AQUELLA REMUNTADA DEL DREAM TEAM

El Barça de Johan Cruyff, la temporada 1993/1994, es disposava a conquistar la seva quarta Lliga consecutiva, però el Dream Team va realitzar una trajectòria molt irregular durant les primeres 23 jornades del torneig, amb triomfs històrics, com el 5 a 0 contra el Real Madrid al Camp Nou, però també amb grans ensopegades, com el fet que el modestíssim Lleida s’endugués la victòria a l’estadi barcelonista o molt especialment el 6 a 3 rebut a la Romareda enfront el gran Saragossa de Víctor Fernández.

Lluny de suposar un enfonsament, tal com hagués succeït en altres etapes de la història del FC Barcelona, la tremenda derrota de Saragossa va significar un punt d’inflexió i una motivació extra per als futbolistes de Cruyff, qui va saber esperonar perfectament la plantilla arran del desastre.

Restaven 15 jornades per al final del campionat i el Deportivo, llavors entrenat per Arsenio Iglesias i amb jugadors de la qualitat de Djukic, Donato, Mauro Silva, Fran o Bebeto, comptava amb sis punts d’avantatge en la taula classificatòria, en un període en què la victòria només valia dos punts. Malgrat que el club gallec va fer un gran final de temporada, doncs només va deixar escapar vuit dels darrers 30 punts, el Barça va realitzar una trajectòria quasi perfecta i només va cedir dos empats al Nuevo Sardinero de Santander i a las Gaunas de Logronyo, curiosament dos estadis bastant assequibles.

L’equip de Cruyff va assolir la seva quarta Lliga consecutiva, marca que continua sent un rècord en la història de la institució (Pep Guardiola la podria igualar aquesta campanya), per millor goal – average que el Dépor, que mitjançant Djukic (foto) va errar un penal en l’últim minut de la darrera jornada.

Ara el Barça de Guardiola es troba en una situació molt similar a la de fa 18 anys. En aquest cas sembla que el punt d’inflexió es va produir en la dolorosa derrota al Reyno de Navarra davant l’Osasuna, que va situar l’entitat blaugrana a 10 punts del Real Madrid. Des de llavors, els catalans han guanyat set partits de Lliga consecutius i han retallat quatre punts envers el conjunt de José Mourinho.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL

- Apoel Nicòsia – Real Madrid

És cert que l’Apoel, gran revelació del torneig, porta una competició extraordinària, en què per exemple ha eliminat Porto i Olympique de Lió, però seria una enorme sorpresa que el Real Madrid no fos capaç de superar els quarts de final de la Lliga de Campions, encara que els jugadors de José Mourinho, que podrien patir en el matx de Xipre, arriben a l’eliminatòria en un moment no massa positiu.

A favor de l’Apoel Nicòsia: una gran il·lusió.
A favor del Real Madrid: pel que fa a individualitats, no hi ha color.

Percentatge de l’Apoel Nicòsia: 10%.
Percentatge del Real Madrid: 90%.

- Benfica – Chelsea

Des de que va ser destituït el tècnic portuguès André Villas Boas, que no semblava mantenir bones relacions amb la vella guàrdia del club londinenc (Cech, Terry, Essien, Lampard o Drogba), sembla que el Chelsea ha millorat una mica el seu rendiment, però els anglesos hauran d’anar molt en compte amb el Benfica, doncs l’entitat portuguesa està realitzant una campanya molt completa.

A favor del Benfica: el bloc.
A favor del Chelsea: l’experiència.

Percentatge del Benfica: 35%.
Percentatge del Chelsea: 65 %.

- Olympique Marsella – Bayern Munic

Els bavaresos, que tenen l’al·licient afegit de que la final es disputa a l’Allianz Arena de Munic, semblen haver recuperat el seu millor moment, després d’un període molt irregular, i surten com a clars favorits davant el sempre imprevisible Marsella, que acaba d’eliminar l’Inter de Milà i és capaç, a part del pitjor, també del millor. Malgrat tot, seria una important sorpresa la classificació de l’equip mediterrani.

A favor de l’Olympique Marsella: poca pressió.
A favor del Bayern Munic: els seus homes ofensius.

