JOAN OLIVER

Sempre he considerat Joan Laporta, i d'exemples en aquest bloc n’hi ha un munt, un extraordinari president del FC Barcelona, però, durant els últims anys del seu mandat, quan ja no comptava amb històrics directius com Ferran Soriano o Marc Ingla, es va ajuntar a persones que, personalment, mai vaig considerar les més adients: el prestigiós economista Xavier Sala Martín i l’empresari Joan Oliver, que havia estat també director de TV3.

Pel que fa a Oliver, sempre vaig pensar d’ell, després d’escoltar-lo en alguna tertúlia esportiva a la ràdio, que es tractava d’una persona altiva, amb alguns aires de superioritat i a qui li agradava vacil·lar amb gent que presentava postures amb les quals sentia certa adversitat. Oliver va ser, per exemple, durant la seva època de director general del club català, el responsable de l’espionatge que van patir alguns personatges de l’entorn barcelonista, entre els quals es trobaven membres de la junta com Rafa Yuste.

Més tard, l’empresari català es va convertir en el propietari del CF Reus Deportiu, entitat que, per primer cop en la seva història, va aconseguir l’ascens a segona divisió A. Tanmateix, són conegudes llavors les friccions entre Oliver i l’ajuntament de la capital del Baix Camp, en què aquell fins i tot va amenaçar el consistori en emportar-se el club roig-i-negre a la localitat de Riudoms, on pensava construir-hi un estadi.

Uns anys més tard, malgrat tot, el Reus ha acabat arruïnat i enfonsat, amb un munt de jugadors de l’entitat que han marxat del club i amb aquest, malgrat ser comprat per uns empresaris nord-americans (potser massa tard), expulsat durant tres anys per la Lliga de Futbol Professional, decisió que la institució catalana ha apel·lat davant el Tribunal d’Arbitratge.

EL BARÇA QUE PODRIA VENIR

Després de la realització d’alguns fitxatges que semblaven trobar-se als antípodes del sistema, com els d’André Gomes, Paco Alcácer, Paulinho Ferreira, Yerry Mina o el més recent d’Arturo Vidal, per fi, han calgut molts anys, sembla ser que, tant el president Josep Maria Bartomeu com el mànager general Pep Segura, s’han donat compte que el millor camí que ha de seguir el FC Barcelona és el de recuperar plenament la filosofia que fa unes tres dècades Johan Cruyff va instaurar al Camp Nou.

He de reconèixer, però, que a Bartomeu, el fet d’allunyar-se de l’ADN Barça, no l’ha perjudicat en excés, doncs, des de què va ser proclamat l’any 2014 màxim mandatari de la societat catalana, després de la dimissió de Sandro Rosell, el club blaugrana ha guanyat tres campionats de Lliga, quatre Copes del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, amb el triplet Lliga / Copa / Champions de l’any 2015 amb Luis Enrique Martínez.

No obstant, aquest Barça dels darrers anys, els dirigits per Gerardo Martino, Luis Enrique i Ernesto Valverde, tot i que ha tingut fases de bon futbol, sobretot durant la primera campanya del tècnic asturià, la del triplet, no ha seduït tant ni ha estat l’admiració del món sencer pel seu joc, com ho van constituir els blocs al seu dia preparats per Johan Cruyff i Pep Guardiola, o fins i tot el que va entrenar Frank Rijkaard durant els millors moments de Ronaldinho de Assis, sense oblidar que el conjunt barcelonista ha estat eliminat quatre vegades els últims cinc anys als quarts de final de la Lliga de Campions, edicions que ha assolit sempre el Real Madrid, l’etern rival.

