DOS SOTS-CAMPIONS MOLT RECORDATS

Moltes vegades he sentit a dir, i amb fa bastanta ràbia, que la història del futbol només se’n recorda dels campions. Doncs no, també ho fa dels sots-campions i, en algunes ocasions, aquests fins i tot són més recordats que els vencedors, tal com ho demostren els segons llocs mundials d’Hongria el 1954 i d’holanda el 1974, dels quals aquest any se'n compleixen 65 i 45 anys respectivament.

Hongria va marcar una trajectòria magnífica durant la dècada dels anys 50 i aquell conjunt està considerat un dels equips que millor futbol ha practicat en la història del futbol. L’any 1952 va guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Hèlsinki i posteriorment, en matx de caràcter amistós, va humiliar a l’estadi de Wembley Anglaterra, a qui va vèncer per un espectacular 3 a 7.

El combinat magiar, com no podia ser d’una altra manera, es va presentar l’any 1954 a la Copa del Món de Suïssa com a gran favorit i així ho va anar demostrant en terres helvètiques fins a la final, que va disputar a l’estadi Wandkorf de Berna contra Alemanya Occidental, esquadra a la qual havia derrotat per un contundent 8 a 3 a la fase de grups. No obstant, i malgrat avançar-se molt aviat amb dos gols, els germànics van remuntar i van superar el seu rival per 3 a 2, en una de les grans sorpreses, en aquest cas bastant incomprensible, de la història d’aquest esport.

Aquell extraordinari bloc, que va dirigir Gusztav Sebes, comptava amb llegendaris futbolistes com Nandor Hidegkuti, Ferenc Puskas, Zoltan Czibor o Sandor Kocsis, però la repressió soviètica a la revolta de 1956 va significar el seu final, ja que va provocar l’emigració de grans figures magiars, fitxant Puskas pel Real Madrid i Czibor, Kocsis i Laszlo Kubala, que no va estar present en aquell Mundial, pel FC Barcelona.

Abans de la Copa del Món organitzada a la República Federal d’Alemanya l’any 1974, Holanda va ser una selecció que a penes va fer res de destacat, fins el punt que aquella va ser només la seva segona participació en un Mundial (la primera va tenir lloc en el llunyà torneig celebrat a França l’any 1938). Tanmateix, llavors l’Ajax d’Amsterdam havia conquistat ja les seves primeres tres Copes d’Europa, totes elles consecutives entre 1971 i 1973, avançant-se en aquest cicle el Feyenoord de Rotterdam, que va assolir la competició l’any 1970.

En terres germàniques, el combinat neerlandès, que va practicar un joc atractiu, de toc i combinació i molt ofensiu, l’anomenat aleshores futbol total, molt similar el que realitzava l’Ajax de l’època, va fer un magnífic campionat, però, després d’exhibicions per exemple enfront Uruguai, Argentina o el vigent campió Brasil, va cedir en la final, jugada a l’estadi Olímpic de Munic, davant la sòlida, robusta, equilibrada i física selecció amfitriona.

A les ordres de l’enèrgic Marinus Michels, que llavors complementava la seva tasca de seleccionador holandès amb la d’entrenador del Barça, a l’anomenada Taronja Mecànica (en aquella època es va estrenar el film d’Stanley Kubrick) van brillar homes com Wim Suurbier, Wim Rijsbergen, Ruud Krol, Wim Jansen, Johan Neeskens, Willem Van Hanegem, Arie Haan, Johnny Rep, Rob Rensenbrink o la seva gran estrella Johan Cruyff, en aquell període també integrant de la plantilla barcelonista.

A diferència de l’Hongria de 1954, l’Holanda de 1974 si va tenir continuïtat, doncs quatre anys més tard, al Mundial d’Argentina, va tornar a jugar la final, però de nou es va estavellar davant el conjunt local i, després d’una crisi, l’Oranje va guanyar l’Eurocopa de 1988, en una altre campionat disputat a Alemanya, i, anys més tard, va arribar a les semifinals de les Copes del Món de 1998 i 2016, a França i Brasil respectivament, i va actuar en una nova final a Sud-àfrica 2010, que aquell cop va perdre contra Espanya.

A la foto, una formació d’Holanda l’any 1974.

MICHEL PLATINI: UN PENA

Fa uns dies, Michel Platini va ser detingut per la seva presumpta implicació en un cas de corrupció quan era president de la UEFA i un alt responsable de la FIFA, en l’afer de l’atorgament del Mundial a Quatar, que se celebrarà l’any 2022.

