figo, Rivaldo, Deco o Ronaldinho. En aquests anys el migcampista català ha estat a l’ombra d’aquests jugadors i ha fet la impressió que quan, per exemple, Rivaldo o Ronaldinho estaven en bona forma, Xavi feia grans partits, potser afavorit per la dinàmica positiva, però, en canvi, quan els cracks baixaven el seu rendiment, el de Terrassa també ho feia, sense agafar aparentment cap responsabilitat. Igualment, al llarg d’aquestes temporades, s’ha acusat el centrecampista de no arriscar massa en la passada llarga o en el xut a porteria.

Sense cap mena de dubte, l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, celebrada el passat mes de juny, estarà considerada sempre un abans i un després en la trajectòria esportiva de Xavi. Sigui per iniciativa pròpia o per decisió del seleccionador Luis Aragonés, el jugador vallesà es va convertir en el líder de l’equip espanyol, el qual va guanyar contra pronòstic el torneig continental. Xavi, a més a més, va ser elegit per la UEFA com el millor futbolista del certamen.

Aquesta temporada el jugador de Terrassa s’ha convertit en un dels indiscutibles líders del Barça i el seu joc és força més valent i arriscat que en campanyes anteriors. La raó d’aquesta metamorfosi pot trobar-se, en primer lloc, per la mentalitat guanyadora que ha assolit en terres austríaques; en segon lloc, per la confiança que li ha atorgat Guardiola i, finalment en tercer lloc, perquè aquest estiu l’entitat blaugrana, a més de traspassar futbolistes molt importants com Ronaldinho i Deco, ha fitxat jugadors d’equip, sense consideració de cracks, i això ha permès al migcampista convertir-se en un dels homes bàsics de la plantilla.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. ANGLATERRA 1996: ALEMANYA TRICAMPIONA

30 anys després d’organitzar i guanyar el Mundial, els inventors del futbol, Anglaterra, van organitzar l’Eurocopa. Per primera vegada la fase final del torneig va comptar amb 16 seleccions i, juntament amb l’equip amfitrió, hi van participar Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Escòcia, Espanya, França, Holanda, Itàlia, Portugal, Romania, Rússia, Suïssa, Turquia i Txèquia.

Tal com li va succeir als mundials de 1986 i 1994, i com li passaria més tard a l’Eurocopa de l’any 2000 i a la Copa del Món de 2002, la selecció espanyola, dirigida llavors pel polèmic Javier Clemente, va ser eliminada als quarts de final. Després de realitzar una gris fase de grups, el conjunt espanyol va caure en el seu millor partit, el qual va perdre precisament davant Anglaterra a la tanda de penals.

Alemanya, Anglaterra, França i la sorprenent Txèquia van ser les seleccions que es van classificar per a les semifinals, eliminatòria de la qual en van quedar fora Itàlia i Bulgària, que havien estat respectivament sots-campiona i quarta en el mundial disputat als Estats Units només dos anys abans. Tampoc van ser capaces d’arribar a la penúltima ronda les últimes dues campiones continentals, Holanda i Dinamarca, les quals ni tan sols van superar la fase de grups.

Els alemanys, tal com havien fet a les semifinals de la Copa del Món de 1990, jugada a Itàlia, van eliminar els anglesos als penals, mentre que els txecs es van reafirmar com a conjunt revelació després de superar França, equip que dos anys més tard es proclamaria campió mundial i quatre després vencedor continental. La República Txeca va arribar al torneig amb un planter de jugadors pràcticament desconeguts, però que, arran del campionat jugat a Anglaterra, es van convertir en estrelles, com eren els casos d’homes com Poborsky, Baros o molt especialment Nedved.

Pel que fa a la final, que va tenir com a escenari l’antic estadi londinenc de Wembley, l’equip entrenat per Duran Uhrin es va avançar gràcies a un penal transformat per Berger, però l’entrada al camp de Bierhoff va canviar radicalment el partit al marcar l’atacant dos gols, el segon d’ells un “gol d’or” a la pròrroga, que van donar el tercer títol al conjunt alemany, llavors preparat per Berti Vogts. Entre els campions hi destacaven, a més a més del llavors davanter de l’Udinese, Köppke, Sammer, Scholl o els veterans Hässler i Klinsmann.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. SUÈCIA 1992: DE LA PLATJA AL TÍTOL

Suècia va ser el país encarregat d’organitzar l’Eurocopa de 1992 i, juntament amb la selecció escandinava, s’hi van classificar Alemanya, ja com a país unificat, Anglaterra, la Comunitat d’Estats Independents (fugaç federació arran de la caiguda de la URSS), Escòcia, França, la vigent campiona Holanda i Iugoslàvia. Poc abans d’iniciar-se el campionat, la UEFA va decidir l’expulsió de Iugoslàvia, debut a la guerra dels Balcans, i va designar Dinamarca com a substituta.

