ELS MUNDIALS UN A UN (18): 2010

 

Organitzador: Sud-àfrica.

Campió: Espanya (foto).

Finalista: Holanda.

Semifinalistes: Alemanya i Uruguai.

Participació d’Espanya: campiona.

Seleccionador campió: Vicente del Bosque.

Seleccionador finalista: Bert van Marwijk.

Millor jugador: Xavi Hernández (Espanya).

Màxim golejador: Diego Forlán (Uruguai).

Altres futbolistes destacats: Iker Casillas (Espanya), Andrés Iniesta (Espanya) i Arjen Robben (Holanda).

El millor:

- Espanya estava passant pel millor període de la seva història.

- El Barça de Pep Guardiola va aportar a la selecció nou futbolistes, vuit d’ells titulars a la final de Johannesburg.

- El ressorgiment d’Holanda, tot i que es va tornar a quedar a un pas de proclamar-se campiona, com els anys 1974 i 1978.

El pitjor:

- La campiona Itàlia no va poder superar la fase de grups.

- Els profunds problemes interns de la sots-campiona França, que tampoc va poder assolir els vuitens de final.

- Una Brasil decebedora i molt més a prop de la força que no pas de la tècnica.

ELS PRIMERS ERRORS DE VÍCTOR FONT

De cara a les pròximes eleccions a la presidència del FC Barcelona, que en principi s’haurien de portar a terme el març de l’any 2021, per intentar solucionar el desgavell provocat per Josep Maria Bartomeu, tinc molta confiança en dues persones: l’exmàxim mandatari del club Joan Laporta i Víctor Font (foto). 

 

Tanmateix, crec que Font ha comés dos errors les últimes setmanes: el primer, comentar que si ell és elegit president, Ronald Koeman deixaria de ser automàticament entrenador del Barça i, el segon, criticar el tècnic holandès per aconsellar-li a la jove promesa Ricki Puig de cercar un altre equip per anar cedit. 

Pel que fa al primer cas, tothom sap que si Font es converteix algun dia en màxim mandatari de la institució catalana, Xavi Hernández seria el nou entrenador del club, però, tot i que una gran quantitat dels socis i seguidors barcelonistes, entre els quals m’incloc, tenim el de Terrassa com a preparador favorit per asseure’s a la banqueta del Camp Nou, em sembla una manca de respecte el que va dir l’empresari català sobre Koeman, un mite de l’entitat i l’home que ha marcat el gol més important de la seva història. 

Quant a la segona de les declaracions, Font pot estar totalment en desacord amb la política de la Masia que s’ha realitzat els últims anys, i també que, pel moment, Koeman no sembla que vulgui canviar el rumb dels esdeveniments arran de dir a Puig i també a Carles Aleñà que seria millor que es busquessin un altre club, però l’aspirant a la presidència del Barça crec que no hauria de comentar decisions esportives, doncs aquesta tasca correspon als entrenadors i a la direcció tècnica. 

Tinc encara força confiança en Font, fonamentalment per les seves apostes per Xavi i la filosofia cruyffista, però de seguir com les últimes setmanes, pensaria fermament que el millor que li podria succeir a la institució barcelonista és el retorn de Laporta, crec que el millor president de la història del Barça juntament amb el seu fundador Joan Gàmper.

ELS MUNDIALS UN A UN (17): 2006

Organitzador: Alemanya. 

Campió: Itàlia (foto). 

Finalista: França. 

Semifinalistes: Alemanya i Portugal. 

Participació d’Espanya: eliminada en vuitens de final per França. 

Seleccionador campió: Marcello Lippi. 

Seleccionador finalista: Raymond Domènech. 

Millor jugador: Andrea Pirlo (Itàlia). 

Màxim golejador: Miroslav Klose (Alemanya). 

Altres futbolistes destacats: Fabio Cannavaro (Itàlia), Zinedine Zidane (França) i Luis Figo (Portugal). 

El millor: 

 - L’ofici característic d’Itàlia. 

 - El gran final com a futbolista de Zidane,que es va retirar després de disputar aquella Copa del Món. 

 - Portugal va tornar a unes semifinals 40 anys després. 

 El pitjor: 

 - L’expulsió de Zidane a la final arran d’agredir el defensa italià Marco Materazzi. 

 - La gris actuació d’Espanya, que dos anys més tard iniciaria la seva gran època. 

 - El pobre rendiment de la campiona Brasil, en general, i de Ronaldinho de Assis, llavors millor futbolista del món, en particular.

RICKI PUIG: UN CAS SEMBLANT ALS D’IVAN DE LA PEÑA I BOJAN KRKIC ?

 

El passat dissabte, Ronald Koeman no va convocar Ricki Puig (foto), una de les grans promeses de la Masia, per disputar el torneig Joan Gàmper i va aconsellar al jove centrecampista vallesà cercar un altre club per jugar cedit i poder disposar de més minuts. No cal dir que, poc després de la decisió de l’entrenador holandès, van esclatar un munt de crítiques contra la seva decisió.

Jo soc el primer en criticar la profunda crisi i decadència en què està sumida la Masia des de fa molts anys, fins el punt que un sol jugador del futbol base, Sergi Roberto, ha aconseguit assentar-se en el primer equip barcelonista durant l’última dècada. No obstant, penso que amb Puig s’ha pogut crear una bombolla com al seu dia es va inflar en els casos d’Ivan de la Peña i Bojan Krkic.

