El millor:
- Potser la millor generació del futbol italià.
- Segona final de l’antiga Iugoslàvia.
- Que Itàlia no pogués rubricar el període amb la
consecució dos anys més tard del Mundial, en què va ser finalista.
El pitjor:
- Segona derrota en final del combinat balcànic.
- Tercera absència d’Alemanya Occidental.
- la vigent campiona Espanya havia iniciat una travessa pel
desert.
El millor:
- Primer títol de la selecció espanyola.
- Segona final de la Unió Soviètica.
- Una generació extraordinària de futbolistes espanyols.
El pitjor:
- La propaganda del règim franquista.
- La nova absència de potències de l’època com Alemanya o
Itàlia.
- Espanya entraria molt aviat en una profunda crisi.
Florentino Pérez (foto), president del Real Madrid i un
dels homes més poderosos de l’estat espanyol, arran de l’enorme fracàs que va
suposar el Partit Reformista, encapçalat per Miquel Roca Junyent i del qual en
formava part, va observar que el seu lloc no es trobava en la política sinó al
costat dels polítics.
Durant la seva primera etapa de president del Real Madrid,
Pérez va començar a fitxar un galàctic rere l’altre (Luis Figo, Zinedine Zidane
i David Beckham), va prescindir de Vicente del Bosque, l’equip va perdre
l’equilibri i, coincidint amb el ressorgiment del FC Barcelona, ja presidit per
Joan Laporta, va decidir presentar la dimissió.
Tanmateix, va tornar al cap d’una anys, va seguir
contractant galàctics (Gareth Bale i Cristiano Ronaldo), va fer-se amb els
serveis del polèmic entrenador portuguès José Mourinho, es va trobar un dels
millors equips de la història, el Barça de Pep Guardiola i, això si, el conjunt
espanyol es va convertir amb el pas dels anys en una màquina de guanyar Lligues
de Campions.
En la seva dèria de fitxar grans estrelles, l’estiu de
l’any 2024 Florentino va fitxar Kylian Mbappé, un objectiu que feia temps que
perseguia i, quan s’esperava que el Real Madrid seria imbatible, va resultar
que els blancs només van assolir dos títols menors, la Supercopa d’Europa i la
Copa Intercontinental; el Barça va aconseguir el triplet estatal format per
Lliga, Copa del Rei i Supercopa, el bloc de Hansi Flick va vèncer quatre cops
al de Carlo Ancelotti i l’exequip d’Mbappé, el París Saint – Germain, va
conquistar la seva primera Champions League.
Aquesta temporada tot feia presagiar que la situació
canviaria després de la victòria contra el Barça al Santiago Bernabéu, que va
permetre el conjunt madrileny agafar un avantatge de cinc punts, però menys de
dos mesos més tard, els catalans són líders amb quatre punts més, el nou
entrenador blanc, Xabi Alonso, està molt qüestionat i el vestidor de l’equip,
amb Vinicius Junior al capdavant, sembla un polvorí.
Amb aquestes circumstàncies adverses, Florentino, l’ésser
superior segons Emilio Butragueño, està molt nerviós, es queixa amargament dels
àrbitres, que li han assenyalat un munt de penals a favor, i ha tornat a
treure, en dues ocasions concretament, l’afer de José María Enríquez Negreira.
Si la temporada no és positiva, molt probablement el també president d’ACS ho
deixarà estar un altre cop.
El millor:
- Una de les millors seleccions soviètiques de la història.
- El millor període del combinat de l’antiga iIugoslàvia.
- El mític porter rus Lev Iaxin.
El pitjor
- L’amfitriona França.
- Les absències d’Alemanya Occidental i Itàlia.
- El mal moment d’Espanya malgrat que llavors el Real Madrid va guanyar les primeres cincs Copes d’Europa de la història
Sigui casualitat o no (jo crec que no), quan el FC
Barcelona porta una bona ratxa de resultats o el Real Madrid es troba en un
sotrac, o les dues coses al mateix temps, com ara succeeix, surt el tema del
cas José María Enríquez Negreira, a més, les darreres setmanes, per part del
mateix president blanc Florentino Pérez, que no ha assimilat gens bé que el
màxim dirigent barcelonista, Joan Laporta, hagi abandonat el projecte de la
Superlliga.
Abans que res, vull deixar clar que crec que l’entitat
catalana es va equivocar contractant Enríquez Negreira quan aquest era el
vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres, tot i que potser el tracte es fes
més aviat amb l’empresa del seu fill, però l’afer pot tenir una explicació
bastant lògica.