Percentatge de l’Olympique Marsella: 25%.
Percentatge del Bayern Munic: 75%.

- Milan – FC Barcelona (foto)

Llombards i catalans jugaran, sens dubte, l’eliminatòria més atractiva dels quarts de final, doncs entre totes dues institucions sumen 11 Copes d’Europa. El Barcelona, vigent campió del torneig, surt com a favorit, però els futbolistes de Pep Guardiola hauran d’anar molt en compte contra un equip que té un enorme ofici i que ja els hi va posar les coses molt difícils a la passada fase de grups.

A favor del Milan: la història, l’ofici i la competivitat.
A favor del FC Barcelona: quan està en forma, el millor equip del món.

Percentatge del Milan: 40%.
Percentatge del FC Barcelona: 60%.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: VALÈNCIA 1962

Entrenador: Domènec Balmanya.
Estrella: Enrique Ribelles (foto).
Altres jugadors bàsics: Juan Carlos Díaz Quincoces, Héctor Núñez i Waldo Machado.
Equips amb qui s’enfronta: Nottingham Forest, Lausana Sports, Inter Milà, MTK Budapest i FC Barcelona.

El millor: la final

El València, aleshores dirigit pel tècnic català Balmanya, que ja havia col·laborat en la primera Copa de Fires del Barça, va fer un autèntic recital a la final de la quarta edició del torneig, en què li va fer vuit gols, repartits en dos partits, al bicampió FC Barcelona, que jugava la seva tercera final en quatre campionats. En aquell València hi brillaven homes com Ribelles o el golejador Waldo.

El pitjor: la poca continuïtat

El València ha estat un dels grans clubs europeus, sent l’única entitat capaç d’haver guanyat tant la Copa de Fires com la de la UEFA, la seva continuació. Tanmateix, els seus èxits internacionals han estat dispersos: va jugar tres finals de la Copa de Fires als 60, guanyant-ne dues, va aconseguir la Recopa de 1980, i, durant el passat decenni, va conquistar la UEFA i va jugar dues finals seguides de la Champions.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: PSV EINDHOVEN

Lliga: holandesa.

Estadi: Philips Stadion.

Uniforme: samarreta blanca i vermella (ratlles verticals) i pantalons negres.

Títols estatals: 24 Lligues, 9 Copes i 11 Supercopes.

Títols internacionals: 1 Copa d’Europa i 1 Copa de la UEFA.

Els millors entrenadors de la seva història: Gus Hiddink, Kees Rijvers i Bobby Robson.

Els millors jugadors de la seva història: Philip Cocu, Romário da Souza, Eric Gerets, Ronald Koeman, Soren Lerby, Arjen Robben, René van de Kerkhov, Willy van de Kerkhov i Ruud van Nistelroy

El millor: la plantilla de finals dels 80 amb Gus Hiddink.

El pitjor: només 4 Lligues abans de la dècada dels 70.

ESTANISLAU BASORA

Una vegada, qan era petit, el meu pare, un gran fan del llegendari Laszlo Kubala, em va parlar de l’extrem Estanislau Basora, per a ell un dels millors futbolistes que mai havia vist.

A diferència de Kubala, no havia sentit a parlar gairebé mai de Basora, integrant d’un dels millors equips del Barça de la història, el dels Cinc Copes, i campió amb l’entitat catalana d’una gran quantitat de trofeus, entre ells dues Copes Llatines, un clar antecedent de la Copa d’Europa, si tenim en compte que els 11 primers guanyadors d’aquest torneig van ser llatins.

Basora també va ser un integrant molt destacat d’una de les millors seleccions espanyoles de tots els temps, la mateixa que va assolir el quart lloc al Mundial del Brasil, jugat l’any 1950. S’ha parlat moltes vegades del gol de Telmo Zarra a Anglaterra, però Basora, una de les grans estrelles d’aquell campionat, va marcar-hi més gols que el davanter basc i va fer-li dues dianes a l’Uruguai, que s’acabaria emportant el títol. Anteriorment, el davanter català ja havia meravellat a la premsa francesa quan aquesta el va denominar el “Monstre de Colombes”.

