LA TRAJECTÒRIA D’ENRIQUE CASTRO QUINI (1): SPORTING DE GIJÓN

El passat 27 de febrer, Enrique Castro Quini, un dels millors golejadors de la història del futbol espanyol, va morir a Gijón arran de patir un infart. En aquest bloc, dedicaré tres articles al mític davanter asturià: el primer, als seus temps a l’Sporting de Gijón, el club de la seva vida; el segon, a la seva agredolça estància al FC Barcelona i, el tercer, a la seva experiència a la selecció espanyola.

Malgrat néixer a Oviedo, Quini sempre va pertànyer als conjunts inferiors de l’Sporting, en què també hi formava part el seu germà i porter Jesús Castro, amb el qual va coincidir un munt d’anys al primer equip de l’entitat asturiana. Des de molt jove, Enrique va destacar per la seva habilitat per marcar gols, producte d’un oportunisme innat, el bon remat, tant amb els peus com amb el cap, i de saber guanyar freqüentment l’esquena als defensors.

Quini va aconseguir com a blanc-i-vermell cinc Pichichi, tres a primera divisió i dos a segona. Després d’assolir el seu primer trofeu en la màxima categoria, l’any 1974, el Barça ja el va intentar fitxar, però l’Sporting sempre va fer valer el dret de retenció fins que, per fi, l’atacant va recalar l’any 1980 al Camp Nou, quan ja era un veterà de 31 anys. Aleshores, Johan Cruyff ja havia deixat el club català, per la qual cosa els afeccionats ens vam quedar amb les ganes de veure junts l’estrella holandesa i el golejador asturià.

Després de quatre anys a Barcelona, en què va ser decisiu, amb dos gols, perquè el Barça li guanyés a l’Sporting la final de la Copa del Rei de l’any 1981, a l’estadi Vicente Calderón, Quini va decidir retirar-se, però el club asturià li va demanar que es tornés a posar les botes i va jugar dues temporades més al Molinón. Arran del seu definitiu retir, Enrique va exercir molts anys com a delegat de la institució asturiana, època en què el seu germà Jesús va morir ofegat, després de salvar uns nens anglesos del mateix tràngol, i en la qual ser víctima d’un càncer.

Al Molinón, va coincidir amb entrenadors com Vicente Miera i José Manuel Díaz Novoa i, a part del seu germà, amb jugadors com Antonio Maceda, Joaquín Alonso, Manuel Mesa, Enrique Morán, Ignacio Churruca o Enzo Ferrero. En aquell període, l’Sporting va ascendir dues vegades a primera divisió i va assolir tres classificacions consecutives per a la Copa de la UEFA, destacant la de la campanya 1978 / 1979, en què l’equip de Gijón va ser segon al campionat de Lliga.   

QUÈ PASSA AMB DEMBÉLÉ ?

El passat estiu, després de la traumàtica marxa de Neymar al París Saint – Germain, el FC Barcelona va fitxar l’internacional francès Ousmane Dembélé, procedent del Borussia de Dortmund. El davanter es va convertir llavors, fins a l’arribada al passat mercat d’hivern de Philippe Coutinho, en el fitxatge més car en la història de l’entitat catalana.

Fins el moment, el francès ha tingut dues lesions, la primera d’elles, al camp del Getafe, de caràcter greu, i, per tant, ha participat molt poc com a blaugrana, mentre que quan ha tingut alguna oportunitat, normalment no ha convençut amb les seves actuacions. El pitjor, però, va succeir quan la setmana passada, a Stamford Bridge, Ernesto Valverde va preferir com a revulsiu Aleix Vidal, un jugador que va estar a punt de marxar en el passat mercat d’hivern, en un moment en què el Barça perdia contra el Chelsea.

Encara que es tracta d’un tipus de futbolista que pot veure’s afavorit per un joc de contracop i a través d’espais oberts, penso que Dembélé acabarà triomfant al Camp Nou, doncs compta amb moltes característiques bàsiques per fer-ho: la joventut, la rapidesa, les seves qualitats d’assistent, el fet de jugar amb les dues cames, i per tant tenir l’oportunitat d’actuar per les dues bandes, i un clar ADN Barça.

Tanmateix, hem de recordar els entrebancs que s’ha trobat l’atacant francès des del passat estiu: no realitzar una pretemporada típica, després de ser apartat pel Dortmund; les lesions que li han privat adaptar-se al sempre difícil sistema barcelonista i el fet que ara Valverde jugui normalment amb un 4 – 4 – 2.

EL CAS SANDRO ROSELL

Qui hagi llegit amb certa regularitat aquest bloc, sabrà que mai he estat un defensor de Sandro Rosell, president del FC Barcelona entre els anys 2010 i 2014, després de ser l’home més votat en la història de la institució catalana. Tanmateix, la seva situació actual em motiva certa empatia amb la seva persona.

Des del dia que va assolir la presidència del Barça, Rosell em va semblar un home dominat per la rancúnia cap al seu antecessor al càrrec, Joan Laporta, del qual en va ser vicepresident, fet que molt probablement li va portar a presentar aquella polèmica acció de responsabilitat cap a Jan i part dels seus directius, a qui la justícia els hi ha acabat donant la raó.

