MUNDIAL 2014: L’ESTRANYA ELIMINACIÓ D’ITÀLIA

La selecció italiana, quatre vegades campiona del món, ha protagonitzat diferents decepcions al ser eliminada a la primera fase de la Copa del Món, com a Anglaterra 1966, després de perdre contra la modestíssima Corea del Nord; a Alemanya 1974, quan una de les millors generacions del futbol italià arribava al seu final, o a Sud-àfrica 2010, quan l’Squadra Azzurra defensava el títol conquistat quatre anys abans a l’estadi Olímpic de Berlín. Tanmateix, allò que no és gens normal és que el combinat transalpí quedi fora a les primeres de canvi en dos campionats consecutius.

Però el més sorprenent és que aquesta Itàlia de Cesare Prandelli (foto), que acaba de presentar la seva dimissió com a seleccionador, aixecava molt bones expectatives per diferents motius: en primer lloc, per la gran Eurocopa que va disputar fa dos anys a Polònia i Ucraïna, on va jugar la final; en segon lloc, per una fase de classificació extraordinària, en què a penes va tenir problemes per aconseguir el passaport al Brasil; en tercer lloc, per l’enorme qualitat de futbolistes com Gianluigi Buffon, que ha disputat el seu cinquè Mundial; Giorgio Chiellini, Daniele de Rossi, Andrea Pirlo, Claudio Marchisio o el polèmic Mario Balotelli, i finalment, en quart lloc, pel seu debut en l’actual Mundial contra Anglaterra, on la imatge de l’equip italià va ser extraordinària.

No obstant, després de la convincent victòria davant els anglesos, en un dels partits més atractius d’aquest Mundial de Brasil, el bloc de Prandelli ha estat superat per la sorprenent Costa Rica, una de les grans revelacions de la fase de grups del certamen, i la sempre combativa, sòlida i dura Uruguai.

No hi trobo motius clars per explicar l’eliminació de l’Squadra Azzurra, però algunes causes podrien ser la profunda crisi que viuen els clubs italians, que finalment hi ha pogut repercutir en el combinat nacional; el fluix rendiment d’homes clau com el mític Pirlo o Balotelli, l’absència per lesió d’un jugador de la qualitat de Riccardo Montolivo o l’escassa experiència dels representants de la nova generació formada per futbolistes com Matteo Darmian, Marco Verratti, Alesio Cerci, Lorenzo Insigne o Ciro Immobile. 

ANÈCDOTES DELS MUNDIALS: EL MAL DIA DE RAMÓN QUIROGA (ARGENTINA 1978)

Ramón Quiroga (foto) va néixer a la localitat argentina de Rosario, però es va nacionalitzar peruà i va ser internacional amb la selecció andina, amb la qual es va presentar a la Copa del Món de 1978, en què el seu país de naixement n’era l’amfitrió. El porter era una de les estrelles del combinat blanc-i-vermell, juntament amb Teófilo Cubillas i Hugo Cholo Sotil.

Perú es va convertir en una de les revelacions del Mundial durant la primera fase (va vèncer Escòcia i Iran i va empatar davant Holanda) i es va classificar per a la segona lligueta, on el conjunt andí no va estar tan afortunat i va perdre els dos primers partits davant Brasil i Polònia. Ja eliminada, s’havia d’enfrontar a Argentina en la tercera i última jornada, en què l’Albiceleste estava obligada a guanyar per quatre gols de diferència, doncs Brasil, que ja havia completat tots els encontres del grup, disposava de millor goal – average.

Argentina no només va fer els quatre gols necessaris, sinó que en va aconseguir sis, per mediació de Mario Kempes (2), Alberto Tarantini, Leopoldo Luque (2) i René Houseman. El mal dia que va tenir Quiroga i el fet que jugués contra la selecció del seu país de procedència van aixecar enormes suspicàcies, les quals perduren durant els nostres dies. Posteriorment, en un altre polèmic partit, l’equip que dirigia César Luis Menotti es va imposar a Holanda a la final. 

XAVI HERNÁNDEZ: POSSIBLE ADÉU AL BARÇA DEL MILLOR JUGADOR CATALÀ DE LA HISTÒRIA



Josep Samitier, Ricardo Zamora, Antoni Ramallets, Joan Segarra, Marià Gonzalvo, Estanislau Basora, Carles Rexach, Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Pep Guardiola, Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué i Sergio Busquets són alguns dels millors jugadors de la història del futbol català, però penso que tots ells són superats per Xavi Hernández, a qui a més considero el segon millor futbolista de la història del FC Barcelona, només per darrere de Leo Messi i per davant d’autèntics mites com, a part dels homes ja significats, Laszlo Kubala, César Rodríguez, Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona, Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov, Romário da Souza, Luis Figo, Ronaldo Nazário da Lima, Rivaldo Vítor Borba, Ronaldinho de Assis, Samuel Eto’o o Andrés Iniesta.