Qui ha llegit els meus articles en aquest bloc sabrà que no
soc conspiranòic en temes com els arbitratges, però a ningú se li escapa que,
durant la dictadura franquista, la transició i bona part de la democràcia, hi
van haver moltes polèmiques i suspicàcies amb els presumptes favors al Real
Madrid, fet que segueix d’actualitat, sobretot en algunes decisions que han
tingut lloc els últims anys a la Lliga de Campions.
Josep Lluís Núñez, en el seu llarguíssim període com a
president de la institució catalana, va intentar pal·liar aquestes dinàmiques i
de certa manera va aconseguir compensar les possibles irregularitats, cosa que
també va fer Joan Laporta en la seva primera etapa com a màxim dirigent del
club.
És possible, fos Núñez, el seu successor Joan Gaspart,
Laporta, Sandro Rosell o Josep Maria Bartomeu, o tots alhora, que el Barça
contactés amb l’exàrbire internacional català perquè realitzés informes de les
característiques i peculiaritats dels diferents col·legiats, i fins i tort
demanar cert equilibri en la manera de dirigir blancs i blaugranes, però mai en
absolut intentar obtenir favors.
 |
El millor:
- L’última gran Alemanya de la història.
- El 7 a 1 dels alemanys davant l’amfitriona Brasil.
- Primera final de Leo Messi amb Argentina.
El pitjor:
- El segon maracanazo de Brasil.
- La campiona Espanya no va superar la fase de grups.
-
La lesió en quarts de final de Neymar Junior va marcar el rendiment posterior
de la Canarinha.
Xabi
Alonso (foto) segueix sent l’entrenador del Real Madrid i, per tant, encara hi
ha temps perquè el tècnic de Tolosa pugui triomfar al Santiago Bernabéu com ja
ho va fer de futbolista, però tot sembla indicar que el preparador basc podria
tenir els dies comptats.
Com
Alonso, també van ser entrenadors intervencionistes, que intenten imposar un
model de joc definit, John Toshack, que malgrat tot va guanyar una Lliga, però
no va tenir continuïtat en cap dels seus dos projectes al Bernabéu; José
Antonio Camacho, que no va arribar ni a iniciar la temporada; Bernd
Schuster, que es va endur el títol de la regularitat la primera campanya en què
va exercir, però va fracassar a Europa i va ser cessat aviat en la seva segona
temporada, o Rafa Benítez. Més sort, però potser per la seva polèmica manera de
fer, va tenir José Mourinho, tot i que se li va resistir la Lliga de Campions.
Pel
contrari han triomfat al conjunt blanc tècnics que la seva millor virtut era
gestionar el vestidor i que donaven bastanta llibertat als jugadors, com han
estat els casos de preparadors com Miguel Muñoz, Luis Molowny, Vicente del
Bosque o Carlo Ancelotti, tots ells amb un palmarès espectacular, tot i que en
el cas del canari normalment actuava com a entrenador pont.
És
curiós perquè al FC Barcelona li han anat bé, de vegades molt bé, preparadors
intervencionistes i amb molt de caràcter, com Marinus Michels, Johan Cruyff,
Louis van Gaal, Pep Guardiola, Luis Enrique Martínez o Hansi Flick, i no han
estat tan positives experiències amb entrenadors més dòcils com Carles Rexach,
encara que en aquest cas l’excepció en seria Frank Rijkaard.
Seleccionador:
Luis de la Fuente.
Capità:
Álvaro Morata (Como
Calcio).
Estrella:
Lamine Yamal (FC
Barcelona).
Altres
futbolistes bàsics: Pedri
González (FC Barcelona), Fabián Ruiz (París Saint – Germain) i Mikel Oyarzábal
(Real Sociedad).
Títols:
1 (2010).
Mundial
2022: vuitens de final.
A
favor: actual campiona
d’Europa.
En
contra: l’escassa
aportació del Real Madrid.
Seleccionador:
Robert Martínez.
Capità:
Cristiano Ronaldo (Al
Nassr FC).
Estrella:
Vitinha Machado (París
Saint – Germain).
Altres
futbolistes bàsics: Bernardo
Silva (Manchester City), Joao Neves (París Saint – Germain) i Bruno Fernandes (Manchester
United).
Títols:
cap (semifinalista el
1966 i 2002).
Mundial
2022: quarts de final.
A
favor: un centre del
camp esplendorós amb Vitinha, Silva, Neves i Fernandes.
En
contra: Ronaldo
condiciona molt.
Seleccionador:
Ronald Koeman.
Capità:
Virgil van Dijk
(Liverpool FC).
Estrella:
Denzel Dumfries (Inter
Milà).