Igualment, penso que Sandro, que mai va tenir una bona relació amb el desaparegut Johan Cruyff, a qui, de certa manera, va treure-li la presidència d’honor que li havia atorgat Laporta, va voler acabar amb la filosofia de joc que li havia donat al club el tècnic holandès i, en aquest cas sembla evident, va poder ser clau en la marxa de Pep Guardiola l’any 2012.

En plena temporada 2013 / 2014, la de Gerardo Tata Martino, a qui va elegir de forma unilateral per substituir el malaguanyat Tito Vilanova, Rosell va presentar la seva dimissió arran de ser imputat per un jutge, moment en què el seu llavors amic i vicepresident Josep Maria Bartomeu el va rellevar en el càrrec.

Ara fa uns nou mesos, Sandro va ser detingut a la seva residència de Sarrià i empresonat al penal madrileny de Soto del Real. Personalment, quan va entrar al presidi, pensava que només hi estaria unes setmanes, però continua reclòs i no s’albira una propera excarceració.

Tal com succeeix amb altres presos catalans, encara que per raons radicalment diferents, com són els casos d’Oriol Jonqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i  Jordi Sánchez, penso que Rosell ja porta massa temps pres de forma preventiva, és a dir, sense haver-hi tingut lloc encara cap judici. 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (29): TUNÍSIA

El combinat nord-africà disputarà el pròxim estiu a Rússia el cinquè Mundial de la seva història, després de debutar fa 40 anys a l’Argentina i jugar de forma consecutiva les Copes del Món de França 1998, Corea del Sud i Japó 2002 i Alemanya 2006. Tunísia no ha superat mai una fase de grups i aquest serà el seu complicat objectiu en terres russes.

La selecció tunisiana és, després del Camerun i Nigèria, l’equip africà que més Mundials ha jugat, per davant de conjunts històrics com Egipte, el Marroc, Algèria o Ghana, però, com ja ha quedat indicat en l’anterior paràgraf, el bloc magrebí mai ha brillat de forma clara en una Copa del Món, encara que l’any 1978, en el seu debut, va donar una notable imatge al vèncer Mèxic i empatar amb Alemanya Occidental, llavors vigent campiona.

El seleccionador Nabil Maaloul compta amb una relació de futbolistes bastant modesta, en una llista en què hi destaquen Khazri (Stade Rennes) i Abdennour (Olympique Marsella). Altres futbolistes destacables, que igualment disputen la Ligue 1, són: Haddadi (Dijon FC), Sliti (Dijon FC), Srarfi (OGC Niça).

A la foto, Khazri. 

LA REVELACIÓ GIRONA

Honestament, quan l’any passat el Girona va ascendir a primera divisió, per primer cop en la seva història, pensava que faria una temporada digna, però que tornaria a la segona categoria del futbol espanyol.

No obstant, quan s’han disputat 24 jornades del campionat de Lliga, l’equip de Machín està molt més a prop de les posicions europees que no pas de les de descens i, llevat que hi tingui lloc un autèntic desastre, l’objectiu primordial, el de la permanència, sembla pràcticament assegurat.

Quines poden ser les causes d’aquest esplèndid torneig que està realitzant el Girona ?

Pablo Machín (foto). L’entrenador sorià va agafar fa uns anys el Girona quan es trobava pràcticament sentenciat al descens a segona B, però el va salvar i posteriorment va jugar tres promocions consecutives, aconseguint per fi l’any passat pujar a primera divisió. 

Quique Càrcel. Fitxant bo, bonic i barat, Cárcel s'està convertint en un dels millors secretaris tècnics del futbol espanyol.

Cristian Stuani. Per ser sincer, i tenint en compte que actuava al Middlesbrough, equip de la Championship, la segona categoria del futbol anglès, no creia massa en el rendiment de l’atacant uruguaià, que, a part d’aportar l’experiència necessària, està marcant una important xifra de gols.

Jugadors revelació. La campanya que estan realitzant jugadors modestos com Bounou, Espinosa, Juanpe, Pons, Granell i, molt especialment, Portu és impressionant.

Un bloc unit. Les successives renovacions de futbolistes com Juanpe, Aday o Granell certifiquen que el Girona és un grup unit, on els jugadors s’hi troben a gust i plenament identificats.

L’ajut del Manchester City. Abans de començar la temporada, i de la mà de Pere Guardiola, germà de l’entrenador del Manchester City Pep Guardiola, el Girona va signar un conveni de col·laboració amb el club anglès, fet que ha permès les cessions de Maffeo, Aleix Garcia, Douglas Luiz i Kayode.

El triomf contra el Real Madrid. Penso que hi ha hagut un abans i un després en la temporada del Girona de la victòria davant el conjunt blanc a Montilivi. Aquell històric triomf va donar molta confiança als futbolistes de Machín.  

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (28): ARÀBIA SAUDITA

El combinat d’Aràbia Saudita va debutar fa 24 anys en una fase final mundialista i ho va fer donant una notable imatge, doncs el conjunt asiàtic va superar la fase de grups com a líder i, per tant, va disputar la ronda de vuitens de final. No obstant, des de llavors, els àrabs no s’havien tornat a classificar per a una Copa del Món.

