ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: AJAX 1972

Entrenador: Laszlo Kovacs.
Estrella: Johan Cruyff (foto).
Altres jugadors bàsics: Ruud Krol, Johan Neesquens i Arjen Haan.
Equips amb qui s’enfronta: Dinamo Dresde, Olympique Marsella, Arsenal FC, Benfica SL i Inter Milà.

El millor: Cruyff

Cruyff va ser, segons la majoria d’experts, el millor futbolista mundial de la dècada dels 70 i durant el primer lustre del decenni estava passant pel seu millor moment, com va demostrar en la final de 1972, disputada a l’estadi De Kuyp de Rotterdam, en què va marcar els dos gols del matx davant l’Inter de Milà, que va jugar a la ciutat holandesa la seva quarta final en només nou anys.

El pitjor: possible dependència de l’astre

L’Ajax de la primera meitat dels 70, que va guanyar tres anys seguits la Copa d’Europa, tenia grans futbolistes, com eren els casos de Wim Suurbier, Krol, Neesquens, Arnold Murhen, Haan, Johnny Rep o Piet Keizer, però ja s’entreveia una certa dependència de Cruyff, que era la indiscutible estrella del club. Aquest fet és va fer patent amb la marxa del davanter al FC Barcelona, l’any 1973.

GRÀCIES JAN

Reconec els errors comesos, en alguns casos espectaculars, per Joan Laporta en els seus set anys com a president del FC Barcelona, entre els quals podríem destacar l’autocomplaença després de guanyar la Champions de París, la continuada dimissió de directius, sobretot pel que fa als vicepresidents; una excessiva politització de l’entitat, especialment durant els darrers anys de mandat; el seu caràcter moltes vegades histriònic i l’afer d’espionatge a diferents vicepresidents, entre d’altres polèmiques. Tanmateix, els aspectes positius en són majoria i entre aquests es podrien significar els 10 següents:

- La millor època de la història del club. En set temporades com a president, el Barça ha guanyat quatre Lligues, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs. Laporta és l’únic president de la història de la institució catalana que ha assolit dues vegades la Copa d’Europa.

- Creure en Frank Rijkaard. En un període en què els resultats no eren gens bons per al Barça, durant la primera campanya com a president de Laporta, aquest va tenir la confiança necessària en Rijkaard, quan el llavors vicepresident, i a partir de demà president de l'entitat, Sandro Rosell, volia substituir l’holandès pel brasiler Luis Felipe Scolari, amb un parèntesi amb Pere Gratacós com a preparador temporal.

- Creure en Pep Guardiola. Després de les seves dues pitjors temporades, les que van transcórrer entre 1996 i 1998, Laporta va preferir arriscar amb l’inexpert Guardiola, com també ho va fer el secretari tècnic Txiki Begiristáin, i no elegir l’opció més segura i pragmàtica de José Mourinho, tal com desitjaven altres directius.

- Època daurada de la Masia. És possible que des dels anys 50 la pedrera del Barça no donés tants fruits. Durant el mandat de Laporta, han estat claus futbolistes arribats dels equips inferiors com Víctor Valdés, Oleguer Presas, Carles Puyol, Gerard Piqué, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Sergio Busquets, Leo Messi, Pedro Rodríguez o Bojan Krkic.

- L’economia. En aquest aspecte el mèrit més important recau en l’exvicepresident Ferran Soriano, que va dimitir l’estiu de 1998 després de la moció de censura presentada contra Laporta. El Barça ha passat de la ruïnosa etapa de Joan Gaspart a ser una de les entitats esportives més sanejades del planeta.

- Sense “madriditis”. Llevat d’alguna ocasió aïllada, com va fer arran del fitxatge de Cristiano Ronaldo, Laporta no ha acostumat mai a parlar malament del Real Madrid, deixant de banda el tradicional i històric victimisme barcelonista enfront l’etern rival. A més, Laporta ha mantingut molt bones relacions tant amb Florentino Pérez com sobretot amb Ramón Calderón.

- Acabar amb els violents. Aquesta mesura li va costar molts problemes, fins i tot amenaces de mort, però Laporta no va desistir en la seva pretensió d’eradicar la violència del Camp Nou i prohibir-hi l'entrada a perillosos membres del grup radical dels Boixos Nois.

- UNICEF a la samarreta. Durant molts mesos de 1996, Laporta i la seva directiva li van donar moltes voltes al fet de posar publicitat a la samarreta blaugrana. Es va parlar d’una casa d’apostes per internet i fins i tot de la possibilitat que el govern xinès patrocinés el club, però finalment es va optar per UNICEF, l’ONG de l’ONU per a la infància.

