LA PILOTA D’OR

Quan el premi de la Pilota d’Or es basava només en les votacions dels corresponsals de la revista France Football, em semblava un guardó força interessant, encara que moltes vegades l’elecció es trobava molt supeditada al fet si aquell any hi havia hagut Eurocopa o Mundial. Així, per exemple, l’italià Paolo Rossi va obtenir el títol quan va ser la figura de l’Squadra Azzurra que va assolir el Mundial de 1982, malgrat no fer res de rellevant la resta de l’any, o l’holandès Marco Van Basten va aconseguir el seu primer premi el 1988, quan va ser l’estrella de l’Eurocopa que es va jugar a Alemanya i que va conquistar la seva selecció, sense tenir en compte que el davanter neerlandès havia estat, per culpa d’una lesió, inèdit abans d’afrontar el torneig continental.

Fa uns anys, la Pilota d’Or es va fusionar amb el premi FIFA World Player, que consistia en una votació efectuada pels tècnics i capitans de totes les seleccions del món. Per tant, en aquests moments, la condecoració és la suma de sufragis dels corresponsals de France Football, els seleccionadors i els capitans. Arribats a aquest punt, el guardó ha deixat de tenir per a mi el mateix interès, doncs, amb tots els respectes, els representants de les seleccions més modestes i menys competitives, almenys en la majoria dels casos, no tenen un coneixement exhaustiu del futbol mundial i, per tant, molts dels seus vots van a parar als futbolistes més mediàtics, com Leo Messi i Cristiano Ronaldo.

Malgrat tot, a continuació exposo, amb ordre alfabètic, els principals candidats a guanyar aquest any la Pilota d’Or i els punts a favor i en contra que tenen.

- Leo Messi (FC Barcelona – Argentina)

Punts a favor: és el millor del món / es tracta del futbolista més conegut mundialment / acaba de recollir una nova Bota d’Or.
Punts en contra: les lesions / no ha estat el seu millor any / porta ja quatre guardons consecutius.

- Frank Ribéry (Bayern Munic – França)

Punts a favor: el triplet Bundesliga – Pökal – Champions / segurament el seu millor any / la molt probable intenció dels votants de premiar un representant del Bayern.
Punts en contra: els triomfs del Bayern han estat força corals / és el jugador menys espectacular del trio d’aspirants / els patiments de França per anar al Mundial.

- Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal)

Punts a favor: l’impressionant moment de forma en què es troba actualment / cada cop exerceix més de líder / sense ell, molt probablement Portugal no s’hagués classificat per al Mundial.
Punts en contra: no ha guanyat cap títol l’any 2013 / molts anys a l’ombra de Messi / Continua sense estar massa encertat en els moments més importants de la Lliga de Campions.

Tanmateix, si tingués l’oportunitat de votar, el meu candidat seria el mitja punta alemany del Bayern Thomas Müller. Jugador molt complet, és un futbolista ideal per actuar de fals nou, demarcació bàsica per al seu actual tècnic, Pep Guardiola, sense oblidar que va ser decisiu en els principals triomfs del club bavarès la passada temporada.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (7): GHANA

Dades generals

Tipus de govern: república.

Cap d’estat i president: John Dramani Mahama.
Vicepresident: K. B. Amissah – Arthur.
Capital: Acra.
Altres ciutats importants: Kumasi, Tamale i Sekondi – Takoradi.
Llengua: anglès.
Moneda: Cedi.
Fronterer amb: Burkina Fasso, Costa d’Ivori i Togo.

Dades esportives

Seleccionador: Akwasi Appiah.
Uniforme: samarreta i pantalons blancs.
Títols: 4 Copes d’Àfrica (1963, 1965, 1978 i 1982).
Estrella: Kevin – Prince Boateng (FC Schalke 04).
Altres jugadors bàsics: Sulley Muntari (AC Milan), Kwadwo Asamoah (Juventus FC) i André Ayew (Olympique Marsella).
Futbolista més internacional: Richard Kingston.
Futbolista màxim anotador: Asamoah Gyan.
Millor seleccionador de la història: Milovan Rajevac.
Millors futbolistes de la història: Samuel Kuffour, Mickael Essien i Asamoah Gyan.

A favor: la gran esperança africana

El futbol africà porta, més o menys, dues dècades estancat, i fins i tot es podria dir que ha baixat una mica el seu nivell els darrers anys. No obstant, la selecció de Ghana, que va assolir els quarts de final a Sud-àfrica, i que va estar molt a prop de les semifinals (va caure als penals contra Uruguai), és la gran esperança del continent per fer quelcom important al Mundial del Brasil.

En contra: la incògnita de com afrontarà moments decisius

Ghana, potser el combinat nacional africà més regular de la darrera dècada, compta amb futbolistes de gran qualitat com el veterà Essien, la presència del qual no és segura al Brasil, Muntari, Asamoah, Boateng, Ayew o Gyan, la seva figura a Sud-àfrica, però hi ha bastants dubtes de com reaccionarà el conjunt dirigit per Appiah si per exemple ha d’afrontar de nou uns quarts de final.