Encara que la notícia no és 100% oficial, Xavi sembla que abandonarà aquest estiu la institució catalana, a la qual ha dedicat gran part de la seva vida, en què ha jugat 16 temporades al primer equip i amb la qual ha assolit 7 campionats de Lliga (1999, 2005, 2006, 2009, 2010, 2011 i 2013), 2 de la Copa del Rei (2009 i 2012), 6 Supercopes d’Espanya (2005, 2006, 2009, 2010, 2011 i 2013), 3 Lligues de Campions (2006, 2009 i 2011), 2 Supercopes d’Europa (2009 i 2011) i 2 Mundials de Clubs (2009 i 2011). A més, Xavi ha conquistat amb la selecció espanyola, amb la qual ha jugat més de 100 partits i ha actuat en 3 Europeus i 4 Copes del Món, 2 Eurocopes (2008 i 2012) i un Mundial (2010).

La excel•lent trajectòria futbolística professional del centrecampista de Terrassa es podria dividir en dues parts: la primera entre 1998 i 2007 i la segona entre 2008 i 2014.

1998 – 2007. Xavi debuta en el primer equip barcelonista de la mà de Louis van Gaal a la Supercopa d’Espanya de l’estiu de 1998, la qual el Barça perd davant el Mallorca. Durant aquesta etapa, el migcampista només guanya un títol, la Lliga 1998 / 1999, i es parla d’ell com un jugador amb una tècnica extraordinària, però també com un home que arrisca poc, en un període en què abusava de la passada curta i horitzontal, amb escàs caràcter, poc lideratge i a l’ombra de diferents futbolistes com Figo, Rivaldo, Ronaldinho o Eto’o, pel que fa al Barça, i de Fernando Hierro o Raúl González, pel que respecta a la selecció.

2008-2014. Durant l’Eurocopa de 2008, organitzada per Àustria i Suïssa, Luis Aragonés atorga el lideratge de la selecció a jugadors com Iker Casillas, Iniesta o Xavi. Espanya obté el seu primer títol en 44 anys i el mig de Terrassa és elegit el millor futbolista del torneig. El que podríem considerar el nou Xavi continuarà aquesta dinàmica positiva amb l’inoblidable Barça de Pep Guardiola i amb la selecció preparada per Vicente del Bosque. El jugador vallesà arrisca en la passada llarga i vertical, mostra una mentalitat sòlida i guanyadora, és converteix en un dels inqüestionables líders del club blaugrana, amb Valdés, Puyol, Iniesta i Messi, i es manté com un dels homes forts de la selecció.

Si no hi cap sorpresa, Xavi marxarà a l’exòtic futbol del Quatar per posar punt i final a la seva brillant i sensacional carrera i és el tercer capità que potser deixa el Camp Nou aquest any, després de les marxes de Valdés i Puyol. 

ANÈCDOTES DELS MUNDIALS: ELS DOS GOLS DE MARADONA A ANGLATERRA (MÈXIC 1986)

A començaments de la dècada dels 80, el conflicte de les illes Maldives va provocar una guerra entre l’Argentina, que havia ocupat el territori que reivindicava com a propi, i el Regne Unit, metròpoli d’aquesta zona de l’Atlàntic sud. Els britànics, aleshores governats per la fèrria primera ministra conservadora Margaret Thatcher, no van tenir massa problemes per vèncer el seu adversari, derrota que va acabar significant la fi de la cruenta i sanguinària dictadura que havia instaurat Jorge Rafael Videla al país sud-americà.

Pocs anys més tard de l’enfrontament bèl•lic, Argentina i, en aquest cas, Anglaterra es van trobar en els quarts de final del Mundial de 1986, disputat a Mèxic. En un període en què el record de la guerra era encara molt viu, l’equip albiceleste es va prendre el matx com una espècie de revenja, malgrat que a l’estat sud-americà havia arribat ja la democràcia. Diego Armando Maradona va ser el gran protagonista de l’encontre al fer els dos gols de la seva selecció, el primer aconseguit clarament amb la mà, en allò que ell va qualificar com “la mà de Déu”, i el segon arran d’una excel•lent i espectacular jugada, quan, després de fer-se amb l’esfèric al mig del camp, va anar regatejant tots els adversaris anglesos que li van sortir al pas, inclòs el porter Peter Shilton. Més tard, Gary Lineker va retallar diferències, però Argentina es va classificar per a les semifinals.

Amb Maradona com a gran estrella, Argentina, aleshores sota la direcció tècnica de Carlos Salvador Bilardo, va superar Bèlgica en semifinals, gràcies a dos gols més del llavors jugador del Nàpols, i va vèncer Alemanya Occidental a la final disputada a l’estadi Azteca de Mèxic DF. Era el segon títol mundial del combinat albiceleste. 

MUNDIAL 2014: 10 RAONS PER EXPLICAR LA DEBACLE D’ESPANYA

Tal com li va succeir a França al Mundial 2002, organitzat per Corea del Sud i el Japó, i a Itàlia fa quatre anys a Sud-àfrica, Espanya ha estat eliminada en la fase de grups de la Copa del Món del Brasil malgrat participar-hi com a vigent campiona. Els 10 motius del desastre poden ser els següents:

La decadència del FC Barcelona. L’època més gloriosa de la història de la selecció espanyola ha coincidit amb la millor era de tots els temps del Barça, que ha estat durant aquests darrers anys la base del combinat espanyol. Quan l’equip blaugrana ha entrat clarament en crisi, ho ha fet també el conjunt estatal.

Futbolistes en un estat de forma alarmant. Homes com Iker Casillas (foto), suplent aquesta temporada en la majoria de partits del Real Madrid; Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Xabi Alonso, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas o Pedro Rodríguez han arribat al Brasil en un nivell físic lamentable.

