GIRONA: EN EL FUTBOL I L’ESPORT EN GENERAL EL FACTOR MENTAL ÉS BÀSIC

 

Durant bona part dels anys 80 i 90 del passat segle XX, vam poder observar com la secció de Bàsquet del FC Barcelona, una vegada i una altra, s’estavellava a les final four de les Copes d’Europa, sent molt significatius els enfrontaments contra el Jugoplastika d’Split. No hi ha dubte que aquelles generacions, a les quals hi van pertànyer jugadors històrics com Nacho Solozábal, Juan Antonio San Epifanio, Chicho Sibilio, Andrés Jiménez o Audie Norris, ho passaven molt malament en l’aspecte mental quan arribaven els encontres decisius del torneig. Com molt clarament va comentar un dia el mític Epi, si el Barça hagués vençut el Virtus de Roma en la seva primera final, el 1984 a Ginebra, aquell equip hauria sumat varis títols de la competició.

També hem pogut veure com l’Atlético de Madrid, que va deixar de guanyar dues finals de la Copa d’Europa de Futbol en l’últim minut, la primera en el llunyà 1974 i la segona el 2014, ja amb el torneig anomenat Champions League i amb Diego Simeone a la banqueta, en la final de 2016, que com dos anys abans van disputar davant el Real Madrid, en el moment que va igualar el gol inicial blanc, malgrat tenir el grup de Zinedine Zidane contra les cordes, es van encongir mentalment i va acabar perdent el partit a la tanda de penals.

Amb el Girona FC estem experimentant una situació similar i cada cop que el club de Montilivi es classifica per a un play off per pujar a primera divisió el perd (el seu únic ascens el va obtenir de manera directa). L’última decepció del conjunt català, que dirigia l’entrenador andalús Francisco Rodríguez (foto), ha estat contra el Rayo Vallecano i després d’aconseguir teòricament el més difícil: guanyar en el matx d’anada a Vallecas.

Tanmateix, aquests factors mentals i psicològics es poden revertir, tal com va fer Johan Cruyff com a entrenador del FC Barcelona, quan el 1988 va agafar una entitat perdedora, fracassada i victimista i la va convertir en guanyadora, sòlida i segura de si mateixa, canviant totalment la història de la institució catalana.

ANÈCDOTES DE L’EUROCOPA: 1976, EL PENAL DE PANENKA

 

L’antiga Iugoslàvia va ser l’estat encarregat d’organitzar la fase final de l’Eurocopa de l’any 1976, per a la qual es van classificar les vigents campiona i sots-campiona mundials, Alemanya Occidental i Holanda respectivament, a més de l’equip amfitrió i la sorprenent Txecoslovàquia.

Txecoslovàquia va sorprendre en semifinals eliminant l’Holanda de Johan Cruyff i va disputar la final a Belgrad contra Alemanya, que havia deixat fora Iugoslàvia. Jan Svehlik va avançar els centreeuropeus, Dieter Müller va igualar, Karol Dobias va posar de nou per davant l'equip dirigit per Vaclav Jezek i, en últim minut, Bernd Hölzenbein va portar el matx a la pròrroga.

Després d’un temps suplementari sense gols, Txecoslovàquia, que comptava amb altres grans futbolistes com Ivo Viktor, Anton Ondrus, Marian Masny o  Zdenek Nehoda, va conquistar el torneig a la tanda de penals, marcant el llançament decisiu el centrecampista Antonin Panenka amb un tir estrany, suau i centrat que va sorprendre tothom i que ha tingut al llarg del temps una gran influència.

A la foto, moment en què Panenka bat Sepp Maier.

EL CONFLICTE DEL BARÇA FEMENÍ

 

Després d’una temporada espectacular, en què el FC Barcelona femení ha conquistat el triplet format per Lliga, Copa de la Reina i Champions League, de forma totalment inesperada, les capitanes de l’equip, en representació de tota la plantilla, van demanar a la junta directiva la destitució de l’entrenador Lluís Cortés (foto), que ahir va presentar la seva dimissió.

No es coneixen del tot les causes d’aquesta espècie de motí de les jugadores blaugranes, encara que algunes de les argumentacions podrien ser l’excessiva intensitat en què s’han viscut les últimes temporades i potser els pocs minuts que ha jugat la capitana Vicky Losada, qui, per cert, deixarà el club el pròxim 30 de juny.