Altres
futbolistes bàsics: Frenkie
de Jong (FC Barcelona), Ryan Gravenberch (Liverpool FC) i Xavi Simons
(Tottenham Hotspur),
Títols:
cap (finalista els anys
1974, 1978 i 2010).
Mundial
2022: quarts de final.
A
favor: la qualitat de
molts dels seus futbolistes.
En
contra: el problema és
potser el pla mental.
-
Leo Messi va guiar Argentina al seu tercer títol mundial.
-
Segona final consecutiva de França i quarta en 24 anys.
-
La gran sorpresa protagonitzada pel Marroc, primer semifinalista africà del
torneig.
El
pitjor
-
Espanya, dirigida per Luis Enrique Martínez,
va ser eliminada pel Marroc als vuitens de final.
-
Brasil es va encallar de nou als quarts de final.
-
Segona Copa del Món consecutiva sense Itàlia.
Temporada
2018 / 2019: l’Ajax fa una extraordinària Lliga de Campions, en què per exemple
elimina el Real Madrid, campió de les tres edicions anteriors, en vuitens de
final. L’equip, que dirigia Erik ten Hag, no arriba a la final a causa de dos
gols del Tottenham Hotspur en el temps afegit del matx de tornada de
semifinals. En aquell conjunt van brillar dos joves, el central i capità
Mattijs de Ligt i el centrecampista Frenkie de Jong.
Tots
dos futbolistes van tenir l’interès del FC Barcelona, però De Ligt va acabar
fitxant pel Juventus i tot feia presagiar que De Jong acabaria sent contractat
pel París Saint – Germain, però el llavors president Josep Maria Bartomeu va
viatjar a Amsterdam i va ser capaç de convèncer el futbolista, segurament amb
la promesa d’una altíssima fitxa, que devia contribuir a la greu crisi
econòmica en què va deixar la institució l’any 2021.
Tanmateix,
De Jong difícilment ha jugat més de tres partits seguits a un gran rendiment,
ha fallat moltes vegades en els moments decisius (va ser un dels tristos
protagonistes del 8 a 2 de Lisboa contra el Bayern de Múnic), condueix massa la
pilota, quan històricament els migcentres del club català han actuat al primer
toc, i només cal recordar Pep Guardiola i Sergio Busquets, i, malgrat comptar
amb la confiança de Hansi Flick, part de la premsa i l’afecció preferiria Marc
Casadó o Marc Bernal al seu lloc.
El
defensa uruguaià i segon capità del FC Barcelona, Ronald Araujo, es troba al
centre de la polèmica després d’un nou error en encontre de la Lliga de
Campions, en aquest cas una expulsió molt evitable a Stamford Bridge contra el
Chelsea FC, que se suma a una altra targeta vermella, la que va veure el 2024
davant el París Saint – Germain a Montjuïc, i un partit no massa positiu fa uns
mesos al Giuseppe Meazza enfront l’Inter de Milà.
Araujo
compta amb moltes qualitats, com el compromís, la intensitat, el paper
corrector en defensa, el marcatge, l’ímpetu o el joc aeri, però té importants
mancances per jugar en un club de les característiques del Barça, doncs per
exemple li costa molt aplicar-se en la tàctica del fora de joc o el fet de no
ser capaç de pujar netament la pilota, circumstància que provoca que en molts
enfrontaments sigui flotat pels futbolistes contraris.
És
cert que en els considerats dos millors equips del Barça de la història, els
entrenats per Johan Cruyff i Pep Guardiola, hi va haver jugadors d’unes
característiques similars a Araujo, com Albert Ferrer, Nando Muñoz, Juan Carlos
Rodríguez i Sergi Barjuan, en el primer cas, i el capità Carles Puyol, Éric
Abidal, Javier Mascherano i Seydou Keita, en el segon cas, però aquests homes,
amb esforç i entrenament, es van saber adaptar als sistemes dels seus tècnics,
cosa que encara no ha pogut fer l’internacional uruguaià.
Seleccionador:
Thomas Tuchel.
Capità:
Harry Kane (Bayern
Múnic).
Estrella:
Harry Kane.
Altres
futbolistes bàsics: Declan
Rice (Arsenal FC), Jude Bellingham (Real Madrid) i Phil Foden (Manchester
City).
Títols:
1 (1966).
Mundial
2022: quarts de final.
A
favor: podríem estar
parlant de la millor generació de la història del futbol anglès.
En
contra: només ha
disputat una final de la Copa del Món.
Seleccionador:
Carlo Ancelotti.
Capità:
Marquinhos Aoas (París
Saint – Germain).
Estrella:
Vinicius Júnior (Real
Madrid).