Potser la premsa francesa de l’època en va fer un gra massa i és possible que el fet de guanyar tres Pilotes d’Or, totes elles consecutives entre 1983 i 1985, fos una mica exagerat, però Platini ha estat un dels millors futbolistes de la història i, pel que respecta a la dècada dels 80 del passat segle, va ser el més regular del continent europeu i, a nivell mundial, només va ser superat pel geni de l’argentí Diego Armando Maradona, sense oblidar que va ser un consumat especialista en el llançament de faltes, un dels més grans de tots el temps en aquesta faceta.

Després de deixar el modest Nancy, Platini va actuar al millor club francès de l’època, el Saint – Etienne, i va fitxar posteriorment pel Juventus, esquadra amb la qual, per exemple, va assolir una Copa d’Europa, però els millors moments futbolístics els va viure amb la selecció francesa, amb qui va conquistar l’Eurocopa de 1984, jugada com a local, i va disputar les semifinals dels Mundials de 1982 i 1986, organitzats respectivament a Espanya i Mèxic.

Després d’una breu experiència com a seleccionador francès, quan no va tenir massa fortuna a l’Eurocopa de Suècia, l’any 1992, Platini va decidir dedicar-se a tasques administratives, encapçalant la UEFA durant quasi nou anys.

A la foto, Michel Platini amb Luis Miguel Arkonada, capità espanyol, abans del començament de la final de l’Eurocopa de 1984.

55 ANYS DE LA PRIMERA EUROCOPA D’ESPANYA

Ja s’han complert onze lustres de la primera Eurocopa conquistada per la selecció espanyola, un èxit molt aïllat i una de les jornades més felices, esportivament parlant, de la dictadura franquista, sobretot perquè el triomf es va aconseguir davant la gran enemiga del règim: la Unió Soviètica (URSS).

No era aquella llunyana època un bon període per a l’equip espanyol, doncs, dos anys abans al Mundial de Xile i dos després a la Copa del Món d’Anglaterra, no va ser capaç de superar la fase de grups, però s’ha de comentar que llavors Espanya comptava amb un bloc sensacional, on, a les ordres de José Villalonga, l’home que va donar les dues primeres Copes d’Europa al Real Madrid, hi destacaven futbolistes com José Àngel Iríbar, el capità Ferran Olivella, Josep Maria Fuster, Luis Suárez, Jesús Pereda, Amancio Amaro, Carlos Lapetra o Marcelino Martínez.

Després d’eliminar Hongria en semifinals, en un encontre disputat al Camp Nou de Barcelona, Espanya va vèncer la URSS a la final, que es va portar a terme al Santiago Bernabéu de Madrid. Pereda va avançar el conjunt local, Galimzian Kusainov va empatar i Marcelino, en un dels grans gols històrics de la selecció estatal, va donar el triomf al grup de Villalonga. 

A la foto, el moment en què Marcelino remata la centrada de Pereda que va acabar en gol i va donar el triomf a Espanya.  

S’HA EQUIVOCAT RUBÍ ?

He escoltat en alguna ocasió que el tècnic maresmenc Joan Francesc Ferrer, més conegut com a Rubi, és un home que no acostuma a fer arrels allà on arriba i la seva trajectòria futbolística així ho indica.

Per només parlar dels últims anys, Rubi va deixar l’Osca, després d’ascendir el club aragonès a primera divisió per primer cop en la història, i va fitxar per l’Espanyol i ara, malgrat classificar els catalans per disputar la pròxima Europa League, ha decidit acceptar la proposta del Betis.

Segurament l’entitat andalusa, amb una massa social notablement superior a la del club català, li ha fet una extraordinària oferta al tècnic de Vilassar de Mar, que probablement té raó quan afirma que a Cornellà – el Prat no hi té lloc un projecte clar i ambiciós.

Tanmateix, la institució blanc-i-blava, que històricament no ha tingut massa paciència amb els entrenadors, va mantenir Rubi a la banqueta de l’RCD Stadium quan l’equip va passar per una horrible ratxa de resultats, arran de la qual fins i tot es va arribar a témer per la permanència, sense oblidar que el tècnic s’havia acabat convertint en un ídol per a l’afecció perica.

LA TRAJECTÒRIA DE XAVI HERNÁNDEZ (i 6): ELS ÚLTIMS ANYS AL CAMP NOU

Després del primer any sense Pep Guardiola, el conduït pel que va ser el seu principal ajudant, el malaguanyat Tito Vilanova, el FC Barcelona va viure la pitjor temporada de l’última dècada amb l’argentí Gerardo Tata Martino com a entrenador. Tanmateix, no va ser fins a la marxa del preparador sud-americà i l’arribada de l’asturià Luis Enrique Martínez, que com a jugador del Barça havia coincidit amb Xavi, quan es va iniciar la decadència del migcampista de Terrassa al Camp Nou.