Pel que fa al centrecampista càntabre, es tractava un futbolista dotat d’una extraordinària tècnica i una visió de joc sensacional, però el mític Johan Cruyff, malgrat rebre un munt de crítiques, no el va consolidar com a titular al primer equip del Barça. La llegenda neerlandesa va insinuar, o va deixar clar en algunes ocasions, que De la Peña treballava molt poc defensivament i arriscava massa, fet que provocava algunes pèrdues que originaven perillosos contracops del rival.

El cert és que Iván va tenir molt poca fortuna en clubs com el Lazio de Roma i l’Olympique de Marsella, així com en el seu retorn al conjunt català, quan Joan Gaspart va propiciar-li una segona oportunitat, i només va poder triomfar amb el RCD Espanyol, segurament perquè va aconseguir la maduresa necessària, cosa que li va permetre debutar ja veterà com a internacional absolut.

Pel que respecta al davanter català, havia batut una gran quantitat de rècords golejadors com a integrant dels equips inferiors blaugranes, però comptava amb un important problema, doncs tenia una mentalitat molt fràgil, potser causada per un excés de protecció del seu entorn familiar més pròxim, i va cometre al meu parer dos grans errors: no acceptar la convocatòria de Luis Aragonés per jugar l’Eurocopa de l’any 2008, que va acabar conquistant Espanya, i no tornar al Barça B quan el nou tècnic del filial, Pep Guardiola, li va demanar.  

Després de no poder triomfar al Camp Nou, malgrat els esperançadors partits que va jugar amb Frank Rijkaard i alguns moments bons amb Guardiola, amb qui es va acabar enfrontant i qui el va situar un curt lapse de temps com a titular en detriment d’Zlatan Ibrahimovic, i també dels esforços de part de la premsa esportiva barcelonina, Bojan ha tingut un recorregut molt irregular en entitats com AS Roma, AC Milan, AFC Ajax, Stoke City, MSV Mainz 05 o Deportivo Alavés, per acabar en la Lliga Professional Nord-americana, la MLS, a les files del conjunt quebequès del Mont-real Impact.

Serà el del centrecampista de Matadepera un capítol similar ?

QUÈ MÉS HA DE SUCCEIR PERQUÈ JOSEP MARIA BARTOMEU DIMITEIXI ?

 

Quan pràcticament ningú esperava que ho aconseguissin, les diferents plataformes que van portar a terme una moció de censura contra Josep Maria Bartomeu, president del FC Barcelona, han presentat, i amb escreix, les signatures necessàries, per la qual cosa s’obrirà ara un procés que podria deixar el màxim mandatari blaugrana i els seus directius fora del club.

Tanmateix, Bartomeu sembla que no pensa dimitir, potser perquè vol deixar la institució sense deutes, doncs del contrari ell i els seus companys de junta podrien ser víctimes d’una acció de responsabilitat dels següents dirigents del club, tal com van fer precisament ells, amb Sandro Rosell de president, amb Joan Laporta i alguns dels seus directius, cosa amb la qual no se’n van poder sortir.

En els seus més o menys sis anys i mig com a president barcelonista, Bartomeu ha comés un munt d’errors i s’ha vist involucrat en diferents escàndols: permetre que la societat tingui antecedents penals pel cas del fitxatge de Neymar; comptar amb un munt de directors i secretaris tècnics, que en ocasions poques coses tenen en comú (encara no es comprèn cinc anys després la destitució d’Andoni Zubizarreta); dirigir la part esportiva del club sense rumb ni tampoc una idea clara; permetre que la plantilla es fes pràcticament amb el timó de l’entitat, fins i tot en tasques que no li pertocaven; paralitzar l’anomenat Espai Barça i no evitar una terrible crisi de la Masia; realitzar una política de fitxatges erràtica, il·lògica i caríssima; no cessar Ernesto Valverde arran del desastre d’Anfield i fer-ho uns mesos més tard sense comptar amb un entrenador de recanvi; contractar com a substitut l’inexpert Quique Setién, a qui ha acomiadat de mala manera i quan era la quarta opció per darrere de Xavi Hernández, Ronald Koeman i Mauricio Pochettino; l'esclat del tema del Barçagate (per coses molt menys greus moltes persones han presentat la seva dimissió) o el fet que el millor futbolista de la història del club estigui totalment enfrontat a la seva persona.

I quan penso amb els encerts de Bartomeu, només em venen dos al cap: el primer, que no és menor, la potenciació de l’equip femení de futbol, i el segon, certa reconciliació amb l’entorn del desaparegut Johan Cruyff, amb el nom de l’estadi de la Ciutat Esportiva Joan Gàmper i la confecció d’una estàtua als voltants del Camp Nou, al costa de la de Laszlo Kubala, tot i que, pel que fa a la filosofia de l’holandès, el seu Barça en sembla cada cop més allunyat.

EL 4 – 2 – 3 –1 DE RONALD KOEMAN

 

He estat un ferm defensor dels mètodes com a entrenador de Johan Cruyff, un dels ídols inqüestionables de la meva vida, tant pel que va fer de futbolista com pel que va realitzar com a tècnic. Segueixo pensant que l’holandès, un geni i un visionari, va canviar la història del FC Barcelona arran dels seus vuit anys en què va ocupar la banqueta del Camp Nou, doncs la institució catalana va passar de ser un club històricament perdedor, victimista i amb escassa mentalitat guanyadora a una entitat optimista, competitiva i segura de les seves possibilitats. 

Tanmateix, no he estat mai un defensor de les ortodòxies, els fonamentalismes i les intoleràncies i hem de recordar com el més avantatjat deixeble de Cruyff, Pep Guardiola, ja va introduir alguns canvis en la perfecció de la filosofia del seu mestre, com per exemple actuar normalment amb quatre defenses, quan Johan preferia fer-ho amb tres, fet que li va donar al seu Barça una major solidesa defensiva, sense oblidar que la seva aposta d’Andrés Iniesta com a fals extrem de vegades convertia el clàssic 4 - 3 - 3 en un 4 - 4 - 2.

