martes, 30 de noviembre de 2010

10 CONCLUSIONS DEL CLÀSSIC




1. El Barça de Pep Guardiola és probablement el millor equip de la història. Reconec que és una afirmació que pot originar controvèrsia i que és molt complicada de demostrar, però sincerament aquest Barça de Guardiola és el conjunt més gran que hagi presenciat mai i penso que ja està molt per damunt, per exemple, del Dream Team de Johan Cruyff. A més, el partit de dilluns contra el Real Madrid m’ha semblat el millor de la brillant i espectacular trajectòria del tècnic de Santpedor com a entrenador blaugrana.

2. Leo Messi no només fa gols. Tenir el millor futbolista del món a les teves files i que a més sàpiga ser humil i posar-se a disposició del club quan aquest ho necessita no té preu. Messi no va fer cap dels cinc gols del Barça, però va donar dues extraordinàries assistències a David Villa i, amb la seva constant mobilitat, va treure de polleguera un home amb l’experiència i veterania de Ricardo Carvalho.

3. Xavi Hernández i Andrés Iniesta (foto) podrien compartir la Pilota d’Or. Una vegada més, Xavi, que va obrir el marcador, i Iniesta van demostrar que en aquest Barça poden arribar a ser tan importants com el mateix Messi. El clàssic realitzat per l’egarenc i el manxec va ser excel·lent i s’hauria de projectar a les escoles de futbol. Crec que no seria una mala idea que compartissin la pròxima Pilota d’Or.

4. Una plantilla que és una pinya. Aquest fet es va evidenciar tres vegades en el passat clàssic: l’abraçada de tots els jugadors del Barça en els prolegòmens de l’encontre, la defensa que van fer del seu tècnic els futbolistes barcelonistes, quan Guardiola va tenir problemes amb Ronaldo, i la celebració amb els companys de la banqueta quan Jeffren va fer el cinquè gol.

5. Una filosofia innegociable. He de reconèixer que a principis d’aquest bloc, durant els últims anys de Frank Rijkaard, vaig ser una mica crític amb la filosofia que va imposar a l’entitat catalana Johan Cruyff, i que en el seu moment han continuat Louis van Gaal, el mateix Rijkaard i Guardiola. Ara no tinc cap dubte que aquest pensament futbolístic, amb una gran importància dels jugadors de la Masia, és irrenunciable.

6. José Mourinho no és suficient. Florentino Pérez va fitxar, malgrat les reticències del director tècnic Jorge Valdano, el preparador portuguès com l’anti – Barça o l’anti – Guardiola, però a Mourinho, malgrat les seves dots de magnífic estrateg dins i fora del camp, li resta encara força feina per fer.

7. Cristiano Ronaldo té un problema. No discutiré l’enorme qualitat del jugador portuguès, doncs es tracta d'un dels millors futbolistes del món. No obstant, Ronaldo té grans dificultats en els partits considerats decisius, en general, i en els xocs contra el Barça, a qui encara no ha pogut marcar cap gol, en particular. A més, la seva imatge, quan va tenir l’afer amb Guardiola, va tornar a quedar una mica tacada.

8. Un Real Madrid acomplexat. El club blanc ha perdut els últims cinc clàssics amb uns números que no ofereixen cap dubte: 2 gols a favor i 16 en contra. Durant la majoria de minuts del partit del passat dilluns, fins i tot els inicials, el Madrid va semblar un grup acomplexat i amb poca confiança en les seves possibilitats.

9. La cartera no ho és tot. I això ho sap molt bé el Barça, que en altres èpoques va observar que fitxar els millors futbolistes del món no servia per guanyar títols. Florentino Pérez continua obstinat a utilitzar el talonari, mentre la històrica pedrera blanca passa per un dels períodes més tristos que es recorden.

10. Dependència de les individualitats. Ja he comentat que l’actual Real Madrid és un equip més conjuntat i equilibrat que el de les darreres temporades, però els blancs continuen depenent massa d’homes com Ronaldo, Özil i Di María, que van estar molt apagats al Camp Nou, i Higuaín, que no hi va jugar per molèsties físiques.

lunes, 29 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: MANCHESTER UNITED 1999




Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: David Beckham (foto).
Altres jugadors bàsics: Peter Schmeichel, Roy Keane i Ryan Giggs.
Equips amb qui s’enfronta: LKS Lodz, Bayern Munic, FC Barcelona, Bröndby Copenhaguen, Inter Milà, Juventus FC i de nou Bayern Munic.