D’altra banda, sorprèn que un estat com l’Aràbia Saudita, un dels principals exportadors de petroli del món (potser el primer), no estigui fent una política futbolística com Quatar, que organitzarà el Mundial de 2022, que ha posat alguns anys publicitat a la samarreta del FC Barcelona o que compta amb la propietat del París Saint – Germain, o els Emirats Àrabs Units, que esponsoritza o ha esponsaritzat clubs com el Real Madrid, l’AC Milan o l’Arsenal FC. 

Sens dubte, la gran estrella de la selecció saudí és el seu entrenador, l’argentí Juan Antonio Pizzi, el tècnic que li va donar a Xile la Copa Amèrica del Centenari, però que no va poder portar el bloc sud-americà al Mundial de Rússia. Cap dels futbolistes és conegut per al gran públic, però tres d’ells han fitxat al mercat d’hivern per clubs espanyols de primera divisió: Al Shehri (CD Leganés), Al Dawsari (Vila-real CF) i Al Muwalad (UE Llevant).

A la foto, Al Muwalad. 

PSG: CAMÍ D’UN NOU FRACÀS INTERNACIONAL ?

Malgrat comptar, per a molts experts, amb l’etiqueta de favorit en l’eliminatòria de vuitens de final de la Champions League davant el Real Madrid, el París Saint – Germain (PSG) va perdre 3 a 1 en el xoc d’anada al Santiago Bernabéu i té força complicat classificar-se per als quarts de final del torneig. L’eliminació de l’equip francès seria un enorme fracàs si tenim en compte el que es va gastar el passat estiu el seu president, el quatarià Nasser el Khelaïfi, amb les contractacions d'Mbappé i Neymar.

Com és possible que una esquadra que disposa de futbolistes com Alves, Silva, Verratti, Rabiot, Di María, Mbappé, Cavani o Neymar es pugui quedar en uns vuitens de final de la Lliga de Campions, eliminatòria que ja no va poder superar l’any passat el bloc d’Unai Emery arran d’una inversemblant remuntada del FC Barcelona ? Les respostes són variades.

Unai Emery. Penso que l’entrenador d’Hondarribia encara no és del tot conscient que compta amb un dels millors blocs europeus a les seves mans, com ho va demostrar substituint Cavani a Madrid amb empat a un gol. Abans de la seva arribada al Parc dels Prínceps, el tècnic basc havia dirigit el modestíssim Almeria i a tres conjunts de classe mitja: el València, l’Spartak de Moscou i el Sevilla, amb qui va guanyar tres Europa League consecutives. No obstant, mai havia entrenat un potencial campió de la Champions League.

La defensa. El PSG compta amb homes de gran qualitat al centre del camp, com son els casos de Verratti o Rabiot, i amb una excel·lent davantera, amb l’estel·lar trident format per Mbappé, Cavani i Neymar. No obstant, la línia defensiva continua sent, de llarg, la part més feble de l’equip francès, malgrat la presència d’homes com Alves, Marquinhos o el capità Silva, suplent contra el Real Madrid.

La lesió de Motta. Pot semblar increïble que una entitat que s’ha gastat un munt d’euros en fitxatges els últims anys, depengui tant d’un futbolista de 35 anys que, al seu dia, el FC Barcelona va prescindir dels seus serveis. Tanmateix, Emery no té cap substitut clar per actuar de migcentre i l’opció del jove argentí Lo Celso no va funcionar davant el Real Madrid.

La mala relació entre Cavani i Neymar. Des de començaments de temporada, el golejador uruguaià i l’estrella brasilera semblen enfrontats en el vestidor del Parc dels Prínceps. En l’encontre al Bernabéu, i penso que és un fet molt significatiu, no hi va haver cap combinació entre els dos jugadors.

La competivitat de la Ligue 1. Al campionat francès només hi ha quatre equips d’important potencial: el PSG, el Mònaco, l’Olympique de Marsella i l’Olympique de Lió. Entitats que lluiten per estar a l’Europa League, com Nantes, Montpaller, Girondins de Bordeus, Saint – Etienne o Niça, a Espanya o Anglaterra podrien estar en la zona per aconseguir la permanència, mentre clubs com Troyes, Amiens, Angers o Metz difícilment estarien en la màxima categoria.

A la foto, Cavani i Neymar. 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (27): SÈRBIA

Sèrbia, com a tal, participarà en la seva segona Copa del Món, després del seu fluix debut fa vuit anys a Sud-àfrica, tot i que la selecció balcànica, llavors encara annexionada amb Montenegro, va disputar el Mundial de l’any 1998, organitzat a França. No es pot oblidar tampoc que molts futbolistes serbis, representant l’antiga Iugoslàvia, van arribar a les semifinals del primer certamen de la història, Uruguai 1930, i de Xile 1962, amb Sekularac de gran estrella. 

Des de la desaparició de Iugoslàvia, en algun cas arran de cruents i sagnants conflictes bèl·lics, Croàcia ha estat sens dubte la selecció balcànica estel·lar i més regular, sobretot quan va aconseguir el tercer lloc a la Copa del Món organitzada per França l’any 1998, però ara s’ha anivellat el potencial serbi amb els seus veïns del nord, que han tingut més dificultats per classificar-se per a Rússia.

