QUÈ SERIA DE BARTOMEU SENSE MESSI ?

El passat dissabte, abans del partit de Lliga del Barça contra l’Eibar, Josep Maria Bartomeu va rebre una mocadorada al Camp Nou, on no se n’observava cap des de l’any 2008, llavors dirigida a Joan Laporta, quan agonitzava l’equip de Fran Rijkaard i Ronaldinho de Assis.

Posteriorment, el conjunt de Quique Setién va vèncer per un contundent 5 a 0, amb un pòquer de gols de Leo Messi, en una jornada en què els blaugranes van recuperar el liderat, aprofitant la sorprenent i inesperada derrota del Real Madrid davant el Llevant al Ciutat de València.

Fa poc més d’una dècada, Laporta, que va superar per escàs marge una moció de censura, es va salvar gràcies al millor Barça de la història, l’entrenat per Pep Guardiola i liderat per futbolistes com Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i un jove Messi, ja considerat el millor jugador del món.

Pel moment, l’estrella argentina ha salvat la crisi de Bartomeu, però és evident, com s’ha demostrat els últims anys, que Leo, a part de què compta amb 12 anys més, no pot amb tot i, si bé és cert que pot conduir el grup blaugrana cap a un nou campionat de Lliga, és molt complicat, com ell mateix ha reconegut, que aquest Barça pugui conquistar la Champions League.

Què seria de Bartomeu sense Messi ?

A la foto, Bartomeu i Messi en la signatura d’un contracte de l’argentí.

SERÀ CAPAÇ BARTOMEU DE SUPERAR GASPART ?

Realment, el que està succeint aquesta temporada al Camp nou és esperpèntic, fins el punt que Josep Maria Bartomeu (foto) podria superar aviat en despropòsits Joan Gaspart, malgrat que els que va provocar l’hoteler en els seus anys de presidència semblaven imbatibles.

És cert que, pel que fa al pla estrictament esportiu, Bartomeu serà recordat com un president molt més exitós que Gaspart, doncs, mentre l’amic Joan no va guanyar cap títol, l’actual màxim mandatari ja ha aconseguit quatre Lligues, quatre Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, destacant evidentment el triplet de 2015, clau per guanyar els comicis d’aquell any.

Però els terribles errors de l’actual president i les seves juntes estan sent històrics i, per complicat que pugui semblar, va en camí de deixar enrere Gaspart. Com a proba, cal destacar-ne el següents:

- Continus canvis en la direcció i secretaries tècniques, amb la presència d’homes d’idees tan diverses i fins i tot contradictòries i antagòniques com Andoni Zubizarreta, Pep Segura, Robert Fernández, Éric Abidal i Ramon Planes.

- No cessar Ernesto Valverde després del desastre d’Anfield i la derrota en la final de la Copa del Rei, quan quasi tothom semblava estar d’acord en què es devia prendre llavors aquella mesura.

- El frustrat i increïble intent d’aconseguir el retorn de Neymar da Silva al club, malgrat que aquest va marxar al París Saint – Germain amb denúncia inclosa a l’entitat catalana.

- Destituir Valverde mig any més tard de quan semblava més lògic fer-ho i a mitja temporada, cosa que no succeïa a la institució des de l’any 2003, quan precisament Gaspart va fer fora Louis van Gaal.

- L’oferiment del lloc de Valverde a dos mites del club, Xavi Hernández i Ronald Koeman, que van acabar amb dues negatives.

- Cedir en el mercat d’hivern a tres dels futbolistes amb més futur de la Masia, Carles Aleñá, Carles Pérez i Abel Ruiz, actuals integrants de les plantilles de Real Betis, AS Roma i Sporting de Braga.

- No fitxar cap davanter durant el mercat d’hivern, malgrat la greu lesió de Luis Suárez, la marxa de Pérez a Roma o els continuats problemes de lesions d’Ousmane Dembélé.

- Les explosives declaracions d’Abidal, en les quals criticava el seu excompany Xavi i en què deixava malparat el vestidor.

- Fitxar a correcuita el danès Martin Braithwaite arran de l’enèsima lesió de Dembélé.

- L’escàndol de la contractació de l’empresa I3 Ventures, que va criticar a les xarxes socials exmembres del club, com Pep Guardiola; actuals integrants de la plantilla, com Gerard Piqué i Leo Messi; opositors com Víctor Font o empresaris com Jaume Roures.

ATALANTA: UN MIRACLE QUE NO ACABA

L’Atalanta de Bèrgam havia estat tradicionalment una esquadra de les anomenades ascensor, és a dir, que combinava assíduament les Sèries A i B de la competició italiana.

No obstant, la situació ha canviat els últims anys i el club llombard s’ha convertit en un dels equips importants del futbol del país mediterrani, aconseguint l’any passat, i mitjançant un excel·lent futbol, la classificació per a la Lliga de Campions. 