El millor: primer títol anglès des de 1984

El Liverpool va guanyar la seva quarta Copa d’Europa el 1984 i un any més tard els reds van perdre la final en la trista i tràgica nit de Heysel, que va originar una dura sanció als equips anglesos sense participar en torneigs europeus. Una vegada van tornar el 1990 (el Liverpool no ho faria fins un any més tard), es va haver d’esperar fins el 1999 perquè una altra entitat anglesa guanyés la competició.

El pitjor: el patiment

Cap final de la Copa d’Europa o de la Lliga de Campions ha tingut un desenllaç tan inversemblant com la que van disputar Manchester United i Bayern de Munic el 1999, a l’estadi Camp Nou de Barcelona. Mario Basler va avançar els bavaresos, que van mantenir l’avantatge fins el munit 90. A partir de llavors, els anglesos van remuntar amb gols de Teddy Sheringham i Ole Solksjaer.

domingo, 28 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 1998




Entrenador: Jupp Heynckes.
Estrella: Raúl González.
Altres jugadors bàsics: Fernando Hierro, Roberto Carlos Silva i Pedja Mijatovic (foto).
Equips amb qui s’enfronta: Rosenborg Trondheim, Olympiacòs FC, FC Porto, Bayer Leverkusen, Borussia Dormund i Juventus FC.

El millor: campions 32 anys després

El Real Madrid no es proclamava campió de la Copa d’Europa, la qual ha conquistat deu cops, des de 1966, quan es va imposar al Partizan de Belgrad a Brussel·les, i no jugava una final del torneig des de 1981, quan va perdre davant el Liverpool a París. Durant aquell temps, l’entitat madridista es va consolar assolint dues Copes de la UEFA, els anys 1995 i 1996, enfront Videoton i Colònia respectivament.

El pitjor: un equip molt irregular

Aquell Real Madrid, que tenia excel·lents jugadors com Hierro, Manolo Sanchís, Roberto Carlos, Fernando Redondo, Clarence Seedorf, Raúl, Davor Suker, Fernando Morientes o Mijatovic, autor de l’únic gol en la final de 1998, era però un conjunt força irregular i inestable i, per exemple, aquella temporada només va ser quart a la Lliga espanyola. Per aquest motiu, el tècnic alemany Heynckes no va continuar.

jueves, 25 de noviembre de 2010

QUÈ PASSA AMB JOAN LAPORTA ?





Per iniciar aquest article, vull deixar ben clar que no tinc cap intenció de votar en les pròximes eleccions catalanes, que se celebren el proper diumenge dia 28 de novembre, el parit Solidaritat per la Independència, que encapçala l’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta.

Això és un bloc de futbol que no parla normalment de política, encara que els dos conceptes de vegades van molt units. No obstant m’he vist obligat a realitzar aquest escrit perquè, des de què Laporta, un cop va deixar la presidència de la institució barcelonista, va entrar a l’escena política, no ha parat de rebre pals, alguns dels quals considero força injustos.

Al llarg de la vigència d’aquest bloc, que compta ja amb tres anys i mig, he comentat els molts i grans defectes de Laporta, els quals no cal repetir una vegada més. S’ha de reconèixer el seu caràcter de vegades histriònic, agressiu, exagerat, populista i polèmic, però no crec que se’l pugui comparar, per exemple, amb un líder d’extrema dreta, com Jean – Marie le Pen, o amb un fanàtic ultranacionalista, com Radovan Karadzic. Malgrat que en cap lloc he escoltat o llegit la comparació amb aquests personatges radicals, realment poc ha faltat.

Des d’alguns sectors, especialment aquells més progres, fonamentalment els més aburgesats i acomodats, veuen Laporta com un autèntic monstre. A tots aquests que tant el critiquen, els hi hauríem d’explicar o recordar que Laporta és un prestigiós advocat, que té un verb àgil, que parla correctament la llengua anglesa, la qual és possible que molts dels seus crítics no dominin, i que ha dirigit el millor Barça de la història, amb quatre Lligues i dues Champions League, només per comentar els títols de més prestigi, sense oblidar la seva intensa lluita per eradicar els violents del Camp Nou, fet que li va costar amenaces de mort. No se si Laporta seria un bon president de la Generalitat, però només que la seva gestió fos el 50% d’efectiva de la realitzada a l’entitat barcelonista, ja podria ser considerada com a positiva.