Ronald Koeman, nou entrenador barcelonista i que va ser l’extensió de Cruyff sobre el terreny de joc durant l’època del Dream Team, prefereix un dibuix tàctic caracteritzat pel 4 - 2 - 3 - 1, amb un doble pivot al centre del camp, tres mitges puntes per davant i un davanter centre com a futbolista més avançat. No cal dir que alguns analistes ja han començat a criticar l’heroi de Wembley, sobretot per la presència de dos jugadors al mig de la línia medul·lar.

Està Koeman traint les idees de Johan, que va ser el seu entrenador durant sis anys ? Penso que no, sigui quin sigui el posicionament dels seus homes al camp, sempre i quan decideixi portar a terme tots o almenys la majoria dels següents conceptes: sortir des del darrere amb la pilota controlada, donar protagonisme als centrecampistes, mantenir la possessió de l’esfèric, pressionar la sortida dels defenses rivals, actuar amb les línies molt juntes, jugar molts minuts en camp contrari, obrir el terreny de joc per les bandes i aconseguir un òptim nivell físic, que és el que li ha mancat a l’equip en els últims exercicis.

LUIS SUÁREZ: UN EMBLEMA QUE HAURIA DE MARXAR

 

Qui hagi llegit aquest bloc els darrers anys, pot pensar, i seria normal fer-ho, que tinc certa mania al davanter uruguaià Luis Suárez, a qui el nou entrenador del FC Barcelona, Ronald Koeman, ha notificat que no compta amb ell de cara a la pròxima temporada.

La veritat és que crec que Suárez forma part de la història del Barça, doncs és el tercer màxim golejador de la institució catalana, només per darrere del seu amic Leo Messi i el lleonès César Rodríguez; va realitzar dues primeres campanyes al club sensacionals, sent bàsic i clau en el triplet de l’any 2015, i va formar amb Messi i Neymar da Silva una de les millors davanteres de la història moderna del futbol.

Tanmateix, l’atacant sud-americà s’ha convertit els últims anys més en un problema que no pas en una solució: ja no pressiona la sortida de la pilota dels rivals com feia abans, no ha marcat cap gol com a visitant a la Champions League des de la tardor de 2105, sembla que es va renunciar al fitxatge d’Álvaro Morata, al mercat d’hivern 2018 / 2019, perquè li podia arrabassar la titularitat, per finalment arribar el testimonial Kevin Prince Boateng, i ha reclamat uns galons, i de fet els ha assolit, que tenen jugadors com Gerard Piqué, Sergio Busquets o Messi, quan el golejador uruguaià, penso, no ha fet tants mèrits com els futbolistes catalans o l’estrella argentina.

Per tant, Suárez, sens dubte un emblema del club i un dels millors davanters de la història moderna de la societat, hauria de marxar.

ARTURO VIDAL: LA MARXA DE L’ANTI-ADN

 

 

 

 

 

Després de dos anys com a integrant de la plantilla del FC Barcelona, l’internacional xilè Arturo Vidal ha deixat la disciplina del club català i, si res no ho canvia, fitxarà per l’Inter de Milà, on es retrobarà amb el tècnic Antonio Conte, que el va tenir sota les seves ordres al Juventus.

L’exvicepresident esportiu Jordi Mestre i l’anterior mànager general Pep Segura pensaven que perquè el Barça tornés a optar al títol de la Champions League era necessari fitxar centrecampistes de múscul, lluita i brega i per aquesta raó van arribar al Camp Nou, primer, el brasiler Paulinho Correia i, més tard, Vidal. El cert és que després de les seves contractacions, el conjunt blaugrana ha sumat un ridícul rere l’altre a Europa.

És veritat que, durant la seva triomfal i extraordinària etapa com a entrenador del Barça, Pep Guardiola va utilitzar jugadors de físic com l’ivorià Yaya Touré i el malià Seydou Keita, però s’ha de tenir en compte que el primer comptava també amb una important tècnica i el segon actuava sobretot, en alguns casos, per donar descans a companys durant el segon temps de diferents xocs i, en altres, quant a escenaris molt concrets, aquells en què la lluita fos essencial per tirar els encontres endavant.

Si en fixem en els números, Vidal ha tingut un rendiment més que correcte al conjunt català, doncs ha estat un dels màxims golejadors de l’equip que han dirigit l’ultima temporada tant Ernesto Valverde com Quique Setién, qui, malgrat la seva filosofia ortodoxament cruyffista, el va convertir pràcticament en indiscutible en les seves alineacions, diuen algunes veus que per la seva amistat amb Leo Messi.

Però els problema del futbolista xilè, a part de ser un home que es troba molt lluny de la filosofia Barça, és que és un jugador molt anàrquic i en un club com el blaugrana aquesta llibertat només se la pot permetre Messi. A més, va mostrar alguna vegada via twitter el seu enuig amb Valverde per no fer-lo jugar i fins i tot, fa pocs dies, va atrevir-se a comentar que l’entitat barcelonista ha de deixar enrere el seu ADN perquè el futbol evoluciona.

Amb tot l’exposat en l’anterior paràgraf, penso que és una bona notícia que Arturo ja no segueixi al Camp Nou.

RAKITIC: ADÉU A UN GRAN PROFESSIONAL

Fa uns dies, el croat Ivan Rakitic, després de sis temporades al club, es va acomiadar del FC Barcelona i va tornar al Sevilla FC, entitat en la qual segurament posarà punt i final a la seva carrera.