El seleccionador Mladen Krstajcic disposa d’un extraordinari elenc de futbolistes que podrien convertir Sèrbia en una de les sensacions del Mundial, amb noms com Ivanovic (Zenit Sant Petersburg), Rukavina (Vila-real CF), Kolarov (AS Roma), Ljulic (AC Torino), Matic (Manchester United), Radoja (RC Celta), Maksimovic (València CF) o Milinkovic – Savic (SSC Lazio). 

A la foto, Kolarov.

AQUELL GRAN SARAGOSSA DE CARRIEGA

La passada setmana va morir el tècnic gallec Luis Cid Carriega (foto), que, entre altres clubs, va dirigir, durant la dècada dels 70 del passat segle, un dels millors Saragossa de la història.

Quan ara observo el Real Saragossa enfonsat a segona divisió, categoria en la qual porta ja alguns anys i la que lidera, ironies de l’esport, el CD Osca, encara recordo amb més admiració aquella generació de futbolistes del club aragonès, formada, entre d’altres, pel porter José Manuel Nieves, el central i capità José Luis Violeta, el fi centrecampista català Pau Garcia Castany o un important número de jugadors procedents del Paraguai, entre els quals hi destacaven Saturnino Arrúa i el golejador Carlos Lobo Diarte, que van originar el sobrenom de zaraguayos.

El Saragossa de Carriega va ser el segon classificat al campionat de Lliga 1974 / 1975, en què va derrotar per un contundent 6 a 1 al vencedor del títol, el Real Madrid, amb un hat trick de Garcia Castany; va jugar la final de la Copa del Rei de 1976, quan va caure davant l’Atlético de Madrid al Santiago Bernabéu, i va actuar regularment a la Copa de la UEFA.

Per tant, a aquell equip només li va mancar assolir algun títol, tal com van fer els blocs dels anys 60 (dues Copes i una Copa de Fires), de la dècada dels 80 (una Copa), del decenni dels 90 (una Copa i una Recopa) o de la primera dècada del segle actual (dues Copes i una Supercopa d’Espanya).

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (26): MARROC

Una autèntica travessia pel desert ha hagut de passar el conjunt magrebí per tornar a una fase final de la Copa del Món, doncs no se’n classificava per a cap des de fa 20 anys, quan va donar una bona imatge al Mundial de França i va estar molt a prop de classificar-se per als vuitens de final de la competició.

Marroc va ser, al Mundial de Mèxic de 1970, la segona selecció africana en participar en un Mundial, després que Egipte ho fes en el llunyà certamen organitzat per Itàlia l’any 1934, i va aconseguir també, de nou a l’estat centreamericà, l’any 1986, ser el primer conjunt del continent en superar una fase de grups, a més com a líder, posant-li després les coses molt difícils a Alemanya en vuitens de final.

El tècnic francès Hervé Renard pot seleccionar un munt de futbolistes amb experiència en les principals lligues del continent europeu, com per exemple Bounou (Girona FC), Hakimi (Real Madrid), el capità Benatia (Juventus FC), Feddal (Real Betis), Belhanda (Galatasaray SK), Fajr (CD Getafe), Tannane (UD las Palmas), Amrabat (CD Leganés), Harit (FC Schalke), Carcela – González (Olympiacòs FC), El Kaddouri (Paok Salònica) i  En – Nesyri (CD Màlaga). D’altra banda, la federació marroquina està intentant reclutar Munir (Deportivo Alavés), que ha estat una vegada internacional amb Espanya.

A la foto, Benatia. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MARC GIRARDELLI

Esport: Esquí.

País: Luxemburg.

Dècada estel·lar: 80.

Principals triomfs: 5 Copes del Món, 4 Ors, 4 Plates i 3 Bronzes en Mundials i 2 Plates en Jocs Olímpics.

El millor: la regularitat.

El pitjor: no guanyar cap or olímpic.

Austríac de naixement, però nacionalitzat luxemburguès, Marc Giradelli va ser, juntament amb el suís Pirmin Zurbriggen, el millor especialista d’Esquí alpí durant la dècada dels 80 del passat segle. Home de gran regularitat, fet que li va permetre guanyar 5 Copes del Món, va destacar en les proves més tècniques, slalom i slalom gegant. En el seu palmarès, en què també hi figuren 11 medalles en campionats del món, quatre d’elles d’or, li va mancar un triomf olímpic, doncs no va poder mai superar 2 plates. 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (25): SENEGAL

Senegal torna a la fase final d’una Copa del Món i ho fa amb la idea d’aconseguir igualar, o almenys acostar-s’hi, doncs la tasca és molt complicada, la fita d’aquell equip que en el Mundial de 2002, organitzat per Corea del Sud i el Japó, va ser capaç de jugar els quarts de final, en un certamen en què va vèncer la vigent campiona França en l’encontre inaugural disputat a Seül.

Curiosament, la selecció de l’oest africà, l’única del continent en haver jugat un quarts de final de la Copa del Món, juntament amb el Camerun i Ghana, quan comptava amb homes com Diop, Diawara, Diouf o Camara, no s’havia classificat per a cap edició més del torneig fins ara, quan serà una de les cinc representants africanes a Rússia. 