Presència de jugadors que han patit lesions importants. Alba ha tingut continuats problemes físics la darrera temporada i ha jugat pocs partits per aquesta circumstància; Alonso s’ha passat gran part de l’exercici inactiu i Diego Costa, la gran aposta entre els jugadors novells, ha arribat al Mundial després de patir tres lesions consecutives.

Manca de motivació per seguir guanyant. Estem parlant de jugadors que molts d’ells han guanyat els títols de Lliga, Copa del Rei, Champions League, Mundial i Eurocopa. Encara que alguns experts considerin que mai guanyar provoca cansament, la motivació no és la mateixa que quan hi ha fam per engrandir el palmarès.

Excés de conservadurisme. Vicente del Bosque s’ha endut al Brasil 17 jugadors que es van proclamar campions del món a Johannesburg. És a dir, només sis futbolistes no havien estat presents a Sud-àfrica.

Temor a no ser just. Això ja ha succeït amb el Barça, que segurament està portant a terme una necessària renovació del planter amb dos anys de retard. És possible que Del Bosque pensés que era injust, després de tot el que han donat al futbol espanyol, deixar a casa homes com Casillas, Alonso, Xavi o David Villa.

Cansament dels jugadors dels dos equips de Madrid. Els integrants de les plantilles del Real Madrid i l’Atlético de Madrid, que en aquest segon cas han realitzat un temporada molt dura, van estar actius fins el 24 de maig, quan van disputar la final de la Lliga de Campions. Aquest és un motiu que per exemple pot explicar el mal rendiment de Sergio Ramos, que va acabar de manera excel•lent la temporada de clubs.

Manca de valentia per apostar per jugadors secundaris. Vistes les circumstàncies, potser el seleccionador hagués hagut d’apostar per futbolistes com Juanfran Torres, Santi Cazorla o Coke Resurrección

El tarannà de Del Bosque. El tipus de caràcter del tècnic castellà és adient quan la situació és positiva, però quan les coses van mal dades, no sembla que sigui el tarannà més adequat per dirigir un grup.

Els rivals també compten. Holanda, vigent sots-campiona mundial, va fer contra Espanya una esplèndida segona part, amb jugadors sensacionals com els veterans Arjen Robben i Robin van Persie, mentre potser estem davant de la millor Xile de la història, amb extraordinaris futbolistes com Claudio Bravo, Arturo Vidal o Alexis Sánchez. 

ANÈCDOTES DELS MUNDIALS: EL MARACANAÇO (BRASIL 1950)



Brasil, actual amfitrió del campionat mundial i el país on es viu amb més passió i intensitat el futbol, va organitzar per primer cop la Copa del Món l’any 1950. Abans d’arribar el partit decisiu, la Canarinha havia realitzat un torneig excel•lent i, per exemple, ja en la lligueta final de la competició, havia golejat Suècia (7-1) i Espanya (6-1).

El rival de la Seleçao en el darrer matx de la fase final, única vegada que s’ha fet servir aquest format en un Mundial, en va ser Uruguai, equip dirigit per Juan López i vencedora del primer campionat del món de la història, l’any 1930. El conjunt celeste havia cedit un empat davant el combinat espanyol (2-2) i havia guanyat amb molts problemes Suècia (3-2).

Com la selecció d’Uruguai, com ja s’ha indicat, només havia igualat amb Espanya i, per tant, comptava amb un punt menys, al combinat de Brasil li servia l’empat per alçar el seu primer trofeu de campió del món. El majestuós estadi de Maracaná, a Rio de Janeiro, va doblar pràcticament la seva capacitat i els espectadors van arribar a un estat de gran eufòria quan, ja en el transcurs del segon temps, Albino Friaça va avançar l’equip local al marcador, fet que obligava el seu rival a marcar dos gols, cosa que va aconseguir mitjançant les anotacions de Juan Alberto Schiaffino i Alcides Ghiggia (foto). Uruguai es proclamava bicampiona mundial i tot Brasil entrava en una profunda depressió, de la qual no en va sortir fins vuit anys més tard, quan va coronar-se per primer cop a Suècia.

ANÈCDOTES DELS MUNDIALS: EL GOL FANTASMA DE GEOFF HURST (ANGLATERRA 1966)

Molts han estat els campionats del món en què la polèmica arbitral, sobretot pel que fa a la direcció de partits en què hi jugava la selecció amfitriona, ha estat una de les protagonistes del certamen i es podrien posar d’exemples, de forma molt especial, els torneigs portats a terme el 1934 a Itàlia o el 1978 a Argentina, però potser el més recordat en aquest sentit és el que el 1966 va organitzar Anglaterra.

Ja en quarts de final, hi va tenir lloc un important escàndol quan al matx disputat entre els amfitrions i Argentina, i el qual es va posar molt complicat per als interessos d’Anglaterra, el defensa de l’Albiceleste Antonio Rattín va ser expulsat, marcant l’equip d’Alf Ramsey l’únic gol de l’encontre quan els sud-americans ja actuaven només amb 10 homes.

