ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: XAKHTAR DONETSK 2009

Entrenador: Mircea Lucescu (foto).

Estrella: Darijo Srna.

Altres jugadors bàsics: Dmitro Txigrinski, Willian Borges i Luiz Adriano de Souza.
Equips amb qui s’enfronta: Tottenham Hotspur, CSKA Moscou, Olympique Marsella, Dinamo Kiev i Werder Bremen.

El millor: el gran triomf de Lucescu

Lucescu va ser un dels millors futbolistes romanesos de la dècada dels 70, però sense cap mena de dubte és la seva tasca com a entrenador a la qual deu els seus més importants èxits, sobretot des del dia que es va fer càrrec del conjunt ucraïnès del Xakhtar Donetsk, amb el qual ha acabat amb l’hegemonia a nivell local del Dinamo de Kiev i amb qui va aconseguir la Copa de la UEFA.

El pitjor: manca de continuïtat

Tal com els hi va succeir a altres dos clubs de l’est d’Europa i exsoviètics, els conjunts russos del CSKA de Moscou i el Zenit de Sant Petersburg, tampoc va tenir continuïtat internacional l’èxit de la Copa de la UEFA pel Xakhtar Donetsk, que aquell mateix any 2009 li va posar les coses molt complicades al Barça de Pep Guardiola a la Supercopa d’Europa, la qual els catalans es van endur a la pròrroga. 

25 ANYS DEL NAIXEMENT DEL DREAM TEAM

Era l’any 1988, ara fa 25 anys, i el FC Barcelona es trobava en una de les pitjors crisis de la seva història, tant des del vessant esportiu com del social. La institució no havia encara paït la derrota de la final de la Copa d’Europa, produïda dos anys abans a Sevilla, i el president Josep Lluís Núñez observava com per primer cop, en una dècada de mandat, tenia un sòlid i potent grup opositor, mentre les mocadorades al Camp Nou eren continuades. Per si tot això fos cop, la pràctica totalitat de la plantilla barcelonista va demanar la dimissió del constructor, en allò que es va conèixer com el Motí de l’Hesperia.

No obstant, Núñez, que va sortit reforçat de l’afer de l’Hesperia, doncs l’afecció no va comprendre com els futbolistes podien haver realitzat aquell manifest arran d’una temporada tan lamentable, va decidir fitxar com a nou entrenador el mític Johan Cruyff, que era el candidat de l’oposició, i descartar l’opció de Javier Clemente, que era el favorit del president i que aquell mateix any va portar l’Espanyol a la final de la Copa de la UEFA (es parla que fitxatges com els de Luis Mari López Rekarte, Miquel Soler, José Mari Bakero, Ernesto Valverde, Txiki Begiristáin o Julio Salinas van ser aconsellats pel preparador basc). Es podria dir que en aquell punt va canviar la història del club barcelonista, en particular, i del futbol espanyol, en general, que llavors vivia el domini del Real Madrid de la Quinta del Buitre, el qual va guanyar cinc Lligues de forma consecutiva.

Encara que Cruyff va trigar dos anys en construir l’anomenat Dream Team, i que fins i tot va estar molt a prop de la destitució durant la seva segona temporada a la banqueta del Camp Nou, el Barça va deixar de ser un equip històricament perdedor, depressiu, inestable i irregular per convertir-se en una entitat guanyadora, confiada, estabilitzada i triomfant, adjectius que han seguit acompanyant la institució catalana fins els nostres dies, amb l’excepció de la trista etapa presidencial de Joan Gaspart, a començament de la passada dècada. L’holandès, que va romandre com a entrenador blaugrana fins l’any 1996, va conquistar quatre Lligues, totes elles consecutives, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, una Copa d’Europa, la primera en la història de la institució barcelonista, i una Supercopa d’Europa, també la inicial en el palmarès de l’entitat catalana.

A la foto, una imatge de Núñez i Cruyff.

ELS ENTRENADORS DE FLORENTINO PÉREZ DESPRÉS DE VICENTE DEL BOSQUE

Quan Florentino Pérez va guanyar sorprenentment les eleccions del Real Madrid l’any 2000, doncs amb el seu rival, Lorenzo Sanz, el conjunt blanc havia conquistat dues Lligues de Campions, el 1998 i el mateix any dels comicis, l’actual seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, era l’entrenador de l’entitat. El tècnic salmantí li va donar a Pérez sis títols en només tres anys (el doble de competicions que ha aconseguit Mourinho) - dues Lligues (2001 i 2003), una Supercopa d’Espanya (2001), una Champions League (2002), una Supercopa d’Europa (2002) i una Copa Intercontinental (2002) - , però Florentino el va cessar després del segon campionat de Lliga perquè no devia comptar amb massa glamur per dirigir el Madrid galàctic. Els successors de Del Bosque han estat els següents:

- Carlos Queiroz (2003 – 2004). Home alt i elegant, sembla ser que aquestes característiques són les que van prevaler perquè Florentino i el director tècnic Jorge Valdano decidissin contractar-lo, ja que comptava amb un palmarès més aviat pobre i la seva última funció havia estat com a segon d’Alex Ferguson al Manchester United. Arran d’una campanya horrorosa, en què per exemple el Real Madrid va acabar quart a la Lliga i va ser eliminat als quarts de final de la Champions pel modest Mònaco, va deixar el càrrec.

Títols: una Supercopa d’Espanya.

- José Antonio Camacho (2004 – 2004). Pérez i Valdano van decidir estacionar el glamur i fitxar un tècnic sobri i auster com Camacho, que, tal com havia fet el 1998 amb Sanz, va romandre només unes setmanes a la banqueta del Santiago Bernabéu.

Títols: cap.

- Mariano García Remón (2004 – 2004). Per substituir Camacho, va arribar un altre home de la casa, l’exporter García Remón, que no va tenir massa sort i abans de Nadal va ser destituït.

Títols: cap.

- Wanderley Luxemburgo (2004 – 2006). Prestigiós entrenador brasiler que va aconseguir una important millora en el rendiment de l’equip, però no de forma suficient per impedir que el Barça de Joan Laporta, Frank Rijkaard i Ronaldinho guanyés la seva primera Lliga. Va rebre la confiança per iniciar la següent temporada, però va ser cessat mitjan l’exercici per l’estancament del grup.

Títols: cap.

- José Manuel Caro (2006 – 2006). Per substituir Luxemburgo, es va elegir un preparador de les categories inferiors, que no va poder arreglar la situació. Va ser durant la seva estada a la banqueta del Bernabéu quan Florentino va presentar la dimissió.

Títols: cap.