A la foto, Boateng. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: GIACOMO AGOSTINI

Esport: Motociclisme.

País: Itàlia.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 15 Campionats del Món de Velocitat (8 en 500 cc i 7 en 350 cc).
El millor: rècord de Mundials.
El pitjor: quan va arribar el domini anglosaxó.

Quan fa gairebé quatre dècades que es va baixar d’una moto de competició, Giacomo Agostini, amb 15 títols, 8 d’ells en la màxima cilindrada, continua sent el pilot que més campionats del món té al seu palmarès, seguit dels 13 de l’espanyol Ángel Nieto i els 10 del seu compatriota Valentino Rossi, que si ha pogut igualar els seus 8 campionats en la categoria gran. Agostini va ser l’últim gran campió llatí de 500 cc abans de la irrupció de grans pilots anglosaxons com el britànic Barry Sheene o el nord-americà Kenny Roberts. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (6): ARGENTINA

Dades generals

Tipus de govern: república.

Cap d’estat i presidenta: Cristina Fernández de Kirchner.
Vicepresident: Amado Boudou.
Capital: Buenos Aires.
Altres ciutats importants: Córdoba, Rosario i Mendoza.
Llengua: castellà.
Moneda: pes argentí.
Fronterer amb: Bolívia, Brasil, Paraguai, Uruguai i Xile.

Dades esportives

Seleccionador: Alejandro Sabella.
Uniforme: samarreta blanc-i-blava (ratlles verticals) i pantalons negres.
Títols: 14 Copes Amèrica (1921, 1925, 1927, 1929, 1937, 1941, 1945, 1946, 1947, 1955, 1957, 1959, 1991 i 1993), 2 Mundials (1978 i 1986) i 2 Jocs Olímpics (2004 i 2008).
Estrella: Leo Messi (FC Barcelona).
Altres jugadors bàsics: Ezequiel Lavezzi (París Saint – Germain), Sergio Agüero (Manchester City) i Gonzalo Higüaín (SSC Nàpols).
Futbolista més internacional: Javier Zanetti.
Futbolista màxim anotador: Gabriel Batistuta.
Millor seleccionador de la història: Carlos Bilardo.
Millors futbolistes de la història: Daniel Passarella, Diego Maradona i Leo Messi.

A favor: un Messi molt motivat

Messi, considerat des de fa ja molts anys el millor jugador del món, i fins i tot, des d’alguns sectors, el més gran futbolista de tots els temps, ho ha guanyat tot amb el Barça, com per exemple, 6 Lligues i 3 Lligues de Campions, però no ha tingut fins el moment massa fortuna amb la selecció argentina. L’astre de Rosario sembla molt concentrat i motivat de cara a la pròxima Copa del Món.

En contra: un Messi molt pressionat

Malgrat la seva enorme qualitat tècnica, el fet de ser un home que compta amb experiència i la motivació que té per conduir Argentina cap al que seria el seu 3r títol mundial, Messi podria sentir-se molt afectat per la pressió a la Copa del Món. Té tot un país darrere i l’estrella del Barça sap que, fins que no guanyi un campionat mundial, l’afecció albiceleste no l’equipararà al mític Maradona.

A la foto, Messi. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (5): BRASIL

Dades generals

Tipus de govern: República.

Cap d’estat i presidenta: Dilma Rousseff.
vicepresident: Michel Temer.
Capital: Brasília.
Altres ciutats importants: Rio de Janeiro, Sao Paolo i Salvador.
Llengua: portuguès.
Moneda: real.
Fronterer amb: Argentina, Bolívia, Colòmbia, Guayana Francesa, Guyana, Paraguai, Perú, Surinam, Uruguai i Veneçuela.

Dades esportives

Seleccionador: Luiz Felipe Scolari.
Uniforme: samarreta groga i pantalons blaus.
Títols: 8 Copes Amèrica (1919, 1922, 1949, 1989, 1997, 1999, 2004 i 2007), 5 Mundials (1958, 1962, 1970, 1994 i 2002) i 4 Copes Confederacions (1997, 2005, 2009 i 2013).
Estrella: Neymar da Silva (FC Barcelona).
Altres jugadors bàsics: Dani Alves (FC Barcelona), Thiago Silva (París Saint – Germain) i Ramires Santos (Chelsea FC).
Futbolista més internacional: Marcos Evangelista Cafú.
Futbolista màxim anotador: Edson Arantes Pelé.
Millor seleccionador de la història: Mário Zagallo.
Millors futbolistes de la història: Manuel Francisco Dos Santos Garrincha, Edson Arantes Pelé i Ronaldo Nazário da Lima.

A favor: amfitrions, Neymar i Copa de les Confederacions

És cert que Brasil, almenys pel que respecta al joc, no es troba en el millor moment de la història, però factors com el d’organitzar el pròxim Mundial, el fet de comptar de nou amb una gran estrella, com és l’actual jugador del Barça Neymar, o la moral i la confiança que ha suposat conquistar l’última Copa de les Federacions han de servir a la Canarinha per lluitar pel que seria el seu 6è títol mundial.

