CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (2)

Real Madrid – Galatasaray SK

Madrid

Entrenador: José Mourinho.
Estrelles: Sergio Ramos, Mesut Özil i Cristiano Ronaldo.
Títols internacionals: 9 Copes d’Europa / Champions League (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000 i 2002), 2 Copes de la UEFA (1985 i 1986), 2 Copes Llatines (1955 i 1957), 1 Supercopa (2002) i 3 Intercontinentals (1960, 1998 i 2002).
A favor: l’estratègia de Mourinho (títols de Champions amb Porto i Inter) / l’estat de forma de Ronaldo / la Lliga de Campions és el gran objectiu de la temporada.
En contra: dependència de Ronaldo en atac / la defensa en jugades estratègiques / l’obsessió i l’ansietat per guanyar la “décima”.
Percentatge: 80%.

Galatasaray

Entrenador: Fetih Terim.
Estrelles: Wesley Sneijder, Burak Yilmaz i Didier Drogba.
Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA (2000) i 1 Supercopa (2000).
A favor: la gran Lliga de Campions que està realitzant Yilmaz / els fitxatges al mercat d’hivern d'Sneijder i Drogba / Tornar a uns quarts de final de Champions 12 anys després.
En contra: ni Sneijder ni Drogba semblen en el millor moment de la seva carrera / potser és la plantilla més modesta dels vuit equips que han arribat als quarts de final / molt camí encara per recórrer.
Percentatge: 20%.

Màlaga CF – Borussia Dortmund

Màlaga

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrelles: Martín Demichelis, Joaquín Sánchez i Isco Alarcón.
Títols internacionals: 1 Intertoto (2002).
A favor: Pellegrini ja va portar el Vila-real a les semifinals del torneig / el gran estat de forma de la revelació Isco / l’experiència d’homes com Demichelis, Joaquín, Javier Saviola o Roque Santa Cruz.
En contra: mai ha disputat uns quarts de final de la Lliga de Campions / una temporada molt carregada / el fet que segueix sancionat sense poder jugar la pròxima Champions.
Percentatge: 40%.

Dortmund

Entrenador: Jürgen Klopp.
Estrelles: Mario Götze, Marco Reus i Robert Lewandowski.
Títols internacionals: 1 Champions League (1997), 1 Recopa (1966) i 1 Intercontinental (1997).
A favor: el treball de Klopp / jugadors d’una enorme qualitat / perfecta barreja entre tècnica i força física.
En contra: cap futbolista de l’actual Dortmund ha jugat mai uns quarts de final de la competició / una campanya irregular / la pressió per ser el favorit de l’eliminatòria.
Percentatge: 60%.

A la foto, la Supercopa de l’any 2000 disputada entre Galatasaray i Madrid.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (1)

París Saint – Germain – FC Barcelona

PSG

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrelles: Javier Pastore, Ezequiel Lavezzi i Zlatan Ibrahimovic.
Títols internacionals: 1 Recopa (1996).
A favor: l’experiència d’Ancelotti (2 Lligues de Campions amb el Milan) / individualitats com Ibrahimovic / Poca pressió.
En contra: el baix rendiment d’Ibrahimovic en eliminatòries avançades de Champions / manca de maduresa / continus alts i baixos.
Percentatge: 30%.

Barça

Entrenador: Tito Vilanova.
Estrelles: Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi.
Títols internacionals: 4 Copes d’Europa / Champions League (1992, 2006, 2009 i 2011), 4 Recopes (1979, 1982, 1989 i 1997), 3 Copes de Fires (1958, 1960 i 1966), 2 Copes Llatines (1949 i 1952), 4 Supercopes (1993, 1998, 2009 i 2011) i 2 Mundials de Clubs (2009 i 2011).
A favor: el retorn de Vilanova / el geni de Messi / quan està en forma, el millor equip del món.
En contra: dependència de Messi davant / els problemes en defensa / el record de les moltes dificultats contra el Milan en vuitens de final.
Percentatge: 70%.