- Manuel Pellegrini (2009 – 2010). Després de la caòtica presidència de Ramón Calderón, en la qual, però, es van assolir dos campionats de Lliga, Pérez es va convertir de nou en president de la institució madridista, pocs dies més tard que el Barça de Pep Guardiola completés el seu espectacular triplet format per Lliga, Copa del Rei i Lliga de Campions. L’entrenador xilè, fitxat del Vila-real, va ser una aposta personal de Valdano, però al cap d’un exercici sense títols, i malgrat fer una gran Lliga, no va continuar a l’equip blanc.

Títols: cap.

- José Mourinho (2010 – 2013). No hi cap mena de dubte que amb el portuguès el Real Madrid ha millorat ostensiblement els seus resultats, però no crec que la progressió efectuada per l’equip blanc, sota la seva direcció, hagi pogut compensar totes les polèmiques que ha protagonitzat el preparador lusità.

Títols: una Lliga, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya.

Sembla doncs evident que la destitució de Del Bosque va ser un greu error de Pérez, no només perquè cap entrenador posterior ha pogut igualar els seus resultats, sinó també perquè el preparador castellà ha aconseguit aquests anys una Eurocopa i un Mundial amb Espanya.

A la foto el tècnic portuguès Carlos Queiroz. 

CAMPIÓ DE LA LLIGA DE CAMPIONS 2012/2013: BAYERN MUNIC

Sempre m’ha meravellat i impressionat l’espirit de recuperació que té el Bayern de Munic: el 1999, al Camp Nou de Barcelona, va perdre contra el Manchester United una final de la Champions que guanyava en el minut 90, circumstància que hagués pogut enfonsar qualsevol equip, però l’entitat bavaresa, només dos anys després, va obtenir el trofeu a San Siro, a la ciutat de Milà, davant el València.

L’any passat, el Bayern va caure enfront el Chelsea en una final de la Lliga de Campions que tenia pràcticament guanyada, produint-se a més la derrota a l’Allianz Arena, el seu propi estadi. No obstant, el conjunt de Jupp Heynckes (foto) només ha trigat un any en oblidar aquella gran decepció i dissabte passat va superar el Borussia Dortmund en la final jugada a l’escenari londinenc de Wembley.

Ha estat una Champions League magnífica i extraordinària per al conjunt bavarès des de la fase de grups fins a la final, només amb una petita taca, quan al partit de tornada dels vuitens de final disputat a l’Arena de Munic contra l’Arsenal, el Bayern, per un excés de confiança, doncs havia aconseguit una clara victòria a l’Emirates Stadium, va estar a punt de ser remuntat. Altrament, després no va donar cap opció al ressorgit Juventus, en quarts de final, i en semifinals al FC Barcelona, dominador del torneig els darrers temps, a qui va superar per un contundent parcial de 7 a 0.

Aquesta ha estat la cinquena Copa d’Europa conquistada pel club de Munic, després de les assolides els anys 1974, 1975, 1976 i 2001, i s’equipara en el palmarès de la competició al Liverpool, mentre queda a quatre títols del Real Madrid i a dos del Milan, deixant enrere, amb quatre trofeus cada un a les seves vitrines, Ajax i Barça. D’aquesta forma, el Bayern acaba amb una ratxa negativa de derrotes en finals, doncs l’any 2010 havia perdut també al Santiago Bernabéu de Madrid contra l’Inter de Milà.

Heynckes, que deixa l’equip per ser substituït per Pep Guardiola (al tècnic català li arriba un repte realment complicat), ha disposat d’un planter, que ja havia aconseguit la Bundesliga i que es farà amb el triplet si venç l’Stuttgart a la final de la Pökal, que ha tingut un onze bàsic format per Neuer, Lahm, Boateng, Dante, Alaba, Martínez, Schweinsteiger, Robben, Müller, Ribéry i Mandzukic, destacant també al llarg de la temporada Van Buyten, Gustavo, Kroos, que es va perdre la final per lesió, Gómez i Pizarro. Una menció especial mereix l’holandès Robben que, amb fama de malastruc en finals (havia perdut dues de Champions amb el Bayern i una de Mundial amb la seva selecció), li va donar amb un gol al minut 89 el trofeu al seu equip.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: FC PORTO

Molts cops, per no dir la majoria de vegades, més important que comptar amb un bon entrenador, grans estrelles o una plantilla sòlida i equilibrada, és tenir una mentalitat guanyadora i aquest aspecte és amb el qual el Porto ha acabat decantant la Superlliga de Portugal.

El Benfica, que ha fet una temporada molt completa, doncs també ha jugat les finals de la Taça de Portugal i la Lliga Europa, les quals ha perdut respectivament contra Vitória Guimaraes i Chelsea, ha dominat la quasi totalitat del campionat lusità, però ha estat incapaç d’arribar al clàssic de la penúltima jornada, disputat a l’estadi O Dragao de Porto, amb un avantatge suficient.

En el matx decisiu, la situació se li va posar de cara al conjunt de Lisboa, que es va avançar al marcador, però el Porto, club que havia perdut el passat estiu el davanter brasiler Hulk, traspassat al Zenit de Sant Petersburg, va reaccionar, va remuntar el partit en el temps de descompte, amb un gol de l’adolescent Kelvin, i va arribar a la darrera jornada de la competició, en la qual no va fallar, depenent d’ell mateix.

A l’equip entrenat per Vítor Pereira han destacat el veterà porter Helton, el defensa argentí Otamendi, el capità Lucho González, tot un símbol del club blanc-i-blau, el centrecampista Moutinho i el davanter colombià James Rodríguez (foto), els dos últims recentment traspassats al Mònaco.

ADÉU A MOURINHO: FEIA FALTA TANT D’ALDARULL ?

El passat 20 de maig, Florentino Pérez, president del Real Madrid, va anunciar que José Mourinho (foto) deixarà de ser entrenador del club blanc al final de l’actual temporada. Després que el tècnic portuguès, en la seva etapa de tres anys a la institució, hagi conquistat només una Lliga, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, em pregunto si per això feia falta tant d’aldarull.

Des de la seva arribada a la banqueta del Santiago Bernabéu, l’estiu de l’any 2010, després d’aconseguir la Champions League amb l’Inter de Milà, el tècnic portuguès ha atacat, pel que fa a persones de la pròpia entitat madridista, l’exdirector tècnic Jorge Valdano, que va haver de marxar per exprés desig del preparador portuguès; el capità Iker Casillas, un autèntic símbol a l’entitat que ha acabat l’etapa del lusità com a humiliat suplent; el segon capità Sergio Ramos, a qui ha acusat de molts dels errors que aquesta temporada ha comès la defensa blanca; Pedro León, de qui va dir que no era Zinedine Zidane, o fins tot Pepe, que semblava el seu jugador predilecte, però de qui va afirmar, després que el portuguès defensés Casillas, que no havia assimilat que un nen de 19 anys (Raphaël Varane) l’hagués relegat a la suplència.