- Catalanitzar l’entitat. Seria molt injust dir que amb Josep Lluís Núñez el club no estava prou catalanitzat, però Laporta ha donat un pas més enllà, en una època molt convulsa a l’estat espanyol. Penso que ha estat un encert posar la senyera a la samarreta.

- Internacionalitzar la institució. Quan Laporta va arribar a la presidència del club català, el juny de 2003, l’entitat estava, en qüestions internacionals o de màrqueting, molt per sota d’altres societats esportives com Real Madrid, Manchester United o AC Milan. Set anys després, el FC Barcelona és el club més admirat del món.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: AJAX 1971

Entrenador: Marinus Michels (foto).
Estrella: Johan Cruyff.
Altres jugadors bàsics: Wim Suurbier, Johan Neesquens i Arnold Muhren.
Equips amb qui s’enfronta: Nentori Tirana, FC Basilea, Celtic Glasgow, Atlético Madrid i Panathinaicòs FC.

El millor: s’iniciava una de les grans eres del futbol mundial

Aquell Ajax, que va encadenar tres títols consecutius de la Copa d’Europa, és considerat un dels millors equips de la història, mitjançant l’anomenat futbol total, que durant aquella època va caracteritzar també el joc de la selecció holandesa. El gran i mític Cruyff era la gran estrella d’aquell conjunt preparat pel llegendari Michels, en el qual també hi destacava el lluitador Neesquens. Tots tres acabarien al FC Barcelona.

El pitjor: un equip encara per completar

L’Ajax que va assolir la seva primera Copa d’Europa, a l’estadi de Wembley, tenia futbolistes fonamentals, com els ja citats Cruyff i Neesquens, a més d’altres com el lateral Suurbier, el migcampista Murhen o l'atacant Piet Keizer. Tanmateix, encara no formaven part d’aquella gran esquadra extraordinaris jugadors com Ruud Krol, Arjen Haan o Johnny Rep, els quals anirien incorporant-se progressivament al club d’Amsterdam.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: RIVALDO VÍTOR BORBA

País: Brasil.
Any de naixement: 1972.
Lloc de naixement: Recife.
Demarcació: davanter.
Clubs: Santa Cruz FC, Mogi Mirim, Corinthians FC, Palmeiras FC, Deportivo Coruña, FC Barcelona, AC Milan, Cruzeiro FC, Olympiacòs FC, AEK Atenes i FC Bunyodkor.
Mundials disputats: França 1998 i Corea del Sud i Japó 2002.
Títols personals: 1 cop màxim golejador de la Copa Amèrica, 1 Pilota d’Or i 1 premi FIFA World Player.
Títols de clubs: 1 Campionat Paulista, 1 Lliga Brasilera, 2 Lligues Espanyoles, 3 Lligues Gregues, 2 Lligues Uzbekes, 1 Copa Espanyola, 1 Copa Italiana, 2 Copes Gregues,1a Copa Uzbeka, 1 Champions League i 1 Supercopa d’Europa.
Títols de seleccions: 1 Copa Amèrica i 1 Mundial.

El millor: els seus cinc anys al Camp Nou

Després d'una gran temporada al Deportivo, club en el qual va debutar a Europa, el mitja punta brasiler va fitxar el 1997 pel FC Barcelona, entitat en què va romandre cinc anys, va aconseguir importants títols, com 2 campionats de Lliga, es va convertir en un dels millors futbolistes del món i va guanyar tant la Pilota d’Or com el FIFA Wolrd Player. Posteriorment a la seva etapa al Camp Nou, va iniciar una llarga decadència.

El pitjor: una mica enfosquit per Ronaldo

Precisament l’arribada de Rivaldo al Barça va tenir lloc poques setmanes més tard del rocambolesc fitxatge de Ronaldo per l’Inter de Milà, després d’una temporada inoblidable al Camp Nou. El futbolista de Recife sempre va trobar-se una mica a l’ombra del davanter de Rio de Janeiro, com es va demostrar en el Mundial 2002, on Rivaldo va ser clau en la cinquena corona mundial de Brasil, però Ronaldo en va ser l’estrella.