Tanmateix, el fet més polèmic es va produir a la final, que Anglaterra i Alemanya van disputar a l’estadi de Wembley. Helmut Haller va avançar el combinat germànic, Geoff Hurst i Martin Peters van remuntar i, en l’últim minut, Wolfgang Weber va forçar la pròrroga. En el temps extraordinari, Hurst va realitzar un fort xut que es va estavellar al travesser de la porteria alemanya i posteriorment l’esfèric va votar a prop de la línia, assenyalant l’àrbitre el centre del camp malgrat que, després de 48 anys, mai s’ha pogut comprovar si la pilota va entrar o no en la porteria defensada per Hans Tilkowski. Més tard, el mateix Hurst, l’únic futbolista de la història en haver fet un hat – trick en una final de Mundial, va aconseguir el 4 a 2 definitiu. 

MUNDIAL 2014: LA REPRESENTACIÓ CATALANA

Catalunya encara no compta amb selecció nacional oficial, però almenys al campionat del món del Brasil hi participaran cinc futbolistes catalans: Jordi Alba, Sergio Busquets, Cesc Fàbregas, Xavi Hernández i Gerard Piqué.

Alba

Lloc de naixement: l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).
Demarcació: defensa.
Trajectòria professional: València CF i FC Barcelona.
Títols professionals: 1 Lliga i 1 Supercopa d’Espanya (Barça) i 1 Eurocopa (Espanya).
Participació en Mundials: Brasil 2014.
A favor: el record del seu excel•lent rendiment en la passada Eurocopa.
En contra: les continuades lesions que l’última temporada ha tingut amb el Barça.

Busquets

Lloc de naixement: Badia del Vallès (Vallès Occidental).
Demarcació: centrecampista.
Trajectòria professional: FC Barcelona.
Títols professionals: 4 Lligues, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs (Barça) i 1 Eurocopa i 1 Mundial (Espanya).
Participació en Mundials: Sud-àfrica 2010 i Brasil 2014.
A favor: un dels migcampistes més complets del món.
En contra: el munt de partits que ha disputat els últims 6 anys.

Fàbregas

Lloc de naixement: Arenys de Mar (Maresme).
Demarcació: centrecampista.
Trajectòria professional: Arsenal FC i FC Barcelona.
Títols professionals: 1 Copa i 1 Supercopa d’Anglaterra (Arsenal), 1 Lliga, 1 Copa del Rei i 1 Supercopa d’Espanya (Barça) i 2 Eurocopes i 1 Mundial (Espanya).
Participació en Mundials: Alemanya 2006, Sud-àfrica 2010 i Brasil 2014.
A favor: la seva polivalència.
En contra: el seu decebedor pas pel Barça.

Xavi (foto)

Lloc de naixement: Terrassa (Vallès Occidental).
Demarcació: centrecampista.
Trajectòria professional: FC Barcelona.
Títols professionals: 8 Lligues, 2 Copes del Rei, 6 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs (Barça) i 2 Eurocopes i 1 Mundial (Espanya).
Participació en Mundials: Corea del Sud i Japó 2002, Alemanya 2006, Sud-àfrica 2010 i Brasil 2014.
A favor: una tècnica extraordinària i una gran experiència
En contra: els dubtes pel que fa a l’aspecte físic.


Piqué

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Demarcació: defensa.
Trajectòria professional: Manchester United i FC Barcelona.
Títols professionals: 1 Lliga, 1 Copa de la Lliga i 1 Lliga de Campions (MU), 4 Lligues, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs (Barça) i 1 Eurocopa i 1 Mundial (Espanya).
Participació en Mundials: Sud-àfrica 2010 i Brasil 2014.
A favor: si està bé, un dels millors centrals del món.
En contra: les tres darreres campanyes han estat bastant irregulars.

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: ANDONI ZUBIZARRETA

Comunitat: Euskadi.

Any de naixement: 1961.

Lloc de naixement: Vitòria - Gasteiz.
Demarcació: porter.
Clubs: CD Alavés, Athletic Club Bilbao, FC Barcelona i València CF.
Eurocopes disputades: 1984, 1988 i 1996.
Mundials disputats: 1986, 1990, 1994 i 1998.
Títols de clubs: 6 Lligues espanyoles, 3 Copes espanyoles, 4 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa i 1 Supercopa d’Europa.

El millor: actuació en 4 Mundials

Zubizarreta, un dels millors porters de la història del futbol espanyol, va estar present en 4 Copes del Món: Mèxic 1986, amb Miguel Muñoz; Itàlia 1990, amb Luis Suárez; Estats Units 1994, amb Javier Clemente, i França 1998, de nou amb el tècnic de Barakaldo, el preparador que l’havia dirigit a l’Athletic Club de Bilbao i potser l’entrenador més important en la seva carrera.

El pitjor: el comiat del Barça

Després de guanyar 2 Lligues i una Copa del Rei amb l’Athletic Club, Zubizarreta va fitxar pel FC Barcelona l’any 1986 i va romandre 8 anys al Camp Nou. Malgrat que va ser quasi sempre el porter titular del Dream Team, Johan Cruyff mai va sentir una especial empatia amb el meta basc, al qual va acomiadar al mateix aeroport d’Atenes arran de la terrible derrota en la final de la Champions de 2004. 

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: ANTONI RAMALLETS

Comarca: Alt Penedès.

Any de naixement: 1924.