Quan a representants d’altres clubs, les seves crítiques han estat per a l’exentrenador del FC Barcelona Pep Guardiola, que crec que hi va quedar fins al capdamunt del portuguès; l’actual tècnic barcelonista Tito Vilanova, a qui va posar el dit a l’ull en un gest ple de traïció i covardia; el desaparegut Manolo Preciado, a qui va acusar pràcticament d’haver regalat un partit al Barça quan era preparador de l’Sporting, o Manuel Pellegrini, argumentant que ell mai faria com el xilè, és a dir, entrenar el Màlaga després de deixar el Real Madrid.

En allò que es refereix als diferents col•lectius, han rebut de valent el FC Barcelona, que ha estat acusat d’autèntiques barbaritats, com d’arbitratges favorables, la confecció del calendari segons els seus interessos o de presumpte dopatge; la LFP, pel tema ja significat del calendari; l’estament arbitral espanyol, amb menció especial per als col·legiats Clos Gómez, de qui va presentar una llista d’errors, i Teixeira Vitienes, a qui va esperar en el pàrquing del Camp Nou; el col•lectiu arbitral europeu, amb una llista de noms interminable en la seva delirant roda de premsa dels “per què ?”; la UEFA, argumentant un tracte de favor de la federació internacional al Barça, i fins i tot l’ONG Unicef, quan era el principal patrocinador del club blaugrana.

La tensió, els nervis i el mal rotllo que Mourinho ha portat al futbol espanyol ha estat tan evident que un clàssic Barça / Madrid o Madrid / Barça, antigament un matx molt esperat i ple d’emoció, passió i atractiu, s’ha convertit en un encontre escassament desitjat i el qual provoca fins i tot mandra d’afrontar.

Tot això, en resum, perquè el Real Madrid hagi guanyat només els tres títols ja significats en el primer paràgraf d’aquest article, sense superar cap temporada les semifinals de la Lliga de Campions, mentre que el gran rival, el Barça, ha conquistat vuit campionats (dues Lligues, una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs).

Però allò que trobo més lamentable i patètic és la hipocresia que ara es viu a Madrid: els mateixos que fa uns mesos consideraven Mourinho el millor entrenador del món i el tècnic ideal per al Real Madrid (alguns mitjans de comunicació madrilenys i una bona part dels seguidors blancs), i que en cap moment van criticar els pitjors actes del portuguès, ara reneguin d’ell i fins i tot considerin un fracàs al seu pas pel Bernabéu.

FINAL DE LA LLIGA DE CAMPIONS (LONDRES): BAYERN MUNIC – BORUSSIA DORTMUND

Per primer cop en la història de la Copa d’Europa i de la Champions League, dos conjunts de la Bundesliga en disputaran la final, situació que ja havia tingut lloc amb equips de la Lliga Espanyola (Real Madrid / València), la italiana (Milan / Juventus) i l'anglesa (Manchester United / Chelsea). El Bayern, que està realitzant una temporada espectacular, surt com a favorit davant un perillós Dortmund.

A Favor del Bayern:

- Una campanya excel•lent, en la qual pot guanyar el triplet format per Bundesliga, Pökal i Champions.
- El poder ofensiu amb Robben, Müller, Ribéry, Kroos, Mandzukic, Gómez i Pizarro.
- Després de perdre les últimes dues finals (2010 i 2012), l’equip bavarès ha pogut aprendre dels errors.

A favor del Dortmund:

- No és el favorit i tindrà, en principi, menys pressió que el rival.
- La qualitat de futbolistes com Hummels, Gündogan, Götze, Reus o Lewandowski.
- Ha preparat força bé la Lliga de Campions aquesta temporada.

Percentatge del Bayern: 60%.
Percentatge del Dortmund: 40%.

A la foto, el veterà tècnic del Bayern, Jupp Heynckes, assenyala Jürgen Klopp, preparador del Dortmund.

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2012/2013: ATLÉTICO MADRID

Després d’aconseguir el doblet Lliga / Copa del Rei amb Radomir Antic, l’Atlético de Madrid es va passar 13 anys, dels quals dos van ser a segona divisió, sense guanyar cap títol oficial. Pel contrari, des del 2010 fins el 2013, el conjunt matalasser n’ha conquistat cinc: dues Lligues Europa, dues Supercopes europees i la Copa del Rei assolida el passat divendres.

Molt pocs esperaven, malgrat que l’últim precedent d’una final de la Copa del Rei entre els dos grans de Madrid havia estat un triomf de l’Atlético al Santiago Bernabéu, en el llunyà any 1992, que l’equip blanc-i-vermell pogués sorprendre el Real Madrid a Chanmartín, sobretot perquè en els darrers 14 anys, el club del Manzanares va ser incapaç de vèncer cap derbi.

No obstant, el dia més important, a la jornada més decisiva, el grup matalasser ha estat capaç de superar el seu il•lustre rival ciutadà, immers en un autèntic caos, després de vèncer en la passada final copera per 2 a 1, remuntant els gols dels brasilers Pedro Costa i Joao Miranda, aquest darrer ja a la pròrroga, l’anotació inicial del portuguès Cristiano Ronaldo.

Malgrat la presència d’extraordinaris futbolistes com el porter belga Thibaut Courtois, el central uruguaià Diego Godín, el lateral esquerre brasiler Filipe Luis Kasmirski, el capità Gabi Fernández, el mitja punta turc Arda Turan o sobretot el golejador colombià Radamel Falcao, qui molt probablement abandoni el Vicente Calderón el pròxim estiu, la gran “estrella” de l’Atlético ha estat el seu tècnic Diego Simeone (foto). L’argentí, que va ser un dels jugadors destacats en el doblet d’Antic, va agafar un equip perdedor, enfonsat i inestable fa un any i mig i des de llavors ha aconseguit una Lliga Europa, una Supercopa europea i la recentment conquistada Copa del Rei, en una temporada en què també ha obtingut la classificació directa per a la fase de grups de la Lliga de Campions.

CAMPIÓ DE LA LLIGA EUROPA 2012/2013: CHELSEA FC

Ara fa gairebé un any, el Chelsea, de la mà del tècnic italià Roberto di Matteo, que havia substituït feia uns mesos el portuguès André Villas Boas a la banqueta d’Stamford Bridge, va conquistar la Lliga de Campions a l’estadi Allianz Arena contra l’equip local, el Bayern de Munic, a qui va derrotar a la tanda de penals.