Tanmateix, malgrat aquesta llarga absència dels Mundials, Senegal té molts números per convertir-se en l’equip revelació, ja que el seleccionador Aliou Cissé disposa de jugadors que brillen en diferents campionats europeus, com són els casos de Koulibaly (SSC Nàpols), Gueye (Everton FC), Kouyaté (West Ham United), Diao (AS Mònaco), Sakho (FC Rennes), Sarr (FC Rennes), Diouf (Stoke City) i les seves tres grans figures: Niang (AC Torino), Babacar (Fiorentina AC) i Mané (Liverpool FC).

A la foto, Mané. 

UNA ALTRE COP LA COPA DEL REI

Puc ser acusat, i és cert, que em poso la bena abans de la ferida, i és veritat que el FC Barcelona ha guanyat dos triplets l’última dècada. Tanmateix, l’esforç que ha realitzat l’equip d’Ernesto Valverde en tres dures eliminatòries de la Copa del Rei, contra Celta, Espanyol i València (foto), temo que, com va succeir en les anteriors dues temporades amb Luis Enrique Martínez, pugui passar factura.

Pel que fa al campionat de Lliga, el Barça només ha pogut guanyar, després d’empatar a l’RCD Stadium i davant el Getafe al Camp Nou, dos dels últims sis punts disputats, sense oblidar les moltes dificultats que va tenir el bloc de Valverde per vèncer l’Alavés a l’estadi barcelonista. L’equip blaugrana compta amb un gran matalàs al torneig de la regularitat, tot i que l’Atlético de Madrid ha passat d’estar d’11 punts a set, però el problema el veig a la Lliga de Campions. 

Malgrat la profunda crisi per la qual està passant el Chelsea, fins el punt que no és segur que el seu entrenador Antonio Conte arribi a l’eliminatòria, el conjunt londinenc pot ser un duríssim rival per al Barça als vuitens de final de la Champions League i no ser si el grup barcelonista hi arribarà en un bon estat físic, encara que l’actual setmana, neta de partits en dies laborables, pot ajudar a recuperar forces.

Tot i el que acabo de comentar, no crec que s’hagi de renunciar mai a la Copa del Rei, que amb totes les variants de noms que ha tingut el torneig, es va començar a celebrar l’any 1902. Tanmateix, crec que s’hauria d’afrontar mitjançant moltes rotacions, pràcticament amb l’ús d’una versió B i sempre donant prioritat a la Lliga i a la Champions League.

Pel contrari, quan s’acosta l’enfrontament davant el París Saint – Germain, també de vuitens de final de la Lliga de Campions, el Real Madrid, que fins ara ha fet una desastrosa temporada, llevat dels títols de les Supercopes i el Mundial de Clubs, li va fer el passat dissabte cinc gols a la Real Sociedad, mentre Cristiano Ronaldo, molt fosc fins el moment, va aconseguir un hat trick. 

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (I 2)

- Bayern Munic- Besiktas JK

Bayern

Entrenador: Jupp Heynckes.

Estrella: Lewandowski.

Altres jugadors clau: Hummels, Robben i Müller.

Títols: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).

Posició campionat local: 1r.

A favor: els números de Heynckes des de què va substituir Carlo Ancelotti.

En contra: una plantilla força veterana que potser necessita un canvi generacional.

Percentatge: 80%.

Besiktas

Entrenador: Senol Günes.

Estrella: Pepe.

Altres jugadors clau: Tosic, Vida i Negredo.

Títols: cap.

Posició campionat local: 4t.

A favor: la fase de grups realitzada.

En contra: un equip molt més inexpert que l’adversari.

Percentatge: 20%.

- Chelsea FC – FC Barcelona

Chelsea

Entrenador: Antonio Conte.

Estrella: Hazard.

Altres jugadors clau: Kanté, Willian i Morata.

Títols: 1 (2012).

Posició campionat local: 4t.

A favor: la qualitat d’homes com Kanté, Hazard o Morata.

En contra: la crisi entre Conte i la directiva.

Percentatge: 40%.

Barça

Entrenador: Ernesto Valverde.

Estrella: Messi.

Altres jugadors clau: Piqué, Iniesta i Suárez.

Títols: 5 (1992, 2006, 2009, 2011 i 2015).

Posició campionat local: 1r.

A favor: el treball de Valverde i comptar amb el millor futbolista del món.

En contra: que el recentment fitxat Coutinho no pugui actuar al torneig.

Percentatge: 60 %.

- Sevilla FC – Manchester United

Sevilla

Entrenador: Vincenzo Montella.

Estrella: Banega.

Altres jugadors clau: Navas, Nolito i Ben Yedder. 

Títols: cap.

Posició campionat local: 6è.

A favor: un munt d’internacionals.

En contra: una temporada tremendament irregular.

Percentatge: 35%.

United

Entrenador: José Mourinho.

Estrella: Alexis.

Altres jugadors clau: De Gea, Pogba i Lukaku.

Títols: 3 (1968, 1999 i 2008).

Posició campionat local: 2n.

A favor: l’experiència de Mourinho.

En contra: un equip que no acaba d’arrencar.

Percentatge: 65%.