Bayern Munic – Juventus FC

Bayern

Entrenador: Jupp Heynckes.
Estrelles: Frank Ribéry, Thomas Müller i Mario Mandzukic.
Títols internacionals: 4 Copes d’Europa / Champions League (1974, 1975, 1976 i 2001), 1 Recopa (1967), 1 Copa de la UEFA (1996) i 2 Intercontinentals (1976 i 2001).
A favor: la veterania de Heynckes (una Champions amb el Real Madrid) / el potencial ofensiu / la regularitat els darrers anys a Europa.
En contra: l’estat de forma d’Arjen Robben i Mario Gómez / la línia defensiva / alguns problemes de fragilitat mental.
Percentatge: 55%.

Juventus

Entrenador: Antonio Conte.
Estrelles: Gianluigi Buffon, Andrea Pirlo i Mirko Vucinic.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa / Champions League (1985 i 1996), 1 Recopa (1984), 3 Copes de la UEFA (1977, 1990 i 1993), 1 Intertoto (1999), 2 Supercopes (1985 i 1997) i 2 Intercontinentals (1985 i 1996).
A favor: l’experiència de Buffon i Pirlo / molt jugadors amb gol / el reinaxement de l’entitat.
En contra: un club que encara es troba una mica per sota dels grans favorits / els problemes que han caracteritzat la institució els últims anys / moltes temporades sense fer res remarcable a la Lliga de Campions.
Percentatge: 45%.

A la foto una instantània de la final de la Recopa de 1997, jugada entre Barça i PSG.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: LIVERPOOL 2001

Entrenador: Gérard Houllier.
Estrella: Michael Owen (foto).
Altres jugadors bàsics: Jamie Carragher, Steven Gerrard i Robbie Fowler.
Equips amb qui s’enfronta: Rapid Bucarest. Slovan Liberec, Olympiacòs FC, Roma, FC Porto, FC Barcelona i Deportivo Alavés.

El millor: el retorn d’un gran

El 1985, un any després de conquistar la seva quarta Copa d’Europa, el Liverpool perdia la final d’aquesta competició contra el Juventus, però això no va ser, ni molt menys, el més negatiu de la jornada, sinó la tragèdia que va tenir lloc a l’estadi Heysel de Brussel•les, amb 39 afeccionats italians morts. El fet li va costar al club anglès una duríssima sanció per part de la UEFA.

El pitjor: només va faltar la Premier League

El Liverpool, que comptava amb el francès Houllier com a entrenador i un jove Owen com a gran estrella, va obtenir l’any 2001, a més de la Copa de la UEFA analitzada, assolida contra el sorprenent Alavés, els trofeus de la Cup, Curling Cup, Charity Shield i Supercopa d’Europa, però va ser incapaç d’endur-se la Premier League, competició que els de Lancashire no guanyen des de 1990.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: GALATASARAY 2000

Entrenador: Fatih Terim.
Estrella: Gica Hagi (foto).
Altres jugadors bàsics: Cláudio Taffarel, Gica Popescu i Hakan Sükür.
Equips amb qui s’enfronta: FC Bologna, Borussia Dortmund, Real Mallorca, Leeds United i Arsenal FC.

El millor: història del futbol turc

El futbol de Turquia va romandre clarament allunyat de l’elit durant un munt d’anys, situació que va començar a canviar a la dècada dels 90 i va arribar al seu apogeu, pel que fa a les competicions de clubs, l’any 2000, quan el Galatasaray d’Istanbul va fer-se contra pronòstic amb la Copa de la UEFA, enfront l’Arsenal a Copenhaguen, i la Supercopa, davant el Real Madrid a Mònaco.