L’esport, en edats infantil i juvenil, ha de comptar amb uns valors indiscutibles i, quan es tracta d’una pràctica amateur, ha de ser simplement per gaudi i diversió de les persones que el practiquen, però quan parlem de professionalitat, els esportistes i les esportistes han de suportar, a més d’intensitat, pressió i fortes obligacions, doncs, amb absència d’aquests conceptes, és impossible realitzar una campanya com la que ha portat a terme el grup de Cortés.

ANÈCDOTES DE L’EUROCOPA: 1992, DE LA PLATJA AL TÍTOL

 

Era l’any 1992 i la situació als Balcans era un autèntic polvorí, doncs ja hi havien tingut lloc els conflictes a Eslovènia i Croàcia, països que havien aconseguit la independència, i començava l’enfrontament més cruent de la regió, el de Bòsnia i Hercegovina, república que igualment havia declarat la seva sobirania.

La selecció de Iugoslàvia, llavors limitada només a futbolistes serbis i montenegrins, i que comptava amb jugadors extraordinaris com Stojkovic, Mihajlovic, Jugovic o Savicevic, va ser expulsada per la UEFA per disputar l’Eurocopa de Suècia, a causa dels crims de guerra que l’exèrcit de la Iugoslàvia d’Slobodan Milosevic havia perpetrat contra la població musulmana de Bòsnia i Hercegovina. Per substituir el combinat balcànic, es va elegir Dinamarca, que havia estat segona en el grup encapçalat per l’equip penalitzat.

Els futbolistes seleccionats pel preparador danès Richard Moller es trobaven de vacances, que van haver de deixar sobtadament, excepte la seva gran estrella, el llavors blaugrana Michael Laudrup, enemistat amb l’entrenador. Aquella esquadra, però, comptava amb altres fantàstics jugadors com Schmeichel, Povlsen i Brian Laudrup, germà petit de Michael.

El conjunt nòrdic, al que segurament el va beneficiar l’absoluta manca de pressió, es va classificar a la fase de grups, juntament amb l’amfitriona Suècia, deixant eliminades les favorites França i Anglaterra; va superar Holanda en semifinals a la tanda de penals i va vèncer en la final, disputada a l’estadi Ullevi de Göteborg, la potent Alemanya (2 – 0), amb gols dels centrecampistes Jensen i Vilfort.

A la foto, els jugadors danesos s’abracen després d’un gol.

L’ADÉU DE SERGIO RAMOS

 

La setmana passada, el defensa andalús Sergio Ramos va anunciar, després de 16 temporades al Real Madrid, club al qual va arribar amb només 19 anys, el seu comiat de la societat espanyola.

Hi ha coses de Ramos que no m’han agradat, doncs algunes vegades he considerat que es tracta d’un futbolista brut, poc esportiu i fins i tot trampós, característiques que van quedar ben paleses en la final de la Lliga de Campions de l’any 2018, disputada a l’estadi Millenium de Cardiff contra el Liverpool, quan dues accions del central espanyol davant el porter alemany Loris Karyus i el davanter egipci Mohamed Salah, la figura de l’equip anglès, van marcar clarament el matx, doncs l’arquer germànic, que va quedar estabornit, va realitzar un encontre força deficient i l’atacant nord-africà es va haver de retirar del terreny de joc.

Tanmateix, penso que Ramos ha estat el millor defensa central del món en aquest segle XXI, juntament amb el jugador del FC Barcelona i molts anys company seu a la selecció espanyola Gerard Piqué. A més, el sevillà compta amb un palmarès espectacular, format per cinc Lligues, dues Copes del Rei, quatre Supercopes d’Espanya, quatre Champions League, tres Supercopes d’Europa, quatre Mundials de Clubs, dues Eurocopes i una Copa del Món, i és el futbolista espanyol i europeu que més cops ha estat internacional, en 180 ocasions concretament.

Finalment, destacar l’actitud del president madridista Florentino Pérez, que en cap moment s’ha vist pressionat per les exigències econòmiques d’un mite de la institució blanca. Segurament aquesta és la decisió que hauria d’haver pres al seu dia l’exmàxim mandatari del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, davant les demandes d’algunes vaques sagrades del club i segurament ara no hauríem d’estar lamentant la nefasta conjuntura financera de l’entitat catalana.