Lloc de naixement: Vilafranca del Penedès.
Demarcació: porter.
Clubs: RCD Mallorca, CD San Fernando, Real Valladolid i FC Barcelona.
Mundials disputats: 1950.
Títols de clubs: 6 Lligues, 5 Copes, 3 Copes Eva Duarte, 2 Copes de Fires i 2 Copes Llatines.

El millor: el Mundial de 1950

Moltes coses positives es poden dir del que ha estat, juntament amb Víctor Valdés, el millor porter de les històries del FC Barcelona i el futbol català, com per exemple la seva llarga i extraordinària època a l’entitat blaugrana. No obstant, el Mundial de 1950, disputat al Brasil, va ser potser el punt àlgid del porter de Vilafranca del Penedès, certamen en què Espanya va acabar en 4a posició.

El pitjor: la final de la Copa d’Europa de 1961

Quan ja era un home força veterà i estava a punt de retirar-se, Ramallets, que havia guanyat 2 Copes Llatines amb el Barça, va disputar la final de la Copa d’Europa contra el Benfica, a l’estadi Wandkorf de Berna. El conjunt català va perdre de forma llastimosa aquella final, en què va fer un munt de pals, i el porter de l’Alt Penedès no va tenir una jornada especialment afortunada. 

MUNDIAL 2014: ASPECTES A FAVOR I EN CONTRA PERQUÈ ESPANYA RENOVI EL TÍTOL

A favor

Una enorme qualitat. La selecció de Vicente del Bosque (foto) compta, segons la meva opinió, juntament amb l’Alemanya de Joachim Löw, amb l’equip de més classe i qualitat dels 32 participants a la Copa del Món, amb jugadors il•lustres com Iker Casillas, Gerard Piqué, Sergio Ramos, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, David Silva o Fernando Torres.

El centre del camp. Futbolistes com els citats Busquets, Xavi, Iniesta i Silva, a més de Santi Cazorla, Cesc Fàbregas, Juan Mata i Coke Resurrección, una de les grans revelacions de l’última temporada, formen molt probablement em millor mig camp del món.

La mentalitat guanyadora. Pel que fa a l’aspecte mental, no sembla ara per ara que cap equip sigui superior a Espanya, que sap afrontar perfectament els partits igualats i decisius.

Em contra

Quatre anys més. Homes decisius en el títol de Sud-àfrica, com Casillas, Xavi, Iniesta o David Villa, tenen quatre anys més i tots ells, amb l’excepció del centrecampista manxec, es troben ja en la part final de la seva carrera.

L’estat de forma dels jugadors del FC Barcelona. Els representants del Barça a la selecció, concretament Piqué, Jordi Alba, Busquets, Xavi, Iniesta, Fàbregas i Pedro Rodríguez, apunten tots ells a titulars i acaben de finalitzar una temporada molt complicada amb el seu club, sobretot quant a l’aspecte físic.

El potencial dels rivals. Brasil, en el paper d’amfitriona, es un equip molt difícil de superar, tal com es va poder observar l’any passat en la final de la Copa de les Confederacions, quan va vèncer clarament Espanya; Itàlia ha guanyat amb experiència després de jugar fa dos anys la final de l’Eurocopa, que va perdre davant el combinat de Del Bosque; Alemanya compta amb un planter d’una qualitat extraordinària i Argentina té un enorme poder ofensiu. 

ELS PRINCIPALS CAMPIONS DE COPA EUROPEUS

Bayern Munic

Si no fos per la debacle que va viure a l’Allianz Arena, pel que fa a les semifinals de la Champions League, davant el Real Madrid, la primera temporada de Pep Guardiola al Bayern es podria qualificar d’excel•lent, doncs l’esquadra de Munic, després de perdre la Supercopa d’Alemanya contra el Borussia de Dortmund, precisament l’equip al qual ha batut en la final de la Copa, ha conquistat, per ordre cronològic, la Supercopa d’Europa, el Mundial de Clubs, la Bundesliga, títol que va assolir quan encara restaven set jornades per al final del campionat, i la Pökal.

Arsenal FC

Abans d’iniciar-se la temporada recentment finalitzada, el tècnic alsacià Arséne Wenger va comentar que abandonaria l’Arsenal si no guanyava cap títol. Després d’una llarga etapa sense aconseguir alçar un trofeu, aquest any l’entitat londinenca ha assolit la Cup, arran de remuntar en la final un 0 a 2 advers davant el sorprenent Hull City. Per tant, Wenger, que porta a la banqueta dels Gunners des de 1998, continuarà a l’Emirates Stadium. Campanya força regular del conjunt del nord de Londres, que ha realitzat una acceptable Premier League.

En Avant Guingamp

Desenllaç molt sorprenent a la Copa francesa, que ha acabat guanyant el modest equip del Guingamp, club entrenat pel tècnic Jocelyn Gourvennec i que ha conquistat el segon títol de la seva història, després d’imposar-se en una final totalment bretona a l’Stade Rennes que dirigeix l’expreparador de la Real Sociedad Philippe Montanier, que ha tingut un retorn a França molt irregular.

PEC Zwolle

Si el campió de la Copa de França ha estat una important sorpresa, més inesperat encara ha resultat el vencedor de la Copa d’Holanda, el modest PEC Zwolle, que ha guanyat el seu primer títol de la història. No obstant, més que el triomf en sí, allò més inversemblant ha estat de la manera com el conjunt que entrena Ron Jans ha obtingut el torneig, arran de vèncer en la final, per un contundent 5 a 1, el poderós Ajax de Frank de Boer.