Sembla que el punt de partida del canvi d’orientació, o del retorn a les essències, va tenir lloc amb el fitxatge l’estiu passat del jove centrecampista brasiler Arthur Melo, un èxit que cal assignar al ja exsecretari tècnic del club Robert Fernández, sensació que s’ha incrementat amb l’ascens al primer equip del migcampista maresmenc Carles Aleñà i amb les contractacions del central francès Jean – Clair Todibo i, molt especialment, del migcentre holandès Frenkie de Jong (foto), encara que, per ser justos, abans ja s'havien portat a terme operacions fidels a la tradició com la del porter alemany Marc André ter Stegen, un gran encert d’Andoni Zubizarreta, un altre secretari tècnic acomiadat, o del defensa francès Samuel Umtiti.

Somniar és gratis i ara m’imagino un centre del camp del futur format per Arthur, De Jong i Aleñà, amb l’aportació del jove Ricky Puig, que pugui recordar al que amb Cruyff van integrar homes com Eusebio Sacristán, Guardiola, José Mari Bakero i Guillermo Amor, o amb el mateix Guardiola, l’inoblidable terna composta per Xavi Hernández, Sergio Busquets i Andrés Iniesta, molt probablement la millor de la història del club.

LA CRISI SOCIAL DEL RCD ESPANYOL

He escoltat o llegit vàries vegades que l’estadi de Cornellà – el Prat (foto), també anomenat RCD Stadium, compta amb unes entrades molt pobres, que ni tan sols es van incrementar durant l’inici de l’actual exercici, quan l’Espanyol de Joan Francesc Ferrer Rubí va començar molt bé la temporada.

És evident que vàries i diverses poden ser les causes, com que el club català ja fa temps que no aconsegueix realitzar una gran campanya, que no guanya un títol oficial des de la Copa del Rei de 2006 o que no disputa un partit europeu des de la final de la Copa de la UEFA un any més tard, sense oblidar que les expectatives que va aixecar l’arribada de l’empresari Chen Yansheng a la presidència de l’entitat, s’han acabat esvaint de forma ràpida i notòria.

Tanmateix, penso que el principal motiu d’aquesta circumstància és que les noves generacions no es fan seguidores de l’Espanyol. No he fet cap estudi sobre el tema, però em fa la sensació que els fills dels socis i afeccionats pericos es fan del FC Barcelona, de la mateixa manera que també succeeix amb els descendents de famílies immigrants d’altres parts de l’estat espanyol que eren fans del Betis o del Real Madrid.

De totes maneres, i més després del seu trasllat a Cornellà de Llobregat, mai he tingut clar, i ho dic amb tots els respectes, a qui representa la històrica institució catalana, més enllà dels que avorreixen i estan farts de l’hegemonia del FC Barcelona, cosa que, malgrat ser seguidor blaugrana, trobo normal i justificada, o, al seu dia, alguns sectors franquistes, que també, en menys proporció, han existit al Barça. A més, antigament no crec que es pogués considerar el club blanc-i-blau com l’equip del barri barceloní de Sarrià, ja que, d’una banda, l’anterior estadi que hi portava el nom, es trobava a la seva perifèria, sense oblidar, d’altra banda, que a Sarrià, on hi vaig viure els primers 15 anys de la meva vida, la majoria de persones que hi habitaven eren barcelonistes.

LIVERPOOL: CAMÍ DE TRENCAR UNA HORRIBLE RATXA DE QUASI 30 ANYS

De la mà del tècnic escocès Kenny Dalglish, que havia estat un llegendari futbolista de l’entitat, el Liverpool conquistava l’any 1990 la seva 18a Lliga anglesa, la segona en tres anys i l’11a en els darrers 18. Molt pocs esperaven que la històrica esquadra d’Anfield no guanyaria cap títol més del torneig fins els nostres dies, però aquest any podria finalitzar aquesta llarguíssima sequera.

Pel contrari, durant aquestes quasi tres dècades, el conjunt anglès ha disputat tres finals de la Lliga de Campions, assolint la de l’any 2005 contra el Milan, després d’una inversemblant remuntada, i perdent les dels anys 2007, davant el mateix equip llombard, i 2018, enfront el Real Madrid, sense oblidar que l’any 2001 va obtenir la Copa de la UEFA contra l’Alavés.

