.jpg)
El
millor
-
Una gran i espectacular Hongria.
-
Alemanya va iniciar el seu millor període de la història, el qual es va
estendre fins a l’any 1976.
-
Continua sent el campionat amb la millor mitjana golejadora.
El
pitjor
-
La increïble derrota magiar a la final de Berna.
-
Brasil continuava deprimida i no va superar la fase de grups.
-
Espanya va quedar fora del certamen per... una moneda.
El
FC Barcelona continua liderant la classificació al campionat de Lliga i segueix
en el top vuit de la taula de la Lliga de Campions, concretament en el tercer
lloc, però després que el conjunt de Hansi Flick hagi ensopegat en les dues
últimes jornades del torneig de la regularitat, amb una derrota a Anoeta i un
empat a Balaídos, ja s’han disparat increïblement algunes alarmes.
El
tristament entorn barcelonista ha començat a explicar que els equips contraris
ja li han trobat el truc a la tàctica del fora de joc, que l’equip té
dependència de la jove estrella Lamine Yamal (foto), que no ha actuat per lesió
en els tres últims encontres, o si hi pot haver cas Jules Koundé.
En
primer lloc, la tàctica de l’offsaid, com succeeix també amb la filosofia que
Johan Cruyff va instaurar fa més de tres dècades al club, es pot seguir
realitzant fins i tot en el cas que els contraris t’intentin sorprendre, amb una
bona preparació física, concentració i entesa entre els quatre jugadors que
formen la línia defensiva.
En
segon lloc, Lamine ja està considerat un dels millors futbolistes d’Europa,
però, tot i que el Barça no compta amb una relació molt extensa de davanters, i
menys d’extrems, pot substituir la jove perla de Mataró amb homes com Dani
Olmo, Pablo Gavi, Fermín López o Pau Víctor, reconeixent que es perd bastant
potencial.
I
finalment, en tercer lloc, és cert que Koundé, que està realitzant una molt
bona temporada, és un futbolista certament irregular, que en ocasions pot
perdre la concentració i que ja ha estat dues vegades sancionat per Flick per
arribar tard a les converses tàctiques, però penso que és molt precipitat per
parlar d’un afer amb el defensa francès.
El
millor:
-
L’anomenat maracanazo de l’Uruguai.
-
El golejador brasiler Ademir.
-
La quarta posició d’Espanya, amb una gran generació.
El
pitjor
-
La tragèdia brasilera.
-
El rendiment de seleccions d’estats molt involucrats en la II Guerra Mundial,
com Alemanya o Anglaterra, que debutava en una Copa del Món.
-
La bicampiona Itàlia, també un país molt actiu en el conflicte bèl·lic, ni es
va classificar per a la fase final.
El
millor:
-
Aquell cop si, la inqüestionable qualitat de la selecció italiana.
-
Sandro Pozzo doble campió mundial com a seleccionador.
-
Les sorpreses de la finalista Hongria, una encara desconeguda Brasil i Suècia.
El
pitjor:
-
L’amfitriona França no va superar els quarts de final.
-
La gran decepció de l’Alemanya nazi, malgrat haver-se annexionat Àustria.
-
L’absència d’Espanya, que es trobava en plena guerra civil.
El
millor:
-
L’italià Giuseppe Meazza va ser una de les primeres grans estrelles del futbol.
-
La qualitat de seleccions com la finalista Txecoslovàquia, Àustria i Alemanya.
-
La bona imatge d’Espanya, on va destacar el porter Ricardo Zamora.
El
pitjor:
-
La dictadura feixista de Benito Mussolini,.
-
L’excessiva duresa dels amfitrions.
-
L’absència de la vigent campiona Uruguai.
El
passat dissabte, la jugadora vallesana Alexia Putellas va tancar el marcador
del clàssic Real Madrid – FC Barcelona, disputat a l’estadi Alfredo di Stefano
i que va acabar amb 0 a 4 el marcador. Amb l’anotació, la capitana blaugrana es
va convertir, en línies generals, en el/la tercer/a màxim/a golejador/a de la
història de la societat catalana, superant Luis Suárez (l’uruguaià) i quedant
només per darrere de Leo Messi i César Rodríguez.