La passada setmana, Basora va trobar la mort i espero que, tan per part del FC Barcelona com de la Federació Espanyol de Futbol, se li retin els homenatges que es mereix.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: SANTOS FC

Lliga: brasilera.

Estadi: Vila Belmiro.

Uniforme: samarreta i pantalons blancs.

Títols estatals: 8 Campionats de Brasil, 1 Copa de Brasil, 22 Campionats Paulistes, 1 Copa Paulista i 5 Torneig Rio – Sao Paulo.

Títols internacionals: 3 Copes Libertadores, 1 Copa Conmebol, 1 Supercopa Sud-americana, 2 Copes Intercontinentals i 1 Supercopa Intercontinental.

Els millors entrenadors de la seva història: Antoninho Fernandes, Luis Alonso Pérez Lula i Muricy Ramalho.

Els millors jugadors de la seva història: Edson Arantes Pelé, Sócrates Brasileiro, Paulo Henrique Chagas Ganso, António Wilson Coutinho, Neymar da Silva, Robinho de Souza, Gílmar dos Santos, José Eli Zito i César Sampáio.

El millor: l’era amb O Rei Pelé.

El pitjor: cap Libertadores entre 1963 i 2010.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL FC BARCELONA ALS QUARTS DE FINAL

Avui divendres es celebra el sorteig dels quarts de final de la Lliga de Campions. Els adversaris que pot tenir el Barça (campió de la Copa d’Europa els anys 1992, 2006, 2009 i 2011), ordenats de més complicat a més senzill, segons el meu punt de vista, són els següents:

Real Madrid. No hi ha dubte, encara que el Barça sembla tenir-li menjada la moral a la societat blanca pel que fa als enfrontaments directes, que l’equip madridista és el rival més dur que pot tenir el conjunt de Pep Guardiola en els quarts de final de la Champions. Després d’allò que va succeir l’any passat en semifinals, pocs desitgen, tant a Barcelona com a Madrid, una altra eliminatòria entre tots dos clubs.

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Copes d’Europa: 9 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000 i 2002).

Milan. És cert que l’esquadra italiana no està passant pel millor moment de la seva història, que té una plantilla molt veterana i que potser li manca aquest característic ofici que tantes vegades l’ha caracteritzada, però s’ha de tenir en compte que li va posar les coses molt difícils al Barça en el dos encontres de la fase de grups (fins i tot va arrencar un empat al Camp Nou) i que té un enorme potencial ofensiu.

Entrenador: Massimiliano Allegri.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic (foto).
Copes d’Europa: 7 (1963, 1969, 1989, 1990, 1994, 2003 i 2007).

Bayern Munic. El conjunt bavarès està portant a terme una temporada molt estranya i irregular, i ja fa 11 anys que va obtenir la seva darrera Copa d’Europa, però hi ha diversos aspectes que converteixen el club alemany en un rival molt temible: té un entrenador amb molta experiència, uns futbolistes de caire ofensiu d’una enorme qualitat i la motivació extra que suposa que la final es disputi a l’Allianz Arena.

Entrenador: Jupp Heynckes.
Estrella: Arjen Robben.
Copes d’Europa: 4 (1974, 1975, 1976 i 2001).

Chelsea. El conjunt londinenc d’Stamford Bridge, que ha salvat l’honor anglès sent l’únic equip de la Premier League en arribar als quarts de final de la Champions, està realitzant una campanya molt decebedora, però sembla ser que el grup ha reaccionat arran de la destitució del tècnic portuguès André Villas Boas, que no mantenia bones relacions amb la vella guàrdia del club.

Entrenador: Roberto di Matteo.
Estrella: Didier Drogba.
Copes d’Europa: cap.

Benfica. La històrica i llorejada entitat portuguesa jugarà uns quarts de final de la Champions, fet que no aconseguia des de la temporada 2005/2006, quan precisament va ser eliminat pel Barça. El club de Lisboa compta amb una plantilla on el col·lectiu impera sobre les individualitats i està realitzant una campanya molt completa, malgrat que acaba de perdre el liderat de la Lliga del seu país.

