miércoles, 28 de diciembre de 2011

ELS MILLORS DE L’ANY 2011




Catalunya

1. Xavi Hernández (FC Barcelona)
2. Sergio Busquets (FC Barcelona)
3. Gerard Piqué (FC Barcelona)
4. Víctor Valdés (FC Barcelona)
5. Cesc Fàbregas (Arsenal / FC Barcelona)
6. Jordi Alba (València CF)
7. Joan Verdú (RCD Espanyol)
8. Carles Puyol (FC Barcelona)
9. Xavi Torres (UE Llevant)
10. Sergio García (RCD Espanyol)

Espanya

1. Xavi Hernández (FC Barcelona)
2. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
3. Sergio Busquets (FC Barcelona)
4. Gerard Piqué (FC Barcelona)
5. Víctor Valdés (FC Barcelona)
6. Pedro Rodríguez (FC Barcelona)
7. David Villa (FC Barcelona)
8. David Silva (Manchester City)
9. Xabi Alonso (Real Madrid)
10. Sergio Ramos (Real Madrid)

Imternacional

1. Leo Messi (FC Barcelona), a la foto
2. Xavi Hernández (FC Barcelona)
3. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
4. Cristiano Ronaldo (Real Madrid)
5. Sergio Busquets (FC Barcelona)
6. Gerard Piqué (FC Barcelona)
7. Wayne Rooney (Manchester United)
8. Víctor Valdés (FC Barcelona)
9. Neymar (Santos FC)
10. Luis Suárez (Liverpool FC)

martes, 27 de diciembre de 2011

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (i 16): TXÈQUIA





Dades generals

Tipus de govern: república.
Cap d’estat: Vaclav Klaus.
Cap de govern: Petr Necas.
Capital: Praga.
Altres ciutats importants: Brno, Ostrava i Plzen.
Llengua: txec.
Moneda: corona txeca.
Fronterer amb: Alemanya, Àustria, Eslovàquia i Polònia.

Dades esportives

Seleccionador: Michal Bilek.
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blancs.
Títols: 1 Eurocopa (com a Txecoslovàquia).
Estrella: Petr Cech (Chelsea), a la foto.
Altres jugadors bàsics: Michal Kadlec (Bayer Leverkusen), Tomas Rosicky (Arsenal) i Milan Baros (Galatasaray).
Futbolista més internacional: Karel Poborsky.
Futbolista màxim anotador: Jan Koller.
Millor seleccionador de la història: Vaclav Jezek.
Millors futbolistes de la història: Milan Baros, Peter Cech, Anton Panenka, Pavel Nedved, Zdenek Nehoda i Ivo Viktor.

El millor: fiabilitat en Eurocopes

Des del dia de la seva separació d’Eslovàquia, Txèquia només ha jugat una fase final de la Copa del Món, la disputada el 2006 a Alemanya i en què no va ser capaç de superar la fase de grups, però en canvi ha estat present a les Euros de 1996 (Anglaterra), en què va jugar la final; de 2000 (Bèlgica i Holanda), de 2004 (Portugal), en què va ser semifinalista, i de 2008 (Àustria i Suïssa).

El pitjor: època de transició

Històrics futbolistes com Patrick Berger, Nedved, guanyador d’una Pilota d’Or, Poborsky o Koller ja s’han retirat, mentre que altres jugadors com Cech, Rosicky o Baros són homes ja molt veterans i segurament no es troben, especialment en el cas del davanter del Galatasaray, en el seu millor moment. Per tant, Txèquia es troba en plena transició, fet que no li ha impedit la classificació.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (15): IRLANDA





Dades generals

Tipus de govern: república.
Cap d’estat: Michael D. Higgins.
Cap de govern: Enda Kenny.
Capital: Dublín.
Altres ciutats importants: Cork, Dún Laoghaire i Limerick.
Llengua: gaèlic i anglès.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Gran Bretanya (Irlanda del Nord).

Dades esportives

Seleccionador: Giovanni Trapattoni (foto).
Uniforme: samarreta verda i pantalons blancs.
Títols: cap.
Estrella: Shay Given (Aston Villa).
Altres jugadors bàsics: John O’Shea (Sunderland), Damien Duff (Fulham) i Robbie Keane (Tottenham Hotspur).
Futbolista més internacional: Shay Given.
Futbolista màxim anotador: Robbie Keane.
Millor seleccionador de la història: Jack Charlton.
Millors futbolistes de la història: John Aldridge, Tony Cascarino, Shay Given, Robbie Keane, Roy Keane i Niall Quinn.

El millor: Trapattoni

L’experimentat i veterà entrenador italià, que va aconseguir importants triomfs amb grans clubs del futbol europeu com Juventus, Inter i Bayern, ha portat la selecció de la República d’Irlanda a la fase final de l’Eurocopa. Els irlandesos només havien jugat fins ara un campionat continental i va ser fa ja 23 anys a Alemanya, de la mà del seleccionador Jack Charlton, germà del mític Bobby.

El pitjor: cap futbolista juga a Irlanda

És un fet que ha succeït sempre, o gairebé sempre, i per tant el que té lloc en el present no és cap novetat, doncs jugadors com Aldridge, que va formar part de la Real Sociedad; Roy Keane, molts anys capità del Manchester United, o el popular comentarista esportiu Michael Robinson, que va actuar en Liverpool o Osasuna, tampoc disputaven la modesta Lliga irlandesa.

lunes, 26 de diciembre de 2011

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: FC BARCELONA 1997





Entrenador: Bobby Robson.
Estrella: Ronaldo Nazario da Lima (foto).
Altres jugadors bàsics: Pep Guardiola, Luis Figo i Luis Enrique Martínez.
Equips amb qui s’enfronta: AEK Larnaca, Estrella Roja, AIK Solna, Fiorentina i París Saint – Germain.

El millor: l’indiscutible rei de la Recopa

El 1997, el FC Barcelona va conquistar la seva quarta Recopa, totes en un lapse de temps de només 18 anys (1979, 1982, 1989 i 1997), i es va convertir en l’indiscutible rei del torneig, del qual va jugar també les finals de 1969 i 1991. Aquella temporada, la primera després de la destitució de Johan Cruyff, el Barça va estar dirigit pel veterà Bobby Robson i un encara desconegut José Mourinho.

El pitjor: que aquell gran equip no guanyés també la Lliga

La plantilla del Barça 2006/2007 era esplèndida, amb jugadors com Vítor Baia, Albert Ferrer, Miquel Àngel Nadal, Abelardo Fernández, Sergi Barjuan, Gica Popescu, Guardiola, Giovanni Silva, Figo, Luis Enrique, Juan Antonio Pizzi o el millor Ronaldo, els quals van dur l’equip al triplet format per Copa del Rei, Supercopa d’Espanya i Recopa, però van ser incapaços de fer-se amb la Lliga.

jueves, 22 de diciembre de 2011

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: PARÍS SAINT – GERMAIN 1996





Entrenador: Luis Fernández (foto).
Estrella: Youri Djorkaeff.
Altres jugadors bàsics: Bernard Lama, Paul le Guen i Raí Sousa.
Equips amb qui s’enfronta: Molde, Celtic, Parma, Deportivo i Rapid Viena.

El millor: la gran època dels parisencs

Sempre m’ha sorprès bastant que, en un país tan centralista com és França, el París Saint – Germain, o qualsevol altre club de la capital, no hagi estat gairebé mai un dels principals equips del país. Llavors, el PSG estava vivint, de la mà d’entrenadors com el portuguès Artur Jorge i l’hispano-francès Fernández, el millor període de la seva història, amb la consecució de la Lliga, la Copa i la Recopa.

El pitjor: el llarg sotrac posterior

Tanmateix, la gran època del PSG, en un temps en què van coincidir grans jugadors com el porter Lama, el mitja punta Djorkaeff o el davanter brasiler Raí, no va durar gaire temps, doncs poc més tard es convertiria en un conjunt més de la Lliga francesa, molt per darrere d’equips com Lió o Marsella. En aquests moments sembla que el club de la capital està sortint del sotrac.

miércoles, 21 de diciembre de 2011

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (14): CROÀCIA





Dades generals

Tipus de govern: república.
Cap d’estat: Ivo Josipovic.
Cap de govern: Jadranka Kosor.
Capital: Zagreb.
Altres ciutats importants: Split, Rijeka i Osijek.
Llengua: croat.
Moneda: kuna.
Fronterer amb: Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Hongria, Montenegro i Sèrbia.

Dades esportives

Seleccionador: Slaven Bilic.
Uniforme: samarreta blanca, amb quadrats vermells, i pantalons blancs.
Títols: cap.
Estrella: Darijo Srna (Xakhtar Donetsk), a la foto.
Altres jugadors bàsics: Josip Simunic (Dinamo Zagreb), Luka Modric (Tottenham Hotspur) i Ivica Olic (Bayern Munic).
Futbolista més internacional: Dario Simic.
Futbolista màxim anotador: Davor Suker.
Millor seleccionador de la història: Miroslav Blazevic.
Millors futbolistes de la història: Zvonimir Boban, Alen Boksic, Robert Prosinecki, Dario Simic, Darijo Srna i Davor Suker.

El millor: jugadors importants en totes les línies

Si considerem que el veterà capità Srna, el virtuós Modric i el golejador Olic són els tres futbolistes més destacats del combinat balcànic, i que respectivament es tracta d’un defensa, un centrecampista i un davanter, podem admetre que el conjunt croat és un equip força equilibrat en totes les seves línies, sobretot si a més a més hi adjuntem l’expert porter Stipe Pletikosa.

El pitjor: lluny d’aquell gran equip de 1998

Quan encara no s’havien complert 10 anys de la seva independència, Croàcia, de la mà del seleccionador Blazevic, va realitzar un extraordinari Mundial el 1998, quan per exemple va eliminar Alemanya en quarts de final, va fer patir molt el combinat amfitrió i futur campió, en semifinals, i va guanyar Holanda en la lluita pel tercer lloc. Prosinecki, Boban i Suker n’eren les estrelles.

martes, 20 de diciembre de 2011

LES 10 ESQUADRES QUE MILLOR FUTBOL HAN PRACTICAT





Arran de presenciar una altra exhibició futbolística, i perquè no dir-ho, una obra d’art més del Barça de Pep Guardiola, crec que ja no existeix cap dubte que aquest equip pot ser el millor de la història del futbol. A més, l’espectacular joc que ofereix el Pep Team es tradueix, a diferència d’altres grans esquadres, en extraordinaris resultats i multitud de títols.

