ESTÀ MALAMENT CELEBRAR UNA FESTA D’ANIVERSARI I BÉ ANAR AL CASINO ?

Fa unes setmanes, es va armar un gran escàndol a Madrid, amb el consegüent reflex a Barcelona, perquè Cristiano Ronaldo (foto) va decidir celebrar el seu 30è aniversari poques hores més tard que el Real Madrid fos humiliat al Vicente Calderón per l’Atlético de Madrid, que va vèncer per un rotund 4 a 0.

La premsa esportiva madrilenya, excessivament eufòrica quan les coses funcionen a l’equip madridista, però molt dura, jo diria que fins i tot encara més que la barcelonina, quan la situació no és la més idònia, va criticar amb contundència l’actitud de l’estrella portuguesa i d’altres companys que també van assistir a la celebració, mentre a la capital catalana ja es parlava de gran crisi blanca.

Més o menys 24 hores després de la derrota del Barça al Camp Nou contra el Màlaga (0-1), tres punts que li podrien suposar al conjunt blaugrana la pèrdua del campionat de Lliga, Gerard Piqué i Leo Messi, d’altra banda potser els dos futbolistes del club català que es troben actualment en un millor estat de forma, van ser fotografiats al Casino de Barcelona juntament amb el seu excompany Cesc Fàbregas, avui jugador del Chelsea. Sorprenentment, no s’ha donat importància a aquest succés, ni a Madrid ni tampoc a Barcelona.

Potser sóc una mica estrany, però penso que quasi tothom celebra aniversaris, mentre que no crec que sigui massa corrent anar a un casino.

EL PROBLEMA DE DEPENDRE MASSA D’UNA ESTRELLA O D’UNA LÍNIA CONCRETA DEL CAMP

El FC Barcelona, després del desastre d’Anoeta, va guanyar 11 partits de forma consecutiva i va oferir un joc bastant convincent, encara que amb alguna característica allunyada de la tradicional filosofia de joc que ha exhibit el club els darrers temps, com l’evident pèrdua de transcendència del centre del camp, convertida pràcticament en una línia de transició, en benefici de la davantera.

El passat dissabte, i de manera inesperada, es va tallar l’excel•lent ratxa de resultats de l’equip de Luis Enrique Martínez, després que el conjunt blaugrana fos superat pel Màlaga al Camp Nou en partit de Lliga. Per tant, pot semblar bastant oportunista que hagi decidit escriure aquest article arran de la derrota (també l’edito dos dies més tard de la victòria a l’estadi del Manchester City a la Lliga de Campions, amb una primera part magistral), però ho faig així perquè observo que aquest Barça està massa condicionat al rendiment, i fins i tot a l’estat anímic, de la seva estrella Leo Messi (foto), en particular, i del trident ofensiu que l’astre argentí forma amb l’uruguaià Luis Suárez i el brasiler Neymar da Silva.

Aquest fet em recorda a altres èpoques de l’entitat catalana, precisament no massa positives, en què el bloc barcelonista depenia en excés d’estrelles com Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona o Rivaldo Vítor Borba, amb l’inconvenient que quan un d’aquets futbolistes es lesionava, era sancionat o es trobava en un estat baix de forma, l’equip se’n ressentia de forma molt clara.

L'extraordinària reacció del Barça actual va coincidir amb el retorn de Messi al seu millor nivell, tant esportiu com anímic, sense oblidar el fantàstic rendiment de Neymar o el treball realitzat per Suárez. Curiosament, la relliscada davant el Màlaga va tenir lloc en un mal partit dels tres atacants, de manera especial de l’argentí.

Algú podria dir, i no li faltaria certa part de raó, que el Barça de Pep Guardiola no hauria aconseguit 14 de 19 títols sense la presència de Messi. És possible que aquell meravellós equip no hagués assolit els mateixos campionats, però sincerament crec que com a mínim si s’hi hauria acostat perquè aquell grup tenia altres jugadors bàsics, en altres línies del terreny de joc, essencialment Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que van integrar, juntament amb Sergio Busquets, un dels millors centres del camp de la història del futbol. Moltes de les fites que individualment va aconseguir llavors Messi, sens dubte els hi deu amb bona part als migcampistes de Terrassa i Fuentealbilla.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA EUROPA: SEVILLA FC 2014

Entrenador: Unai Emery.
Estrella: Ivan Rakitic (foto).
Altres jugadors bàsics: Beto Bastos, Stéphane Mbia i Carlos Bacca.
Equips amb qui s’enfronta: Mladost Podgorica, Slask Wroclaw, Slovan Liberec, SC Friburg, Estoril Praia, Maribor Branik, Real Betis, FC Porto, València CF i Benfica SL.