El pitjor: jugadors molt veterans

Aquell Galatasaray, que entrenava el prestigiós tècnic Terim, tenia futbolistes ja molt veterans, circumstància que va poder motivar que aquella esquadra no tingués una llarga continuïtat. Els romanesos Popescu i Hagi, amb experiència al futbol espanyol, es trobaven ja a la part final de la seva carrera, com també el porter brasiler Taffarel, campió del Món l’any 1994 als Estats Units.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: PARMA 1999

Entrenador: Alberto Malesani.
Estrella: Fabio Cannavaro (foto).
Altres jugadors bàsics: Gianluigi Buffon, Liliam Thuram i Hernán Crespo.
Equips amb qui s’enfronta: Fenerbahçe SK, Wisla Cracòvia, Glasgow Rangers, Girondins Bordeus, Atlético Madrid i Olympique Marsella.

El millor: una extraordinària plantilla

El Parma que es va endur la seva segona Copa de la UEFA, i el seu quart trofeu europeu, comptava amb una plantilla espectacular a les ordres de Malesani, fins i tot millor que la que havia dirigit abans Nevio Scala. A més dels ja significats Cannavaro, Buffon, Thuram i Crespo, llavors en els inicis de les seves carreres, hi jugaven homes com Antonio Bennarrivo, el veterà Dino Baggio o Enrico Chiesa.

El pitjor: el principi de la fi

Malgrat el títol de la Copa de la UEFA de 1999, en què va derrotar mitjançant un extraordinari partit el renascut Olympique de Marsella, els grans anys del Parma estaven a punt de finalitzar, doncs la institució de l’Emilia Romagna entraria en una profunda crisi que fins i tot la portaria a descendir a la sèrie B italiana. Actualment l’equip parmesà intenta recuperar el temps perdut.

INCREÏBLE MOURINHO

Sembla ser que José Mourinho està apurant els seus darrers mesos com a entrenador del Real Madrid, doncs fins i tot en el cas de guanyar la “décima”, la continuïtat del portuguès al Santiago Bernabéu es molt poc factible, essencialment per la pèssima relació que manté amb jugadors importants del planter blanc com Iker Casillas i Sergio Ramos.

Tanmateix, sembla que se’n vol anar d'Espanya deixant encara més petjada. Després d’atacar, durant les seves quasi tres temporades com a tècnic blanc, persones com Pep Guardiola, Tito Vilanova, el desaparegut Manolo Preciado o Manuel Pellegrini, o estaments com l’arbitral o la Lliga de Futbol Professional, per la confecció del calendari, ara Mourinho ha elegit com a “víctima” qui és potser l’home més estimat i respectat, esportivament parlant, d’aquest país i tot un símbol de la història del Real Madrid i el futbol espanyol: Vicente del Bosque.

Amb l’argument de què era un entrenador antiquat, Del Bosque va ser acomiadat del Real Madrid l’any 2003 per Florentino Pérez, malgrat haver conquistat dos campionats de Lliga i dues Champions League. A pesar de marxar injustament del Bernabéu per la porta del darrere, i del fet que arran del seu comiat l’entitat madridista va entrar en una profunda crisi, el preparador salmantí no ha efectuat mai declaracions polèmiques i no recordo haver-li sentit un retret dirigit a Mourinho.

Fa uns dies, Mourinho, en una setmana sense competició de clubs i, per tant, amb menys notícies futbolístiques, ha comentat que la votació organitzada per la FIFA, per elegir el millor entrenador de l’any 2012, la va guanyar ell, però es va manipular perquè el vencedor fos Del Bosque.

El 2010, el tècnic castellà hagués pogut guanyar perfectament el premi de la FIFA, doncs aquell any Del Bosque va assolir a Johannesburg la Copa del Món amb Espanya, però el vencedor de la votació en va ser Mourinho, que va aconseguir amb l’Inter de Milà el triple format per Scudetto, Coppa i Lliga de Campions. Ningú, i menys el seleccionador espanyol, va posar en dubte la victòria del tècnic d’Estoril.

És cert que l’Any 2012 Mourinho va conquistar el campionat de Lliga de forma espectacular, amb un registre històric de 100 punts, però també ho és que el Real Madrid va ser eliminat en els quarts de final de la Copa del Rei, va quedar fora de la Champions a les semifinals i va tenir un lamentable final d’any pel que fa al torneig de la regularitat, quan el club blanc va arribar a estar a 18 punts del FC Barcelona. Mentrestant, Del Bosque va obtenir a Kiev la Eurocopa en la seva única aparició important.