Aquest article està dedicat als 10 conjunts que han practicat un joc més atractiu en la història del futbol i no als 10 millors grups, pel que fa a resultats i títols. Per tant, en queden fora blocs com els diferents combinats italians que han aconseguit la Copa del Món, l’Uruguai del “Maracanazo”, l’Inter d’Helenio Herrera, la selecció alemanya de Helmut Schön, el Bayern tricampió de la Copa d’Europa als anys 70, el Liverpool de Bob Paisley, l’Argentina de Diego Armando Maradona, els Milan de Fabio Capello i Carlo Ancelotti, el Manchester United d’Alex Ferguson, el Real Madrid que va conquistar tres Champions League en cinc anys o l’Inter de José Mourinho, entre d’altres.

L’Hongria dels 50. Va reunir, a les ordres de Gusztav Sebes, excel·lents futbolistes com Hidegkuti, segons alguns entesos el primer “fals” davanter centre de la història; Puskas, potser el millor jugador d’aquella generació; Kocsis, màxim golejador del Mundial de 1954, o Czibor. Aquella esquadra es va proclamar campiona olímpica als Jocs celebrats a Helsinki, el 1952; va humiliar la selecció anglesa a l’antic estadi londinenc de Wembley (3 a 7), el 1953, i va meravellar al Mundial de Suïssa, el 1954, encara que paradoxalment va perdre la final a Berna contra Alemanya Occidental (3-2), davant un conjunt al qual havia golejat (8-3) a la fase de grups. Aquell gran bloc es va desfer arran que els tancs soviètics acabessin amb la revolució de 1956, fet que va motivar la marxar de Puskas al Real Madrid i Kocsis i Czibor al FC Barcelona, on ja es trobava un altre hongarès il·lustre: Kubala.

El Real Madrid pentacampió d’Europa. El 1955, impulsada per la publicació esportiva francesa L’Equipe i el directiu madridista Raymundo Saporta, un dels màxims col·laboradors de Santiago Bernabéu, va néixer la Copa d’Europa i el Real Madrid en va ser el campió de les cinc primeres edicions, arran de superar, respectivament des de 1956 a 1960, Stade de Reims, Fiorentina, Milan, de nou Reims i Eintracht de Frankfurt. Aquell Madrid, que va tenir com a entrenadors José Villalonga (1956 i 1957), l’argentí Luis Carniglia (1958 i 1959) i Miguel Muñoz (1960), va comptar amb llegendaris futbolistes com Vicente, Marquitos, Santamaría, Mateos, Del Sol, Rial, Puskas, Kopa, Gento i el gran Di Estéfano, la gran estrella d’aquella meravellosa esquadra. El FC Barcelona, que després perdria la final a Berna contra el Benfica, va acabar amb aquella història a la campanya 1960/1961.

El Brasil del 1970. Brasil va guanyar de forma consecutiva les Copes del Món de 1958, a Suècia, i de 1962, a Xile, però no va poder superar la primera fase del certamen jugat el 1966 a Anglaterra, on Pelé va caure greument lesionat. Al campionat organitzat a Mèxic el 1970, per a molts la millor edició de la història, Brasil només comptava amb dos integrants de les dues primeres corones: Mário Zàgallo, que s’havia convertit en seleccionador, i la gran estrella Pelé. Juntament amb O’Rei, a terres mexicanes es van ajuntar jugadors d’una magnífica qualitat tècnica i de caire ofensiu, com eren els casos de Jairzinho, que va marcar en tots els encontres d’aquell Mundial; Gerson, Tostao i el fi Rivelino. La Canarinha, que també disposava de brillants homes a la defensa, com el capità Carlos Alberto i Piazza, va aconseguir a l’estadi Azteca el seu tercer títol mundial, arran d’un festival davant la Itàlia de més classe de la història.

L’Ajax del primer lustre dels 70. Aquell gran Ajax, primer entrenat per Marinus Michels i després preparat pel romanès Laszlo Kovacs, va ser l’inventor, juntament amb la selecció holandesa de l’època, de l’anomenat “futbol total”. L’entitat d’Amsterdam, que tenia en Cruyff la seva gran estrella, ja va jugar la final de la Copa d’Europa de l’any 1969, però l’equip, molt jove i inexpert, havia perdut clarament contra un Milan amb molt ofici. No obstant, aquell conjunt no es va ensorrar i va assolir tres trofeus europeus consecutius entre 1971 i 1973, amb la realització d’un gran futbol, de caràcter atrevit i ofensiu. A part de Cruyff, destacaven en aquell grup jugadors com Suurbier, Krol, Neesquens, Haan o Rep. El fitxatge de Cruyff, aleshores el millor futbolista del món, el 1973 pel Barcelona, va suposar la decadèmcia d’aquell gran equip, que va trigar 22 anys en assolir de nou el torneig.

L’Holanda dels 70 (foto). Molts jugadors del gran Ajax de la mateixa època, com els ja citats en el paràgraf anterior, a més d’altres futbolistes com Rijsbergen, Jansen, Van Hanegem, Rensebrink o els germans René i Willy van de Kerkhov, van ser els protagonistes de l’anomenada Taronja Mecànica, en un període en què es va estrenar el cèlebre film de Stanley Kubrick. Abans del campionat organitzat per Alemanya Occidental el 1974, Holanda només havia jugat un Mundial, el de França en el llunyà 1938, però en terres germàniques el bloc que dirigia Michels, llavors també entrenador del Barça, va oferir un joc ofensiu i espectacular, amb un rendiment excel·lent de l’estrella Cruyff. Tanmateix, la selecció taronja va caure a la final de Munic contra el rocós i sòlid conjunt amfitrió. Quatre anys després a Argentina, sense Michels, substituït per l’austríac Ernst Happel, i Cruyff, i amb un joc més gris, Holanda va tornar a disputar la final mundialista, però, també davant l’equip organitzador, va caure a Buenos Aires, on es va acabar definitivament aquella esquadra.

El Real Madrid de la Quinta del Buitre. Personalment, i he vist freqüentment futbol des dels inicis de la dècada dels 70, el Madrid més brillant que he presenciat mai és el de la segona meitat del decenni dels 80, el qual va obtenir cinc campionats de Lliga, tots ells consecutius, una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya i dues Copes de la UEFA. No obstant, mai va aconseguir fer-se amb la Copa d’Europa i ni tan sols va jugar mai cap final del torneig, el gran somni del llavors president Ramón Mendoza. Curiosament, uns anys més tard, un planter que no oferia, ni de bon tros, tan bon joc, va conquistar tres Lligues de Campions en només cinc anys. Sota les ordres de tècnics com Luis Molowny, Leo Beenhacker i John Toshack, hi van destacar futbolistes com els representants de la quinta, és a dir Sanchis, Michel, Martín Vázquez, Pardeza i Butragueño, a més de Buyo, Chendo, Maceda, el veterà Camacho, Jankovic, Schuster, Gordillo o el golejador Hugo Sánchez.

El Milan d’Arrigo Sacchi. Realment és estrany que un representant del futbol italià, el qual d’altra banda respecto moltíssim, es trobi en aquest article. Però aquell Milan entrenat per Sacchi ho tenia pràcticament tot: ofici, competivitat, mentalitat guanyadora, equilibri, bon joc, grans futbolistes, seguretat defensiva, control al centre del camp i resolució i eficàcia el davant. L’únic defecte que li podem trobar a aquella esquadra és el fet que només aconseguís una Lliga italiana, a més a més arran d’un “regal” del Nàpols de Maradona, però la seva història internacional va ser espectacular, amb dues Copes d’Europa (és l’última entitat que ha guanyat dues vegades consecutives el trofeu), dues Supercopes d’Europa i dues Copes Intercontinentals. Els homes més brillants de Sacchi eren els italians Baresi, Maldini, llavors una promesa, Donadoni i Ancelotti, i evidentment els holandesos Rijkaard, Gullit i el golejador Van Vasten, que el 1988 van assolir l’Eurocopa amb la seva selecció. Molts entrenadors coincideixen a dir que hi ha un abans i un després d’aquell Milan.

El Dream Team. L’arribada de Johan Cruyff com a entrenador del FC Barcelona, el 1988, va canviar la història de la institució catalana de manera radical, fins el punt que el Barça triomfant dels nostres dies és deutor d’aquell gran equip, que va rebre el sobrenom de Dream Team, doncs va coincidir amb el temps amb el magnífic equip nord-americà de bàsquet que va arrasar als Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992. L’entitat blaugrana va passar de tenir un caràcter perdedor, pessimista i victimista a ser una societat guanyadora, optimista i segura de si mateixa. El Barça de Cruyff, amb un sistema vistós i ultra-ofensiu (per mi fins i tot exagerat), va conquistar quatre Lligues, totes de forma consecutiva, una Copa del Rei, quatre Supercopes d’Espanya, una Copa d’Europa, la primera en la història del club, una Recopa i una Supercopa d’Europa, també la primera de la institució, i va comptar amb jugadors com l’actual director tècnic Zubizarreta, Ferrer, Alexanko, Nadal, Sergi, l’actual entrenador Guardiola, l’actual preparador del filial Eusebio, Amor, Bakero, Laudrup, Goikoetxea, Begirisitáin, Stoitxkov o Romário.

El Pep Team. L’única experiència que tenia Pep Guardiola abans d’entrenar el primer equip del Barça era un any com a preparador del filial a tercera divisió, però el tècnic de Santpedor està fent història a la banqueta del Camp Nou, amb la consecució de tres Lligues, totes guanyades de forma consecutiva, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, també seguides, dues Champions League, dues Supercopes d’Europa i dos Mundial de Clubs, torneig que mai havia conquistat abans, ni quan s’anomenava Copa Intercontinental, el club català. A més, el conjunt blaugrana ha realitzat un futbol espectacular, molt probablement el millor que s’hagi mai observat a la història, almenys de manera tan continuada, i alguns dels seus partits haurien de presenciar-se a les escoles futbolístiques del món sencer. Guardiola ha reinventat el joc del Dream Team de Cruyff i Carles Rexach, en el qual s’ha basat, i els últims temps està reconvertint la seva pròpia reinvenció, amb el renaixement del “futbol total”. Alguns jugadors que han anat passant, o segueixen passant, per aquest extraordinari equip, són Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Márquez, Mascherano, Abidal, Xavi, Busquets, Keita, Iniesta, Fàbregas, Thiago, Messi, per alguns ja consideren el millor futbolista de la història, Pedro, Eto’o, Villa i Alexis, entre molts d’altres.