L’únic dubte que tinc sobre el Laporta polític és el cas de Silvio Berlusconi. Il Cavaliere ha estat un president extraordinari per al Milan, club que va agafar a la sèrie B i amb el qual, per exemple, ha guanyat cinc Copes d’Europa. A més, fa molts anys, quan escoltava Berlusconi, em semblava una persona correcta, afable i educada. No cal dir que, des de què va accedir al lloc de primer ministre de la República Italiana, càrrec que ha ocupat en diferents etapes, la seva actitud ha estat penosa i fins i tot vergonyosa. Tindria Laporta la mateixa evolució ?

miércoles, 24 de noviembre de 2010

EL CLÀSSIC




El pròxim dilluns dia 29 de novembre es disputa al Camp Nou un dels clàssics, a priori, més apassionants. El Real Madrid, líder del campionat, només ha cedit dos empats en tota la Lliga, mentre el FC Barcelona, que ha guanyat la totalitat de partits com a visitant, ha deixat escapar solament cinc punts.

FC Barcelona

A favor:

- Un estat de forma òptim. Durant els inicis de l’actual campanya, alguns jugadors del Barça, fonamentalment els campions del món amb la selecció espanyola, es trobaven en un estat de forma força delicat arran de no haver realitzat pràcticament pretemporada. No obstant, la plantilla blaugrana arriba en un perfecte estat físic al clàssic.

- El moment de Leo Messi. Més que de moment hauríem de parlar ja de la gran època del davanter argentí, el millor jugador del món. Messi, que acostuma a fer grans partits contra el Real Madrid, porta camí de superar el que semblava impossible: batre el rècord anotador de la passada temporada.

- Pep Guardiola sempre ha guanyat el Real Madrid. El tècnic de Santpedor s’ha enfrontat, com a entrenador barcelonista, quatre vegades al conjunt blanc i ha guanyat la totalitat dels partits, destacant el 2 a 6 de maig de 2009. A més, els números són impressionants: 11 gols a favor i només 2 en contra.

En contra:

- Una defensa una mica insegura. A diferència de l’exercici anterior, en què la defensa del Barça va funcionar de forma extraordinària, durant la campanya actual no ha estat massa afortunada i això, davant homes com Di María, Özil, Ronaldo i Higüaín, és una mica preocupant.

- La possible ansietat de David Villa. Durant algunes jornades d’aquesta Lliga es va parlar molt de la presumpta ansietat del davanter asturià per fer gols. Encara que va poder recuperar-se de la sequera anotadora, l’exjugador del València va ser incapaç de realitzar cap dels 8 gols que el seu club li va fer dissabte passat a l’Almeria.

- La probabilitat d’un ambient caldejat. Com explicava en l’article publicat fa uns dies, un partit polèmic, calent, conflictiu i sobrecarregat li pot anar molt malament al Barça, club al qual l’èpica, a diferència del que li passa al seu etern rival, no li acostuma a funcionar i el darrer exemple el tenim en l’última semifinal de Champions contra l’Inter.

Real Madrid

A favor:

- L’estat de forma de Cristiano Ronaldo. El mitja punta portuguès del Real Madrid, un dels pocs futbolistes que pot rivalitzar amb Messi per ser el millor jugador del món, ha començat com un coet el campionat de Lliga, encapçalant el trofeu Pichichi amb 14 gols, una mitjana superior a l’anotació per partit.

- Les armes de José Mourinho. L’entrenador portuguès està considerat, des de què va conquistar el 2004 la Lliga de Campions amb el Porto, un dels millors tècnics del món, fet que ha ratificat amb les seves experiències amb el Chelsea i l’Inter. A més, és també un crack en “guanyar” partits fora dels estadis.

- L’equilibri. S’havia comentat moltes vegades que el Real Madrid era un equip molt desequilibrat: amb una gran davantera, però amb una defensa feble, i amb grans estrelles, però amb escassetat de jugadors d’equip. Ara sembla que Mourinho ha solucionat aquestes mancances amb homes com Ricardo Carvalho o Khedira.

En contra:

- Onze futbolistes que ho juguen gairebé tot. Casillas, Ramos, Pepe, Carvalho, Marcelo, Khedira, Alonso, Di María, Özil, Ronaldo i Higüaín. Aquest és l’onze, pràcticament inamovible, que està utilitzant Mourinho des de començaments de temporada i, per aquesta raó, els problemes de tipus físic podrien aparèixer.

- Encara no és un equip. És cert que amb Mourinho el Real Madrid ha guanyat molt en conjunció i que el bloc blanc ja no és, a diferència de campanyes anteriors, un grup d’individualitats. Tanmateix, l’equip madridista depèn encara massa de la inspiració de jugadors com Higüaín i molt especialment Ronaldo.