Com faria en la seva tercera i última campanya a la banqueta barcelonista, quan Luis Enrique va decidir dosificar Andrés Iniesta, mitjançant unes decisions que no van agradar massa al centrecampista manxec, en el seu primer exercici com a tècnic blaugrana, l’asturià va veure necessari donar més descans de l’habitual a Xavi, que fins i tot va acabar perdent la titularitat davant el croat Ivan Rakitic, que havia fitxat l’estiu anterior procedent del Sevilla.

Encara que personalment no va ser una bona experiència per al futbolista egarenc, Xavi va ser el capità del segon triplet Lliga / Copa del Rei / Champions League de la història de la institució catalana. Al final d’aquell curs, però, va decidir posar punt i final a 17 anys al primer equip blaugrana (continua sent el futbolista que més encontres oficials ha disputat amb el club) i marxar a Quatar, on hi ha jugat els darrers quatre anys.

A la foto, Xavi amb el trofeu de la Champions guanyada a Berlín.

BARÇA: QUAN MANEN ELS FUTBOLISTES, MALA PEÇA AL TELER

Històricament, al Real Madrid li han anat força bé un tipus d’entrenadors considerats poc rígids i que han donat cert marge de maniobra a la plantilla, com han estat els casos de tècnics com Miguel Muñoz, Luis Molowny, Leo Beenhacker, Vicente del Bosque o Carlo Ancelotti. Pel contrari, preparadors amb molta personalitat o altament intervencionistes, com John Toshack, José Antonio Camacho o José Mourinho (podríem dir que Zinedine Zidane n’ha estat l’excepció) han tingut bastants problemes.

Però quan això ha succeït al FC Barcelona, normalment les coses no han sortit bé o almenys no de forma tan positiva com seria d’esperar. Es podria afirmar que, de la mateixa manera que el Real Madrid és capaç de guanyar la Lliga de Campions en una temporada, en línies generals, discreta i irregular, en canvi, pel contrari, no succeeix aquest fet amb el Barça, club que tampoc acaba de respondre quan els jugadors manen més, aparentment, que el seu entrenador.

Si ens fixem en la història de la institució barcelonista, podem observar com preparadors amb una personalitat molt contrastada, com Helenio Herrera, Johan Cruyff, Pep Guardiola o Luis Enrique Martínez, han triomfat plenament al Camp Nou, mentre Marinus Michels o Louis van Gaal, tot i que amb una trajectòria força irregular, també van tenir els seus períodes d’èxit. Potser l’única excepció en aquest sentit hagi estat Hennes Weisweiler, que es va enfrontar al Cruyff futbolista i, evidentment, aquell fet va suposar la seva destitució.

Pel contrari, entrenadors tous i permissius, com Carles Rexach o, més recentment, Gerardo Tata Martino no han tingut massa sort en les seves experiències al club català, encara que un home d’aquestes característiques, com va ser el cas de Frank Rijkaard, va tenir un període excel·lent com a entrenador blaugrana, el que va coincidir amb un ajudant enèrgic com Henk ten Cate, però tots recordem com va acabar aquella etapa, ja sense el seu segon, quan els futbolistes van optar per l’autocomplaença i la manca de compromís.

Actualment, el Barça no només compta amb un entrenador que pot tenir la consideració de flexible, com és el cas d’Ernesto Valverde, sinó també amb un president, Josep Maria Bartomeu, amb aquest tarannà, mentre que sembla que ningú dubta que és el vestidor qui pren moltes i importants decisions, sobretot pel que fa a jugadors com Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Luis Suárez i, sobretot, Leo Messi, que el fet de ser el millor futbolista del món i de la història no hauria de significar que fos el principal responsable d’algunes de les accions que porta a terme el club.

A la foto, i d’esquerra a dreta, els capitans barcelonistes Messi, Busquets, Piqué i Sergi Roberto.

UN DECISIU MUNDIAL FEMENÍ

Des de fa ja alguns dies, França acull el vuitè Mundial de la història en categoria femenina, que s’espera que constitueixi el certamen que definitivament serveixi per consolidar aquest campionat, en particular, i el futbol practicat per dones, en general.