ANÈCDOTES DE L’EUROCOPA: 1964, LA GRAN JORNADA ESPORTIVA DEL FRANQUISME

 

Espanya, aleshores dominada per la llarga dictadura instaurada per Francisco Franco, va acollir l’organització de la fase final de l’Eurocopa de l’any 1964, llavors formada nomes per quatre seleccions. Les altres esquadres que s’hi van classificar van ser la vigent campiona del torneig Unió Soviètica (URSS), Hongria i Dinamarca.

En semifinals, en matx disputat al Camp Nou de Barcelona, Espanya va superar Hongria, una selecció que havia perdut el gran potencial de la dècada anterior, fonamentalment per l’èxode de futbolistes arran de la contundent repressió de la revolta de 1956, i en la final, portada a terme a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, el conjunt dirigit per Juan Villalonga, va vèncer la URSS per 2 a 1. 

El jugador del FC Barcelona Chus Pereda va avançar l’equip espanyol, Galimzian Khusainov va igualar el partit i una anotació espectacular del davanter del Real Saragossa Marcelino Martínez va donar el campionat d’Europa al conjunt estatal. No cal dir que el títol, que a més es va aconseguir davant l’”enemic” soviètic, es va convertit en la gran jornada esportiva del franquisme.

A la foto, el capità d’Espanya, el català Antoni Olivella, aixeca el trofeu.

DECISIONS CONTROVERTIDES DE JOAN LAPORTA

 

Les últimes setmanes, el president Joan Laporta, que, al contrari del que s’esperava, ha decidit continuar amb Ronald Koeman d’entrenador, segurament perquè no ha trobat una alternativa millor, ha deixat de comptar, pel que respecta estrictament al futbol, amb homes com Guillermo Amor, Francesc Xavier Garcia Pimienta, Jordi Roura i Aureli Altamira, mentre que, pel que fa a les seccions, ha acomiadat Nacho Rodríguez (Bàsquet), David Barrufet i Xavi Pascual (Handbol) i Andreu Plaza (Futbol Sala).

De les persones que la nova junta ha decidit substituir, algunes han causat una gran polèmica, com han estat els casos de l‘entrenador del filial, Garcia Pimienta, un tècnic que ha fet una extraordinària tasca al futbol base i que fins i tot es va especular que pogués ascendir a la banqueta del Camp Nou en substitució de Koeman; el secretari tècnic de l’handbol Barrufet, un dels grans mites de la secció; el preparador del mateix esport, Pascual, qui acaba de conquistar a Colònia la Lliga de Campions, o Plaza, el qual ha guanyat força títols al capdavant del Futbol Sala.

Personalment em costa d’entendre algunes de les mesures que ha pres Laporta i també que una de les novetats, el nou entrenador del B Sergi Barjuan, sigui un home que en la seva carrera de tècnic no hagi tingut massa èxit, però és normal que el nou màxim mandatari de la institució vulgui fer canvis, tot i que alguns, des del punt de vista moral, puguin ser dolorosos, i que situï persones de la seva confiança, algunes dels quals fins i tot van participar fermament en la seva campanya a les eleccions, com és el cas d’Enric Masip, una altra llegenda de l’handbol, tenint també en compte, per exemple, que el nou home fort del Bàsquet és un mite de les proporcions de Juan Carlos Navarro.

El que no entenc en absolut és com molts dels que ara critiquen Laporta, van estar força silenciosos durant els nefastos mandats de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.

XAVI S’EQUIVOCA

 

Penso que, tard o d’hora, Xavi Hernández serà algun dia entrenador del FC Barcelona i crec que, quan arribi el moment, serà un excel·lent tècnic, que podria marcar una època com anteriorment ho van fer homes il·lustres com Ferdinand Daucik, Helenio Herrera, Johan Cruyff, Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique Martínez.

Tanmateix, penso que l’entrenador vallesà es va equivocar fa uns dies quan en una entrevista va comentar que, tot i que no se li caurien els anells, no pensa que hagi de dirigir el Barça B abans de fer-ho en el primer equip i que el seu actual club, l’Al – Sadd de Quatar, forma part del futbol d’elit.