- Els problemes de Ronaldo en els grans partits. És cert que el portuguès va marcar a la final de la Lliga de Campions de l’any 2008, quan encara era jugador del Manchester United, però Ronaldo acostuma a tenir dificultats en els xocs decisius i encara no estat capaç de marcar-li un gol al Barça.

lunes, 22 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: BORUSSIA DORTMUND 1997




Entrenador: Ottmar Hitzfeld.
Estrella: Matthias Sammer (foto).
Altres jugadors bàsics: Andreas Möller, Stéphane Chapuisat i Karl – Heiz Riedle.
Equips amb qui s’enfronta: Atlético Madrid, Widzew Lodz, Steaua Bucarest, FC Auxerre, Manchester United i Juventus FC.

El millor: l’últim campió novell durant molts anys

Durant molts anys, després d'aquell inesperat títol del Borussia de Dortmund, cap esquadra va poder estrenar-se en el palmarès de la competició, doncs des de llavors, i fins el títol del Chelsea el 2012,  els campions van aconseguir, com a mínim, el seu segon torneig. Els de Westfàlia es van convertir en el tercer club alemany en obtenir la Copa d’Europa, després de Bayern de Munic i Hamburg.

El pitjor: problemes posteriors

Un any més tard del títol, els de Dortmund arribarien a les semifinals del torneig, però poc més es pot explicar de l’entitat en les immediates edicions posteriors de la Lliga de Campions. Hitzfeld va fitxar pel Bayern, el capità Sammer es va haver de retirar prematurament per una greu lesió, Möller i Chapuisat van entrar en el declivi de la seva carrera i Riedle, gran heroi de la final de 1997, va fitxar pel Liverpool.

domingo, 21 de noviembre de 2010

NO CAURE EN EL PARANY





Tots coneixem des de fa molt de temps José Mourinho i sabem que, a part de ser un magnífic entrenador, és un autèntic especialista en caldejar ambients i partits, i ja ho ha demostrat en xocs anteriors contra el Barça, quan era entrenador del Chelsea i l’inter.

Des de pràcticament el primer dia que va iniciar-se la temporada, l’entrenador portuguès del Real Madrid ha anat llançant “dards” al Barça, en manifestacions que venen a dir, si fa no fa, que el club català sempre acaba jugant contra deu jugadors o que l’Sporting va actuar al Camp Nou amb un equip escassament competitiu, fet aquest últim que va originar una irada resposta de Manolo Preciado, el tècnic del conjunt asturià.

El pròxim 29 de novembre es disputa el clàssic al Camp Nou i els darrers esdeveniments, malgrat que el preparador barcelonista Pep Guardiola no ha entrat en cap polèmica, han provocat que l’encontre comenci a polemitzar-se més del que seria convenient. Fins i tot els més pessimistes ja intueixen un matx semblant a aquell tan penós i lamentable de la temporada 2002 / 2003, però canviant el protagonista portuguès, és a dir Mourinho per Luis Figo.

Jo penso que el proper clàssic no arribarà a ser un escàndol com el d’aquell exercici, quan, no ho oblidem, l’estadi va ser clausurat amb dos partits, encara que mai van arribar a complir-se la pena. Tanmateix, d’una banda faria bé Mourinho de no realitzar més declaracions polèmiques, o almenys homes sensats del Real Madrid, com Jorge Valdano i Emilio Butragueño, aconsellar-lo de manera apropiada, i d’altra banda també seria positiu que des de l’entitat blaugrana no s’entrés en la dinàmica de declaracions inoportunes (penso fonamentalment amb Gerard Piqué) i se seguissin les directrius marcades des de fa temps per Guardiola.

S’ha de recordar també que, a diferència del Real Madrid, club al qual sempre li ha anat bé l’èpica, que el Barça no acostuma a rendir bé quan els partits es caldegen en excés i seria per tant bo que directius, tècnics, futbolistes i afeccionats no entressin en el parany de Mourinho.

jueves, 18 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: JUVENTUS FC 1996




Entrenador: Marcello Lippi.
Estrella: Alessandro del Piero (foto).
Altres jugadors bàsics: Didier Deschamps, Gianluca Vialli i Fabrizio Ravanelli.
Equips amb qui s’enfronta: Borussia Dortmund, Steaua Bucarest, Glasgow Rangers, Real Madrid, FC Nantes i AFC Ajax.

El millor: aquesta vegada ho poden celebrar

Feia 11 anys, el Juventus de Torí havia aconseguit la seva primera Copa d’Europa, però la terrible tragèdia que va tenir lloc a l’estadi Heysel de Brussel·les, en què van morir 39 afeccionats del club piamontès, va motivar que el títol no mereixés cap tipus de celebració. Pel contrari, el 1996, arran de superar l’Ajax a la tanda de penals, a l’estadi Olímpic de Roma, la situació va ser molt deferent.