La selecció espanyola campiona europea i mundial. Encara que en alguns punts de l’Espanya més profunda, conservadora i madridista ho neguen, o almenys intenten maquillar-ho una mica, el joc que ha ofert el combinat estatal espanyol els últims anys és molt semblant al sistema que utilitza el FC Barcelona. Una de les poques diferències és que mentre el Barça actua amb un únic mig centre (Busquets), Espanya ho fa amb 2 (el mateix migcampista de Badia del Vallès i Xabi Alonso). Després d’anys de fúria i garra, i com dirien el més rancis, raça i casta, Espanya ha adoptat posteriorment la tècnica i la classe i amb aquestes característiques ha aconseguir amb Luis Aragonés l’Eurocopa de l’any 2008, a Àustria i Suïssa, i amb Vicente del Bosque el Mundial de l’any 2010, a Sudàfrica. Si els mètodes usats són molt semblants als del Barça, jugadors d’aquest club han estat protagonistes en aquests èxits, com els casos de Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro, Fàbregas i Villa, encara que els dos últims va ser campions continentals i mundials com a jugadors, respectivament, d’Arsenal i València. Altres homes bàsics han estat Casillas, Ramos, Capedevila, Alonso, Silva, Navas o Torres.

Com només es tractava d’analitzar 10 equips, n’han quedat fora altres blocs que han passat a la història pel seu bon joc, i també pels resultats i títols assolits, com el Barça de les Cinc Copes, el Brasil campió del món els anys 1958 i 1962, el Benfica d’Eusebio, el Milan de Rivera, la Polònia dels 70, la França dels 80, l’Holanda campiona de l’Eurocopa de 1988, l’Ajax dels 90 de Louis van Gaal, la França campiona d’Europa i mundial, el Brasil campió del món l’any 2002 o el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho, abans de la seva gran decadència.

lunes, 19 de diciembre de 2011

EN DEFENSA DE DAVID VILLA





Pep Guardiola va intentar fitxar David Villa l’estiu de l’any 2009, després d’insistir en la marxa de Samuel Eto’o. La gran suma econòmica que va demanar llavors el València pel davanter asturià i el fet que en l’operació sortida de l’atacant camerunès a l’Inter de Milà hi anava inclosa l’arribada al Camp Nou d’Zlatan Ibrahimovic, van motivar que fos el futbolista suec l’elegit com a substitut del golejador africà.

Ibrahimovic, malgrat un esperançador inici de temporada, va realitzar un exercici força decebedor, no es va adaptar al sistema de l’equip, no va voler sotmetre’s al lideratge de Leo Messi i no es va entendre bé amb Guardiola. Per aquest motiu, el tècnic de Santpedor va intentar de nou la contractació de Villa l’estiu de 2010 i, aquell cop si, l’asturià va acabar fitxant pel FC Barcelona, mentre l’escandinau va marxar de nou a Milà, però aquesta vegada per jugar al Milan.

Malgrat un parell de males ratxes sense veure porta, certa irregularitat i una important ansietat en diferents fases de la campanya, crec que Villa va efectuar una primera temporada al Barça de notable: va anotar un important número de gols (en aquesta faceta només va ser superat al club per Messi), li va fer dos gols al Real Madrid en l’històric 5 a 0 al Camp Nou, va aconseguir el 3 a 1 definitiu a la final de la Champions a Wembley, va adaptar-se ràpidament a jugar a la banda, va acceptar de seguida que no era l’estrella, rol que tenia al València, i va sacrificar-se pels seus companys, molt especialment pel que fa al davanter argentí.

El passat estiu, el Barça va fitxar Alexis Sánchez i Cesc Fàbregas, i a més durant l’actual exercici hi ha tingut lloc la sorprenent irrupció al primer equip del jove Isaac Cuenca. Tot plegat ha motivat que la competència per al jugador asturià hagi crescut considerablement i que hagi passat més minuts a la banqueta que a la temporada anterior.

Villa ha rebut força crítiques i fins i tot en algun cas s’ha arribat a dir que és l’únic home de la plantilla blaugrana que desentona dins del sistema i la filosofia barcelonistes. S’ha arribat a comentar, o almenys a insinuar, que manté molt males relacions amb Messi i que Guardiola ja no en té confiança i que té pensat traspassar-lo el pròxim estiu.

No se si el futbolista, ara greument lesionat, seguirà o no al Camp Nou més enllà de l’estiu de 2012, però d’una cosa n’estic segur: Villa es mereix tots els respectes i ja ha demostrat abastament que és un home molt vàlid per jugar al Barça de Guardiola.

miércoles, 14 de diciembre de 2011

LA CRISI DEL MANCHESTER UNITED





Acabem de viure una de les fases de grups més sorprenents que es recorden en la història de la Lliga de Campions, amb l’eliminació d’importants esquadres com Manchester City, Vila-real, Ajax, València, Borussia Dortmund o Porto, però sens dubte la caiguda més inesperada ha estat la del Manchester United, tricampió de la Copa d’Europa i tres vegades finalista en les últimes quatre edicions de la Champions League. Les causes d’aquesta decepció poden ser les següents:

Potser ha arribat l’hora de l’adéu d’Alex Ferguson (foto). Personalment, mai m’han agradat massa els mètodes del tècnic escocès, almenys pel que fa a la faceta estratègica, encara que he de reconèixer que ha compensat aquest problema amb experiència, personalitat i carisma. Després de quasi 28 anys a la banqueta d’Old Trafford, potser ja arribat l’hora que doni el relleu a un altre preparador i es concentri únicament en tasques de mànager general de l’entitat.

Fatiga mental. Com ja he indicat, el United ha jugat tres de les darreres quatre finals de la Lliga de Campions i aquest fet pot provocar un cansament mental important, sobretot si es té en compte que ha perdut les últimes dues davant el FC Barcelona.

Uns centrals massa lents i semblants. Si per exemple ens fixem amb Pep Guardiola, aquest acostuma a alinear al Barça un central ràpid (Puyol o Mascherano) i una altre de més lent i corpulent (Piqué), però els centrals titulars del conjunt anglès, Ferdinand i el capità Vidic, ara greument lesionat, són dos homes amb poca velocitat i amb un tipus de joc molt similar.

Un centre del camp sense un organitzador clar. Això es va poder observar bastant clarament a la darrera final de la Champions jugada a Wembley. Teòricament era Carrick qui feia la tasca de mig centre constructiu.

Veterania. Malgrat les retirades de Van der Sar i Neville, l’esquadra de Manchester compta amb jugadors força veterans, com els ja citats Ferdinand, Vidic i Fletcher, a més d’Evra, el mític Giggs, Park, Owen o Berbatov.

Excessiva dependència de Rooney. Des de que Cristiano Ronaldo va marxar al Real Madrid, l’estiu de l’any 2009, Rooney es troba bastant sol en la faceta d’estrella i l’equip algunes vegades depèn massa de les seves genialitats i els seus gols.

Els joves encara han de madurar. Homes com De Gea, Fábio, Rafael, Evans, Smalling, Anderson, Nani, Hernández o Welbeck encara necessiten experiència perquè l’equip pugui realitzar el corresponent canvi generacional.

Excés de confiança. Una vegada el United es va veure integrat en un grup assequible amb Benfica, Basilea i Otelul Galati, penso que hi va poder haver excessiva confiança, no només per classificar-se, sinó també per ser primer de grup.

La derrota contra el rival ciutadà. El 3 a 6 rebut a Old Trafford contra el Manchester City, en partit de la Premier League, en què l’equip de Roberto Mancini li va donar un autèntic “bany” al de Ferguson, va deixar bastant tocats els reds.

El futbol suís. El futbol helvètic està passant per un gran moment, tant a nivell de clubs com de seleccions, malgrat que el combinat nacional de Suïssa no ha pogut classificar-se per a la pròxima Eurocopa. El Basilea, l’equip que juntament amb el Benfica ha eliminat el ManU de la Champions, és l’actual campió d’una Lliga cada cop més competitiva i compta amb jugadors de qualitat com el capità Streller, Huggel o el veterà golejador Frei.

martes, 13 de diciembre de 2011

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA ALS VUITENS DE FINAL





Existia la possibilitat que aquesta temporada els segons classificats a la fase de grups de la Lliga de Campions fossin clubs molt perillosos, però el fet que el Chelsea es fes finalment amb el primer lloc del seu grup i que Manchester City, líder de la Premier League; Porto, vigent campió de la Lliga Europa, i Manchester United, que ha jugat tres de les últimes quatre finals del torneig, guanyant la primera d’elles, quedessin sorprenentment eliminats de la competició, ha motivat que els possibles adversaris del Barça a vuitens siguin relativament assequibles. Tampoc estaran al sorteig del dia 16 de desembre equips importants com Vila-real, Ajax, València, Borussia Dortmund o Xakhtar Donetsk.

D’aquesta forma, el rivals que li poden tocar en sort al FC Barcelona, de més a menys potencial segons el meu punt de vista, són els següents:

Nàpols. L’equip italià va ser escombrat pel Barça en el passat trofeu Joan Gamper (foto), però no deixava de ser un torneig amistós i de pretemporada. L’esquadra de la Campània ha estat capaç de classificar-se en l’anomenat “grup de la mort”, en què també hi eren Bayern Munic, Manchester City i Vila-real, i sembla haver reaccionat, després d'un inici irregular, a la Lliga italiana, de la qual la campanya passada en va ser tercer.

Entrenador: Walter Mazzarri.
Estrelles: Marek Hamsik, Ezequiel Lavezzi i Edinson Cavani.

Bayer Leverkusen. Un equip que precisament no porta massa bons records als equips catalans, doncs a la Copa de la UEFA 1987/1988 va eliminar el Barça en quarts de final i va superar l’Espanyol a la final, amb remuntana inclosa. El club de l’aspirina continua sent un grup força irregular i amb una fràgil mentalitat, però no podem oblidar que acaba de deixar fora de la competició el València.

Entrenador: Robin Dutt.
Estrelles: Michael Ballack. Tranquillo Barnetta i Eren Derdiyok.

Olympique Lió. L’equip francès és un autèntic clàssic de la Lliga de Campions, torneig en el qual va arribar a les semifinals l’exercici 2009/2010, i compta amb un planter amb força qualitat, però crec que l’esquadra gala ha perdut força potencial els últims anys i per exemple ha cedit la Lliga francesa dels últims anys a Girondins Bordeus, Olympique Marsella i el sorprenent Lilla Métropole.

Entrenador: Rémi Garde.
Estrelles: Michel Bastos, Yoann Gourcuff i Lisandro López.

Olympique Marsella. Un dels conjunts més irregulars, inestables i imprevisibles d’Europa, ha aconseguit tornar de forma gairebé inversemblant als vuitens de final de la Lliga de Campions, arran de vèncer per 2 a 3 al Borussia Dortmund, en un matx que perdia en el minut 87 per 2 a 1. Malgrat que es tracta d’un equip capaç del millor i del pitjor, no crec que li pogués presentar molts problemes al Barça.