Una cosa tinc bastant clara: encara que Mourinho guanyi 10 Lligues de Campions, la Lliga i la Copa en 14 països diferents i sigui elegit el millor entrenador per la FIFA durant anys successius, sempre tindrà un important complex d’inferioritat.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: UC SAMPDORIA

Lliga: italiana.

Estadi: Luigi Ferraris.

Uniforme: samarreta blava i pantalons blancs.

Títols estatals: 1 Lliga, 4 Copes i 1 Supercopa.

Títols internacionals: 1 Recopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Vujadin Boskov, Sven Goran Eriksson i Walter Mazzarri.

Els millors jugadors de la seva història: Toninho Cerezo, Trevor Francis, Srecko Katanec, Attilio Lombardo, Roberto Mancini, Sinisa Mihajlovic, Gianluca Pagliuca, Gianluca Vialli i Pietro Vierchowod.

El millor: el decenni 1985 – 1994.

El pitjor: una època escassament transcendent abans de 1985 i una era molt irregular després de 1994.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: INTERNAZIONALE FC 1998

Entrenador: Luigi Simoni.
Estrella: Ronaldo Nazário da Lima (foto).
Altres jugadors bàsics: Javier Zanetti, Diego Simeone i Iván Zamorano
Equips amb qui s’enfronta: Neuchatel Xamax, Olympique Lió, Racing Estrasburg, FC Schalke 04, Spartak Moscou i Lazio Roma.

El millor: la davantera Ronaldo – Zamorano

L’Inter de Milà de la temporada 1997/1998, que va conquistar la seva tercera Copa de la UEFA, totes aconseguides en un lapse de només vuit anys, comptava amb una plantilla molt completa, amb grans futbolistes com els argentins Zanetti i Simeone, però hi destacaven sobretot el xilè Zamorano i el brasiler Ronaldo, fitxat espectacularment un any abans del FC Barcelona.

El pitjor: anys nacionals difícils

Si bé és veritat, com ja s’ha indicat en l’anterior paràgraf, que l’Inter va assolir tres Copes de la UEFA en només vuit anys, ho és també que l’entitat llombarda estava en plena “travessa pel desert” pel que fa al pla nacional, quan va estar un munt d’anys sense obtenir l’Scudetto, malgrat que el president Massimo Moratti va realitzar una gran quantitat de fitxatges per acabar amb la sequera.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: SEVILLA FC

Lliga: espanyola.

Estadi: Sánchez Pizjuán.

Uniforme: samarreta i pantalons blancs.

Títols estatals: 1 Lliga, 5 Copes i 1 Supercopa.

Títols internacionals: 5 Copes de la UEFA / ligues Europa i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Joaquín Caparrós, Manolo Cardo i Juande Ramos.

Els millors jugadors de la seva història: Antonio Álvarez, Juan Arza, Dani Alves, Guillermo Campanal, Luis Fabiano Clemente, Manolo Jiménez, Fernando Navarro, Jesús Navas i Andrés Palop.

El millor: la primera dècada del segle XXI.

El pitjor: Fins aleshores, una trajectòria molt irregular.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: FC SCHALKE 04 1997

Entrenador: Huub Stevens.
Estrella: Marc Wilmots (foto).
Altres jugadors bàsics: Jens Lehmann, Olaf Thon i Jiri Nemec.
Equips amb qui s’enfronta: Roda JC , Trabzonspor SK, KV Bruges, València CF, CD Tenerife i Internazionale FC.

El millor: aparcar la fragilitat mental

El Schalke 04 és una entitat històricament molt feble pel que fa a l’apartat mental i una prova d’això n’és el fet que les darreres temporades ha perdut la Bundesliga, torneig que fa un munt d’anys que no assoleix, en els partits decisius de la competició. No obstant, el 1997 hi va haver una excepció i l’equip que dirigia l’holandès Stevens va sorprendre a la final el favorit Inter de Milà.

