FINAL DE LA COPA DEL REI (BARCELONA): FC BARCELONA – ATHLETIC CLUB BILBAO

Per tercera vegada els darrers set anys, els dos clubs que més trofeus de la competició tenen a les seves vitrines, FC Barcelona (26) i Athletic Club de Bilbao (23), s’enfrontaran a la final de la Copa del Rei, que tindrà com a seu l’estadi d’un dels contendents, concretament el Camp Nou. El Barça, que cerca el segon triplet de la seva història, surt com a clar favorit.

A favor del Barça:

- Leo Messi es troba en un estat de forma impressionant.
- L’equip blaugrana pot jugar ara de diverses maneres.
- Un estat físic excel•lent.

A favor de l’Athletic:

- Molt poc a perdre, doncs té quasi tots els factors en contra.
- La tranquil•litat de tenir un plaça europea garantida.
- Valverde acostuma a posar-li dificultats tàctiques al conjunt barcelonista.

Possibles alineacions:

Barça (entrenador, Luis Enrique Martínez): Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic. Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.

Athletic (entrenador, Ernesto Valverde): Herrerín, Iraola, Etxeita, Laporte, Balenciaga, San José, Beñat, Susaeta, Rico, Gómez i Adúriz.

Percentatge del Barça: 80%.
Percentatge de l’Athletic: 20%.

A la foto, els dos entrenadors.

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (6): ROMA 2009, LA CONQUISTA DEL TRIPLET

La temporada 2007 / 2008 va ser un desastre per al FC Barcelona, quan aspectes com l’autocomplaença o la manca d’esportivitat i compromís de jugadors com Ronaldinho o Deco van arribar a límits insostenibles. Posteriorment, el president Joan Laporta, que va salvar quasi de miracle una moció de censura, mentre observava com alguns vicepresidents dimitien del seu càrrec, va prendre la decisió d’elegir l’inexpert Pep Guardiola, que havia dirigit aquella campanya el filial blaugrana a tercera divisió, com a nou entrenador, en substitució de Frank Rijkaard. Amb aquell panorama, precisament les expectatives no eren massa altes.

Tanmateix, després d’aconseguir les marxes dels internacionals brasiler i portuguès, encara que no va poder obtenir la del camerunès Samuel Eto’o, i lliurant el lideratge a jugadors crescuts a la Masia com Víctor Valdés, el capità Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, ja convertit en la gran estrella de l’equip, el Barça va realitzar un exercici excel•lent, espectacular i inoblidable, amb l’assoliment de l’històric triplet format per Lliga, Copa del Rei i Champions League, sense oblidar que aquell extraordinari bloc va completar l’any 2009 amb la consecució de la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs.

Pel que fa estrictament a la Lliga de Campions, el conjunt de Guardiola va fer una competició fantàstica, en la qual cal destacar especialment els partits disputats al Camp Nou contra l’Olympique de Lió (5-2), als vuitens de final, i sobretot davant el Bayern de Munic (4-0), als quarts de final. No obstant, el Barça va passar un munt de dificultats en semifinals enfront el Chelsea de Gus Hiddink: després d’un empat sense gols a l’estadi barcelonista, el bloc blaugrana ho va passar força malament a Stamford Bridge, matx que es va jugar només quatre dies més tard de l’exhibició al Santiago Bernabéu contra el Real Madrid (2-6), en què es va sentenciar el campionat de Lliga. En un dels pitjors encontres d’aquella magnífica temporada, i jugant només amb 10 homes per expulsió d’Éric Abidal, els catalans perdien per 1 a 0, però una gran diana d’Iniesta en el temps de descompte, va valdre la classificació pel valor doble del gol en camp contrari.

Quant a la final, que es va portar a terme a l’estadi Olímpic de Roma, el Barça es va trobar el vigent campió de la competició, el Manchester United d’Alex Ferguson, que comptava amb futbolistes de gran qualitat com Paul Scholes, Ryan Giggs, Wayne Rooney o sobretot l’actual jugador del Real Madrid Cristiano Ronaldo. Després d’un inici molt fort del conjunt anglès, l’equip català va reaccionar, es va avançar amb un gol d’Eto’o als 10 minuts, va controlar magistralment el xoc i, ja a la segona part, Messi va aconseguir el 2 a 0 definitiu. El club blaugrana conquistava la seva tercera Copa d’Europa, només tres anys després de la segona, i completava el triplet.

El tècnic de Santpedor, que va haver d’improvisar la defensa per les sancions d‘Alves i Abidal, va alinear: Valdés, Puyol, Piqué, Touré, Sylvinho, Xavi, Busquets, Iniesta (Pedro), Eto’o, Messi i Henry (Keita).