Putellas,
dues vegades Pilota d’Or, té un palmarès espectacular, havent conquistat amb el
Barça vuit Lligues, vuit Copes de la Reina, quatre Supercopes d’Espanya i tres
Lligues de Campions i amb la selecció espanyola un Mundial i una Lliga de les
Nacions.
La
futbolista de Mollet del Vallès, que va superar fa uns anys una gravíssima
lesió, és ja un mite en la història de l’entitat barcelonista i entra en una
llista on es troben llegendes com Josep Samitier, Laszlo Kubala, Johan Cruyff,
Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov, Pep Guardiola, Ronaldinho de
Assis, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i el millor de tots: Leo Messi.
Segurament, els pròxims anys s’afegiran, si no ho han fet ja, Mapi León, Patri
Guijarro, Aitana Bonmatí o Caroline Graham Hansen.
El
millor:
-
Les primeres estrelles, com els uruguaians Héctor Scarone i Pedro Cea o
l’argentí Guillermo Stabile.
-
El futbol i el poder ofensiu d’Uruguai i Argentina, campió i sots campió
respectivament.
-
La davantera del campions, formada per Pablo Dorado, Scarone, Héctor Castro,
Cea i Santos Iriarte.
El
pitjor:
-
Només quatre seleccions europees van viatjar a l’Uruguai: Bèlgica, França,
Iugoslàvia i Romania.
-
La gran superioritat dels dos finalistes envers els altres equips.
-
Només Iugoslàvia va destacar entre les representants del vell continent.
Una
de les claus perquè el FC Barcelona sigui líder del campionat de Lliga i
estigui situat entre els vuit primers de la Lliga de Campions és perquè l’equip
entrenat per Hansi Flick (foto) està realitzant una extraordinària execució del
fora de joc, que el nou model de tecnologia semiautomàtica ha permès deixar
sense validesa alguns gols dels adversaris, com ara en el clàssic contra el
Real Madrid i el derbi davant l’Espanyol.
No
obstant, en l’última jornada de Lliga, que el Barça va perdre a Anoeta enfront
la Real Sociedad, encara amb empat sense gols el marcador, el VAR va anul·lar
un gol de Robert Lewandowski, que el mateix sistema tecnològic va assenyalar
com a marcat en fora de joc. Posteriorment, ha tingut lloc una gran polèmica
perquè alguns analistes consideren que el davanter polonès es trobava en
situació correcta.
Fins
i tot, el fins ara impecable Flick se’l va veure certament nerviós parlant amb
l’àrbitre Cuadra Fernández a Anoeta i després va assegurar en roda premsa que
el col·legiat s’havia equivocat, tot i que immediatament va declarar que
s’havia d’acceptar la decisió i que l’equip no havia estat gens bé sobre el
terreny de joc.
Espero
que el succeït a Sant Sebastià sigui només una anècdota i que el tècnic alemany
continuï el camí que s’havia marcat, allunyat dels victimismes tan típics en la
història de la societat catalana i que cap benefici van reportar a la
institució barcelonista. Les contínues queixes de Xavi Hernández els últims
anys van ser, en ocasions, de vergonya aliena.
A
diferència d’altres grans èpoques del FC Barcelona, com les de Frank Rijkaard,
que va tenir Ronaldinho de Assis com a gran estrella; de Pep Guardiola, amb Leo
Messi d’inqüestionable crack, o de Luís Enrique Martínez, en què va destacar el
trident atacant format pel mateix Messi, Luis Suárez i Neymar junior, el Dream
Team de Johan Cruyff no va comptar amb un home que destaqués molt per sobre
dels altres, tot i que van ser fonamentals Ronald Koeman, Michael Laudrup i
Hristo Stoitxkov.