El seu debut a la Champions League va ser horrible, però el conjunt dirigit per Gian - Piero Gasperini va reaccionar de manera espectacular i es va poder classificar in extremis com a segon de grup per als vuitens de final, només per darrere del Manchester City i superant blocs més experimentats com el Xakhtar Donetsk i el Dinamo de Zagreb.

El passat dimecres, l’equip de Bèrgam, que ocupa la quarta posició a la Lliga italiana, només per darrere de Juventus, Lazio i Inter, va vèncer el València per un contundent 4 a 1, en xoc d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions, per la qual cosa ja ha posat un peu en la ronda de quarts de final, un grandiós èxit per a un debutant.

En el grup de Gasperini, una autèntica multinacional, hi destaquen futbolistes com el brasiler Toloi, l’alemany Gosens, l’albanès Djimisti, el suís Freuler, l’ucraïnès Malinovski, el croat Pasalic, l’eslovè i capità Ilicic, els colombians Muriel i Zapata i els argentins Palomino i Gómez (foto), aquest últim l’estrella de l’equip. 

MANA LEO MESSI AL BARÇA ? SEGURAMENT, PERÒ TAMBÉ MANAVEN CRUYFF I ALTRES

Molt s’està parlant últimament de si és Leo Messi qui realment mana i pren les decisions esportives al FC Barcelona, un tema que sembla ser que irrita l’estrella argentina i que a la junta directiva, acostumada a no prendre massa riscos ni responsabilitats, aparentment ja li està bé que l’entorn així ho pensi. 

Desconec si la millor manera de dir-ho és si Messi mana o no a l’entitat barcelonista, però el que si sembla cert és que compta amb molt de poder, que d’alguna forma se l’ha guanyat merescudament als terrenys de joc i no seria el primer crack, ni molt menys, que pot condicionar algunes accions esportives de la societat catalana.

L’any 1976, després de ser substituït a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, Johan Cruyff va exigir al llavors president Agustí Montal el cessament de l’entrenador alemany Hennes Weisweiler i el retorn del seu compatriota Marinus Michels a la banqueta del Camp Nou, cosa a la qual va accedir ràpidament l’aleshores màxim mandatari del club, això si, situant com a tècnic pont el preparador del filial Laureano Ruiz.

Bastants anys més tard, durant la trista era presidencial de Joan Gaspart, es comentava que Pep Guardiola, Sergi Barjuan, Luis Enrique Martínez i Abelardo Fernández, anomenats el G 4, jugaven de titulars per decret i, posteriorment, en la davallada del Barça de Frank Rijkaard, es va afirmar que Ronaldinho de Assis i Anderson Luis da Sousa Deco es van negar a fer un mini stage que volia portar a terme el tècnic holandès.

Ja arribats a la gloriosa època del Barça de Guardiola, i una mica més tard, s’ha assegurat que l’entitat catalana no va fitxar futbolistes com els avui madridistes Luka Modric, Toni Kroos i Isco Alarcón, que han guanyat quatre Champions League amb els blancs, per no pertorbar la tranquil·litat de dos mites del club: Xavi Hernández i Andrés Iniesta.

Al marge de la societat barcelonista, podríem recordar el ferri comandament que van exercir els jugadors de l’anomenada Quinta del Buitre, tant al Real Madrid com a la selecció espanyola, situació amb la qual van acabar, pel que fa al club blanc, irònicament un excompany com Jorge Valdano i, pel que respecta al conjunt estatal, Javier Clemente, que va ser víctima del poder mediàtic de la capital espanyola, com anys més tard succeiria amb Luis Aragonés, quan va decidir no convocar més Raúl Fernández.

Per tant, com s’ha pogut comprovar, és normal que les estrelles manin, fins i tot en algunes ocasions de manera injusta, i és molt probable que Messi també ho faci (de fet, crec que ho fa i bastant), però hi ha dues diferències en la forma de portar-ho a terme, una de positiva i una altra de negativa: la primera és que sembla del tot lògic que la directiva li pugui consultar a l’argentí quin entrenador o quin jugador té previst contractar, però en canvi, quant a la segona, penso que no pot exigir el retorn de Neymar da Silva, després de la manera en què va deixar el Barça; posar mala cara amb l’arribada d’Antoine Griezmann o donar suport als seus amics Javier Mascherano i Luis Suárez quan aquests se sentien incomodats una vegada l’entitat volia fitxar jugadors importants que els hi poguessin fer competència, com al seu dia van ser els casos d’Íñigo Martínez o Álvaro Morata.