A la foto, Guardiola és mantejat pels seus jugadors després de la final. 

FINAL DE LA LLIGA EUROPA (VARSÒVIA): SEVILLA FC – DNIPRO DNIPOPETROVSK



El Sevilla, que cercarà a Lisboa convertir-se en el primer club de la història en guanyar quatre vegades la competició, si comptabilitzem la Copa de Fires, la Copa de la UEFA i la Lliga Europa (actualment els andalusos estan empatats al palmarès amb Barça, València, Liverpool, Juventus i Inter), s’enfronta al sorprenent conjunt ucraïnès del Dnipro, que per primer cop disputarà una final continental.

A favor del Sevilla:

- És la seva quarta final en l’última dècada.
- La qualitat de futbolistes com Carriço, Banega o Bacca.
- El concloent 5 a 0 en semifinals davant el Fiorentina.

A favor del Dnipro:

- Un bloc molt sòlid i equilibrat.
- La il•lusió de disputar la primera final internacional.
- Haver eliminat en semifinals el potent Nàpols.

Possibles alineacions:

Sevilla (entrenador, Unai Emery): Rico, Koke, Kolodziejczak, Carriço, Trémolinas, Banega, Krychowiak, Vidal, Iborra, Vitolo i Bacca.

Dnipro (entrenador, Meron Markevitx): Boiko, Fedetski, Douglas, Lutxkevitx, Txeberiatxko, Fedortxuk, Rotan, Matos, Konoplianka, Kankava i Kalinic.

Percentatge del Sevilla: 60%,
Percentatge del Dnipro: 40%.

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (5): PARÍS 2006, LA REIVINDICACIÓ DELS SUPLENTS

12 anys més tard del desastre d’Atenes, i després d’haver passat pel nefast període representat per la presidència de Joan Gaspart, el Barça va tornar a una final de la Lliga de Campions, amb tres grans protagonistes, el president Joan Laporta, l’entrenador Frank Rijkaard i l’estrella brasilera Ronaldinho de Assis, que amb un lapse molt curt de temps, van liderar el pas del club català des d’un profund sotrac fins el primer pla internacional.

Després de superar, pel que fa a les fases d’eliminatòries, el Chelsea de José Mourinho, el Benfica de Ronald Koeman i el Milan de Carlo Ancelotti, l’equip de Rijkaard es va trobar a la final, disputada a l’estadi de Sant – Denis de París, l’Arsenal d’Arséne Wenger, que s’hi classificava per primer cop arran d’un enfrontament molt igualat amb el sorprenent Vila-real, gran revelació del torneig.

Quant a la final, el Barça va sortir al terreny de joc com a clar favorit, fet que encara ho va certificar més l’expulsió del porter alemany Jens Lehmann, després de fer falta a Samuel Eto’o en una jugada manifesta de gol que l’àrbitre no va deixar continuar i que havia acabat amb un xut al fons de la xarxa de Ludovic Giuly, l’heroi de semifinals davant el Milan. Tanmateix, amb un home menys, el conjunt londinenc es va avançar amb un cop de cap del central Sol Campbell, arran del llançament d’una falta lateral.

Van anar passant els minuts i el Barça, que va tenir aquella nit un fantàstic Víctor Valdés, però també un apagat Ronaldinho, no reaccionava, per la qual cosa Rijkaard va decidir moure la banqueta amb l’entrada al camp de Juliano Belletti, Andrés Iniesta i Henrik Larsson, que van canviar el rumb del matx. Dues assistències magnífiques del davanter suec van acabar amb les anotacions d’Eto’o i Belletti, que van remuntar la final. Curiosament, el gol realitzat pel lateral brasiler va ser l’únic que va aconseguir en tota la seva trajectòria al club català.

Aquell bloc hagués pogut marcar un llarg i triomfant cicle, però després d’aquella històrica victòria, el planter van entrar en una etapa de decadència, marcada per l’autocomplaença i la manca de compromís, especialment pel que fa a futbolistes com Ronaldinho o Anderson Luiz Deco. Rijkaard, que no va poder comptar amb Xavi i un jove Messi, doncs tots dos sortien de lesions, va alienar aquella nit de Saint - Denis: Valdés, Oleguer (Belletti), Puyol, Márquez, Van Bronkhorst, Van Bommel (Larsson), Edmílson (Iniesta), Deco, Giuly, Eto’o i Ronaldinho.

A la foto, els jugadors del Barça aixequen el trofeu, amb Puyol i Ronaldinho en primer pla. 