En primer lloc, crec que a Xavi no li aniria gens malament entrenar el filial barcelonista, tal com el seu dia van fer dos tècnics del prestigi de Guardiola i Luis Enrique, i que l’Al – Sadd, tot i que el futbol quatarià està realitzant evidents progressos, no és, ni molt menys, un equip de primera línia mundial ni comporta una pressió semblant al que seria dirigir un dels grans clubs europeus.

 

ELS PRINCIPALS CAMPIONS DE COPA EUROPEUS

 

Al marge del FC Barcelona, campió de la Copa del Rei, els guanyadors dels principals campionats de Copa del continent europeu han estat els següents:

- Leicester City

Entrenador: Brendan Rodgers.

Estrella: Tielemans.

El millor: el segon gran èxit dels Foxes després del sorprenent títol de la Premier League de fa anys cinc anys.

El pitjor: de nou s’ha quedat, per molt poc, fora de la Champions League.

- Borussia Dortmund

Entrenadors: Lucien Fevre i Edin Terzic.

Estrella: Haaland (foto).

El millor: el davanter noruec Haaland s’ha convertit en un dels millors futbolistes europeus.

El pitjor: una campanya terriblement irregular.

- Juventus FC

Entrenador: Andrea Pirlo.

Estrella: Ronaldo.

El millor: una manera d’acabar positivament una mala temporada.

El pitjor: la no continuïtat com a tècnic a la Vecchia Signora d’un mite com Pirlo.

- París Saint – Germain

Entrenadors: Thomas Tuchel i Mauricio Pochettino.

Estrella: Mbappé.

El millor: la qualitat de Neymar i Mbappé.

El pitjor: les decepcions a la Champions League i, sobretot, a la Ligue 1, en què ha estat superat per l’OSC Lilla.

- AFC Ajax

Entrenador: Erik ten Hag.

Estrella: Tadic.

El millor: un gran exercici nacional culminat amb el doblet.

El pitjor: el club ajacied s’està veient a Europa perjudicat per l’enèsim èxode de futbolistes.

EUROCOPA: COM HAN ARRIBAT ELS FAVORITS ?

 

- Alemanya

A favor: s’ha produït definitivament el canvi generacional mitjançant futbolistes com Kimmich, Goretzka, Havertz, Gnabry, Sané o Werner.

En contra: és possible que Joachim Löw, campió del món l’any 2014, hagués hagut de deixar la selecció germànica arran del fracàs del mundial de l’any 2018.

- Anglaterra

A favor: no seria exagerat pensar que ens trobem davant la millor selecció anglesa de les últimes cinc dècades, amb futbolistes com Walker, Stones, Mount, Rashford, Foden, Grealish o Kane.

En contra: es tracta d’un equip que acostuma a fallar en les grans ocasions.

- Bèlgica

A favor: el tècnic català Robert Martínez compta amb un bloc molt sòlid i també amb grans individualitats com Courtois, Tielemans, De Bruyne, Carrasco, Mertens, Hazard i Lukaku.

En contra: els dos anys molt negatius d’Hazard al Real Madrid.

- Croàcia

A favor: són els actuals sots-campions del món i es tracta d’un conjunt molt competitiu.

En contra: Modric ja té 35 anys i Rakitic va decidir abandonar la selecció balcànica.

- Espanya

A favor: segurament Luis Enrique Martínez és el millor seleccionador possible que pot tenir en l’actualitat el combinat espanyol.

En contra: ni de bon tros, la selecció espanyola disposa d’un planter de futbolistes amb la qualitat dels que van guanyar un Mundial i dues Eurocopes.

- França

A favor: és l’actual campiona del món, l’equip de Didier Deschamps (foto) compta amb un gran ofici i els Bleus disposen de gran individualitats com Kanté, Coman, Griezmann, Mbappé o el retornat Benzema.

En contra: haurà d’afrontar la condició i la pressió del favorit.

- Itàlia

A favor: Roberto Mancini està aconseguint un renaixement de l’Squadra Azzurra, que es va quedar fora del Mundial de Rússia.

En contra: encara molta feina per fer.

- Països Baixos

A favor: la nova fornada de grans futbolistes neerlandesos formada per De Ligt, De Jong o Gravenberch.

En contra: el sistema de Frank de Boer és criticat fins i tot pel seu germà bessó Ronald.