El pitjor: una davantera que es trenca

Juntament amb un llavors molt jove Del Piero, fins fa poc en actiu com a llegendari capità de l’entitat bianconera, les grans figures d’aquell Juventus eren els seus davanters Vialli i Ravanelli, però el tècnic Lippi va decidir sorprenentment donar la baixa a tots dos després d’aquella final. El destí dels dos futbolistes va ser Anglaterra, el Chelsea per a Vialli i el Middlesbrough per a Ravanelli.

miércoles, 17 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CHAMPIONS: AFC AJAX 1995




Entrenador: Louis van Gaal.
Estrella: Frank Rijkaard (foto).
Altres jugadors bàsics: Danny Blind, Edgard Davids i Jari Litmanen.
Equips amb qui s’enfronta: AC Milan, FC Salzburg, AEK Atenes, Hajduk Split, Bayern Munic i de nou Milan.

El millor: el reinaxement d’un gran club

Feia ja 22 anys que l’Ajax d’Amsterdam havia guanyat la seva tercera Copa d’Europa, parèntesi en el qual havia assolit una Recopa, el 1986, amb Johan Cruyff d’entrenador, i una Copa de la UEFA, el 1992, ja amb Van Gaal a la banqueta. El conjunt holandès, que va ser capaç de superar tres vegades el Milan de Fabio Capello, va realitzar un joc molt brillant, força semblant al futbol total dels anys 70.

El pitjor: de nou l’èxode

Si als anys 70 la històrica entitat ajacied va viure un espectacular èxode, amb la marxa de jugadors com el mític Cruyff, Johan Neeskens o Johnny Rep, entre d’altres, va succeir una cosa molt similar després del títol de 1995, i així per exemple Clarence Seedorf va fitxar pel Sampdoria, Finidi George pel Betis, Marc Overmars per l’Arsenal i els bessons Frank i Ronald de Boer, Michael Reiziger, Winston Bogarde, Litmanen i Patrick Kluivert pel FC Barcelona.

lunes, 15 de noviembre de 2010

EQUIPS HISTÒRICS: L’INCREÏBLE NOTTINGHAM FOREST DE FINALS DELS 70





El 1976 el Nottingham Forest, fins aleshores un club molt modest, es disposava a iniciar una temporada més a la segona categoria del futbol anglès. A Finals d’aquella campanya, l’esquadra de la localitat de Robin Hood obtenia l’ascens a la primera divisió. Fins aquí, tot bastant normal.

La situació inversemblant es va iniciar la temporada 1977/1978, quan un any després d’ascendir de categoria, l’equip que dirigia Brian Clough (foto) va conquistar la seva primera i fins el moment única Lliga anglesa. Però el “miracle” del Nottingham no finalitzaria en aquest punt.

El bloc de Clough va fer un debut a la Copa d’Europa espectacular: el sorteig va decidir que Forest i Liverpool, campió de les últimes dues edicions del torneig, s’enfrontessin a la primera eliminatòria i el Nottingham va donar la campanada i es va classificar per a vuitens de final. Mesos més tard, el conjunt del sud d’Anglaterra va assolir la Copa d’Europa després d’imposar-se a l’estadi Olímpic de Munic al també sorprenent Malmö, gràcies a un gol de l'estrella Trevor Francis.

Quan l’estiu de 1979 el Forest va traspassar els seus dos millors jugadors, el citat Francis i Tony Woodcock, a Sampdoria i Colònia respectivament, molts es temien el pitjor a City Ground. No obstant, els de Clough es van tornar a proclamar campions d’Europa, arran de superar l’Hamburg a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, amb un gol de l’escocès John Robertson. El Nottingham es convertia en el primer club de la història, i fins ara en l’únic, en tenir a les seves vitrines més Copes d’Europa que no pas Lligues del seu país.

Tanmateix, la decadència, llarga, lenta i penosa, de l’entitat de City Ground no trigaria a arribar i actualment la institució es troba enfonsada en la tercera categoria del futbol anglès.

En el grup de Clogh es trobaven, a més dels ja anomenats Francis, Woodcock i Robertson, jugadors com el porter Peter Shitlon, tota una llegenda del futbol anglès; Viv Anderson, un dels primers futbolistes negres en jugar a la selecció nacional anglesa; el sòlid central escocès Kenny Burns, el capità John McGovern o el golejador Garry Birtles.