El millor: quart trofeu europeu només en 9 anys

En menys d’una dècada, entre els anys 1996 i 2014, l’entitat andalusa ha estat capaç de guanyar dues Copes de la UEFA (2006 i 2007), una Supercopa d’Europa (2006) i una Lliga Europa (2014). Pel que fa a aquest període, només ha estat superat pel FC Barcelona, que ha conquistat tres Lligues de Campions (2006, 2009 i 2011) i dues Supercopes d’Europa (2009 i 2011).

El pitjor: tot plegat molt complicat

Realment, el pas del Sevilla per la Europe League 2013 / 2014, la qual va iniciar a la tercera prèvia, va ser molt difícil, sobretot a partir dels vuitens, en què es va viure un derbi sevillà contra el Betis que els d’Emery només van guanyar als penals. Més tard, després d’eliminar el Porto en quarts, va superar el València en l’últim instant de les semifinals i el Benfica a la tanda de penals de la final.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA EUROPA: CHELSEA FC 2013

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrella: Frank Lampard (foto).
Altres jugadors bàsics: Peter Cech, Branislav Ivanovic i John Terry.
Equips amb qui s’enfronta: Juventus FC, Xakhtar Donetsk i FC Nordsjaelland (Lliga de Campions); Sparta Praga, Steaua Bucarest, Rubin Kazan, FC Basilea i Benfica SL (Lliga Europa).

El millor: dos títols europeus consecutius

Hi va haver un temps en què assolir dos o més campionats europeus de forma consecutiva era normal, però en el darrer quart de segle només ho han aconseguit el Sevilla, amb les Copes de la UEFA dels anys 2006 i 2007, i el Chelsea, que va enllaçar la Lliga de Campions de l’any 2012 amb la Lliga Europa de l’any 2013, fet aquest que no va compensar l’eliminació a la Champions.

El pitjor: la decepció en la defensa de la Lliga de Campions

El Chelsea va iniciar la Champions League 2012 / 2013 com a campió, després del títol conquistat a l’Allianz Arena de Munic contra el mateix Bayern. No obstant, el conjunt londinenc, en què Benítez va substituir el cessat Roberto di Matteo, va ser incapaç de superar la fase de grups del principal torneig de clubs continental, arran de ser eliminat per Juventus i Xakhtar Donetsk.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (2)

- Manchester City – FC Barcelona

City

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrella: Sergio Agüero.
Possible onze: Hart, Zabaleta, Mangala, Kompany, Kolarov, Nasri, Touré, Lampard, Silva, Agüero i Dzeko.
Copes d’Europa: cap.
A favor: una experiència al torneig que comença a ser ja important / la qualitat tècnica de Nasri, Silva i Agüero / el mig del camp amb homes com Touré, Fernandinho o Lampard.
En contra: una historial a la Lliga de Campions molt pobre / Pellegrini comença a ser un home qüestionat a l’Al Etihad / les contínues lesions físiques del Kun Agüero.
Percentatge: 40%.

Barça

Entrenador: Luis Enrique Martínez.
Estrella: Leo Messi.
Possible onze: Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.
Copes d’Europa: 4 (1992, 2006, 2009 i 2011).
A favor: l’impressionant moment de forma en què es troba Messi / el trident que forma l’argentí amb Suárez i Neymar / la ratxa triomfal amb què arriba l’equip de Luis Enrique als vuitens de final.
En contra: la inestabilitat social de l’entitat / certa pèrdua de protagonisme del centre del camp blaugrana / la sensació que una sola derrota ho pot desestabilitzar tot de nou.
Percentatge: 60 %.

- Juventus FC – Borussia Dortmund

Juventus

Entrenador: Massimiliano Allegri.
Estrella: Paul Pogba.
Possible onze: Buffon, Lichsteiner, Bonucci, Chiellini, Evra, Marchisio, Pirlo, Pogba, Vidal, Tévez i Llorente.
Copes d’Europa: 2 (1985 i 1996).
A favor: el brillant estat de forma de Pogba, Vidal i Tévez / un centre del camp, comandat pel veterà Pirlo, que reuneix classe i potència / un equip cada cop més segur de les seves possibilitats.
En contra: un esglaó encara per sota dels millors clubs europeus / les dificultats d’Allegri per trobar-li un company d’atac a Tévez / els torinesos no fan res remarcable a la Lliga de Campions des de que van jugar la final l’any 2003.
Percentatge: 55%.