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (4): ATENES 1994, LA FI D’UN CICLE



En aquella trista nit d’Atenes, es va acabar el cicle d’un dels millors equips del Barça de la seva història, el del Dream Team de Johan Cruyff, que entre molts altres títols, va conquistar quatre campionats de Lliga, tots ells consecutius, i la primera Copa d’Europa en la història de la societat catalana.

Penso que dos van ser els factors principals perquè el Barça fos destrossat pel Milan a la capital grega: el primer, perquè, mentre el Barça no va poder assolir la Lliga fins a quatre dies abans de la final, arran d’una duríssima lluita pel títol amb el Deportivo, el conjunt italià ja feia algunes setmanes que s’havia fet amb l’Scudetto i va tenir molt de temps per preparar el matx. El segon, la prepotència de Cruyff, que semblava donar el xoc per guanyat abans de jugar-lo, doncs l’holandès va comentar que, mentre a la plantilla barcelonista hi havia Romário, a l’entitat llombarda estava Desailly, que irònicament acabaria sent el millor jugador de l’encontre.

Sempre podrem dir, i sense temor a equivocar-nos, que Cruyff ha estat un magnífic entrenador i un tècnic visionari, mentre Fabio Capello, llavors preparador del Milan, sempre ha estat un home defensiu i escassament innovador, però en aquella final de la Lliga de Campions, l’italià li va donar una autèntica lliçó tàctica al neerlandès. El Milan va marcar fèrriament els dos futbolistes més creatius del Barça, Ronald Koeman i Pep Guardiola, deixant pel contrari que els laterals Albert Ferrer i Sergi Barjuan pugessin la pilota, qualitat per a la qual no estaven precisament massa ben dotats. Mentrestant, els dos davanters blaugranes, el búlgar Hristo Stoitxkov i el brasiler Romário da Souza, que aquell mateix any van guanyar, respectivament, la Pilota d’Or i el FIFA World Player, van passar pràcticament inadvertits.

Daniele Massaro, en dues ocasions a la primera part, i Dejan Savicevic i el ja citat Marcel Desailly, en el segon temps, amb dos extraordinaris gols, van segellar el rotund 4 a 0 definitiu. Després d’aquella final, Cruyff encara romandria dos anys més al Camp Nou, però van abandonar el club homes emblemàtics com Andoni Zubizarreta, Joan Andoni Goikoetxea, Julio Salinas o Michael Laudrup, suplent la nit d’Atenes, en què va jugar l’onze format per Zubizarreta, Ferrer, Nadal, Koeman, Sergi (Estebaranz), Bakero, Guardiola, Amor, Stoitxkov, Romário i Begiristáin (Eusebio).

A la foto, Guardiola desencaixat després de la final.

CAMPIÓ DE LA LLIGA 2014 / 2015: FC BARCELONA

Poques vegades, potser només aquesta temporada, el FC Barcelona ha estat capaç de guanyar un campionat de Lliga després de passar, i d’això només fa quatre mesos i mig, per una profunda crisi que va esclatar amb una lamentable derrota a Anoeta, que va provocar el cessament del director tècnic Andoni Zubizarreta, l’avançament d’eleccions per part del president Josep Maria Bartomeu, la no presència de Leo Messi en un entrenament popular al Mini Estadi o un possible ultimàtum a l’entrenador Luis Enrique Martínez, enfrontat a l’estrella argentina.

Tanmateix, com va succeir la campanya 1993 /1994, quan el Dream Team de Johan Cruyff va assolir la seva quarta Lliga consecutiva després d’una brillant ratxa de resultats que va seguir a una terrible derrota a la Romareda enfront el Saragossa (6-3), el desastre de Sant Sebastià va suposar un punt d’inflexió per al Barça de Luis Enrique, que des d’aleshores, pel que fa al torneig de la regularitat, ha disputat 21 encontres, dels quals n’ha vençut 19, n’ha empatat un i n’ha perdut un més, sense oblidar que ha accedit a les finals de la Copa del Rei i de la Lliga de Campions.

Els números del club català en el darrer quart de segle en general, i des de l’any 2005 concretament, són espectaculars: l’entitat barcelonista, pel que fa als últims 25 anys, ha conquistat 13 dels seus 23 títols de Lliga (quatre amb Cruyff, dos amb Louis van Gaal, dos amb Frank Rijkaard, tres amb Pep Guardiola, un amb el desaparegut Tito Vilanova i un amb Luis Enrique), mentre que en els darrers 11 anys, el conjunt blaugrana només ha deixat escapar quatre campionats.