La gran favorita Estats Units, Alemanya, Brasil, l’amfitriona França i Anglaterra, sense oblidar la capacitat d’altres equips com Noruega o Japó, surten com a principals aspirants a coronar-se com a campions mundials, en una competició en què intentaran consolidar-se les seleccions del continent africà o de l’Amèrica Llatina, que, amb l’excepció del combinat brasiler, està avançant de manera molt lenta.

Pel que respecta a Espanya, el conjunt estatal, ara dirigit per Jorge Vilda, afronta a França la seva segona Copa del Món (va debutar fa quatre anys a Canadà) i, pel moment, ja ha aconseguit els seus dos principals propòsits, guanyar un partit, en el debut contra Sud-àfrica, i classificar-se per a vuitens de final. La selecció, que ara s’enfrontarà als potents Estats Units, repte complicadíssim, compta amb jugadores com Sandra Paños, Marta Torrejón, Alèxia Putellas, Vicky Losada, Nahikari García, Mariona Caldentey o Jennifer Hermoso (foto), la seva gran estrella..

LA TRAJECTÒRIA DE XAVI HERNÁNDEZ (5): L’EUROCOPA DE 2012

Dos anys més tard del títol mundial de Sud-àfrica, Espanya va afrontar l’Eurocopa que van organitzar Polònia i Ucraïna. El conjunt espanyol continuava amb Vicente del Bosque de seleccionador i amb la mateixa base de futbolistes de la Copa del Món, de la qual, però, es va caure Puyol per lesió i hi van aparèixer jugadors com el llavors encara valencianista Alba. 

El combinat estatal, si bé és cert que va oferir un futbol bastant irregular, va anar superant fases i, després de superar França, en quarts de final, i Portugal, en semifinals, va enfrontar-se a Itàlia en la gran final, disputada a l’estadi Olímpic de Kiev, en què el bloc de Del Bosque va fer una gran exhibició i va derrotar l’Squadra Azzurra per un contundent i inapel·lable 4 a 0.

Xavi, que crec que llavors es podia ja considerar el millor futbolista català i espanyol de la història, va fer un extraordinari torneig i, concretament, va disputar una excel·lent final, però la decadència, tant personal com col·lectiva, es trobava ja molt a prop, ja que, dos anys més tard, la selecció estatal va caure a la primera fase del Mundial del Brasil i, després del torneig, el centrecampista de Terrassa va anunciar la seva retirada del conjunt espanyol.

AQUELL SORPRENENT NOTTINGHAM FOREST DE BRIAN CLOUGH

El passat mes de maig es van complir 40 anys de la primera de les dues Copes d’Europa consecutives del Nottingham Forest, un equip que va emergir pràcticament del no res i que, després d’una etapa de gran brillantor, va desaparèixer ràpidament del primer pla futbolístic. 

Aquell equip era entrenat per Brian Clough, un tècnic a qui li agradava provocar amb les seves declaracions, amb uns actes molt semblants als que abans havia protagonitzat Helenio Herrera i més tard realitzaria José Mourinho. Fins i tot, es va estrenar un film sobre la seva trajectòria, “The Damned United”, dirigit per Tom Hooper i protagonitzat per Michael Sheen, Timothy Spall i Colm Meaney.

En només quatre anys, el club britànic va experimentar una autèntica bogeria: l’any 1977 va ascendir a la màxima categoria del futbol anglès, l’any 1978 va conquistar l’única Lliga de la seva història, l’any 1979 va assolir la Copa d’Europa i la Supercopa d’Europa i l’any 1980 va aconseguir de nou la Copa d’Europa. El Nottingham és l’única esquadra que té al seu palmarès més Copes d’Europa que no pas Lligues nacionals.

La primera Copa d’Europa, de la qual fa poc es van complir quatre dècades, el Nottingham la va guanyar a l’estadi Olímpic de Munic davant el Malmö suec i la segona, un any més tard, la va obtenir a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid contra l’Hamburg. En totes dues finals, molts grises, però altament efectives, els anglesos ban vèncer per un gol a zero.

A les ordres de Clough van destacar futbolistes com Shilton, Anderson, Burns, el capità McGovern, Robertson, Francis o Woodcock, els dos darrers potser les grans estrelles d’aquell bloc, encara que l’últim, que va fitxar pel Colònia després del trofeu de Munic, no formava part de la plantilla en el títol de Madrid.

A la foto, els jugadors del Nottingham Forest amb la Copa d’Europa conquistada a Munic.