Si
bé és cert que per a mi Koeman va ser el jugador més important i Laudrup el més
brillant d’aquell gran equip, Stoitxkov va ser l’únic dels tres que va acabar
guanyant el trofeu al millor futbolista del continent, entre d’altres raons,
per ser el màxim golejador d’aquella meravellosa esquadra, pel seu talent i
qualitat tècnica, per la seva velocitat quan trobava espais i, molt
especialment, per la garra, la lluita i el compromís.
El
davanter búlgar va estar molt a prop d’assolir la Pilota d’Or l’any 1992, el
mateix en què el Barça va conquistar la seva primera Copa d’Europa a l’estadi
de Wembley, però finalment el guardonat va ser l’atacant neerlandès de l’AC
Milan Marco van Basten, que va aconseguir el seu tercer trofeu.
Dos
anys després, curiosament en un any en què el club català va perdre clamorosament
la final de la Lliga de Campions, precisament contra el Milan a Atenes, Hristo
per fi va poder guanyar el premi, el qual li va atorgar Cruyff, com Van Basten
triple vencedor de la Pilota d’Or. Sense desmerèixer els seus mèrits contrets
amb el Barça, Stoitxkov va ser proclamat vencedor sobretot pel seu
extraordinari Mundial amb Bulgària al Estats Units, quan la selecció de l’est
europeu es va convertir en la gran revelació del campionat arran de
classificar-se per a les semifinals, superant potències com Argentina o la
vigent campiona Alemanya.
Pep
Guardiola (foto) està complint la seva novena temporada al Manchester City i
fins el moment compta amb un palmarès espectacular, format per sis Premier
League (les últimes quatre de forma consecutiva), dues FA Cup, tres Community
Shield, quatre Copes de la Lliga, una Lliga de Campions (n’ha disputat una
altra final), una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs .
Tanmateix,
pel que fa a l’inici de l’actual campanya, el conjunt de l’Etihad està
transitant per una línia molt irregular, tant quant a la Premier League com pel
que respecta a la Champions League, torneig en el qual la darrera jornada va
ser golejat a l’estadi José Alvalade de Lisboa per l’Sporting Portugal.
Vàries
poden ser les causes d’aquest sotrac en què es troba actualment el City, per
exemple la greu lesió del Pilota d’Or Rodri Hernández, un home fonamental en
els esquemes del tècnic de Santpedor, o el baix estat de forma d’alguns
futbolistes bàsics com Kevin de Bruyne o Bernardo Silva, sense que es pugui
oblidar, tal com li va succeir en la seva brillant etapa al FC Barcelona, que
alguns integrants de la plantilla tinguin ja la “panxa plena”.
Tinc
la sensació que aquesta serà l’última temporada del Pep a l’Etihad, on és
considerat un heroi, i, per tant, podria seguir els passos del director tècnic
Txiki Begiristáin, que ja va anunciar la seva marxa el pròxim 30 de juny. Serà
la selecció brasilera el nou destí de l’entrenador bagenc ?
Els
fitxatges durant els anys 70 de futbolistes com Rainer Bonhof, Dani Solsona,
Mario Kempes, Carlos Diarte o Roberto Morena van acabar buidant les arques del
València CF que, a partir del decenni dels 80, després d’assolir la Recopa a
Brussel·les, va entrar en una profunda crisi.
L’any
1983 el club valencià es va salvar quasi de miracle de descendir a segona
divisió, però no ho va poder evitar tres anys més tard, malgrat que l’entitat
llevantina tenia com a entrenador el mític Alfredo di Stefano, que li havia
donat al conjunt de Mestalla la Lliga de 1971 i la ja citada Recopa de 1980.
Després
de tornar un any més tard a la màxima categoria, el València ha transitat per
una muntanya russa, amb força decepcions, però també amb grans èxits, com la
consecució de dues Lligues, dues Copa del Rei, dues Copes de la UEFA i una
Supercopa d’Europa, així com la disputa de dues finals consecutives de la Lliga
de Campions, que va perdre davant Real Madrid i Bayern Munic.