Entrenador: Brian Clough.
Un onze: Shilton, Anderson, Clark, Lloyd, Burns, Bowyer, McGovern, Robertson, Francis, Birtles i Woodcock.
El més positiu: Clough, un mestre, en alguns aspectes, de José Mourinho; jugadors històrics com Shilton, Francis o Woodcock i un palmarès amb més Copes d'Europa que no pas Lligues d'Anglaterra.
El més negatiu: la fama de bocamoll de Clough, un joc més aviat gris i l'enfonsament posterior.  

domingo, 14 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: AC MILAN 1994




Entrenador: Fabio Capello.
Estrella: Dejan Savicevic (foto).
Altres jugadors bàsics: Franco Baresi, Paolo Maldini i Marcel Desailly.
Equips amb qui s’enfronta: FC Aarau, FC Copenhaguen, FC Porto, Werder Bremen, RSC Anderlecht, AS Mònaco i FC Barcelona.

El millor: un gran espectacle

S’ha comentat moltes vegades que l'històric entrenador italià Capello, el 1994 entrenador del Milan, és un tècnic defensiu, poc vistós, extremadament tàctic i fins i tot especulatiu, però si hem de ser justos, en aquella final portada a terme a l’estadi Olímpic d’Atenes contra el Barça de Johan Cruyff, exemple del bon joc en aquella època, l’únic espectacle el va donar el conjunt milanista.

El pitjor: l’única victòria del trienni

El Milan de Capello va jugar tres finals consecutives de la Champions League entre 1993 i 1995, de les qual només va poder guanyar la segona, enfront l’anomenat Dream Team, que podríem dir que va deixar de ser-ho en aquella nit d’Atenes. Un any abans, els llombards havien perdut a Munic contra el Marsella i un any més tard caurien a Viena davant un ressorgit Ajax.

miércoles, 10 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: OLYMPIQUE MARSELLA 1993





Entrenador: Raymond Goethals.
Estrella: Didier Deschamps (foto).
Altres jugadors bàsics: Fabien Barthez, Marcel Desailly i Rudi Völler.
Equips amb qui s’enfronta: Glentoran FC, Dinamo Bucarest, Glasgow Rangers, KV Bruges, CSKA Moscou i AC Milan.

El millor: primer equip francès en guanyar la competició

Per més difícil que sigui de creure, el Marsella es va convertir el 1993 en el primer club francès, i fins a la data en el darrer, en conquistar la Copa d’Europa, que precisament aquell any va passar a denominar-se UEFA Champions League. Després de les finals perdudes per Reims, en dues ocasions, Saint-Etienne i el mateix Marsella, dos anys abans, va arribar per fi el títol.

El pitjor: l’escàndol

Uns dies abans de disputar-se la final a l’estadi Olímpic de Munic, va sorgir la notícia sobre una possible compra, per part de l’entitat mediterrània, d’un partit de la Lliga de França contra el Valenciennes. Una vegada jugada la final, van iniciar-se les investigacions i els campions europeus, que van ser sancionats sense poder defensar el títol continental, van ser descendits a la segona divisió francesa.

martes, 9 de noviembre de 2010

LA LLIGA DEL SÚPER DÉPOR





Ja fa més o menys mig any que es va complir el 10è aniversari de la Lliga aconseguida pel Deportivo de la Coruña, però mai és tard per recordar una efemèride com aquesta.

Any 1994: el Dépor, a les ordres del veterà Arsenio Iglesias, comptava amb un equip excel·lent format per jugadors de gran qualitat com Liaño, Djukic, Donato, Mauro Silva, Fran o Bebeto. El conjunt blanc-i-blau va arribar a la darrera jornada de Lliga amb un punt d’avantatge sobre el Barça de Johan Cruyff, el Dream Team.

El club gallec, que s’enfrontava a Riazor al València, el qual no s’hi jugava res, va notar durant tot el partit els nervis i la pressió, però va disposar d’un penal en l’últim minut. Arsenio havia substituït feia poc Donato, el màxim especialista en els llançaments des dels 11 metres, i el central serbi Djukic va ser l’home que va prendre la responsabilitat. El tir del balcànic, molt fluix i centrat, el va aturar el porter González i el Barcelona, que havia guanyat al Camp Nou el Sevilla, es va proclamar campió per quart any consecutiu.

Malgrat haver obtingut una Copa del Rei només un any més tard, l’entitat gallega va haver d’esperar sis anys per oblidar aquella enorme decepció. De nou el Deportivo, aleshores amb Javier Irureta (foto) com a tècnic, va arribar a l’última jornada de Lliga amb un punt més que el Barça, llavors entrenat per Louis van Gaal. Durant la segona volta, els catalans havien reduït de forma notòria l’avantatge que el Dépor els hi portava, però els de la Coruña havien aconseguit dependre de si mateixos, com el 1994, en el darrer matx.