Entrenador: Didier Deschamps.
Estrelles: Mathieu Valbuena, Loïc Remy i André Ayew.

Zenit Sant Petersburg. Per primer cop a la seva història, l’equip rus disputarà uns vuitens de final de la Champions League, èxit que no va aconseguir una temporada després d’haver conquistat la Copa de la UEFA. No sembla a priori un dels planters que més dificultats li pugui presentar al Barça de Guardiola, sobretot perquè durant febrer i març es trobarà en pretemporada.

Entrenador: Luciano Spalletti.
Estrelles: Aleksander Anyukov, Bruno Alves i Aleksander Kerzhakov.

CSKA Moscou. El fet de vèncer al Giusseppe Meazza, davant un Inter de Milà que ja no s’hi jugava res, combinat amb l’empat entre Lilla i Trabzonspor, ha provocat que el conjunt rus s’hagi classificat per als vuitens de final del torneig. L’entitat que va eliminar el Dream Team, aleshores vigent campió, de la Champions 1992/1993 es trobarà també en pretemporada quan es disputin els vuitens.

Entrenador: Leonid Slutsky.
Estrelles: Sergei Ignaxevitx, Keisuke Honda i Vagner Love.

Basilea. La localitat suïssa és un lloc ple de bons records per al Barça: a la ciutat helvètica hi habitava Joan Gamper abans de fundar la institució catalana (per aquest motiu porten els mateixos colors), hi va guanyar el club blaugrana la seva primera Recopa, l’any 1979, i hi va tornar a la triomfant Lliga de Campions 2008/2009. Els suïssos acaben d’eliminar el Manchester United.

Entrenador: Hieko Vogel.
Estrelles: Benjamin Huggel, Marco Streller i Alexander Frei.

lunes, 12 de diciembre de 2011

10 CONCLUSIONS ARRAN DEL CLÀSSIC





El Barça és mentalment molt superior. No se si el Real Madrid ja ha atrapat en potencial, o almenys s’hi ha apropat, al FC Barcelona, però una cosa és ben segura: en els encontres entre ells, el grup de Pep Guardiola té una mentalitat guanyadora molt superior a la del de José Mourinho.

Messi, Xavi i Iniesta continuen sent els millors jugadors del món. No se si aquest any l’argentí, el català i el manxec tornaran a ser finalistes del premi Pilota d’Or / FIFA World Player, però per mi continuen sent els tres millors futbolistes del planeta i dissabte ho van tornar a demostrar.

Els encertats fitxatges de Fàbregas i Alexis (foto). S’havia comentat sempre que Guardiola comptava amb plantilles massa curtes, fet que ara no passa arran de l’adaptació com a central de Mascherano, la pujada definitiva al primer equip de Thiago, la irrupció de Cuenca i sobretot els excel·lents fitxatges de Fàbregas i Alexis, tots dos titulars i golejadors al Bernabéu.

La personalitat de Valdés. Va fallar de manera notòria amb una passada amb el peu al primer minut de partit, error que va motivar la jugada que va acabar amb el gol de Benzema, però seguidament va continuar jugant d’igual forma com si no hagués passat res.

Guardiola, un grandíssim estrateg. Va sorprendre al situar Puyol i Alexis de titulars, en detriment de Mascherano i Villa respectivament; va iniciar el partit amb una línia defensiva de 4 homes, amb Messi a la banda dreta, Iniesta al costat esquerre i Alexis de fals davanter centre; va canviar poc després a una defensa de 3 homes, va pujar Alves a l’extrem dret i va situar Messi més centrat, i finalment va col·locar Iniesta com a centrecampista nat.

Ronaldo segueix fallant massa en els clàssics. L’estrella portuguesa continua tenint molts problemes cada vegada que s’enfronta al FC Barcelona, encara que és cert que un gol seu va decantar l’última final de la Copa del Rei. Pot ser un problema mental i també de certa obsessió i ansietat.

Özil no sembla funcionar en aquest tipus de partits. El fi mitja punta alemany va tenir un únic dia dolent al Mundial 2010 i va ser a les semifinals contra Espanya. Pel que fa al seu rendiment com a jugador blanc, no ha estat mai massa afortunat en els clàssics (fins i tot ha sigut alguna vegada suplent) i dissabte va estar molt desencertat i a penes va col·laborar en la primera línia de pressió del seu equip.

Uns centrals blancs lents. Tant l’expeditiu Pepe com Sergio Ramos, que estava realitzant una gran temporada com a central, van estar força lents en algunes jugades d’atac barcelonista, sent-ne exemple l’oportunitat de Messi, poc després de l’1 a 0, que va desviar Casillas a còrner, o el gol de l’empat del xilè Alexis.

Un centre del camp madridista en clara inferioritat. Lass Diarra, malgrat el seu desgast físic, i Xabi Alonso es van veure impotents per contrarestar un nombrós i estel·lar migcamp blaugrana, que en algun moment va reunir alhora Alves, Xavi, Busquets, Fàbregas, Iniesta i Messi.

Mourinho torna a ser “valent”. Ara fa poc més d’un any, l’entrenador portuguès va arriscar al Camp Nou i es van endur un 5 a 0. Mesos més tard, va ser més conservador en els 4 clàssics consecutius de primavera, situant tres jugadors al centre del camp, amb Pepe com a pivot central. El passat dia 10 va intentar de nou tractar de tu a tu al Barça, sobretot quant a la titularitat d’Özil, i no se’n va sortir massa bé.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (13): PORTUGAL





Dades generals

Tipus de govern: república.
Cap d’estat: Aníbal Cavaco Silva.
Cap de govern: Pedro Passos Coello.
Capital: Lisboa.
Altres ciutats importants: Porto, Amadora i Braga.
Llengua: portuguès.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Espanya.

Dades esportives

Seleccionador: Paulo Bento.
Uniforme: samarreta grana i pantalons verds.
Títols: cap.
Estrella: Cristiano Ronaldo (Real Madrid), a la foto.
Altres jugadors bàsics: Pepe Ferreira (Real Madrid), Ricardo Carvalho (Real Madrid) i Fábio Coentrao (Real Madrid).
Futbolista més internacional: Luis Figo.
Futbolista màxim anotador: Pedro Miguel Pauleta.
Millor seleccionador de la història: Otto Glória.
Millors futbolistes de la història: Mário Coluna, Rui Costa, Eusebio da Silva, Luis Figo, Paulo Futre i Cristiano Ronaldo.

El millor: Ronaldo

Després de Leo Messi, gairebé tothom considera el jugador del Real Madrid el millor futbolista del món, encara que jo personalment prefereixo Xavi Hernández i Andrés Iniesta. Ronaldo, actual Pichichi i Bota d’Or, té una tècnica exquisida, anota amb molta assiduïtat, compta amb una gran velocitat i és un magnífic llançador de faltes. L’únic defecte és el seu rendiment en molts partits decisius.

El pitjor: li ha costat molt arribar fins aquí

Malgrat comptar amb Ronaldo, els també madridistes Pepe, Carvalho i Coentrao, a més del mitja punta del Manchester United Nani Alméida o el davanter del Saragossa Hélder Postiga, Portugal ha necessitat una repesca per classificar-se per a Polònia i Ucraïna. Sens dubte, l’assignatura pendent del combinat dirigit per Bento és aconseguir una major regularitat.

sábado, 10 de diciembre de 2011

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (12): DINAMARCA





Dades generals

Tipus de govern: monarquia.
Cap d’estat: Margarida II.
Cap de govern: Helle Thorning - Schmidt
Capital: Copenhaguen.
Altres ciutats importants: Aarhus, Odense i Aalborg.
Llengua: danès.
Moneda: corona danesa.
Fronterer amb: Alemanya.

Dades esportives

Seleccionador: Morten Olsen.
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blancs.
Títols: 1 Eurocopa.
Estrella: Nicklas Bendtner (Sunderland), a la foto.
Altres jugadors bàsics: Thomas Sorensen (Stoke City), Simon Kjaer (Roma) i William Kvist (Stuttgart).
Futbolista més internacional: Peter Schmeichel.
Futbolistes màxims anotadors: Poul Nielsen i Jon Dahl Tomasson.
Millor seleccionador de la història: Richard Moller Nielsen.
Millors futbolistes de la història: Frank Arnesen, Preben Elkjaer, Michael Laudrup, Soren Lerby, Allan Simonsen i Peter Schmeichel.

El millor: el bloc

Dinamarca va tenir durant els anys 80 grans individualitats com Lerby, Arnsesen, Simonsen, Laudrup o Elkjaer, però, fonamentalment per manca d’ofici, no va poder conquistar cap títol, fet que si va aconseguir amb un grup sense tantes figures, però molt sòlid i compacte, quan a les ordres de Moller Nielsen va assolir l’Eurocopa de 1992 a Suècia. Ara també preval el bloc sobre les individualitats.

El pitjor: el record de sud-àfrica

Dinamarca es va classificar de manera brillant per al Mundial de Sud-àfrica, enviant França a disputar la repesca, però una vegada en terres africanes, el combinat que ja dirigia Olsen va realitzar un torneig molt decebedor i va ser incapaç de superar la fase de grups. Ara els nòrdics han tornar a fer una gran fase de classificació, però hi ha la incògnita del que faran a Polònia i Ucraïna.

viernes, 9 de diciembre de 2011

EL MES DE NOVEMBRE POLIESPORTIU





5 (Handbol): Espanya guanya la Supercopa d’Estats.

5 (Hockei Patins): el Benfica assoleix la Copa Continental arran de no presentar-se el Liceo.

5 (Motociclisme): Marc Márquez renuncia per lesió ocular A disputar el GP de la Comunitat Valenciana i Stefan Bradl es proclama campió del món de Moto 2.

6 (Atletisme): el kenyà Matai i l’etíop Dado vencen a la marató de Nova York.

6 (Motociclisme): Nico Terol aconsegueix al circuit Ricardo Tormo de Xest, en el marc del GP de la Comunitat Valenciana que guanya Maverick Viñales, el campionat mundial de 125 cc.

6 (tennis): Marcel Granollers conquista els Masters 500 de València.

6 (Tennis): la República Txeca guanya la seva primera Copa Federació.

8 (Boxa): mor de càncer Joe Frezier, el primer púgil que va superar Mohammad Ali.

13 (Atletisme): comença a Atapuerca la Copa del Món de Cross.

13 (Automobilisme): Sebastien Loeb (foto) conquista el seu 8è campionat mundial de Rallis, tots ells consecutius.

13 (Hockei Patins): l’equip femení de Catalunya assoleix la Copa Amèrica.

13 (Tennis): Roger Federer guanya a París Bercy el seu primer Masters 1.000 de l’any.

