Leo Messi acaba de rebre a Zuric la seva tercera Pilota d’Or, èxit que abans només havien aconseguit els holandesos Johan Cruyff i Marco van Basten i el francès Michel Platini, l’únic abans de l’argentí en obtenir-les de forma consecutiva. Moltes persones, entre les quals m’incloc, pensem que Messi és ja el millor futbolista de la història, però en aquest article s’indiquen els que podrien ser els 10 més grans de tots els temps, quedant fora jugadors extraordinaris com Roberto Baggio, Franco Baresi, George Best, Zbigniew Boniek, Bobby Charlton, Kasimierz Deyna, Eusebio, Luis Figo, Just Fontaine, Garrincha, Lev Iaxin, Jairzinho, Sandor Kocsis, Ronald Koeman, Raymond Kopa, Laszlo Kubala, Michael Laudrup, Paolo Maldini, Lothar Matthäuss, Gerd Müller, Ferenc Puskas, Rob Rensenbrink, Frank Rijkaard, Antonello Riva, Rivelino, Gianni Rivera, Romário, Ronaldinho, Karl Heinz Rummenigge, Hristo Stoitxkov, Luis Suárez o Fritz Walter.
Alfredo di Stefano. Després de deixar la seva Argentina natal i Colòmbia, on va ser víctima d’un segrest, Di Stefano va fitxar de forma polèmica pel Real Madrid, arran d’una inexplicable mesura del règim franquista quan el davanter estava pràcticament lligat pel FC Barcelona. El cert és que la presència del futbolista sud-americà en el conjunt blanc va representar clarament un abans i un després en la història de la institució madridista, que amb l’argentí com a gran estrella va conquistar les primeres cinc Copes d’Europa de la història, entre 1956 i 1960, període en que va ser premiat amb dues Pilotes d’Or. El pitjor en la carrera de l’actual president d’honor de l’entitat blanca van ser les Copes del Món, doncs només hi va ser present en una edició, amb la selecció espanyola el 1962 a Xile, i no va jugar cap partit per culpa d’una lesió.
Edson Arantes Pelé (foto). Per un important número d’analistes, sobretot aquells que ja superen els 50 i fins i tot els 60 anys, el brasiler ha estat el millor jugador de la història. Amb només 17 anys, va meravellar en el Mundial de Suècia, disputat l’any 1958 i el primer que va assolir la Canarinha, vuit anys després de la gran decepció de Maracaná contra el combinat de l’Uruguai. Posteriorment, Pelé va guanyar dues Copes Libertadores i dues Copes Intercontinentals amb el Santos i va fer-se amb el seu segon Mundial, el 1962 a Xile, encara que O Rei no va jugar els partits més importants al lesionar-se en la fase de grups. El 1966, a la Copa del Món d’Anglaterra, es va tornar a lesionar i el Brasil no va superar la primera fase. Tanmateix, quatre anys més tard a Mèxic, Pelé, en particular, i la Seleçao, en general, van oferir un autèntic recital i el conjunt sud-americà, un dels millors equips de tots els temps, es va coronar tricampió a l’estadi Azteca. Com a nota negativa, l’estrella brasilera mai va jugar a Europa i només va sortir del Brasil per actuar al Cosmos nord-americà.
Franz Beckenbauer. Millor jugador alemany de la història i el més gran defensa de tots els temps, encara que es va iniciar com a centrecampista, demarcació en la qual va disputar la final del Mundial d’Anglaterra, en què Alemanya va caure amb polèmica davant l’equip organitzador. L’anomenat Kaiser ho tenia pràcticament tot - tècnica, classe, capacitat de lideratge, elegància i mentalitat guanyadora - i va ser el gran capità del Bayern de Munic que va aconseguir tres Copes d’Europa consecutives, des del 1974 fins el 1976, i de la millor selecció alemanya de la història, que de la mà de Helmut Schön va conquistar l’Eurocopa de 1972, jugada a Bèlgica, i el Mundial de 1974, com a amfitriona. Beckenbauer, l’únic defensa que ha estat capaç d’obtenir dues Pilotes d’Or, ha estat també entrenador i president de l’entitat bavaresa i li va donar, com a seleccionador, el tercer Mundial al combinat germànic, el 1990 a Itàlia.