LAZIO, EL TAPAT QUE ES POT ENDUR EL TÍTOL DE LA SÈRIE A

Moltes vegades he llegit que el Lazio de Roma és una de les esquadres italianes i europees que alberga més afeccionats d’ideologia d’extrema dreta i no podem oblidar els shows que muntava ja fa bastants anys el seu futbolista Paolo di Canio, que feia una salutació feixista cada cop que marcava un gol. Pel contrari, s’ha comentat també en diferents ocasions que els seguidors del rival ciutadà, l’AS Roma, són majoritàriament d’esquerres.

Tanmateix, potser durant els orígens fundacionals de cada entitat, existien aquestes característiques i, per tant, en l’actualitat, hi poden haver simpatitzants del Roma de dretes i del Lazio d’esquerres, com també, per exemple, hi poden haver obrers que siguin del Sevilla FC i grans propietaris agrícoles andalusos que estiguin associats al Real Betis.

Però la raó d’aquest article no és per parlar d’ideologies de les afeccions del futbol, sinó per significar la gran campanya que està realitzant el Lazio, que anava de tapat a la Sèrie A, amagat rere l’ombra dels dos grans favorits de la competició, Juventus de Torí i Inter de Milà, però, arran de la victòria aconseguida contra el bloc d’Antonio Conte, s’ha situar segon a la classificació, només a un punt de l’esquadra de Maurizio Sarri.

Sense oblidar futbolistes com Joaquín Correa, Marco Parolo, Sergej Milinkovic – Savic, el capità Senad Lulic o el veterà i exespanyolista Felipe Caicedo, dos són els grans artífexs del gran campionat del Lazio, que podria conquistar el seu tercer Scudetto, després dels assolits els anys 1974 i 2000, l’entrenador Simone Inzaghi (foto), exjugador de l'entitat, i el golejador Ciro Immobile, ja tota una institució del club romà.  

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (2)

- Chelsea FC – Bayern Munic

Dos històrics que estan tenint una temporada bastant complicada, doncs els anglesos, molt irregulars, només ocupen la quarta posició a la Premier League, mentre els bavaresos, que surten com a favorits de l’eliminatòria, van haver de realitzar el canvi d’entrenador arran de la destitució de Niko Kovac.

A favor del Chelsea: comptar amb un mite a la banqueta d’Stamford Bridge, Frank Lampard.

En contra del Chelsea: enyorança de l’ara madridista Eden Hazard.

A favor del Bayern: l’enorme experiència de jugadors com Manuel Neuer, David Alaba, Thiago Alcántara, Thomas Müller i el golejador Robert Lewandowski.

En contra del Bayern: una plantilla que necessita una urgent renovació.

Percentatges: Chelsea, 40%; Bayern, 60%.

- SSC Nàpols – FC Barcelona

En condicions normals, sobretot perquè el conjunt italià està realitzant, a nivell local, una pèssima campanya, el Barça hauria de ser l’inqüestionable favorit d’aquest enfrontament, però actualment l’entitat catalana està submergida en un autèntic caos, sense oblidar que compta amb una plantilla curta i descompensada.

A favor del Nàpols: jugadors més que capacitats per donar un ensurt a un Barça poc segur en defensa.

En contra del Nàpols: una campanya caòtica i amb importants problemes al vestidor del San Paolo.

A favor del Barça: comptar amb Leo Messi.

En contra del Barça: una defensa que ofereix un munt de dubtes.

Percentatges: Nàpols, 40%; Barça, 60%.

- Olympique Lió – Juventus FC

Es tracta d’un dels xocs més clars d’aquests vuitens de final de la Champions League, doncs el campió italià sembla immensament superior al conjunt francès, que no es troba precisament en un bon moment de joc. La Vecchia Signora no hauria de tenir cap problema per superar l’eliminatòria.

A favor del Juventus: els gols, l’experiència i el caràcter guanyador de Cristiano Ronaldo.

En contra del Juventus: no sembla que l’entorn estigui massa satisfet amb el treball de Maurizio Sarri.

A favor del Lió: no comptarà l’equip francès amb cap tipus de pressió.

En contra del Lió: pel que fa a la Ligue 1, es troba al marge de les places europees.

Percentatges: Juventus, 80%; Lió, 20%.

- Real Madrid – Manchester City

L’eliminatòria estel·lar dels vuitens de final del torneig entre dos dels grans favorits per aixecar el trofeu el pròxim més de maig a Istanbul. Els espanyols, molt irregulars a la fase de grups, es troben ara en un bon moment, mentre els anglesos, amb la Premier League quasi impossible, es juguen la temporada a Europa.

A favor del Madrid: la Lliga de Campions és el “seu” torneig.

En contra del Madrid: els problemes físics d’Eden Hazard, el seu fitxatge estrella.

A favor del City: segueixo pensant que Pep Guardiola és el millor entrenador del món.