- Portugal

A favor: són els vigents campions i el futbol portuguès és una font inesgotable de grans jugadors.

En contra: Cristiano Ronaldo, la seva gran estrella, és un home ja molt veterà i no es troba en el seu millor moment de forma.

 

EUROCOPA: PROS I CONTRES DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA

 

Pros

El palmarès de Luis Enrique Martínez. És veritat que tots els títols oficials assolits pel tècnic asturià els ha guanyat amb el FC Barcelona, concretament dues Lligues, tres Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, destacant el triplet Lliga / Copa / Champions de l’any 2015, però també és cert que va deixar bones sensacions en clubs com el Barça B, al qual va ascendir a segona divisió A i va aconseguir classificar-lo tercer en aquesta categoria; el Celta, el Roma i fins al moment amb la selecció estatal.

Una bona barreja entre veterans i joves. Luis Enrique compta amb il·lustres jugadors experimentats com David de Gea, César Azpilicueta, Jordi Alba, Koke Resurrección, Thiago Alcántara, Gerard Moreno, Álvaro Morata o el nou capità Sergio Busquets, dubte després de contraure coronavirus, i amb futbolistes que pugen amb força com Unai Simón, Èric Garcia, Pau Torres, Marcos Llorente, Pedri González o Ferran Torres.

La Copa de les Nacions. Espanya disputarà la final four de la segona edició de la Nations League després de superar espectacularment Alemanya per un contundent 6 a 0.

Contres

El caràcter sovint agre de l’entrenador asturià. Crec que tots som conscients del difícil tarannà de Luis Enrique, que fins i tot va tenir problemes amb un mite del Roma com Francesco Totti, sense oblidar friccions al Barça amb Alba o ni més ni menys que amb Messi, situació que es va poder finalment solucionar. No es poden obviar tampoc la polèmica amb el seu ajudant en vàries experiències i substitut i antecessor en el càrrec de seleccionador, Robert Moreno, i alguns enfrontaments amb la premsa.

La premsa madrilenya. Com ja li va succeir anteriorment al desaparegut Luis Aragonés per no concentrar Raúl González, que malgrat tot va acabar guanyant l’Eurocopa de l’any 2008, Lucho haurà de fer front als terribles mitjans de comunicació madrilenys, enutjats perquè el tècnic de Gijón no ha convocat cap membre de la plantilla del Real Madrid, com el capità Sergio Ramos, que ell mateix ha reconegut que no es troba en condicions d’actuar al torneig.

Els rivals. En aquests moments, la campiona del món França, la Bèlgica de Robert Martínez i fins i tot Anglaterra semblen trobar-se un esglaó per sobre d’Espanya, que té com a altres adversaris a tenir en compte la vigent campiona Portugal, l’actual sots-campiona mundial Croàcia, Alemanya, Itàlia o Holanda.

CONTINUÏTAT DE RONALD KOEMAN: I ARA QUÈ ?

 

Encara que fa unes setmanes Ronald Koeman semblava tenir els dies comtats com a entrenador del FC Barcelona, finalment el president Joan Laporta, es comenta que assessorat pel director esportiu Mateu Alemany, ha decidit continuar una campanya més amb el tècnic neerlandès.

Laporta, que ha deixat clar que la permanència de Koeman no té res a veure amb la impossibilitat de pagar-li el segon any que tenia de contracte, ha comentat que ha parlat amb el tècnic, que han acostat posicions i que vol un Barça 2021 / 2022 ofensiu, que pressioni més i que tingui una mentalitat guanyadora.

Ronald ha deixat clar en la seva llarga carrera com a entrenador que està bastant allunyat de la filosofia de Johan Cruyff, qui va ser el seu entrenador al club català entre els anys 1989 i 1995. L’actual preparador blaugrana va fer evident, durant els seus inicis al Camp Nou, que el seu dibuix tàctic preferit és un 4 - 2 - 3 - 1, i no pas el tradicional i cruyffista 4 - 3 - 3, i va acabar la temporada amb un defensiu 5 - 3 - 2. A més, l’heroi de Wembley s’ha mostrat en un munt d’encontres profundament conservador en les seves estratègies i ha perdut quasi tots els xocs decisius que ha disputat.