En contra: el record de 1950

Fins a la data, Brasil, segurament el país on es viu amb més passió el futbol, només ha organitzat una Copa del Món, l’any 1950. El record d’aquell campionat és força trist, doncs la Seleçao, quan ho tenia tot a favor, va caure contra Uruguai en un majestuós estadi de Maracaná. En el pròxim certamen, la Canarinha comptarà amb la competència d’Alemanya, la campiona Espanya o l’Argentina de Leo Messi.

A la foto, Neymar. 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2014 (4): URUGUAI

Dades generals

Tipus de govern: república.

President i cap d’estat: José Mujica.
Vicepresident: Danilo Astori.
Capital: Montevideo.
Altres ciutats importants: Salto, Ciudad de la Costa i Paysandú.
Llengua: castellà.
Moneda: pes uruguaià.
Fronterer amb: Argentina i Brasil.

Dades esportives

Seleccionador: Óscar Washington Tabárez.
Uniforme: samarreta blava celeste i pantalons negres.
Títols: 15 Copes Amèrica (1916, 1917, 1920, 1923, 1924, 1926, 1935, 1942, 1956, 1959, 1967, 1983, 1987, 1995 i 2011), 2 Mundials (1930 i 1950) i 2 Jocs Olímpics (1924 i 1928).
Estrella: Edinson Cavani (París Saint – Germain).
Altres jugadors bàsics: Diego Lugano (West Bromwich Albion), Diego Forlán (Internacional Porto Alegre) i Luis Suárez (Liverpool FC).
Futbolista més internacional: Diego Forlán.
Futbolista màxim anotador: Luis Suárez.
Millor seleccionador de la història: Juan López.
Millors futbolistes de la història: Héctor Scarone, Alcides Ghiggia i Diego Forlán.

A favor: l’atac

Tabárez, seleccionador uruguaià des de 2006, compta amb un planter força compensat, però sense cap mena de dubte té en els seus jugadors ofensius la seva principal força. Cavani, un dels millors futbolistes del món en l’actualitat; Suárez, màxim anotador de la història del combinat celeste, i el veterà Forlán, millor jugador del Mundial 2010, poden fer autèntics estralls al Brasil.

En contra: molts problemes per arribar al Mundial

És bastant sorprenent que la selecció uruguaiana, quarta classificada en el Mundial de Sud-àfrica i vigent campiona de la Copa Amèrica, que a més compta amb futbolistes de la qualitat del porter Fernando Muslera, el capità Lugano, l’exblaugrana Martín Cáceres, Diego Godín, Maxi Pereira, Cavani, Suárez o el llegendari Forlán, hagi necessitat una repesca per aconseguir la classificació.

A la foto, Cavani.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: EDDY MERCKX

Esport: Ciclisme.

País: Bèlgica.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 5 vegades guanyador del Tour de França, 5 del Giro d’Itàlia, 1 de la Vuelta a Espanya, 3 del Mundial en Línia, 1 del Campionat de Bèlgica en Línia, 3 de la París – Niça, 1 de la Volta a Suïssa, 7 de la Milà – San Remo, 2 del Tour de Flandes, 5 de la Lieja – Bastogne – Lieja, 3 de la París – Roubaix i 2 del Giro de Llombardia.
El millor: el més gran ciclista de la història
El pitjor: algun cas de dopatge.

Eddy Merckx, fins i tot abans que li prenguessin els 7 triomfs del Tour de França a Lance Armstrong, ha estat considerat el millor ciclista de la història, i no només per les seves 5 victòries a París, marca que igualment tenen Jacques Anquetil, Bernard Hinault i Miguel Induráin, sinó també perquè és l’únic corredor de la història que als seus 5 títols als Camps Elisis, s’hi han d’afegir 5 més del Giro d’Itàlia, sense oblidar la victòria a la Vuelta a Espanya, els 3 campionats del món, els 3 triomfs a la París – Niça o els 7 èxits a la Milà – San Remo, la clàssica més llegendària i carismàtica del calendari internacional. Merckx va passar també a la història per la seva fam i ambició de victòries, doncs, pel que fa a les grans rondes de tres setmanes, lluitava igualment per les etapes o les classificacions de la regularitat i la muntanya.

L'ÈXIT DE MAURICIO POCHETTINO AL SOUTHAMPTON



El tècnic argentí Mauricio Pochettino, exjugador i exentrenador del RCD Espanyol, es va fer càrrec la temporada passada del Southampton, teòricament un dels clubs més modestos de la Premier League. Després d’una campanya podríem dir de transició, en què l’objectiu primordial, el de la permanència, es va complir sense massa problemes, el conjunt del sud d’Anglaterra està realitzant un extraordinari exercici 2013/2014.

Particularment, vaig descobrir el Southampton quan l’any 1976, estant a la segona categoria del futbol anglès, va sorprendre amb la conquista de la Cup davant el poderós Manchester United. Des d’aleshores, l’entitat, que ha alternat la màxima categoria amb la inferior, no ha fet res més massa remarcable ni significatiu, encara que Pochettino podria canviar aquesta història més aviat grisa.