Ara,
quasi 40 anys després del descens, el València, de nou amb gravíssims problemes
econòmics i una polèmica propietat per part de l’empresari de Singapur Peter
Lim, ocupa l’última posició del campionat de Lliga i els afeccionats més
veterans recorden que es pot repetir el desastre de 1986, malgrat tenir de
preparador una llegenda del club com Rubén Baraja (foto).
L’any
2003, Florentino Pérez va fitxar el mediàtic centrecampista anglès David
Beckham i es va ajuntar als també galàctics Raúl González, Roberto Carlos
Silva, Luis Figo, Zinedine Zidane i Ronaldo Nazário da Lima.
Recordo
perfectament aquella època en què s’assegurava que l’equip blanc arrasaria en
totes les competicions i que seria una esquadra pràcticament imbatible, però
allò cert es que no es van poder fusionar tantes estrelles, el Real Madrid es
va acabar enfonsant, el FC Barcelona, que sortia d’una profundíssima crisi, va
iniciar una gran etapa i Pérez va decidir dimitir.
L’entitat
blanca aquests últims anys ha comptat amb una plantilla brillant, equilibrada i
de gran qualitat, amb el millor porter del món, Thibaut Courtois; una defensa
sòlida i fèrria, en què han destacat Dani Carvajal, Éder Militao i Antonio
Rüdiger; un centre del camp que ha fusionat la qualitat de Luka Modric, Toni
Kroos i Fede Valverde amb la força física del mateix uruguaià, Ricardo
Camavinga i Aurélien Tchouaméni, i una davantera estel·lar amb Jude Bellingham, Rodrigo
Goes i Vinicius Junior.
El
passat estiu, Kroos va decidir penjar les botes i va deixar el mig del camp
madridista força més fràgil, situació agreujada per la veterania de Modric, que
ja compta amb 39 anys. Tanmateix, Pérez no va reforçar el passat estiu aquesta
línia tan important en el futbol modern i, en canvi, va complir per fi el seu
somni de fitxar Kylian Mbappé.
Pel
moment, el resultat ha estat que el centre del camp del conjunt de Carlo
Ancelotti està mancat de qualitat tècnica, Bellingham és una ombra del jugador
que va ser la temporada passada, Rodrigo ha passat clarament a un segon pla,
Mbappé no s’acaba d’adaptar i aquest sembla que no manté una relació massa
cordial amb Vinicius. Per si tot això fos poc, l’equip blanc ha hagut de
lamentar les lesions de Courtois i les molt greus de Carvajal i Militao, mentre
David Alaba no acaba de recuperar-se.
Encara
és molt aviat i probablement Ancelotti trobarà la manera de redreçar el rumb de
l’esquadra espanyola, però sembla que Florentino ha ensopegat de nou en la
mateixa pedra.
Tothom
coincideix en què la causa primordial perquè el madridista Vinicius Junior no
guanyés la Pilota d’Or va ser pel seu comportament, en ocasions penós i
polèmic, en els terrenys de joc, doncs el fair play forma part de les
condicions per votar un futbolista.
Vinicius,
que en la temàtica estrictament esportiva ha fet mèrits importants per a ser
proclamat el millor futbolista de l’any 2024, en què ha guanyat la Lliga, la
Lliga de Campions, la Supercopa d’Espanya i la Supercopa d’Europa, hauria de
canviar el seu tarannà en un camp de futbol o el Real Madrid hauria de donar-li
assessorament per aconseguir-ho, però no és ni fàcil ni senzill.
Ja
fa molts anys, durant la dècada dels 90, Hristo Stoitxkov havia estat expulsat
vàries vegades, per la qual cosa el seu entrenador de llavors, Johan Cruyff, va
parlar amb ell perquè mostrés al camp un caràcter més calmat, tranquil i
assossegat, però el davanter búlgar no va ser el mateix, com si les seves
polèmiques li donessin energia per practicar el seu millor futbol.
Per
tant, ni el davanter brasiler ni tampoc els seus companys, l’entrenador Carlo
Ancelotti i el president Florentino Pérez, ho tindran fàcil en aquest sentit i
això pot seguir sent un obstacle important perquè alguna vegada Vinicius guanyi
la Pilota d’Or, que per cert ara fa 30 anys va assolir Stoitxkov.