Dortmund

Entrenador: Jürgen Klopp.
Estrella: Marco Reus.
Possible onze: Wenderfeller, Piszczek, Subotic, Hummels, Schmeltzer, Gündogan, Sahin, Blaszczikowski, Mkhitarian, Reus i Aubameyang.
Copes d’Europa: 1 (1997).
A favor: fins el moment, el seu pas per la Lliga de Campions és força ferm / malgrat tot, Klopp és una garantia com a entrenador / una esquadra amb molta experiència i ofici.
En contra: la pèssima Bundesliga que està realitzant el bloc de Klopp / la plaga de lesions que ha viscut el club de Dortmund els darrers anys / les sensibles baixes de Götze i Lewandowski, aquesta el passat estiu.
Percentatge: 45%.

- Arsenal FC – AS Mònaco

Arsenal

Entrenador: Arsène Wenger.
Estrella: Santi Cazorla.
Possible onze: Szczesny, Debuchy, Koscielny, Mertesacker, Monreal, Walcott, Cazorla, Ramsey, Özil, Sánchez i Giroud.
Copes d’Europa: cap (finalista el 2006).
A favor: una qualitat tècnica inqüestionable / la bona adaptació d’Alexis Sánchez a l’Emirates Stadium / la regularitat del migcampista asturià Cazorla.
En contra: manca de resposta en partits clau / Özil no acaba de sortir de la crisi / penso que Wenger hauria de donar ja el relleu a un altre entrenador.
Percentatge: 65%.

Mònaco

Entrenador: Leonardo Jardim.
Estrella: Dimitri Berbatov.
Possible onze: Stekelenburg, Elderson, Kurzawa, Carvalho, Diallo, Kondogbia, Toulalan, Moutinho, Ferreira, Germain i Berbatov.
Copes d’Europa: cap (finalista el 2004).
A favor: una sorprenent trajectòria en l’actual Lliga de Campions / una temporada en què ha anat de menys a més / el doble pivot amb Toulalan i Moutinho.
En contra: les baixes del passat estiu, James Rodríguez i Falcao / no s’ha invertit massa per reparar-les / escassa experiència de la majoria dels seus jugadors a la Champions League.
Percentatge: 35%.

- Bayer Leverkusen – Atlético Madrid

Leverkusen

Entrenador: Roger Schmidt.
Estrella: Heung – Min Son.
Possible onze: Leno, Reinartz, Spahic, Hilbert, Papadopoulos, Castro, Rolfes, Bender, Çalhanoglu, Son i Kiessling.
Copes d’Europa: cap (finalista el 2002).
A favor: un bloc sòlid que barreja tècnica i força / el duo atacant format pel coreà Son i Kiessling, que pot rebre l’ajut de Bellarabi / una plantilla amb molta experiència.
En contra: un dels clubs més inestables i irregulars d’Europa / deixant de banda quan va ser finalista l’any 2002, poc més es pot explicar del seu rendiment a la Lliga de Campions / el conjunt d’Schmidt es troba en un moment de forma bastant delicat.
Percentatge: 30%.

Atlético

Entrenador: Diego Simeone.
Estrella: Koke Resurrección.
Possible onze: Moyà, Juanfran, Miranda, Godín, Siqueira, Tiago, Gabi, Koke, Griezmann, Turan i Mandzukic.
Copes d’Europa: cap (finalista el 1974 i el 2014).
A favor: Simeone / la intensitat del joc blanc-i-vermell / el gran estat de forma de Griezmann i Mandzukic.
En contra: serà complicat repetir la gesta de l’any passat / una intensitat que de vegades frega la violència / l’equip pot veure’s afectat per les baixes de Courtois, Filipe Luis i Diego Costa, tots fitxats pel Chelsea el passat estiu.
Percentatge: 70%.

A la foto, jugadors del City i el Barça se saluden abans d’un dels xocs de la campanya anterior en idèntica eliminatòria.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 2014

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Cristiano Ronaldo (foto).
Altres jugadors bàsics: Sergio Ramos, Ángel di María i Gareth Bale.
Equips amb qui s’enfronta: Galatasaray SK, Juventus FC, FC Copenhaguen, FC Schalke 04, Borussia Dortmund, Bayern Munic i Atlético Madrid.

El millor: les semifinals contra el Bayern

L’equip blanc es va trobar en les semifinals del torneig amb el campió vigent, el Bayern de Munic, una entitat tradicionalment incòmoda per al club madridista. No obstant, el bloc d’Ancelotti va ser clarament superior i, després d’un ajustat triomf al Santiago Bernabéu (1-0), el Real Madrid va realitzar un autèntic recital a l’Allianz Arena de la capital bavaresa, on va guanyar per un rotund 0 a 4.