Altres
futbolistes bàsics: Éder
Militao (Real Madrid), Raphinha Dias (FC Barcelona) i Rodrygo Goes (Real
Madrid).
Títols:
5 (1958, 1962, 1970,
1994 i 2002).
Mundial
2022: quarts de final.
A
favor: l’experiència
d’Ancelotti.
En
contra: un equip en
crisi de resultats des de fa bastants anys.
Seleccionador:
Walid Regragui.
Capità:
Achraf Hakimi (París
Saint – Germain).
Estrella:
Achraf Hakimi.
Altres
futbolistes bàsics: Noussair
Mazraoui (Manchester United), Sofyan Amrabat (Real Betis) i Brahim Díaz (Real
Madrid).
Títols:
cap (semifinalista el
2022).
Mundial
2022: semifinalista.
A
favor: el record de la
Copa del Món de Quatar, quan va arribar a la penúltima ronda després d’eliminar
Espanya i Portugal.
En
contra: que les
expectatives seran molt altes.
Seleccionador:
Zlatko Dalic.
Capità:
Luka Modric (AC Milan).
Estrella:
Luka Modric.
Altres
futbolistes bàsics: Josko
Gvardiol (Manchester City), Mario Pasalic (Atlanta Calcio) i Ivan Perisic (PSV
Eindhoven).
Títols:
cap (finalista el
2018).
Mundial
2022: semifinalista.
A
favor: una pedrera
inesgotable.
En
contra: Modric ja té 40
anys.
Seleccionador:
Didier Deschamps.
Capità:
Kylian Mbappé (Real
Madrid).
Estrella:
Kylian Mbappé.
Altres
futbolistes bàsics: Jules
Koundé (FC Barcelona), Ousmane Dembélé (París Saint - Germain) i Désiré
Doué (París Saint - Germain).
Títols:
2 (1998 i 2018).
Mundial
2022: finalista.
A
favor: per noms,
possiblement la selecció més potent del món.
En
contra: les tàctiques
massa conservadores de Deschamps.
Seleccionador:
Lionel Scaloni.
Capità:
Leo Messi (Inter
Miami).
Estrella:
Leo Messi.
Altres
futbolistes bàsics: Emiliano
Martínez (Aston Villa), Julián Álvarez (Atlético Madrid) i Lautaro Martínez
(Inter Milà).
Títols:
3 (1978, 1986 i 2022).
Mundial
2022: Campió.
A
favor: Messi continua
sent decisiu.
En
contra: cap selecció
conquista dos títols consecutius des de Brasil els anys 1958 i 1962.
-
La campiona França, un equip molt competitiu.
-
La gran sorpresa de la finalista Croàcia.
-
Les sensacions de la semifinalista Bèlgica de Robert Martínez.
El
pitjor
-
Espanya va cessar Julen Lopetegui a les portes del campionat.
-
Itàlia es va quedar fora d’una fase final del campionat per primer cop des de
1962.
-
Una pèssima Argentina.
El
diumenge 9 de novembre a la nit, Leo Messi va sorprendre tothom quan va entrar
a l’Spotify Camp Nou, actualment en obres. L’astre argentí ho va fer sense
avisar el club i de seguida va aparèixer la polèmica.
Mentre
els partidaris de l’actual president del FC Barcelona, Joan Laporta, comentaven
que l’estadi barcelonista sempre estarà obert a Messi perquè és casa seva, els
contraris argumentaven que el jugador de l’Inter Miami no havia demanat permís
perquè continua el seu profund enuig després de la seva sortida l’estiu de
2021.
Alguns
dels detractors fins i tot han dit que Laporta va expulsar Messi del Barça i jo
no puc estar més en desacord. El problema de l’actual màxim mandatari del
Barça, i les nombroses reobertures frustrades del Camp Nou en son un exemple,
és que té un optimisme que es podria considerar patològic i el seu gran error
va ser dir en campanya electoral que convenceria Leo per continuar a l’entitat
amb un “asado”.
Tanmateix,
Jan es va trobar uns problemes econòmics descomunals heretats de la directiva
encapçalada per Josep Maria Bartomeu i va haver també d’entomar les condicions
de la Lliga de Javier Tebas i les recomanacions del llavors CEO Ferran
Reverter, que el van obligar a no renovar Messi davant el perill que la
institució entrés en bancarrota. És curiós que una de les persones que més ha
criticat Laporta aquests últims dies sigui Jordi Vilajoana, qui va ser directiu
de Bartomeu.
Seria
bo que Laporta, que ha promès la construcció d’una estàtua de Messi a les
rodalies del Camp Nou, juntament a les ja existents d’altres dos mites del
barcelonisme, Laszlo Kubala i Johan Cruyff, i l’estrella argentina poguessin
fer les paus i que Leo tingui l’homenatge que es mereix i que algun dia,
després de retirar-se, pugui tenir un càrrec a l’entitat.