L’any 2014, després de conquistar amb el Sevilla l’Europa League contra el Benfica a Torí, Rakitic es va convertir en un dels primers fitxatges de l’era d’entrenador barcelonista de Luis Enrique Martínez, que acabava de substituir l’argentí Gerardo Tata Martino a la banqueta del Camp Nou.

El tècnic asturià, fidel a la seva forta personalitat, va ser valent quan va decidir en molts partits, entre els quals la final de la Lliga de Campions, donar la titularitat a Rakitic i deixar com a suplent el mític capità Xavi Hernández, que després d’aquell exercici va abandonar la institució catalana. El centrecampista croat va ser un jugador clau en el triplet d’aquella campanya i va obrir el marcador en la final de la Champions League a l’estadi Olímpic de Berlín contra el Juventus FC.

El futbolista balcànic, que va passar de ser una de les estrelles del Sevilla a convertir-se en un home de contenció i sacrifici al Barça, va realitzar altres quatre campanyes molt regulars al Camp Nou i va ser un dels jugadors bàsics en els esquemes del nou preparador Ernesto Valverde, el substitut de Luís Enrique.

L’any 2018, a Rússia, Rakitic va arribar amb Croàcia a la final del Mundial, la qual va perdre a Moscou contra França. Malgrat que la gran estrella del combinat balcànic va ser el madridista Luka Modric, que aquell any va assolir la Pilota d’Or, Ivan va realitzar un brillant campionat i va ser un puntal per a la selecció dirigida per Zlatko Dalic.

Tanmateix tot va començar a canviar l’estiu de 2019, quan la societat catalana va intentar repetits cops traspassar Rakitic, sense finalment aconseguir-ho. Malgrat tot, a pesar de sentir-se menystingut i deixar de ser un fix en les alineacions, tant de Valverde com de Quique Setién, el croat va demostrar ser un gran professional, a diferència per exemple del brasiler Arthur Melo aquest últim estiu.

Ara Ivan torna a Sevilla, ciutat d’on és natural la seva esposa i que no ha oblidat, i a un club que simbòlicament mai ha deixat del tot, tal com va mostrar en la seva celebració, no exempta de polèmica, arran que el conjunt andalús assolís la seva sisena Lliga Europa a Colònia enfront l’Inter de Milà.

ASPECTES POSITIUS SI LEO MESSI HAGUÉS ABANDONAT EL BARÇA

Tot i que pugui semblar una idea poc creïble, i fins i tot polèmica, crec que si, que la baixa de Leo Messi també hagués pogut tenir els seus factors positius i no soc l’únic que així ho penso, doncs dos analistes de prestigi i amb experiència professional com a entrenadors, com són Àngel Pichi Alonso i Manolo Márquez, també ho han expressat en alguna ocasió.

En primer lloc, l’estrella argentina condiciona molt el joc del FC Barcelona i molts altres futbolistes, i ara penso per exemple en homes com els francesos Ousmane Dembélé o Antoine Griezmann, podrien actuar més alliberats i tranquils sense la poderosa presència de l’actual capità blaugrana.

En segon lloc, i tal com explicava en l’anterior article sobre els aspectes negatius de la marxa de Messi, aquest ja no es troba en la plenitud de la seva carrera i, per tant, que tot giri al seu voltant no deixa de ser un problema. A més, Leo ha demostrat al llarg de la seva excel·lent i portentosa trajectòria un munt d’aptituds, però entre aquestes penso que no hi té lloc la capacitat de lideratge, com si van tenir abans els seus antecessors en la capitania del club: Carles Puyol, Xavi Hernández i Andrés Iniesta.

Finalment, en tercer lloc, algunes de les presumptes actituds de Messi els últims anys no han afavorit el club: el fet de voler-ho jugar absolutament tot, cosa que crec ha perjudicat el Barça en els moments decisius de la Lliga de Campions els darrers anys; la probable obstrucció de fitxatges que posessin en perill la titularitat de companys i amics com Javier Mascherano o Luis Suárez, un possible excés de comandament en assumptes que no li pertocaven o la seva recent mala relació amb Quique Setién.

ASPECTES NEGATIUS SI LEO MESSI HAGUÉS ABANDONAT EL BARÇA

Evidentment, si finalment Leo Messi hagués deixat el Camp Nou aquest estiu, a priori els aspectes negatius de la seva baixa haurien estat molt més importants que els positius, doncs estem parlant del millor futbolista de la història del FC Barcelona, de l’actual segle XXI i penso que de tots els temps.

Tot i que és veritat que actualment no ens trobem davant la millor versió de Messi, que segurament va tenir lloc entre els anys 2008 i 2015, crec que continua sent el millor jugador del planeta, el més resolutiu i un dels pocs futbolistes que hi ha actualment al món capaç de guanyar un partit amb qualsevol de les seves genialitats, si bé és cert que els últims anys a Europa, quant als xocs més decisius, poc ho ha demostrat.

Ens els seus 16 anys al primer equip barcelonista, l’estrella argentina ha aconseguit 10 campionats de Lliga, 6 Copes del Rei, 8 Supercopes d’Espanya, 4 Lligues de Campions, 3 Supercopes d’Europa, 3 Mundials de Clubs, 7 Trofeus Pichichi, 5 Botes d’Or i 6 Pilotes d’Or. A més, Messi és el màxim golejador de la història de la institució catalana i és l’únic jugador, juntament amb el camerunès Samuel Eto’o, capaç d’haver marcat en dues finals de la Champions League i només Xavi Hernández i Andrés Iniesta han guanyat tantes vegades com ell aquest torneig.