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (I 3)

Albania: Dinamo Tirana.
Andorra: Santa Coloma (foto).
Armènia: Pyunik.
Azerbaidjan: Inter Bakú.
Bielorrússia: Bate.
Bòsnia i Hercegovina: Zeljeznicar.
Eslovàquia: Zilina.
Eslovènia: Koper.
Estònia: Levadia.
Finlàndia: HJK Helsinki.
Gal·les: The New Saints.
Geòrgia: Olimpi.
Illes Fèroe: Torshauvn.
Irlanda: Bohemians FC.
Irlanda del Nord: Linfield.
Islàndia: Hafnafjördur.
Israel: Maccabi Haifa.
Kazakhstan: Aktobe.
Letònia: Liepajas.
Lituània: Ekranas.
Luxemburg: Jeunesse d’Esch.
Macedònia: Rugova.
Malta: Birkirkara.
Moldàvia: Sheriff.
Montenegro: Rudar.
San Marino: Tre Fiori.
Xipre: Omonia.

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (2)

- FC Salzburg (Àustria)

Entrenador: August Koffer.
Jugador més destacat: Würnstl.

- Litex Lovetx (Bulgària)

Entrenador: Ferario Spasov.
Jugador més destacat: Beto.

- Dinamo Zagreb (Croàcia).

Entrenador: Velimir Zajec.
Jugador més destacat: Kovac.

A la foto, imatge de l’equip

- FC Copenhaguen (Dinamarca)

Entrenador: Stale Solbakken.
Jugador més destacat: Gronkjaer.

- Debreceni (Hongria)

Entrenador: Andras Herczeg.
Jugador més destacat: Bodnar.

- Rosenborg (Noruega)

Entrenador: Erik Hamren.
Jugador més destacat: Dorsin.

- Lech Poznan (Polònia)

Entrenador: Jacek Zielinski.
Jugador més destacat: Renfigo.

- Cluj (Romania)

Entrenador: Andrea Mandorlini.
Jugador més destacat: Traore.

- Partizan (Sèrbia)

Entrenador: Slarisa Jokanovic.
Jugador més destacat: Krstajic.

- AIK Solna (Suècia)

Entrenador: Mikael Stahre.
Jugador més destacat: Ortiz.

- Basilea (Suïssa)

Entrenador: Thorsten Fink.
Jugador més destacat: Frei.

- Sparta Praga (Txèquia)

Entrenador: Vitezslav Lavicka.
Jugador més destacat: Berger.

UNA DÈCADA SENSE JOSEP LLUÍS NÚÑEZ

Aquest any s’ha complert el 10è aniversari de la històrica dimissió de Josep Lluís Núñez, després de 22 anys presidint el FC Barcelona.

Els grans problemes per al constructor no es van iniciar durant la seva última temporada com a president de l’entitat barcelonista, la 1999/2000, sinó a partir d'aquell fatídic dia de maig de l’any 1996 en què, quan encara restaven dos partits per finalitzar el campionat de Lliga, va decidir cessar Johan Cruyff, amb qui va mantenir el que es podria considerar un “matrimoni de conveniència” durant vuit anys.

És possible que, pel que fa al fons de la qüestió, Núñez tingués força arguments per destituir el creador del Dream Team, doncs l’holandès portava dos anys de mals resultats i de decisions bastant estranyes, però segurament el president es va equivocar molt en la forma, quan encara no havia acabat la temporada, utilitzant el vicepresident Joan Gaspart d’intermediari i pocs dies més tard de dir que pensava oferir-li la renovació a l’entrenador.

El cert és que, arran d’aquella decisió, l’entorn de l'entitat es va dividir clarament en dos grups: els nuñistes i els cruyffistes. Va ser llavors quan va aparèixer la plataforma opositora L’Elefant Blau, encapçalada per un jove advocat anomenat Joan Laporta i que comptava amb altres homes il·lustres com Sebastià Roca, Albert Perrín, l’actor Pep Munné o Agustí Benedito, segon classificat a les recents eleccions a la presidència del club.

Malgrat que Núñez va guanyar clarament les eleccions de l’any 2007 davant el també constructor Àngel Fernández, amb el qual es va unir el mateix Laporta, L’Elefant Blau va decidir presentar, uns mesos més tard, una moció de censura contra el president, al·legant que els comicis van tenir lloc en una època inadequada com era el mes de juliol, el de menys activitat futbolística.

A inicis de l’any 1998 hi va tenir lloc la moció, la mateixa jornada d'un Barça – Real Madrid al Camp Nou, i encara que la votació la va guanyar sense massa problemes el president, aquest va veure com per primer cop una important massa d’afeccionats li donaven l’esquena.