Quan portem, més o menys, un terç del campionat anglès, el conjunt d’Staplewood és tercer a la classificació de la Premier League, només per darrere d’Arsenal i Liverpool i per davant d’institucions molt més poderoses com Chelsea, Everton, Manchester United, Tottenham Hotspur o Manchester City. L’interrogant pel que fa a l’equip de Pochettino es troba en si els anomenats the Saints seran capaços d’aguantar aquest ritme, sobretot si tenim en compte que, quan l’argentí era entrenador de l’Espanyol, a la temporada 2011/2012, l’equip blanc-i-blau va acabar tercer a la primera volta i va caure en picat durant la segona part de la Lliga.

En el planter de la gran revelació, pel moment, de la Premier League, hi destaquen el porter polonès Boruc, el defensa croat Lovgren, el centrecampista anglès Lallana, capità de l’equip, el migcampista francès Schneiderlin, el mig kenyà Wanyama, fitxat del Celtic, els davanters anglesos Lambert i Rodríguez i l’atacant italoargentí Osvaldo, contractat del Roma i que ja va coincidir amb Pochettino a l’Espanyol.

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: ESPANYA 2012

Entrenador: Vicente del Bosque (foto).

Estrella: Andrés Iniesta.

Altres jugadors bàsics: Iker Casillas, Xabi Alonso i Xavi Hernández.
Equips amb qui s’enfronta: Itàlia, Irlanda, Croàcia, França, Portugal i de nou Itàlia.

El millor: la dinàmica triomfant

Espanya ha estat l’única selecció de la història que ha estat capaç de conquistar de forma consecutiva Eurocopa, Mundial i de nou Europeu. Aquesta dinàmica guanyadora, a més de l’ofici, la competivitat i la presència de futbolistes de gran qualitat, va motivar el títol aconseguit a Polònia i Ucraïna, doncs el combinat de Del Bosque hi va arribar bastant cansat físicament.

El pitjor: el joc empleat, excepte a la final

Com ja he indicat, la selecció espanyola va arribar a l’Euro 2012 en un estat físic no massa convincent i això es va notar en tots els partits excepte a la final. Així, per exemple, pel que fa a la fase de grups, Espanya va cedir un empat contra Itàlia, a la qual més tard superaria clarament a la final de Kiev, mentre el conjunt estatal, quant a les semifinals, només va poder superar Portugal als penals.

QUATAR AIRWAYS STADIUM



Durant molts anys, el FC Barcelona va ser dels escassos clubs importants del món que no portava publicitat a la seva samarreta. Particularment, em semblava una mesura una mica ridícula, desfasada i retrògrada perquè era una forma de donar avantatge econòmic a altres entitats com Real Madrid, Manchester United, Liverpool, Bayern, Juventus, Milan o Inter, entre d’altres.

En l’època de la presidència de Joan Laporta es va estudiar seriosament la possibilitat d’incorporar la publicitat a l’uniforme blaugrana, però finalment es va decidir l’original mesura de portar el nom de l’ONG Unicef. Va ser una decisió lloable per part de l’exdirectiva, encara que també hi havia una mica de “trampa” perquè la presència de la societat benèfica de l’ONU en la indumentària blaugrana, evidentment, despertava simpaties i això motivava una major venda de samarretes del Barça arreu del món.

Amb Sandro Rosell de president, es va fer el pas definitiu i el Barça va portar, en primer lloc, la publicitat de Quatar Foundation i, en segon lloc, a partir d’aquesta temporada, la de Quatar Airways. La pregunta que molts ens formulem és si una institució amb els valors que representa el FC Barcelona, tenint en compte els enormes problemes que la societat catalana va patir durant la dictadura franquista, pot representar la fundació o les aerolínies d’un estat autoritari, no democràtic i que margina parts importants de la població com les dones, els immigrants, els homosexuals o els intel•lectuals que no li segueixen el joc a l’emir.

Però el pitjor de tot és observar com Quatar Airways està ocupant cada cop més espai en els diferents recintes del club. L’última notícia informa que la junta directiva ha decidit posar el nom de la línia aèria de l’emirat àrab en una zona de l’estadi, concretament en una part del gol nord. Quan es convertirà oficialment el Camp Nou en Quatar Airways Stadium ?

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: ESPANYA 2008

Entrenador: Luis Aragonés (foto).

Estrella: Xavi Hernández.

Altres jugadors bàsics: Iker Casillas, Andrés Iniesta i David Villa.
Equips amb qui s’enfronta: Rússia, Grècia, Suècia, Itàlia, de nou Rússia i Alemanya.

El millor: un extraordinari futbol

El veterà Luis Aragonés, que havia fracassat dos anys abans al Mundial d’Alemanya, va decidir arraconar la clàssica fúria espanyola i incorporar un joc de caràcter atractiu, vistós i ofensiu, molt semblant al que Johan Cruyff havia instaurant a finals de la dècada dels 80 al FC Barcelona. El resultat va ser enormement positiu i Espanya es va endur a Viena la seva segona Eurocopa.