14 (Golf): Gonzalo Fernández Castaño guanya l’Open de Singapur.

17 (Natació): Andrea Fuentes és elegida millor esportista catalana en la Festa de l’Esport.

20 (Automobilisme): el francès Yvan Müller guanya el Mundial de Turismes.

20 (Automobilisme): el català Oriol Juncadella venç en el GP de Macau, prova emblemàtica que tanca el campionat de Fórmula 3.000 i que anteriorment s’havien adjudicat Ayrton Senna o Michael Schumacher.

20 (Tennis): comença a Londres la Copa Masters, amb la presència de Rafa Nadal i David Ferrer.

21 (Tennis): un gran David Ferrer bat Andy Murray al Masters.

22 (Bàsquet): Juan Carlos Navarro renova el seu contracte amb el FC Barcelona fins el dia de la seva retirada, en què la seva samarreta serà retirada.

22 (Tennis): Roger Federer destrossa Rafa Nadal a la Copa Masters.

23 (Tennis): una altra exhibició de Ferrer al Masters, després de superar al número u mundial i gran favorit Nowak Djokovic.

24 (Tennis): Nadal queda eliminat del Masters.

26 (Automobilisme): Sebastian Vettel bat la marca de poles en una mateixa temporada, marca que compartia amb Nigel Mansell.

26 (Tennis): Federer elimina Ferrer a les semifinals de la Copa Masters.

27 (Atletisme): Fifa i Goshou s’imposen a la Jean Bouin.

27 (Automobilisme): finalitza el Mundial de Fórmula 1 amb el ja conegut títol mundial de Sebastian Vettel, que ha igualat el rècord de victòries en un mateix any del seu compatriota Michael Schumacher. Fernando Alonso acaba quart del campionat.

27 (Bàsquet): acaba el lockout de la NBA.

27 (Tennis): Roger Federer guanya el seu tercer Masters arran d’imposar-se a Jo Wilfried Tsonga.

jueves, 8 de diciembre de 2011

EL MES DE NOVEMBRE FUTBOLÍSTIC





1 (Praga): Víctor Valdés bat el rècord d’imbatibilitat amb el FC Barcelona, en partits oficials, que tenia Miguel Reina des de 1973.

4 (Nyon): Cristiano Ronaldo rep la Bota d’Or.

15 (San José): Iker Casillas supera Andoni Zubizarreta i ja és el jugador que més vegades ha estat internacional espanyol.

15 (diferents ciutats): Croàcia, Irlanda, Portugal i Txèquia guanyen la repesca i es classifiquen per a la fase final de l’Eurocopa.

17 (Barcelona): Víctor Valdés és elegit millor esportista català en la Festa de l’Esport.

20 (Barcelona): El FC Barcelona Alusport guanya la Fase d’Elit, celebrada al Palau Blaugrana, i es classifica per a la Final Four de la UEFA Futsal Cup, la Champions del Futbol Sala.

23 (Milà): el Barça guanya a San Siro el Milan (2-3) i s’assegura la primera plaça de grup a la primera fase de la Lliga de Campions.

26 (Getafe): el Barça cau al Coliseum Alfonso Pérez i perd una imbatibilitat que durava des del mes d’abril.

29 (Santander): Héctor Cúper (foto) presenta la seva dimissió com a entrenador del Racing, cuer de la primera divisió.

miércoles, 7 de diciembre de 2011

QUINES 10 COSES CREC QUE HAURIA DE FER EL BARÇA PER GUANYAR DE NOU AL SANTIAGO BERNABÉU





El pròxim dissabte dia 10, el FC Barcelona visita el Real Madrid amb 3 punts menys i amb un partit més disputat. És a dir, si els de Pep Guardiola no vencen al Bernabéu, ja no dependran d’ells mateixos per assolir aquest campionat de Lliga. Per aconseguir els 3 punts a l’estadi madridista, penso que el Barça hauria de fer les següents 10 coses:

Jugar amb la mateixa mentalitat que ho ha fet gairebé sempre el Barça de Guardiola a l’escenari blanc. L’entrenador de Santpedor ha jugat 4 xocs al Bernabéu (3 de Lliga i un de Champions) i ha aconseguit 3 victòries, un empat, 11 gols a favor i 3 en contra. Aquests números tan clars i espectaculars han estat possibles sobretot per haver afrontat els encontres amb una mentalitat més sòlida que el contrari.

Actuar amb 4 defenses. Sincerament penso que jugar amb 3 defenses al Bernabéu seria prendre moltíssims riscos davant homes com Ronaldo, Di María, Özil, Benzema o Higüaín. A més, ja no existiria el factor sorpresa.

Jugar amb el centre del camp clàssic. Si bé és veritat que davant un conjunt amb tantes estrelles com té el Real Madrid, un jugador com Keita podria fer una gran tasca defensiva, penso que el trio format per Xavi, Busquets i Iniesta hauria d’estar en l’onze inicial blaugrana.

Seria bo que Pedro fos titular o entrés des de la banqueta amb temps suficient. El canari ja li ha marcat 3 gols al Real Madrid (2 a la Lliga i un a la Champions) i és un futbolista que acostuma a funcionar molt bé en els xocs decisius i en aquest aspecte no hauríem d’oblidar que va obrir el marcador a l’última final de la Lliga de Campions, a Wembley contra el Manchester United.

No entrar en el joc de José Mourinho. La veritat és que aquesta vegada crec que el portuguès no caldejarà el partit perquè arriba al clàssic amb un important avantatge. Tanmateix, en cas que ho fes, sigui en primera persona o a través d’Aitor Karanka, el Barça no hauria d’entrar en aquest terreny.

Reservar algun dels extrems com a revulsiu. Si el matx es posés malament per al Barça, l’entrada a la segona part de futbolistes ràpids i hàbils, en algun cas molt bons en l’u contra u, com el ja citat Pedro, Alexis o el jove Cuenca, seria força important i podria canviar el duel.

Messi hauria de jugar a prop de Xavi, Iniesta o Fàbregas. No se si els tres migcampistes de la Masia seran tots titulars i si arribaran a coincidir junts en algun moment de l’encontre, però l’argentí hauria de situar-se molt a prop d’ells, combinar-hi constantment i deixar la banda per a jugadors com Pedro, Villa, Alexis o Cuenca.

Alves sembla imprescindible. El brasiler hauria de ser titular (el contrari seria una enorme sorpresa) perquè les seves contínues pujades per la banda podrien obligar Marcelo, un dels jugadors madridistes més en forma, a aplicar-se més en tasques defensives, que no són el seu fort. No obstant, Mourinho podria sorprendre situant un lateral esquerrà més defensiu.

Potser millor que Piqué i Puyol no juguin alhora. Els dos centrals catalans, els quals crec que han format una de les millors parelles defensives del Barça de la seva història, han tingut últimament força problemes amb les lesions i potser seria bo que només un fos titular. A més, el concurs de Mascherano em sembla bàsic.

Molt de compte amb els primers 20 minuts. Crec que l’equip de Mourinho, tal com va fer a la darrera final de la Copa del Rei, sortirà en tromba, o almenys ho intentarà. El Barça ho hauria de tenir molt present.

miércoles, 30 de noviembre de 2011

QUINS PODEN SER ELS MOTIUS DELS MALS RESULTATS FORA DEL CAMP NOU ?





El FC Barcelona, en el que portem de campionat de Lliga, ha jugat sis partits com a visitant, dels quals n’ha guanyat dos per la mínima i mitjançant un joc força pobre (el Molinón i los Nuevos Cármenes), n’ha igualat tres (Anoeta, Mestalla i San Mamés) i n’ha perdut un, el passat dissabte al Coliseum Alfonso Pérez (foto). La temporada passada, l’equip de Pep Guardiola va ser capaç de vèncer en la totalitat d’encontres de la primera meitat de la competició portats a terme fora del Camp Nou. Quines poden ser les causes d’aquest canvi tan radical ?

La tàctica dels contraris. Conjunts com Sporting, Granada o Getafe, com també ho van fer al Camp Nou Milan i Sevilla, que van arrancar empats de l’estadi barcelonista, s’han tancat descaradament al darrera, d’una forma molt similar a com ho va fer l’Inter de José Mourinho en el matx de tornada de les semifinals de la Champions 2009/2010, i aquesta tàctica li ha posat les coses molt complicades als jugadors blaugrana per trobar espais.

Les lesions. Piqué, Cesc Fàbregas, Puyol, Iniesta, Alexis Sánchez, Pedro, Afellay i Adriano han tingut lesions més o menys importants en aquest inici de campanya.

La línia defensiva de tres. És cert que la línia de tres en defensa va funcionar molt bé al Camp Nou contra el Vila-real, en el debut a la Lliga, i que amb ella es va aconseguir una victòria de prestigi a San Siro davant el Milan, a la Champions, en un matx on els errors al centre del camp i la reraguarda van ser força importants. Tanmateix a mi no m’agrada quan Guardiola situa només tres homes al darrera, almenys enfront rivals de gran qualitat, perquè suposa riscos penso que innecessaris. L’exemple el tenim a la primera part de Mestalla, en què els jugadors del València, sobretot Jordi Alba i Mathieu per l’esquerra, van crear molt de perill.

Els constants canvis de Guardiola. En uns partits hi ha defensa de tres i en altres de quatre, i fins i tot poden haver-hi canvis en un mateix xoc (a Mestalla, el tècnic de Santpedor va començar amb tres homes al darrera, després en van situar quatre i finalment de nou tres). Igualment, segons quin sigui el número de defenses, també varia el de centrecampistes, mentre els dos davanters que acompanyen Messi canvien de banda amb força assiduïtat. Tot plegat despista els contraris, però també pot marejar una mica els propis futbolistes del Barça.

La dependència de Messi. Ho deia fa alguns dies en aquest bloc: alguns jugadors, com Fàbregas, Pedro i molt especialment Villa, estan massa pendents de Messi, de passar-li la pilota, potser per temor a rebre una esbroncada de l’argentí, i desaprofiten clares ocasions de gol.

Fatiga física. No sembla que l’aspecte físic sigui el problema més important que tingui en aquests moments el Barça, però s’ha de tenir en compte que hi ha futbolistes que porten vàries temporades amb una quantitat enorme de partits.

Fatiga mental. Ho ha comentat el periodista Martí Perarnau i hi estic d’acord: els jugadors de Guardiola poden estar cansats mentalment després de tres temporades tan dures, tant amb el club blaugrana com amb la selecció espanyola o altres combinats estatals. És possible que el desavantatge de sis punts envers el Madrid pugui suposar un nou al·licient per a la plantilla.

