ENS TROBEM EN UNA NOVA ERA DE FUTBOL DEFENSIU I ESPECULATIU ?

Aquest any 2016, un escassament atractiu Real Madrid de Zinedine Zidane ha conquistat la Champions League, després de vèncer en la final el combatiu Atlético de Madrid de Diego Simeone (foto) a la final de Milà. Poques setmanes més tard, la gris Portugal de Fernando Santos ha assolit a París la seva primera Eurocopa. Ens trobem en una era dominada pel joc defensiu i especulatiu ?

Any 2004: el València de Rafa Benítez va aconseguir el doblet format per Lliga espanyola i Copa de la UEFA, el Porto de José Mourinho va conquistar la Lliga de Campions i la selecció de Grècia, dirigida per l’alemany Otto Rehhagel, va assolir sorprenentment l’Eurocopa que es va organitzar a Portugal. Llavors es va afirmar que el joc defensiu, excessivament tàctic, disciplinat i fins i tot especulatiu s’havia imposat al futbol ofensiu, alegre, vistós i atractiu, en una època en què el FC Barcelona, un dels exemples de la segona filosofia, havia completat el cinquè any consecutiu sense guanyar cap títol oficial.  

Un any més tard, Benítez, que havia abandonat Mestalla, va fer-se amb la Champions League com a entrenador del Liverpool, després d’una inversemblant remuntada davant el Milan de Carlo Ancelotti, motiu pel qual la sensació del triomf de la filosofia menys atractiva de viure el futbol s’incrementava, però el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho va conquistar la Lliga de Campions la temporada següent, a més davant l’Arsenal d’Arséne Wenger, un entrenador que, almenys durant aquella època, també apostava per un joc ofensiu, per la qual cosa la dinàmica semblava haver canviat. 

Seguidament hi va haver una etapa de transició marcada per dos equips, el Milan d’Ancelotti, campió l’any 2007, i el Manchester United d’Alex Ferguson, vencedor l’any 2008, el joc dels quals podria situar-se en un punt mitjà entre les dues formes d’entendre el futbol, fins que va esclatar el gran Barça de Pep Guardiola i Leo Messi, que va conquistar la Champions League el 2009, any del primer triplet de la institució catalana i del sextet, i l’any 2011, després d’una de les millors finals de la història de la competició continental. S’hauria de recordar, però, que entremig dels dos títols blaugranes hi va haver el de l’Inter de Milà dirigit per Mourinho, amb un sistema de joc molt diferent.

Els darrers anys, han assolit el triomf a la principal competició de clubs europea el gris Chelsea de Roberto di Matteo, l’any 2012; l’atractiu Bayern Munic de Jupp Heynckes, l’any 2013; l’interessant Real Madrid d’Ancelotti, l’any 2014; el Barça de Luís Enrique Martínez, menys espectacular que el de Guardiola, però igualment ofensiu, l’any 2015, i, com ja s’ha indicat, un Madrid de Zidane força menys brillant que el de dos anys abans, aquest any 2016. S’ha de recordar igualment que l’Atlético de Madrid de  Simeone, amb unes característiques basades en un ferri sistema defensiu, el futbol de contracop, un joc molt dur i una intensa lluita, ha disputat les finals de les edicions de 2014 i, com ja he mencionat, 2016.

Pel que fa al futbol de seleccions, quant a les Eurocopes, entre els triomfs de Grècia i Portugal han tingut lloc els dos títols d’una extraordinària Espanya, en els campionats dels anys 2008 i 2012, mentre, pel que respecta a la Copa del Món, el vencedors han estat una bona Itàlia, l’any 2006; una excel·lent Espanya, l’any 2010, i una fenomenal Alemanya, l’any 2014.

Per tant, i com s’ha pogut comprovar en aquest article, no existeixen èpoques de projectes guanyadors de característiques ofensives o defensives, sinó que senzillament es van alternant, tot i què és cert, pel que fa al futbol de seleccions, que si que hi han hagut anys en què ha triomfat clarament una filosofia que aposta per un joc d’atac i atractiu. 