Obligarà Jan a l’entrenador a optar per l’anomenat ADN Barça ? Es convertirà sobtadament Koeman a la filosofia que ha marcat bona part del joc del Barça les últimes tres dècades ? És complicat que això succeeixi perquè un president mai pot, segons el meu pensament, forçar un sistema a un entrenador i és difícil pensar que el preparador holandès, que ja compta amb 58 anys, canviï els mètodes que ha utilitzat en els més o menys 20 anys que porta exercint des de les banquetes.

Segurament el president ha preferit la continuïtat de Koeman davant la impossibilitat de trobar un substitut d’autèntica garantia i és probable que l’entrenador faci un esforç per apropar-se més a un futbol de posició, control, combinació i pressió (seria preferible que fes més rotacions) i també, el que penso que és molt important, ara si, realitzar un profunda reconversió de la plantilla, en què, a més de baixes clares com les de Samuel Umtiti, Junior Firpo, Miralem Pjanic, Matheus Pereira, Felipe Coutinho o Martin Braithwaite, futbolistes de l’historial de Sergi Roberto, Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets podrien convertir-se igualment en transferibles, sense oblidar que traspassar jugadors com Ousmane Dembélé i Antoine Griezmann seria fonamental per a les paupèrrimes arques de la institució catalana.

A la foto, Laporta i Koeman.

PEP GUARDIOLA I LA CHAMPIONS LEAGUE

 

En primer lloc, per començar aquest article, vull comentar que segueixo pensant que Pep Guardiola és el millor entrenador del món, que compta amb un palmarès extraordinari i que la tasca que està realitzant al Manchester City és fantàstica, tenint en compte que del seu actual equip potser només tres futbolistes, Ilkay Gündogan, Kevin De Bruyne i Phil Foden, podrien haver estat titulars en el Barça que va entrenar entre finals del primer decenni i inicis de la segona dècada d’aquest segle XXI.

Tanmateix, Guardiola, que va conquistar dues vegades la Lliga de Campions amb el FC Barcelona, sembla que es veu molt perjudicat per la pressió per tornar a guanyar aquesta competició, doncs mai va poder superar les semifinals amb el Bayern de Munic i amb el City, amb el qual no havia pogut anar més enllà dels quarts de final, ha disputat aquesta temporada la final a l’estadi O Dragao de Porto, que va perdre en un molt mal partit dels Citizens contra el Chelsea de Thomas Tuchel.

En el llibre escrit per Martí Perarnau, “Herr Pep”, redactat pel periodista durant la primera temporada de l’entrenador català a Munic, s’explica que en el matx de tornada de les semifinals de la Champions League davant el Real Madrid, Guardiola va cedir als desitjos dels seus futbolistes, va decidir canviar la tàctica i els espanyols van vèncer per un contundent 0 a 4 a l’estadi Allianz Arena.

Des de llavors, el tècnic de Santpedor ha estat eliminat, encara com a preparador del Bayern, per Barça i l’Atlético de Madrid, i ja com a entrenador del City, per Mònaco, Tottenham Hotspur i Olympique de Lió. Com es pot comprovar, amb excepció del club blaugrana, que aquell any amb Luis Enrique Martínez va aconseguir el triplet, com havia fet el mateix Guardiola en la seva primera campanya al Camp Nou, van ser tots contrincants sensiblement inferiors al potencial dels seus equips.

En la final del passat 20 de maig, Pep va sorprendre tothom al no col·locar cap mig centre pur, una de les peces bàsiques del cruyffisme, el paper que va desenvolupar ell en el Dream Team de Johan Cruyff, Sergio Busquets en el seu Barça, Javi Martínez en el Bayern o Fernandinho Roza i Rodri Hernández  actualment en el City; no va donar cap minut al jove atacant valencià Ferran Torres, que semblava trobar-se en un bon moment, i va decidir situar com a titular Rakheem Sterling, un futbolista que normalment no ha estat primordial en aquest exercici i que no es troba en el seu millor estat de forma.

CAMPIÓ DE LA SUPERCOPA D’ESPANYA: ATHLETIC CLUB BILBAO

 

Mitjan la temporada, la directiva de l’Athletic Club de Bilbao va decidir cessar com a entrenador Gaizka Garitano i va optar pel tècnic asturià Marcelino García Toral com a substitut. Els inicis del nou preparador van ser realment espectaculars.