En contra del City: la sanció de la UEFA, que ha expulsat el club anglès les pròximes dues temporades d’Europa, pot passar factura.  

Percentatges: Madrid, 55%; City, 45%.

A la foto, Luis Suárez i Antoine Griezmann celebrant un gol contra el Nàpols en matx amistós jugat el passat estiu als Estats Units.

EL PORTER DEL BARÇA NO HAURIA DE SER L’ESTRELLA PARTIT RERE PARTIT

El passat dissabte, en el matx de Lliga al Camp Nou contra el Getafe, el porter alemany Marc Andre ter Stegen (foto) va tornar a ser l’estrella de l’encontre. En aquest fet penso que hi ha un aspecte positiu i un altre de negatiu: el primer que, com ha demostrat en un munt d’ocasions, el meta germànic es un home que té un joc amb els peus extraordinari, i el segon, que segurament no hauria de tenir tant de protagonisme en un equip de les característiques del Barça.

Abans de continuar aquest article, vull deixar clara la meva admiració per l’esforç que està fent l’actual entrenador barcelonista, Quique Setién, per reintroduir al conjunt blaugrana aspectes que semblaven oblidats després de les estàncies a la banqueta del Camp Nou de Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde, com per exemple iniciar l’elaboració de les jugades des del darrere i evitar rifar la pilota amb un xut cap a endavant.

No obstant, tot i que la col·laboració del porter en la tasca de pujar l’esfèric controlat des de la defensa ha der ser important, tampoc això hauria de significar que sigui el principal protagonista en aquesta faceta o que sigui el jugador del bloc barcelonista que més passades realitzi al llarg d’un partit, per damunt de futbolistes com Gerard Piqué, Sergio Busquets, Frenkie de Jong, Arthur Melo o Leo Messi.

Però, a més a més, Ter Stegen és protagonista xoc rere xoc per les seves aturades i això penso que encara és més greu. Si recordem els que potser han estat els dos millors Barça de la història, almenys de l’època moderna, els entrenats per Johan Cruyff i Pep Guardiola, els porters, Andoni Zubizarreta en el primer cas i Víctor Valdés en el segon, intervenien molt poc al  llarg d’un encontre, això si, debut als riscos defensius que prenien aquelles esquadres, força vegades havien d’afrontar l’un contra un davant els davanters contraris.

Si no recordo malament, Cruyff, en una de les seves frases cèlebres que va deixar per a la posteritat, va comentar una vegada que el Barça no tenia perquè disposar d’un arquer espectacular, doncs no era necessari per les vegades que hauria d’intervenir, però això si, havia de ser un home molt hàbil alhora de trobar-se sol davant un adversari i, evidentment, comptar amb un excel·lent joc amb els peus.

LES JORNADES MÉS POSITIVES DELS 120 ANYS D’HISTÒRIA DEL FC BARCELONA (4): EL 0 A 5 AL SANTIAGO BERNABÉU

Estiu de 1973: el FC Barcelona va tornar a sumar una temporada decebedora en la qual no va sumar cap títol oficial i ja eren 13 anys sense obtenir el campionat de Lliga. Va ser aleshores quan es va permetre de nou fitxar futbolistes estrangers a Espanya, fet que va aprofitar el llavors president de la institució catalana, Agustí Montal, per contractar el millor jugador del món de l’època, l’holandès Johan Cruyff, que acabava de conquistar amb l’Ajax d’Amsterdam tres Copes d’Europa consecutives.

Cruyff, que per problemes burocràtics no va poder debutar fins a la sisena jornada de Lliga, amb unes actuacions prodigioses, va ser clau perquè el Barça tornés a conquistar el torneig de la regularitat, a més d’una forma espectacular perquè el conjunt que dirigia el també holandès Marinus Michels va aconseguir matemàticament el títol, al Molinón de Gijón, quan encara restaven cinc jornades per al final de la competició.

A part de què aquell campionat sempre serà recordat perquè el club barcelonista va trencar una ratxa negativa de 14 anys sense assolir el títol de Lliga, va passar també a la història per l’extraordinari triomf del bloc de Michels al Santiago Bernabéu, on l’equip blaugrana va vèncer el Real Madrid per un contundent 0 a 5.

Dos gols a la primera part, marcats per Asensi i Cruyff, aquest després de realitzar una jugada individual meravellosa, i tres anotacions més en el segon temps, amb dianes del mateix Asensi, el capità Juan Carlos i el peruà Cholo Sotil, van donar l’històric triomf davant una esquadra blanca que es trobava en el final d’una època, doncs el tècnic serbi Miljan Miljanovic acabava de substituir el mític Miguel Muñoz, que va romandre 14 anys assegut a la banqueta madridista.