El pitjor: un petit oasi al desert

A diferència d’altres institucions alemanyes com Bayern de Munic, Hamburg, Borussia de Dortmund o Borussia de Mönchenglabdach, el club de Gelserkirchen compta amb un historial internacional força pobre, situació que no van poder pal•liar mítics futbolistes com Klaus Fischer o Piotr Adamczick. La Copa de la UEFA analitzada, amb el belga Wilmots de figura, en va ser l’excepció.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL FC BARCELONA ALS QUARTS DE FINAL

Demà divendres es celebra a la localitat suïssa de Nyon el sorteig de quarts de final de la Lliga de Campions. Els adversaris del Barça, ordenats de més a menys perillós, poden ser els següents.

Real Madrid

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Possible onze: López, Arbeloa, Varane, Ramos, Coentrao, Khedira, Alonso, Di María, Özil, Ronaldo i Benzema.
A favor: Ronaldo / el fet que sembli que li ha pres la mesura al Barça / les dues muralles defensives de Mourinho.
En contra: autèntica obsessió per la “décima” / la crisi dels davanters centres (Benzema i Higüaín) / l’ambient al vestidor blanc.

Bayern Munic

Entrenador: Jupp Heynckes.
Estrella: Thomas Müller.
Possible onze: Neuer, Lahm, Boateng, Van Buyten, Álaba, Schweinsteiger, Kroos, Robben, Müller, Ribéry i Mandzukic.
A favor: el poder ofensiu / l’experiència de Heynckes / la línia bastant regular a Europa els darrers anys.
En contra: la defensa ho podria passar malament davant els davanters del Barça / la irregularitat d’homes com Robben o Ribéry / manca aquell característic ofici dels 70.

Juventus FC

Entrenador: Antonio Conte.
Estrella: Andrea Pirlo.
Possible onze: Buffon, Barzagli, Bonucci, Chiellini, Giaccherini, Vidal, Pirlo, Marchisio, Lichsteiner, Matri i Vucinic.
A favor: el renaixement espectacular que està experimentant la societat torinesa / l’experiència d’autèntics mites com Buffon i Pirlo / diversos jugadors es reparteixen la tasca anotadora.
En contra: penso que encara li queda una mica per estar entre els millors d’Europa / fa temps que no fa res massa remarcable a la Champions / podria trobar a faltar el carisma d’un futbolista com Alessandro del Piero.

Borussia Dortmund

Entrenador: Andreas Klopp.
Estrella: Robert Lewandowski.
Possible onze: Weindenfeller, Piszcek, Santana, Hummels, Schmelzer, Kehl, Bender, Götze, Blaszczykowski, Reus i Lewandowski.
A favor: segueixo creient que podria ser la gran sorpresa d’aquesta Champions / fa temps que ha “aparcat” la Bundesliga / extraordinària barreja entre tècnica i força física.
En contra: manca d’experiència / poca cosa es pot dir des del títol de 1997 / una campanya força irregular.


París Saint – Germain

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.
Possible onze: Sirigu, Jallet, Silva, Álex, Maxwell, Matuidi, Motta, Moura, Pastore, Lavezzi i Ibrahimovic.
A favor: les individualitats / el palmarès d’Ancelotti / la classe d’Ibrahimovic.
En contra: serà la segona vegada en la seva història que l’equip disputi uns quarts de Champions / el baix rendiment d’Ibrahimovic en els partits decisius de Lliga de Campions / dependre massa de si els seus jugadors bàsics estan inspirats o no.

CD Màlaga

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrella: Isco Alarcón.
Possible onze: Caballero, Gámez, Demichelis, Wellington, Antunes, Camacho, Toulalan, Joaquín, Baptista, Isco i Saviola.
A favor: la revelació Isco / l’experiència de jugadors com Demichelis, Joaquín o Saviola / la trajectòria a la competició.
En contra: seran els primers quarts de final de Champions de la seva història / alguns jugadors porten una temporada molt dura / possibilitat de relaxació al tenir els deures plenament realitzats.