El pitjor: l’agonia de la final

Pel que fa a la final, disputada al nou estadi Da Luz de Lisboa, el Real Madrid ho va passar molt malament davant l’Atlético de Madrid, que es va avançar amb un estrany gol al primer temps. L’equip blanc no va poder igualar el matx fins al descompte del segon temps, per, posteriorment, debut a un estat físic molt superior al del rival, acabar vencent clarament i a plaer a la pròrroga (4-1).

ETERN CARLES REXACH

Per començar aquest article, vull deixar clar que considero Carles Rexach un dels símbols del barcelonisme, argumentant que durant la seva etapa estel•lar com a futbolista, la totalitat de la dècada dels 70, en què va ser un jugador que va dividir el Camp Nou entre defensors i detractors, jo em trobava entre els primers, fonamentalment per la seva extraordinària classe tècnica i per les jugades a pilota aturada, encara que reconec que era un home escassament esforçat.

També vull deixar patent que Rexach és una de les persones que més sap de futbol, tàcticament parlant, en aquest país, com ho demostra setmana rere setmana en la seva condició de tertulià del magnífic programa “Tu diràs”, emès per la cadena radiofònica RAC 1 i conduït per Dani Sanabre. Segurament, d’haver tingut un caràcter més fort i una mica més d’esma, Charly hagués estat un dels millors entrenadors de la història del futbol a Catalunya, Espanya i fins i tot Europa.

Ara bé, allò que no entenc és la seva gairebé permanent estada a l’entitat barcelonista des de què hi va entrar com a jugador de les categories inferiors, per convertir-se posteriorment en futbolista professional del primer equip, entrenador del juvenil blaugrana, ajudant dels tècnics Luis Aragonés i Johan Cruyff, preparador interí durant les convalescències del madrileny, per depressió, i de l’holandès, per una malaltia coronària; scouter, secretari tècnic, entrenador i assessor.

Ara Rexach acaba de ser designat col•laborador del nou director de futbol internacional del FC Barcelona, l’italià Airedo Braida. Fa pocs dies, en una de les ja significades tertúlies de RAC 1, Charly va manifestar que no estava a favor del retorn a la presidència de Joan Laporta, curiosament l’únic home que no va reclamar mai els seus serveis, perquè segones parts no són bones. Doncs potser el que hauria de fer Rexach és complir amb l’exemple, doncs ja he m’he descomptat amb les parts que ell porta realitzant diferents tasques en la institució catalana.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: BAYERN MUNIC 2013

Entrenador: Jupp Heynckes (foto).
Estrella: Franck Ribéry.
Altres jugadors bàsics: Manuel Neuer, Christoph Lahm i Arjen Robben.
Equips amb qui s’enfronta: València CF, Bate Borisov, Lilla Métropole, Arsenal FC, Juventus FC, FC Barcelona i Borussia Dortmund.

El millor: les semifinals contra el Barça

El conjunt bavarès va fer, en particular, una excel•lent Lliga de Campions, i, en general, una espectacular temporada, doncs l’equip de Heynckes va assolir el triplet format per Bundesliga, Pökal i Champions. El moment àlgid de la campanya va tenir lloc amb la demostració de força davant el FC Barcelona en semifinals, a qui va derrotar per un parcial de 7 a 0 (4 a 0 i 0 a 3).

El pitjor: en l’últim minut de la final

El club de Munic havia perdut les finals de la Lliga de Campions els anys 2010, contra l’Inter de Milà al Santiago Bernabéu, i 2012, davant el Chelsea al mateix Allianz Arena de la capital bavaresa i ja amb Heynckes d’entrenador. Potser per aquesta raó, el Bayern va disputar molt pressionat la final de Wembley enfront al Borussia de Dortmund, a qui només va poder doblegar en l’últim minut.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (1)

- París Saint – Germain – Chelsea FC

PSG

Entrenador: Laurent Blanc.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.
Possible onze: Sirigu, Van der Wiel, Costa, David Luiz, Maxwell, Moura, Matuidi, Thiago, Verratti, Cavani i Ibrahimovic.
Copes d’Europa: cap.
A favor: la qualitat individual / la motivació d’Ibrahimovic per assolir la seva primera Champions / el carisma de Blanc.
En contra: una campanya inestable / a l’equip francès encara li manca cert ofici per competir a Europa / els problemes físics que Ibrahimovic ha tingut en l’actual exercici.
Percentatge: 40%.