En aquella històrica nit, en què Michels no va poder comptar per lesió amb el porter titular Salvador Sadurní, el preparador neerlandès va alinear Pere Valentí Mora, Joaquim Rifé, Antoni Torres, Quique Costas, Jesús Domingo de la Cruz, Juan Carlos Pérez, Marcial Pina, Juan Manuel Asensi, Carles Rexach, Johan Cruyff i Hugo Sotil, entrant posteriorment Manuel Tomé.

A la foto, Sotil fa de cap el 0 a 5 definitiu.

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA REACCIÓ DEL BARÇA COM LA DE L’ANY 2015 ?

Actualment, el FC Barcelona és una societat caòtica: un president, Josep Maria Bartomeu, que actua a batzegades; un secretari tècnic, Éric Abidal, que fa unes declaracions explosives després de ser incapaç de fitxar un davanter centre durant el mercat d’hivern, i una plantilla curta, veterana i descompensada, sobretot després de les lesions de Luis Suárez i l’enèsima d’Ousmane Dembélé.

Tanmateix, ara fa cinc anys, la situació era similar o fins i tot pitjor: l’enfrontament entre el tècnic Luis Enrique Martínez i Leo Messi, la decisió de Bartomeu de destituir com a director tècnic Andoni Zubizarreta, al qual se’l segueix enyorant enormement al Camp Nou, o l’avançament de les eleccions per part del president.

Aquell Barça, que fins aleshores havia realitzat un exercici molt irregular, va tenir una reacció espectacular i es va endur el triplet, el segon en la història de la institució, format per Lliga, Copa del Rei i Champions League.

En aquests moments, potser perquè el nou entrenador Quique Setién sembla que s’està guanyant el vestidor en general i Messi en particular (serà més complicat que pugui aplicar les seves idees en un grup bastant autocomplaent i acostumat aparentment a prendre decisions que no li corresponen), alguns esperen un fet similar al de l’any 2015, evidentment sense possibilitat de triplet perquè el Barça ha estat eliminat a la Copa del Rei, circumstància que, tenint en compte el problemes de plantilla reduïda que té l’entitat, pot ser una notícia positiva per al club.

No obstant, no soc massa optimista per importants diferències amb el que va succeir fa cinc anys: en primer lloc, ja no formen part del planter els llavors capitans Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que van tenir un paper clau per solucionar la crisi; en segon lloc, homes decisius com Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Messi i Suárez compten amb cinc anys més; en tercer lloc, el triplet del 2015 es va assolir fonamentalment per les accions dels tres davanters, l’argentí, l’uruguaià i el brasiler Neymar da Silva, que ja no forma part de la plantilla, i, finalment en quart lloc, perquè, com ja he comentat en l‘anterior paràgraf, tinc seriosos dubtes que els jugadors estiguin disposats a assimilar els mètodes de Setién, sense oblidar les diferències que poden existir entre Leo i Antoine Griezmann o, lògicament, tenint en compte les incidències derivades dels ara lesionats.      

A la foto, Bartomeu i Abidal.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (1)

- Atlético Madrid – Liverpool FC

El vigent campió del torneig, a més de líder destacadíssim de la Lliga anglesa, la qual, llevat d’un desastre, conquistarà per primer cop des de l’any 1990, s’enfronta a l’Atlético de Madrid, que està passant pel seu pitjor període des què Diego Simeone es va convertir l’any 2012 en el seu entrenador.

A favor del Liverpool: només ha cedit un empat en tota la Premier League.

En contra del Liverpool: podria notar l’esforç efectuat fins ara aquesta temporada.

A favor de l’Atlético: el grup de Simeone ha superat bastantes eliminatòries de la Lliga de Campions en què no era el favorit.

En contra de l’Atlético: els blanc-i-vermells estan trobant molt a faltar jugadors com Diego Godín, Lucas Hernández o Antoine Griezmann.

Percentatges: 40%, Atlético; 60% Liverpool.

- Borussia Dortmund – París Saint – Germain

Una de les eliminatòries estel·lars del vuitens de final, doncs els germànics estan en el millor moment de la temporada, sobretot des què ha arribat a Dortmund el jove prodigi noruec Haland, i els francesos, segons molts experts, disposen de la millor plantilla del continent europeu, mentre Neymar da Silva sembla endollat.

A favor del Dortmund: l’atac amb futbolistes com Jaydon Sancho, el veterà Marco Reus o la revelació Erling Braut Haland.

En contra del Dortmund: una campanya terriblement irregular.

A favor del PSG: probablement, el millor planter del món.

En contra del PSG: no ha pogut superar els vuitens de final del torneig els últims tres anys.

Percentatges: 45%, Dortmund; 55%, PSG.