El pitjor: l’enfrontament entre Aragonés i la premsa madrilenya

Abans d’iniciar-se l’Eurocopa que van organitzar Àustria i Suïssa, hi va tenir lloc una agra disputa entre el seleccionador i bona part de la premsa esportiva madrilenya. La raó del divorci era la no inclusió en l’equip estatal de Raúl González, llavors estrella del Real Madrid. Finalment, els resultats van donar la raó al tècnic, que va donar el lideratge a jugadors com els barcelonistes Xavi i Iniesta.

POTSER TATA MARTINO NO POT JUGAR D’UNA ALTRA FORMA

Malgrat que el Barça de Gerardo Tata Martino té uns números espectaculars (líder a la Lliga després de només haver cedit un empat en 13 jornades, classificat matemàticament per als vuitens de final de la Champions League i campió de la Supercopa d’Espanya), hi ha certa preocupació en l’entorn barcelonista per la pèrdua d’algunes senyes d’identitat de la filosofia blaugrana, com les decisions del tècnic argentí d’apostar per un joc més vertical, sense tanta possessió de la pilota, o optar per l’alternativa del contracop per sorprendre els rivals, és a dir, unes característiques semblants a les del Real Madrid de José Mourinho.

Personalment, no m’agrada que el Barça no disposi tant de la pilota com abans, que era tradicionalment la forma que tenia l’equip de defensar-se; que homes clau en grans triomfs de l’entitat, com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, hagin perdut protagonisme en el joc col•lectiu; que les línies no actuïn més juntes, que no es realitzi una pressió asfixiant a partir dels davanters o que Víctor Valdés iniciï tantes jugades amb una sacada llarga. Em preocupa igualment que el president Sandro Rosell, que penso que mai ha estat un defensor de la filosofia que va instaurar Johan Cruyff fa un quart de segle, pugui estar el darrere d’aquests canvis o si els retocs i variants efectuats per Martino serviran una vegada el conjunt blaugrana hagi d’afrontar els moments decisius de la Lliga de Campions. No obstant, és possible que, ara per ara, l’entrenador de Rosario no tingui cap altra alternativa, o almenys una de millor, que les que està utilitzant.

El sistema que bàsicament ha usat el FC Barcelona els darrers 25 anys és caracteritza per la seva dificultat i complexitat alhora d’aplicar-lo i, per aquesta raó, es necessiten una sèrie de requisits indispensables que, en la majoria dels casos, el bloc barcelonista en aquests moments no en disposa. És per aquesta causa que hem pogut presenciar, durant la quarta i última temporada de Pep Guardiola, i en la que van compartir Tito Vilanova i Jordi Roura l’exercici anterior, fets com eterns atacs del Barça tipus handbol o enormes errors defensius que van ocasionar un gran número de gols.

El nivell físic no és l’adient. Es tracta d’una circumstància cabdal per aplicar el sistema que ha utilitzat bàsicament el Barcelona els últims temps, especialment per moure amb velocitat la pilota i per pressionar constantment la sortida de l’esfèric dels adversaris. És evident que actualment, ni en el pla col•lectiu ni tampoc en l’individual, fet que es pot constatar clarament amb futbolistes com els ja citats Xavi i Iniesta, la preparació física no és la idònia, aspecte que provoca atacs propis molt lents, tipus handbol, i contraatacs fulminants dels rivals per absència de pressió.

Manca de concentració. Per actuar com ho ha fet, per exemple, el Pep Team, és necessària una profunda concentració, per perdre el mínim la possessió, sobretot en camp propi, o per cedir el menys possible jugades estratègiques com còrners i faltes laterals, aspectes en què la baixa estatura de la majoria de jugadors barcelonistes deixen en una clara inferioritat el conjunt blaugrana. Tant en l’últim any de Guardiola, com durant la temporada passada amb Vilanova, les distraccions al centre del camp i en defensa, particularment en aquesta última línia personificades especialment amb Gerard Piqué i Javier Mascherano, han estat constants.

Haurien d’arribar futbolistes amb fam de títols. És molt important, alhora d’aplicar una filosofia tan peculiar, singular i complicada, disposar de jugadors amb fam de títols i ganes de menjar-se el món. És evident que una important majoria dels homes que integren actualment la plantilla blaugrana ho han guanyat tot o pràcticament tot i, encara que sigui de vegades de forma inconscient, poden aparèixer factors com la relaxació, l’autocomplaença, el conformisme o l’aburgesament. Crec que aquest estiu el Barça hauria d’haver començat una reconversió, encara que el fitxatge de Neymar pot simbolitzar la primera pedra d’un nou projecte.

