El passat 3 de desembre, a l’edat de 87 anys, va morir
Josep Lluís Núñez, màxim mandatari del FC Barcelona durant 22 anys (1978 –
2000), el president més longeu de la història de la institució catalana, crec
que el més decisiu, encara que tinc dubtes sobre si va ser el millor, doncs en
aquest apartat tinc certa predilecció per l’etapa, molt més curta, de Joan
Laporta. En aquest bloc dedicaré quatre capítols a la trajectòria del
constructor al club blaugrana.
Núñez va ser elegit president de l’entitat
barcelonista l’any 1978, en les primeres eleccions plenament democràtiques del
club i en què va superar el candidat continuista Ferran Ariño i Nicolau Casaus,
que seguidament es va convertir en vicepresident del guanyador. Penso que
Núñez, un constructor de gran èxit, tenia aleshores pocs coneixements
futbolístics i, en un error que han comés molts directius futbolístics al llarg
de la història, es va equivocar en voler conduir el Barça com una simple empresa
privada.
Com va fer Florentino Pérez unes dues dècades més tard
al Real Madrid, Núñez va començar a fitxar galàctics, com l’austríac Hansi
Krankl, el danès Allan Simonsen, l’alemany Bernd Schuster o l’argentí Diego
Armando Maradona, considerat ja en aquell moment el millor futbolista del món.
Tanmateix, els fracassos esportius es van anar succeint, doncs, si bé és
veritat que, fins l’any 1984, l’equip va conquistar dues Copes del Rei, una
Supercopa d’Espanya, una Copa de la Lliga i dues Recopes, la Lliga es resistia
any rere any, sent especialment dolorós el cas de la temporada 1981 – 1982,
quan el títol es va escapar de forma inversemblant amb l’entrenador alemany Udo
Lattek. Durant aquella època, es van produir successos com el segrest del
davanter asturià Enrique Castro Quini, l’hepatitis de Maradona o les greus
lesions de Schuster i l’estrella argentina.
No obstant, sobretot pel que fa als afeccionats més
joves, s’ha de recordar que llavors la Recopa, torneig que disputaven el
campions de Copa de tots els estats europeus, era una competició molt prestigiosa
i important i la primera d’elles, assolida en la primera campanya de Núñez com
a president, a l’estadi Sankt Jakob Park de Basilea contra el Fortuna de
Düsseldorf, va tenir una enorme repercussió, quan uns 30.000 seguidors del club
van traslladar-se a la localitat suïssa o quan una multitud va omplir tant les
Rambles com la Plaça de Sant Jaume.
En els sis anys inicials, el constructor va comptar amb el
mateix número d’entrenadors, homes amb filosofies tan dispars, diferents i heterogènies
com el francès Lucien Muller, el català Joaquim Rifé, que va portar el bloc
blaugrana al títol de Basilea; el llegendari tècnic argentí Helenio Herrera,
per partida doble; el mite hongarès Laszlo Kubala, el ja significat preparador
alemany Lattek i el campió mundial argentí César Luis Menotti.
Quan menys s’esperava, després de la marxa de Maradona
al Nàpols i amb l’arribada d’un desconegut entrenador anglès, Terry Venables, que
va rebutjar el fitxatge del golejador mexicà Hugo Sánchez i va optar pel
discret atacant escocès Steve Archibald, Núñez va poder per fi celebrar un
campionat de Lliga l’any 1985, en la seva setena temporada com a president
barcelonista, en una campanya en què va brillar espectacularment un home tan
irregular, inconstant i certament controvertit com Schuster.
Tanmateix, en aquella primera etapa nuñista, al marge
dels resultats futbolístics, el constructor va portar a terme accions que han
sigut vitals i decisives per al club: la creació de la Masia, la potenciació de
les seccions, el sanejament econòmic de l’entitat, l’ampliació del Camp Nou,
que va ser la seu inaugural del Mundial de 1982, i un fet molt important, aconseguir
la dignitat de la institució en una època en què semblava que a l’estat
espanyol només existia un equip: el Real Madrid.
A la foto, Josep Lluís Nuñez amb Diego Armando
Maradona, quan aquest va signar el contracte amb el FC Barcelona.