DUES DÈCADES DEL DOBLET DE RADOMIR ANTIC

El ja desaparegut Jesús Gil es va convertir en president de l’Atlético de Madrid el 1987, convertint-se al cap d’uns anys, després de la conversió de la majoria de clubs espanyols de futbol professional en societats anònimes, en propietari de l’entitat blanc-i-vermella.

Les primeres temporades del polèmic president al Vicente Calderón van ser un autèntic desastre, amb una interminable desfilada d’entrenadors per la banqueta del Manzanares, destacant el pas d’homes com César Luis Menotti, José María Maguregui, Javier Clemente o Roy Atkinson. Fins i tot hi va haver un exercici en què l’equip matalasser va arribar a tenir sis tècnics diferents.

El 1991, Gil va assolir el seu primer títol, la Copa del Rei, malgrat que poc abans de la final havia destituït Tomislav Ivic i situat com a preparador l’exjugador del club Iselín Santos Ovejero. L’estabilitat va arribar per fi quan el president va decidir recuperar el llegendari Luis Aragonés, el primer entrenador que va romandre un temps important a la banqueta del Calderón i el qual li va donar la segona Copa del Rei, el 1992.      

No obstant, la gran campanya de l’era Gil va ser la de la temporada 1995 / 1996. L’empresari, que en aquells temps ja era alcalde de Marbella, va contractar, procedent de l’Oviedo, l’entrenador serbi Radomir Antic (foto), qui va conquistar el primer doblet Lliga / Copa, i fins el moment l’últim, en la història de l’Atlético. Antic va comptar amb un onze base que els afeccionats blanc-i-vermells es van aprendre de memòria, format per: Molina, Geli, Solozábal, Santi, Toni, Pantic, Caminero, Vizcaíno, l’actual entrenador Simeone, Kiko i Penev.   

Tanmateix, l’alegria va durar poc a la riba del Manzanares i, pocs anys més tard, l’Atlético va ser intervingut per l’administració d’Hisenda i, concretament l’any 2000, el club madrileny va descendir a segona divisió, on hi va romandre dues tristes temporades.

JOSEP MARIA BARTOMEU: UN ANY DE LLUMS I OMBRES

El passat dilluns 18 de juliol es va complir un any de l’elecció com a president del FC Barcelona de Josep Maria Bartomeu, que ja portava més o menys un any i mig com  a màxim mandatari de la societat catalana, arran de substituir el dimissionari Sandro Rosell.

Durant aquests 366 dies hi ha hagut bastants aspectes positius, però també alguns de negatius:

Les llums

Els títols. Després del triplet Lliga / Copa / Champions de la temporada 2014 / 2015, el bloc de Luis Enrique Martínez ha guanyat en el darrer exercici 2015 / 2016 4 competicions oficials: Supercopa d’Europa, Mundial de Clubs, campionat de Lliga i Copa del Rei.

El caràcter. A diferència del comportament esbojarrat de Joan Laporta i de les actuacions rancunioses i ressentides del seu predecessor Rosell, Bartomeu ha mostrat sempre una forma de ser afable, calmada, amable i cordial.

El suport de la massa social. Bartomeu va vèncer en els comicis de l’any 2015 amb una gran claredat, aconseguint més del doble de vots que el segon classificat, Laporta. Per tant, el president té al darrere un important suport social, tot i que també hi comptava Rosell i aquest va ser incapaç de complir el seu mandat.

Les ombres

La pedrera. Després d’una època esplendorosa en què el futbol base ha donat futbolistes com Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro o Messi, el planter barcelonista està passant per una greu i preocupant crisi.

La publicitat. En aquesta faceta podríem dir que la junta presidida per Bartomeu ha fet el ridícul: es va assegurar que s’incrementarien els diners atorgats per Quatar, l’emirat àrab, enutjat per l’anunci de la directiva, es va negar i ara s’ha hagut de redactar un nou contracte a la baixa per un any, a l’espera de l’arribada d’Amazon.