Poca transcendència de la pedrera. Al seu dia, Cruyff va decidir que tots els conjunts inferiors de la institució barcelonista, començant pel filial, juguessin de la mateixa manera en què ho feia el primer equip. No és estrany doncs que, durant la magnífica era de Guardiola com a entrenador, el pes del grup el portessin jugadors formats a la Masia com Víctor Valdés, Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro Rodríguez o, evidentment, Leo Messi. No és cap secret, per tant, que els futbolistes que arriben de la pedrera tinguin menys dificultats d’adaptació que els homes fitxats d’altres entitats. Tanmateix, i així ho certifica el moment que viu el Barça B, el planter no és tan fructífer com en altres èpoques, mentre que jugadors com Martín Montoya, Marc Bartra, Sergi Roberto i Cristian Tello no semblen tenir la plena confiança de Martino, com l’any passat tampoc de Vilanova i Roura. 

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: GRÈCIA 2004



Entrenador: Otto Rehhagel (foto).

Estrella: Theodoros Zagorakis.

Altres jugadors bàsics: Antonios Nikopolidis, Stelios Giannikopoulos i Angelos Charisteas.
Equips amb qui s’enfronta: Portugal, Espanya, Rússia, França, Txèquia i de nou Portugal.

El millor: el miracle de Rehhagel

La història futbolística de Grècia abans de l’Eurocopa de 2004, i també, encara que en menor grau, després del torneig organitzat per Portugal, és molt pobra, però contra tot pronòstic, el conjunt hel•lè va conquistar el títol continental en terres lusitanes, després de vèncer l’equip amfitrió a la final disputada a l’estadi Da Luz de Lisboa. El tècnic alemany Rehhagel n’era la gran “estrella”.

El pitjor: el joc

No eren grans temps per al futbol atractiu i espectacular el primer lustre del segle XXI, si tenim en compte que, per exemple, aquell mateix any 2004 el Porto de José Mourinho es va endur la Lliga de Campions. Grècia va oferir a Portugal un joc gris, defensiu i molt tàctic, però amb ordre i disciplina va superar equips com Espanya, França, Txèquia o Portugal, aquesta última en dues ocasions.

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: FRANÇA 2000

Entrenador: Alain Lamerre.

Estrella: Zinedine Zidane.

Altres jugadors bàsics: Laurent Blanc (foto), Didier Deschamps i Thierry Henry.
Equips amb qui s’enfronta: Holanda, Txèquia, Dinamarca, Espanya, Portugal i Itàlia.

El millor: una època extraordinària

França, una selecció que s’havia quedat fora de les Copes del Món de 1990, a Itàlia, i 1994, als Estats Units, va conquistar com a amfitriona el títol mundial de 1998 i, dos anys més tard, es va fer a amb la seva segona Eurocopa. Aquell equip, que també va assolir dues Copes de les Confederacions, tenia excel•lents futbolistes com Fabian Barthez, Marcel Desailly, Blanc, Deschamps, Zidane o Henry.

El pitjor: va necessitar la pròrroga tant a les semifinals com a la final

L’equip que dirigia Lamerre, substitut del campió mundial Aimée Jacquet, ja va tenir força problemes per eliminar Espanya en quarts de final, però les majors dificultats van tenir lloc contra Portugal en semifinals, resoltes gràcies a un gol d’or de Zidane a la pròrroga, i a la final enfront Itàlia, quan David Trézeguet, amb una altra diana d’or al temps suplementari, va sentenciar l’encontre. 

ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: ALEMANYA 1996

Entrenador: Berti Vogts (foto).

Estrella: Matthias Sammer.

Altres jugadors bàsics: Andreas Köpke, Thomas Hässler i Jürgen Klinsmann.
Equips amb qui s’enfronta: Txèquia, Itàlia, Rússia, Croàcia, Anglaterra i de nou Txèquia.

El millor: l’ofici

Quan es va disputar l’Eurocopa de 1996, que per primer cop van organitzar els inventors del futbol, els anglesos, Alemanya portava una trajectòria molt regular, doncs havia estat campiona del món l’any 1990 i finalista de l’Eurocopa de 1992, encara que només havia assolit els quarts de final del Mundial de 1994. Aspectes com l’ofici, la constància o la fortalesa mental van ser bàsics en el títol de 1996.

El pitjor: l’últim títol fins el 2014

Quan Alemanya va conquistar a l’estadi de Wembley la seva tercera Eurocopa, molt pocs esperaven que, fins a l'any 2014, seria l’últim torneig oficial aconseguit per l’equip germànic. Des de llavors, i fins la Copa del Món del Brasil, hi van destacar les finals disputades del Mundial de l’any 2002, que va perdre a Yokohama contra la Canarinha, i de l’Eurocopa de 1998, quan va ser superada per la selecció espanyola a Viena. 

EL SORPRENENT ROMA DE RUDI GARCIA



No sóc massa partidari d’escriure articles sobre clubs que han realitzat un gran començament de campanya perquè les temporades són molt llargues i la situació pot canviar radicalment una vegada s’arribi al final de l’exercici. Així, per exemple, hem pogut observar, al llarg dels anys, espectaculars remuntades o increïbles enfonsaments durant una segona volta de diferents campionats de Lliga.

No obstant, m’ha cridat molt l’atenció el brillant inici de Sèrie A que ha realitzat el Roma aquesta temporada, en què ha guanyat els 10 primers partits del torneig i és actualment el líder de l’Scudetto amb 10 triomfs i un empat, el cedit el passat diumenge contra el Torí a la capital del Piemont.