- Xakhtar Donetsk – AS Roma

Xakhtar

Entrenador: Paulo Fonseca.

Estrella: Kovalenko.

Altres jugadors clau: Piatov, Srna i Bernard. 

Títols: cap.

Posició campionat local: 1r.

A favor: un clàssic del torneig.

En contra: un equip que sembla bastant inferior al de fa algunes temporades.

Percentatge: 45%.

Roma

Entrenador: Eusebio di Francesco.

Estrella: Nainggolan.

Altres jugadors clau: De Rossi, Perotti i Dzeko.

Títols: cap.

Posició campionat local: 4t.

A favor: deixar el Chelsea en segona posició a la fase de grups i eliminar l’Atlético de Madrid.

En contra: una esquadra poc fiable en els partits decisius.

Percentatge: 55%.

A la foto, una imatge del Chelsea – Barça de 2012.

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (24): DINAMARCA

Dinamarca, una de les seleccions que millor futbol va oferir a la dècada dels 80 del segle XX, mitjançant jugadors com Lerby, Morten Olsen, Jasper Olsen, Arnesen, Simonsen, Michael Laudrup o Elkjaer, i campiona continental l’any 1992 a Suècia, amb futbolistes com Schmeichel, Jensen, Poulsen o Brian Laudrup, torna a un Mundial després de passar per un important sotrac.

L’última gran Dinamarca, selecció que abans de l’Eurocopa, celebrada a França l’any 1984, havia tingut una història molt modesta i discreta, va tenir lloc fa 20 anys en el Mundial organitzat pel mateix país, on l’equip nòrdic va arribar als quarts de final i li va posar les coses força complicades al conjunt del Brasil, llavors vigent campió del món. Des de llavors, poc es pot explicar del bloc danès, sumit normalment en una important crisi.

El tècnic Age Hareide compta amb una nova generació que pot fer de nou història a Dinamarca, en una relació en què hi destaquen Schmeichel (Leicester City), fill del mític exporter del Manchester United; Vestergaard (Borussia Mönchenglabdach), el capità Kjaer (Sevilla FC), Christensen (Chelsea FC), Durmisi (Real Betis), Wass (RC Celta), Kvist (FC Copenhaguen), Eriksen (Tottenham Hotspur), la gran estrella de l’equip; Schöne (AFC Ajax), Sisto (RC Celta), Jorgensen (Feyenoord Rotterdam), Poulsen (Red Bull Leipzig) i el veterà Bendtner (FK Rosenborg).

A la foto, Eriksen. 

LA CRISI DEL BARÇA DE BÀSQUET

Encara que al llarg dels anys he fet algunes excepcions, això és un bloc eminentment de futbol. No obstant, quan hi té lloc probablement la pitjor crisi de la història de la secció de bàsquet del FC Barcelona, almenys de l’època moderna, realitzaré un article sobre aquesta, que curiosament hi té lloc durant la presidència de Josep Maria Bartomeu, un amant d’aquest esport.

L’any 2016, després de dues temporades sense títols oficials, Xavi Pascual, el millor entrenador de la història de la secció, juntament amb Aíto García Reneses, i preparador en la segona Copa d’Europa de l’equip, l’any 2010 a París, va abandonar el Palau Blaugrana i el Barça, des de llavors, ha estat un enorme desastre, la temporada passada amb el tècnic grec Giorgios Bartzokas i en l’actual exercici amb el coach madrileny Sito Alonso (foto), que acaba de ser destituït.

Com no sóc un especialista en bàsquet, no puc endevinar quines són les causes d’aquesta profunda crisi, que pot deixar, per segon any consecutiu, el FC Barcelona Lassa fora dels play – off de l’Eurolliga, però una d’elles podria ser, tot i que només és una mera suposició, la manca de compromís i d’adaptació de molts dels seus jugadors.

Jo vaig ser una de les moltes persones que es va enganxar al bàsquet als Jocs Olímpics de los Angeles, l’any 1984, quan Espanya va guanyar la medalla de plata, el seu primer metall olímpic. Pocs anys més tard, a les ordres del citat García Reneses, el Barça va transcórrer pel millor període de la seva història amb jugadors com Nacho Solozábal, Joan Creus, Joan Costa, Juan Antonio San Epifanio, Chicho Sibilio, Andrés Jiménez, Juan Domingo de la Cruz o Audie Norris. D’aquests homes, quatre procedien dels equips inferiors blaugranes (Solozábal, Epi, Sibilio i De la Cruz) i tres més de pedreres d’altres institucions catalanes (Creus, Costa i Jiménez).

Aquells homes, malgrat que mai van poder aconseguir la Copa d’Europa, entre d’altres motius perquè es van trobar l’excel·lent esquadra croata del Jugoplastika d’Split, van canviar la història del bàsquet espanyol, van assolir un munt de títols i, sense cap mena de dubte, sentien els colors, el seu compromís amb el club era indubtable i tots plegats formaven un grup extraordinari i compacte.