Finalment, d’haver-se confirmat la marxa de l’astre argentí, el president Josep Maria Bartomeu, ja de per si molt discutit, podria haver patit un entorn cada cop més irrespirable (de fet hi ha una moció de censura en marxa) i veure’s obligat a dimitir del seu càrrec, doncs hagués estat molt complicat, segons les circumstàncies, que pogués arribar com a màxim mandatari del Barça fins l’any 2021, quan són previstes les eleccions a la institució catalana.

MESSI HA ESTAT EL MILLOR FUTBOLISTA DE LA HISTÒRIA, PERÒ NO ÉS UN LÍDER

Els gols, les assistències, les jugades i les genialitats que li he vist fer a Leo Messi (foto) al llarg de la seva carrera també els vaig observar en altres astres com Johan Cruyff, Diego Armando Maradona, Ronaldo Nazário da Lima o Ronaldinho de Assis, quatre futbolistes que també van passar pel Camp Nou. No obstant, la gran diferència entre el de Rosario i els altres homes descrits és la regularitat i la durada en el temps en què ho ha portat a terme.

Tanmateix, a diferència de Cruyff, Maradona, Ronaldo i Ronaldinho, Messi no és un líder i moltes vegades s’ha demostrat aquesta circumstància al llarg de la seva trajectòria, especialment durant la moltes vegades tortuosa experiència amb la selecció argentina. Un del pocs cops que he vist Leo conduint clarament l’equip barcelonista cap a la victòria va ser en la memorable final de la Lliga de Campions de l’any 2011, al nou estadi de Wembley contra el Manchester United, en una de les grans obres d’art del Barça de Pep Guardiola, que llavors va aconseguir la quarta Copa d’Europa del club català.

Tothom pot recordar, durant l’època del Dream Team de Cruyff, com el nou entrenador de l’entitat blaugrana, Ronald Koeman, es carregava la responsabilitat del grup en els moments complicats o com Carles Puyol, en els temps dels tècnics Frank Rijkaard i el mateix Guardiola, després de rebre un gol l’equip barcelonista, animava els seus companys a refer la situació.

Pel contrari, en molts encontres del combinat argentí i en els darrers desastres europeus del Barça, hem pogut observar un Messi capcot, trist i sense aparentment ser capaç de reaccionar davant les adversitats, sent el punt culminant la imatge del vestidor blaugrana a l’estadi Da Luz de Lisboa, durant el descans de l’enfonsament davant el Bayern de Munic, que els bavaresos van acabar guanyant per un escandalós 8 a 2: mentre el porter Marc – Andre ter Stegen intentava animar els seus companys per intentar remuntar el 4 a 1, Leo es trobava assegut en una banqueta totalment destrossat.

L’ADÉU D’IKER CASILLAS

Fa unes setmanes, Iker Casillas, probablement el millor porter espanyol de la història i en el seu moment un dels més grans d’Europa, va anunciar la retirada.

La final de la Lliga de Campions de l’any 2002 va ser una jornada clau per al porter de Móstoles. Aquella nit, a l’estadi Hampden Park de Glasgow contra el Bayer Leverkusen, l’entrenador blanc Vicente del Bosque li va donar la titularitat a César Sánchez, però es va lesionar, un joveníssim Casillas el va substituir i es va convertir en la gran estrella del matx, que va suposar la novena Copa d’Europa de l’entitat madrilenya, en un dia en què també va passar a la història el gran gol de Zinedine Zidane que va donar el triomf als espanyols.

Des de llavors i durant un munt d’anys, Casillas, que havia estat campió del món juvenil a Nigèria, en una generació en què també hi destacava el seu amic Xavi Hernández, es va convertir en indiscutible titular tant al Real Madrid com a la selecció espanyola, amb la qual va guanyar un Mundial i dues Eurocopes, amb Luis Aragonés i el mateix Del Bosque de seleccionadors i companys com Sergio Ramos, Carles Puyol, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xabi Alonso, el citat Xavi, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, David Silva, David Villa o Fernando Torres.

Un capítol especial mereix la final de la Copa del Món de l’any 2010 a la ciutat sud-africana de Johannesburg, en què Espanya es va proclamar campiona davant una gris i duríssima Holanda. Sempre ha quedat a la memòria dels afeccionats espanyols el gol d’Iniesta en els darrers minuts de la pròrroga, però durant la segona part del temps reglamentat, Iker li va aturar un xut al seu excompany al Madrid Arjen Robben que va resultar ser decisiu.

Casillas va assolir amb la institució madridista un palmarès excel·lent, format per sis Lligues, dues Copes del Rei, quatre Supercopes d’Espanya, tres Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i tres Copes Intercontinentals / Mundials de Clubs, però va arribar un dia en què José Mourinho el va acusar de poc esforçat  i el va relegar a la banqueta, en una època en què el mateix Del Bosque també va tenir problemes amb ell al combinat estatal, cosa que fa pensar que el polèmic entrenador portuguès, que va confiar amb l’actual meta de l’Espanyol Diego López, alguna raó podia tenir en la seva controvertida decisió.

Iker, després de deixar el club blanc, va sorprendre amb la decisió de fitxar pel Porto, quan el normal, en un home veterà, era marxar a països com els Estats Units, el Japó, la Xina o el Quatar. Amb el Dragoes, conjunt amb què se li va descobrir un problema coronari i amb els quals ha posat punt i final a la seva extraordinària carrera, ha conquistat una Superlliga, una Taça i una Supercopa nacional.