Una vegada el tècnic asturià va decidir acabar amb les rotacions, que han estat una de les claus que l’equip hagi arribat en un extraordinari nivell físic al final de temporada, en la qual pot aconseguir el seu segon triplet Lliga / Copa / Champions de la història, ha utilitzat un onze tipus força clar, format per Bravo, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar. El paper de jugadors com Mathieu, Pedro i Xavi, que ha obtingut la seva vuitena Lliga, ha estat també important en un planter on han brillat sobretot el porter xilè Bravo, els ressorgits Piqué i Alba i, molt especialment, el trident ofensiu compost per Messi, que ha exercit de nou com la gran estrella del bloc després d’un any bastant decebedor; Suárez, malgrat no poder debutar per sanció fins a finals d’octubre, i Neymar, amb un segon any com a blaugrana extraordinari.

A la foto (d’esquerra a dreta), els davanters Suárez, Neymar i Messi. 

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (3): LONDRES 1992, PER FI CAMPIONS

Sis anys més tard de la trista nit de Sevilla i només quatre després del motí de l’Hesperia, el FC Barcelona va conquistar per fi la Copa d’Europa, mitjançant un meravellós equip dirigit per Johan Cruyff, conegut com a Dream Team.

En setzens de final, el bloc de Cruyff no va tenir problemes davant el Hansa Rostock, el darrer campió de l’extinta Alemanya Democràtica, però en vuitens de final, el conjunt blaugrana va passar moltes dificultats contra un altre club germànic, el Kaiserlautern. El Barça va viatjar amb un clar 2 a 0 a favor, però els alemanys van remuntar i una agònica diana de José Mari Bakero en el descompte va classificar els catalans pel valor doble del gol en camp contrari.

Posteriorment es va estrenar, per primer cop en la història de la Copa d’Europa, el format de lliga, aleshores en una fase semifinal, la qual el Barça va guanyar per davant d’Sparta de Praga, Benfica i Dinamo de Kiev. La trajectòria no va ser fàcil i la situació es va complicar arran d’una derrota a Praga, de la qual Cruyff va culpar l’entorn, la primera vegada que aquesta paraula es va pronunciar per referir-se al difícil rerefons del club.

El rival a la final, que es va disputar a l’antic estadi londinenc de Wembley, va ser-ne el Sampdoria, una entitat llavors molt potent que comptava amb grans futbolistes com Gianluca Pagliuca, Toninho Cerezo, Gianluca Vialli o Roberto Mancini. Es va arribar al final dels 90 minuts reglamentaris sense gols i, a mesura que avançava la pròrroga, molt afeccionats pensaven en els penals de Sevilla, però en el minut 111, Eusebio Sacristán va ser objecte d’una falta que Ronald Koeman va llançar al fons de la xarxa de l’equip genovès.

Cruyff, que tenia Amor sancionat i Witschge lesionat, va alinear en aquella històrica nit: Zubizarreta, Ferrer, Nando, Koeman, Juan Carlos, Eusebio, Guardiola (Alexanko), Bakero, Salinas (Goikoetxea), Laudrup i Stoitxkov.

A la foto, els jugadors blaugranes amb la Copa d’Europa a la llotja de Wembley.

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (2): SEVILLA 1986, LA TRISTA NIT DEL SÁNCHEZ PIZJUÁN



25 anys després de la derrota de Berna, el FC Barcelona va tornar a una final de la Copa d’Europa. L’equip que entrenava l’anglès Terry Venables va tenir un dur recorregut en què va eliminar Sparta de Praga, Porto, Juventus, vigent campió de la competició, i Göteborg, arran d’una gran remuntada, amb el davanter castellonenc Àngel Pichi Alonso com a gran protagonista, i després d’una agònica tanda de penals.

El bloc blaugrana ho tenia gairebé tot a favor de cara a la final: en primer lloc, un rival, l’Steaua de Bucarest, que semblava molt assequible; en segon lloc, la proximitat geogràfica de l'enfrontament, que es va portar a terme a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, i, en tercer lloc, l’afluència massiva de seguidors barcelonistes a la capital andalusa, mentre la presència d’afeccionats arribats de Romania, llavors sota la dictadura comunista de Nicolae Ceaucescu, era testimonial.

Tanmateix, existia també un factor contrari als interessos de l’entitat catalana: el grup barcelonista comptava amb tota la pressió i el Barça d’aquelles èpoques no la sabia ni aguantar ni tampoc controlar. L’equip de Venables, excessivament nerviós, tens i responsabilitzat, va ser incapaç de fer-li un gol a l’Steaua en els 90 minuts reglamentaris, en els 30 de pròrroga i en quatre llançaments de penals, que el porter romanès Helmut Duckadam, convertit aquella nit en un autèntic heroi, va aturar els tirs de José Ramón Alexanko, Ángel Pedraza, Pichi Alonso i Marcos Alonso.

