martes, 31 de enero de 2012

EL MES DE GENER FUTBOLÍSTIC





1 (Manchester): el llegendari Paul Scholes (foto), que es trobava retirat, torna a jugar amb el Manchester United.

6 (Sevilla): Reyes torna al Sevilla.

8 (Cornellà de Llobregat): taules en el derbi de Lliga entre Espanyol i Barça.

9 (Zuric): Leo Messi és premiat amb la seva tercera Pilota d’Or, èxit que abans només havien aconseguit els holandesos Johan Cruyff i Marco van Basten i el francès Michel Platini, l’únic que les havia guanyat, com ara l’argentí, de forma consecutiva. Pep Guardiola és elegit el millor entrenador i Dani Alves, Gerard Piqué, Xavi Hernández (Pilota de Bronze) i Andrés Iniesta acompanyen Messi en l’onze ideal.

12 (Màlaga): Carlos Kameni deixa l’Espanyol i fitxa pel Màlaga.

12 (París): l’exblaugrana Maxwell és presentat com a nou jugador del PSG.

13 (Belgrad): mor el mític tècnic serbi Miljan Miljanic.

14 (Londres): Thierry Henry torna a l’Arsenal per un període de dos mesos.

15 (Barcelona): Xavi Hernández, amb 400 partits, ja és el jugador que més encontres de Lliga ha jugat en la història del FC Barcelona.

16 (Santander): mor Juan Carlos Pérez, capità de l’històric Barça 73/74.

18 (Madrid): cinquena victòria de Pep Guardiola al Bernabéu com a entrenador, aquesta vegada a l’anada dels quarts de final de la Copa del Rei.

22 (Granada): el Granada destitueix Fabri González, l’home que va portar l’entitat andalusa a primera divisió després de 34 anys d’absència.

22 (diferents ciutats): acaba la primera volta de la Lliga amb el Real Madrid com a campió d’hivern.

23 (Granada): Abel Resino, nou entrenador del Granada.

24 (Miranda de Ebro): l’Espanyol cau als quarts de final de la Copa del Rei davant el Mirandés, equip de segona divisió B.

25 (Barcelona): el Barcelona supera el Real Madrid al quarts de final de la Copa del Rei, arran d’una eliminatòria molt igualada.

30 (Cornellà de Llobregat): l’Espanyol es reforça amb Víctor Sánchez, Coutinho i Kalu Uche.

31 (Gijón): Manolo Preciado és destituït com a tècnic de l’Sporting.

31 (Malabo): s’inicia la Copa d’Àfrica, amb seu a Gabon i Guinea Equatorial.

31 (Zagreb). S’inicia a Croàcia l’Europeu de Futbol Sala.

lunes, 30 de enero de 2012

I SI ES PERD LA LLIGA ? DONCS SEGUIR AMB LA MATEIXA FILOSOFIA





Quan acaba de començar la segona volta del campionat de Lliga, és a dir, quan encara manquen 18 jornades per al final del torneig, el Barça es troba ja a set punts del Real Madrid, una distància que comença a ser preocupant.

Jo no considero que la Lliga estigui perduda, encara que reconec que la situació és molt complicada, i també sóc conscient que perdre la competició davant un equip entrenat per José Mourinho, un home que està superant els límits de la mala educació, el no saber perdre o l’anti-esportivitat, sap molt de greu, però hauríem de passar comptes amb el grup blaugrana, el seu equip tècnic i els seus futbolistes si no es guanya el títol ? Crec que seria una enorme injustícia.

Fins a la data, aquest el Barça de Pep Guardiola i Tito Vilanova ha conquistat, només en 3 anys i mig, 3 Lligues, 1 Copa del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions (a la foto el triomf de Wembley), 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs. A més a més, ha aconseguit aquests títols amb un joc excepcional i amb uns valors (res a veure amb els mostrats per Mourinho) que han motivat l’admiració del món sencer.

Durant aquest triomfant període, Guardiola ha estat considerat el millor entrenador del món i jugadors com Leo Messi, que ha estat premiat amb tres Pilotes d’Or consecutives, o els campions mundials Víctor Valdés, Gerard Piqué, el capità Carles Puyol, Xavi Hernández, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, Pedro Rodríguez i David Villa, es troben entre els millors futbolistes del planeta, sense oblidar-nos de Dani Alves, Eric Abidal, Javier Mascherano, Seydou Keita o Alexis Sánchez, entre d’altres. A més, molts d’aquests homes – concretament Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Fàbregas, Messi i Pedro – s’han format a la Masia, la inesgotable pedrera barcelonista.