Tanmateix, el Dépor, que jugava a Riazor davant l’Espanyol, aquell cop no va fallar i va vèncer sense massa dificultats el partit, mentre el Barcelona va ser incapaç de superar el Celta al Camp Nou. Els gallecs assolien el seu gran somni amb una altra gran plantilla, en la qual continuaven Donato, Mauro Silva i el capità Fran i a la qual s’hi havien afegit Songo’o, l’encara en actiu Manuel Pablo, Naybet, Djalminha o Mackay.

Aquell Deportivo, que s’adjudicaria dos anys més tard la seva segona Copa del Rei, es va mantenir entre els millors clubs d’Espanya i es va situar també en l’elit europea, fins l’any 2004, en què va arribar a les semifinals de la Champions League. Posteriorment, la institució presidida per Augusto César Lendoiro va iniciar, fonamentalment per problemes econòmics, una important decadència.

lunes, 8 de noviembre de 2010

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: VITTORIO POZZO




País: Itàlia.
Any de naixement: 1886.
Lloc de naixement: Torí.
Clubs: Itàlia, AC Torí, AC Milan i de nou Itàlia.
Mundials disputats: Itàlia 1934 i França 1938.
Títols de seleccions: 1 Copa Internacional d’Europa Central, 1 Jocs Olímpics i 2 Mundials.

El millor: únic tècnic en guanyar dos Mundials

Malgrat que ja fa molts anys que es va portar a terme el primer Mundial i que ja s’han disputat un munt de Copes del Món, Pozzo, que va conquistar amb Itàlia les Copes Jules Rimet de 1934 i 1938, és l’únic seleccionador que ha assolit dues vegades el trofeu. Els únics entrenadors que s’han acostat a aquesta fita són els alemanys Helmut Schön i Franz Beckenbauer, l’argentí Carlos Bilardo i el brasiler Mário Zagallo, amb un títol i un sots-campionat cada un.

El pitjor: la controvèrsia del campionat de 1934

El 1934 Pozzo va guanyar el seu primer títol mundial, però el campionat organitzat precisament a Itàlia va tenir moltes polèmiques: en primer lloc, l’equip transalpí va oferir un joc poc atractiu I vistós, a diferència del que faria quatre anys més tard a França; en segon lloc, alguns jugadors van actuar amb molta agressivitat, i en tercer lloc, es van haver de presenciar actes feixistes davant Benito Mussolini.

domingo, 7 de noviembre de 2010

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: DINO ZOFF




País: Itàlia.
Any de naixement: 1942.
Lloc de naixement: Friulli.
Demarcació: porter.
Clubs: FC Udinese, FC Mantua, SSC Nàpols i Juventus FC.
Eurocopes disputades: Itàlia 1968 i Itàlia 1980.
Mundials disputats: Mèxic 1970, Alemanya 1974, Argentina 1978 i Espanya 1982.
Títols de clubs: 6 Lligues, 2 Copes i 1 Copa de la UEFA.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El millor: campió del món amb 40 anys

El Mundial d’Espanya disputat el 1982, en el qual Itàlia es va proclamar tricampiona del món, era el quart que jugava Zoff, que abans havia estat present en els certàmens de 1970, on va ser suplent d’Enrico Albertosi en un torneig en què l’Azzurra va disputar la final; el 1974 i el 1978. A la Copa del Món d’Espanya, el llegendari porter, que n’era el capità, va ser campió mundial amb 40 anys.

El pitjor: un trist final

Gairebé un any després d’alçar la Copa del Món de la FIFA a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, com a capità d’Itàlia, Zoff va decidir retirar-se amb 41 anys, però ho va fer d’una manera força trista perquè un dels seus últims partits va ser la final de la Copa d’Europa, que el seu equip d’aleshores, el Juventus, va perdre contra l’Hamburg a l’estadi Olímpic d’Atenes.

viernes, 5 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: FC BARCELONA 1992




Entrenador: Johan Cruyff.
Estrella: Hristo Stoitxkov (foto).
Altres jugadors bàsics: Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman i Michael Laudrup.
Equips amb qui s’enfronta: Hansa Rostock, FC Kaiserslautern, Sparta Praga, Benfica SL, Dinamo Kiev i UC Sampdoria.

El millor: assignatura aprovada

Abans de la temporada 1991 / 1992, el FC Barcelona era l’únic gran club europeu que no havia guanyat mai la Copa d’Europa i, fins i tot, equips de menor entitat, com Nottingham Forest, Aston Villa o Steaua de Bucarest, havien assolit el trofeu. Després de dues finals perdudes, el 1961 i el 1986, el conjunt català va conquistar el títol a Wembley, de la mà del Dream Team de l'holandès Cruyff.