Un altre problema que llavors va tenir Núñez va ser la presència com a entrenador de Louis van Gaal. El tècnic holandès mantenia unes tirants relacions amb el seu compatriota Cruyff i, a més, es va situar clarament a favor del president quan aquest va haver d’afrontar la moció. El caràcter polèmic, agressiu i enèrgic de Van Gaal, que va tenir força enfrontaments amb part de la premsa barcelonina i de l’afecció blaugrana, va acabar fent més mal que bé a Núñez, que cada cop se sentia més sol.

Una gran mocadorada, la qual no va ser la primera, arran de l’eliminació del club català a les semifinals de la Lliga de Campions contra el València, l’abril de l’any 2000, va motivar, pocs dies després, que Núñez anunciés la seva marxa de la institució, la qual va ser seguida per la dimissió de Van Gaal.

No obstant, la decisió de Núñez de no continuar no va suposar, en un principi, el final del Nuñisme, doncs el ja significat Gaspart, que va ser un dels seus vicepresidents durant els 22 anys de mandat, va vencer en les eleccions, realitzades al juliol de l’any 2000, davant el publicista Lluís Bassat. Tres anys més tard, amb la contundent victòria de Laporta, es va acabar definitivament una època.

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (1)

RSC Anderlecht. L’històric club de Brussel·les ha recuperat el títol de la Lliga Belga, un any després de perdre’l en un desempat contra l’Standard de Lieja. En el campió, que té com a tècnic Ariël Jacobs, hi destaquen el porter texc Zitka, el capità Deschacht i l’argentí Biglia.

Glasgow Rangers. Segon títol consecutiu a Escòcia dels protestants de Glasgow, que han acabat definitivament amb l’hegemonia del Celtic de Glasgow, que està passant una etapa bastant delicada. El Rangers, que continua amb Walter Smith a la banqueta d’Ibrox Park, compta amb homes importants com els algerians Hemdabi i Bougherra, l’escocès Weir, el francès Rothen o l’espanyol Novo, el qual porta ja força anys brillant a l’equip.

Panathinaicòs FC. Nikos Nioplias, substitut de Henk ten Cate, exajudant de Frank Rijkaard al FC Barcelona, ha aconseguit acabar amb l’espectacular ratxa de l’Olympiacòs, que havia conquistat 13 dels 12 campionats anteriors a Grècia. L’entrenador ha tingut a les seves ordres jugadors com el porter croat Galinovic, els internacionals grecs Seitaridis, Karagounis i Katsouranis o l’espanyol Sarriegi.

Rubin Kazan. El conjunt dirigit per Gurban Berdiev ha demostrat que el seu primer títol de la Lliga Russa no va ser cap casualitat i va obtenir la tardor passada el seu segon campionat. En l’equip, un dels pocs en derrotar el FC Barcelona la passada temporada, hi destaquen futbolistes com Ansaldi, Semak, Kasaev, Noboa, Karedeniz i els espanyols Navas i Jordi Figueras. La seva estrella, l’argentí Domínguez, va abandonar la plantilla en el mercat d’hivern per fitxar pel València.

Bursaspor FC (foto). Enorme sorpresa la que ha tingut lloc a Turquia amb el títol del desconegut Bursaspor, que ha estat capaç de superar els tres grans clubs d’Istanbul, el Fenerbahçe, equip on juga el davanter andalús Güiza, el Galatasaray de Frank Rijkaard i el Besiktas, campió del 2009, a més del Trabzonspor, que ha guanyat la Copa. En els campions, entrenats per Ertugrul Saglam, hi destaquen Ergiç, Batlla, Iglesias o Zapotecny.

Xakhtar Donetsk. L’esquadra entrenada pel triomfant i extravertit tècnic romanès Mircea Lucescu, una institució en l’entitat, ha recuperat el títol de la Lliga ucraïnesa en el seu particular duel amb el Dinamo de Kiev. Entre els seus futbolistes importants es troben el txec Hübschman, el polonès Lewandowski, el nigerià Aghahowa, els croats Duljaj i Srna, capità de l’equip, els ucraïnesos Gladkyy i Rat o la nombrosa colònia brasilera formada per futbolistes com Edinho, Jadson, Ilsinho, Luiz Adriano i William.

SANDRO ROSELL I ALGUNES INCÒGNITES

El passat diumenge 13 de juny, Sandro Rosell va guanyar, amb una gran claredat, les eleccions del FC Barcelona. Des d’alguns sectors es parla d’un radical canvi de model, tenint en compte que Rosell i l’encara president Joan Laporta han mantingut unes relacions força negatives des de la dimissió del primer, com a vice-president esportiu, el 2005. Però també hem de recordar que el nou màxim mandatari de l’entitat catalana va guanyar les eleccions de l’any 2003 amb el grup encapçalat per Laporta i, per tant, va col·laborar decisivament en el final del Nuñisme.