Entrenador: Jorge Jesus.
Estrella: Óscar Cardozo.
Copes d’Europa: 2 (1961 i 1962).

Olympique Marsella. L’esquadra francesa, un dels clubs més estranys, irregulars i inestables del continent europeu, està realitzant una pèssima trajectòria a la Ligue 1, però en canvi l’equip mediterrani es manté molt ferm a la Lliga de Campions, torneig en què acaba de deixar fora l’Inter de Milà, el campió de la competició l’any 2010. Fa la sensació que ha tocat ja sostre en el campionat.

Entrenador: Didier Deschamps.
Estrella: André – Pierre Gignac.
Copes d’Europa: 1 (1993).

Apoel Nicòsia. Sense cap mena de dubte, la institució xipriota, que va arrencar en la competició a la segona fase prèvia, en plena estació estival, està sent la gran revelació del torneig i algunes de les seves il·lustres víctimes han estat Porto, vigent campió de la Lliga Europa, Shaikhtor Donetsk i Olympique de Lió, a qui acaba d’eliminar, a la tanda de penals, als vuitens de final.

Entrenador: Ivan Jovanovic.
Estrella: Gustavo Manduca.
Copes d’Europa: cap.

10 RAONS PER PENSAR QUE MESSI ÉS JA EL MILLOR FUTBOLISTA DE LA HISTÒRIA

Els títols col·lectius. Malgrat només tenir 24 anys, el davanter argentí ja compta amb 5 campionats de Lliga, 1 Copa del Rei, 5 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs.

Els títols individuals. Messi ja ha guanyat 3 Pilotes d’Or, fet que abans només havien aconseguit Johan Cruyff, Michel Platini i Marco van Basten. L’atacant del Barça és l’únic que les ha assolit de forma consecutiva juntament amb l’actual president de la UEFA.

Els gols. Messi està molt a prop de convertir-se (es troba només a 5 gols) en el màxim anotador de la història del FC Barcelona i superar la marca del davanter lleonès César Rodríguez, que data de la llunyana dècada dels 50. Molts dels gols del punta argentí han donat la volta al món per la seva espectacularitat.

L’evolució. Els inicis de Leo com a integrant de la primera plantilla del Barça van estar caracteritzats per un excés d’individualisme. Amb el pas dels anys, Messi ha anat arreglant aquest defecte i s’ha convertit també en un especialista en assistències.

La continuïtat. Han hagut molts jugadors en la història del futbol que han fet les jugades i els gols de Messi, però no potser amb la continuïtat en què ho està fent l’argentí, que està jugant la seva 8a campanya en el primer equip barcelonista, sent les últimes quatre, les que ha coincidit amb Pep Guardiola, excepcionals.

Factor decisiu. Messi ha estat molt decisiu, per posar només uns exemples, en les 3 Lligues conquistades amb Guardiola, en la final de la Copa del Rei de 2009, en les finals de les Lligues de Campions de 2009 i 2011 i en els Mundials de Clubs assolits pel club blaugrana els mateixos anys.

Polivalència. El jugador de Rosario pot actuar per la banda dreta, com a fals davanter centre i fins i tot com a migcampista ofensiu, tal com va fer, per exemple, en l’última final de la Champions League a Wembley.

Saber aguantar la pressió. Mai ha fet la sensació que Messi tingués cap tipus de pressió jugant a futbol. Els que millor el coneixen, diuen que a ell el que veritablement li agrada és jugar a futbol i que de vegades fins i tot ignora el rival o la competició.

La humilitat. A diferència d’altres grans estrelles, Messi ha mantingut des de sempre, almenys aparentment, la seva humilitat.

Professionalisme. El “10” del Barça a penes ha tingut mai actes d’indisciplina, qüestió en la qual la tasca de Guardiola ha estat fonamental, i porta un ritme de vida que res té a veure amb el que va tenir el seu il·lustre compatriota Diego Armando Maradona.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: ROMA 1961

Entrenador: Luis Carniglia (foto).
Estrella: Juan Alberto Schiaffino
Altres jugadors bàsics: Giacomo Losi, Francisco Locajono i Fernando Manfredini.
Equips amb qui s’enfronta: Saint – Gilloise, Colònia, Hibernian i Birmingham City.