M’ha semblat un començament de campionat força inesperat perquè l’entitat romana és tradicionalment un club irregular i inestable, perquè ha optat per un entrenador, el francès Rudi García (foto), sense cap experiència prèvia al sempre complicat futbol italià, i perquè la institució de la capital italiana va traspassar el passat estiu homes fonamentals com el porter holandès Stekelenburg (Fulham), el jove i prometedor central brasiler Marquinhos (París Saint – Germain) i els atacants argentins Lamela (Tottenham Hotspur) i l’exespanyolista Osvaldo, que s’ha retrobat amb Mauricio Pocchetino al Southampton.

García, un home amb arrels andaluses, havia triomfat la temporada 2010/2011 com a entrenador del Lilla, amb qui va aconseguir un sorprenent doblet format per Lliga i Copa, però hi havia força dubtes pel que feia a la seva adaptació a Roma, on per exemple fa dues campanyes no va tenir massa fortuna el tècnic asturià Luis Enrique Martínez. Tanmateix, i fins el moment, el preparador francès està destacant a la Lliga italiana, mitjançant un futbol caracteritzat pel toc i l’aposta ofensiva, fet aquest últim que no afecta el nivell defensiu de l’equip, que només ha rebut dos gols en 11 jornades.

En el planter romanista hi destaquen homes com el veteraníssim porter De Sanctis, exarquer del Sevilla, l’argentí Burdisso, el marroquí Benatia, el nord-americà Bradley, l’holandès Strootman, el serbi Ljaljic, el bosnià Pjanic, el veterà De Rossi, una institució al club, el golejador Borriello, l’ivorià Gervinho i un mite com Totti, segurament el millor futbolista de la història a l’entitat, amb permís de Bruno Conti. 

100 DIES DE TATA MARTINO: 10 RAONS PER AL PESSIMISME

El joc. Fins el moment, i amb alguna excepció, com al partit de la primera jornada de Lliga contra el Llevant, el futbol del conjunt blaugrana ha convençut a pocs.

El retocs. Amb alguns canvis efectuats per Martino, com les passades llargues o més verticalitat en el joc, alguns han vist en perill la permanència del sistema tradicional del club.

Leo Messi. Des de finals de la temporada passada, la figura argentina ha tingut un gran número de lesions musculars, mentre actualment el seu rendiment està passant per una crisi important. Diverses teories s’han escoltat sobre el baix estat de forma de Messi, com una mala dieta alimentària, la qual li havia controlat Pep Guardiola, unes vacances en què a penes ha descansat, tenir el Mundial a la ment o la por de recaure en les lesions.

Xavi Hernández i Andrés Iniesta. L’egarenc i el manxec han format amb Sergio Busquets, tant al FC Barcelona com a la selecció espanyola, el millor centre del camp del món, però actualment, tant Xavi, que teòricament no es troba massa lluny de la seva retirada, com Iniesta estan mostrant un nivell físic força deficient, cosa normal si tenim en compte la gran quantitat d’encontres que tots dos arrosseguen.

Més grans i més cansats. S’ha de tenir en compte que, des de què Guardiola es va fer càrrec de la direcció del Barça, l’estiu de l’any 2008, fins a l’arribada de Martino al Camp Nou, el passat mes de juliol, futbolistes històrics com Víctor Valdés, Dani Alves, Gerard Piqué, Carles Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta o Messi tenen cinc anys més, en algun cas han patit importants lesions i estan cansats, tan físicament com psicològicament, arran de temporades molt carregades de partits, tant amb el club blaugrana com amb les seves respectives seleccions.

Algun signe d’aburgesament. És evident que no és un cas com el que va afectar fa uns anys el Barça de Frank Rijkaard, mitjançant futbolistes com Ronaldinho o Deco, però hi ha senyals de cert aburgesament o autocomplaença en algun futbolista com Piqué i en fets com el de deixar de realitzar els dinars a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, on Guardiola podia controlar la dieta d’homes com Messi. Sembla que una de les raons de la marxa del Pep va ser el cansament d’alguns jugadors en seguir els seus estrictes mètodes.

La poca importància de la Masia. Jugadors de la pedrera com Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta o Messi van ser decisius en el millors períodes del Pep Team. Malauradament, en aquests moments la Masia no és tan bàsica en l’equip de Martino, doncs Martín Montoya juga molt poc, Marc Bartra només ho fa si hi ha absències, Sergi Roberto es troba gairebé inèdit i Cristian Tello s’ha estancat en la seva progressió, mentre joves com Marc Muniesa, Thiago Alcántara o Gerard Deulofeu han hagut de fer les maletes.

Sandro Rosell. Els seus problemes amb Johan Cruyff i Guardiola, potser perquè vol construir el “seu” Barça; el seu habitual intervencionisme, doncs sembla ser que va optar per Martino sense consultar-ho a ningú, o les seves semblances als pitjors Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart, sent l’últim capítol les seves declaracions en la creença que hi ha barcelonistes que desitgen la derrota del club, no ajuden a estabilitzar l’entitat i l’entorn, amb el qual ha de carregar el Tata.