- Atalanta Bergamo – València CF

En aquest cas, protagonitzen l’enfrontament dos clubs que segurament, sobretot en el cas dels italians, debutants aquesta temporada en la competició, ja han complert superant la fase de grups del torneig. El conjunt que dirigeix Albert Celades, pel tema de l’experiència, surt amb el paper de favorit.

A favor del València: va acabar líder d’un dels grups de la mort en la primera fase.

En contra del València: ser el teòric favorit li pot passar factura al bloc de Celades.

A favor de l’Atalanta: res a perdre i moltíssim a guanyar.

En contra de l’Atalanta: sens dubte, la inexperiència.

Percentatges: 45%, Atalanta; 55%, València.

- Tottenham Hotspur – Red Bull Leipzig

D’una banda, el Totteham, que pot veure’s afavorit per l’experiència del seu nou entrenador, José Mourinho, és l’actual sots-campió del torneig, però està realitzant una campanya irregular. D’altra banda, el Leipzig està fent una gran temporada, local i internacional, però li manca experiència en uns vuitens de final.

A favor del Tottenham: les arts, dins i fora del camp, de Mourinho.

En contra del Tottenham: la lesió del seu golejador Harry Kane.

A favor del Leipzig: la gran campanya del davanter internacional Timo Werner.

En contra del Leipzig: un club sense gran bagatge internacional

Percentatges: Tottenham, 60%; Leipzig, 40%.

A la foto, Jürgen Klopp i Diego Simeone, entrenadors del Liverpool i l’Atlético.

LES JORNADES MÉS NEGATIVES DELS 120 ANYS D’HISTÒRIA DEL FC BARCELONA (3): EL DESASTRE D’ATENES

S’ha comentat en un munt d’ocasions que el gran Barça de Johan Cruyff, el Dream Team, va néixer una nit d’abril de 1990, quan el conjunt blaugrana va superar el Real Madrid de la Quinta del Buitre, que acabava de guanyar la seva cinquena Lliga consecutiva, a la final de la Copa del Rei disputada a l’estadi valencià de Mestalla, llavors encara conegut com a Luis Casanova. Molts experts estan d’acord que aquell matx va canviar la història del FC Barcelona i també la del futbol espanyol, doncs el president de la institució catalana, Josep Lluís Núñez, sembla que tenia pensat destituir l’holandès si el Barça perdia aquell xoc.

Pel contrari, també quasi tothom sembla estar d’acord en què el Dream Team va morir en una trista nit d’Atenes el maig de 1994, fa més de 25 anys, quan el bloc de Cruyff va ser derrotat, golejat i humiliat per l’AC Milan de Fabio Capello en la final de la Lliga de Campions disputada a l’estadi Olímpic de la capital grega, dos anys més tard que l’entitat catalana assolís a l’estadi londinenc de Wembley la seva primera Copa d’Europa contra la UC Sampdoria.

Quatre dies abans de la gran final, el Barça havia conquistat la seva quarta Lliga espanyola consecutiva després d’una duríssima lluita contra el Deportivo de la Coruña, mentre el Milan ja feia setmanes que havia aconseguit el títol de l’Scudetto, per la qual cosa, el conjunt llombard va poder preparar plàcidament i amb molt de temps l’encontre.

A més, en l’entorn barcelonista, que històricament havia estat sempre negatiu i pessimista, es respirava un ambient excessivament triomfalista i, per exemple, Cruyff va comentar que mentre el seu grup disposava de Romário de Souza, el Milan tenia Marcel Desailly, al mateix temps que el davanter búlgar Hristo Stoitxkov va dir que, si al terreny de joc es trobava el mateix Desailly o Jean – Pierre Papin, els hi recordaria que la seva selecció havia eliminat la de França en la fase de classificació del Mundial dels Estats Units, que estava a punt de començar.

En aquella nit d’Atenes, Capello, un tècnic recordat per un futbol conservador, especulatiu, extremadament tàctic i poc imaginatiu, però molt pràctic, li va donar una autèntica lliçó a Cruyff, un entrenador innovador i visionari, que apostava fermament per un joc ofensiu. Dos gols a la primera part de Daniele Massaro i altres dos al segon temps de Dejan Savicevic i Desailly, que irònicament va ser la gran estrella de la final, van abatre un Barça gris, enfonsat i sense idees. 

Després de la derrota, Cruyff va decidir donar la baixa a futbolistes emblemàtics del Dream Team com Andoni Zubizarreta, Eusebio Sacristán o Julio Salinas, mentre Michael Laudrup va decidir fitxar pel Real Madrid. L’holandès romandria encara dos anys més a la banqueta del Camp Nou, però res va tornar a ser el mateix.

A la foto, els capitans José Mari Bakero i Mauro Tassotti se saluden abans de la final.