Arran d’aquella dolorosa derrota, es va iniciar una de les pitjors crisis de la història moderna de la institució catalana, destacant, per exemple, l’enfrontament que van tenir el president Josep Lluís Núñez i el jugador alemany Bernd Schuster, que després de ser substituït a la final de Sevilla, se’n va anar de l’estadi Sánchez Pizjuán sense esperar el desenllaç del xoc. Dos anys més tard, en la que va ser la culminació de la decadència, hi va tenir lloc l’anomenat motí de l’Hesperia, quan la pràctica totalitat de la plantilla blaugrana va demanar la dimissió de Núñez, en un escàndol, però, que acabaria desembocant en el Dream Team de Johan Cruyff, una vegada es va decidir fer taula rassa amb una profunda renovació de l’equip.

Enfront l’Steaua, Venables va alinear Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanko, Julio Alberto, Víctor, Schuster (Moratalla), Pedraza, Carrasco, Archibald (Alonso) i Marcos.

A la foto, els futbolistes del Barça desencaixats després de la final.

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (1): BERNA 1961, LA FINAL DELS PALS



En aquella edició de la Copa d’Europa de la temporada 1960 / 1961, el FC Barcelona va trencar en vuitens de final l’enorme ratxa de triomfs del Real Madrid, que havia conquistat els cinc primers títols del torneig, encara que el conjunt català no va poder arrodonir la seva trajectòria assolint la competició.

Abans d’eliminar el conjunt blanc, el Barça va superar el Lierse, mentre que després de l’enfrontament amb els pentacampions va deixar fora el Hradoc Kralove i l’Hamburg, aquest últim en semifinals i en un agònic partit de desempat. La final es va jugar a l’estadi Wandkorf de Berna contra el Benfica, equip en el qual encara no s’havia consolidat la seva gran estrella Eusebio, que no va disputar aquell partit.

Sandor Kocsis, màxim golejador del Mundial de 1954 i membre de la gran Hongria de la dècada dels 50, va avançar el Barça amb un excel•lent remat de cap, però el conjunt portuguès va remuntar amb gols de José Aguas, el mític Antoni Ramallets, en pròpia porteria, i Mário Coluna. Un altre hongarès, Zoltan Czibor, també integrant de la gran selecció magiar, va retallar diferències, però el Benfica va aguantar l’avantatge fins a l'acabament. Aquella sisena final de la Copa d’Europa va passar bàsicament a la història pel munt de pilotes que els jugadors del Barça van enviar als pals, fins el punt que, després d’aquell matx, la FIFA va decidir canviar-ne el format.

El tècnic Enrique Orizaola, que havia substituït en el càrrec el mític Helenio Herrera, va alinear l’onze format per Ramallets, Foncho, Gensana, Gracia, Vergés, Garay, Kubala, Suárez, Evaristo, Kocsis i Czibor. Un autèntic equipàs, amb llegendes com Ramallets, Luis Suárez, Laszlo Kubala o els ja citats Kocsis i Czibor, encara que el porter català i els tres futbolistes hongaresos van arribar a la final de Berna, el mateix escenari en què Sandor i Zoltan van caure també en la final de la Copa del Món de Suïssa, ja en la part final de la seva esplèndida carrera.

Foto: amb Ramallets al capdavant, els jugadors barcelonistes formen abans del començament del matx.

EL RADICAL CANVI DE SITUACIÓ DEL FC BARCELONA EN POC MÉS DE QUATRE MESOS

Gener de 2015. El Barça va perdre a Anoeta un partit en què va donar una imatge lamentable, sense aprofitar que poques hores abans el Real Madrid havia estat superat a Mestalla. Durant la setmana següent, el president Josep Maria Bartomeu va destituir el director tècnic Andoni Zubizarreta i va anunciar l’avançament d’eleccions per al final de l’actual temporada. A més, es va filtrar la pèssima relació existent entre l’entrenador Luis Enrique Martínez (foto) i l’estrella Leo Messi, que va ser suplent a Sant Sebastià, i fins i tot es va parlar d’un ultimàtum al preparador asturià.