Rosell, l’home que va ser decisiu en el fitxatge del brasiler Ronaldinho - el futbolista que va aconseguir girar com un mitjó l’estat del club, que va ser decisiu i clau en els primers títols del laportisme, però que va acabar degenerant d’una forma tremenda -, sap que en aquests moments, encara que aquesta fos la seva intenció, no pot efectuar cap tipus de canvi brusc pel que fa a la parcel·la esportiva, en un equip que, en les darreres dues temporades, ha conquistat dues Lligues, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, i que a més a més ha realitzat un futbol espectacular i ha batut diversos rècords.

Les preguntes que molts afeccionats ens fem ara són les següents: Com reaccionarà Sandro si els resultats empitjoren ostensiblement ? Serà fidel el nou president a allò que va dir que volia convertir Pep Guardiola en l’”Alex Ferguson del Barça” ? Quina decisió prendrà Rosell quan el de Santpedor decideixi marxar ? Tornarà a ser un directiu intervencionista com quan va voler substituir Frank Rijkaard per Luis Felipe Scolari ? Tindrà contacte amb Johan Cruyff ? El mantindrà en el lloc de president d’honor ?

MUNDIAL 2010: RAONS PER PENSAR QUE ESPANYA POT GUANYAR EL CAMPIONAT

- Campions d’Europa. No podem oblidar que Espanya és l’actual campiona d’Europa, arran de conquistar a l’estadi Ernst Happel de Viena, fa dos anys, la seva segona Eurocopa (foto). Aconseguir un títol d’aquestes característiques dóna molta confiança i mentalitat guanyadora.

- Individualitats i bloc. Espanya potser compta amb més i millors individualitats que en cap altra època de la seva història, amb homes com Iker Casillas, Gerard Piqué, Xavi Hernández, Cesc Fàbregas, Andrés Iniesta, David Silva, David Villa o Fernando Torres, però això no ha suposat cap impediment perquè abans Luis Aragonés i ara Vicente del Bosque hagin pogut confeccionar un equip sòlid i compacte.

- El joc de toc del FC Barcelona. Espanya ja fa algun temps que va deixar de banda la tradicional fúria, que més aviat pocs èxits li va donar, i ara practica un futbol tècnic i de toc, molt semblant al del club català.

- La base del FC Barcelona. Set futbolistes de l’entitat blaugrana – Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Pedro Rodríguez – figuren en la llista de Vicente del Bosque. Es tracta de jugadors que han guanyat set títols oficials amb el seu club les dues últimes temporades i estan acostumats a suportar la tensió i pressió dels grans partits.

- Un seleccionador intel·ligent, pragmàtic i pràctic. Vicente del Bosque, que va assolir, entre d’altres títols, dues Champions League amb el Real Madrid, ha decidit continuar l’obra que li va deixar el veterà Luis Aragonés, campió d’Europa el 2008, i dedicar-se a perfeccionar-la, sense canviar res del que ha funcionat els darrers anys.

- Un grup unit i sense particularismes. A diferència d’altres èpoques, i penso sobretot en el període en què hi prenien part els futbolistes de l’anomenada Quinta del Buitre, als anys 80, la selecció actual és un grup d’amics sense cap tipus d’egocentrismes.

- La fase de classificació. La selecció espanyola va realitzar una fase prèvia del Mundial extraordinària i espectacular. A més, l’equip estatal va fer un futbol vistós, ofensiu i eficaç, molt semblant a l’empleat a l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa.

- La crisi d’altres seleccions. Amb l’excepció de Brasil, que continua en la seva línia de barrejar classe i força física, fet aquest últim més notori des de l’arribada de Dunga al lloc de seleccionador, els grans combinats mundials no es troben en el seu millor moment: Alemanya segueix en la seva llarga transcisió, Anglaterra no acaba de consolidar-se, Argentina no s’adapta als estranys mètodes del mític Diego Armando Maradona, França continua en decadència, Holanda és sempre una incògnita i la campiona Itàlia no acaba de realitzar el canvi generacional.

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2009/2010: INTER

Any 1965: l’Inter entrenat per l’argentí Helenio Herrera, que compta amb mítics futbolistes com Facchetti, Mazzola o l’espanyol Luis Suárez, conquista la seva segona Copa d’Europa consecutiva, després de vèncer el Benfica liderat pel davanter moçambiquès Eusebio.

