L’estrateg José Mourinho. El tècnic portuguès pot ser un provocador i fins i tot un maleducat, i també es pot comentar que els seus equips no realitzen un futbol massa espectacular. Tanmateix, ningú pot dubtar que és un magnífic entrenador i un excel·lent estrateg, el qual ha sabut jugar-li perfectament al Barça a la final de Copa.
La sequera de David Villa. No és normal que el màxim anotador de la història de la selecció espanyola i de l’Eurocopa de 2008 i del Mundial de 2010, en aquest últim cas compartit amb altres futbolistes, hagi estat 11 partits oficials sense marcar.
Cristiano Ronaldo ha perdut els complexes. Moltes vegades s’ha comentat, i hi estic d’acord, que l’estrella portuguesa tenia problemes de mentalitat tant en els partits decisius, en general, com els que l’enfrontava al Barcelona, a qui no havia fet mai cap gol abans del partit de Lliga del dia 16, en particular. El lusità ha marcat en els dos últims xocs contra els catalans i sembla haver perdut l’ansietat que tenia cada cop que hi jugava.
La manca de profunditat del Barça. Ja fa algunes setmanes, i fins i tot mesos, que el club blaugrana ha perdut profunditat i eficàcia davant de porta. A la final de Copa, el conjunt de Pep Guardiola va tenir només tres ocasions molt clares (dues en la mateixa jugada), totes molt ben rebutjades per Iker Casillas.
La posició de Leo Messi. És cert que quan l’argentí actua a prop de Xavi Hernández i Andrés Iniesta, entre tots tres poden fer autèntics estralls en el rival, però crec que Messi va jugar massa endarrerit la final de Mestalla.
Les pèrdues de pilota al mig del camp. Com tothom sap, el Barça és un equip que basa gran part del seu joc en la posessió de l'esfèric i poques vegades perden pilot delicades, o bé a la defensa o bé al centre del camp. No obstant, sobre tot a la primera part del temps reglamentari, els catalans van estar bastant imprecisos en la passada, propiciant ràpids contraatacs del Madrid. No s’ha d’oblidar tampoc que el gol de Ronaldo va arribar precisament en una contra arran d’una pèrdua blaugrana al mig del camp.
La motivació. No cometré l’error de pensar o comentar que els homes de Guardiola no van sortir prou motivats a Mestalla, però no hi ha dubte que les urgències eren pel Madrid, que no aconseguia un títol gran des de la Lliga de l’any 2008, que sabia que té l’actual campionat de la regularitat pràcticament perdut i que era conscient que superar el Barça a les semifinals de la Lliga de Campions, a dos xocs, és més complicat que fer-ho a partit únic.
L’entorn barcelonista. Històricament parlant, el sempre difícil entorn blaugrana ha sigut pessimista i fins i tot catastrofista, però, una vegada es va conèixer que els dos grans del futbol espanyol serien els finalistes de la Copa del Rei, vaig poder observar un excés d’optimisme en l’ambient barcelonista. No és estrany si pensem que el Barça li havia guanyat els darrers cinc encontres al Madrid, amb 16 gols a favor i només dos en contra.
Les faltes del Madrid. No és que la majoria d’elles fossin massa dures, però el conjunt de Mourinho va fer faltes bastant continuades, mitjançant homes com Álvaro Arbeloa, Pepe o Xabi Alonso, trencant el ritme de l’equip català.
Els dos murs madridistes. Deixant davant els tres futbolistes de més talent de l’equip – Mesut Özil, Ronaldo i Ángel di María – Mourinho va situar una primera barrera amb Sami Khedira, Pepe i Alonso i una segona formada pel quartet defensiu integrat per Arbeloa, Sergio Ramos, Ricardo Carvalho i Marcelo. Aquest tipus de sistema li ha acostumat a donar moltes dificultats al Barça de Guardiola.