És cert que Guardiola canvia contínuament de sistema, de vegades en un mateix partit, i que això pot marejar una mica els seus jugadors, i també que els futbolistes no semblen motivar-se suficientment quan han de jugar en estadis com Anoeta, el Molinón, los Nuevos Cármenes, el Coliseum Alfonso Pérez, Cornellà – el Prat o el Madrigal, però penso que el crèdit que s’han guanyat el cos tècnic i el planter és il·limitat. Igualment hem de tenir en compte que el grup no ha entrat en vicis com els del conjunt que va guanyar el 2006 la Champions de París, com l’autocomplaença, la indisciplina, el passotisme o la manca de compromís.

domingo, 29 de enero de 2012

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: RSC ANDERLECHT





Lliga: Bèlgica.

Estadi: Roger Vanden Stock.

Uniforme: samarreta blanca, amb una ratlla horitzontal violeta, i pantalons blancs.

Títols estatals: 34 Lligues, 9 Copes, 1 Copa de la Lliga i 13 Supercopes.

Títols internacionals: 2 Recopes, 1 Copa de la UEFA i 2 Supercopes.

Els millors entrenadors de la seva història: Hans Croon, Raymond Goethals i Paul van Himst.

Els millors jugadors de la seva història: Arie Haan, Morten Olsen, Rob Rensenbrink, Vincenzo Scifo, Gilbert van Binst, François van der Elst, Paul Van Himst, Erwin Vandenbergh i Franky Vercauteren.

El millor: les 3 finals de la Recopa consecutives entre 1976 i 1978.

El pitjor: des de 1990 no juga una final europea.

jueves, 26 de enero de 2012

ESTEM A PROP DEL FINAL DEL “MATRIMONI” PÉREZ / MOURINHO ?





Com en el seu dia va succeir amb la unió entre Josep Lluís Núñez i Johan Cruyff al FC Barcelona, que va tenir una llarga durada de vuit anys, la relació que mantenen al Real Madrid, des de l’any 2010, Florentino Pérez i José Mourinho sembla un “matrimoni de conveniència”. A Pérez, un triomfador empresari, i afirmen que també exemplar, sempre ha estat un home a qui li agradat col·laborar amb persones d’un tarannà molt diferent al de l’entrenador portuguès, com són els casos de Jorge Valdano, Emilio Butragueño o Ángel Pardeza.

No obstant, al veure’s impossibilitat d’aturar el Barça de Pep Guardiola amb un tècnic afable i educat, com el xilè Manuel Pellegrini, l’home que li va aconsellar Valdano per ocupar la banqueta del Santiago Bernabéu, Florentino va decidir contractar Mourinho, m’imagino que molt a pesar seu i evidentment en contra dels pensaments de l’exdirector general. El preparador portuguès acabava de conquistar amb l’Inter de Milà la Champions League, torneig en què havia eliminat el FC Barcelona en semifinals.

Molt probablement, doncs, Pérez va fitxar Mourinho per pur pragmatisme i com l’anti-Barça o l’anti-Guardiola. Les polèmiques protagonitzades pel tècnic lusità en els mesos que porta al Bernabéu, algunes molt gruixudes i que han situat la imatge del Real Madrid sota mínims històrics, estic segur que no han agradat massa al president, però necessita un “paraigua” i no hi ha dubte que Mourinho n’és un i molt “impermeable”.

Si el Real Madrid no hagués assolit l’any passat la Copa del Rei, probablement el club blanc ara tindria un nou tècnic, però al títol guanyat el passat mes d’abril, a l’estadi de Mestalla contra el Barça, s’hi van aferrar Pérez i tot el madridisme. Tanmateix, encara que la institució conquisti aquest any un títol gran, la Lliga o la Champions, i fins i tot els dos campionats alhora, no seria gens estrany que Mourinho abandonés la societat.

Que el màxim mandatari del Real Madrid ja n’està fins al capdamunt dels escàndols del preparador sembla obvi quan el diari que més ha defensat el president, i per extensió l’entrenador, el rotatiu Marca, ha publicat la discussió que va mantenir Mourinho amb Iker Casillas i Sergio Ramos, arran de finalitzar el partit d’anada dels quarts de final de la Copa del Rei contra el Barcelona.

martes, 24 de enero de 2012

LA SITUACIÓ JA ÉS MOLT PREOCUPANT





Recordo, fa molt de temps, concretament als anys 80, quan freqüentava regularment el Camp Nou, que succeïen fets que ara poden semblar inversemblants: hi havia localitats sense seient, on de vegades hi tenien lloc avalanxes quan es marcava un gol; les diferents afeccions estaven barrejades, la gent podia consumir alcohol en el mateix estadi, o bé portar-lo des de fora del recinte, i moltes persones es colaven al camp, provocant que en encontres importants, com els que enfrontaven Barça i Madrid, hi hagués més gent de la que l’aforament permetia.