45 ANYS D’UNA LLIGA QUE NOMÉS VA SER UN OASI ENMIG DEL DESERT

Ja han passat nou lustres de la consecució del campionat de Lliga 1973 / 1974 per part del FC Barcelona, el qual va arribar 14 anys després de l’últim títol i no se’n tornaria a guanyar cap fins 11 anys més tard. Per tant, va ser un èxit molt aïllat, un oasi enmig d’una prolongada i penosa travessia pel desert.

Quan el Barça va conquistar la Lliga 1959 / 1960, es trobava en un dels moments àlgids de la seva història, doncs aquell havia estat el seu segon campionat consecutiu, havia aconseguit aquella temporada el doblet, comptava amb un entrenador del prestigi d’Helenio Herrera i a la seva plantilla hi brillaven futbolistes com Antoni Ramallets, Laszlo Kubala o Luis Suárez. Fins i tot, encara que sense Herrera a la banqueta, el conjunt blaugrana va jugar un any després la final de la Copa d’Europa, la qual va perdre a Berna contra el Benfica.

Tanmateix, vàries causes van contribuir a canviar el rumb de la història: a part de la destitució d’Helenio, un tècnic tan genial com polèmic, homes com Ramallets o Kubala eren ja molt veterans i tenien a prop la retirada, la societat va acabar arruïnada arran de la construcció del majestuós Camp Nou i això últim va portar a la venda de l’únic Pilota d’Or espanyol de la història, el gallec Suárez, que va ser traspassat a l’Inter de Milà, l’esquadra que precisament dirigia Herrera i que es va proclamar poc més tard doble campiona europea.

En resum, des del 1961 fins el 1973, el club català no va assolir cap Lliga i només va ser capaç de conquistar tres Copes (1963, 1968 i 1971) i una Copa de Fires (1966), un balanç que hauríem d’anar recordant els barcelonistes quan ens queixem que l’equip d’Ernesto Valverde només ha obtingut el campionat de la regularitat en aquests últims mesos de competició.

L’any 1973, el president Agustí Montal va fitxar el millor futbolista mundial de l’època, l’holandès Johan Cruyff, i el davanter neerlandès va ser el gran artífex del títol de Lliga aconseguit l’any 1974, en un campionat en què el Barça va vèncer el Real Madrid al Santiago Bernabéu per un espectacular 0 a 5 i en el qual es va proclamar campió quan encara restaven cinc jornades per al final de la competició.

Però com deia en el títol d’aquest article, aquell torneig de Lliga va ser simplement un oasi enmig del desert i els catalans no es tornarien a proclamar campions fins l’any 1985, encara que el club va engrandir el seu palmarès de manera més assídua i continuada, sobretot a partir de l’arribada de Josep Lluís Núñez a la presidència de la institució, amb tres Copes del Rei (1978, 1981 i 1983), una Supercopa d’Espanya (1983), una Copa de la Lliga (1983) i dues Recopes (1979 i 1982).

A la foto, d’esquerra a dreta, Johan Cruyff, Marinus Michels i Carles Rexach.

LA TRAJECTÒRIA DE XAVI HERNÁNDEZ (4): EL MUNDIAL DE 2010

Dos anys després del gran triomf a l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, la selecció espanyola, on Vicente del Bosque havia substituït Luis Aragonés després del títol de Viena, va disputar a Sud-àfrica la Copa del Món amb el paper de favorita.

Malgrat que el futbol desplegat per l’equip espanyol no va ser tan bo i atractiu com el de dos anys abans, que el conjunt de Del Bosque va començar amb una sorprenent derrota davant Suïssa i que el bloc estatal ho va passar molt malament en quarts de final contra el Paraguai, Espanya es va classificar per a la final de Johannesburg arran d’eliminar Alemanya en semifinals.

Un gol d’Iniesta a la pròrroga va donar, davant d’Holanda, el primer títol mundial a la selecció espanyola, que va jugar la final amb sis titulars del FC Barcelona, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro, als quals s’hi podria afegir Villa, ja que l’asturià acabava de fitxar per l’entitat catalana.

Pel que fa al rendiment individual de Xavi, el de Terrassa va realitzar un extraordinari torneig, tot i que, malgrat que es va especular amb la possibilitat, aquell cop no va ser elegit el futbolista més valuós del campionat i, de certa forma, va ser simbòlicament eclipsat pel seu company de club Iniesta.

LA TRISTA DERIVA DE NEYMAR

Quan transcorrien els anys 2015 i 2016, sobretot, sincerament observava en Neymar el potencialment millor futbolista del món i pensava que el FC Barcelona havia trobat el substitut ideal de Messi, per quan aquest iniciés la decadència o optés per la retirada. El davanter brasiler, a part de comptar amb un nivell tècnic extraordinari, una classe magistral i un contra un excel·lent, tenia una aptitud importantíssima per ser el més gran: una sòlida mentalitat guanyadora que el feia rendir extraordinàriament en els encontres decisius.