Galatasaray SK

Entrenador: Fatih Terim.
Estrella: Wesley Sneijder.
Possible onze: Muslera, Eboué, Kaya, Nounkeu, Riera, Melo, Inan, Sneijder, Altintop, Yilmaz i Drogba.
A favor: jugar uns quarts 12 anys després / la davantera formada per Yilmaz i Drogba / els fitxatges d’Sneijder i el mateix Drogba.
En contra: crec que és l’equip més modest dels vuit classificats / potser encara no compta amb el potencial del conjunt d’inicis de segle / només ha guanyat una vegada el Barça.

A la foto un dels gols de Leo Messi en el partit d’anada de les semifinals de la Champions 2010/2011, al Santiago Bernabéu.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: CLUB ESTUDIANTES LA PLATA

Lliga: argentina.

Estadi: Único.

Uniforme: samarreta blava i vermella (ratlles verticals) i pantalons blancs.

Títols estatals: 6 Lligues i 1 Copa.

Títols internacionals: 4 Copes Libertadores, 1 Copa Interamericana i 1 Copa Intercontinental.

Els millors entrenadors de la seva història: Carlos Bilardo, Alejandro Sabella i Osvaldo Zubeldia.

Els millors jugadors de la seva història: Carlos Bilardo, Mauro Boselli, José Luis Brown, Luis Islas, Óscar Malbernat, Martín Palermo, Marcelo Trobbiani, Juan Ramón Verón i Juan Sebastián Verón.

El millor: les 3 Libertadores consecutives entre 1968 i 1970.

El pitjor: la fama de dur que va tenir aquell equip.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: BAYERN MUNIC 1996

Entrenador: Franz Beckenbauer.
Estrella: Lothar Matthäuss.
Altres jugadors bàsics: Oliver Kahn, Mehmet Schöll i Jürgen Klinsmann (foto).
Equips amb qui s’enfronta: Lokomotiv Moscou, Raith Rovers, Benfica SL, Nottingham Forest, FC Barcelona i Girondins Bordeus.

El millor: la superioritat

El Bayern, que va eliminar històrics clubs com Benfica, Nottingham i Barça, va mostrar una gran superioritat en la final davant el Girondins de Bordeus, una esquadra que venia de la Copa Intertoto i que tenia en un jove Zinedine Zidane la seva estrella. El conjunt bavarès, que comptava amb davanters com Klinsmann o Jean – Pierre Papin, va ser capaç de marcar cinc gols a la final.

El pitjor: els problemes entre Beckenbauer i Erich Ribbeck.

Ribbeck, que havia guanyat la Copa de la UEFA de 1988 amb el Bayer Leverkusen, va ser l’home elegit pel mític Beckenbauer, llavors president de l’entitat bavaresa, per entrenar el club, però els mals resultats a la Bundesliga, i la complicada relació entre tots dos, van motivar que el Kaiser destituís el tècnic i ell mateix s’assegués a la banqueta en la final analitzada.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: FC SCHALKE 04

Lliga: alemanya.

Estadi: Veltins Arena.

Uniforme: samarreta blava i pantalons blancs.

Títols estatals: 7 Lligues, 5 Copes, 1 Copa de la Lliga i 1 Supercopa.

Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA i 2 Intertoto.

Els millors entrenadors de la seva història: Rudi Gutendorf, Felix Magath i Huub Stevens.

Els millors jugadors de la seva història: Rüdiger Abramczik, Gerald Asamoah, Klaus Fichtel, Klaus Fischer, Kevin Kuranyi, Rolf Rüssmann, Ebbe Sand, Olaf Thon i Marc Wilmots.

El millor: la UEFA de 1996.

El pitjor: cap Lliga des de 1958.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: FC PARMA 1995

Entrenador: Nevio Scala.
Estrella: Dino Baggio (foto).
Altres jugadors bàsics: Fernando Couto, Gianfranco Zola i Faustino Asprilla.
Equips amb qui s’enfronta: Vitesse Arnhem, AIK Solna, Athletic Club Bilbao, FC Odense, Bayer Leverkusen i Juventus FC.