Cada
vegada que hi ha una aturada dels torneigs de clubs per compromisos de
seleccions, acostumen a haver lesions de futbolistes, com per exemple al FC
Barcelona li ha succeït aquest any amb Dani Olmo, Lamine Yamal o Robert
Lewandowski, o algunes entitats, adduint problemes físics dels seus
futbolistes, no els cedeixen, tal com ha passat ara amb homes com els
madridistes Thibaut Courtois i Fede Valverde o el ja citat Yamal.
Aquest
és la tercera finestra de seleccions que té lloc des que va començar, mitjan el
mes d’agost, la temporada de clubs, el que em sembla una autèntica barbaritat i
bogeria. Al ja atapeït calendari, els darrers any s’han afegit una nova Lliga
de Campions, amb més partits, i, pel que fa al futbol d’estats, s’ha sumat la
controvertida i discutida Lliga de les Nacions.
Ja
fa molts anys, en aquest bloc, vaig comentar que, tal com succeeix en els
campionats internacionals de clubs, els torneigs de seleccions també haurien de
tenir una fase prèvia, on intervinguessin països modestos, pel que fa Europa,
com Andorra, Gibraltar, Liechtenstein,
Luxemburg, Malta o San Marino i així evitar duels totalment desiguals que
aquests equips disputen davant potències com Itàlia, Alemanya, França,
Anglaterra, Espanya, Països Baixos, Portugal o Bèlgica.
Una
altra solució seria dedicar un o dos mesos, per exemple juny i juliol, per
disputar, una vegada hagi finalitzat la temporada de clubs, integrament al
futbol de seleccions.
-
El títol d’Espanya, amb la seva millor generació de futbolistes de la història.
-
Tercera final dels Països Baixos.
-
El renaixement d’Uruguai, per primer cop semifinalista des de 1970.
El
pitjor
-
Tercera final i tercera derrota neerlandesa.
-
La campiona Itàlia no va superar la fase de grups.
-
Unes grises Brasil i Argentina.
El
millor
-
Itàlia tetracampiona.
-
Segona final de França.
-
Segurament l’última gran generació de futbolistes italians, amb Gianluigi
Buffon, Fabio Cannavaro, Andrea Pirlo o Francesco Totti.
El
pitjor
-
L’expulsió de Zinedine Zidane a la final de Berlín.
-
Alemanya no va poder repetit el títol de 1974, en què també va exercir
d’amfitriona.
-
La decepció de Brasil, que comptava amb unes individualitats espectaculars.
El
passat divendres 7 de novembre es van obrir de nou les portes de l’Spotify Camp
Nou, després de dos anys i mig d’obres, les quals continuaran encara alguns
més, per realitzar un entrenament de la plantilla de Hansi Flick.
Les
entrades per assistir, unes 23.000, es van esgotar i es van viure moltes
emocions per retrobar-se a “casa” i ara s’espera que aviat l’Ajuntament de
Barcelona doni permís per obrir, a part de la tribuna i el gol sud, també el
lateral, mesura que permetria al FC Barcelona disputar partits oficials al
recinte, potser a finals d’aquest mes de novembre.
Aquesta
necessària i espectacular reforma del Camp Nou, que el 2027 complirà 70 anys,
malgrat la terrible herència econòmica que va rebre, ha estat gràcies a una
directiva encapçalada per Joan Laporta que, amb tots els seus defectes, que en
són bastants, ha donat un nou pas per ser considerat el millor president de la
història de la institució.
Quan
Pep Guardiola, la primavera de l’any 2012, va acabar la seva espectacular etapa
de quatre anys com a entrenador del FC Barcelona, va parlar de “panxa plena”
d’alguns futbolistes, que havien marcat la millor època de la història del club
català i que havien guanyat amb el tècnic de Santpedor tres Lligues, dues Copes
del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes
d’Europa i dos Mundials de Clubs.
L’actual
Barça de Hansi Flick sembla que poc té a veure amb el brillant conjunt de la
temporada anterior, tot i que molts experts han recordat que no tot van ser
flors i violes durant l’exercici anterior, doncs l’equip del tècnic alemany va
tenir uns mesos de novembre i desembre molt decebedors, quan per exemple va
perdre a Montjuïc contra dues esquadres que descendirien a segona divisió, Las
Palmas i Leganés, i que també encaixava força gols, tot i que llavors
acostumava a vèncer els encontres, com en el cas del 3 a 4 a Lisboa davant el
Benfica a la primera fase de la Champions League.