És cert que també li veia un munt de defectes a Neymar durant els seus anys de barcelonista, com el fet de ser amant de les festes, exposar-se contínuament a les xarxes socials, estar permanentment acompanyat d’una legió d’amics anomenats els trolls, els quals em recordaven els que al seu dia va tenir Maradona en la seva estància a la Ciutat Comtal, i una forma d’actuar al terreny de joc que no semblava la més esportiva i que provocava la ira d’alguns rivals.

Aviat farà dos anys que l’estrella brasilera va decidir deixar el Camp Nou i viatjar a la capital francesa per fitxar pel París Saint – Germain (PSG), sembla ser perquè volia desprendre’s de l’ombra de Messi, d’altra banda un gran amic seu, i poder erigir-se en el millor futbolista del món i guanyar la Pilota d’Or. Tanmateix, les coses no han sortit com ell i el seu pare presagiaven i, segurament, tots dos estan molt penedits del pas que van decidir fer l’estiu de 2017.

En aquests últims dos anys, Neymar ha quedat clarament infravalorat, ha protagonitzat diversos escàndols, s’ha discutit amb companys com Cavani o Draxler, el jove Mbappé l’ha superat amb carisma al PSG, ha estat sancionat per la UEFA, va agredir un afeccionat després de l’última final de Copa, que el seu equip va perdre contra l’Stade de Rennes, i el seu club ha estat incapaç de superar els vuitens de final de la Lliga de Campions, sense oblidar que ha tingut dues lesions importants, una en cada temporada.

Ara sembla que el brasiler vol marxar sigui com sigui de París i s’ha comentat que Florentino Pérez encara el desitja per al Real Madrid o, fins i tot, i em semblaria esperpèntic, es rumoreja un retorn al Barça, entitat a la qual va denunciar després d’abandonar-la. No obstant, sembla que cap gran club europeu veuria clara la contractació d’un futbolista polèmic i que ha perdut gran part del seu prestigi.

CAMPIÓ DE LA LLIGA DE CAMPIONS: LIVERPOOL FC

Sisena Copa d’Europa / Lliga de Campions del Liverpool, que es col·loca en solitari en el tercer lloc del palmarès de la competició, per darrere dels 13 títols del Real Madrid i els set del Milan i per davant dels cinc de FC Barcelona i Bayern de Munic. 

Un any després de perdre la final de Kiev davant el Real Madrid, el conjunt entrenat per l’alemany Jürgen Klopp ha conquistat el trofeu a l’estadi Wanda Metropolitano de la capital espanyola, després d’imposar-se al Tottenham Hotspur per 2 a 0. Tot i la realització d’una fase de grups bastant gris, en la qual es va classificar amb dificultats i com a segon, l’equip anglès ha fet un gran torneig quant a les eliminatòries, eliminant el Bayern, en vuitens de final; el Porto, en quarts de final, i, amb una remuntada espectacular, el Barça, en semifinals. Klopp, que havia perdut la final de la Champions League l’any 2013 amb el Borussia de Dortmund, i ja amb el Liverpool, la de l’Europa League l’any 2016 i la de la Lliga de Campions l’any 2018, ha pogut trencar per fi la seva mala ratxa.

Tanmateix, el club d’Anfield no ha pogut assolir la Premier League, competició que no guanya des de fa 29 anys, després de no poder superar el Manchester City de Pep Guardiola, que ha estat molt més encertat pel que respecta a la segona volta del campionat. Obtenir el torneig de la regularitat serà el gran objectiu dels Reds la pròxima temporada.

Fitxa tècnica

Entrenador: Jürgen Klopp.

Capità: Henderson.

Estrella: Salah (foto).

Jugador més destacat de la temporada: Van Dijk.

Revelació: Van Dijk.

Altres jugadors clau: Wijnaldum, Firmino i Mané.

Onze tipus: Allison, Alexander – Arnold, Van Dijk, Matip, Robertson, Henderson, Wijnaldum, Milner, Firmino, Mané i Salah.

Altres futbolistes importants: Gómez, Lovren, Keita, Fabinho, Lallana, Shaquiri, Origi i Sturridge.

El millor: Klopp s’ha convertit en l’entrenador de moda a Europa.

El pitjor: quasi tres dècades sense guanyar la Lliga. 

QUÈ HA FET LUIS SUÁREZ PER SER UN INTOCABLE ?