Pel que fa a Espanya, la selecció que van dirigir primer Luis Suárez i més tard Vicente Miera, va quedar eliminada a la fase de classificació per França, llavors amb el mític Michel Platini de preparador i Cantona i Papin com a màximes estrelles, sent l’única gran cita que s’ha perdut el combinat estatal des del Mundial d’Argentina 1978.

Els jugadors danesos es trobaven de vacances quan l’organització va reclamar la seva presència a l’Eurocopa, per la qual cosa els jugadors seleccionats van haver de suspendre el seu descans per anar a disputar el torneig, sense cap classe de preparació ni entrenament. Totalment lliures de pressió, els nòrdics van eliminar França i Anglaterra en la fase de grups, van deixar fora la campiona Holanda en semifinals i van superar Alemanya en la final. Poques vegades, potser mai, un campionat ha tingut un desenllaç tan sorprenent.

No obstant, Dinamarca, dirigida per Torben Piechnik, comptava amb un excel•lent equip amb jugadors com Schmeichel, considerat en aquell període el millor porter d’Europa, Sivebaek, Jensen, Povlsen o Brian Laudrup (foto), el germà petit de Michael, qui havia abandonat la selecció a la qual hi tornaria un any més tard. Molt probablement no era un conjunt tan tècnic i amb tanta qualitat com el dels anys 80, però sens dubte era més complet, equilibrat i físic.

En la final, que va tenir com a seu l’estadi Ullevi de Göteborg, Dinamarca va superar Alemanya (2-0), la qual havia eliminat en semifinals l’equip amfitrió i comptava amb força futbolistes que dos anys abans s’havien proclamat campions del món a Itàlia, com eren els casos d’Illgner, Reuter, Kohler, Buchwald, Brehme, Hässler, Riedle o Klinsmann. Jensen va obrir el marcador i Vilfort el va tancar per una Dinamarca que, tanmateix, no va tenir continuïtat i es quedaria fora del Mundial d’Estats Units, disputat dos anys més tard.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (I 12): ZENIT

Estadi: Petrovsky.
President: Alexander Dyukov.
Entrenador: Dick Advocaat.
Capità: Anatoliy Timostxuk.
Estrella: Andrei Arxavin.
Possible onze tipus: Malafeev, Anyukov, Krizanac, Puygrenier, Sirl, Denisov, Timostxuk, Zyryanov, Arxavin, Danny i Pogrebnyak.
Altres jugadors bàsics: Contorfalsky, Jin, Domínguez, Tekke, Xirokov, Fayzulin i Ricksen.
Títols estatals: una Lliga soviètica, una Copa soviètica, una Supercopa soviètica, una Lliga russa, una Copa russa, una Copa de la Lliga russa i una Supercopa russa.
Títols internacionals: una Copa de la UEFA i una Supercopa.
Millor entrenador de la història: Dick Advocaat.
Millors jugadors de la història: Anatoliy Timostxuk, Andrei Arxavin i Pavel Pogrebnyak.

El millor: campions de la UEFA i de la Supercopa

El conjunt de Dick Advocaat va assolir la Copa de la UEFA (foto) el passat mes de maig, després de superar equips com Vila-real, Bayern o Rangers, aquest últim a la final, i a l'agost va sorprendre el Manchester United a la Supercopa. Semblen doncs plenament capacitats per fer una gran Champions.