En aquests moments, el Liverpool, que dirigeix l’entrenador alemany Jürgen Klopp, lidera la classificació de la Premier League per davant del vigent campió de la competició, el Manchester City de Pep Guardiola i, malgrat que fa uns anys els Reds, llavors sota la direcció de Roy Hodgson, van cedir davant el mateix City, aleshores preparat per Manuel Pellegrini, ara sembla que el club de Lancashire compta amb un bloc més sòlid, compacte, fiable i brillant, mitjançant un planter en què hi sobresurt el trident atacant format pel brasiler Roberto Firmino, el senegalès Sadio Mané i la seva gran estrella, l’egipci Mohamed Salah (foto).

UN MERESCUT I SINCER ELOGI A LA FIGURA DE JOSEP MARIA BARTOMEU

Normalment he estat bastant crític en aquest bloc amb el president del FC Barcelona Josep Maria Bartomeu, com també amb el seu antecessor Sandro Rosell, però penso que l’actual màxim mandatari del club català es mereix aquesta vegada un important elogi arran del fitxatge del jove centrecampista holandès Frenkie de Jong. 

La setmana passada es va donar quasi per fet que el futbolista de l’Ajax d’Amsterdam fitxaria pel París Saint – Germain (PSG), però Bartomeu, així com els diferents representants de la direcció tècnica, no es van rendir i, després de traslladar-se a la capital holandesa, ha convençut el jugador, que s’ha compromès els pròxims cinc anys amb l’entitat barcelonista.

Sembla que tant el president com el mànager general del club, Pep Segura, després d’alguns fitxatges que semblaven molt allunyats de l’ADN Barça, com els d’André Gomes, Paco Alcácer, Paulinho Bezerra, Yerry Mina o Arturo Vidal, han optat finalment per ser fidels a la filosofia que ha marcat els principals èxits esportius de la institució, tal com ho demostren les contractacions d’Ousmane Dembélé,  Arthur Melo, Clement Lenglet i De Jong, un home amb un futur extraordinari i que ha acabat fitxant pel Barça malgrat que, segurament, les ofertes econòmiques de PSG i Manchester City eren força superiors. 

A la foto, De Jong i Bartomeu.

QUASI MAI ES COMPTA AMB LA PEDRERA I QUAN ES FA...

Tal com havia succeït durant el període de Luis Enrique Martínez com a entrenador del FC Barcelona, tot i que el tècnic asturià va consolidar Sergi Roberto com a titular, l’actual preparador blaugrana Ernesto Valverde a penes compta amb jugadors del filial, llevat de la ja clàssica eliminatòria de setzens de final de la Copa del Rei.

No obstant, pel que respecta al matx d’anada dels vuitens de final de la Copa, contra el Llevant a l’estadi Ciutat de València, Valverde va optar per situar de titulars al central gallec Chumi Brandáriz (foto) i el lateral andalús Juan Miranda, encara que, penso sincerament, que l’entrenador extremeny es va equivocar alhora d’alinear aquests futbolistes en una línia que completaven Nelson Semedo i el debutant Jeison Murillo, davant les absències de Roberto, Gerard Piqué,  Thomas Vermaelen, Samuel Umtiti i Clement Lenglet.

És evident que, tant Chumi com Miranda, haguessin actuat molt més còmodes i amb més confiança, posem per cas, amb l’acompanyament de dos homes de l’experiència de Piqué i Vermaelen. No és d’estranyar que tots dos jugadors, sobretot el lateral esquerrà, quedessin retratats en diferents actuacions de l’encontre, mentre el fet que fossin substituïts no sembla que pugui ser massa positiu per a ells en un futur pròxim.