El millor: els reforços sud-americans

El Roma va tenir durant la campanya 1960/1961 una aportació extraordinària i decisiva de representants del futbol sud-americà, com l’entrenador Carniglia, que li havia donat al Real Madrid dues Copes d’Europa; Schiaffino, un dels herois uruguaians en el “Maracanazo” de 1950, o els golejadors Locajono, autor del gol més ràpid en la història dels torneigs continentals, i Manfredini.

El pitjor: cap altre títol internacional

Des d’aquell molt llunyà 1961, en què el Roma va guanyar la tercera Copa de Fires de la història, arran de derrotar el Birmingham City, l’esquadra de la capital italiana no ha tornat a conquistar cap altre títol internacional. Els romans van disputar la final de la Copa d’Europa de 1984, que van perdre contra el Liverpool, i de la Copa de la UEFA de 1991, quan van caure davant l’Inter.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: FC BARCELONA 1960

Entrenador: Helenio Herrera.
Estrella: Laszlo Kubala.
Altres jugadors bàsics: Antoni Ramallets (foto), Joan Segarra i Luis Suárez.
Equips amb qui s’enfronta: Basilea, Inter Milà, Belgrad i Birmingham City.

El millor: la brillant etapa amb Herrera

L’argentí Herrera ha estat un dels millors entrenadors de la història de l’entitat catalana i del futbol en general, si tenim en compte que durant la dècada dels 60 va conquistar dues Copes d’Europa com a preparador de l’Inter de Milà. La seva marxa del Camp Nou (més tard hi tornaria a inicis del decenni dels 80) va ser un dels detonants d’una de les pitjors crisis de la institució blaugrana

El pitjor: a prop de la “travessa pel desert”

La dècada dels 60 va ser una etapa força positiva en molts aspectes, com per exemple l’econòmic, el musical o el cinematogràfic, entre d’altres, però sens dubte va ser un període horrible per al Barça, que durant el significat decenni només va ser capaç d’assolir dues Copes i una Copa de Fires. El conjunt barcelonista estaria 14 anys sense poder aconseguir el campionat de Lliga.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: CHELSEA FC

Lliga: anglesa.

Estadi: Stamford Bridge.

Uniforme: samarreta i pantalons blaus.

Títols estatals: 6 Lligues, 8 Copes, 5 Copes de la Lliga i 4 Supercopes.

Títols internacionals: 1 Champions League, 2 Recopes, 1 Lliga Europa i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Roberto di Matteo, José Mourinho i Gianluca Vialli.

Els millors jugadors de la seva història: Michael Ballack, Ricardo Carvalho, Joe Cole, Peter Cech, Didier Drogba, Michael Essien, Frank Lampard, John Terry i Gianfranco Zola.

El millor: l’època amb Mourinho.

El pitjor: abans de la primera dècada del segle XXI era un club amb èxits molt aïllats.

EL MES DE FEBRER POLIESPORTIU

4 (Rugbi): comença el torneig de les 6 Nacions.

4 (Tennis): s’inicia la Copa Federació.

5 (Atletisme): el català Carles Castillejo venç la Mitja Marató de Granollers per davant del kenyà Patrick Makau, plusmarquista mundial de Marató.

5 (Motociclisme): Toni Bou venç també la prova del Mundial Indoor de Barcelona, celebrada al Palau Sant Jordi.

5 (Tennis): la mítica Arantxa Sánchez Vicario no pot evitar l’eliminació d’Espanya, davant la potent Rússia, en el seu debut com a capitana del conjunt espanyol de la Copa Federació.

6 (Futbol Americà): Els Giants de Nova York guanyen la Superbowl davant els Patriots de New England.

7 (Ciclisme): Alberto Contador és sancionat dos anys pel presumpte dopatge del Tour de l’any 2010.

9 (Bàsquet): la mallorquina Alba Torrents (foto), elegida millor jugadora europea.

10 (Tennis): comença la Copa Davis.