El millor: la gran època del club parmesà

El 1991, el Parma va ascendir a la sèrie A, un any més tard va guanyar la Coppa, dos després va conquistar la Recopa, seguidament es va fer amb la Supercopa d’Europa i el 1995 va aconseguir la seva primera Copa de la UEFA. De la mà del tècnic Scala, el conjunt parmesà va protagonitzar una excel•lent època, en la qual hi van destacar homes com el capità Lorenzo Minotti, Dino Baggio o Zola.

El pitjor: no guanyar mai l’Scudetto

El Parma d’Scala va assolir gairebé tots els títols possibles, però, encara que en algun cas va està molt a prop d’aconseguir-ho, mai va poder obtenir la Lliga italiana, doncs Juventus, a qui va batre a la final de la UEFA analitzada, Milan i Sampdoria li van impedir. Alguns anys més tard, l’entitat de l'Emilia Romagna va iniciar una lenta decadència, encara que va conquistar la seva segona UEFA el 1999.

SEMBLA QUE LA COPA DEL REI NOMÉS ÉS IMPORTANT QUAN A AL RAL MADRID LI VA BÉ

Fa uns anys es comentava que quan el Real Madrid guanyava la Copa Intercontinental ho feia com a tal, però quan la perdia, tal com va succeir l’any 2000 contra el Boca Juniors, es convertia en Copa Toyota, la marca que patrocinava el torneig. Amb la Copa del Rei passa una cosa similar.

Quan el Barça, durant la seva llarga “travessa pel desert” de les dècades dels 60, 70 i 80 conquistava la Copa, es comentava des de Madrid que la competició era un trofeu menor i que servia essencialment per tapar els fracassos del club català al campionat de Lliga, que el Real Madrid assolia sovint.

Durant anys, el teòric menyspreu que la societat madridista va mostrar amb la Copa del Rei, va motivar eliminacions sonades davant equips de categories inferiors com Alavés, Alcorcón, Real Unión o Toledo, en algun cas en la mateixa temporada que l’entitat blanca va conquistar la Lliga de Campions.

Ara fa dos anys, l’equip madridista, ja entrenat per José Mourinho, li va guanyar la final copera al Barça a l’estadi de Mestalla, la mateixa temporada en què el conjunt blaugrana, dirigit per Pep Guardiola, es va fer amb el campionat de Lliga, la Supercopa d’Espanya i la Champions League. Llavors va semblar que el títol de Copa, aconseguit a la pròrroga i amb una gran duresa per part d’alguns jugadors blancs, era un èxit sense precedents.

Ara ha succeït, si fa no fa, el mateix: el Madrid acaba d’eliminar el Barça en les semifinals del torneig i fa la sensació que la Copa del Rei torna a ser un competició de gran rellevància, condició que molt probablement perdi si el conjunt de Mourinho cau a la final davant l’Atlético de Madrid.

EL RETORN DELS VIOLENTS AL CAMP NOU

És possible que sigui una mica injust, però cada vegada m’agrada menys la tasca que realitza la directiva barcelonista encapçalada per Sandro Rosell, el qual va vèncer en les eleccions de 2010 amb una claredat espectacular.

Podríem significar, en la trajectòria de l’actual junta del FC Barcelona, el fet de provocar que un mite com Johan Cruyff hagués de renunciar al càrrec simbòlic de president d’honor, amb el qual l’havia distingit Joan Laporta; el trist episodi dels avals que haurien de pagar exdirectius del club, amb l’expresident al capdavant; la publicitat de Quatar, passant d’una fundació a una companyia aèria; alguns dels pitjors tics nuñistes que caracteritzen la directiva, la degradació o fins i tot l’eliminació d’algunes seccions de la institució o la sensació que alguns tenen, encara que en aquest cas jo en discrepo una mica, que no es va fer prou per aconseguir la continuïtat de Pep Guardiola. No obstant, el pitjor de tot és el retorn dels violents al Camp Nou.