En bon criteri, algunes federacions futbolístiques, com la FIFA o la UEFA, van introduir normes que van acabar amb tot allò descrit en l’anterior paràgraf, sobretot arran d’algunes tragèdies que es van produir en diferents escenaris de futbol, com la de l’estadi Heysel de Brussel·les, en el prolegòmens de la final de la Copa d’Europa de 1985 entre Juventus i Liverpool, en què hi van morir 39 seguidors del club italià. Pel que fa a Espanya, es va crear un Comitè Anti-violència per analitzar tots els actes vandàlics que succeïen en els estadis de futbol, i si ho veia pertinent, aconsellar el tancament d’alguns recintes. Tanmateix, sembla que, en aquest sentit, els diferents òrgans espanyols s’han relaxat.

Des de que José Mourinho va ser nomenat entrenador del Real Madrid, el tècnic portuguès no ha cessat amb les seves polèmiques: contra el FC Barcelona, els àrbitres, el calendari o la UEFA. Algunes de les seves rodes de premsa, com l’efectuada després de l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions contra el Barça, la passada temporada, han passat malauradament a la història, i no seria gens estrany, més aviat el contrari, que el preparador lusità estigués al darrere de les accions ridícules que va realitzar el seu club perquè alguns jugadors barcelonistes no juguessin l’última final de la Champions, que l’entitat catalana va guanyar a Wembley contra el Manchester United.

El passat mes d’agost, després de la finalització de la tornada de la Supercopa d’Espanya al Camp Nou, en què el Barça es va tornar a imposar al seu Madrid, Mourinho li va posar el dit a l’ull a Tito Vilanova, el segon entrenador blaugrana. A més a més, el portuguès ho va fer d’esquena al principal ajudant de Pep Guardiola. El Comitè de Competició, malgrat sancionar-lo (també va castigar Vilanova per repel·lir l’agressió), va ser molt tou amb l’actitud del tècnic madridista.

La setmana passada, Madrid i Barça es van enfrontar per enèsima vegada els últims mesos, aquest cop en partit d’anada dels quarts de final de la Copa del Rei, a l’estadi Santiago Bernabéu. Com ja va succeir en alguns dels clàssics del passat mes d’abril, alguns futbolistes blancs van estar força durs, i fins i tot en algun cas violents, sent-ne exemples clars Ricardo Carvalho, Sergio Ramos, Xabi Alonso o sobretot, una vegada més, l’internacional portuguès d’origen brasiler Pepe (foto), que va trepitjar la mà de Leo Messi quan aquest es trobava al terra. L’acció del defensa, que en el matx va jugar de centrecampista, va donar la volta al món i va motivar les crítiques de molts diaris especialitzats, entre ells el madrilenys As i Marca.

Tots coneixem una mica com és Pepe, d’altra banda un magnífic defensa, però la veritat no s’entén com jugadors que mai s’havien distingit pel seu joc brut, com els ja citats Ramos i Alonso, així com Arbeloa, que no va actuar en el darrer clàssic per sanció, hagin pogut caure en actes tan violents i sembla que l’única resposta creïble es troba en el seu nerviosisme derivat de les accions de Mourinho.

Mourinho no crec que canviï mai. Per tant, membres de la institució madridista, com el president Florentino Pérez, que amb el seu silenci es converteix en còmplice de la situació, o el director general Emilio Butragueño haurien de prendre mesures. Si no és així, el Comitè de Competició hauria d’entrar d’ofici, tal com es fa a Anglaterra, i decretar sancions exemplars. Del contrari, podem estar molt a prop, i no és demagògia i exageració, d’una altra tragèdia.

domingo, 22 de enero de 2012

L’EQUIP 73/74





Fa uns dies va morir a Santander Juan Carlos Pérez (foto), centrecampista càntabre que va jugar al FC Barcelona durant el primer lustre dels 70. Juan Carlos va ser el capità del Barça 73/74, el mateix que va conquistar el títol de Lliga, després de 14 anys de sequera, i el que va vèncer al Santiago Bernabéu el Real Madrid per 0 a 5. Aquell equip va tenir un onze tipus molt clar, amb els següents futbolistes:

Salvador Sadurní. El porter de l’Arboç va ser un arquer sobri, poc amic de les aturades espectaculars, que va mantenir una forta competència amb Miguel Reina, que el 1973 va fitxar per l’Atlético de Madrid. Va ser l’únic membre de l’equip base que no va actuar en el 0 a 5 del Bernabéu al patir una lleu lesió.

Joaquim Rifé. Extrem reciclat en lateral, va ser un home molt ràpid i hàbil per la banda dreta. El popular Quimet es va fer càrrec com a entrenador del club blaugrana el 1979, substituint Lucien Muller, i va assolir la històrica Recopa de Basilea. Tanmateix va ser destituït la temporada següent i posteriorment només dirigiria el Puebla mexicà.