QUIQUE SETIÉN: TOT PLEGAT MOLT TRIST

El passat mes de gener, arran de la destitució d’Ernesto Valverde i la impossibilitat de contractar Xavi Hernández, Ronald Koeman i Mauricio Pochettino, Quique Setién (foto) va ser designat entrenador del FC Barcelona, un gran somni que es va convertir en un autèntic malson.

El tècnic càntabre, durant la seva presentació, va assegurar que l’únic que podia prometre és que el seu Barça jugaria bé, però poc s’esperava el preparador de Santander que es trobaria un vestidor autocomplaent, prepotent, poc considerat cap a la seva figura i molt poc predisposat a posar en acció les idees que portava.

Quique tenia dues opcions: d’una banda aliar-se amb els futbolistes i intentar aconseguir algun títol, això si, allunyant-se de les seves idees, molt influïdes per Johan Cruyff, i, d’altra banda, no abandonar els seus principis passés el que passés. Malauradament, va elegit la primera.

Tanmateix, la plantilla barcelonista, sobretot les seves vaques sagrades, que han menystingut en tot moment el ja exentrenador blaugrana i que mai van connectar amb el seu principal ajudant, Éder Sarabia, haurien de meditar el que han fet amb un tècnic honest que, evidentment, no es mereixia aquest calvari i que, d’haver-ho sabut, potser hauria seguit passejant entre les vaques per la seva Cantàbria natal.

BARTOMEU ÉS EL MÀXIM CUPABLE, PERÒ NO L’ÚNIC

Malgrat que sota el seu mandat el FC Barcelona ha assolit quatre Lligues, quatre Copes del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, amb el triplet de l’any 2015, penso que la història recordarà Josep Maria Bartomeu (foto) com un pèssim president.

Bartomeu, el qual crec que hauria d’haver dimitit des de fa temps, ha errat en un munt de decisions: no tenir una filosofia clara de com ha de jugar el Barça, canviar constantment de directors i secretaris tècnics, realitzar gestos amb el record de Johan Cruyff, però al mateix temps distanciar-se de la seva idea; com en el cas del seu amic i predecessor a la presidència Sandro Rosell, tenir un profund rancor cap a la figura de Joan Laporta; no destituir Ernesto Valverde arran del desastre d’Anfield i fer-ho molt inoportunament uns mesos més tard, o, de manera molt especial, l’escàndol del Barçagate.

Tanmateix, no crec que Bartomeu tingui la culpa de:

- Que alguns futbolistes juguin per galons i no per meritocràcia.

- Que Leo Messi ho vulgui jugar absolutament tot i arribi fos a les eliminatòries decisives de la Champions League.

- Que en ocasions Gerard Piqué faci la sensació d’estar més pendent dels seus negocis que del futbol.

- Que Luis Suárez no hagi marcat cap gol fora de casa a la Lliga de Campions en quatre anys i mig.

- Que no es portessin a terme fitxatges com els d’Íñigo Martínez i Álvaro Morata perquè podien suposar una dura competència respectivament per a Javier Mascherano, que va marxar voluntàriament a la Xina uns mesos més tard, i Suárez.

- Que durant bona part de l’última temporada Messi a penes combinés amb Antoine Griezmann.

- Que algunes vaques sagrades hagin humiliat un entrenador modest com Quique Setién i li hagin amargat el seu gran somni.

- Que futbolistes amb tanta veterania i experiència, i amb un palmarès extraordinari, hagin fet el ridícul en cinc tristíssimes nits europees.

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE: BAYERN MUNIC

Quan es va iniciar la temporada 2019 / 2020, la més llarga i estranya a causa dels efectes del covid – 19, no tenia el Bayern de Munic entre els principals favorits de la Lliga de Campions perquè el seu llavors tècnic, el croat Niko Kovac, era molt discutit i també perquè em semblava una plantilla força envellida i que encara no havia realitzat clarament el canvi generacional.

Tanmateix, tot va canviar de dalt a baix amb l’arribada de l’entrenador Hansi Flick, un exjugador del club bavarès que va substituir el cessat Kovac. El Bayern, ara si, amb un important protagonisme de les seves joves promeses, com Davies, Goretzka o Gnabry, sense desmerèixer, ni molt menys, il·lustres veterans com Neuer, Boateng, Alaba, Müller o el golejador Lewandowski, crec que el gran favorit per aconseguir la pròxima Pilota d’Or, així com l’aportació d’altres futbolistes com Kimmich o l’exblaugrana Thiago, ha assolit el seu segon triplet format per Bundesliga, Pökal i Champions.

Amb sis Copes d’Europa en el seu palmarès, l’entitat bavaresa avança al FC Barcelona, conjunt al qual va golejar i humiliar a Lisboa en els quarts de final de la competició; iguala al Liverpool i només és superat per Real Madrid i Milan. Després de l’escandalosa victòria davant els catalans, el bloc de Flick tampoc va tenir problemes en semifinals contra L’Olympique de Lió i, gràcies a un solitari gol de Coman, es va imposar al París Saint – Germain a la final, organitzada a l’estadi Da Luz de la capital portuguesa.

Entrenador: Flick.

Capità: Neuer.

Estrella: Lewandowski (foto).   

Jugador més destacat de la temporada: Lewandowski.

Màxim anotador: Lewandowski.

Revelació: Davies.

Altres tres futbolistes significatius: Kimmich, Müller i Gnabry.

Onze tipus: Neuer, Pavard, Boateng, Alaba, Davies, Kimmich, Thiago, Müller, Gnabry, Lewandowski i Goretzka.

Altres homes importants: Odriozola, Hernández, Martínez, Tolisso, Perisic, Coutinho, Coman i Zirkzee.