Tanmateix,
vàries coses estan clares: en aquesta campanya els jugadors del Barça
pressionen molt malament, no controlen els enfrontaments, deixen un munt
d’espais als rivals i reben múltiples ocasions de gol. També és cert que Flick
ha tingut baixes molt importants, com les de Marc – Andre ter Stegen, Joan
Garcia, Andreas Christensen, Alejandro Balde, Pedri González, Pablo Gavi,
Fermín López, Raphinha Dias, Robert Lewandowski i la jove estrella Lamine
Yamal, sense oblidar que es troba a faltar molt a la rereguarda Íñigo Martínez,
que va deixar l’entitat catalana el passat estiu per recalar a l’Aràbia
Saudita.
A
part d’altres consideracions, com una preparació física que no sembla tan
eficient com a la de fa un any i que podria ser la causant dels innumerables
problemes físics de la plantilla, s’argumenta que alguns futbolistes no semblen
tan motivats com la temporada anterior i que ja semblen tenir la “panxa plena”,
malgrat que “només” han assolit tres títols i encara no han conquistat la Lliga
de Campions, el trofeu més prestigiós. Els noms que han sortit a la llum són
els de Jules Koundé, Ronald Araujo o Frenkie de Jong (foto), mentre que no
agrada la poca pressió que exerceix el nou fitxatge, l’anglès Markus Rashford,
que d’altra banda ha marcat força gols.
No
obstant, encara soc optimista i segueixo confiant plenament en Flick, qui crec
que mai hauria de renunciar al seu sistema i, com a molt, realitzar algun
ajust.
El
millor
-
Brasil pentacampiona.
-
El trident brasiler format per Ronaldinho de Assis, Rivaldo Borba i Ronaldo da Lima.
-
Les revelacions semifinalistes turca i sud-coreana.
El
pitjor
-
La campiona França no va superar la primera fase.
-
La co-amfitriona Japó no va passar dels vuitens de final.
-
Le polèmiques arbitrals amb l’altra organitzadora, Corea del Sud.
L’Arsenal
FC va experimentar una gran època durant la llarguíssima etapa del tècnic
francès Arsène Wenger, potser la millor de la seva història, quan per exemple
l’entitat londinenca va guanyar dues edicions de la Premier League i va arribar
a una final de la Champions League, que va perdre a París davant el FC
Barcelona.
Tanmateix,
amb el pas dels anys, l’equip anglès va anar entrant a poc a poc en decadència,
va perdre la seva estrella, el francès Thierry Henry, que precisament va fitxar
pel Barça; es va guanyar l’etiqueta d’equip feble i perdedor i la situació es
va agreujar quan Wenger va decidir posar punt i final a la seva trajectòria.
Malgrat
obtenir quatre FA Cup i cinc Community Shield, l’esquadra de l’Emirates
Stadium va transitar per un període força decebedor i es va quedar algunes
temporades sense disputar la Lliga de Campions, però l’arribada a la banqueta
del seu exfutbolista Mikel Arteta (foto), un producte de la Masia, però que no
va poder triomfar al Camp Nou, va començar a canviar la situació.
Arteta,
que ha conquistat ja una Copa i dues Supercopes, ha tornat l’Arsenal entre els
grans d’Europa i ja la temporada passada va realitzar una gran campanya, amb la
segona posició a la Premier League i amb la condició de semifinalista a la
Lliga de Campions, quan va eliminar en quarts de final al Real Madrid, però no
va poder amb el després campió París Saint – Germain en la penúltima ronda.
Actualment
els Gunners són els líders destacats a Anglaterra i es troben classificats en
el top vuit a Europa, però hi ha certs dubtes de com reaccionà l’Arsenal en els
moments decisius de la temporada. Arteta compta amb un elenc de jugadors per
guanyar-ho absolutament tot, destacant el porter espanyol David Raya, el
defensa italià Riccardo Calafiori, el migcampista i capità noruec Martin
Odegaard, els centrecampistes bascos Martín Zubimendi i Mikel Merino, el
davanter brasiler Gabriel Martinelli, l’atacant suec Viktor Gyökeres i els
internacionals anglesos Declan Rice i Bukayo Saka.
- Primer títol mundial de França.
- Zinedine Zidane es va convertir en el
millor futbolista europeu.
- La revelació Croàcia en el seu debut
en una Copa del Món.
El pitjor
-
Els problemes mèdics de Ronaldo da Lima abans d’afrontar la final de París.
-
Argentina no aixecava el cap sense Diego Maradona.
-
Espanya no va superar la fase de grups.
El
millor
-
Brasil recupera el títol mundial 24 anys després.