Molts critiquen ara Laporta i el seu frívol ritme de vida, i vàries persones el veien, durant la seva fugaç carrera política, com un element perillós o com el “Berlusconi català”, però l’exmàxim mandatari de la institució catalana, a més de construir el millor equip de la història de l’entitat, lliurant-li la banqueta a un home inexpert com Pep Guardiola, va aconseguir expulsar el Boixos Nois (foto) de l’estadi barcelonista, fet que va motivar que rebés tot tipus d’amenaces, fins i tot de mort, o que, per la segurerat d’ell i la seva família, hagués de canviar el seu domicili.

Malauradament, l’actual junta del club no ha estat tan rotunda, clara i contundent en aquest tema i una prova d’això n’és l’obsessió en crear l’anomenada Grada Jove, la qual sempre ha comptat amb el rebuig dels Mossos d’Esquadra. Hi havia rumors que alguns integrants dels Boixos freqüentaven una altra vegada el Camp Nou, però només eren això, rumors. Tanmateix, en el passat clàssic de la Copa del Rei, es va poder observar com es llançava una bengala a l’estadi que hagués pogut causar una desgràcia, mentre més tard es va saber que algunes persones conflictives, fins i tot amb antecedents penals, van entrar al Camp Nou a un preu reduït, mentre molts socis han de pagar la totalitat del seu abonament malgrat els problemes econòmics pels que passen alguns d’ells.

ELS PROBLEMES D’UN ONZE FIX

Quan jo era un adolescent, la majoria de clubs i seleccions de futbol comptaven amb un onze fix que ens apreníem de memòria, tal com va succeir amb l’equip del FC Barcelona que va conquistar la Lliga 1973/1974, el qual constava de Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Marcial, Asensi, Rexach, Cruyff i Sotil.

No obstant, varis factors han influït perquè la situació hagi fet un dràstic gir els últims temps: en primer lloc, Johan Cruyff (foto), un autèntic visionari, va posar de moda a inicis dels 90 les rotacions, durant l’època del Dream Team, les quals, per cert, van rebre grans crítiques. En segon lloc, el calendari futbolístic s’ha incrementat de forma considerable, amb un gran número de partits cada temporada, fet que obliga a dosificar els futbolistes.

Per exemple, en l’època del Pep Team, vam poder observar que Guardiola comptava amb jugadors clarament titulars, però igualment van tenir força minus i un important protagonisme teòrics suplents com Silvinho Mendes, Rafa Márquez, Javier Mascherano, Adriano Correia, Touré Yaya, Seydou Keita, Thiago Alcántara, Isaac Cuenca, Cristian Tello o fins i tot Bojan Krkic, durant la segona campanya del tècnic de Santpedor.

Altrament, aquesta temporada els preparadors del Barça han apostat per un onze fix, tipus o de gala i això comporta dos grans problemes: d’una banda, els futbolistes titulars es poden acomodar sabent que en el pròxim matx, passi el que passi, tornaran a estar presents en l’onze inicial, mentre els suplents poden entrar clarament en un període de desmotivació i sentir-se escassament valorats. D’altra banda, com ja va succeir l’any passat amb Messi, els jugadors importants poden arribar en un estat físic delicat alhora d’afrontar els partits decisius de la temporada.

EL MES DE FEBRER ESPORTIU

Futbol

Millor jugador català: Sergio García (RCD Espanyol).
Millor jugador espanyol: Andrés Iniesta (FC Barcelona).
Millor jugador internacional: Cristiano Ronaldo (Real Madrid).

General

Millor esportista catalana: Mireia Miró (Esquí de Muntanya).
Millor esportista català: Kilian Jornet (Esquí de Muntanya).
Millor esportista espanyola: Carolina Ruiz (Esquí Alpí).
Millor esportista espanyol: Andrés Iniesta (Futbol).
Millor esportista internacional (femení): Tina Maze (Esquí Alpí).
Millor esportista internacional (masculí): Cristiano Ronaldo (Futbol).

A la foto, Cristiano Ronaldo.