El millor: l’esperat canvi generacional per fi s’està produint a l’Allianz Arena.

El pitjor: però és una incògnita el que succeirà quan ho deixin futbolistes tan carismàtics com Neuer, Boateng, Alaba, Müller o Lewandowski.

CAMPIÓ DE L’EUROPA LEAGUE: SEVILLA FC

L’Europa League, el trofeu que a començaments de l’actual segle va substituir la Copa de la UEFA, que fa ja molts anys va seguir la trajectòria de la Copa de Fires, s’ha convertit en la competició predilecta del Sevilla, que l’ha assolit en sis ocasions, comptabilitzant també l’antiga denominació del torneig, després de disputar el mateix número de finals.

En la final eight celebrada a diferents ciutats d’Alemanya, l’equip andalús es va imposar al Wolverhampton Wanderers en quarts de final, l’històric Manchester United en semifinals i el també llorejat Inter de Milà en la final, disputada al Reinstadion de Colònia. En les cinc finals anteriors, el club sevillà havia superat el Middlesbrough a Eindhoven, l’Espanyol a Glasgow, el Benfica a Torí, el Dnipro a Varsòvia i el Liverpool a Basilea.

Temporada força completa del grup que dirigeix l’exseleccionador espanyol Julen Lopetegui, que ha estat quart a la Lliga espanyola, la qual cosa vol dir que hagués aconseguit el passaport per a la pròxima Lliga de Campions sense necessitat de conquistar la segona competició europea de clubs. El pròxim objectiu de l’entitat andalusa serà guanyar la seva segona Supercopa continental, que disputarà davant el potent Bayern de Munic, campió de la Champions League.

Entrenador: Lopetegui.

Capità: Navas.

Estrella: Banega.     

Jugador més destacat de la temporada: Ocampos (foto).

Màxim anotador: Ocampos.

Revelació: Reguilón.

Altres tres futbolistes significatius: Koundé, Carlos i Fernando.

Onze tipus: Vaclik, Navas, Koundé, Carlos, Reguilón, Fernando, Banega, Jordán, Ocampos, De Jong i Munir.

Altres homes importants: Bounou, Gómez, Escudero, Gudelj, Torres, Vázquez, Suso i En – Nesyri.

El millor: definitivament la lliga Europa és el “seu” torneig.

El pitjor: potser ja toca fer una cosa molt important a la Lliga de Campions.

10 RAONS PER PENSAR QUE RONALD KOEMAN HA DE SER EL NOU ENTRENADOR DEL BARÇA

Ronald Koeman ha estat elegit el substitut de Quique Setién com a entrenador del FC Barcelona. La seva arribada al complicat vestidor del Camp Nou compta amb molts adeptes, però també amb alguns detractors, que pensen que amb els anys s’ha anat allunyant de la filosofia Cruyff, que la seva carrera d’entrenador ha estat força irregular i que potser l’oportunitat li arriba bastant tard. Personalment penso que, en aquests moments, potser no d’aquí un any, l’holandès és l’home idoni per les següents 10 raons:

Un mite del club. Koeman, encara que segurament no estigui al nivell de símbols com Laszlo Kubala, Johan Cruyff o Leo Messi, podria estar perfectament entre els 10 millors futbolistes de la història de la institució catalana, sense oblidar que va ser l’autor del gol que va donar la primera Copa d’Europa a l’entitat, l’any 1992 a l’antic estadi londinenc de Wembley.

El seu historial com a futbolista. Es comenta que quan Setién va entrar al vestidor del Camp Nou, alguns jugadors podrien haver pensat que qui era aquell entrenador modest per donar odres a uns homes que ho havien guanyat tot. Doncs bé, Koeman, per exemple, va assolir quatre Lligues consecutives amb el Barça, dues Copes d’Europa amb dos clubs diferents, PSV Eindhoven i la mateixa entitat blaugrana, i una Eurocopa amb Holanda.

Una personalitat de ferro. A Koeman no li tremolarà el pols per donar la baixa, si així ho desitja, a homes com Jordi Alba, Ivan Rakitic, Arturo Vidal o Luis Suárez i  enviar de tant en tant a la banqueta a Gerard Piqué, Sergio Busquets o el mateix Messi, tres jugadors que crec que s’haurien de retirar al Camp Nou.

Meritocràcia per sobre de galons. Amb el preparador neerlandès molt probablement jugaran els futbolistes que s’ho mereixin i més s’esforcin i no aquells que tenen més veterania i els últims anys semblaven ser titulars simplement per imperatiu de les anomenades vaques sagrades.

Comptar amb els joves de la Masia. És cert que no podem donar per assegurat que Ronald compti més amb els joves de la pedrera de què ho han fet Luis Enrique Martínez, Ernesto Valverde o el seu predecessor Setién, però a priori jugadors com Ronald Araujo, Ricki Puig, Monchu Rodríguez o Ansu Fati podrien tenir més  oportunitats, com també el canari Pedri González o el portuguès Francisco Trincao, dues apostes de futur del club.

Millora en la preparació física. Un dels grans problemes que ha tingut el Barça els últims anys, i de manera especial aquesta darrera temporada, ha estat un deficient nivell físic, que amb un tècnic exigent com Koeman pot millorar ostensiblement.

Una trajectòria d’entrenador amb els seus moments àlgids. Tot i que amb algunes decepcions, com en les seves experiències amb el València, l’Everton i el Southampton, Ronald ha comptat amb bons moments com a tècnic amb l’Ajax o la més recent amb la selecció holandesa, sense oblidar que, malgrat una campanya molt convulsa, va assolir una Copa del Rei amb el llevantins.