El pitjor: va costar molt

El Barça, com ja he comentat, havia perdut dues finals de la Copa d’Europa, la primera contra el Benfica, en un matx on els blaugrana van disparar força xuts als pals, i la segona enfront l’Steaua, en una de les nits mes tristes de la història de la institució. En el tercer intent, el club català es va fer per fi amb el trofeu, però no va aconseguir vèncer el Sampdoria fins a la segona part de la pròrroga.

jueves, 4 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: ESTRELLA ROJA 1991




Entrenador: Ljubomir Petrovic.
Estrella: Dejan Savicevic.
Altres jugadors bàsics: Sinisa Mihajlovic, Robert Prosinecki (a la foto amb la samarreta de Croàcia) i Darko Pancev.
Equips amb qui s’enfronta: Grasshopper Zuric, Glasgow Rangers, Dinamo Dresde, Bayern Munic i Olympique Marsella.

El millor: la barreja de nacionalitats

Aquell gran Estrella Roja que sorprenentment va conquistar la Copa d’Europa de 1991, a l’estadi San Nicola de Bari, estava integrat per una gran fusió de nacionalitats de l’antiga Iugoslàvia. Per posar els exemples dels seus principals futbolistes, hi eren els serbis Mihajlovic i Vladimir Jugovic, el croat Prosinecki, el montenegrí Savicevic i el macedoni Pancev.

El pitjor: mals moments per a l’antiga Iugoslàvia

Quan l’Estrella Roja va guanyar la Copa d’Europa, mancava molt poc perquè Iugoslàvia comencés la seva desintegració, fins els set estats independents que han sorgit d’ella (Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Kosovo, Macedònia, Montenegro i Sèrbia). Només uns mesos després del triomf de Bari, començarien les diferents i cruentes guerres dels Balcans.

miércoles, 3 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: AC MILAN 1990




Entrenador: Arrigo Sacchi.
Estrella: Marco van Basten (foto).
Altres jugadors bàsics: Franco Baresi, Frank Rijkaard i Ruud Gullit.
Equips amb qui s’enfronta: Helsinki JK, Real Madrid, FC Malines, Bayern Munic i Benfica SL.

El millor: l’últim club en guanyar el trofeu dos anys consecutius

Fins a finals del decenni dels 80 no havien estat gens estranys els títols consecutius a la Copa d’Europa: el Real Madrid en va aconseguir enllaçar cinc; l'Ajax i el Bayern en van obtenir tres de seguits, i Benfica, Inter, Liverpool i Nottingham van guanyar dues competicions correlatives. No obstant, les dues Copes d’Europa conquistades pel Milan de Sacchi han estat les últimes assolides de forma consecutiva.

El pitjor: una final més gris

Un any després de l’espectacle donat pel Milan a la final de l’estadi Camp Nou de Barcelona contra l’Steaua de Bucarest, el conjunt italià va viure una final molt més complicada i força menys vistosa el 1990, al Prater de Viena davant el Benfica, que jugava la seva segona final en només tres anys. Un únic gol, marcat per Rijkaard al segon temps, va donar la quarta Copa d’Europa a l’entitat llombarda.

martes, 2 de noviembre de 2010

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: AC MILAN 1989




Entrenador: Arrigo Sacchi (foto).
Estrella: Marco van Basten.
Altres jugadors bàsics: Franco Baresi, Frank Rijkaard i Ruud Gullit.
Equips amb qui s’enfronta: Levsky Spartak Sofia, Estrella Roja Belgrad, Werder Bremen, Real Madrid i Steaua Bucarest.

El millor: les semifinals i la final

L’equip italià, que comptava amb homes de la qualitat de Baresi, un jove Paolo Maldini, Rijkaard, Gullit o Van Basten, va donar grans exhibicions a les semifinals, contra el Real Madrid, i a la final, disputada per primer cop a Barcelona, davant l'Steaua. Els llombards van derrotar els espanyols, en el matx de tornada de la penúltima ronda, per 5 a 0, mentre els romanesos van caure al Camp Nou per 4 a 0.

El pitjor: els vuitens de final

Després d’una senzilla eliminatòria de setzens de final contra el Levsky Spartak de Sofia, llavors anomenat Vitoxa, el Milan va passar moltes dificultats als vuitens de final davant l’Estrella Roja, equip que guanyaria la competició dos anys més tard a Bari. La boira va suspendre el partit d’anada, que els italians perdien, i posteriorment els de Sacchi només van poder classificar-se pel valor doble del gol en camp contrari.