Chelsea

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Eden Hazard.
Possible onze: Courtois, Ivanovic, Cahill, Terry, Filipe Luís, Ramires, Fàbregas, Hazard, Óscar, Willian i Costa.
Copes d’Europa: 1 (2012).
A favor: la capacitat estratègica, dins i fora del camp, de Mourinho / el gran estat de forma de Fàbregas, Hazard, Óscar i Costa / una temporada molt completa i regular.
En contra: haver d’actuar com a favorit pot perjudicar el seu joc / l’equip pot trobar a faltar l’actual jugador del Manchester City Lampard / En algun moment, el conjunt londinenc podria acusar cert cansament.
Percentatge: 60%.

- Xakhtar Donetsk – Bayern Munic

Xakhtar

Entrenador: Mircea Lucescu.
Estrella: Luiz Adriano de Souza.
Possible onze: Piatov, Srna, Stepanenko, Kucher, Xevtxuk, Ilsinho, Bernard, Teixeira, Costa, Hladkii i Luiz Adriano.
Copes d’Europa: cap.
A favor: res a perdre / l’olfacte golejador de Luiz Adriano / la formidable tasca que Lucescu porta molt de temps realitzant a Donetsk.
En contra: el conflicte bèl•lic que viu la ciutat ucraïnesa / una plantilla sensiblement inferior a la dels anys anteriors / la defensa sembla la línia més fràgil.
Percentatge: 10%.

Bayern

Entrenador: Pep Guardiola.
Estrella: Manuel Neuer.
Possible onze: Neuer, Lahm, Boateng, Dante, Alaba, Müller, Alonso, Götze, Robben, Lewandowski i Ribéry.
Copes d’Europa: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).
A favor: potser el millor tècnic del món / probablement la plantilla més potent del planeta / la regularitat a Europa els darrers anys, un títol, dos cops finalista i una vegada semifinalista.
En contra: Guardiola tindrà aquest any un gran pressió a la Lliga de Campions / l’equip ha començat l’any amb mals resultats / les lesions continuen sent un turment a l’Allianz Arena.
Percentatge: 90%.

- FC Basilea – FC Porto

Basilea

Entrenador: Paulo Sousa.
Estrella: Alexander Frei.
Possible onze: Vaclik, Traoré, Degen, Samuel, Suchy, Zuffi, Delgado, Xhaka, Streller, Frei i Embolo.
Copes d’Europa: cap.
A favor: una experiència important al torneig / en la fase de grups va deixar fora el Liverpool / el portuguès Sousa és un dels tècnics amb més futur a Europa.
En contra: és, amb el Xakhtar, l’equip més modest dels que ha arribat als vuitens / Frei es troba ja al final de la seva carrera / manca de futbolistes resolutius.
Percentatge: 40%.

Porto

Entrenador: Julen Lopetegi.
Estrella: Jackson Martínez.
Possible onze: Helton, Pereira, Maicon, Martins, José Ángel, Casemiro, Quintero, Brahimi, Aboubakar, Martínez i Tello.
Copes d’Europa: 2 (1987 i 2004).
A favor: un bloc compensat i equilibrat / jugadors amb molta experiència / la imatge oferta a la fase de grups.
En contra: absència de grans individualitats / la marxa irregular a la Lliga de Portugal pot acabar afectant / la inexperiència de Lopetegi en eliminatòries de Champions.
Percentatge: 60%.

- FC Schalke 04 – Real Madrid

Schalke

Entrenador: Roberto di Matteo.
Estrella: Benedikt Höwedes.
Possible onze: Fährmann, Uchida, Matip, Nastasic, Höwedes, Boateng, Barnetta, Sam, Draxler, Choupo – Moting i Huntelaar.
Copes d’Europa: cap.
A favor: la capacitat ofensiva amb Boateng, Farfán, Choupo - Moting i Huntelaar / l’experiència dels campions mundials Höwedes i Draxler / Di Matteo sap ja el que és guanyar la Lliga de Campions, amb el Chelsea.
En contra: la fragilitat mental en els moments importants / el record del duel l’any passat contra els blancs a Gelserkirchen (1-6) / un palmarès internacional bastant modest.
Percentatge: 20%.