Un home que va ser sis anys entrenat per Cruyff. Alguns detractors al fet que Koeman sigui el nou entrenador blaugrana argumenten, com ja he explicat al començament d’aquest article, que Ronald s’ha anat allunyant del sistema de Cruyff. Tanmateix, després de ser dirigit durant sis anys per ell al Dream Team, per força han hagut de deixar-li moltes idees pel que fa als seus mètodes, tenint en compte també que en aquell meravellós Barça, el llavors central era l’extensió del tècnic al terreny de joc.

Els dubtes amb Francesc Xavier Garcia Pimienta. Molts experts apostaven per l’actual entrenador del filial per substituir Setién i personalment em semblava una bona opció, però el tècnic català, a més de tenir una nul·la experiència al futbol d’elit, potser no podria fer la necessària neteja al vestidor.

Una figura que ofereix consens. Tot i que Joan Laporta, després de vèncer en les eleccions de l’any 2003, va preferir Frank Rijkaard com a entrenador, quan el fitxatge de Koeman era assequible, i coneixem perfectament que el candidat de Víctor Font a la banqueta del Camp Nou és Xavi Hernández, els dos aspirants a la presidència més ben situats per als comicis del pròxim any 2021 segurament no discutirien un mite com l’holandès.

BARÇA: LA CRÒNICA DE CINC DESASTRES EUROPEUS

Les últimes quatre temporades, el FC Barcelona ha viscut cinc hecatombes europees que difícilment l’afecció oblidarà algun dia. Les ciutats dels desastres han estat París, Torí, Roma, Liverpool i Lisboa. En aquests enfrontaments, el conjunt català només ha marcat dos gols, els de la humiliació a la capital portuguesa, i n’ha rebut 22, una mitjana de 4,4 per encontre.

París Saint – Germain (PSG) – FC Barcelona, 4 - 0.

Seu: Parc dels Prínceps (París).

Golejadors: Di María (2), Draxler, Cavani.

Naufragi estrepitós al xoc d’anada dels vuitens de final de la Champions League del Barça, llavors dirigit per Luis Enrique Martínez, a la capital francesa, en un encontre extraordinari de l’exmadridista Di María, autor de dos gols. En una de les últimes mostres d’orgull que li recordo a Europa als jugadors blaugranes, aquests es van conjurar per remuntar al Camp Nou i, amb un Neymar superb, que fitxaria el següent estiu pel PSG, l’esquadra catalana va vèncer per 6 a 1.

Juventus FC – FC Barcelona, 3 – 0.

Seu: Juventus Stadium (Torí).

Golejadors: Dybala (2), Chiellini.

Després de l’espectacular remuntada a vuitens de final, no s’esperava que el conjunt de Luis Enrique tornés a ensopegar en la mateixa pedra als quarts de final, en el partit d’anada jugat a la capital del Piemont. No obstant, un equip molt fluix va caure clarament davant el grup de Massimiliano Allegri, que va tenir en el doble anotador Dybala com la gran estrella. Després de l’encontre, el tècnic asturià va comentar que els jugadors no havien seguit les seves directrius i, posteriorment a l’enfrontament de la tornada, que va acabar sense gols, el preparador de Gijón va anunciar la seva marxa del Camp Nou.

AS Roma – FC Barcelona, 4 – 1.

Seu: estadi Olímpic (Roma).

Golejadors: Dzeko, De Rossi, Manolas.

Malgrat la disputa d’un encontre gris i bastant avorrit, l’equip que ja dirigia Ernesto Valverde va vèncer per un clar resultat en el matx d’anada dels quarts de final de la Lliga de Campions, portat a terme al Camp Nou (4 - 1), en un enfrontament en què els italians es van fer dos gols en pròpia porta. Tanmateix, a la capital italiana, un club amb escassa història internacional i amb a penes experiència en aquella ronda del torneig, va aconseguir la classificació gràcies al valor doble del gol marcat a Barcelona.

Liverpool FC – FC Barcelona, 4 – 0.

Seu: Anfield (Liverpool).

Golejadors: Origi (2), Wijnaldum (2).

En un enfrontament en què segurament el club anglès havia fet mèrits per aconseguir un resultat més positiu, el Barça, en l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions contra el Liverpool al Camp Nou, mitjançant un magistral Messi, va superar el Liverpool per un 3 a 0 que semblava pràcticament definitiu. Tanmateix, a Anfield, l’esquadra catalana va viure una altre autèntic desastre i els britànics van vèncer per un contundent 4 a 0, l’últim gol arran d’un córner en què la defensa barcelonista va fer un ridícul espantós. Malgrat que quasi tothom li va aconsellar que fes el contrari, el president Josep Maria Bartomeu no va voler destituir Valverde, que seria cessat de manera molt inoportuna uns mesos després.

Bayern Munic – FC Barcelona, 8 – 2.

Seu: estadi da Luz (Lisboa).

Golejadors: Müller (2), Perisic, Gnabry, Kimmich, Lewandowski, Coutinho (2) – Alaba (pp), Suárez.

Una de les més grans humiliacions de la història de la institució catalana i un d’aquells resultats que quedarà per sempre retratat en la memòria de l’afeccionat barcelonista. En una Champions League atípica a causa del covid - 19, que va provocar que l’eliminatòria de quarts de final es disputés a partit únic i en terreny neutral, concretament a Lisboa, el Barça, entrenat per Quique Setién, el substitut de Valverde que mai va poder controlar un vestidor viciat, envellit, autocomplaent i amb la pell molt fina, va ser atropellat pel Bayern de Munic.

A la foto, una imatge de Messi capcot a Lisboa.