Any 1972: L’inter juga la seva quarta final de la Copa d’Europa (havia guanyat les dues primeres, el 1964 i el 1965, i havia perdut contra el Celtic la tercera, el 1967). Els llombards cauen davant un dels millors equips de la història, l’Ajax del primer lustre dels 70, amb dos gols de Cruyff, la gran estrella del club holandès.

Si en els remots anys 1965 i 1972 algú hagués assegurat als seguidors de l’entitat italiana que trigarien, respectivament, 45 anys en assolir de nou el torneig i 38 anys en disputar una altra vegada la final, segurament haguessin pensat que es tractava d’una broma.

Tanmateix, l’esquadra llombarda ha necessitat tot aquest temps per jugar de nou una final i obtenir una altre cop el trofeu de la Copa d’Europa, coneguda des de 1992 amb el nom de Lliga de Campions. Les causes principals que han portat novament els interistes al cim continental poden ser, entre d’altres, les següents:

José Mourinho. Un entrenador polèmic i de vegades, almenys aparentment, mal educat, però un home amb caràcter guanyador i un geni de les estratègies, tant dins com fora del camp.

L’experiència de la plantilla. Jugadors com Júlio César, Lúcio, Samuel, Materazzi, el carismàtic capità Zanetti (foto), Cambiasso, Stankovic, Eto’o o Milito són futbolistes veterans que porten molt de temps en el primer pla futbolístic. Es tracta de jugadors que aguanten perfectament la pressió i la tensió dels grans partits, tal com van demostrar tant en semifinals contra el FC Barcelona com en la final davant el Bayern Munic.

Futbolistes de gran qualitat. Malgrat que aquest Inter és més reconegut per la força física de jugadors com Maicon, Samuel o Cambiasso, també compta amb la qualitat tècnica de l’exmadridista Sneijder, que ha realitzat un magnífic exercici, l’exblaugrana Eto’o, que ha guanyat la seva tercera Champions en només cinc anys, o l’ex component del Saragossa Milito, gran heroi de la magnífica campanya del conjunt llombard, que ha obtingut el triplet format per Lliga, Copa i Lliga de Campions.

Dades del campió

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Diego Milito.
Altres jugadors bàsics: Júlio César, Douglas Maicon i Wesley Sneijder.
Revelació: Thiago Motta.
Onze tipus de la temporada: Júlio César, Maicon, Lúcio, Samuel, Zanetti, Stankovic, Cambiasso, Sneijder, Motta, Eto’o i Milito.
Altres homes importants: Toldo, Materazzi, Córdoba, Chivu, Muntari, Pandev i Balotelli.

Dades generals del torneig

Final (Santiago Bernabéu de Madrid): Inter Milà – Bayern Munic, 2-0.
Gols: Milito (2).
Semifinalistes: FC Barcelona i Olympique Lió.
Equip revelació: Olympique Lió.
Estrella: Diego Milito (Inter).
Jugador revelació: Thomas Müller (Bayern).
Onze del torneig: Júlio César (Inter), Maicon (Inter), Lúcio (Inter), Piqué (Barça), Zanetti (Inter), Robben (Bayern), Cambiasso (Inter), Xavi (Barça), Sneijder (Inter), Messi (Barça) i Milito (Inter).

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2009/2010: SEVILLA FC

Abans d’iniciar-se la temporada 2005/2006, el Sevilla FC, en tota la seva història, només havia aconseguit un campionat de Lliga i tres de Copa. Des de maig de 2006, l’entitat andalusa ha guanyat dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Copes de la UEFA i una Supercopa d’Europa. Igualment, s’ha de significar que, durant aquests darrers cinc anys, la institució del Nervión s’ha classificat en tres ocasions per disputar la Lliga de Campions. Malgrat que es tracta d’un personatge peculiar i populista, el president José María del Nido (foto) ha estat el gran artífex d’aquesta era gloriosa sevillista, sense oblidar altres homes com els entrenadors Juande Ramos, Manolo Jiménez i Antonio Álvarez o futbolistes com Palop, Dani Alves, Javi Navarro, Fernando Navarro, Renato, Navas, Adriano, Kanouté o Luis Fabiano.

La temporada recentment finalitzada va començar amb Jiménez en el lloc d’entrenador. Malgrat haver classificat els andalusos directament per a la fase de grups de la Champions la campanya anterior, l'exdefensa va ser sempre un home força criticat i qüestionat per la premsa sevillana, que potser no va acabar d’assimilar mai la marxa sobtada del triomfador Ramos al Tottenham Hotspur, a finals de l’any 2007. Debut al munt de crítiques rebudes, penso que moltes vegades exagerades i injustes, Del Nido, que va tenir molta paciència, es va veure finalment obligat a destituir el preparador i substituir-lo per Álvarez, un altre home de la casa.