Maig de 2015. El bloc blaugrana depèn d’ell mateix per assolir el campionat de Lliga el proper diumenge al Vicente Calderón, tenint una segona oportunitat, per si no ho aprofita, la setmana següent davant el Deportivo al Camp Nou; està classificat per a la final de la Copa del Rei, que disputarà a l’estadi barcelonista contra l’Athletic Club de Bilbao, i acaba d’eliminar el Bayern de Munic de Pep Guardiola per accedir a la final de la Lliga de Campions, que es portarà a terme enfront el Juventus a l’estadi Olímpic de Berlín. Per tant, el club català podria convertir-se en la primera entitat de la història en conquistar dues vegades el triplet format per Lliga, Copa i Copa d’Europa.

Des del desastre d’Anoeta, el Barça ha jugat 31 partits (19 de Lliga, 6 de Copa i 6 de Champions League), dels quals n’ha guanyat 28 (17 de Lliga, 6 de Copa i 5 de la Lliga de Campions), n’ha empatat un (a la Lliga) i n’ha perdut 2 (un al torneig de la regularitat i l’altre a la Champions). S’ha de tenir en compte també que el grup de Luis Enrique, ja reconegut com un dels entrenadors més prestigiosos del continent europeu, ha eliminat a la Champions League els campions d’Anglaterra (Manchester City), França (París Saint – Germain) i Alemanya (Bayern Munic).

L’ESTRANY CAS D’IKER CASILLAS

En aquest bloc, alguns cops he parlat de l’estrany i crec que injust tracte que l’entorn del FC Barcelona ha dispensat a mites de la institució com Laszlo Kubala, Luis Suárez, Carles Rexach i, els últims temps, Johan Cruyff i Pep Guardiola. Pel que fa al Real Madrid, l’afecció ha estat molt més respectuosa amb els seus ídols històrics, com són els casos de llegendes com Alfredo Di Stefano, Ferenc Puskas, Paco Gento o Raúl González, però en canvi no es pot dir el mateix d’Iker Casillas, que els darrers anys ha hagut d’escoltar un munt de xiulets i protestes del Santiago Bernabéu.

Des què va ascendir al primer equip madridista, la temporada 1999 / 2000, Casillas ha guanyat 5 campionats de Lliga (2001, 2003, 2007, 2008 i 2012), 2 Copes del Rei (2011 i 2014), 3 Supercopes d’Espanya (2003, 2008 i 2012), 2 Supercopes d’Europa (2002 i 2014), 1 Copa Intercontinental (2000), 1 Mundial de Clubs (2014) i 3 Lligues de Campions (2000, 2002 i 2014), sent clau en la final del 2002, a Glasgow contra el Bayer Leverkusen, després de substituir el lesionat César Sánchez.

A més, el porter madrileny ha conquistat amb la selecció espanyola, amb la qual té el rècord de presències internacionals, 2 Eurocopes (2008 i 2012) i 1 Mundial (2010), mentre que se’l pot considerar el millor arquer tant de la història del Real Madrid, per davant d’homes com Ricardo Zamora, José Vicente Train, Antonio Betancort, Mariano García Remón, Miguel Ángel Domínguez o Paco Buyo, com del combinat estatal, superant el mateix Zamora, Antoni Ramallets, José Ángel Iríbar, Luis Miguel Arkonada o Andoni Zubizarreta.

Dues són les úniques raons per les quals penso que Iker és tan protestat al Bernabéu, sense que això signifiqui que les trobi justes: la primera, que l’esperit de José Mourinho va calar molt fons en una important part dels seguidors del Madrid i tots sabem que les relacions entre el tècnic portuguès i Casillas van ser, sobretot els darrers anys, molt complicades. La segona, i aquesta és més una suposició pròpia que no pas generalitzada, que la marxa el passat estiu del meta gallec Diego López al Milan, després de prendre-li la titularitat al porter madrileny l’últim any i mig, podria haver obeït a pressions de l’actual capità blanc. 

10 ANYS DE LA PRIMERA LLIGA DE LAPORTA I RIJKAARD

S’ha complert ja una dècada del primer títol que va assolir el FC Barcelona amb Joan Laporta de president i Frank Rijkaard d’entrenador: el campionat de Lliga de la temporada 2004 / 2005. El trofeu va acabar amb la sequera més llarga de la història moderna de la institució catalana.

Quan Louis van Gaal va aconseguir l’any 1999 la seva segona Lliga consecutiva, que era a més el sisè torneig de la regularitat que conquistava el club en només nou anys, pocs esperaven al Camp Nou que el Barça estaria cinc anys – l’última de la presidència de Josep Lluís Núñez, les tres de Joan Gaspart com a màxim mandatari i la inicial de Laporta - sense obtenir cap títol oficial.