Antoni Torres. Únic jugador del mític equip en morir abans de Juan Carlos. El defensa de Balaguer va ser un central sobri, segur, dur i amb caràcter i, una vegada retirat, va ser el número u en la seva promoció d’entrenadors, va exercir de principal ajudant de Rifé en la Recopa de Basilea i va dirigir els modestos Castelló i Hèrcules.

Quique Álvarez Costas. Fitxat del Celta de Vigo, ciutat on va néixer, va se un dels millors centrals espanyols de la dècada dels 70. Un cop retirat, va entrenar el Barça Atlètic de la Quinta del Mini, en la qual hi jugava el seu fill, i va marcar una de les millors èpoques del filial barcelonista.

Toño de la Cruz. Lateral esquerrà lleonès fitxat del Granada, De la Cruz va ser un futbolista sobri, lluitador i poc espectacular. Va exercir bastants anys de tècnic, entrenant el Sabadell, el Yokohama Marinos i, en un sol matx de l’any 2003, arran del cessament de Louis van Gaal, el mateix Barça.

Juan Carlos Pérez. Fitxat del Racing de Santander, va ser un migcampista complet que alternava tècnica i força. El 1975, va tornar al Racing, arran d’una campanya condicionada pel fitxatge de Johan Neesquens, un jugador de característiques similars, i el pas de la capitania a Johan Cruyff. Va fer el gol més maco del 0 a 5.

Marcial Pina. Centrecampista asturià, fitxat de l’Espanyol, dotat d’una classe i tècnica extraordinàries, es va especialitzar en els llançaments de falta. Debut a les seves males relacions amb l’entrenador holandès Marinus Michels, el 1977 va ser traspassat a l’Atlético de Madrid.

Juan Manuel Asensi. D’aquells onze futbolistes, és el que més vegades va ser internacional espanyol i va ostentar la capitania del club arran de la marxa de Johan Cruyff. Asensi va ser un migcampista incansable i va marcar dos gols en el 0 a 5 de Madrid. Acabaria la seva carrera esportiva a Mèxic.

Carles Rexach. Jugador dotat d’una tècnica excel·lent, i com en el cas de Marcial un consumat llançador de faltes, no va deixar ningú indiferent al Camp Nou, doncs tenia multitud d’admiradors i detractors. Va ser ajudant de Johan Cruyff al Dream Team, va exercir d'entrenador del Barça i també va dirigir els Yokohama Flugels.

Johan Cruyff. El seu fitxatge pel Barça va suposar el final de 14 anys sense guanyar la Lliga, marcant el segon gol del 0 a 5. També va jugar a l’Ajax, Los Angeles Aztecs, Llevant i Feyenoord. Com a entrenador va dirigir la societat ajacied i la mateixa institució catalana, amb la qual va marcar una època amb l’anomenat Dream Team.

Hugo Cholo Sotil. El davanter peruà va fer una primera temporada al Camp Nou esplèndida, tancant el marcador del 0 a 5 al Bernabéu, però la contractació de Johan Neesquens el va deixar sense fitxa i a penes va tornar a jugar un encontre oficial amb la samarreta blaugrana.

viernes, 20 de enero de 2012

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: LAZIO 1999





Entrenador: Sven – Göran Eriksson.
Estrella: Pavel Nedved (foto).
Altres jugadors bàsics: Alessandro Nesta, Sinisa Mihajlovic i Christian Vieri.
Equips amb qui s’enfronta: Lausana, Partizan, Panionios, Lokomotiv Moscou i Mallorca.

El millor: un gran equip

Aquell Lazio entrenat pel tècnic suec Eriksson, que després es va fer càrrec de la selecció anglesa, comptava amb una de les millors plantilles que mai hagi tingut un campió de la Recopa, amb els citats Nesta, Mihajlovic, Nedved i Vieri, a més de Fernando Couto, Matías Almeyda, Dejan Stankovic, Attilio Lombardo, Marcelo Salas o el veterà Roberto Mancini, actual preparador del Manchester City.

El pitjor: l’Scudetto

Malgrat les grans individualitats amb què comptava l’esquadra romana, el Lazio no va poder aconseguir aquella temporada la Lliga italiana, que finalment conquistaria el Milan malgrat que el conjunt celeste va arribar a tenir un important avantatge a la taula classificatòria, però la inexperiència i la manca d’ofici li van jugar una mala passada a l’equip dirigit per Eriksson.

martes, 17 de enero de 2012

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: CHELSEA 1998





Entrenador: Gianluca Vialli.
Estrella: Gianfranco Zola (foto).
Altres jugadors bàsics: Gustavo Poyet, Gianluca Vialli i Tore Andre Flo.
Equips amb qui s’enfronta: Slovan Bratislava, Tromsö, Betis, Vicenza i Stuttgart.