El FC Barcelona compta actualment, com a mínim perquè també podríem parlar de Jordi Alba i Ivan Rakitic, amb quatre futbolistes considerats intocables, vaques sagrades si fem servir el particular argot del mític i enyorat Johan Cruyff, com són els casos de Gerard Piqué, Sergio Busquets, Leo Messi i Luis Suárez (foto).

Estic totalment en contra de què alguns futbolistes, almenys aparentment, no comptin amb competència clara a la plantilla, juguin sempre, sigui quin sigui el seu estat de forma, i que només descansin quan ells ho vegin convenient, però, així i tot, puc arribar a entendre els exemples del defensa central i el mig centre catalans, i sobretot el de l’estrella argentina, però realment em costa comprendre el del davanter uruguaià.

Piqué i Busquets han conquistat amb el Barça, al primer equip del qual van arribar l’estiu de 2008, vuit campionats de Lliga, sis Copes del Rei, set Supercopes d’Espanya, tres Lligues de Campions, tres Supercopes d’Europa i tres Mundials de Clubs, títols el quals també ha assolit Messi, a primera divisió des de l’any 2005, al palmarès del qual s’hi han d’afegir dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Champions League més.

A més, el barceloní i el vallesà, que també han aconseguit amb la selecció espanyola una Eurocopa i un Mundial, han estat al meu parer els millors del món en les seves respectives demarcacions pel que fa a l’última dècada, mentre l’argentí, que ha obtingut cinc Pilotes d’Or i cinc Botes d’Or, a més d’una medalla d’or olímpica, s’ha convertit en el millor futbolista del món i, penso, també en el més gran de la història.

Suárez, és evident, ha tingut un rendiment molt bo al Barça, club al qual va arribar l’estiu de 2014, i ha guanyat al Camp Nou quatre Lligues, quatre Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa, un Mundial de Clubs i una Bota d’Or. Per tant, sens dubte es tracta d’uns números espectaculars.

Tanmateix, l’atacant uruguaià, en els seus cinc anys com a blaugrana, ha tingut una trajectòria bastant irregular, normalment sempre li ha costat arrancar i, els darrers anys, està tenint un rendiment molt decebedor a la Champions League, doncs en l’edició actual només ha marcat un gol, en l’anada de les semifinals contra el Liverpool al Camp Nou, i, pel que fa a fora de casa, no ha anotat des de setembre de 2015, fa quasi quatre anys.

Es comenta que, en el passat mercat d’hivern, la directiva i la direcció tècnica barcelonistes volien fitxar Álvaro Morata, llavors jugador del Chelsea que va acabar cedit a l’Atlético de Madrid. Es rumoreja que Suárez hagués pogut vetar la seva arribada a Barcelona perquè li podia fer ombra i, finalment, es va optar pel testimonial Kevin Prince Boateng, que a penes ha disposat de minuts per part d’Ernesto Valverde.

Qué ha fet Suárez, que a més, pensem bastants, es va esborrar de l’última final de la Copa del Rei per estar a punt per a la pròxima Copa Amèrica, per merèixer aquest rol i aquesta consideració ? Ser íntim amic i veí de Messi ?

30 ANYS DEL PRIMER TÍTOL DE CRUYFF

La primera de les vuit temporades que Johan Cruyff va romandre com a entrenador del FC Barcelona, sense poder ser considerada una meravella, si va ser bastant esperançadora, doncs l’entitat catalana havia deixat enrere la gravíssima crisi esportiva i social que l’havia caracteritzat abans de l’arribada de l’holandès a la banqueta del Camp Nou i es va poder aconseguir un títol oficial, la Recopa, la tercera de les quatre que la institució barcelonista té a les seves vitrines.

Malgrat la realització d’un campionat de Lliga podríem qualificar de més que acceptable, el bloc de Cruyff, que encara no era considerat el Dream Team, va quedar molt lluny del campió, el Real Madrid de la Quinta del Buitre, que dirigia un altre holandès, Leo Beenhacker, amb el qual, quan tots dos van coincidir a l’Ajax d’Amsterdam, Johan no va mantenir-hi unes bones relacions. Pitjor van anar les coses a la Copa del Rei, doncs els catalans van caure als quarts de final de final contra l’Atlético de Madrid.

Pel contrari, l’equip de Cruyff va fer una molt bona Recopa, en la qual va eliminar l’esquadra islandesa del Fram de Reykjavik, el conjunt polonès del Lech Poznan, al qual només va poder superar a la tanda de penals; el club danès de l’Aarhus i, ja en semifinals, el CSKA de Sofia, conegut aleshores com a Sredets, llavors un extraordinari bloc en què hi destacaven els seus dos davanters: Stoitxkov, que seria un dels grans protagonistes del futur Dream Team, i Penev, que triomfaria a les files del València i l’Atlético.