Molt han canviat, però, les coses per al Chelsea aquesta temporada: En primer lloc, l’estrella ivoriana Didier Drogba, gran heroi de la passada Champions, va abandonar l’entitat anglesa per instal•lar-se en l’exòtica Lliga de Xina. En segon lloc, Roman Abramòvitx, el propietari del club londinenc, va decidir cessar, penso que de forma injusta i precipitada, Di Matteo, per substituir-lo pel tècnic espanyol Rafa Benítez, el qual no va ser massa ben acceptat per la vella guàrdia de l’equip, formada per Peter Cech, John Terry, Ashley Cole o Frank Lampard. Finalment, en tercer lloc, el conjunt britànic va ser eliminat a la fase de grups de la Lliga de Campions.

Tanmateix, a diferència d’allò que ha succeït amb altres grans d’Europa quan han hagut d’afrontar la Lliga Europa, el Chelsea s’ha pres molt seriosament la segona competició de clubs del continent i ha acabat conquistant el trofeu, després d’imposar-se (2-1) al Benfica a la final jugada a l’estadi Arena d’Amsterdam. L’esquadra de Londres és el primer club que aconsegueix enllaçar la Lliga de Campions amb la Lliga Europa i el primer que obté dos títols europeus consecutius des de què el Sevilla de Juande Ramos es va fer amb dues Copes de la UEFA seguides, els anys 2006 i 2007.

A la plantilla de Benítez, que ha assolit el seu quart torneig europeu, després de la Copa de la UEFA amb el València, el 2004, i la Champions i la Supercopa d’Europa amb el Liverpool, el 2005, han destacant, a part dels ja significats Cech, Terry, Cole i Lampard, el defensa serbi Branislav Ivanovic, un home que està donant un rendiment excel•lent a Stamford Bridge, els brasilers David Luiz Moreira, Ramires Santos i Óscar dos Santos i els espanyols César Azpilicueta, Juan Mata (foto) i Fernando Torres.

QUAN LES LLIGUES ES GUANYAVEN MOLT DE TANT EN TANT

Ho comentava fa uns dies en l’article dedicat al Barça campió de Lliga d’enguany: el FC Barcelona ha conquistat 4 de les últimes 5 edicions del campionat, 6 dels darrers 9 títols i 12 campionats dels 23 últims portats a terme. Potser per aquest motiu, sembla no donar-se la suficient importància a la Lliga assolida el passat dissabte.

No obstant hi havia èpoques en la història d’aquest club en què les Lligues s’aconseguien molt de tant en tant, la Copa d’Europa era només un somni llunyà o se celebraven com a fites espectaculars els títols de la Copa del Rei i la Recopa. Per exemple, el Barça va estar 14 anys, des del 1961 fins el 1973, sense obtenir cap torneig de la regularitat i va assolir només dues edicions de la competició entre 1961 i 1990 (2 trofeus en 30 anys). Tampoc es pot oblidar la trista època que va tenir lloc entre l’any 2000 i el 2004, amb el gruix situat a les temporades coincidents amb la caòtica presidència de Joan Gaspart, en què el club blaugrana no va fer-se amb cap títol, ni tan sols de caràcter menor.

Per tant, encara que només sigui per recordar aquelles èpoques tan penoses, cal donar-li molt de mèrit a la Lliga recentment aconseguida del Barça de Tito Vilanova, líder des de la primera a la darrera jornada, sense que això signifiqui dir que l’equip no necessiti algun tipus de reformes.

25 ANYS DE LEVERKUSEN

Ara fa sis anys, en el començament de la vigència d’aquest bloc, coincidint amb el fet que l’Espanyol va arribar a la seva segona final de la Copa de la UEFA, que va perdre a Glasgow a la tanda de penals contra el Sevilla, ja vaig realitzar un article sobre el conjunt blanc-i-blau, que entrenat per Javier Clemente, va arribar per primer cop a la final de la competició. Llavors vaig resumir la trajectòria de l’equip durant tot el campionat, en què per exemple va eliminar el Milan d’Arrigo Sacchi o l’Inter de Milà, mentre que en aquest escrit em limitaré a aquella trista tornada de la final a Leverkusen.

L’Espanyol havia guanyat l’anada de la final per un contundent 3 a 0, en un majestuós antic estadi de Sarrià, gràcies a dos gols de Sebastián Losada, jugador cedit pel Real Madrid, i un de Miquel Soler, que el següent estiu fitxaria pel FC Barcelona. Molt probablement, doncs, el primer error de l’expedició de l’entitat catalana va ser viatjar a Alemanya amb un excés de confiança.

Quan es va conèixer l’alineació de Clemente per al xoc de Leverkusen, alguns ja van començar a témer el pitjor, doncs Ernesto Valverde, un dels jugadors destacats d’aquella esquadra, va asseure’s a la banqueta, mentre el fi estilista danès John Lauridsen, un home que no agradava a l’entrenador, que preferia jugadors de força més que futbolistes de classe, es va quedar a la tribuna.

Malgrat tot, l’Espanyol va aguantar molt bé la totalitat de la primera part i els primers minuts del segon temps, però quan el Bayer Leverkusen va marcar el primer gol, els jugadors blanc-i-blaus es van posar excessivament nerviosos, en un moment en què el futbol control de Lauridsen hauria pogut ser fonamental, i els germànics no van trigar en marcar dos gols més que van forçar la pròrroga. El títol es va decidir a la tanda de penals, en què els alemanys van estar més encertats.

És cert que aquell enfrontament el va poder perdre Clemente, però també és just comentar que sense l’entrenador basc, aleshores en el seu millor moment, potser l’Espanyol mai hagués pogut arribar a aquella final. La derrota de Leverkusen va tenir greus conseqüències, doncs el club català va entrar en una profunda crisi i va descendir un any després a segona divisió.

FINAL DE LA COPA DEL REI (SANTIAGO BERNABÉU): REAL MADRID – ATLÉTICO MADRID

Real Madrid i Atlético de Madrid no es trobaven en una final de la Copa del Rei des del llunyà 1992, és a dir, ja fa 21 anys. Aleshores, el partit es va disputar també al Bernabéu i l’Atlético, llavors dirigit per Luis Aragonés, va superar el Madrid de Leo Beenhacker. Malgrat el referent, el conjunt de José Mourinho surt com a favorit davant l’esquadra que entrena Diego Simeone.