Johan Cruyff. Reconegut com el millor futbolista del món durant la dècada dels 70, quan es va convertir en el primer home en assolir tres Pilotes d’Or, Cruyff va ser la gran estrella i capità de l’Ajax que va obtenir tres Copes d’Europa consecutives, entre 1971 i 1973, i de la selecció holandesa que va meravellar el món sencer durant el Mundial de 1974, a Alemanya, malgrat que l’anomenada Taronja Mecànica va marxar de terres germàniques sense haver aconseguit el títol, el qual van guanyar els amfitrions. Després de conquistar la tercera Copa d’Europa, Cruyff va fitxar pel FC Barcelona, amb el qual va realitzar una primera campanya històrica, sent clau en el fet que el club català guanyés la seva primera Lliga en 14 anys. No obstant, l’holandès va baixar bastant el seu nivell en les quatre temporades posteriors que va romandre el Camp Nou i sens dubte va ser molt millor la seva etapa com a tècnic blaugrana, entre 1988 i 1996. Una vegada va abandonar Barcelona, va iniciar una època errant, en la qual hi van destacar el pintoresc fitxatge pel Llevant i el seu retorn a l’Ajax.
Michel Platini. Després de destacar al modest Nancy, l’actual president de la UEFA va fitxar pel millor club francès de l’època, el Saint – Etienne, i posteriorment va ser contractat pel Juventus, entitat en la qual va oferir els seus millors partits, juntament amb els que va jugar amb França. Platini, l’únic jugador abans de Leo Messi en ser premiat amb tres Pilotes d’Or consecutives, va brillar essencialment per la seva enorme tècnica, sobretot pel que fa als seus extraordinaris llançaments de falta. Els principals èxits col·lectius del francès van ser l’Eurocopa de 1984, organitzada a la mateixa França i que el combinar bleu va guanyar després d’imposar-se a la final a Espanya, i la Copa d’Europa aconseguida amb el Juventus el 1985, encara que poc ho va poder celebrar perquè la victòria va tenir lloc el dia de la tragèdia de l’estadi Heysel de Brussel·les. Cal destacar també les seves actuacions als Mundial d’Espanya, el 1982, i de Mèxic, el 1986, però França, fonamentalment per manca d’ofici, va caure en les dues ocasions en semifinals contra Alemanya.
Diego Armando Maradona. Si és realitzés una votació sobre qui ha estat el millor futbolista de la història, molt probablement el mitja punta argentí en seria el guanyador. Després de deixar Argentina, i jugar un discret Mundial d’Espanya el 1982, va signar contracte pel FC Barcelona, on hi va romandre dos anys molt convulsos, en què va emmalaltir d’una hepatitis, va patir una greu lesió, es va enfrontar al president Josep Lluís Núñez i on sembla ser que va començar la seva addicció a les drogues. Després de deixar el Camp Nou, va convertir-se en jugador del modest Nàpols, al qual va convertir en una de les millors esquadres d’Itàlia, amb dues Lligues, les úniques que hi figuren en el palmarès del club de la Campània, i dues Copes, així com d’Europa, amb la consecució d’una Copa de la UEFA. Quan era integrant de la plantilla de l’entitat napolitana, va viure el seu millor període, sobretot quan el 1986 va guanyar amb Argentina el Mundial de Mèxic. Maradona va realitzar un campionat excel·lent i va marcar gols esplèndids, sobretot el que li va fer a Anglaterra en quarts de final. Després de jugar de nou la final mundialista, però en aquella ocasió amb derrota, el 1990 a Itàlia, i arran de la seva sortida del San Paolo de Nàpols, a principis dels 90, va iniciar la seva època més problemàtica, en una etapa errant, que per exemple el va portar al Sevilla, i amb moltes dificultats derivades de les drogues, arribant al seu punt àlgid quan va ser expulsat el 1994 del Mundial dels Estats Units.