BARÇA: DE RIDÍCUL EN RIDÍCUL

La veritat és que em sap greu perquè penso que Josep Maria Bartomeu és un president, a diferència del seu predecessor i amic Sandro Rosell, que ha sabut rectificar en alguns aspectes i ha realitzat coses força positives, com per exemple en la faceta econòmica, pel que fa a les seccions i sobretot quant al futbol femení, sense oblidar que sota el seu mandat el primer equip de futbol ha assolit quatre Lligues, quatre Copes del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, destacant el triplet de l’any 2015, amb Luis Enrique Martínez d’entrenador.

Tanmateix, el que està succeint els últims temps amb el futbol masculí professional està suposant un ridícul rere l’altre i en aquest article només indico el que ha tingut lloc des del passat estiu:

El fitxatge frustrat de Neymar da Silva. Alguns futbolistes de la plantilla barcelonista, com Luís Suárez, Gerard Piqué, que es va presentar voluntari per abaixar-se el sou per facilitar l’operació, i, de manera molt especial, Leo Messi van demanar a la junta directiva, fins i tot d’alguna manera exigir en el cas de l’argentí, que Neymar tornés al Camp Nou, malgrat que el brasiler havia deixat dos anys abans el club de mala manera i denunciant la institució. A pesar de l’aparent insistència en el seu fitxatge i de fer-se força públiques les negociacions amb el París Saint – Germain, el davanter va continuar al Parc dels Prínceps.   

L’oferta a Xavi Hernández per fer-se càrrec de l’equip. Arran de l’eliminació del Barça a les semifinals de la Supercopa d’Espanya, a l’Aràbia Saudita contra l’Atlético de Madrid, Josep Maria Bartomeu, després de no fer-ho el passat estiu, quan semblava el més correcte, va decidir destituir com a entrenador Ernesto Valverde i va enviar el CEO Òscar Grau i el secretari tècnic Éric Abidal a la veïna Quatar per intentar fitxar Xavi, actual entrenador d’Al – Sadd. Finalment, el de Terrassa, molt lligat al precandidat a les eleccions presidencials Víctor Font, va denegar l’oferiment, com després ho faria també Ronald Koeman.

La recerca d’un davanter centre. La greu lesió de Suárez, que no podrà tornar als terrenys de joc fins a la fase final de la temporada, va portar la secretaria tècnica a intentar contractar un atacant i es va parlar sobretot del davanter del València Rodrigo Moreno (foto), però, quan l’operació semblava encaminar-se a acabar bé, finalment l’hispano-brasiler no s’ha convertit en nou jugador del Barça, descartant-se el fitxatge d’un altre futbolista. Mentrestant, i de manera bastant estranya, es va decidir traspassar Carles Pérez al Roma, per la qual cosa, en aquests moments, doncs Ousmane Dembélé ha tingut la seva enèsima recaiguda, la plantilla de Quique Setién només compta amb tres atacants nats: Messi, Antoine Griezmann i el joveníssim Ansu Fati.

ARA LA MASIA SERVEIX PER FER CALAIX ?

Ja fa bastants anys que el primer equip del FC Barcelona compta escassament amb els joves de la pedrera, després del transcurs de la millor època de la història del club, la que va tenir lloc amb Pep Guardiola i Tito Vilanova a la banqueta del Camp Nou i que va comptar amb un munt de jugadors de la Masia, com Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, Pedro Rodríguez o Leo Messi.

En el recentment finalitzat mercat d’hivern, l’entitat catalana ha cedit o traspassat Carles Aleñà (foto), un dels comptadíssims futbolistes que va ascendir al primer equip amb Ernesto Valverde d’entrenador, al Real Betis; Carles Pérez, que va disposar de força minuts a començaments de l’actual campanya, a l’AS Roma; Alejandro Marqués al Juventus FC, encara que en aquest cas mitjançant un acord per al qual Matheus Pereira ha fet el camí invers, i Abel Pérez, una de les promeses més prometedores dels conjunts base, a l’Sporting de Braga, club del qual ha estat fitxat el jove i, pel moment, desconegut Francisco Trincao, en una operació com a mínim estranya.

És ara la gran raó de ser de la Masia simplement fer calaix i quadrar el pressupost ? Doncs observades les últimes accions de la junta directiva, això sembla. Menys mal, però, que el nou tècnic, Quique Setién, sembla comptar amb jugadors com Ricky Puig o Àlex Collado i ha convertit Ansu Fati en titular indiscutible, tot i que la jove promesa d’origen guineà rarament deixarà el Barça perquè compta amb la fortuna d’estar representat per Rodrigo Messi, germà de la gran estrella de la plantilla barcelonista.

ELS ANTI-CRUYFFISTES ESTAN CONTENTS

Sempre he considerat una part molt important de l’entorn del FC Barcelona, a part de dens, complicat i de vegades irrespirable, també força masoquista.