SSC Nàpols

Rafa Benítez (foto), un dels entrenadors espanyols amb un palmarès més brillant dels últims temps, ha aconseguit el seu primer títol a Itàlia al conquistar la Coppa, en una temporada molt regular en què el club de la Campània ha obtingut la tercera posició de la Sèrie A i per tant disputarà la pròxima fase prèvia de la Lliga de Campions. L’equip napolità va superar en la final el Fiorentina, una altra esquadra que ha realitzat una bona campanya, però que s’ha quedat a les portes tant d’aquest títol com de la classificació per a la Champions League.

Benfica SL

Campanya extraordinària de l’equip de Lisboa que dirigeix Jorge Jesús, en la qual ha aconseguit la Lliga i la Copa de Portugal, encara que no ha pogut assolir un triplet històric, doncs va perdre als penals la final de la Lliga Europa contra el Sevilla. En la final de la Taça, el bloc grana es va imposar al modest Rio Ave.

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (1)

 

RSC Anderlecht

Lliga: belga.

Entrenador: Besnik Hasi.
Estrella: Deschacht.
Altres jugadors bàsics: Gillet, De Zeeuw i Mitrovic.
El més positiu: una mentalitat més sòlida que la dels rivals.
El més negatiu: les pobres actuacions a Europa.

CELTIC FC

Lliga: escocesa.
Entrenador: Neil Lennon.
Estrella: Forster.
Altres jugadors bàsics: Brown, Boerrigter i Mulgrew.
El més positiu: un equip complet i equilibrat.
El més negatiu: escassa competivitat al seu campionat.

OLYMPIACÒS FC

Lliga: grega.
Entrenador: Michel González.
Estrella: Campbell.
Altres jugadors bàsics: Carroll, Papadopoulos i Saviola.
El més positiu: la plena adaptació de Michel al Pireu.
El més negatiu: una plantilla força veterana pel que fa a alguns jugadors clau.

CSKA MOSCOU

Lliga: russa.
Entrenador: Leonid Slutsky.
Estrella: Doumbia.
Altres jugadors bàsics: Akinfeev, Ignaxevitx i González.
El més positiu: un club molt estable.
El més negatiu: cap estrella.

FENERBAHÇE SK

Lliga: turca.
Entrenador: Ersun Yanal.
Estrella: Alves.
Altres jugadors bàsics: Demirel, Meireles i Kuyt.
El més positiu: igualar al capdavant del palmarès de la competició amb el Galatasaray SK.
El més negatiu: manca de grans individualitats.

XAKHTAR DONETSK

Lliga: ucraïnesa.
Entrenador: Mircea Lucescu.
Estrella: Srna (foto).
Altres jugadors bàsics: Costa, Eduardo i Luiz Adriano.
El més positiu: la impressionant trajectòria de Lucescu a Donetsk.
El més negatiu: un equip una mica estancat.

QUAN MÉS AVIAT MILLOR, HAURIEN DE CONVOCAR-SE ELECCIONS AL FC BARCELONA

Sandro Rosell, el president que va dimitir dos dies més tard de comentar que estaria encantat de ser citat per un jutge i que, des de llavors, pràcticament ha desaparegut del mapa, acaba de ser convocat per declarar pel polèmic i tèrbol cas del contracte de Neymar. No es descarta en absolut que pròximament també siguin imputats en l’afer Josep Maria Bartomeu (foto), actual màxim mandatari del FC Barcelona, i Javier Faus, vicepresident econòmic de l’entitat. Per tant, tal com està la situació, seria bo convocar noves eleccions i fer-ho quan més aviat millor.

A aquells que opinen que no és apropiat realitzar uns comicis a l’estiu, en una època en què s’inicia un nou projecte després d’un canvi d’entrenador, amb l’arribada de Luis Enrique Martínez, i en què s’han de portar a terme altes i baixes molt importants al club, els hi diria que l’estiu de l’any 2008, Joan Laporta va ser sotmès a una moció de censura, arrel de la qual li van dimitir un munt de directius, en un període en què l’equip estrenava tècnic en la persona de Pep Guardiola i en el qual començava una nova etapa, que va originar immediatament les baixes de futbolistes emblemàtics com Ronaldinho i Deco. Sota aquelles circumstàncies, es va originar el millor Barça de la història. 

10 RAONS PER EXPLICAR LA NOVA RUPTURA ENTRE CESC FÀBREGAS I EL BARÇA

Aquesta setmana ha tingut lloc la notícia que Cesc Fàbregas, tres anys després del seu etern i espectacular retorn al FC Barcelona, segurament abandonarà el Camp Nou aquest pròxim estiu per tornar a la Premier League, on molt probablement serà contractat pel Chelsea de José Mourinho. Han estat tres temporades molt irregulars i força decebedores del centrecampista maresmenc al Barça, que poden atribuir-se a les següents 10 causes:

Impossibilitat d’exercir de líder. A l’Arsenal, sobretot durant els seus últims anys a l’equip londinenc, Cesc va ser l’inqüestionable capità i líder de l’equip d’Arséne Wenger, paper que no ha pogut realitzar al Barça.