El millor: Vialli

El que va ser brillant futbolista del Sampdoria, Juventus i la selecció italiana, va emigrar a Anglaterra mitjan de la dècada dels 90, després d’assolir la Champions League amb la Vecchia Signora, i va fitxar pel Chelsea. El 1998 li va donar la Recopa al conjunt londinenc, llavors un equip bastant menys potent que en l’actualitat, en la doble faceta de jugador i entrenador.

El pitjor: aleshores una esquadra secundària

Malgrat comptar amb futbolistes molt importants com l’uruguaià Poyet, que ja havia obtingut la Recopa amb el Saragossa, el noruec Flo o l’italià Zola, sense oblidar-nos del mateix Vialli, el Chelsea era encara en aquella època un club de segona fila, irregular i inestable. Més tard, una vegada l’entitat va ser comprada per Roman Abramòvitx, es va convertir en un dels millors equips d’Europa.

domingo, 15 de enero de 2012

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: FC PORTO





Lliga: portuguesa.

Estadi: O Dragao.

Uniforme: samarreta blanc-i-blava (ratlles verticals) i pantalons blaus.

Títols estatals: 28 Lligues, 16 Copes i 21 Supercopes.

Títols internacionals: 2 Copes d’Europa / Champions League, 2 Copes de la UEFA / Europe Leagues, 1 Supercopa d’Europa i 2 Copes Intercontinentals.

Els millors entrenadors de la seva història: Artur Jorge, José Mourinho i André Villas Boas.

Els millors jugadors de la seva història: Ricardo Carvalho, Jorge Costa, Francisco José Rodrigues Costinha, Anderson Luiz da Sousa Deco, Paulo Futre, Fernando Gomes, Rabah Madjer, Nuno Ricardo de Oliveira Maniche i Vítor Baia.

El millor: l’etapa de José Mourinho.

El pitjor: l’èxode posterior a la Champions de l’any 2004.

viernes, 13 de enero de 2012

EL MES DE DESEMBRE POLIESPORTIU





4 (Tennis): Espanya assoleix la seva cinquena Copa Davis, després de superar Argentina a la final disputada a Sevilla.

8 (Natació): s’inauguren els europeus en piscina curta a la localitat polonesa de Szcecin.

8 (Natació): Mireia Belmonte guanya dues medalles d’or, en un curt lapse de temps, en el campionat d’Europa en piscina curta que es celebra a Szczecin. D’altra banda, Aschwin Wildeboer aconsegueix una plata.

9 (Natació): Wildeboer obté un or als Europeus, mentre Erika Villaécija guanya una plata i Melanie Costa un bronze.

10 (Natació): tercer or de Belmonte i segona medalla, aquest cop una plata, de Costa, a Polònia.

11 (Atletisme): el belga Bekele i la irlandesa Britton es proclamen campions d’Europa de Cross, a la ciutat eslovena de Valenje. El català d’origen magribí Lamdassen repeteix la plata del 2010 i l’equip masculí es fa amb el bronze.

11 (Golf): l’andalús Álvaro Quirós guanya l’Open de Dubai, el torneig que tanca el circuit europeu.

11 (Hockei Herba): Espanya perd la final de la Champions Trophy davant Austràlia.

11 (Natació): Belmonte conquista el pòquer d’ors a Szczecin, mentre Wildeboer, Costa i Da Rocha assoleixen plates.

11 (Natació): es clausuren els campionats d’Europa en piscina de 25 metres, amb Alemanya com a líder del medaller, seguida de Dinamarca i Espanya. Belmonte ha estat la gran protagonista del torneig.

12 (Golf): l’anglès Donald Luke és el primer jugador que guanya, al mateix temps, els circuits europeu i nord-americà.

13 (Atletisme): la tarragonina Natàlia Rodríguez és elegida millor atleta espanyola de l’any 2011.

17 (Tennis): la canària Carla Suárez guanya a Sant Joan Despí el campionat d’Espanya.

18 (Handbol): Noruega venç França a la final de l’Europeu Femení, jugat al Brasil, i Espanya es fa amb una medalla de bronze històrica.

22 (Handbol): el FC Barcelona Interesport conquista a Lleó la Copa ASOBAL.

25 (Bàsquet): comença per fi l’NBA.

25 (Natació): Jordi Serra, per vuitena vegada (rècord de la prova), i Anna Godoy guanyen la 102a edició de la Copa Nadal al Port de Barcelona.

27 (Tennis): Àlex Corretja (foto) és designat nou capità espanyol de Copa Davis.

EL MES DE DESEMBRE FUTBOLÍSTIC





1 (Santander): Juanjo González, nou preparador del Racing.

4 (Sao Paolo): mor l’exfutbolista brasiler Sócrates.