El pitjor: la inexperiència

El club rus a penes té experiència en el principal torneig de clubs del continent europeu i això li pot passar factura a l’entitat de Sant Petersburg, sobretot si arriba a les fases d’eliminatòries. Per començar, haurà de jugar-se la classificació davant dos grans mundials: Real Madrid i Juventus.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (11): JUVENTUS

Estadi: Olímpic de Torí.
President: Giovanni Cobolli.
Entrenador: Claudio Ranieri.
Capità: Alessandro del Piero.
Estrella: Gianluigi Buffon (foto).
Possible onze tipus: Buffon, Grygera, Legrottaglie, Chiellini, Zebina, Camoranesi, Poulsen, Del Piero, Nedved, Amauri i Trézéguet.
Altres jugadors bàsics: Manninger, Mellberg, Sissoko, Zanetti, Salihamidzic, Knezevic i Iaquinta.
Títols estatals: 27 (29) Lligues, 9 Copes i 4 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, una Recopa, 3 Copes de la UEFA, 2 Supercopes i 2 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Giovanni Trapattoni.
Millors jugadors de la història: Dino Zoff, Michel Platini i Alessandro del Piero.

El millor: els fidels

Quan el Juventus va ser descendit, ara fa dos anys, a la sèrie B per un afer de corrupció, molts futbolistes van abandonar l’entitat torinesa, però Gianluigi Buffon, Mauro Camoranesi, Pavel Nedved, David Trézéguet i el capità Alessandro del Piero van decidir continuar, malgrat tot, a la Vecchia Signora.

El pitjor: una incògnita

Després de jugar una temporada a la segona categoria del futbol italià i d’una campanya de transició, en la qual va aconseguir la classificació per a l'actual Lliga de Campions, és una incògnita el que pot fer el grup de Claudio Ranieri en aquest torneig, encara que sembla trobar-se un esglaó per sota d'equips com Manchester United o Chelsea.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (10): LIVERPOOL

Estadi: Amfield Road.
Presidents: Tom Hicks i George Gillet.
Entrenador: Rafael Benítez.
Capità: Steven Gerrard (a la foto amb el trofeu de l'any 2005).
Estrella: Steven Gerrard.
Possible onze tipus: Reina, Dossena, Carragher, Hyypiä, Arbeloa, Gerrard, Mascherano, Alonso, Babel, Kuyt i Torres.
Altres jugadors bàsics: Cavalieri, Agger, Skrtel, Pennant, Riera, Benayoun i Keane.
Títols estatals: 18 Lligues, 7 Copes, 7 Copes de la Lliga i 15 Supercopes.
Títols internacionals: 5 Copes d’Europa, 3 Copes de la UEFA i 3 Supercopes.
Millor entrenador de la història: Bob Paisley.
Millors jugadors de la història: Kevin Keegan, Kenny Dalglish i Steven Gerrard.

El millor: la regularitat en el torneig

L’equip de Rafa Benítez va guanyar la Champions League a Istanbul el 2005, dos anys més tard va disputar la final a Atenes i en la darrera edició del torneig va arribar fins a les semifinals. La regularitat del conjunt anglès és inqüestionable durant les últimes temporades.

El pitjor: quan va de favorit

Es va poder observar clarament durant la passada prèvia de la Lliga de Campions, quan un club molt més modest, l’Standard de Lieja, el va estar a punt d’eliminar. En canvi, els d’Amfield se senten molt còmodes quan han d’enfrontar-se a equips potents com el Barça, l’Arsenal o el Chelsea.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (9): INTER FC

Estadi: San Siro – Giusseppe Meazza.
President: Massimo Moratti.
Entrenador: José Mourinho (foto).
Capità: Javier Zanetti.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.
Possible onze tipus: Júlio César, Zanetti, Córdoba, Materazzi, Maxwell, Stankovic, Vieira, Cambiasso, Mancini, Ibrahimovic i Crespo.
Altres jugadors bàsics: Toldo, Maicon, Chivu, Muntari, Quaresma, Balotelli i Cruz.
Títols estatals: 16 Lligues, 5 Copes i 4 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, 3 Copes de la UEFA i 2 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Helenio Herrera.
Millors jugadors de la història: Giancinto Facchetti, Luis Suárez i Sandro Mazzola.

El millor: José Mourinho

Per acabar amb la dinàmica perdedora que té a la Lliga de Campions l’Inter de Milà, res millor que el fitxatge com a nou entrenador del portuguès José Mourinho, un tècnic guanyador que pot donar-li l’esperada tercera Copa d’Europa a l’entitat llombarda.

El pitjor: 43 anys

Aquests són els anys que fa que l’Inter no aconsegueix guanyar la Copa d’Europa, quan l’equip llavors entrenat per Helenio Herrera va superar el Benfica amb llegendes com Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola, Jair o el gallec Luis Suárez.