A favor del Madrid:

- L’Atlético no guanya un derbi des de finals de la dècada dels 90.
- Un Cristiano Ronaldo cada cop més important en els encontres decisius.
- Els blancs semblen en millor forma física que els blanc-i-vermells.

A favor de l’Atlético

- Porta ja temps preparant aquesta final.
- El colombià Radamel Falcao acostuma a realitzar grans finals.
- El caos que viu el Madrid.

Percentatge de Real Madrid: 70%.
Percentatge de l’Atlético: 30%.

A la foto Ronaldo i Falcao, les dues grans estrelles dels finalistes.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PARÍS SAINT – GERMAIN

Durant l’estiu de l’any 2011, el París Saint – Germain (PSG) va iniciar la seva febre de fitxatges espectaculars, amb l’exemple de la contractació de l’argentí Pastore, procedent del Palerm. L’any passat, en una campanya complicada perquè el secretari tècnic Leonardo va haver de substituir l’entrenador, amb l’entrada de Carlo Ancelotti per Antoine Kombouaré, al PSG se li va escapar per molt poc el títol de la Ligue 1, que va conquistar el sorprenent Montpeller.

Per evitar una altra decepció, a més de continuar amb l’experimentat Ancelotti a la banqueta del Parc dels Prínceps, l’entitat de la capital francesa va decidir fitxar grans estrelles com l’argentí Lavezzi, arribat del Nàpols, i el brasiler Silva i el suec Ibrahimovic (foto), tots dos procedents del Milan. A pesar d’un començament una mica irregular, aquest cop el PSG ha assolit la Ligue 1 i ho ha fet amb molta autoritat, mitjançant una esplèndida segona volta i obtenint matemàticament el campionat a l’emblemàtic estadi Gerland de Lió.

L’equip d’Ancelotti ha superat amb claredat l’Olympique de Marsella, que com ja és habitual ha reaccionat massa tard, i l’Olympique de Lió, que ha fet una segona part del torneig molt irregular. Pel que fa al Montpeller, el conjunt del Llangüedoc ni tan sols ha estat capaç de classificar-se per a les places europees. El PSG ha realitzat igualment una bona campanya a Europa i va estar molt a prop de superar el FC Barcelona als quarts de final de la Lliga de Campions; de fet només va poder ser eliminat pels catalans pel valor doble dels gols en camp contrari.

En el planter campió, a més dels ja significats Silva, Pastore, Lavezzi i Ibrahimovic, que ja ha guanyat la Lliga amb sis clubs diferents (Ajax, Juventus, Inter, Barça, Milan i PSG), han destacat el porter Sirigu, el central Alex, l’exbarcelonista Maxwell, que ha tingut una sorprenent revifalla, els centrecampistes Matuidi i Verrati i el davanter Menez, que ha actuat com a revulsiu. El veterà migcampista anglès Bechkam, fitxat al mercat d’hivern de Los Angeles Galaxy, ha tingut unes actuacions inconstants, però quan ha estat sobre el terreny de joc ha demostrat la seva innegable qualitat tècnica.

CAMPIÓ DE LLIGA 2012/2013: FC BARCELONA

Quan ara fa més o menys un any Pep Guardiola va anunciar en una roda de premsa que deixava la banqueta del Camp Nou, un munt de dubtes es van instal•lar en l’entorn barcelonista, encara que la substitució del triomfant tècnic (14 títols de 19) per Tito Vilanova (foto) va suposar un petit bàlsam en l’ambient blaugrana.

Per la incertesa que va motivar la marxa del Pep, i per la recaiguda en la greu malaltia que va tenir l’entrenador empordanenc, que fins i tot el va fer absentar-se de les seves funcions de preparador per anar a efectuar una llarga recuperació a Nova York, es podria afirmar que aquesta ha estat la Lliga de Tito, malgrat que molts també podrien anomenar-ho el campionat de Leo Messi, doncs l’argentí ha estat segurament més clau que mai en un títol guanyat pel FC Barcelona.

El torneig es va iniciar amb un Barça poc fiable, que va solucionar varis partits mitjançant un futbol poc convincent i a través, en alguns casos, de remuntades semblants a les que més aviat ens tenia acostumats el Real Madrid, destacant l’efectuada al Sánchez Pizjuán contra el Sevilla, en un xoc en què els andalusos es van posar 2 a 0 al marcador i que dominaven 2 a 1 a manca de menys de 10 minuts per al final.

No obstant, el conjunt de Vilanova va anar millorant de forma ostensible i podríem dir que durant els mesos de novembre i desembre el Barça va oferir un excel•lent joc, que va tenir continuïtat el mes de gener, tradicionalment complicat per a l’entitat catalana, fins el punt que l’equip de Tito va signar la millor primera volta de la història del campionat de Lliga, en la qual només va cedir un empat al Camp Nou contra el Real Madrid.

Tanmateix, la primera derrota a la competició, a Anoeta davant la Real Sociedad en el primer encontre de la segona volta (el Barça va caure per 3 a 2 en un partit que dominava per 0 a 2), va suposar una abans i un després en la trajectòria del campió. El bloc de Vilanova i Jordi Roura, doncs el tècnic de Bellcaire d’Empordà havia iniciat ja la seva recuperació a Nova York, va tenir una línia molt més irregular, va dependre com mai de les genialitats de Messi, va cedir mots gols en els darrers minuts i molts futbolistes, com Xavi Hernández, Sergio Busquets o Cesc Fàbregas, van arribar molt esgotats a la part final del torneig, tan físicament com psíquicament, sense oblidar les lesions de Carles Puyol, Javier Mascherano i la del mateix Messi.

Però el fet que el Barça hagués assolit un gran avantatge sobre el Real Madrid a la primera volta del torneig (va arribar a ser de 18 punts) i que l’Atlético de Madrid, el seu màxim adversari aleshores, va perdre molta força durant la segona part de la competició, ha permès a l’equip blaugrana conquistar la Lliga quan encara li restaven quatre partits per disputar. Ha estat el 22è campionat de la institució catalana, el quart en els darrers cinc anys, el sisè en les últimes nou temporades i la 12a Lliga de les darreres 23 edicions disputades.

L’onze tipus de Vilanova ha estat compost per Víctor Valdés, que potser ha jugat la seva última campanya a l’equip blaugrana, Dani Alves Gerard Piqué, Javier Mascherano, Jordi Alba, Xavi Hernández, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Pedro Rodríguez, Leo Messi i Alexis Sánchez. Altres homes importants han estat Juan Manuel Pinto, que ha hagut de disputar més encontres dels habituals, Carles Puyol, Adriano Correia, Alex Song, Cesc Fàbregas, Cristian Tello i David Villa.