-
El segell d’Arrigo Sacchi en una Itàlia molt competitiva.
-
La revelació d’una Bulgària liderada per Hristo Stoitxkov.
El
pitjor
-
L’expulsió de Diego Maradona per dopatge.
-
La campiona Alemanya va ensopegar als quarts de final.
-
França es va quedar fora d’una Copa del Món per segon cop consecutiu.
Cinc
Copes, una Recopa, una Copa de Fires i diverses classificacions per a l’antiga
Copa de la UEFA completen el magnífic palmarès del Real Saragossa, que ha vist
passar per les seves files mites com els tècnics Antoni Ramallets, Luis Cid
Carriega, Lucien Müller, Leo Beenhacker, Luis Costa, Vujadin Boskov o Víctor
Fernández i futbolistes com Carlos Lapetra, Marcelino Martínez, José Luis
Violeta, Josep Pau Garcia Castany, Saturnino Arrúa, Carlos Diarte, Andoni
Cedrún, Ángel Pardeza, Rubén Sosa, Xavier Aguado, Mohamed Nayim, Gustavo Poyet,
Juan Esnáider o David Villa.
Tanmateix,
ja fa molt de temps, a causa de desastroses gestions de diferents directives,
que el Saragossa està transitant clarament per la pitjor època de la seva
història, doncs no juga a la primera divisió del futbol espanyol des de la
temporada 2012 / 2013 i els darrers anys, malgrat el retorn de Fernández,
l’entrenador que va conquistar la Copa del Rei de 1994 i la Recopa de 1995,
l’equip aragonès ha estat més a prop de les posicions de descens que no pas de
les d’ascens o promoció.
En
l’actual campanya, en què ja ha estat destituït Gabi Fernández, exjugador de
l’entitat, el Saragossa ocupa l’última posició de segona divisió, fa uns dies
va ser humiliat a la Romareda pel recent ascendit Cultural Leonesa (0 a 5) i el
conjunt de la capital aragonesa sembla ara per ara enfonsat i en direcció clara
a la Primera Federació, la qual cosa seria un desastre descomunal. Realment, el
que li succeeix a aquest històric és una autèntica pena.
A
la foto, l’estadi de la Romareda.
El
millor
-
El títol de l’Alemanya reunificada.
-
L’ofici d’una gris Argentina per disputar la seva tercera final en quatre
edicions.
-
Anglaterra va tornar a unes semifinals des dels seu títol l’any 1966.
El
pitjor
-
Espanya va ser víctima del començament de la decadència de la Quinta del
Buitre.
-
Brasil va tocar pràcticament fons.
-
La no classificació d’una França que no assimilava el canvi generacional.
Fa
un temps, la Lliga de Futbol Professional va voler portar un Girona FC – FC
Barcelona a Miami, però no va passar de ser un fet embrionari. Tanmateix,
aquesta temporada si que tot feia presagiar que el Vila-real CF – FC Barcelona
es disputaria a la ciutat de Florida, tot i que finalment també s’ha acabat
descartant.
La
imparable globalització ha arribat fa temps a l’esport, i molt concretament al
futbol. Així podem observar com els darrers anys la Supercopa d’Espanya es juga
a l’Aràbia Saudita o com, pel que fa al bàsquet, la final four de l’última
Eurolliga va tenir lloc a Dubai, on un equip de la ciutat dels Emirats Àrabs
Units participa aquesta temporada al torneig.
A
mi personalment no m’agrada aquesta deriva que ha pres les últimes dècades el
món de l’esport i no em semblava adient traslladar un matx de la Lliga a mils
de quilòmetres, circumstància que hagués afavorit i perjudicat al mateix temps
al Barça: la part positiva hagués estat la compensació econòmica i el fet de
disputar en camp neutral el sempre complicat encontre de la Ceràmica. Pel
contrari, la negativa hauria estat no tensionar encara més els futbolistes en
unes temporades esgotadores. De fet, ben segur que tant Hansi Flick com els
seus jugadors hauran celebrat la notícia.
No
obstant, la suspensió del partit de Miami segurament no s’ha produït ni per les
protestes dels futbolistes ni tampoc pel fet que la competició s’adulterés,
sinó perquè Florentino Pérez no hauria suportat observar un bany de masses als
Estats Units al club català i, d’haver estat l’elegit el seu Real Madrid, molt
probablement l’enfrontament hagés tingut lloc i ni Thibaut Courtois ni tampoc
Dani Carvajal s’haurien queixat com ho han fet els darrers dies.
El
millor
-
El superb campionat de Diego Maradona.
-
El segon títol mundial d’Argentina, un equip al servei de Maradona.