7 (diferents ciutats): acaba la fase de grups de la Champions League amb les classificacions, com a primers de grup, de Bayern Munic, Inter Milà, Benfica, Real Madrid, Chelsea, Arsenal, el sorprenent Apoel Nicòsia i FC Barcelona, i com a segons de grup, Nàpols, CSKA Moscou, Basilea, Olympique Lió, Bayer Leverkusen, Olympique Marsella, Zenit Sant Petersburg i Milan. Les eliminacions més significatives han estat les de Manchester City, Vila-real, Lilla, Ajax, València, Borussia Dortmund, Porto i, sobretot, Manchester United.

10 (Madrid): el FC Barcelona torna a superar el Real Madrid al Santiago Bernabéu (1-3) i es col·loca líder provisional.

15 (Yokohama): el Barcelona es classifica per a la final del Mundial de Clubs al vèncer clarament l’Al – Sadd de Quatar.

18 (Yokohama): el Barça conquista el seu segon Mundial de Clubs després d’una exhibició contra el Santos.

22 (Madrid): Gregorio Manzano és destituït com a entrenador de l’Atlético.

22 (Vila-real): Juan Carlos Garrido (foto) és cessat com a tècnic del Vila-real.

23 (Vila-real): l’exporter internacional José Francisco Molina, nou preparador del Vila-real.

24 (París): Leo Messi elegit millor esportista del 2011 pel diari L’Équipe.

26 (Madrid): l’argentí Diego Pablo Simeone torna a l’Atlético, aquest cop com a entrenador.

26 (París): Dani Alves, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi són elegits en el millor onze de l’any, per la publicació L’Équipe.

28 (Zuric): el FC Barcelona és elegit el millor club esportiu de l’any 2011.

jueves, 12 de enero de 2012

ELS 10 MILLORS JUGADORS DE LA HISTÒRIA





Leo Messi acaba de rebre a Zuric la seva tercera Pilota d’Or, èxit que abans només havien aconseguit els holandesos Johan Cruyff i Marco van Basten i el francès Michel Platini, l’únic abans de l’argentí en obtenir-les de forma consecutiva. Moltes persones, entre les quals m’incloc, pensem que Messi és ja el millor futbolista de la història, però en aquest article s’indiquen els que podrien ser els 10 més grans de tots els temps, quedant fora jugadors extraordinaris com Roberto Baggio, Franco Baresi, George Best, Zbigniew Boniek, Bobby Charlton, Kasimierz Deyna, Eusebio, Luis Figo, Just Fontaine, Garrincha, Lev Iaxin, Jairzinho, Sandor Kocsis, Ronald Koeman, Raymond Kopa, Laszlo Kubala, Michael Laudrup, Paolo Maldini, Lothar Matthäuss, Gerd Müller, Ferenc Puskas, Rob Rensenbrink, Frank Rijkaard, Antonello Riva, Rivelino, Gianni Rivera, Romário, Ronaldinho, Karl Heinz Rummenigge, Hristo Stoitxkov, Luis Suárez o Fritz Walter.

Alfredo di Stefano. Després de deixar la seva Argentina natal i Colòmbia, on va ser víctima d’un segrest, Di Stefano va fitxar de forma polèmica pel Real Madrid, arran d’una inexplicable mesura del règim franquista quan el davanter estava pràcticament lligat pel FC Barcelona. El cert és que la presència del futbolista sud-americà en el conjunt blanc va representar clarament un abans i un després en la història de la institució madridista, que amb l’argentí com a gran estrella va conquistar les primeres cinc Copes d’Europa de la història, entre 1956 i 1960, període en que va ser premiat amb dues Pilotes d’Or. El pitjor en la carrera de l’actual president d’honor de l’entitat blanca van ser les Copes del Món, doncs només hi va ser present en una edició, amb la selecció espanyola el 1962 a Xile, i no va jugar cap partit per culpa d’una lesió.

Edson Arantes Pelé (foto). Per un important número d’analistes, sobretot aquells que ja superen els 50 i fins i tot els 60 anys, el brasiler ha estat el millor jugador de la història. Amb només 17 anys, va meravellar en el Mundial de Suècia, disputat l’any 1958 i el primer que va assolir la Canarinha, vuit anys després de la gran decepció de Maracaná contra el combinat de l’Uruguai. Posteriorment, Pelé va guanyar dues Copes Libertadores i dues Copes Intercontinentals amb el Santos i va fer-se amb el seu segon Mundial, el 1962 a Xile, encara que O Rei no va jugar els partits més importants al lesionar-se en la fase de grups. El 1966, a la Copa del Món d’Anglaterra, es va tornar a lesionar i el Brasil no va superar la primera fase. Tanmateix, quatre anys més tard a Mèxic, Pelé, en particular, i la Seleçao, en general, van oferir un autèntic recital i el conjunt sud-americà, un dels millors equips de tots els temps, es va coronar tricampió a l’estadi Azteca. Com a nota negativa, l’estrella brasilera mai va jugar a Europa i només va sortir del Brasil per actuar al Cosmos nord-americà.