Després d’una primera temporada de transició, en què l’equip de Rijkaard, més tard d’una primera part de campanya lamentable, va realitzar una segona meitat d’exercici extraordinari, encara que no suficient per assolir algun títol, el bloc blaugrana va conquistar el campionat de Lliga amb claredat, guanyant el torneig quan encara restaven dues jornades per a la seva finalització.

En aquell equip, que va patir moltes i greus lesions, fet clau perquè el conjunt de Rijkaard no superés els vuitens de final de la Lliga de Campions, hi destacaven homes com Valdés, Puyol, Márquez, Xavi, Iniesta, Deco o Eto’o, sense oblidar l’aparició d’un joveníssim Messi, encara jugador del filial, però la gran estrella d’aquell grup era Ronaldinho (foto), llavors el millor futbolista del món.

Aquell planter va conquistar un any més tard la Champions League a París, la segona Copa d’Europa en la història de l’entitat, però seguidament, i amb Ronaldinho en aquest cas com a trist protagonista, va entrar en un període de crisi, decadència, manca de compromís, autocomplaença, aburgesament i indolència. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PSV EINDHOVEN

Des de la gran irrupció del club d’Eindhoven, durant la dècada dels 70, el PSV no havia estat tant de temps sense conquistar l’Eredivisie, doncs l’últim títol de l’entitat datava de l’any 2008. Per tant, set anys ha necessitat el conjunt del Philips Stadium per alçar de nou el trofeu, després dels campionats guanyats pels sorprenents AZ Alkmaar i Twente Enschede i els quatre consecutius assolits per l’Ajax de Frank de Boer.

Quan es va iniciar la temporada 2014 / 2015, no hi havia massa dubtes en què l’històric equip d’Amsterdam es tornaria a endur el torneig, però aquest cop, a diferència dels anys anteriors, el bloc de De Boer no ha pogut remuntar i el PSV, que ha realitzat una trajectòria molt estable i regular, ha acabat proclamant-se campió amb molta claredat, sent el primer vencedor enguany d’una gran competició del continent europeu.

Dues són les preguntes que es fan actualment a Eindhoven: la primera, si aquest títol serà la porta a una nova era de domini del PSV, com les que va protagonitzar durant els anys 70, 80, 90 i la dècada inicial del segle actual. Mentre la segona qüestió és conèixer si el conjunt del sud d’Holanda serà capaç d’aconseguir fites importants des del punt de vista internacional, per exemple poder disputar uns vuitens de final de la Lliga de Campions, fet que no ha aconseguit l’Ajax les darreres campanyes.

Entre els campions hi destaquen futbolistes com els internacionals holandesos Wijnaldum o Depay, així com el mexicà Guardado, cedit pel València, però el gran protagonista de l’equip és el seu carismàtic entrenador Phillip Cocu (foto), qui va ser jugador del FC Barcelona durant sis temporades. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: CHELSEA FC

L’entitat de Londres només ha guanyat cinc campionats de la Lliga anglesa en tota la seva història, dels quals quatre han estat en l’actual segle XXI i tres dels triomfs aconseguits per l’entrenador portuguès José Mourinho. El preparador lusità, que ha assolit el torneig en quatre estats diferents (a Portugal amb el Porto, a Anglaterra amb el Chelsea, a Itàlia amb l’Inter i a Espanya amb el Real Madrid), suma ja vuit campionats de la regularitat.

Després d’un retorn poc brillant als Blues, amb els quals l’any passat no va poder superar la tercera plaça, aquesta temporada, des d’un primer moment, es va poder observar que el conjunt de l’elegant barri londinenc era el gran favorit de la Premier League, per la gran regularitat que ha tingut el club d’Stamford Bridge, però també per la ja usual inestabilitat de l’Arsenal, sobretot en els moments importants; la crisi del Manchester City, el campió de l’any passat; el mal inici del Manchester United, que es troba encara en un període de transició arran de la marxa del mític Alex Ferguson, o l’inesperat enfonsament del Liverpool, que la campanya anterior va estat molt a prop del títol.

Tanmateix, si ha estat una gran temporada per al Chelsea a nivell nacional, doncs l’equip de Mourinho també s’ha fet amb la Copa de la Lliga, a nivell internacional ha estat un exercici molt decebedor del bloc londinenc, que, malgrat ser assenyalat com el gran favorit de la competició, juntament amb Madrid, Bayern i Barça, ha estat incapaç de superar els vuitens de final de la Lliga de Campions davant el París Saint – Germain, a pesar que els francesos van jugar un munt de minuts del matx de tornada, a Stamford Bridge, amb un home menys.