Madrid

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Possible onze: Casillas, Carvajal, Pepe, Varane, Marcelo, Illarramendi, Kroos, Isco, Bale, Benzema i Ronaldo.
Copes d’Europa: 10 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002 i 2014).
A favor: Cristiano Ronaldo, si està en forma / el trident que forma el portuguès amb Bale i Benzema / guanyar l’any passat la desena Copa d’Europa ha fet reduir l’ansietat.
En contra: un equip que sembla força cansat físicament / la plaga de lesions (Pepe, Ramos, Coentrao, Khedira. Rodríguez i Modric) / una important diferència entre teòrics titulars i normalment suplents.
Percentatge: 80%.

A la foto, un moment de l’eliminatòria disputada la temporada passada entre Schalke i Madrid.

LA GRAVÍSSIMA CRISI DEL BORUSSIA DE DORTMUND

Encara no fa dos anys, el Borussia de Dortmund va jugar la final de la Champions League, la qual va perdre en l’últim minut davant el Bayern de Munic a l’estadi de Wembley, a Londres. Prèviament, l’equip de Jürgen Klopp (foto) havia conquistat, entre altres títols, dues edicions de la Bundesliga i una de la Pökal, assolint el doblet l’any 2012. No obstant, actualment l’entitat groga-i-negra es troba en posició de descens en el campionat alemany, del qual ha arribat a ser cuer.

Per explicar els greus problemes del conjunt germànic, a part del munt de partits que porten homes com el porter Roman Weinderfeller o el capità Mats Hummels, cal significar, en primer lloc, la plaga de lesions que el Dortmund ha patit els últims anys, que han afectat greument homes bàsics com Ilkay Gündogan, que es va passar pràcticament un any sencer sense jugar, o Marco Reus, que a més han tingut dues baixes gairebé consecutives, la primera de les quals li va fer perdre’s el Mundial. En segon lloc, la institució de Westfàlia ha observat com dos dels seus futbolistes més emblemàtics de les darreres temporades, Mario Götze i Robert Lewandowski, abandonaven el club per fitxar pel principal adversari nacional: el Bayern.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: OLYMPIACÒS FC

Lliga: grega.

Estadi: Karaiskakis.

Uniforme: samarreta blanca-i-vermella (ratlles verticals) i pantalons vermells.

Títols estatals: 44 Lligues, 27 Copes i 4 Supercopes.

Títols internacionals: 1 Copa dels Balcans.

Els millors entrenadors de la seva història: Dusan Bajevic, Oleg Blokhin i Ernesto Valverde.

Els millors jugadors de la seva història: Nikos Dabizas, Stelios Giannakopoulos, Kostas Manolas, Kostas Mitroglou, Antonios Nikopolidis, Avraam Papadopoulos, Kyriakos Papadopoulos, Christos Patzatzoglou i Vasilis Torosidis.

El millor: gran hegemonia a nivell nacional.

El pitjor: un palmarès internacional bastant modest.

EL MITE LA MÀ NEGRA

Com ja he expressat en aquest bloc en vàries ocasions, els errors comesos pels dos darrers presidents del FC Barcelona, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu (tots dos a la foto), han estat nombrosos, continus i, en algun cas, força greus. No obstant, Bartomeu, l’actual màxim mandatari de la institució catalana, una vegada ha estat imputat pel cas Neymar i lluny de fer autocrítica, segueix donant tota la culpa pel que fa aquest tema i a d’altres a una presumpta “mà negra” instal•lada a Madrid, és a dir, el mateix argument victimista que s’ha esgrimit en els pitjors temps de la història del club barcelonista.

Realment, és fa difícil pensar que aspectes com el fet que el Barça hagi participat d’alguna manera, de vegades de forma molt tímida, en l’anomenat procés independentista de Catalunya, pugui motivar que un estament internacional com la FIFA, presidida pel suís Joseph Blatter, sancioni el Barça sense fitxar durant un any per culpa de la deriva sobiranista que viu el nostre país, mentre que hem de tenir en compte que el jutge que ha imputat Bartomeu, Pablo Ruz, té fama de ser un home força independent i escassament domesticat, doncs, entre altres afers, porta també el cas Gürtel, que pot acabar afectant de forma important el Partit Popular, fins el punt que la sensació és que l’associació política presidida per Mariano Rajoy, també president del govern, desitjaria que el togat fos apartat de la instrucció com més aviat millor.

Quan l’entitat catalana va convocar eleccions l’any 2003, després de la penosa època de presidència de Joan Gaspart, i en les quals el publicista Lluís Bassat n’era el gran favorit per guanyar-les, es va comentar llavors que el gran temor a Madrid era una victòria de Joan Laporta, qui finalment en va ser el vencedor, fonamentalment perquè el triomf de l’advocat suposava de certa forma un retorn al primer pla de la influència en les decisions del club blaugrana del pensament de Johan Cruyff, un home molt temut a la capital espanyola des del període del Dream Team.