FINAL DE LA LLIGA EUROPA (AMSTERDAM): BENFICA SL – CHELSEA FC

Dos equips que han jugat aquesta temporada la fase de grups de la Lliga de Campions, Benfica i Chelsea, que en aquest cas és a més el campió vigent del principal torneig de clubs del continent europeu, s’enfronten en una final inèdita que tindrà lloc a l’Arena d’Amsterdam. El conjunt que entrena l’espanyol Rafa Benítez surt com a favorit, però el Benfica està realitzant una temporada força completa.

A favor del Benfica:

- Una notable campanya. L’entitat de Lisboa és també líder de la Superlliga portuguesa.
- Motivació per tornar a conquistar un títol europeu. El Benfica no assoleix un torneig continental des de què va guanyar la Copa d’Europa de 1962, és a dir fa ja 51 anys.
- La perillositat de Cardozo. El davanter paraguaià, un consolidat golejador, podria decantar la final.

A favor del Chelsea:

- Les individualitats. Cech, Terry, David Luiz, Lampard, Mata o Torres, si estan en forma, es troben entre els millors futbolistes que juguen al continent europeu en les seves respectives demarcacions.
- L’experiència de Benítez. El tècnic madrileny, que, si no hi cap sorpresa, abandonarà la banqueta d’Stamford Bridge el pròxim 30 de juny, té al seu palmarès una Champions amb el Liverpool i una UEFA amb el València.
- Vigent campió de la Lliga de Campions. Mentalment parlant, el fet d’haver assolit fa un any la Champions League, és força important per al bloc londinenc.

A la foto una imatge de l’enfrontament entre els dos clubs en els quarts de final de la Champions 2011/2012.

Percentatge del Benfica: 45%.
Percentatge del Chelsea: 55%.

QUÈ PASSA AMB PEP GUARDIOLA ?

Pep Guardiola ha estat un notable futbolista, quan va ser una peça clau del Dream Team de Johan Cruyff, i un magnífic i excel•lent entrenador, per mi i per a molta gent el millor en la llarga història del FC Barcelona.

Tanmateix, això no treu que hi hagi coses d’ell, tant en la seva època de jugador com en la de tècnic, que no m’acabin d’agradar. Pel què fa als últims esdeveniments, no comprenc, per exemple, que no s’expressés de forma transparent quan llançava indirectes cap els arbitratges, durant la seva quarta i darrera temporada com a entrenador del Barça; el seu anunci d’abandonar l’entitat catalana sense deixar massa clares les seves raons per prendre aquella decisió, el seu distanciament de Tito Vilanova (sembla ser que fins i tot quan l’actual preparador barcelonista va anar a recuperar-se de la seva greu malaltia a Nova York, ciutat en la qual habitava el tècnic de Santpedor, no van mantenir cap tipus de trobada), les seves histriòniques conferències, anar de “grunge” (foto) quan ja ha superat els 40 anys o la sensació d’una falsa modèstia en les seves declaracions, quan sembla moure’s com peix en l’aigua en ambients glamurosos.

Dit això, no comprenc ara aquest atac a la figura de Guardiola des del mateix club blaugrana, fet que em fa pensar que molt probablement la seva marxa del Camp Nou, a diferència d’allò que pensava fa un any, es va deure a l’animadversió que l’entrenador mantenia amb la directiva encapçalada per Sandro Rosell, tal com havia assegurat l’expresident Joan Laporta.

Primer va ser el portaveu de la junta Toni Freixa, que en una tertúlia a l’emissora Onda Cero va comentar que Vilanova ja havia superat Guardiola en totes les comparacions, fins it tot en la faceta humana. Seguidament, el mateix Vilanova va indicar que les seves relacions amb el seu excap s’havien refredat, quan es tracta d’una assumpte privat que no té res a veure amb el futbol. Posteriorment, Laporta va dir en una entrevista radiofònica que la junta actual menyspreava l’exentrenador i que l’anomenava Dalai Lama, fet que personalment no em sorprendria en cas de fer-se oficial. Més tard, Leo Messi, encara que en aquest cas es pot deure més a la ingenuïtat i innocència fora del camp de l’estrella argentina que no pas a una crítica, va comentar que no ha parlat mai amb Guardiola des del dia que aquest va deixar de ser entrenador barcelonista. Finalment, Tito va dir que s’està punt de guanyar la Lliga, a pesar que en l’ambient es palpava l’enfonsament esportiu de la institució catalana per la marxa del Pep.

Hi ha un intent des del mateix club de menystenir allò tan extraordinari que va fer Guardiola com a entrenador barcelonista ? De ser així, a més a més d’injust seria molt ridícul perquè amb el tècnic bagenc es van conquistar 14 de 19 títols possibles, entre ells tres campionats de Lliga i dues edicions de la Champions League.

L’ESTRANYA MUTACIÓ DE TITO VILANOVA

Abans de Nova York

Un entrenador intervencionista. Es va poder observar en els partits de Lliga que el FC Barcelona va disputar al Reyno de Navarra, contra l’Osasuna, i al Sánchez Pizjuán, davant el Sevilla: Vilanova va ser capaç de canviar sobre la marxa el rumb dels xocs, mitjançant canvis de tàctica i de futbolistes, i el bloc blaugrana va poder remuntar uns enfrontaments que s’havien posat molt complicats.

Unes declaracions discretes. Vilanova va ser sempre força mesurat en les seves declaracions, encara que particularment no em va agradar gens allò que va comentar, després del clàssic de Lliga al Camp Nou contra el Real Madrid, sobre un hipotètic vídeo de Pepe i el seu joc dur.

La bona gestió de Leo Messi. Semblava que l’estrella argentina havia de jugar tots els partits per decret, fins i tot en setmanes que havia disputat un encontre amb la seva selecció, a molts quilòmetres de distància, o quan es tractava d’un matx pràcticament de tràmit. Vilanova es va “atrevir” a asseure el davanter a la banqueta després d’un llarg i esgotador viatge transoceànic.

Compatibilitzar Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Cesc Fàbregas. Pep Guardiola ho va intentar moltes vegades, la majoria sense èxit, durant la temporada 2011/2012, fins que va decidir situar el maresmenc a la banqueta. A la primera meitat de l’actual exercici, encara que fos a condició de col•locar Iniesta més a prop de la banda esquerra, Tito hi va trobar una solució força positiva.