No hi ha un onze tipus. Valdés, Alves, Piqué, Mascherano, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi i Villa. Aquest és un onze que l’afecció barcelonista es va aprendre de memòria en el triomfant exercici anterior, en què el concurs de jugadors com Adriano, Maxwell, Keita, Afellay i evidentment Puyol, abans de la seva greu lesió, va ser també important. Els fitxatges de Fàbregas i Alexis Sánchez, la definitiva pujada al primer equip de Thiago, la irrupció de Cuenca i la recuperació de Puyol han motivat que per primer cop Guardiola disposi d’una plantilla àmplia, fet que li permet fer moltes variacions. Jo penso que aquestes rotacions són obligades i necessàries, perquè la temporada està plena de partits, però potser l’equip no hi està acostumat i possiblement els canvis no haurien de ser tan continus i radicals, sobretot per decidir els dos companys de Messi a l’atac.

Els rivals s’animen. Si diferents equips observen com la Real Sociedad és capaç d’igualar-li un 0 a 2 al Barça, mentre modestos com Sporting, Granada o Viktoria Plzen li planten cara, s’animen i es veuen capaços de sorprendre el campió d’Europa.

Partits “trampa”. El Barça va jugar, va brillar i va guanyar en un dels escenaris més històrics, emblemàtics i carismàtics del món, San Siro, i tres dies més tard va haver d’afrontar un altre partit al modest estadi del Getafe (foto). És un exemple de matx “trampa”, en què és força complicat mentalitzar-se i canviar de xip.

martes, 29 de noviembre de 2011

SOBRETOT, TRANQUIL•LITAT





El FC Barcelona, pel que fa als partits com a visitant, no està realitzant una bona primera volta del campionat de Lliga. El conjunt de Pep Guardiola (a la foto amb el seu ajudant Tito Vilanova) només ha aconseguit els tres punts fora del Camp Nou al Molinón de Gijón i a los Nuevos Cármenes de Granada, per ajustats 0 a 1 i oferint partits força pobres. Això ho ha aprofitat el Real Madrid per anar-se’n sis punts per davant a la classificació.

És cert que tal com està la Lliga espanyola des de fa uns anys, en què els dos clàssics, Madrid i Barça, perdent molts pocs punts, un desavantatge de sis comença a ser preocupant, però, encara que no deixa de ser un tòpic, el torneig és molt llarg i encara hi poden passar moltes coses, mentre hauríem de recordar que, en els inicis de l’actual campionat, l’equip de José Mourinho va perdre al Ciutat de València i només va empatar al Nuevo Sardinero de Santander. A més, els xocs que enfronten els dos grans s’han de disputar, per la qual cosa el Barça encara depèn de si mateix.

En aquests moments, el més important seria tenir calma i tranquil·litat i no començar a criticar els mètodes de Guardiola o insinuar que els futbolistes s’estan aburgesant, tal com va succeir en l’etapa de Frank Rijkaard. Aquest entrenador i aquests jugadors han protagonitzat la millor època en els 112 anys d’història de la institució, que es van complir ahir, i segons molts entesos, aquest equip ha fet el millor joc que s’hagi presenciat mai.

Fins i tot, en el cas que el Barça fes una mala temporada i no guanyés cap dels títols considerats grans (Lliga i Champions), s’hauria de tenir tota la confiança en aquest equip tècnic i aquest planter per seguir endavant.

COM HAN CANVIAT ELS TEMPS !





Era 1989 i l’admirat Milan d’Arrigo Sacchi va golejar el Real Madrid de la Quinta del Buitre per 5 a 0 a l’estadi de San Siro, en matx de tornada de les semifinals de la Copa d’Europa, torneig que els llombards aconseguirien poc més tard al Camp Nou de Barcelona davant l’Steaua. Aleshores el FC Barcelona, que aquell any va assolir la seva tercera Recopa, es trobava en el transcurs de la primera temporada amb Johan Cruyff d’entrenador i era encara lluny dels millors clubs europeus.

Recordo que uns mesos més tard, Milan i Barça, com a campions vigents, respectivament, de la Copa d’Europa i la Recopa, es van enfrontar a la Supercopa continental. Malgrat que els italians van guanyar per poc marge aquell campionat (un total de 2 a 1), la seva imatge era la d’una esquadra bastant superior a la blaugrana, sobretot pel que fa a facetes com la mentalitat, la competivitat o l’ofici.

Quan semblava que la diferència entre les dues entitats s’havia escurçat, i fins i tot igualat, el Milan, ja dirigit per Fabio Capello, va destrossar el Barça de Cruyff a la final de la Champions League de l’any 2004, quan els llombards van vèncer per 4 a 0 a l’estadi Olímpic d’Atenes.

Més tard, Milan i Barça es van tornar a trobar a les fases de grups de les Lligues de Campions de les campanyes 2000/2001 i 2004/2005. En la primera d’elles, l’entitat catalana, entrenada per Llorenç Serra Ferrer, va caure eliminada, al finalitzar tercera per darrere dels italians i el sorprenent Leeds United, mentre a la segona es van classificar tots dos, però el Barcelona de Frank Rijkaard li va haver de cedir la primera plaça de grup a l’esquadra milanista.

Una temporada després, els dos equips es van trobar en semifinals de la Champions i, llavors si, el Barça de Rijkaard i Ronaldinho va eliminar el Milan, amb un triomf a San Siro (0-1), gràcies a un gol de Ludovic Giuly, i un empat sense gols al Camp Nou. Unes setmanes després, els catalans van conquistar la seva segona Copa d’Europa a París contra l’Arsenal.

El passat dimecres 23 de novembre, el Barça va aconseguir una brillant victòria a San Siro contra el Milan, en matx de la fase de grups de l’actual Lliga de Campions. Tant els homes de Pep Guardiola com els de Massimiliano Allegri va disputar un magnífic i trepidant encontre i la premsa italiana, tan l’esportiva com la general, van aclamar el joc dels dos equips, especialment el del Barça. No obstant, allò que més em va sorprendre és que els articulistes semblaven estar contents amb el fet que el Milan hagués perdut amb honor, i sense haver fet el ridícul, contra el considerat millor club del món, que ja compta amb quatre Copes d’Europa, encara tres menys que la institució llombarda. Evidentment, els temps han canviar molt.

domingo, 27 de noviembre de 2011

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: SARAGOSSA 1995





Entrenador: Víctor Fernández (foto).
Estrella: Gustavo Poyet.
Altres jugadors bàsics: Fernando Cáceres, Miguel Pardeza i Juan Eduardo Esnáider.
Equips amb qui s’enfronta: Gloria Bistrita, Tatran Presov, Feyenoord, Chelsea i Arsenal.

El millor: el gol de Nayim

En les diferents finals de les competicions europees de clubs s’han marcat gols de tot tipus, i alguns força bonics, però potser el més espectacular de tots va ser el que va fer el migcampista ceutí Nayim a la final de la Recopa de 1995, quan al darrer minut de la pròrroga, en un moment en què tothom esperava la tanda de penals, va batre David Seaman des del centre del camp.

El pitjor: la irregularitat posterior del club aragonès

Aquell Saragossa de Fernández és recordat com un dels millors en la història de la institució aragonesa, doncs, a més de practicar un futbol excel·lent, va assolir un títol de la Copa del Rei i el de la Recopa analitzat. Tanmateix, posteriorment l’equip de la Romareda ha estat molt irregular, ja que ha guanyat dos cops més la Copa del Rei, però també ha descendit dues vegades a segona divisió.

miércoles, 23 de noviembre de 2011

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (11): SUÈCIA





Dades generals

Tipus de govern: monarquia.
Cap d’estat: Carles Gustau XVI.
Cap de govern: Fredrik Reinfeldt.
Capital: Estocolm.
Altres ciutats importants: Göteborg, Malmö i Uppsala.
Llengua: suec.
Moneda: corona sueca.
Fronterer amb: Finlàndia i Noruega.

Dades esportives

Seleccionador: Erik Hamren.
Uniforme: samarreta groga i pantalons blaus.
Títols: cap.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic (Milan), a la foto.
Altres jugadors bàsics: Olof Mellberg (Olympiacòs), Kim Källström (Olympique Lió) i Johan Elmander (Galatasaray).
Futbolista més internacional: Thomas Ravelli.
Futbolista màxim anotador: Sven Rydell.
Millor seleccionador de la història: George Raynor.
Millors futbolistes de la història: Tomas Brölin, Zlatan Ibrahimovic, Henrik Larsson, Niels Liedholm, Thomas Ravelli i Agne Simonsson.

El millor: el duo atacant

A més de comptar amb un porter amb experiència com Andreas Isaksson, amb una defensa segura, liderada pel veterà Mellberg, i amb un centre del camp equilibrat, amb Källström al capdavant, Suècia té al davant dos atacants d’una gran qualitat: Elmander i l’exbarcelonista Ibrahimovic, la figura del combinat escandinau i un dels millors davanters europeus.

El pitjor: manca de força mental

És un problema que té tant l’equip en línies generals, que per exemple es va perdre el passat Mundial de Sud-àfrica, com la seva estrella Ibrahimovic en particular, que com algunes vegades ha dit el llegendari tècnic Arrigo Sacchi, és un futbolista que falla molts cops en els encontres transcendentals, com per exemple els corresponents a la Lliga de Campions.

martes, 22 de noviembre de 2011

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: BOCA JUNIORS





Lliga: argentina.

Estadi: la Bombonera.

Uniforme: samarreta blava, amb una ratlla horitzontal daurada, i pantalons blaus.

Títols estatals: 33 Lligues i 3 Copes.

Títols internacionals: 6 Copes Libertadores, 2 Copes Sud-americanes, 4 Recopes Sud-americanes, 1 Supercopa Sud-americana i 3 Copes Intercontinentals.

Els millors entrenadors de la seva història: Carlos Bianchi, Alfredo Di Stefano i Juan Carlos Lorenzo.

Els millors jugadors de la seva història: Miguel Ángel Brindisi, Óscar Córdoba, Hugo Gatti, Diego Armando Maradona, Martín Palermo, Juan Román Riquelme, Óscar Ruggeri, Walter Samuel i Alberto Tarantini.

El millor: l’etapa amb Bianchi.

El pitjor: la curta estada de Maradona durant la seva època estel·lar.

lunes, 21 de noviembre de 2011

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (10): UCRAÏNA





Dades generals

Tipus de govern: república.
Cap d’estat: Viktor Ianukòvitx.
Cap de govern: Mykola Azarov.
Capital: Kíev.
Altres ciutats importants: Kharkov, Dnipropetrovsk i Donetsk.
Llengua: ucrainès.
Moneda: grivnia.
Fronterer amb: Bielorússia, Moldàvia, Polònia, Romania i Rússia.