Hi va haver un temps, no recordo ara exactament quan, que vaig deixar de seguir un esport caracteritzat en els nostres temps per un número desenfrenat de partits al llarg de la setmana, fins el punt que desconeixes si els xocs pertanyen a la Lliga ACB o a l’Eurolliga, i per la proliferació de jugadors forans que, probablement, no tenen un gran compromís amb el seus clubs i que a penes deixen oportunitats als joves que venen de baix. Crec recordar que, fa dues temporades, havien més jugadors espanyols a l’NBA que no pas a l’Eurolliga, malgrat la participació de quatre o cinc conjunts ACB en aquesta última competició.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (1)

- Juventus FC – Tottenham Hotspur

Juventus

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Higüaín.

Altres jugadors clau: Buffon, Pjanic i Dybala.

Títols: 2 (1985 i 1996).

Posició campionat local: 2n.

A favor: l’experiència i l’ofici dels seus futbolistes.

El pitjor: la irregular temporada de Dybala.

Percentatge: 60%.

Tottenham

Entrenador: Mauricio Pochettino.

Estrella: Kane.

Altres jugadors clau: Eriksen, Alli i Son.

Títols: cap.

Posició campionat local: 5è.

A favor: els gols de Kane.

El pitjor: la inexperiència en aquesta fase de la Lliga de Campions.

Percentatge: 40%.

- FC Basilea – Manchester City

Basilea

Entrenador: Raphaël Wicky.

Estrella: Oberlin.

Altres jugadors clau: Lang, Suchy i Xhaka.

Títols: cap.

Posició campionat local: 2n.

A favor: ja ha complet arribant als vuitens de final.

El pitjor: una plantilla molt més modesta que la del rival.

Percentatge: 10%.

City

Entrenador: Pep Guardiola.

Estrella: Agüero.

Altres jugadors clau: De Bruyne, Silva i Sterling.   

Títols: cap.

Posició campionat local: 1r.

A favor: una temporada per emmarcar.

El pitjor: un possible excés de confiança.

Percentatge: 90%.

- FC Porto – Liverpool FC

Porto

Entrenador: Sergio Conceiçao.

Estrella: Aboubakar.

Altres jugadors clau: Pereira, Reyes i Brahimi.

Títols: 2 (1987 i 2004).

Posició campionat local: 1r.

A favor: els Dragoes estan experimentant un ressorgiment.

El pitjor: en el pla internacional, segurament és una etapa encara de transició.

Percentatge: 40%.

Liverpool

Entrenador: Jürgen Klopp.

Estrella: Salah.

Altres jugadors clau: Henderson, Firmino i Mané.

Títols: 5 (1977, 1978, 1981, 1984 i 2005).

Posició campionat local: 3r.

A favor: el poder ofensiu amb Firmino, Salah i Mané.

El pitjor: el traspàs de Coutinho al FC Barcelona.

Percentatge: 60%.

- Real Madrid – París Saint – Germain

Madrid

Entrenador: Zinedine Zidane.

Estrella: Ronaldo.

Altres jugadors clau: Ramos, Marcelo i Modric.

Títols: 12 (1956, 1957, 1958, 1959. 1960, 1966, 1998, 2000, 2002, 2014, 2016 i 2017).

Posició campionat local: 4t.

A favor: l’equip blanc s’acostuma a transformar en aquesta competició.

El pitjor: una temporada local per a oblidar.

Percentatge: 55%.

PSG

Entrenador: Unai Emery.

Estrella: Neymar.

Altres jugadors clau: Verratti, Mbappé i Cavani.

Títols: cap.

Posició campionat local: 1r.

A favor: el trident Mbappé – Cavani – Neymar.

El pitjor: una enorme pressió.

Percentatge: 45%.

A la foto, els jugadors del PSG i el Madrid entren al terreny de joc.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: SOREN LERBY

País: Dinamarca.

Any de naixement: 1958.

Lloc de naixement: Amager.

Demarcació: centrecampista.

Clubs: AFC Ajax, Bayern Munic, AS Mònaco i PSV Eindhoven.

Eurocopes disputades: França 1984 i Alemanya 1988.

Mundials disputats: Mèxic 1986.

Títols de clubs: 7 Lligues holandeses, 2 Lligues alemanyes, 2 Copes alemanyes i 1 Copa d’Europa.

El millor: la seva experiència a Holanda

Soren Lerby, un futbolista molt complet, que podia jugar tant a la defensa com al centre del camp i que reunia tècnica i força, va tenir un excel·lent període en el futbol holandès: en primer lloc, a l’històric Ajax d’Amsterdam i, en segon lloc, al millor PSV Eindhoven de la història, amb el qual es va proclamar campió de la Copa d’Europa la temporada 1987 / 1988, a Atenes contra el Benfica de Lisboa.

El pitjor: membre d’una selecció danesa encara verda

Juntament amb altres jugadors com Michael Schmeichel, Morten Olsen, Frank Arnesen, Jasper Olsen, el mític Allan Simonsen i un jove Michael Laudrup, Lerby va ser un dels homes bàsics de la selecció danesa dels anys 80 del segle XX, la qual va portar a terme un excel·lent joc, encara que es tractava d’un equip que fallava en els moments importants, com a l’Eurocopa de 1984 o el Mundial de 1986.