El primer gran pas del Sevilla cap a la seva cinquena Copa el va donar a vuitens de final, quan l’equip del Nervión, encara dirigit per Jiménez, va eliminar el vigent campió FC Barcelona, que deixava de guanyar el primer títol oficial amb Pep Guardiola a la banqueta. Els andalusos van vèncer en el partit d’anada, disputat al Camp Nou, per 1 a 2, i van perdre el de tornada, al Sánchez Pizjuán, per 0 a 1, en un matx on els catalans, malgrat tot, van jugar un partit fantàstic. El Sevilla va superar el Barça gràcies al valor doble dels gols marcats en camp contrari i, posteriorment, va eliminar el Deportivo, en quarts de final, i el Getafe, en semifinals.

En la final, que va tenir com a escenari, per tercer cop en la història, el Camp Nou de Barcelona, el Sevilla es va enfrontar a l’Atlético de Madrid, que una setmana abans s’havia proclamat campió de la Europe League. Els jugadors d’Álvarez, que feia poques setmanes havia substituït Jiménez, es van avançar molt aviat amb un gran gol de Capel, encara que van haver de patir fins el final, doncs el segon gol, marcat per Navas, que ha realitzat una magnífica temporada, no va arribar fins el temps de descompte.

Dades del Campió

Entrenadors: Manolo Jiménez i Antonio Álvarez.
Estrella: Jesús Navas.
Altres jugadors bàsics: Andrés Palop, Fernando Navarro i Renato.
Revelació: Lolo.
Onze tipus de la temporada: Palop, Konko, Schillaci, Escudé, Navarro, Navas, Zokora, Renato, Adriano, Kanouté i Luis Fabiano.
Altres homes importants: Varas, Dragutinovic, Fazio, Duscher, Romaric, Capel i Negredo.

Dades generals del torneig

Final (Camp Nou de Barcelona): Sevilla FC - Atlético Madrid, 2-0.
Gols: Capel, Navas.
Semifinalistes: CD Getafe i Racing Santander.
Equip revelació: Racing Santander.
Estrella: Jesús Navas (Sevilla).
Jugador revelació: Sergio Canales (Racing).
Onze del torneig: Palop (Sevilla), Torres (Getafe), Domínguez (Atlético), Escudé (Sevilla), Navarro (Sevilla), Navas (Sevilla), Renato (Sevilla), Simao (Atlético), Agüero (Atlético), Forlán (Atlético) i Canales (Racing).

CAMPIÓ DE L’EUROPE LEAGUE 2009/2010: ATLÉTICO MADRID

L’esquadra blanc-i-vermella no guanyava cap títol oficial des de 1996, quan va conquistar amb Radomir Antic l’únic doblet Lliga / Copa de la seva història; no jugava una final europea des de 1986, en què va perdre la de la Recopa a Lió contra el Dinamo de Kiev; no assolia un torneig internacional des de 1974, quan va guanyar la Copa Intercontinental enfront l’Independiente d’Avellaneda, per renúncia del campió europeu Bayern Munic, i no es feia amb un campionat europeu des de 1962, any en què va aconseguir la Recopa davant el Fiorentina.

Des de l’any 2000, quan va descendir a segona divisió, fins a aquest títol de la primera Europe League de la història, els madrilenys han tingut un camí ple d’espines i entrebancs, només suavitzat en moments puntuals com el retorn a la primera divisió, el 2002, el triomf a la Copa Intertoto, el 2007, o les dues classificacions consecutives per a la Champions League, el 2008 i el 2009. Durant aquest període, multitud d’entrenadors s’han fet càrrec de l’entitat del Vicente Calderón, mentre s’han realitzat una gran quantitat de fitxatges per acabar amb la irregularitat i la inestabilitat que tant han caracteritzat la institució matalassera els últims temps.

La temporada recentment finalitzada no va començar gens bé per a l’entitat blanc-i-vermella, que va romandre vàries jornades de Lliga en zona de descens i va destituir Abel Resino, l’home que els havia portat a la Lliga de Campions i que va ser substituït per Quique Sánchez Flores. Amb l’exentrenador del Benfica, els matalassers van millorar els seus números en el torneig de la regularitat, però no van poder impedir l’eliminació a la fase de grups de la Champions. No obstant, l’equip ha realitzat una magnífica Europe League i, després de superar el Liverpool de Rafa Benítez en semifinals, es va imposar a la final de l’Hamburg Arena a un altre club anglès, el Fulham. L’Atlético ha disputat en el passat exercici una altra final, la de la Copa del Rei, que va perdre davant el Sevilla al Camp Nou de Barcelona.