-
Malgrat caure eliminada en quarts de final, la millor Copa del Món d’Espanya
des de 1950.
El
pitjor
-
La decadència de la vigent campiona Itàlia.
-
La manca d’ofici va tornar a ser letal per a una vistosa Brasil.
-
La fragilitat defensiva va tombar una espectacular Dinamarca.
El
millor:
-
El renaixement de l’Squadra Azzurra.
-
La semifinal disputada entre Alemanya Occidental i França.
-
El futbol de Brasil.
El
pitjor:
-
La manca d’ofici de Brasil.
-
L’horrible campionat de l’amfitriona Espanya.
-
La campiona Argentina va ser una de les grans decepcions del torneig, malgrat
el debut d’un jove Diego Maradona.
Sandro
Rosell, president del FC Barcelona entre els anys 2010 i 2013, ha tornat als
mitjans de comunicació per defensar la seva gestió com a màxim mandatari de la
institució català i, de passada, criticar la que esta efectuant en l’actualitat
Joan Laporta, del qual va ser vicepresident entre els anys 2003 i 2005.
Rosell
va comentar que les seves gestions esportiva i econòmica van ser les millors de
la història de l’entitat barcelonista. Pel que fa a la segona, ho ignoro, però
en aquella que es refereix a la primera, no en puc estar més en desacord, doncs
Rosell va heretar, precisament de Laporta, el millor Barça de la història i va
ser ell qui se’l va carregar, per exemple, amb la marxa de l’entrenador
d’aquella gran esquadra, Pep Guardiola, i el fitxatge d’un preparador tan poc
idoni per a la filosofia del club com Gerardo Tata Martino.
A
més, Rosell va provocar que el mític Johan Cruyff tornés la condecoració de
president d’honor de la institució, va presentar una molt polèmica acció de
responsabilitat contra Laporta i la seva directiva, va mantenir reunions amb
Boixos Nois, als quals va qualificar de bons nanos, perquè tornessin al Camp
Nou, escenari del qual els va expulsar l’anterior president; va permetre
condemnar el club per salvar-se ell i també el seu amic i successor Josep Maria
Bartomeu pel cas del fitxatge de Neymar Junior i va dimitir més o menys a mig
mandat.
D’altra
banda, no em puc treure del cap una frase de Rosell quan, després de sortir
d’una injusta presó de dos anys i Laporta li donés ànims, més o menys va
declarar: “no m’ho esperava Jan, jo no hagués fet el mateix amb tu”. Sense
comentaris.
Hi
ha moltes, moltíssimes coses, que no m’estan agradant de Joan Laporta en
aquesta segona etapa com a president del FC Barcelona i en podríem destacar les
següents: la frustració d’incomplir sistemàticament la reobertura del Camp Nou,
no arribar per enèsim estiu a la regla 1 – 1 per poder fitxar amb normalitat
(l’herència de Josep Maria Bartomeu s’hauria ja d’haver superat), seguir fent
les assemblees a distància o no ser tan hàbil als diferents despatxos com ho va
ser entre els anys 2003 i 2010.
No
obstant, també hauríem de parlar dels seus encerts, que no han estat pocs, com
fitxar el tècnic alemany Hansi Flick, seguir potenciant la inesgotable pedrera
de la Masia, continuar apostant pel futbol femení (potser el millor que va fer
Bartomeu) o, sobretot, portar endavant la construcció del nou estadi, que està
a punt, una vegada aconseguida la primera llicència per part de l’Ajuntament de
Barcelona, de reobrir les seves portes.
És
bo i necessari que la institució catalana tingui una forta oposició, com el
mateix Laporta ho va ser de Josep Lluís Núñez, però aprofitar, com aparentment
ha succeït, dues derrotes, a la Lliga de Campions contra el París Saint –
Germain i a la Lliga espanyola davant el Sevilla, per sortir en desbandada
contra l’actual directiva, com hem pogut comprovar en les darreres declaracions
de Víctor Font (foto), Joan Camprubí, Marc Círia i el mateix Sandro Rosell, al
qual aviat dedicaré un article, em sembla trist, inoportú i injust.
També
em sembla bé que la premsa catalana, tant l’esportiva com la general, critiqui
i fiscalitzi Laporta, a diferència del que succeeix amb els diferents mitjans
de comunicació madrilenys, que sembla que tinguin prohibit censurar les accions
del poderosíssim president del Real Madrid Florentino Pérez, però hi ha
manifestacions de periodistes com Emilio Pérez de Rozas, Jordi Costa, Sique
Rodríguez, Marçal Llorente o Marta Ramon que sincerament no entenc.