LA POLÈMICA DE GERARD PIQUÉ AMB EL RCD ESPANYOL (i 2): EN CONTRA DEL FUTBOLISTA

Com ja vaig indicar en l’article de defensa del central de la Bonanova, Piqué sembla sentir-se molt a gust amb les polèmiques i contínuament n’està provocant, sigui mitjançant les xarxes socials o de forma presencial, com en zones mixtes de diferents estadis o en rodes de premsa.

Pel que fa a la polèmica amb el RCD Espanyol, en primer lloc, Piqué hauria de pensar que no és tota l’afecció del club blanc-i-blau la que insulta, menysprea o humilia, tant a ell com a la seva família, i que moltes vegades ha generalitzat quan ha criticat els seguidors de Cornellà – el Prat.

Igualment, quan comenta repetidament “Espanyol de Cornellà", és cert que no diu cap mentida, doncs l’RCD Stadium està ubicat en aquesta localitat del Baix Llobregat i, sembla ser, que la seu social de l’entitat també, però ho fa amb grans dosis d’ironia, cosa que pot ofendre aquells afeccionats que no es fiquen amb ell o els habitants de la ciutat, fins i tot aquells que són fans del FC Barcelona.

On Gerard va estar molt desafortunat, és quan va comentar que, per provar que l’Espanyol cada cop està més desarrelat de Barcelona, a part de tenir l’estadi a Cornellà de Llobregat, es que el seu president és xinès, tot i que, a diferència d’allò que afirma la institució espanyolista, no crec que siguin unes declaracions xenòfobes. 

LA POLÈMICA DE GERARD PIQUÉ AMB EL RCD ESPANYOL (1): A FAVOR DEL FUTBOLISTA

És una situació que hi té lloc des de fa bastants anys, però en els darrers derbis s’ha pogut constatar més que mai: els problemes de Gerard Piqué amb una part important de l’afecció del RCD Espanyol. En aquest bloc, escriure un primer capítol de defensa del central català i, posteriorment, un de contrari a la seva actitud.

Tots coneixem com és Piqué, qui sembla trobar-se molt a gust enmig de la polèmica, raó per la qual, sembla ser, mai ha estat elegit capità pels seus companys del FC Barcelona, encara que ara pot tenir una nova oportunitat arran de la marxa de Javier Mascherano.

Tanmateix, una cosa és que part dels seguidors espanyolistes critiquin, xiulin, insultin o es mofin del futbolista blaugrana i, una altra ben diferent, que treguin una pancarta humiliant i de molt mal gust sobre la seva esposa, la cantant colombiana Shakira, o que desitgin la mort del seu fill gran Milan, que fa un temps, va estar varis dies internat en un hospital.

El pitjor de tot, però, és que la institució blanc-i-blava ni va retirar al seu dia la citada pancarta ni ha condemnat mai l’actitud de part del públic que assisteix a l’estadi de Cornellà – el Prat. 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (23): PERÚ

36 anys ha hagut d’esperar la selecció peruana, des de què va estar present a la Copa del Món de 1982, celebrada a Espanya, per tornar a una fase final mundialista. L’equip andí, que ha reunit un important, sòlid i compacte grup de futbolistes, ha assolit la classificació en una repesca contra Nova Zelanda.

Perú va brillar durant la dècada dels 70, quan va arribar als quarts de final de Mèxic 1970, ronda en què va ser eliminada per la millor Brasil de la història, i quan, vuit anys més tard, va superar la fase de grups a Argentina, tot i que els andins es van acomiadar del Mundial arran d’una dolorosa, nefasta i polèmica golejada davant els amfitrions. Eren els temps de llegendaris futbolistes com Quiroga, Chumpitaz, Cubillas, Sotil o Oblitas.

El seleccionador, l’argentí Ricardo Gareca, compta amb un elenc en què el bloc està força per damunt de les individualitats, encara que es pot significar la qualitat de jugadors com Carrillo (Watford FC), Tapia (Feyenoord Rotterdam) o els il·lustres veterans Guerrero (CR Flamengo) i Farfán (Lokomotive Moscou). 

A la foto, Farfán. 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (22): POLÒNIA

Polònia va ser durant les dècades dels 70 i 80 del passat segle una de les millors seleccions del món, en una època en què va aconseguir una medalla d’or als Jocs Olímpics de Munic de 1972 i dos tercers llocs a la Copa del Món: a Alemanya 1974 i a Espanya 1982. En aquell període, van passar pel combinat polonès mites com Deyna, Szarmach, Lato, Lubanski o Boniek.

Després de dues dècades de profunda crisi, l’última del segle XX i la primera de l’actual, l’equip polonès sembla que torna a estar entre les seleccions més potents del continent europeu, com ho demostren, per exemple, la seva presència, fa dos anys, a l’Eurocopa de França i la brillant fase de classificació que ha realitzat per aconseguir el bitllet a Rússia.

Bona part de l’èxit actual de Polònia es deu a la presència del seu capità i golejador Lewandowski (Bayern Munic), un dels millors davanters centre del planeta. A més, el seleccionador Adam Nawalka pot comptar amb Boruc (Bournemouth FC), Glik (AS Mònaco), Piszczek (Borussia Dortmund), Krykowiak (West Bromwich Albion), Blaszczykowski (VFL Wolfsburg), Zielinski (SSC Nàpols) i Milik (SSC Nàpols).

A la foto, Zielinski.