El club basc, durant els començaments de Marcelino a la banqueta, va concórrer sense massa expectatives a Sevilla, seu de la Supercopa d’Espanya, concretament a l’estadi de la Cartuja, però el conjunt biscaí va aconseguir donar dues grans sorpreses: la primera, eliminar el Real Madrid de Zinedine Zidane a les semifinals, i, la segona, superar el FC Barcelona de Ronald Koeman a la gran final, igualant in extremis un marcador advers i assolint el triomf a la pròrroga gràcies a un gran gol de Williams

Tanmateix, l’efecte Marcelino es va anar diluint a poc a poc i l’Athletic no va poder assolir els següents objectius de la temporada, doncs va perdre dues finals de la Copa del Rei consecutives, totes dues portades a terme també a la Cartuja, contra Real Sociedad, en el torneig corresponent a l’exercici anterior, i FC Barcelona, i tampoc no es va poder classificar per a l’Europa League o la nova Conference Cup.

Entrenadors: Garitano i Marcelino.

Capità: Muniain.

Estrella: Simón (foto).

Jugador més destacat de la temporada: Simón.

Màxim anotador: Williams.

Revelació: Villalibre.

Altres futbolistes significatius: Yeray, Iñigo i Raúl García.

Onze tipus: Simón, Capa, Yeray, Íñigo, Yuri, De Marcos, Dani García, Muniain, Raúl García, Berenguer i Williams.

Altres homes importants: Lekue, Núñez, Balenziaga, López, Vencedor, Vesga, Sancet, Ibai, Morcillo i Villalibre.

El millor: els començaments de Marcelino.

El pitjor: la final de Copa del Rei contra el Barça.

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE: CHELSEA FC

 

El club londinenc va començar la temporada amb importants expectatives després dels fitxatges de futbolistes com els internacionals alemanys Havertz i Werner, tots dos procedents del Leipzig, i amb el seu mític exfutbolista Frank Lampard a la banqueta d’Stamford Bridge, però les coses no van començar bé a l’entitat blue.

La directiva del club anglès, en què el pes del propietari de la institució des de fa un munt d’anys, l’empresari rus Roman Abramòvitx, segueix sent primordial, va decidir mitjan l'exercici destituir Lampard i substituir-lo per l’alemany Thomas Tuchel, que acabava de ser cessat al París Saint – Germain. La situació a Stamford Bridge va canviar radicalment i el club londinenc ha conquistat la seva segona Lliga de Campions, després d’imposar-se al favorits Real Madrid i Manchester City, respectivament en semifinals i la final de Porto; ha disputat la final de la Cup, en què va ser superat pel Leicester City, i ha acabat en tercera posició a la Premier League.

En el flamant campió d’Europa han destacat el porter senegalès Mendy, que ha deixat l’internacional espanyol, el basc Agirrezabalaga, a la banqueta; el lateral navarrès i capità Azpilicueta, el veterà central brasiler Silva, el centrecampista francès Kanté, molts pensen que el futbolista més important en el bloc de Tuchel; el mitja punta Mount i els ja referits Havertz, que va marcar l’únic gol de la final d’O Dragao, i Werner, tot i que aquest ha tingut una campanya bastant irregular.

Entrenadors: Lampard i Tuchel.

Capità: Azpilicueta.

Estrella: Kanté (foto).

Jugador més destacat de la temporada: Kanté.

Màxim anotador: Werner.

Revelació: Mount.

Altres futbolistes significatius: Silva, Jorginho i Havertz.

Onze tipus: Mendy, Azpilicueta, Christensen, Silva, Rüdiger, Chilwell, Jorginho, Kanté, Havertz, Mount i Werner.

Altres homes importants: Agirrezabalaga, Emerson, James, Zouma, Alonso, Hudson – Odoi, Kovacic, Pulisic, Ziyech, Abraham i Giroud.

El millor: l’espectacular transformació efectuada per Tuchel.

El pitjor: és una pena que una llegenda com Lampard no hagi pogut triomfar.