Després de Nova York

Un entrenador inactiu. Des del seu retorn de la gran urbs nord-americana, l’entrenador empordanenc ha realitzat unes alineacions escassament sorprenents, malgrat el coixí de la Lliga, i durant el transcurs dels partits a penes ha efectuat decisions, de manera especial a l’anada de les semifinals de la Champions League, quan a l’Allianz Arena de Munic no va corregir el desgavell que s’estava produint sobre el terreny de joc i va fer un únic canvi, al minut 83 i quan el Bayern de Munic ja guanyava per 4 a 0.

Unes declaracions no tan discretes. Em va sorprendre, i també preocupar, que a la roda de premsa efectuada al Camp Nou, després del partit de tornada de la penúltima ronda de la Lliga de Campions, amb un parcial de 7 a 0 favorable al Bayern, Vilanova se’n recordés d’alguns gols marcats pel conjunt bavarès en l’encontre d’anada. Així mateix, el tècnic de Bellcaire d’Empordà ha enviat dues indirectes a Guardiola que semblaven innecessàries: quan va dir que les seves relacions s’havien refredat (crec que és un tema que correspon a l’àmbit privat de tots dos) i quan va recordar que l’entorn preveia un enfonsament del club arran de la marxa del preparador de Santpedor i que, pel contrari, s’estava a punt de conquistar el campionat de Lliga.

La mala gestió de Leo Messi. El “10” del Barça va patir una lesió muscular al Parc dels Prínceps de París, durant la primera part del xoc d’anada dels quarts de final de la Lliga de Campions contra el PSG. Uns dies després, l’argentí va haver d’entrar urgentment al terreny de joc en l’enfrontament de tornada al Camp Nou per evitar l’eliminació del seu equip, malgrat que no es trobava en condicions. Més tard, va disputar els 90 minuts de l’Allianz Arena davant el Bayern, en el primer partit de les semifinals de la Champions, evidenciant clarament que el seu estat de forma no era el més adient. No obstant, després va jugar uns minuts a San Mamés, contra l’Athletic Club en partit de Lliga, on les sensacions van ser molt positives, i finalment va romandre la totalitat del matx de tornada contra el Bayern a la banqueta de l'estadi barcelonista. Tot plegat, estrany i misteriós.

Es desfà el migcamp estel•lar de la primera part de la temporada. És cert que en aquest cas ha estat clau el baix estat de forma de Fàbregas, però és una mica sorprenent que Vilanova no hagi tornat a utilitzar, des del seu retorn de Nova York, a Cesc, Xavi i Iniesta junts al mig del camp, doncs quan han coincidit en una mateixa alineació, el jugador d’Arenys de Mar ho ha fet com a fals davanter centre en substitució de Messi.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: AFC AJAX

Frank de Boer (foto) continua fent història com a entrenador (ja ho havia fet com a futbolista a la dècada dels 90) en la històrica societat ajacied. L’excentral del Barça va agafar l’equip d’Amsterdam, el mes de desembre de l’any 2010, quan el tetracampió d’Europa es trobava enfonsat en una profunda crisi, però va aconseguir que el club fes un espectacular canvi de rumb i va estar a temps de conquistar l’Eredivisie aquella mateixa temporada, títol que ha renovat els anys 2012 i 2013.

Tal com va fer les dues campanyes anteriors, l’Ajax de De Boer ha anat de menys a més, encara que aquest any podríem afirmar que ha realitzat un exercici bastant més regular. El PSV Eindhoven, que no obté el campionat neerlandès des de l’any 2008, un fet insòlit els darrers temps que el conjunt del Philips Stadium estigui tantes temporades sense aixecar el trofeu, ha estat el màxim adversari del campió, destacant també el ressorgiment del Feyenoord de Rotterdam, conjunt que torna a estar entre els millors de l’Eredivisie, fonamentalment pel caràcter guanyador del seu entrenador Ronald Koeman.

L’Ajax ha recuperat plenament l’hegemonia pel que fa al sector nacional, però l’emblemàtica institució de la capital holandesa es troba encara molt lluny de retornar a l’elit europea, fet que sembla molt complicat, però no hi ha dubte que és un gran repte per a De Boer, a no ser que el tècnic signi per un club que actualment tingui més potencial internacional. La veritat és que fa una mica de pena observar com un equip que ha conquistat quatre Copes d’Europa, els anys 1971, 1972, 1973 i 1995, sigui incapaç, any rere any, de tenir el seu sostre a la fase de grups de la Lliga de Campions.

La plantilla ajacied 2012/2013, lluny de la qualitat d’altres èpoques, comptat, però, amb futbolistes interessants com el capità Siem de Jong, el davanter serbi Misralem Sulejmani i els danesos Christian Poulsen i Christian Eriksen. Pel que fa al reusenc Isaac Cuenca, cedit pel FC Barcelona en el mercat d’hivern, el davanter català ha continuat tenint problemes amb les lesions.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: JUVENTUS FC

El títol de l’Scudetto guanyat l’any passat pel Juventus, després d’una llarga, penosa i profunda crisi, que fins i tot el va portar una temporada a jugar la sèrie B pel cas de corrupció anomenat Moggigate, obria alguns dubtes sobre el futur de la Vecchia Signora: conèixer si es tractava d’un èxit amb continuïtat o solament un triomf aïllat. Alguns aspectes que van tenir lloc l’estiu de 2012 semblaven més aviat donar la raó als més pessimistes, doncs Alessandro del Piero, l’home que més minuts ha disputat i més gols ha fet amb la samarreta bianconera, abandonava el club torinès per marxar a l’exòtic campionat australià, mentre l’entrenador Antonio Conte rebia una dura sanció per un afer succeït durant els seus temps com a tècnic del Siena.

No obstant, el Juventus ha esvaït qualsevol dubte de caire negatiu i el conjunt piamontès ha reeditat el títol d’una forma clara, diàfana i espectacular, fins el punt que es podria dir que el campionat 2012/2013 ha estat un passeig per a l’equip de Conte, que, d’una banda, ha tingut com a màxim rival el cada vegada més assentat, sòlid i creïble Nàpols, que ha fet una brillant campanya, però que encara no compta amb la suficient experiència per optar al títol de l’Scudetto, que no conquista des de 1990, quan el mític Diego Armando Maradona n’era la gran estrella. D’altra banda, el Milan ha pagat un horrible inici, que va estar molt a prop de suposar la destitució del preparador Massimiliano Allegri, el Fiorentina sembla encara un grup massa inexpert, els clubs de Roma, el que porta el nom de la capital italiana i el Lazio, que jugaran la final de la Coppa, han estat molt irregulars i l’Inter està passant per una crisi terrible i fins it tot es podria quedar fora d’Europa.