En la final, disputada a l’estadi Wandkorf de Berna, seu on el Barça va perdre la seva primera final de la Copa d’Europa, l’any 1961 davant el Benfica, el grup blaugrana va guanyar per 2 a 0 el Sampdoria, amb anotacions dels bascos Salinas i López Rekarte. Tres anys més tard, a l’antic estadi Wembley de Londres, el Barça tornaria a vèncer els italians, en aquella ocasió en la final de la Copa d’Europa, la primera assolida pels catalans, gràcies a un gol de Koeman a la pròrroga.

A la foto, els jugadors del Barça amb el trofeu.

LA TRAJECTÒRIA DE XAVI HERNÁNDEZ (3): EL BARÇA DE PEP GUARDIOLA

El gran rendiment que va tenir Xavi Hernández a l’Eurocopa de 2008, en què, exercint de líder, va proclamar-se campió continental i va ser elegit millor futbolista del certamen realitzat a Àustria i Suïssa, era una incògnita si tindria o no continuïtat en el seu club, doncs fins llavors s’havia caracteritzat al Camp Nou com un jugador secundari al terreny de joc i poc participatiu en les decisions preses al vestidor.

Els dubtes es van esvair aviat perquè el Xavi de la selecció també va aparèixer al FC Barcelona, fonamentalment perquè el nou entrenador blaugrana, Pep Guardiola, amb qui l’egarenc havia coincidit en l’època de futbolista del de Santpedor, va decidir fer fora del club Ronaldinho i Deco (un any més tard marxaria també Samuel Eto’o) i lliurar el lideratge de l’equip al de Terrassa, a més de Víctor Valdés, el capità Carles Puyol, Andrés Iniesta i un jove Leo Messi.

Sens dubte, els quatre anys que va passar amb Guardiola com a entrenador, van ser els millors en la carrera de Xavi, que va aconseguir en aquell període tres campionats de Lliga, dues Copes del Rei, dues Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs, en una època en què també va assolir amb Espanya un Mundial i una nova Eurocopa.

CAMPIÓ DE LA LLIGA EUROPA: CHELSEA FC

Si fa uns dos o tres mesos els hi haguessin assegurat als afeccionats del Chelsea que el club d’Stamford Bridge hauria aconseguit la tercera posició de la Premier League, només per darrere dels intractables Manchester City i Liverpool, i s’hauria proclamat campió de l’Europa League, pocs s’ho haguessin cregut.

Ha estat una temporada difícil i complicada per a l’entitat d’Stamford Bridge, doncs l’entrenador italià Maurizio Sarri, procedent del Nàpols i substitut del seu compatriota Antonio Conte, un tècnic de característiques molt diferents, ha tingut enormes problemes per introduir la seva filosofia a l’equip londinenc, que sembla trobar-se molt més còmode amb preparadors com José Mourinho, Roberto Di Matteo o el mateix Conte, que no amb un home amant del futbol de toc i ofensiu. Sarri, que ha tingut dificultats amb jugadors emblemàtics com Hazard (foto) o Willian, va estar fa unes setmanes molt a prop del cessament.

Finalment, però, l’entrenador italià, que segurament abandonarà la capital britànica el pròxim estiu per tornar al seu país, probablement al Juventus, ha aconseguit realitzar una molt bona campanya, rubricada fa uns dies amb el segon títol continental de clubs, el segon de la seva història, després d’una autoritària victòria (4 a 1) a Bakú davant un altre conjunt londinenc, l’Arsenal d’Unai Emery.

Fitxa tècnica

Entrenador: Maurizio Sarri.

Capità: Cahill.

Estrella: Hazard.

Jugador més destacat de la temporada: Hazard.

Revelació: Frello.

Altres jugadors clau: Kanté, Pedro i Giroud.

Onze tipus: Arrizabalaga, Azpilicueta, Christensen, David Luiz, Alonso, Willian, Kanté, Kovacic, Pedro, Giroud i Hazard.

Altres futbolistes importants: Rüdiger, Cahill, Zappacosta, Jorginho, Drinkwater, Barkley, Loftus – Cheek,  Hudson – Odoi i Higüaín.

El millor: el gran comiat d’Hazard, un dels millors futbolistes que mai han passat per Stamford Bridge.

El pitjor: les ja significades problemàtiques de Sarri.