D’aquesta manera, per exemple, no s’entendria perquè Sandro Rosell va arrasar a les eleccions de l’any 2010 com a principal oposició a la candidatura continuista de Joan Laporta, amb el qual, en els dos últims anys del seu mandat presidenciable, el FC Barcelona, de la mà de Pep Guardiola, va guanyar dues Lligues, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de clubs, amb el triplet de la temporada 2008 / 2009 i el sextet de l’any 2009.

Un altre signe de masoquisme és el munt d’anti-cruyffistes que existeixen en aquest entorn, tenint en compte que l’holandès, amb tots els seus defectes, que en tenia i bastants, va canviar la història de la institució catalana, que va passar de ser un club perdedor, victimista i molt fràgil mentalment a una entitat guanyadora, optimista i amb una sòlida mentalitat en els moments importants.

A més Cruyff, que va tenir una trajectòria de cinc anys com a futbolista bastant irregular, però amb una primera temporada que podríem qualificar d’excepcional, doncs les seves sublims actuacions van permetre al Barça assolir la seva primera Lliga en 14 anys, va ser el tècnic que li va donar la primera Copa d’Europa al club i encara ostenta la marca de permanència com a entrenador, vuit anys concretament.

Els anti-cruyffistes són per extensió també anti-guardiolistes, malgrat que el tècnic de Santpedor, que igualment té força defectes, va conquistar en els seus quatre anys a la banqueta del Camp Nou tres Lligues, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de clubs, un total de 14 títols de 18 possibles, una autèntica passada.

Després dels passos a la banqueta de Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde, que es van allunyar clarament de la filosofia imperant els últims temps al Camp Nou, ha arribat un ortodox del Cruyffisme: Quique Setién (foto). El tècnic càntabre ha iniciat la seva experiència blaugrana d’una forma una mica irregular i la derrota a Mestalla contra el València, en encontre de Lliga, ha provocat que els detractors de l’anomenat ADN Barça, aparentment contents, hagin comentat coses com que el sistema està passat de moda, que els contraris ja se’l coneixen de memòria o que el bloc barcelonista ataca com un equip d’handbol.

Jo els hi diria a tots aquests detractors que la filosofia que Cruyff va instaurar a finals de la dècada dels 80 del passat segle a l’entitat catalana és quasi imbatible i insuperable, sempre i quan, però, hi tinguin lloc aspectes com una bona preparació física, una profunda concentració, que la pilota rodi a una gran velocitat i, una cosa molt important, que els jugadors estiguin motivats per portar-la a terme, situació que actualment tinc molts dubtes de què es produeixi.

ATLÉTICO DE MADRID: ESTÀ A PROP LA FI DEL CHOLISME ?

Crec que avui ningú dubta que, juntament amb el mític Luis Aragonés, Diego Cholo Simeone (foto) ha estat el millor entrenador de la història de l’Atlético de Madrid.

Quan el tècnic argentí es va convertir en entrenador blanc-i-vermell l’any 2012, l’entitat madrilenya era un club perdut, inestable i en crisi pràcticament permanent, la qual, molt d’en tant en tant, tenia algun parèntesi, com quan amb Quique Sánchez Flores de preparador es van guanyar l’Europa League i la Supercopa europea de l’any 2010.

Amb Simeone a la banqueta, primer del Vicente Calderón i més tard del Wanda Metropolitano, l’Atlético ha conquistat un campionat de Lliga, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Europa League i dues Supercopes d’Europa, a més disputar dues finals de la Champions League, torneig en què el conjunt blanc-i-vermell s’ha convertit en un clàssic. 

Tanmateix, i la temporada passada ja hi van tenir lloc signes preocupants, sembla que l’anomenat Cholisme va a la baixa i, curiosament, aquesta circumstància s’està produint en un període en què l’entitat matalassera compta amb unes plantilles extraordinàries, tot i que s’ha de tenir en compte també que el passat estiu van marxar del Wanda jugadors emblemàtics com Diego Godín, Lucas Hernández i Antoine Griezmann, que van fitxar respectivament per l’Inter de Milà, el Bayern de Munic i el FC Barcelona. 

L’actual exercici de l’equip de Simeone està sent força decebedor, doncs el conjunt blanc-i-vermell es troba fora de les places que porten a la Lliga de Campions, ha estat eliminat als setzens de final de la Copa del Rei per la modestíssima Cultural Lleonesa, club de segona divisió B, i ha perdut la final de la Supercopa d’Espanya davant el Real Madrid a l’Aràbia Saudita, sense oblidar que només va poder accedir als vuitens de final de la Champions League com a segon de grup.

Molts ara ens preguntem: està a prop la fi del Cholisme ?