ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: LIVERPOOL FC

L’actual és un d’aquests articles que tenia moltes ganes d’escriure des de fa un munt d’anys i per fi pots fer-lo realitat: el Liverpool, una de les entitats futbolístiques més populars i admirables d’Anglaterra, Europa i el món ha aconseguit el títol de Lliga després de 30 anys de sequera, fins el punt que des que el torneig porta el nom de Premier League mai l’havia conquistat.

El conjunt que dirigeix l’alemany Jürgen Klopp ha estat immensament superior a la resta dels seus adversaris al campionat anglès, assolint de manera matemàtica el títol, el 19è de la seva història, quan encara resten set jornades per al final del torneig. Quan l’any 1990 els d’Anfield van guanyar la Lliga, sota la direcció del mite escocès Kenny Dalglish, ni els més pessimistes podrien imaginar-se tres llargues dècades de travessia pel desert. 

La gran decepció de la temporada ha estat la Champions League, trofeu que el Liverpool ha aconseguit en sis ocasions (només Real Madrid i Milan n’han guanyat més), del qual és el vigent campió i en va ser finalista fa dos anys. En vuitens de final, molt poc abans de la crisi del coronavirus, l’Atlético de Madrid va donar la gran sorpresa i va eliminar els anglesos de la competició, tot i que el gran objectiu de l’exercici per als Reds era el torneig nacional.

Entrenador: Klopp.

Capità: Henderson.

Estrella: Salah.   

Jugador més destacat de la temporada: Alexander - Arnold (foto).

Màxim anotador: Mané.

Revelació: Fabinho.

Altres tres futbolistes significatius: Van Dijk, Wijnaldum i Firmino.

Onze tipus: Alison, Alexander – Arnold, Matip, Van Dijk, Robertson, Wijnaldum, Fabinho, Henderson, Firmino, Mané i Salah.

Altres homes importants: Lovren, Gómez, Milner, Keita, Oxlade – Chamberlin, Lallana, Shaquiri i Origi.

El millor: Klopp ja pot ser considerat un dels grans herois de la història d’Anfield.

El pitjor: el rotund fracàs a la Lliga de Campions.

BARÇA: LA VIDA SEGUEIX IGUAL

Tenia molta esperança en Quique Setién perquè, a part de ser un cruyffista convençut, observava en ell una sòlida personalitat, però amb el pas de les setmanes i els mesos, penso que l’entrenador càntabre definitivament s’ha rendit al poder del vestidor barcelonista.

Fa un munt d’anys, crec que a finals de la dècada dels 60 del passat segle, un joveníssim Julio Iglesias va guanyar el festival de Benidorm amb la cançó “La vida sigue igual” i aquesta frase podria definir l’actualitat post-coronavirus del FC Barcelona a causa dels següents aspectes:

Leo Messi segueix sense descansar. Malgrat el ritme trepidant de partits que es portaran a terme per acabar el campionat de Lliga, sembla que l’estrella argentina ho seguirà jugant absolutament tot, cosa que potser provoqui que quan retorni la Champions League estigui esgotat físicament, fet que ha succeït molts cops en els darrers exercicis.

La vaques sagrades segueixen inalterables. Setién va comentar, sense donar noms, que hi ha futbolistes que són intocables i de seguida penses en homes com Messi, Sergio Busquets, Gerard Piqué i Luis Suárez.

Suárez ja al 100%. Quique va manifestar en una roda de premsa que el davanter uruguaià no estava encara per jugar els 90 minuts d’un encontre, però, després de dues suplències, va disputar el matx complet del Sánchez Pizjuán contra el Sevilla.

L’estrany cas d’Ansu Fati. La jove promesa guineana va fer un gran xoc al Camp Nou davant el Leganés i va marcar el primer gol, però després va ser substituït i no va actuar cap minut a Sevilla.

La crisi d’Antoine Griezmann. Un any més tard del seu fitxatge, sembla que ha quedat bastant clar que va ser un error la seva contractació, sobretot perquè un any abans va renunciar venir al Camp Nou. L’internacional francès està realitzant una campanya molt irregular, després del parèntesi del covid – 19 ha decebut amb el seu joc, va ser suplent a la capital andalusa i, el que crec que és el pitjor de tot, la seva sintonia amb Messi continua sent escassa.

A la foto, Messi i Suárez.

35 ANYS DE LA TRAGÈDIA DE HEYSEL

Maig de 1985: dos clubs extraordinaris, Juventus i Liverpool, es disposaven a disputar una final de la Copa d’Europa que presagiava ser un gran espectacle. D’una banda, els italians, que comptaven amb una plantilla plena d’estrelles, arribaven a la seva tercera final a la recerca del primer títol, doncs havien perdut les de 1973 i 1983. D’altra banda, els anglesos havien guanyat totes les finals que havien jugat, els anys 1977, 1978, 1981 i 1984.

Tanmateix, pocs minuts abans del començament del matx, que va tenir com a escenari l’estadi Heysel de Brussel·les, va succeir una autèntica tragèdia, quan els hooligans del Liverpool van provocar la mort de 39 seguidors de l’entitat torinesa. Malgrat tot, la UEFA va decidir que el xoc es disputés, segons les seves raons, per evitar un desastre encara pitjor.

L’encontre es va decidir al segon temps mitjançant un penal comés sobre el polonès Zbigniew Boniek, que va transformar el francès Michel Platini, gol que va donar la primera Copa d’Europa a la Vecchia Signora, que evidentment no es va celebrar a Torí, de rigorós dol a causa de les 39 víctimes mortals.

Tots els clubs anglesos, no només el Liverpool, que en aquella època havien protagonitzat nombrosos escàndols en diferents estadis europeus, van ser penalitzats per la UEFA sense poder participar en tornejos continentals fins l’any 1990, excepte l’entitat d’Anfield, que va haver d’esperar dos anys més.

A la foto, una imatge del caos que es va produir a l’estadi de Heysel.