És evident que la por era totalment fundada i justificada perquè el Barça va viure amb Laporta de president el millor període de la seva història, amb la consecució, amb els entrenadors Frank Rijkaard i Pep Guardiola, dos homes que van tenir el beneplàcit de Cruyff, de 5 campionats de Lliga, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, mentre l’entitat barcelonista es convertia en la societat més admirada del món.

Quatre anys i mig després de la marxa de Laporta, i la victòria de Rosell en les eleccions portades a terme l’any 2010, la institució catalana es troba en una important crisi social i esportiva, aspecte aquest últim que s’ha vist atenuat per les 9 victòries consecutives que l’equip de Luis Enrique Martínez ha aconseguit les darreres setmanes, encara que hauríem de recordar que fa només un mes el director tècnic, Andoni Zubizarreta, va ser destituït; que Bartomeu va haver d’anunciar comicis anticipats per aquest any, per tranquil•litzar un entorn molt tens, i que el tècnic asturià, almenys aparentment, va tenir un ultimàtum per afrontar el partit de Lliga contra l’Atlético de Madrid.

Per tant, siguem sincers, si existís una mà negra i aquesta tingués el seu origen a Madrid, si comparem les etapes de Laporta, d’una banda, i les de Rosell i Bartomeu, d’una altra banda, a aquella li interessaria la continuïtat de l’actual junta i no jugar-se-la en unes eleccions en què es podria produir el retorn de Jan a la presidència i, el més preocupant, la presència en l’entorn del club català dels dos homes més temuts pel madridisme: Cruyff i Guardiola.

EL RODAMÓN SAMUEL ETO’O

El futbolista camerunès Samuel Eto’o, potser el millor jugador africà de la història, acaba de fitxar pel club italià de la UC Sampdoria, el seu desè equip professional, després de passar per CD Leganés, Real Madrid, RCD Espanyol, Real Mallorca, FC Barcelona, Inter de Milà, Anzhi Makhatxkala, Chelsea FC i Everton FC.

Leganés. Després de fitxar pel Real Madrid, i encara en edat adolescent, va realitzar el seu debut com a professional en la segona categoria del futbol espanyol.

Real Madrid. En una època en què Florentino Pérez, en la seva primera etapa com a president madridista, només pensava en fitxar un galàctic rere un altre, i llavors Eto’o encara no comptava amb aquesta categoria, el davanter camerunès a penes va tenir oportunitats a l’entitat blanca.

Espanyol. Cedit pel Madrid, l’atacant africà quasi mai va comptar amb la confiança de l’entrenador argentí Miguel Ángel Brindisi a l’estadi Olímpic de Montjuïc.

Mallorca. Entitat en la qual Eto’o va explotar i es va convertir en un dels millors futbolistes de la Lliga espanyola, fonamentalment gràcies a la confiança que li va donar el desaparegut tècnic madrileny Luis Aragonés, a qui el jugador camerunès sempre va considerar com el seu pare esportiu. Al mateix temps, però, el davanter va entrar en continuades polèmiques, en una època en què va ser freqüentment expulsat. Durant el seu període a Son Moix, va guanyar una Copa del Rei a les ordres del preparador andalús Gregorio Manzano.

Barcelona (foto). Una aposta bastant personal del president Joan Laporta, al Camp Nou Eto’o va viure els seus millors anys com a professional, aconseguint, amb Frank Rijkaard, dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions, i amb Pep Guardiola, una Lliga, una Copa del Rei i una Champions League, el cèlebre triplet de la temporada 2008 / 2009. El jugador camerunès va convertir-se en el primer futbolista en la història del Barça en marcar en dues finals de la Copa d’Europa, però també va viure algunes polèmiques, la majoria d’elles per parlar més del compte, sense oblidar que Guardiola mai el va voler.

Inter. Per desig exprés de Guardiola, Eto’o va deixar el club català i va fitxar per l’esquadra italiana, aleshores dirigida per José Mourinho, mentre el davanter suec Zlatan Ibrahimovic va fer el camí invers cap a Barcelona. Després del triplet aconseguit amb el Barça el 2009, el camerunès en va conquistar un altre amb l’Inter el 2010, arran el d’assolir amb el conjunt llombard l’Scudetto, la Coppa i la Champions League, la seva tercera Copa d’Europa.

Anzhi. De la mà d’un nou ric rus, l’atacant africà es va convertir en el futbolista més ben pagat del món, encara que el conjunt de Makhatxkala no va poder acabar amb el domini dels grans del país, com CSKA de Moscou o Zenit de Sant Petersburg.