Dades esportives

Seleccionador: Oleg Blokhin (foto).
Uniforme: samarreta i pantalons grocs.
Títols: cap.
Estrella: Andrei Xevtxenko (Dinamo Kíev).
Altres jugadors bàsics: Oleksandr Xovskovski (Dinamo Kíev), Anatoli Timoxtxuk (Bayern Munic) i Andriy Voronin (Dinamo Moscou).
Futbolista més internacional: Anatoli Timoxtxuk.
Futbolista màxim anotador: Andrei Xevtxenko.
Millor seleccionador de la història: Oleg Blokhin.
Millors futbolistes de la història: Oleg Blokhin, Igor Belanov, Sergei Demianenko, Alexei Mikhailitxenko, Andrei Xevtxenko i Alexander Zavarov.

El millor: dues Pilotes d’Or

Oleg Blokhin, actual seleccionador d’Ucraïna, i Andrei Xevtxenko, capità i màxim anotador del combinat groc, saben el que és guanyar la Pilota d’Or. Blokhin ho va aconseguir el 1975, l’any en què el mític Dinamo de Kíev de Valeri Lobanovski va conquistar la seva primera Recopa, mentre que Xevtxenko va obtenir el trofeu el 2003, quan va assolir amb el Milan la Champions League.

El pitjor: un equip que no s’acaba de consolidar

Des de que va aconseguir la independència de l’antiga Unió Soviètica, la selecció d’Ucraïna ha tingut una trajectòria força irregular i no ha acabat de consolidar-se, malgrat haver comptat amb futbolistes de la qualitat de Xevtxenko, Timoxtxuk, Voronin o Sergei Rebrov. Fins el moment, el seu únic èxit ha estat arribar als quarts de final del Mundial d’Alemanya, el 2006.

domingo, 20 de noviembre de 2011

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: ARSENAL 1994





Entrenador: George Graham.
Estrella: Tony Adams (foto).
Altres jugadors bàsics: David Seaman, John Jensen i Ian Wright.
Equips amb qui s’enfronta: Odense, Standard Lieja, Torí, París SG i Parma.

El millor: la línia defensiva

L’Arsenal, en nou partits de competició, només va rebre un gol, el que li va fer el París SG en semifinals. Per tant, al contrari del que succeeix actualment amb Arsene Wenger, la millor línia dels Gunners el 1994 era la defensa, en la qual hi destacaven el porter Seaman i el carismàtic central i capità Adams, un dels futbolistes més recordats de la llarga història de la institució de Londres.

El pitjor: les baixes de Jensen i Wright

Abans de jugar-se aquella final de la Recopa de l’any 1994, a l’estadi Parken de Copenhaguen, pocs experts donaven com a favorit l’Arsenal de Graham, que jugava davant el vigent campió, l’esquadra italiana del Parma, un equip aleshores molt competitiu, i ho feia amb les baixes de dos dels seus jugadors més destacats: el danès Jensen, lesionat, i el golejador Wright, sancionat.

miércoles, 16 de noviembre de 2011

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (9): POLÒNIA





Dades generals

Tipus de govern: república.
Cap d’estat: Bonislaw Komorowski.
Cap de govern: Donald Tusk.
Capital: Varsòvia.
Altres ciutats importants: Lodz, Cracòvia i Wroklaw.
Llengua: polonès.
Moneda: zloty.
Fronterer amb: Alemanya, Bielorússia, Eslovàquia, Rússia, Txèquia i Ucraïna.

Dades esportives

Seleccionador: Franciszek Smuda.
Uniforme: samarreta blanca i pantalons vermells.
Títols: 1 JJ OO.
Estrella: Robert Lewandowski (Borussia Dortmund), a la foto.
Altres jugadors bàsics: Mariusz Lewandowski (Sevastopol), Dariusz Dudka (Auxerre) i Ebi Smolarek (Al – Khor).
Futbolista més internacional: Michal Zewlakow.
Futbolista màxim anotador: Wlodzimierz Lubanski.
Millor seleccionador de la història: Kasimierz Gorski.
Millors futbolistes de la història: Zbigniew Boniek, Zdenek Deyna, Grzegorz Lato, Wlodzimierz Lubanski, Anrzej Szarmach i Wladyslaw Zmuda.

A favor: és un dels estats organitzadors

Malgrat que el darrers anys ser el país o els països amfitrions no ha estat massa positiu – Àustria i Suïssa van ser incapaces de superar la fase de grups de l’Eurocopa 2008 i exactament el mateix li va succeir a Sud-àfrica al Mundial 2010 –, organitzar un torneig sempre és un plus per a la selecció local i Polònia, amfitriona amb Ucraïna, podria aprofitar-ho a la pròxima Euro.

El pitjor: queden molt lluny els meravellosos 70

La dècada dels 70 va ser per a la selecció polonesa una època extraordinària: de la mà del preparador Gorski i de magnífics futbolistes com el malaguanyat Deyna, Szarmach o el golejador Lato, va aconseguir la medalla d’or als JJ OO de Munic 1972 (va ser plata quatre anys més tard a Mont-real) i va assolir la tercera plaça al Mundial d’Alemanya 1974. Tanmateix, poc hi té a veure la Polònia actual.

martes, 15 de noviembre de 2011

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: JUVENTUS FC





Lliga: italiana.

Estadi: Juventus Stadium.

Uniforme: samarreta blanca i negra (ratlles verticals) i pantalons blancs.

Títols estatals: 34 Lligues (2 anul·lades), 13 Copes i 8 Supercopes.

Títols internacionals: 2 Copes d’Europa / Champions League, 1 Recopa, 3 Copes de la UEFA, 1 Intertoto, 2 Supercopes i 2 Intercontinentals.

Els millors entrenadors de la seva història: Marcelo Lippi, Giovanni Trapattoni i Cestmir Vycpalek.

Els millors jugadors de la seva història: Zbigniew Boniek, Gianluca Buffon, Antonio Cabrini, Alessandro del Piero, Michel Platini, Paolo Rossi, Gaetano Scirea, Marco Tardelli i Dino Zoff.

El millor: lideratge clar en el palmarès de l’Scudetto.

El pitjor: la tragèdia de Heysel.

lunes, 14 de noviembre de 2011

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (8): RÚSSIA





Dades generals

Tipus de govern: república.
Cap d’estat: Dmitri Medvèdev.
Cap de govern: Vladimir Putin.
Capital: Moscou.
Altres ciutats importants: Sant Petersburg, Novosibirsk i Nizhniy Novgorod.
Llengua: rus.
Moneda: ruble.
Fronterer amb: Azerbaidjan, Bielorússia, Corea del Nord, Estònia, Finlàndia, Geòrgia, Kazakhstan, Letònia, Lituània, Mongòlia, Noruega, Polònia, Ucraïna i Xina.

Dades esportives

Seleccionador: Dick Advocaat.
Uniforme: samarreta i pantalons vermells.
Títols: cap.
Estrella: Andrei Arxavin (Arsenal), a la foto.
Altres jugadors bàsics: Sergei Ignaxevitx (CSKA Moscou), Iuri Zhirkov (Anzhi) i Roman Pavlyutxenko (Tottenham Hotspur).
Futbolista més internacional: Viktor Onopko.
Futbolista màxim anotador: Vladimir Bestxàsnikh.
Millor seleccionador de la història: Guus Hiddink.
Millors futbolistes de la història: Vladimir Bestxàsnikh, Rinat Dassaev, Lev Iaxin, Valeri Karpin, Viktor Onopko i Oleg Salenko.

A favor: una Lliga cada cop més potent

La Lliga de Rússia és un dels campionats que més poder econòmic ha assolit els últims temps i aquest fet no només ha servit per fitxar multitud de jugadors brasilers o per convertir el camerunès Samuel Eto’o (Anzhi) en el futbolista més ben pagat del món, sinó també per impedir la marxa d’homes importants o per repatriar jugadors destacats com Zhirkov.

En contra: molta irregularitat

La selecció de l’antiga Unió Soviètica ja va ser una esquadra amb constants alts i baixos en el seu futbol i els seus resultats, característiques que sembla haver heretat l’equip rus, que per exemple va ser capaç de jugar les semifinals de l’Eurocopa organitzada per Àustria i Suïssa l’any 2008, però de quedar eliminada posteriorment a la fase de classificació per al Mundial de Sud-àfrica.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: PARMA 1993





Entrenador: Nevio Scala (foto).
Estrella: Tomas Brölin.
Altres jugadors bàsics: Antonio Benarrivo, Lorenzo Minotti i Alessandro Melli.
Equips amb qui s’enfronta: Ujpest Dosza, Boavista, Sparta Praga, Atlético Madrid i Anvers.

El millor: en dos anys de la sèrie B a campió de la Recopa

Abans de l’any 1992, poques persones fora d’Itàlia havien sentit a parlar del Parma, a qui potser els s’hi sonava una mica perquè era el club on s’havia iniciat el llegendari entrenador Arrigo Sacchi. Tanmateix, l’equip de l’Emília Romanya va ascendir el 1991 a la Sèrie A, va guanyar la Copa d’Itàlia el 1992 i va conquistar la Recopa el 1993, a l’estadi londinenc de Wembley.

El pitjor: cap victòria a domicili

Poques coses negatives es poden comentar d’una entitat que en tan poc de temps va passar de l’anonimat a convertir-se en un dels millors clubs del continent europeu, doncs el conjunt italià guanyaria posteriorment una Supercopa d’Europa i dues Copes de la UEFA. Per trobar-ne alguna, el grup que entrenava Scala va ser incapaç de guanyar cap encontre com a visitant.

miércoles, 9 de noviembre de 2011

COMPTE AMB LEO MESSI




En una de les últimes rodes de premsa efectuades per Pep Guardiola, l’entrenador del FC Barcelona va dir que si Leo Messi no fes alguna cosa més fins el dia de la seva retirada, que esperem que sigui d’aquí molt de temps, no passaria res perquè el que ha realitzat fins ara ja és suficient.

Estic d’acord amb el que va comentar el tècnic de Santpedor perquè Messi, només amb 24 anys, ha guanyat 5 Lligues, 1 Copa del Rei, 5 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa, 1 Mundial de Clubs, 1 medalla d’or olímpica, 1 Trofeu Pichichi, 1 Bota d’Or, 1 Pilota d’Or, 1 Trofeu FIFA World Player i 1 trofeu unificat Pilota d’Or / FIFA World Player (tothom dóna per fet que el gener n’aconseguirà el segon). A més, l’argentí és el segon màxim anotador de la història del FC Barcelona (es troba a 32 gols del rècord de César Rodríguez, a qui podria superar aquesta mateixa temporada) i pot ser considerat el millor futbolista de tots els temps de l’entitat, per davant de mites i llegendes del barcelonisme com Paulino Alcántara, Pep Samitier, el citat César, Antoni Ramallets, Joan Segarra, Marià Gonzalvo, Estanislau Basora, Laszlo Kubala, Sandor Kocsis, Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona, Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov, Romário da Souza, Luis Figo, Ronaldo Nazário da Lima, Rivaldo Vítor Borba, Ronaldinho de Assis, Samuel Eto’o o els seus actuals companys Xavi Hernández i Andrés Iniesta.