En el primer campió de la història de la Europe League, continuació de la tradicional Copa de la UEFA, que al seu dia va substituir l’antiga Copa de Fires, han destacat el jove i prometedor porter De Gea, el capità Antonio López, els interiors Reyes i Simao i sobretot els seus dos davanters: Agüero, encara que l’argentí no ha fet una temporada massa brillant, i l’uruguaià Forlán, gran heroi de la final amb dos gols. L’onze tipus de Quique ha estat: De Gea, Ujfalusi, Perea, Álvaro Domínguez, Antonio López, Reyes, Assunçao, Jurado, Simao, Agüero i Forlán. Altres futbolistes importants han resultat Asenjo, Valera, Juanito, Pablo i Raúl García. El portuguès Thiago, fitxtage estel·lar del mercat d’hivern, no ha pogut jugar a Europa a l’haver-ho fet abans amb el Juventus.

Dades generals del torneig

Final (Arena d’Hamburg): Atlético Madrid – Fulham FC, 2-1.
Gols: Forlán (2) – Davies.
Semifinalistes: Liverpool FC i Hamburg SV.
Equip revelació: Fulham FC.
Estrella: Diego Forlán (Atlético).
Onze del torneig: De Gea (Atlético), Ujfalusi (Atlético), Mathijsen (Hamburg), Álvaro Domínguez (Atlético), Antonio López (Atlético), Duff (Fulham), Murphy (Fulham), Gerrard (Liverpool), Simao (Atlético), Agüero (Atlético) i Forlán (Atlético).

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: INTER MILÀ

Des del 1990 fins el 2006, l’Inter de Milà va passar per un dels períodes més decebedors de la seva brillant història, quan va ser incapaç, durant aquest llarg lapse de temps, d’aconseguir una sola Lliga sobre el terreny de joc, encara que es va trobar en els despatxos amb el títol de la temporada 2005/2006, arran de la sanció que va patir el Juventus, que va ser descendit a la sèrie B, pel cas de corrupció conegut com a Moggigate. Des de llavors, i comptant el campionat que els piamontesos van perdre per raons federatives, els llombards, primer dirigits per Roberto Mancini, actual entrenador del Manchester City, i després preparats per José Mourinho, han enllaçat cinc títols consecutius.

Quan el portuguès Mourinho va substituir Mancini l’estiu de l’any 2008, sabia que tenia dos grans objectius: seguir la ratxa pel que fa a l’Scudetto i acabar amb la pèssima trajectòria quant a la Copa d’Europa, que els interistes no aconseguien des de 1965, en temps dels llegendaris Helenio Herrera, Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola o Luis Suárez. El primer objectiu el va complir l’exercici anterior, sense massa problemes, el polèmic entrenador lusità, però va fracassar clarament en el segon, doncs els blau-i-negres van ser eliminats en vuitens de final de la Lliga de Campions pel Manchester United.

L’estiu passat, l’esquadra presidida per Massimo Moratti va realitzar els fitxatges del brasiler Motta i l’argentí Diego Milito (foto), tots dos procedents del Gènova, i va decidir intercanviar amb el FC Barcelona els davanters Ibrahimovic i Eto’o, en una operació bastant arriscada si tenim en compte que l’internacional suec havia estat la inqüestionable estrella de l’equip els darrers tres anys. El cert és que l’entitat llombarda, malgrat que el camerunès ha tingut uns registres molt inferiors als que havia fet l’escandinau, ha realitzat una campanya excepcional, amb el triplet format per Lliga, Copa i Lliga de Campions.

En el doble campió italià han destacat el porter Júlio César, per a alguns entesos el millor del món sota els pals, el lateral Maicon, el capità Zanetti, tota una institució en el club milanès, l’exmadridista Snejder i molt especialment el ja citat Milito, màxim anotador de l’Scudetto i heroi en les finals de Copa i Champions. Mourinho, pròxim entrenador del Real Madrid, ha utilitzat com a onze tipus el format per: Júlio César, Maicon, Lúcio, Samuel, Zanetti, Stankovic, Cambiasso, Snejder, Motta, Eto’o i Milito. Altres homes bàsics han estat el veterà Materazzi, Córdoba, Chivu, Muntari, el díscol Balotelli o Pandev, fitxat al marcat d’hivern procedent del Lazio.