La competència de Xavi Hernández i Andrés Iniesta. Fàbregas s’ha trobat al Camp Nou l’enorme rivalitat de l’egarenc i el manxec, jugadors amb més experiència i qualitat tècnica, a més de perfectes coneixedors de la filosofia barcelonista, als quals gairebé mai ha pogut desplaçar a la banqueta.

Leo Messi. Quan millor ha jugat el futbolista d’Arenys de Mar com a blaugrana ha estat de fals nou, però aquesta posició pertany normalment a l’estrella argentina.

Inadaptació al joc barcelonista. Durant la seva primera temporada, amb Pep Guardiola d’entrenador, Cesc va comentar que li costava molt adaptar-se al particular sistema de joc de l’equip català, cosa que tampoc ha aconseguit més tard amb Tito Vilanova, el seu gran valedor, i Gerardo Tata Martino, el tècnic amb qui més minuts ha actuat.

Desplaçament d’altres futbolistes o canvis al sistema. Per ubicar el mig d’Arenys de Mar a l’onze titular, Guardiola va haver de canviar el sistema tàctic, del 4-3-3 al 3-4-3, el qual va provocar importants llacunes defensives. Més tard, Vilanova va haver de desplaçar Iniesta a la banda esquerra perquè Fàbregas pogués actuar al centre del camp i, finalment, Martino, no només va situar el manxec a l’extrem, sinó que va haver de transportar Neymar a la banda dreta, a la qual no es troba gens còmode, i fins i tot Messi va haver d’ocupar aquesta demarcació en el decisiu partit de Champions contra l’Atlético de Madrid al Vicente Calderón, amb el propòsit que el maresmenc jugués de fals davanter centre.

Anarquia. El tradicional sistema que utilitza el Barça, a més d’una òptima preparació física i una exhaustiva concentració, requereix una important rigidesa, només obtenint llibertat de moviments Messi i, en algun cas, Iniesta. L’anarquia que caracteritza Fàbregas no ha estat una ajuda.

Joc vertical. El futbol del Barça, així com el d’alguns dels seus jugadors més emblemàtics, com Sergio Busquets, Xavi i Iniesta, compta amb unes característiques horitzontals i pausades, mentre el joc de Cesc té un caire més ràpid i vertical, típic del futbol anglès.

Cert aburgesament. Això és més una suposició que no pas una evidència, però Cesc m’ha semblat aquests darrers anys, juntament amb Gerard Piqué, el jugador que més mostres ha presentat d’aburgesament i autocomplaença.

Arribar quan s’iniciava la decadència. L’estiu de 2011, quan Fàbregas va fitxar per l’entitat catalana, el Barça acabava de guanyar el campionat de Lliga i la Champions League, però durant la primera temporada del migcampista d’Arenys de Mar al Camp Nou, l’última de Guardiola, l’equip va iniciar la seva decadència, que es va anar fent més evident en els dos exercicis següents. M’agradaria haver observat Cesc en les tres primeres campanyes del tècnic de Santpedor a la banqueta barcelonista.

Complicada relació amb l’afecció. Crec que el seguidor barcelonista mai ha oblidat la marxa de Fàbregas a l’Arsenal en edat juvenil i penso que no ha acabat de comprendre que s’hagin pagat tants euros per al seu retorn. Aquests fets, units al seu irregular i decebedor rendiment com a blaugrana, han motivat força protestes del públic del Camp Nou al jugador maresmenc, sobretot durant la passada temporada. 

MUNDIAL 2014: L'ÚLTIMA HORA DELS FAVORITS

* Alemanya

Punts a favor

- Potser l’equip més complet del món, amb homes com Neuer, Lahm, Schweinsteiger, Kroos, Özil, Müller o Reus.
- Un dels millors centres del camp del món.
- L’equip de Joachim Löw ha anat acumulant molta experiència els darrers anys.
- El Bayern de Munic, segurament el club més regular de les últimes temporades, és la base de la selecció germànica.

Punts en contra

- En els darrers grans campionats, Alemanya ha fallat en els moments decisius.
- Els problemes que té Özil, un dels homes clau de la selecció, en els partits grans.
- La defensa sembla la línia més feble.
- Alemanya fa ja 24 anys que no guanya la Copa del Món i 18 anys que no obté un gran campionat.

Possible onze tipus: Neuer, Lahm, Boateng, Hummels, Höwedes, Schweinsteiger, Kroos, Götze, Müller, Özil i Reus (seleccionador: Löw).

* Argentina

Punts a favor

- Comptar amb Messi, el millor futbolista del món.
- Alejandro Sabella té a la seva disposició altres jugadors fonamentals com Demichelis, Mascherano, Di María, Agüero o Higüaín.
- El poder ofensiu de l’Albiceleste, amb els ja significats Messi, Di María, Agüero i Higüaín.
- La fusió entre la força al darrere i el geni davant.

Punts en contra

- La discreta temporada que ha fet Messi al FC Barcelona.
- Una selecció amb una mentalitat molt fràgil.
- Els constants canvis de seleccionador no ajuden a consolidar un projecte sòlid.
- Uns defenses que estan ja de tornada.

Possible onze tipus: Romero, Zabaleta, Demichelis, Garay, Otamendi, Mascherano, Gago, Di María, Messi, Higüaín i Agüero (seleccionador: Sabella).