Franz Beckenbauer. Millor jugador alemany de la història i el més gran defensa de tots els temps, encara que es va iniciar com a centrecampista, demarcació en la qual va disputar la final del Mundial d’Anglaterra, en què Alemanya va caure amb polèmica davant l’equip organitzador. L’anomenat Kaiser ho tenia pràcticament tot - tècnica, classe, capacitat de lideratge, elegància i mentalitat guanyadora - i va ser el gran capità del Bayern de Munic que va aconseguir tres Copes d’Europa consecutives, des del 1974 fins el 1976, i de la millor selecció alemanya de la història, que de la mà de Helmut Schön va conquistar l’Eurocopa de 1972, jugada a Bèlgica, i el Mundial de 1974, com a amfitriona. Beckenbauer, l’únic defensa que ha estat capaç d’obtenir dues Pilotes d’Or, ha estat també entrenador i president de l’entitat bavaresa i li va donar, com a seleccionador, el tercer Mundial al combinat germànic, el 1990 a Itàlia.

Johan Cruyff. Reconegut com el millor futbolista del món durant la dècada dels 70, quan es va convertir en el primer home en assolir tres Pilotes d’Or, Cruyff va ser la gran estrella i capità de l’Ajax que va obtenir tres Copes d’Europa consecutives, entre 1971 i 1973, i de la selecció holandesa que va meravellar el món sencer durant el Mundial de 1974, a Alemanya, malgrat que l’anomenada Taronja Mecànica va marxar de terres germàniques sense haver aconseguit el títol, el qual van guanyar els amfitrions. Després de conquistar la tercera Copa d’Europa, Cruyff va fitxar pel FC Barcelona, amb el qual va realitzar una primera campanya històrica, sent clau en el fet que el club català guanyés la seva primera Lliga en 14 anys. No obstant, l’holandès va baixar bastant el seu nivell en les quatre temporades posteriors que va romandre el Camp Nou i sens dubte va ser molt millor la seva etapa com a tècnic blaugrana, entre 1988 i 1996. Una vegada va abandonar Barcelona, va iniciar una època errant, en la qual hi van destacar el pintoresc fitxatge pel Llevant i el seu retorn a l’Ajax.

Michel Platini. Després de destacar al modest Nancy, l’actual president de la UEFA va fitxar pel millor club francès de l’època, el Saint – Etienne, i posteriorment va ser contractat pel Juventus, entitat en la qual va oferir els seus millors partits, juntament amb els que va jugar amb França. Platini, l’únic jugador abans de Leo Messi en ser premiat amb tres Pilotes d’Or consecutives, va brillar essencialment per la seva enorme tècnica, sobretot pel que fa als seus extraordinaris llançaments de falta. Els principals èxits col·lectius del francès van ser l’Eurocopa de 1984, organitzada a la mateixa França i que el combinar bleu va guanyar després d’imposar-se a la final a Espanya, i la Copa d’Europa aconseguida amb el Juventus el 1985, encara que poc ho va poder celebrar perquè la victòria va tenir lloc el dia de la tragèdia de l’estadi Heysel de Brussel·les. Cal destacar també les seves actuacions als Mundial d’Espanya, el 1982, i de Mèxic, el 1986, però França, fonamentalment per manca d’ofici, va caure en les dues ocasions en semifinals contra Alemanya.

Diego Armando Maradona. Si és realitzés una votació sobre qui ha estat el millor futbolista de la història, molt probablement el mitja punta argentí en seria el guanyador. Després de deixar Argentina, i jugar un discret Mundial d’Espanya el 1982, va signar contracte pel FC Barcelona, on hi va romandre dos anys molt convulsos, en què va emmalaltir d’una hepatitis, va patir una greu lesió, es va enfrontar al president Josep Lluís Núñez i on sembla ser que va començar la seva addicció a les drogues. Després de deixar el Camp Nou, va convertir-se en jugador del modest Nàpols, al qual va convertir en una de les millors esquadres d’Itàlia, amb dues Lligues, les úniques que hi figuren en el palmarès del club de la Campània, i dues Copes, així com d’Europa, amb la consecució d’una Copa de la UEFA. Quan era integrant de la plantilla de l’entitat napolitana, va viure el seu millor període, sobretot quan el 1986 va guanyar amb Argentina el Mundial de Mèxic. Maradona va realitzar un campionat excel·lent i va marcar gols esplèndids, sobretot el que li va fer a Anglaterra en quarts de final. Després de jugar de nou la final mundialista, però en aquella ocasió amb derrota, el 1990 a Itàlia, i arran de la seva sortida del San Paolo de Nàpols, a principis dels 90, va iniciar la seva època més problemàtica, en una etapa errant, que per exemple el va portar al Sevilla, i amb moltes dificultats derivades de les drogues, arribant al seu punt àlgid quan va ser expulsat el 1994 del Mundial dels Estats Units.