L’entorn. El futbol argentí, malgrat la passió que es viu per aquest esport al país sud-americà, no compta amb un entorn tan complicat com el de la institució catalana. Al convertir-se en l’”entrenador” de Rosell, Martino sap que el bàndol cruyffista es troba en aquests moments en contra.

Els altres també juguen. És cert que el Barça, des de la quarta i última temporada de Guardiola com a entrenador, ha baixat el seu nivell, però també l’han pujat clubs com el Bayern de Munic, que ara dirigeix el tècnic bagenc, el Borussia de Dortmund o el París Saint – Germain. Per tant, la sensació de superioritat que hi havia fa uns anys, ara és de certa inferioritat.

100 DIES DE TATA MARTINO: 10 RAONS PER A L’OPTIMISME



Els resultats. Fins ara els resultats de Gerardo Martino són pràcticament immillorables: ha guanyat ja un títol, la Supercopa d’Espanya; és líder en solitari a la Lliga, torneig en el qual només ha cedit un empat en 12 jornades, i també encapçala el seu grup a la Champions League.

La defensa. A diferència d’allò que va succeir durant la darrera temporada de Pep Guardiola, i la campanya anterior amb Tito Vilanova, la defensa ha millorat de forma notable amb Martino, que per exemple només ha rebut set gols al campionat de Lliga. Víctor Valdés es troba en un moment de forma impressionant i sembla que es defensen millor els còrners i les faltes laterals.

Les variants. Encara que en algun cas han estat molt criticades, i que certs detalls personalment no m’han agradat, els canvis al sistema han sorprès a diferents adversaris, com el mateix Real Madrid.

Algun dia hem de veure el millor Leo Messi. L’estrella argentina està passant per un mal moment, un dels pitjors des de què és considerat el millor futbolista del món. No obstant, s’ha d’esperar la seva recuperació, sobretot si deixa enrere les lesions físiques, i potser aquest cop, a diferència del que ha passat els dos últims anys, observem el millor Messi durant els decisius mesos d’abril i maig.

Esperar que Xavi Hernández i Andrés Iniesta agafin la forma. No hi ha dubte que hi ha problemes evidents pel que fa a l’estat de forma dels dos millors centrecampistes del món els darrers anys: d’una banda, sobretot per a Xavi, els anys no passen sense passar factura i, d’altra banda, tots dos jugadors porten un munt de partits jugats les últimes temporades. Tanmateix, s’espera la millor versió dels dos migcampistes a mesura que vagi avançant l’exercici.

Alexis Sánchez i Neymar da Silva. La baixa forma de Messi l’estan compensant de forma evident i notòria el davanter xilè Alexis, molt criticat en les seves dues primeres campanyes al Camp Nou, i l‘atacant brasiler Neymar, que s’ha adaptat al futbol europeu de manera molt més ràpida del què en un principi es podia esperar. En el cas de Sánchez, la confiança que li ha donat Martino ha estat fonamental.

Les rotacions. Encara que, com es va demostrar en el clàssic contra el Real Madrid, hi ha 10 jugadors que semblen fixes en els partits transcendentals, el Tata està realitzant força rotacions, de les quals van prescindir la temporada passada tant Vilanova com Jordi Roura. Aquestes poden ser vitals perquè els futbolistes arribin amb òptimes condicions en els moments decisius de l’exercici.

Els modals elegants de Martino. L’entrenador argentí ha mostrat fins el moment, malgrat alguna ironia com la de les crisis setmanals, una gran educació en els seus parlaments, fet que li ha fet congeniar amb futbolistes, afecció i els diferents mitjans de comunicació.

Una aposta personal de Sandro Rosell. L’actual president del FC Barcelona, donant la raó a aquells que el veuen com un home intervencionista en els afers esportius, va prendre la decisió d’apostar pel Tata com a substitut de Vilanova. El tècnic sud-americà sap, doncs, que té tota la confiança del màxim mandatari del club.

El moment del Real Madrid. No hi cap dubte que Barça i Madrid són vasos comunicants i que, allò que passa en una entitat, té connotacions en l’altra. Martino també s’ha vist afavorit per la irregularitat del conjunt de Carlo Ancelotti, al qual li està costant bastant arrancar. 

EL MES D’OCTUBRE ESPORTIU



Millor futbolista català: Víctor Valdés (FC Barcelona).

Millor futbolista espanyol: Diego Costa (Atlético Madrid).

Millor futbolista mundial: Mesut Özil (Alemanya – Arsenal FC).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació).
Millor esportista català: Pol Espargueró (Motociclisme).
Millor esportista espanyola: Mireia Belmonte (Natació).
Millor esportista espanyol: Pol Espargueró (Motociclisme).
Millor esportista mundial femenina: Serena Williams (Estats Units – Tennis).
Millor esportista mundial masculí: Sebastian Vettel (Alemanya – Automobilisme).

A la foto, la tennista Serena Williams.