* Brasil

Punts a favor

- És el país amfitrió.
- El record del convincent triomf a la Copa de les Confederacions de fa un any davant Espanya.
- La qualitat tècnica de Neymar.
- Els laterals amb Alves i Marcelo.

Punts en contra

- Segons alguns experts, Luis Felipe Scolari compta amb una de les seleccions brasileres amb menys qualitat tècnica de la seva història.
- Els dubtes sobre la maduresa de Neymar.
- Algunes incògnites a la porteria.
- El record del Maracanaço de 1950.

Possible onze tipus: Júlio César, Alves, Silva, David Luiz, Marcelo, Ramires, Fernandinho, Óscar, Willian, Neymar i Hulk (seleccionador: Scolari).

* Espanya

Punts a favor

- Ha conquistat l’últim Mundial i les dues darreres Eurocopes.
- La qualitat d’homes il•lustres com Casillas, Piqué, Ramos, Busquets, Xavi, Iniesta o Silva.
- Una mentalitat guanyadora.
- El palmarès del seu seleccionador Vicente del Bosque.

Punts en contra

- La mala temporada que han fet els representants del Barça, que continuen sent la base del combinat espanyol.
- Un sistema que segurament necessita evolucionar.
- Potser seria bo iniciar un canvi generacional que no s’observa clarament.
- El munt de partits que arrosseguen els jugadors més importants en els èxits de la selecció estatal.

Possible onze tipus: Casillas, Azpilicueta, Piqué, Ramos, Alba, Busquets, Xavi, Pedro, Silva, Iniesta i Costa (seleccionador: Del Bosque).

* Holanda

Punts a favor

- El poder ofensiu amb Sneijder, Robben, Huntelaar i Van Persie.
- L’experiència del seu seleccionador Louis van Gaal.
- No es pot oblidar que són els actuals sots-campions.
- Una fase prèvia extraordinària.

Punts en contra

- Un equip amb jugadors bàsics (Sneijder, Robben o Van Persie) ja molt veterans.
- El rotund fracàs en la passada Eurocopa, on no va superar la fase de grups.
- Una defensa molt inexperta.
- Pel que fa al joc, enyorança de la gran Holanda dels 70.

Possible onze tipus: Krul, De Vrij, Vlaar, Martins, Janmaat, De Guzmán, De Jong, Sneijder, Robben, Huntelaar i Van Persie (seleccionador: Van Gaal).

* Itàlia

Punts a favor

- La imatge donada a la darrera Eurocopa, en què va jugar la final.
- Sembla que per fi s’està consolidant el canvi generacional, amb futbolistes com Cerci, Insigne o Immobile.
- L’Experiència de jugadors com Buffon, De Rossi, Pirlo, Cassano o Balotelli.
- Una fase de classificació brillant.

Punts en contra

- Els veterans tenen encara molt de pes.
- La lesió d’un home important com Montolivo.
- La profunda crisi de clubs que viu Itàlia podria acabar-hi repercutint en la selecció.
- L’equip de Cesare Prandelli sembla un conjunt encara inferior a Alemanya, Argentina, Brasil i Espanya.

Possible onze tipus: Buffon, Chiellini, Bonucci, Barzagli, Abate, Marchisio, De Rossi, Pirlo, Verratti, Balotelli i Immobile (seleccionador: Prandelli).

A la foto, l’equip de Brasil, amfitrió del torneig.

EL MES DE MAIG ESPORTIU

Millor futbolista català: Gerard Deulofeu (Everton FC – Selva).

Millor futbolista espanyol: Sergio Ramos (Real Madrid – Andalusia).

Millor futbolista mundial: Sergio Ramos (Real Madrid – Espanya).

Millor esportista catalana: Garbiñe Muguruza (Tennis – Baix Llobregat).
Millor esportista català: Marc Márquez (Motociclisme – Segarra).
Millor esportista espanyola: Garbiñe Muguruza (Tennis – Catalunya).
Millor esportista espanyol: Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya).
Millor esportista mundial femenina: Maria Xarapova (Tennis – Rússia).
Millor esportista mundial masculí: Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya / Espanya).

A la foto, la tennista Garbiñe Muguruza.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: ALAIN PROST



Esport: Automobilisme.

País: França.

Dècada principal: 80.
Principals triomfs: 4 Mundials de Fórmula 1, amb 51 victòries, 106 podis, 33 poles i 41 voltes ràpides.

El millor: el segon lustre dels 80

Si bé és cert que li va costar molt arribar al cim de la Fórmula 1, fins el punt que més d’un va arribar a pensar que mai obtindria el títol de campió, finalment, el pilot francès va aconseguir conquistar 4 vegades el Mundial de la categoria, els anys 1985, 1986, 1989 i 1993, realitzant una segona meitat de la dècada dels 80 extraordinària, quan va batre altres mites com Nelson Piquet o Ayrton Senna.

El pitjor: li va costar molt guanyar el primer títol mundial

Si algunes virtuts va tenir Prost, van ser essencialment la constància, la confiança en les seves possibilitats i el fet de no perdre mai l’esperança. Després de perdre per només mig punt el campionat del món de 1984, davant el llegendari Niki Lauda, que era a més company seu a McClaren, el pilot gal va ser capaç un any després de proclamar-se campió mundial per primer cop.