El prestigiós i també polèmic tècnic portuguès ha utilitzat com a onze bàsic l’integrat per Courtois, Ivanovic, Cahill, Terry, Azpilicueta, Ramires, Fàbregas, Hazard, Óscar, Willian i Costa, comptant també amb assiduïtat amb homes com Filipe Luis, Matic, Mikel, Rémy o el veterà Drogba. Els futbolistes més destacats del planter de Londres han estat Courtois, que ha deixat a la banqueta una llegenda com Cech; Ivanovic, un dels millors laterals d’Europa; Fàbregas, que s’ha refet del seu més aviat trist retorn al Camp Nou; Hazard (foto), que ha estat la gran estrella del grup; Óscar o Costa, aquest sobretot pel que fa al començament de temporada.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: JUVENTUS FC

Per quart any consecutiu i 31a vegada en la seva història (33a si comptabilitzéssim els dos campionats que l’esquadra torinesa va perdre als despatxos la dècada passada), el Juventus s’ha proclamat vencedor de l’Scudetto, a més amb una gran claredat en relació als seus més immediats perseguidors.

Si bé en un principi, tal com va succeir la temporada anterior, el Roma es va convertir en un dur adversari, finalment l’equip entrenat pel tècnic francès Rudi García s’ha enfonsat, fins el punt que el seu rival ciutadà, el Lazio, el va arribar a superar vàries setmanes en la classificació. Pel que respecta a altres rivals, està sent una campanya força irregular del Nàpols de Rafa Benítez, mentre els dos clubs de Milà, Inter i Milan, estan passant per un període penós i pèssim, la pitjor etapa dels darrers decennis pel que fa al conjunt rossonero.

Aquest està sent un exercici molt complet de la Vecchia Signora, doncs, a diferència de la campanya anterior, en què va quedar eliminat en la fase de grups, l’equip torinès està realitzant una extraordinària Lliga de Campions, en la qual disputarà les semifinals contra el vigent campió del torneig, el Real Madrid del seu expreparador Carlos Ancelotti. A la capital del Piemont, ja es somnia amb la possibilitat de disputar una final de la Champions League, fet que no es produeix des de l’any 2003, també l’últim cop que el Juventus va jugar la penúltima ronda.

Massimiliano Allegri ha superat la pressió de substituir un triomfador com Antonio Conte, actual seleccionador italià, i ha assolit la seva segona Lliga italiana (la primera l’havia conquistat amb el Milan). El tècnic ha comptat com a onze tipus amb Buffon, Lichsteiner, Bonucci, Chiellini, Evra, Marchisio, Pirlo, Pogba, Vidal, Morata i Tévez, mentre que altres jugadors bàsics han estat Barzagli, Càceres, Padoin, Pepe, Pereyra, Matri o Llorente. Els principals protagonistes del campió han estat, a més de dues llegendes com els incombustibles Buffon i Pirlo, el xilè Vidal, l’argentí Tévez, màxim anotador de la competició italiana, i molt especialment el francès Pogba (foto), estrella de la plantilla bianconera.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: TREVOR FRANCIS

País: Anglaterra.

Any de naixement: Plymouth.

Lloc de naixement: 1954.
Demarcació: davanter.
Clubs: Birmingham City, Detroit Express, Nottingham Forest, Manchester City, UC Sampdoria, Atalanta Bergamo, Glasgow Rangers, Wollongong City, Queens Park Rangers i Sheffield Wednesday.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980.
Mundials disputats: Espanya 1982.
Títols de clubs: 1 títol de Conferència nord-americà, 1 Copa italiana, 1 Copa de la Lliga escocesa, 1 Copa de la Lliga anglesa, 2 Copes d’Europa i 1 Supercopa d’Europa.

El millor: la final de la Copa d’Europa de 1979

Son molts els futbolistes que han passat a la història, per exemple, per haver disputat una sensacional final de la Copa d’Europa o Champions League, i entre ells es troben llegendes com Alfredo Di Stefano, Ferenc Puskas, Eusebio da Silva, Sandro Mazzola, Johan Cruyff, Uli Höness, Gerd Müller, Ruud Gullit, Marco van Basten i, més recentment, Leo Messi. La de 1979 va ser la de Francis.

El pitjor: no va fer arrels en cap lloc

El davanter anglès va arribar al millor Nottingham Forest de la història, el que dirigia Brian Clough, després d’un sorprenent pas pel futbol nord-americà, però Francis no va romandre massa temps a City Ground i, després de guanyar dues Copes d’Europa, va seguir un camí errant de rodamón, que el va portar per societats com Manchester City, Sampdoria, Atalanta o Glasgow Rangers.