Tot
i que crec que futbolistes com Raúl González, Xavi Hernández i Andrés Iniesta
el van merèixer, només un espanyol, el gallec Luis Suárez, quan formava part de
la plantilla del FC Barcelona, havia guanyat la Pilota d’Or, en el llunyaníssim
any 1960.
64
anys després, el madrileny Rodrigo Hernández, centrecampista del Manchester
City, s’ha convertit en el segon jugador espanyol en obtenir el prestigiós
trofeu. No obstant, a pesar d’aquest enorme èxit, molt en part aconseguit
gràcies a l’Eurocopa assolida per Espanya el passat estiu, des de sectors de
Madrid i des de l’entorn del Real Madrid hi hagut un autèntic enuig.
Totes
les apostes apuntaven com a guanyador el davanter brasiler del Real Madrid
Vinicius Junior, fins que es va filtrar que finalment el vencedor seria Rodri,
que ja va ser elegit MVP de l’últim Europeu. Una vegada assabentats de
l’inesperat canvi, Florentino Pérez, el president blanc, va decidir que cap
representant madridista anés a París, malgrat que la societat espanyola va ser
elegida millor equip masculí i Carlo Ancelotti el millor entrenador.
No
cal dir que la decisió de Pérez ha provocat fortes crítiques i que el ridícul
efectuat ha estat històric.
A
la foto, Vinicius i Pérez.
L’any
1982, contra tot pronòstic, l’Aston Villa es va proclamar campió de la Copa
d’Europa després de superar a la final, disputada a l’estadi De Kuyp de
Rotterdam, el gran favorit i tricampió continental Bayern Múnic.
La
temporada següent, en un matx de tornada molt polèmic disputat a l’estadi Villa
Park de Birmingham, el conjunt anglès va guanyar la Supercopa d’Europa contra
el FC Barcelona, vigent campió de la Recopa, però seguidament l’entitat
britànica va entrar en una llarga travessa pel desert, que fins i tot la va
portar a descendir de categoria.
Ara
fa uns anys, el club de Birmingham va tornar a la màxima divisió anglesa i, de
la mà de l’entrenador basc Unai Emery (foto), els britànics han tornat, 41 anys
després, a la màxima competició de clubs continental, anomenada ara Lliga de
Campions. Després de tres jornades disputades en la nova versió del torneig,
l’Aston Villa lidera sorprenentment la classificació.
En
el grup d’Emery, que ocupa el quart lloc a la Premier League, cal destacar el
porter argentí Emiliano Martínez, el central valencià Pau Torres, el
centrecampistes belgues Youri Tielemans i Amadou Onana i el davanter anglès
Ollie Watkins.
L’any
2015, abans, durant i després de la final de la Lliga de Campions a Berlín,
l’última que ha jugat i guanyat el FC Barcelona, en una època en què el procés
independentista es trobava en plena efervescència, l’afecció blaugrana va
mostrar un munt de banderes estelades.
Després
del partit, una responsable de la UEFA de nacionalitat ucraïnesa, sembla que
amb la col·laboració del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, va obrir un
expedient i l’organisme continental va decidir multar la societat catalana
perquè es va mostrar a l’estadi Olímpic de la capital alemanya simbologia
política.
Des
de llavors, i penso que amb justícia perquè la sanció em va semblar totalment
injusta i desproporcionada, l’afecció barcelonista, primer al Camp Nou i
després a l’Estadi Olímpic Lluis Companys, ha anat xiulant l’himne de la
Champions League, curiosament en una època en què l’equip català no ha tingut
aparentment massa sort amb alguns arbitratges.
Tanmateix,
després de quasi una dècada i amb el Procés clarament descarrilat, és possible
que hagi ja arribat l’hora de deixar de protestar quan, abans dels començaments
dels encontres del principal campionat continental de clubs, soni la simfonia
del torneig.