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI (TEMPORADA 2019 / 2020): REAL SOCIEDAD

 

La primavera de l’any 2020, quan el coronavirus ja havia fet acte d’aparició, no es va poder disputar la final de la Copa del Rei entre els clubs bascos de la Real Sociedad i l’Athletic Club de Bilbao, entitats que van decidir tampoc jugar-la l’estiu del mateix any en un intent de portar públic a les graderies, cosa que tampoc es va poder fer el passat mes d’abril a l’estadi de la Cartuja de Sevilla, en què els guipuscoans es van imposar als biscaïns.

Està sent un any 2021 extraordinari per a la institució donostiarra, la qual dirigeix el tècnic de la casa Imanol Alguacil, doncs, a part del títol de la Copa del Rei, ha assolit la cinquena posició en el campionat de Lliga, sent un dels equips que millor futbol han mostrat al torneig. Es tracta del segon títol de la Real, que va conquistar el primer l’any 1988, ja fa 33 anys, amb el gal·lès John Toshack d’entrenador i futbolistes llegendaris com Arkonada, Górriz, Gajate, Begiristáin o Bakero.

En el grup d’Alguacil han sobresortit jugadors com el porter Remiro, el central Elustondo, el lateral Monreal, arribat de l’Arsenal; els veterans centrecampistes Merino,  Illarramendi i Silva, procedent del Manchester City; el capità Oyarzábal, autor del gol de la final al transformar una pena màxima, i l’internacional suec Isak.

Entrenador: Alguacil.

Capità: Illarramendi.

Estrella: Oyarzábal (foto).

Jugador més destacat de la temporada: Oyarzábal.

Màxim anotador: Isak.

Revelació: Bautista.

Altres futbolistes significatius: Elustondo, Monreal i Merino.

Onze tipus: Remiro, Zaldua, Elustondo, Le Normand, Monreal, Illarramendi, Merino, Silva, Januzaj, Isak i Oyarzábal.  

Altres homes importants: Moyà, Gorosabel. Sagnan, Muñoz, Zubeldia, Guevara, Guridi, Merquelanz, Sangalli, Portu, Bautista, Barrenetxea, Fernández i López,

El millor: la tasca que està realitzant Alguacil.

El pitjor: un rendiment poc convincent a l’Europa League, la qual tornarà a jugar el pròxim exercici.

CAMPIÓ DE L’EUROPA LEAGUE: VILA-REAL CF

 

Ja fa molt de temps que el Vila-real, gràcies a la tasques d’homes com Fernando Roig o José Manuel Llaneza, es troba, malgrat alguns alts i baixos, entre els millors clubs de l’estat espanyol i, fins i tot, ha aconseguit certa gesta europea, com disputar les semifinals de la Lliga de Campions l’any 2006, però, fins el passat dimecres dia 26 de maig, mai havia assolit un títol oficial.

S’esperava molt del Vila-real de cara a l’actual temporada perquè el conjunt castellonenc, a part de mantenir futbolistes que han donat un gran rendiment a l’estadi de la Ceràmica, com Asenjo, Gaspar, Albiol, Trigueros, Chukweze o Gerard Moreno, havia contractat un entrenador de prestigi, el basc Unai Emery, que amb el Sevilla ja havia conquistat tres vegades el segon torneig continental de clubs, i havia fitxat, tots dos procedents del València, jugadors de qualitat com Parejo i Coquelin.

Pel que fa al flamant campió de l’Europa League, que com a tal jugarà la pròxima temporada la Champions League, cal destacar futbolistes com el veterà Albiol, la jove promesa Torres, l’experimentat Parejo i de manera molt especial el golejador català Gerard Moreno, en aquests moments un dels millors jugadors espanyols i s’espera que titular en la pròxima Eurocopa.

Entrenador: Emery.

Capità: Gaspar.

Estrella: Gerard Moreno (foto).

Jugador més destacat de la temporada: Gerard Moreno.

Màxim anotador: Gerard Moreno.

Revelació: Torres.

Altres futbolistes significatius: Asenjo, Albiol i Parejo.

Onze tipus: Asenjo, Gaspar, Albiol, Torres, Pedraza, Chukweze, Parejo, Coquelin, Gómez, Gerard i Alcácer.

Altres homes importants: Rulli, Foyt, Funes, Peña, Costa, Iborra, Capoue, Estupiñán, Trigueros, Alberto Moreno, Baena, Pino, Raba, Niño i Bacca.

El millor: la impressionant campanya de Gerard.

El pitjor: un campionat de Lliga bastant irregular.