FA UNA DÈCADA ES VA FORMAR EL MILLOR EQUIP DE LA HISTÒRIA

Era l’estiu de l’any 2008 i el panorama al FC Barcelona no era precisament el més idoni: el club havia realitzat dues campanyes molt decebedores, Frank Rijkaard, que havia guanyat dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions, la segona Copa d’Europa en la història de la institució catalana, havia deixat de ser l’entrenador i jugadors com Ronaldinho, la gran estrella d’aquell bloc, i Deco havien entrat en una profunda decadència.

Per si tot allò fos poc, el president Joan Laporta va ser sotmès a una moció de censura presentada pel soci Oriol Giralt, probablement assessorat i dirigit per Sandro Rosell, que l’advocat va poder superar per molt poc marge, mentre observava com li dimitien carismàtics vicepresidents com Ferran Soriano o Marc Ingla (de fet, ell mateix va estar a punt de deixar-ho estar).

En aquell marc tan delicat, Laporta, acompanyat del seu director tècnic Txiki Begiristáin, en lloc de fitxar el portuguès José Mourinho, un entrenador experimentat i triomfant que era el preferit de molts directius, es va decantar per contractar com a nou tècnic el jove i inexpert Pep Guardiola (foto), que acabava d’ascendir el filial blaugrana a segona divisió B.

Guardiola va decidir prescindir de Ronaldinho, Deco i Eto’o, encara que el camerunès va continuar una temporada més; va atorgar al lideratge a futbolistes fins llavors secundaris com Valdés, el capità Puyol, Xavi, Iniesta i Messi, ja considerat un dels millors jugadors del món; va fitxar homes com Alves i Keita, tots dos procedents del Sevilla; va donar confiança a altres jugadors que havien arribat anteriorment, com Abidal i Henry; va recuperar Piqué, que havia marxat com a juvenil al Manchester United, i va ascendir del Barça B Busquets i Pedro. 

Aquell Barça, que va tenir vigència entre els anys 2008 i 2012, i que va comptar també amb futbolistes com Mascherano o Villa, va conquistar tres Lligues, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs, destacant el triplet de la temporada 2008 / 2009 i el sextet de l’any 2009. Pel joc que va oferir, atractiu, intens i ofensiu, per mi aquell Barça de Guardiola, que va ser l’admiració del món sencer, ha estat el millor equip de la història del futbol. 

LA MARXA DE CRISTIANO RONALDO DEL REAL MADRID (2): ELS ASPECTES NEGATIUS PER A L’EQUIP BLANC

Malgrat que, com ja vaig comentar en l’article publicat ahir, Cristiano ha perdut molta capacitat física els últims anys, el portuguès, sobretot pel que fa a la Champions League, s’ha mostrat com un futbolista clau i decisiu per al conjunt blanc les darreres temporades.

Així, per exemple, Ronaldo ha estat bàsic perquè el Real Madrid hagi conquistat quatre de les últimes cinc Lligues de Campions, especialment la de la temporada 2016 / 2017, quan, per posar un cas clar, va ser la gran estrella de la final de Cardiff precisament contra el seu actual equip, el Juventus de Torí.

A més a més, el jugador portuguès és un d’aquells futbolistes que, per sí sol, et pot decantar un encontre, cosa que potser només Leo Messi i Neymar da Silva poden fer perfectament i, en menys grau, homes com Antoine Griezmann, Eden Hazard o Kylian Mbappé.

Finalment, està per veure quin home a l’entitat madridista pot portar a terme les prestacions de Cristiano: si el president Florentino Pérez i l’entrenador Julen Lopetegui aposten pel fitxatge d’un galàctic (les contractacions de Neymar i Mbappé semblen impossibles i ara per ara l’opció més clara sembla la d’Hazard) o si li donen els galons a Gareth Bale, l’heroi de la darrera final de la Lliga de Campions a Kiev, tot i que el gal·lès sempre s’ha mostrat molt irregular en la seva trajectòria al Santiago Bernabéu.