A més, concretament l’alineació de Chumi ha pogut suposar l’expulsió del Barça de la vigent Copa del Rei, doncs el central, probablement, hagués hagut de complir un encontre de sanció al Ciutat de València, salvant-se el club blaugrana, pel moment, pel fet que el Llevant va presentar el recurs fora de termini.

SIMEONE PODIA CONDUIR UN UTILITARI, PERÒ POTSER NO ÉS CAPAÇ DE PORTAR UN VEHICLE D’ALTA GAMMA

El que ha fet Diego Simeone (foto) com a entrenador de l’Atlético de Madrid, des de què es va fer càrrec d’un club enfonsat l’any 2012, és extraordinari i espectacular, doncs, amb el conjunt blanc-i-vermell, el tècnic argentí ha conquistat una Lliga, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Europa League i dues Supercopes d’Europa, a més d’haver disputat dues finals  de la Champions League, totes dues perdudes davant el Real Madrid, mentre ha convertit l’entitat madrilenya en un dels millors equips del continent europeu.

No obstant, si bé és cert que no hi ha cap dubte que l’entrenador sud-americà ha demostrat abastament que pot dirigir o fer triomfar una plantilla de potencial mitjà i superar esquadres teòricament molt superiors com Real Madrid, FC Barcelona, Bayern de Munic o Chelsea, podria ser que ara, quan disposa d’un magnífic elenc de futbolistes, potser no sigui capaç de brillar de forma tan notòria, d’aquí la metàfora automobilística del titular d’aquest article.

Fins el moment. aquesta temporada, un equip que compta amb jugadors com Oblak, Godín, Lucas, Koke, Saúl, Lemar, pel qual s’ha pagat una xifra molt important, o Griezmann, que va continuar al Wanda Metropolitano malgrat tenir una atractiva oferta del FC Barcelona, l’Atlético, després de superar el Real Madrid a la Supercopa europea, és segon a la Lliga, a cinc punts del Barça; s’ha classificat només com a segon de grup per als vuitens de final de la Lliga de Campions, la final de la qual es jugarà al Wanda, i ha estat eliminat pel modestíssim Girona als vuitens de final de la Copa del Rei.

ELS PRINCIPALS CAMPIONS D’HIVERN EUROPEUS

Tres clàssics, FC Barcelona, Juventus FC i París Saint – Germain, i dues relatives sorpreses, Liverpool FC i Borussia Dortmund, s’han proclamat campions d’hivern de les principals Lligues europees.

Barça. Malgrat un inici de campionat bastant delicat, en què el conjunt blaugrana, per exemple, va perdre a Butarque contra el Leganés i va cedir un empat i una derrota al Camp Nou, respectivament, davant el Girona i el Betis, el bloc d’Ernesto Valverde va reaccionar i sembla en camí de guanyar la seva vuitena Lliga en els últims 11 anys, doncs avantatja en cinc punts l’Atlético de Madrid i en deu el Sevilla i el Real Madrid, a qui va vèncer per un contundent 5 a 1. En el bloc català han destacat Ter Stegen, un portentós Alba, Suárez, un Messi en la seva línia habitual, és a dir, la de l’excel·lència, i Dembélé, genial al terreny de joc i força polèmic fora d’ell.

Liverpool. Des de l’any 1990, és a dir, des de fa quasi tres dècades, que el conjunt de la ciutat de The Beatles no assoleix la Lliga anglesa, però aquesta temporada, el grup que dirigeix l’alemany Jürgen Klopp (foto), que la campanya anterior, sorprenentment, va disputar la final de la Champions League, va en camí de trencar aquesta històrica mala ratxa, encara que l’equip d’Anfield va perdre una bona oportunitat de sentenciar pràcticament la Premier League fa unes setmanes a l’estadi Al – Etihad, ja que el Manchester City de Pep Guardiola va poder salvar el matx ball. En els Reds està destacant novament el seu trident ofensiu format per Firmino, Mané i Salah.