Marco van Basten. Va ser potser la primera gran estrella que va tenir l’Ajax des de l’època de les tres Copes d’Europa, encara que el davanter no va poder mai guanyar el principal títol continental de clubs amb el conjunt ajacied. Si que ho va aconseguir, i per partida doble, amb el Milan, que com a jugador del qual va aconseguir les seves tres Pilotes d’Or. L’altre gran èxit de l’atacant neerlandès va ser conquistar amb la selecció holandesa, i com a gran estrella del combinat taronja, l’Eurocopa de 1988, disputada a Alemanya, encara que només va poder jugar un Mundial, el d’Itàlia el 1990, on va estar força apagat. Sense cap mena de dubte, el pitjor de la carrera de Van Basten van ser les lesions, tenint el primer gran problema durant la seva primera campanya a San Siro. No obstant, la més greu de les seves lesions va tenir lloc el 2003, fet que el va obligar a retirar-se abans de temps. Va ser sempre un futbolista molt apreciat per a Johan Cruyff, qui el va tenir sota les seves ordres a l’Ajax, però que mai va aconseguir fitxar-lo pel FC Barcelona.

Ronaldo Nazário da Lima. Sense jugar un sol partit, quan només comptava amb 17 anys, la mateixa edat de Pelé al campionat portat a terme a Suècia el 1958, va assolir el Mundial de 1994, als Estats Units. Després de l’esdeveniment nord-americà, va creuar l’Atlàntic per jugar al PSV Eindhoven, l’equip amb el qual també havia figurat Romário da Souza, mentre que dos anys després va signar pel FC Barcelona, club en què també hi va actuar la gran estrella del títol mundial de 1994. Al Camp nou només hi va ser-hi un any, però aquest va ser espectacular i excepcional. Seguidament va fitxar per l’Inter de Milà, quan va començar el seu calvari de les lesions i a penes va poder brillar amb continuïtat al Giusseppe Meazza. Tanmateix, el golejador brasiler, vencedor de dues Pilotes d’Or, va arribar molt bé físicament al Mundial de l’any 2002, a Corea del Sud i Japó, quatre anys més tard de perdre la final del torneig de 1998, a França contra la selecció amfitriona. Ronaldo va ser la gran figura del cinquè títol mundial del Brasil en terres asiàtiques, on va fer els dos gols de la final davant Alemanya, i posteriorment va firmar pel Real Madrid, lloc on va tenir una trajectòria bastant irregular.

Zinedine Zidane. Malgrat néixer a Marsella, Zidane es va donar a conèixer a l’altra banda del sud de França, a les files del Bordeus, amb qui va jugar una final de la Copa de la UEFA. El Juventus es va fixar amb ell i es va convertir en integrant de la Vecchia Signora, amb la qual va conquistar dues Lligues, però va perdre dues finals consecutives de la Lliga de Campions, el 1997 contra el Borussia Dortmund i el 1998 davant el que seria el seu següent equip, el Real Madrid. Abans de fitxar per l’entitat espanyola, va viure els seus millors moments amb la selecció francesa, amb la qual va conquistar el Mundial de 1998, jugat precisament a França, marcant dos dels gols de la final enfront el Brasil, i l’Eurocopa de l’any 2000, a Bèlgica i Holanda. El 2001 va ser contractat pel Real Madrid i amb els blancs va aconseguir per fi guanyar la Champions League, en què va donar la victòria al seu grup mitjançant un espectacular gol. El seu rendiment al Santiago Bernabéu va anar de més a menys i es va retirar al Mundial de l’any 2006, a Alemanya, disputant la final, que va perdre contra Itàlia, sent elegit millor futbolista del torneig i resultant expulsat a la pròrroga. En el seu palmarès també hi figura una Pilota d'Or.

Leo Messi. Encara que nascut a l’Argentina, es va integrar als 13 anys als equips inferiors del FC Barcelona, on va començar a mostrar totes les seves qualitats. El 2005, Frank Rijkaard el va fer pujar al primer equip, aconseguint dues Lligues i una Champions League, entre d’altres títols. Malgrat que amb el tècnic holandès va brillar de manera important, no va ser fins a l’arribada de Pep Guardiola, l’estiu de 2008, quan el jugador argentí es va convertir, per aclamació mundial, en el millor futbolista del planeta, amb la consecució de tres Pilotes d’Or consecutives, i per alguns entesos en el més gran jugador de tots els temps, amb jugades i gols espectaculars que han donat la volta al món. Al costat de Guardiola, Messi ha conquistat, entre altres èxits, tres Lligues seguides, dues Lligues de Campions i dos Mundials de Clubs, els dos primers que ha assolit el club blaugrana. El pitjor en l’excel·lent carrera de Messi, que només compta amb 24 anys, han estat els seus encontres amb la selecció argentina, amb la qual ha disputat dos Mundials bastant discrets.