Marco van Basten. Va ser potser la primera gran estrella que va tenir l’Ajax des de l’època de les tres Copes d’Europa, encara que el davanter no va poder mai guanyar el principal títol continental de clubs amb el conjunt ajacied. Si que ho va aconseguir, i per partida doble, amb el Milan, que com a jugador del qual va aconseguir les seves tres Pilotes d’Or. L’altre gran èxit de l’atacant neerlandès va ser conquistar amb la selecció holandesa, i com a gran estrella del combinat taronja, l’Eurocopa de 1988, disputada a Alemanya, encara que només va poder jugar un Mundial, el d’Itàlia el 1990, on va estar força apagat. Sense cap mena de dubte, el pitjor de la carrera de Van Basten van ser les lesions, tenint el primer gran problema durant la seva primera campanya a San Siro. No obstant, la més greu de les seves lesions va tenir lloc el 2003, fet que el va obligar a retirar-se abans de temps. Va ser sempre un futbolista molt apreciat per a Johan Cruyff, qui el va tenir sota les seves ordres a l’Ajax, però que mai va aconseguir fitxar-lo pel FC Barcelona.
Ronaldo Nazário da Lima. Sense jugar un sol partit, quan només comptava amb 17 anys, la mateixa edat de Pelé al campionat portat a terme a Suècia el 1958, va assolir el Mundial de 1994, als Estats Units. Després de l’esdeveniment nord-americà, va creuar l’Atlàntic per jugar al PSV Eindhoven, l’equip amb el qual també havia figurat Romário da Souza, mentre que dos anys després va signar pel FC Barcelona, club en què també hi va actuar la gran estrella del títol mundial de 1994. Al Camp nou només hi va ser-hi un any, però aquest va ser espectacular i excepcional. Seguidament va fitxar per l’Inter de Milà, quan va començar el seu calvari de les lesions i a penes va poder brillar amb continuïtat al Giusseppe Meazza. Tanmateix, el golejador brasiler, vencedor de dues Pilotes d’Or, va arribar molt bé físicament al Mundial de l’any 2002, a Corea del Sud i Japó, quatre anys més tard de perdre la final del torneig de 1998, a França contra la selecció amfitriona. Ronaldo va ser la gran figura del cinquè títol mundial del Brasil en terres asiàtiques, on va fer els dos gols de la final davant Alemanya, i posteriorment va firmar pel Real Madrid, lloc on va tenir una trajectòria bastant irregular.
Zinedine Zidane. Malgrat néixer a Marsella, Zidane es va donar a conèixer a l’altra banda del sud de França, a les files del Bordeus, amb qui va jugar una final de la Copa de la UEFA. El Juventus es va fixar amb ell i es va convertir en integrant de la Vecchia Signora, amb la qual va conquistar dues Lligues, però va perdre dues finals consecutives de la Lliga de Campions, el 1997 contra el Borussia Dortmund i el 1998 davant el que seria el seu següent equip, el Real Madrid. Abans de fitxar per l’entitat espanyola, va viure els seus millors moments amb la selecció francesa, amb la qual va conquistar el Mundial de 1998, jugat precisament a França, marcant dos dels gols de la final enfront el Brasil, i l’Eurocopa de l’any 2000, a Bèlgica i Holanda. El 2001 va ser contractat pel Real Madrid i amb els blancs va aconseguir per fi guanyar la Champions League, en què va donar la victòria al seu grup mitjançant un espectacular gol. El seu rendiment al Santiago Bernabéu va anar de més a menys i es va retirar al Mundial de l’any 2006, a Alemanya, disputant la final, que va perdre contra Itàlia, sent elegit millor futbolista del torneig i resultant expulsat a la pròrroga. En el seu palmarès també hi figura una Pilota d'Or.
Leo Messi. Encara que nascut a l’Argentina, es va integrar als 13 anys als equips inferiors del FC Barcelona, on va començar a mostrar totes les seves qualitats. El 2005, Frank Rijkaard el va fer pujar al primer equip, aconseguint dues Lligues i una Champions League, entre d’altres títols. Malgrat que amb el tècnic holandès va brillar de manera important, no va ser fins a l’arribada de Pep Guardiola, l’estiu de 2008, quan el jugador argentí es va convertir, per aclamació mundial, en el millor futbolista del planeta, amb la consecució de tres Pilotes d’Or consecutives, i per alguns entesos en el més gran jugador de tots els temps, amb jugades i gols espectaculars que han donat la volta al món. Al costat de Guardiola, Messi ha conquistat, entre altres èxits, tres Lligues seguides, dues Lligues de Campions i dos Mundials de Clubs, els dos primers que ha assolit el club blaugrana. El pitjor en l’excel·lent carrera de Messi, que només compta amb 24 anys, han estat els seus encontres amb la selecció argentina, amb la qual ha disputat dos Mundials bastant discrets.