Dortmund. Després de sis títols consecutius de la Bundesliga del Bayern de Munic, que sortia com a gran i fins i tot únic favorit també aquesta temporada, sembla que el Borussia de Dortmund pot trencar per fi una ratxa del conjunt bavarès que semblava gairebé interminable. El conjunt de l’estat de Westfàlia, que entrena el tècnic suís Lucien Favre, s’ha proclamat amb autoritat vencedor d’hivern al campionat alemany, aprofitant també el fet que el Bayern sembla un bloc excessivament veterà. En el Dortmund han brillat futbolistes com Pulisic, que ha estat traspassat al Chelsea en aquest mercat d’hivern; un renascut Reus i el sorprenent Alcácer.

Juventus. Si el Bayern podria perdre aquest any la seva excel·lent ratxa de títols a Alemanya, sembla que res impedirà que el Juventus la continuï a Itàlia, en el que seria el seu vuitè campionat consecutiu de la Sèrie A, una autèntica barbaritat i un rècord sense precedents en les grans Lligues europees. Si l’any passat, el bloc de Massimiliano Allegri va comptar amb la competència del Nàpols de l’actual tècnic del Chelsea Maurizio Sarri, en aquest 2019 els torinesos no semblen tenir oposició. A la Vecchia Signora, en la primera campanya post Buffon, cal significar jugadors com el retornat Bonucci, Chiellini, Pjanic, Mandzukic i l’exmadridista Ronaldo.

PSG. Autèntic passeig el que està realitzant en el torneig francès el París Saint – Germain, a qui, evidentment, la Ligue 1 se li ha quedat molt petita, no només per la seva enorme superioritat sobre la resta d’adversaris, sinó també per la irregularitat de l’Olympique de Lió, la crisi de l’Olympique de Marsella o el profund enfonsament del Mònaco, campió fa dues temporades. En el conjunt entrenat per l’alemany Thomas Tuchel estan destacant el veterà Silva, Marquinhos o el trident de l’atac format per la jove estrella Mbappé, el golejador Cavani o l’exblaugrana Neymar, encara que el brasiler està tenint un rendiment bastant inconstant i irregular.   

LA NECESSITAT DE FITXAR UN ENTRENADOR DE CLUB

Moltes persones, i entre les quals m’hi trobo jo, pensen que l’actual, la seva segona campanya coma entrenador del FC Barcelona, podria ser l’última temporada com a tècnic al Camp Nou d’Ernesto Valverde.

No vull desmerèixer, perquè seria molt injust, tot el què ha aconseguit el preparador extremeny com a entrenador del club català, i el que encara pot assolir en aquest segon exercici, doncs la temporada anterior va conquistar el doblet Lliga / Copa del Rei i va mantenir el bloc blaugrana imbatut durant 37 jornades del torneig de la regularitat i tot això després de superar un munt d’obstacles com la marxa de Neymar da Silva, el repàs d’un Real Madrid molt superior a la Supercopa, la ineficàcia de la direcció tècnica durant el mercat estival, les lesions d’Ousmane Dembélé o els dies més crítics del procés sobiranista de Catalunya. 

Tanmateix no considero Valverde, com tampoc abans Luis Enrique Martínez, i a diferència de Pep Guardiola o el finat Tito Vilanova, un entrenador de club, tal com ha demostrat abastament donant escassos minuts a fitxatges de la direcció tècnica, com el colombià Yerry Mina o el brasiler Malcom, o exigir un central com Jeison Murillo de forma unilateral, sense oblidar el poc que compta amb els joves del filial.

Penso que el Barça necessita un tècnic fidel a la ideologia del club, el qual, això sí, només faltaria, pugui aportar decisions pròpies, però que sigui lleial a la direcció esportiva de la societat, així com també a la filosofia de l’entitat. Per cert, la meva preferència seria Xavi Hernández (foto).