12 (Automobilisme): el finlandès Jari – Matta Lahtvala guanya el ral·li de Suècia.

12 (Golf): el canari Rafael Cabrera - Bello s’imposa en el Quatar Desert Classic.

12 (Tennis): Espanya, en el debut com a capità d’Àlex Corretja, elimina sense problemes Kazakhstan en la primera ronda de la Copa Davis.

15 (Natació): Gemma Mengual anuncia la seva retirada.

16 (Bàsquet): comença al Palau Sant Jordi de Barcelona la Copa del Rei.

17 (Waterpolo): s’inicia la Copa del Rei a les instal·lacions del CN Sant Andreu.

19 (Bàsquet): 19 anys després del seu darrer títol, el Real Madrid conquista la Copa del Rei arran de derrotar amb claredat el FC Barcelona Regal.

19 (Biatló): Roger Roca guanya a Gijón el Mundial, mentre Víctor del Corral acaba segon.

19 (Hockei Sala): el Club Alster es fa amb la Copa d’Europa masculina.

19 (Hockei Patins): el Biescas de Gijón li guanya al Voltregà la Copa de la Reina.

19 (Tennis): Nicolás Almagro guanya per tercera vegada l’Open del Brasil.

19 (Tennis): Lara Arruabarrena aconsegueix a Bogotà el seu primer WTA de la seva carrera.

19 (Waterpolo): el CN Sabadell dóna la sorpresa i supera l’Atlètic Barceloneta a la final de la Copa del Rei.

24 (Ciclisme): Alejandro Valverde aconsegueix el triomf final a la Ruta del Sol.

26 (Atletisme): els kenyans Kirui, en homes, i Chepkirui, en dones, guanyen la Mitja Marató de Barcelona.

26 (Motociclisme): comença a Austràlia els Mundial de Superbikes amb les victòries de Max Biaggi, primer líder del campionat, i el vigent campió Carles Checa.

26 (Tennis): Albert Ferrer supera Nicolás Almagro a la final de l’ATP de Buenos Aires.

27 (Bàsquet): Marc Gasol realitza el seu debut en l’All Star Game de la NBA.

FACTORS A FAVOR I EN CONTRA PERQUÈ PEP GUARDIOLA RENOVI

Factors a favor

Els futbolistes. Segurament Guardiola haurà tingut aquesta temporada més d’un problema amb alguns dels seus jugadors, i un exemple clar sembla ser el de Gerard Piqué, però penso que el tècnic de Santpedor encara té en els seus futbolistes una raó per continuar.

L’equip tècnic. L’entrenador bagenc compta amb una sèrie de col·laboradors amb qui manté una extraordinària relació, començant pel seu íntim amic Tito Vilanova, continuant per Aureli Altimira o Jordi Roura i acabant pel seu admirat Manel Estiarte o el director esportiu Andoni Zubizarreta.

Els reptes. És cert que Guardiola ha aconseguit molts títols i rècords des de que es va fer càrrec del FC Barcelona l’any 2008, però encara li queden alguns reptes per complir: per exemple, ser l’entrenador de l’entitat que més Lligues ha guanyat.

En contra

La situació al futbol espanyol. Rarament Guardiola dirà obertament, potser si amb indirectes com les de diumenge passat al Vicente Calderón, que està fins al capdamunt dels arbitratges del present exercici o que jugadors del Real Madrid, com Sergio Ramos i sobretot Pepe, semblin tenir carta blanca en el joc brut i subterrani, però el de Santpedor sembla trobar-se força “cremat” en aquest sentit.

La fatiga. Són quatre temporades molt estressants les que porta l’entrenador blaugrana a la banqueta del Camp Nou, amb hores i hores de treball, i és possible que Guardiola pugui començar a necessitar un o dos anys sabàtics per reposar de tanta pressió.

La directiva. Mai ha estat un gran secret que Guardiola es trobava més còmode i recolzat amb la directiva encapçalada per Joan Laporta que no amb l’actual liderada per Sandro Rosell, malgrat els esforços que aquest fa públicament per defensar el preparador. A més, es rumoreja que part de la junta preferiria la marxa del tècnic i així poder construir un Barça totalment propi.