Arran d’aconseguir els últims dos campionats de Lliga, ara el gran objectiu de la Juve és tornar a ser un gran d’Europa. La Vecchia Signora, que no assoleix la Champions League des de 1996 i que no disputa una final del torneig des de 2003, ha realitzat una bona temporada a la Lliga de Campions vigent, sobretot pel que fa a una fase de grups en què va deixar eliminat el vigent campió Chelsea, però, tal com li ha succeït al FC Barcelona en semifinals, el bloc torinès no va tenir cap opció en quarts de final contra el Bayern de Munic, que el va superar amb rotunditat i amb una clara superioritat.

Conte ha comptat amb un planter en què el conjunt, que per exemple és la base de la selecció italiana, sots-campiona d’Europa, hi destaca per sobre de les individualitats, però el Juventus compta amb futbolistes de gran qualitat com el central Giorgio Chiellini, el xilè Arturo Vidal, que com l’any passat ha realitzat una magnífica segona part de temporada; el mitja punta suís Stephan Lichsteiner, el davanter montenegrí Mirko Vucinic, el golejador Fabio Quagliarella o els ja llegendaris (tos dos a la foto) Gianluigi Buffon, el porter és una autèntica institució a l’entitat piamontesa, i el migcampista Andrea Pirlo, de qui molts al Milan encara no entenen perquè se’l va deixar marxar l’estiu de 2011. Aquest ha estat el 29è títol de Lliga del Juventus, però els jugadors i afeccionats l’han celebrat com el 31è, doncs reivindiquen el dos que van ser anul•lats pel cas de corrupció ja citat en el primer paràgraf.

QUE HA DE FER ARA EL FC BARCELONA ?

Després del desastre que ha tingut lloc contra el Bayern de Munic, a les semifinals de la Lliga de Campions, en què els Bavaresos han aconseguit un parcial de 7 a 0, és evident que l’entitat catalana ha de fer una important renovació de la seva plantilla, encara que no crec que sigui necessària una revolució o cremar-ho absolutament tot. Les mesures que s’haurien de realitzar penso que són les següents:

Aprofitar la columna vertebral. Partint d’una base formada per Gerard Piqué, Sergio Busquets, Andrés Iniesta i Leo Messi, la directiva, la direcció esportiva i l’equip tècnic haurien de confeccionar la renovació de l’equip.

Donar algunes baixes. D’una banda, els homes que potser haurien d’abandonar el Camp Nou el pròxim estiu són Víctor Valdés, perquè és ell qui desitja deixar el club, Adriano Correia i David Villa. D’altra banda, s’hauria de posar un interrogant a la continuïtat dels jugadors Juan Manuel Pinto, Eric Abidal, que evidentment es tracta d'un assumpte molt delicat, Cesc Fàbregas, Pedro Rodríguez i Alexis Sánchez, tenint en compte que amb els tres darrers el club podria fer caixa per realitzar noves incorporacions.

Donar confiança a jugadors de la pedrera del primer equip o prescindir-ne. En els casos de Martín Montoya, Marc Bartra, Thiago Alcántara i Cristian Tello o te’ls creus i els hi dones minuts o, en cas contrari, cedir-los o vendre’ls.

Realitzar fitxatges. Penso que per a la pròxima temporada el Barça hauria de realitzar, com a mínim, unes quatre contractacions. Semblen imprescindibles un porter, un central i un davanter decisiu i golejador, potser el brasiler Neymar (foto), sempre i quan el brasiler accepti el rol de líder de Leo Messi.

Donar menys protagonisme a Carles Puyol i Xavi Hernández. Els dos capitans de l’equip no poden jugar-ho absolutament tot tenint en compte la seva veterania i el munt de partits que han disputat els últims anys, com ha quedat ben clar aquesta temporada. Per tant, el defensa de la Pobla de Segur i el centrecampista de Terrassa haurien de ser dosificats perquè arribin als moments decisius de la temporada en plenes facultats físiques.

Parlar seriosament amb Leo Messi. L’argentí ha de seguir sent la indiscutible estrella del pròxim Barça i fins i tot l’eix del conjunt blaugrana l’exercici vinent, però Messi hauria d’acceptar jugar menys partits per dosificar-se, deixar els rècords com una cosa secundària i permetre la presència de futbolistes més resolutius com a acompanyants en atac.

Cercar un líder clar. La institució blaugrana té un president, Sandro Rosell, que, a diferència del que abans feia Joan Laporta, dóna poques vegades la cara; un director tècnic, Andoni Zubizarreta, que constantment llença pilotes fora, i un entrenador, Tito Vilanova, de qui tinc seriosos dubtes que pugui exercir el paper de líder que realitzava Pep Guardiola. S’ha de cercar una persona que encapçali clarament el nou projecte i penso que no és un rol que, per exemple, hagin de portar els ja referits Puyol i Xavi mentre siguin jugadors en actiu.

Ascendir futbolistes del filial. Sembla que l’actual fornada de jugadors del Barça B no és tan destacada com la de fa uns anys. Malgrat tot, homes com Sergi Roberto, Gerard Deulofeu o Rafinha Alcántara haurien de fer ja el salt al primer equip.

Mantenir la filosofia amb condicions. Com ja he indicat més d’una vegada en aquest bloc, la filosofia que va instaurar al club Johan Cruyff fa més de dues dècades, és irrenunciable. Tanmateix, són imprescindibles requisits com una òptima preparació física, jugar amb les línies molt juntes, realitzar una asfixiant pressió, començant pels davanters, i evitar cedir massa còrners i faltes pròximes a l’àrea barcelonista.

Fer una correcta planificació de la temporada. Crec que aquesta temporada, segurament per les dificultats que es presentaven al ser la primera campanya del post-guardiolisme, l’equip de Vilanova va començar molt fort l’exercici per assegurar-se el títol de Lliga, però aquest fet ha motivat que el conjunt blaugrana hagi arribat molt just físicament en els mesos decisius. Seria bo evitar-ho de cara als pròxims anys.

EL MES D’ABRIL ESPORTIU

FUTBOL


Millor futbolista català: Víctor Valdés (FC Barcelona).
Millor futbolista espanyol: Sergio Ramos (Real Madrid).
Millor futbolista mundial: Robert Lewandowski (Borussia Dortmund – Polònia).

GENERAL

Millor esportista catalana: Laia Sanz (Motociclisme).
Millor esportista català: Marc Márquez (Motociclisme).
Millor esportista espanyola: Carla Suárez (Tennis).
Millor esportista espanyol: Marc Márquez (Motociclisme).
Millor esportista mundial femenina: Serena Williams (Tennis – Estats Units).
Millor esportista mundial masculí: Adam Scott (Golf – Austràlia).

A la foto Marc Márquez.