L’ANY 2019 DEL FC BARCELONA: ARTICLE PESSIMISTA

En l’article exposat ahir en aquest bloc, comentava que el gran objectiu de la plantilla barcelonista aquesta temporada, i de manera molt especial de Leo Messi, és el de la Champions League, però no ho tenia tan clar pel que respecta al tècnic Ernesto Valverde, per a qui probablement, com molts pensàvem (ara no ho tinc tan clar), aquesta sigui la seva última campanya al Cam Nou, que potser cregui que és millor assegurar la Lliga i la Copa del Rei, amb la qual cosa podria optar per actuar en aquestes competicions amb un onze bastant fix i definit.

A més a més, tots i totes coneixem Valverde, un entrenador molt conservador, a qui li agrada molt poc arriscar i molt menys amb jugadors del filial, doncs a penes, més enllà d’uns setzens de final de la Copa del Rei, ha fet debutar cap jove al primer equip. Per tant, el perill de què els principals futbolistes del grup tornin a arribar al mes d’abril excessivament cansats és clar i evident.

Si bé és cert que el Barça té quasi totes les demarcacions molt ben cobertes, compta amb importants llacunes a la defensa, concretament al lloc de central i al de lateral esquerre. Pel que fa a la primera demarcació, davant la situació en què es troba Samuel Umtiti (foto), els freqüents problemes físics de Thomas Vermaelen o la incògnita sobre el rendiment del nouvingut Jeison Murillo, Valverde només disposa clarament de Gerard Piqué i Clement Lenglet, mentre, quant a la segona, Jordi Alba és l’únic especialista de la plantilla, doncs la sensació és que el tècnic no confia massa amb el jove del filial Juan Miranda.

Finalment, i tots coneixem  que el seu rendiment és clau i bàsic per assolir la Lliga de Campions, personalment tinc certa preocupació per saber com arribarà Messi en els partits importants i decisius d’aquesta competició, sobretot si l’estrella argentina no descansa prou. Insisteixo que, des de les semifinals de la triomfal edició 2014 / 2015, en l’eliminatòria contra el Bayern Munic de Pep Guardiola, Messi no rendeix bé a partir dels quarts de final del torneig.

L’ANY 2019 DEL FC BARCELONA: ARTICLE OPTIMISTA

El FC Barcelona ha arribat a aquest recentment estrenat any 2019 com a líder de la Lliga espanyola, classificat per als vuitens de final de la Copa del Rei i campió de grup de la Lliga de Campions, després d’haver superat complicats rivals com Tottenham Hotspur, Inter de Milà i PSV Eindhoven.

De tots i totes és sabut que el gran objectiu de la temporada al vestidor del Camp Nou (no ho tinc tan clar en el cas d’Ernesto Valverde, l’entrenador) és conquistar la Champions League, torneig que el Barça ha assolit en cinc ocasions, les quatre últimes des de l’any 2006, però en el qual ha fracassat rotundament els tres darrers anys i en cinc de les últimes quatre edicions, en que no ha pogut superar els quarts de final.

El bloc de Valverde disposa de grans i importants individualitats, com el porter André ter Stegen, el central Gerard Piqué, el lateral esquerre Jordi Alba, el migcentre Sergio Busquets, els interiors Ivan Rakitic i Arturo Vidal, l’extrem Ousmane Dembélé, el davanter centre Luis Suárez o la gran estrella Leo Messi (foto), el millor futbolista de la història, tots ells, amb excepció dels internacionals alemany i francès, jugadors veterans i amb una enorme experiència.

A més a més, aquesta temporada, el tècnic blaugrana disposa d’un profund fons d’armari per efectuar les rotacions necessàries perquè els principals jugadors de la plantilla, com ha succeït les darreres campanyes, no arribin al mes d’abril esgotats, doncs homes teòricament suplents com Jasper Cillesen, Nelson Semedo, Clement Lenglet, Arthur Melo, Carles Aleñà o Philippe Coutinho estan plenament preparats per actuar en els onzes inicials del preparador extremeny.