Personalment també penso, i crec que ho fan moltes més persones, que Messi és el millor jugador mundial de la història, si bé alguns comenten que encara no ho és perquè no ha conquistat cap Mundial, torneig que tampoc han assolit cracks com Ferenc Puskas, Kubala, Alfredo di Estéfano, Cruyff, Michel Platini, Marco van Basten o Raúl González, entre d'altres. Així mateix, grans mites que si que han aconseguit guanyar la Copa del Món, tenen altres “taques” en el seu historial, i per exemple Edson Arantes Pelé mai va fer el “salt” a Europa o Maradona no va conquistar cap Lliga de Campions. L’única cosa que si penso que Messi hauria de fer, és jugar un gran Mundial, ja que les seves participacions, tant a Alemanya com a Sud-àfrica, van ser bastant discretes.

Dit tot això, he de reconèixer que hi ha coses de Messi que no m’agraden i aquestes no són els mateixos defectes que van anar agafant altres llegendes blaugrana, és a dir per exemple quan Cruyff s’”amagava” en els partits que el Barça jugava fora de casa, el capricis infantils de Schuster, la “mala vida” de Maradona o l’autocomplaença i la manca de compromís de Ronaldinho. Els possibles problemes de Leo són uns altres, que exposo a continuació:

Juga gairebé tots els partits. Afortunadament, Messi ja fa temps que va deixar enrera els continus problemes físics que el van caracteritzar durant l’etapa de Frank Rijkaard, segons diuen gràcies a l’adient alimentació que li han introduït Guardiola i els seus col·laboradors, però alguna vegada potser seria bo que l’argentí descansés, tal com va fer la temporada passada en els xocs previs a la final de la Champions League, malgrat que això va suposar que hagués de renunciar al Pichichi i la Bota d’Or. Penso que alguns cops disputa encontres no massa transcendents perquè del contrari es podria enutjar i no crec que això sigui positiu.

No és mai substituït. Durant la primera campanya amb Guardiola a la banqueta del Camp Nou, la del triplet, crec recordar que va ser Xavi Bosch, l’actual director i presentador del programa de TV3 “Àgora”, qui va dir en una tertúlia de Rac -1 que Messi s’havia negat a entrenar un dia després de ser substituït en una Barça – València que ja estava sentenciat, però en el qual l’argentí no havia aconseguit marcar. Des de llavors, Messi a penes ha estat mai canviat i em pregunto si hi ha certa por per fer-ho.

Ho llença quasi tot. El “10” del Barça és el millor jugador del món, com ja he deixat ben clar, i probablement també compta amb el millor dribling del planeta. No obstant, no és encara el millor llançador de penals ni de faltes, encara que en aquest últim apartat ha millorat molt els darrers anys. Malgrat això, l’argentí ho llença pràcticament tot a pesar que el club català compta amb grans especialistes a pilota parada com Dani Alves, Xavi, Cesc Fàbregas, Thiago Alcántara o David Villa.

Possibles males relacions amb companys d’atac. Es comenta que les relacions de Messi amb Eto’o i sobretot Zlatan Ibrahimovic no eren massa cordials, però coneixent tant el camerunès com el suec podríem dir que la problemàtica es devia als seus especials caràcters i no pas a l’argentí. Tanmateix, fa uns dies el mitjà “Mundo Deporte” va advertir de la “relació irrespirable” entre Messi i Villa. Si fos cert, el tema seria diferent perquè el davanter asturià és aparentment un home tranquil, de bon tarannà i capaç de sacrificar-se en benefici del grup, circumstàncies que no caracteritzen ni a Eto’o ni tampoc a Ibrahimovic. Personalment, no crec que sigui una informació, com moltes altres, que cerquin la desestabilització del Barça perquè el mitjà és valencià i no madrileny i també perquè sembla una publicació bastant afina a Villa.

Excés d’individualisme. Quan Messi va ascendir el primer equip, era excessivament individualista i de vegades ni tan sols aixecava el cap per veure si tenia un company més ben posicionat. Posteriorment, Leo ha millorat molt en aquesta faceta, sobretot des de l’arribada de Guardiola, i s’ha convertit també en un gran especialista en donar assistències i bona prova d’això en són els partits del passat exercici contra el Real Madrid al Camp Nou (5-0) i l’Espanyol a Cornellà – el Prat (1-5), on l’argentí no va marcar, però va realitzar grans passades. No obstant, aquesta temporada hem pogut presenciar novament un Messi massa individual, com per exemple en els encontres davant el Viktoria Plzen i el Sevillla.

Companys massa condicionats. Moltes vegades hem pogut observar com homes com Villa, Pedro Rodríguez o Fàbregas tenen una ocasió molt clara de gol, però prefereixen passar-li la pilota a Messi, en jugades que no acaben sempre bé. Aquests futbolistes semblen excessivament condicionats per la reacció de Leo si aquest no rep l’esfèric.

martes, 8 de noviembre de 2011

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: BENFICA SL





Lliga: portuguesa.

Estadi: Da Luz.

Uniforme: samarreta vermella i pantalons blancs.

Títols estatals: 36 Lligues, 26 Copes, 7 Copes de la Lliga i 7 Supercopes.

Títols internacionals: 2 Copes d’Europa.

Els millors entrenadors de la seva història: Bela Guttmann, Otto Gloria i Sven Goran Eriksson.

Els millors jugadors de la seva història: José Aguas, Domiciano Berrocal Cavém, Fernando Chalana, Mário Coluna, Eusébio da Silva, Ricardo Gomes, Joao Pinto, José Augusto Pinto i António Simoes,

El millor: Eusébio.

El pitjor: l’últim títol de la Copa d’Europa data de 1962.

lunes, 7 de noviembre de 2011

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2012 (7): GRÈCIA





Dades generals

Tipus de govern: república.
Cap d’estat: Karolos Papoulias.
Cap de govern: Giorgos Papandreou.
Capital: Atenes.
Altres ciutats importants: Salònica, Patras i Heraklion.
Llengua: grec.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Albània, Bulgària, Macedònia, Sèrbia i Turquia.

Dades esportives

Seleccionador: Otto Rehhagel (foto).
Uniforme: samarreta i pantalons blancs.
Títols: 1 Eurocopa.
Estrella: Faris Gekas (Eintracht Frankfurt).
Altres jugadors bàsics: Alexandros Tziolis (Racing), Giorgos Samaras (Celtic) i Dimitris Salpingidis (PAOK).
Futbolista més internacional: Theodoros Zagorakis.
Futbolista màxim anotador: Nikolaus Anastopoulos.
Millor seleccionador de la història: Otto Rehhagel.
Millors futbolistes de la història: Nikolaus Anastopoulos, Angelos Basinas, Angelos Charisteas, Giorgos Karagounis, Antonios Nikopolidis i Theodoros Zagorakis.

A favor: bloc, equilibri i disciplina tàctica

La selecció de Grècia, sorprenent campiona de l’edició de l’any 2004 de l’Eurocopa, portada a terme a Portugal, disputarà a Polònia i Ucraïna la seva tercera fase final del torneig consecutiva. Amb Rehhagel, l’heroi del títol europeu, com a tècnic, els hel·lens compten amb molt d’equilibri en totes les línies, una important disciplina tàctica i un equip on el bloc es troba molt per damunt de les individualitats.

En contra: el futbol sembla haver canviar molt des de l’any 2004

L’any 2004, el Porto de José Mourinho va guanyar la Lliga de Campions, el València de Rafa Benítez va conquistar la Lliga espanyola i la Copa de la UEFA i la Grècia de Rehhagel va assolir l’Eurocopa. Tots aquests conjunts eren tàctics, defensius i bastant grisos. Ara, en canvi, ens trobem a l’era del FC Barcelona i la selecció espanyola, equips ofensius, vistosos i espectaculars.

domingo, 6 de noviembre de 2011

20 ANYS DEL GOL DE KAISERSLAUTERN





Ja han passat 20 anys de l’històric gol que José Mari Bakero (foto) va marcar a l’estadi Batzenberg de Kaiserlautern, durant el descompte del partit de tornada de la segona ronda de la Copa d’Europa de la temporada 1991/1992. El gol podria haver estat una simple anècdota que hagués permès al FC Barcelona disputar la primera lligueta de la història del torneig, però l’anotació del mitja punta navarrès va ser un dels passos que va fer l’entitat catalana per guanyar, el 20 de maig de 1992, la seva primera Copa d’Europa, a l’estadi londinenc de Wembley.

El Barça, llavors entrenat per Johan Cruyff, va guanyar la Lliga de la campanya 1990/1991, la segona que aconseguia Josep Lluís Núñez com a president, malgrat ostentar el càrrec des de 1978, i la primera de les quatre consecutives que conquistaria aquell inoblidable equip, posteriorment conegut com a Dream Team. En aquells temps, només el campió de Lliga tenia dret a disputar la Copa d’Europa i el conjunt blaugrana tornava a aquesta competició des de la desastrosa final de Sevilla, l’any 1986.

A la primera eliminatòria, el bloc de Cruyff va superar sense problemes el Hansa de Rostock, l’últim campió de la desapareguda Alemanya Democràtica, i el sorteig va emparellar el conjunt blaugrana amb un altre club alemany a la segona ronda, el Kaiserslautern. En el partit d’anada, els catalans van guanyar per 2 a 0, amb dos gols de Txiki Begiristáin, que semblaven gairebé sentenciar l’enfrontament, però en l’encontre de tornada, els alemanys van fer un autèntic recital, mentre el Barça va jugar un dels pitjors xocs que se li recorden al conjunt de Cruyff, i al minut 90 els germànics vencien per 3 a 0. En el descompte, Ronald Koeman va penjar una pilota a l’àrea del Kaiserslautern i el petit Bakero, rodejat de “torres” alemanyes, va saltar més que ningú i va aconseguir el gol que donava pas al club blaugrana per a la següent fase.

El que va arribar després, molts afeccionats barcelonistes ho recorden: el Barça va superar la lligueta de semifinals, que va compartir amb Sparta de Praga, Benfica i Dinamo de Kíev, i posteriorment es va imposar al Sampdoria a la final, gràcies a un gol de Koeman a la pròrroga.