Chelsea. Retrobament amb Mourinho en un moment en què el jugador camerunès ja no tenia un paper massa determinant.

Everton. Eto’o va continuar a la Premier League, de la mà de l’entrenador català Robert Martínez.

Sampdoria. Arribada a Gènova, debut diumenge passat davant el Torí, en un partit que la Samp va perdre per 5 a 1, i primer enfrontament amb l’entrenador, el serbi Sinisa Mihajlovic.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: SERGUEI BUBKA

Esport: Atletisme.
País: Unió Soviètica / Ucraïna.
Dècada estel•lar: 80.
Principals triomfs: 2 medalles d’or en campionats d’Europa indoor, 6 medalles d’or en campionats del món, 3 medalles d’or en campionats del món indoor, 1 medalla d’or en Jocs Olímpics (Seül 1988) i 35 marques mundials, 17 a l’aire lliure i 18 indoor.
El millor: un número espectacular de rècords mundials.
El pitjor: els Jocs Olímpics de Barcelona.

Al mateix nivell de mites de la història de l’Atletisme com Jesse Owens, Karl Lewis, Usain Bolt, Michael Johnson, Sebastian Coe, Bob Beamon, Javier Sotomayor, Emil Zatopek o Abebe Bikila es troba indubtablement el saltador de perxa ucraïnès Serguei Bubka, que, entre altres títols, va aconseguir un campionat olímpic, als Jocs de Seül, i 6 mundials a l’aire lliure, encara que potser són encara més espectaculars els 35 rècords del món que va assolir. Pot ser considerat el millor atleta de la dècada dels 80, malgrat el boicot soviètic als Jocs Olímpics de Los Angeles, l’any 1984, juntament amb el velocista nord-americà Lewis, si bé és cert que més tard també viuria algun fracàs, com quedar-se fora de la final dels Jocs de Barcelona, l’any 1992, essencialment per començar a saltar massa tard, en una altura ja considerable.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: JOSEF MASOPUST

País: Txecoslovàquia.
Any de naixement: 1931.
Lloc de naixement: Strimice.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Technomat Teplice, Dukla Praga i Crossing Molenbeek.
Mundials disputats: Xile 1962.
Títols individuals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 8 Lligues txecoslovaques i 3 Copes txecoslovaques.

El millor: el Mundial de Xile

L’antiga Txecoslovàquia havia estat finalista al Mundial d’Itàlia, la segona Copa del Món de la història portada a terme l’any 1934, aconseguint de nou aquest èxit 28 anys més tard en el certamen organitzat a Xile. Josef Masopust va ser la gran estrella d’aquella sorprenent selecció, que no va poder amb el poderós combinat del Brasil en la final disputada a l’estadi Nacional de Santiago.

El pitjor: un èxit internacional molt aïllat

L’any 1962 va ser estel•lar per al futbolista txecoslovac, que a més va obtenir la Pilota d’Or, aleshores un trofeu no tant mediàtic com en l’actualitat. No obstant, poc més es coneix, pel que fa al pla internacional, del centrecampista, doncs la seva selecció no va aconseguir els següents anys fites importants, encara que va conquistar un important numero de títols amb el Dukla de Praga.

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: JUAN MANUEL ASENSI

Comunitat: València.
Any de naixement: 1949.
Lloc de naixement: Alacant.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Elx CF, FC Barcelona, Puebla FC i CF Oaxtepec.
Mundials disputats: Argentina 1978.
Títols de clubs: 1 Lliga Espanyola, 2 Copes espanyoles i 1 Recopa.

El millor: capità del Barça

Juan Manuel Asensi va estar més d’una dècada com a integrant de la plantilla del FC Barcelona, sent capità del club des de 1978, arran de la marxa de Johan Cruyff, fins el 1981, quan va fitxar pel Puebla mexicà. A l’entitat catalana va coincidir, a part de l’estrella holandesa, amb futbolistes com Salvador Sadurní, Joaquim Rifé, Antoni Torres, Johan Neeskens, Marcial Pina o Carles Rexach.

El pitjor: no va coincidir en una bona etapa barcelonista

La dècada dels 70, la qual el migcampista alacantí va jugar de forma íntegra al Camp Nou, no va ser precisament una de les grans èpoques de la societat catalana, doncs només va aconseguir un campionat de Lliga, dos de la Copa del Rei i la històrica Recopa conquistada a Basilea l’any 1979, en la qual Asensi, que va ser també un fix de la selecció espanyola, va exercir de capità.