Un club judicialitzat. Alguns cops per decisió pròpia, com és el cas de la denúncia a la junta que va encapçalar Laporta per l’acció de responsabilitat; altres per problemàtiques de la mateixa entitat barcelonista, com el fitxatge de Neymar, les injustes multes de la UEFA per les estelades i la sanció de la FIFA per la contractació de menors, i en ocasions per temes aliens al club, com els problemes de Mascherano i Messi amb Hisenda, el Barça s’ha vist involucrat contínuament amb afers judicials o federatius.    

EL NAUFRAGI DEL FUTBOL BASE DEL FC BARCELONA

Víctor Valdés, Albert Jorquera, Carles Puyol, Aleix Vidal, Marc Bartra, Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Sergi Roberto, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, Pedro Rodríguez i Leo Messi. Aquests 14 futbolistes que han jugat al primer equip del FC Barcelona els últims temps, han tingut tots un pas previ per la Masia, l’emblemàtica seu de la pedrera de la institució catalana. En alguns casos, com han estat els de Puyol, Piqué i Busquets, han estat o són considerats entre els millors del planeta en les seves respectives demarcacions, mentre que en el cas concret de Xavi, Iniesta i Messi, dels més grans del món en línies generals.

Pep Guardiola, en els seus quatre anys com a entrenador del Barça, va arribar a alinear de titulars, de forma regular, fins a vuit futbolistes del planter blaugrana (Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro i Messi), amb les úniques excepcions dels dos laterals, Dani Alves a la dreta i Éric Abidal a l’esquerra, i el davanter centre, per exemple David Villa. El seu principal ajudant i successor a la banqueta del Camp Nou, el desaparegut Tito Vilanova, va aconseguir formar un onze 100% de la Masia en un encontre oficial.

També s’ha de recordar que molts d’aquets homes, concretament Puyol, Piqué, Alba, Busquets, Xavi, Iniesta, Fàbregas i Pedro, han estat bàsics en els títols guanyats per la millor selecció espanyola de la història, en la qual va ser convocat amb assiduïtat Valdés, tot i que rarament va ser-ne el titular. Així, per exemple, Xavi, Iniesta i Fàbregas van conquistar el Mundial i les dues Eurocopes; Valdés, Puyol, Piqué, Busquets i Pedro un títol de cada competició, mentre Alba un Europeu.

Tanmateix, d’aquí a un anys, si algú no hi posa remei ben aviat, pot succeir tot el contrari i que una alineació del Barça pugui estar formada per onze jugadors aliens al planter barcelonista, per tres raons fonamentals:

Cap jugador procedent del filial aconsegueix convertir-se en un titular indiscutible del primer equip blaugrana des de Busquets, ascendit per Guardiola fa ja quasi vuit anys.

El darrer futbolista format a la Masia que ha jugat amb certa assiduïtat al primer equip barcelonista és Roberto, oficialment amb fitxa professional al Camp nou des de fa dos anys.

L’actual Barça B, que repetirà temporada a segona divisió B, ha iniciat els entrenaments amb 30 jugadors, dels quals 17 no han passat prèviament pel juvenil. Mentrestant, molts experts dubten que Gerard López (foto), una aposta molt personal del president Josep Maria Bartomeu, sigui l’home idoni per dirigir el filial barcelonista.

30 ANYS DEL SEGON TÍTOL MUNDIAL D’ARGENTINA

Argentina va conquistar l’any 1978 el seu primer títol de la Copa del Món com a amfitrió, mitjançant un terrible entorn presidit per la cruenta dictadura militar presidida per Jorge Salvador Videla; amb un seleccionador que apostava pel bon futbol com César Luis Menotti, curiosament un home d’idees polítiques de caràcter progressista, i un planter sense cap gran estrella, tot i que hi formaven part extraordinaris futbolistes com el porter Ubaldo Fillol, el capità Daniel Passarella, l’estilista Oswaldo Ardiles o el golejador Mario Kempes.

Vuit anys més tard, en el segon certamen que va organitzar Mèxic, Argentina era ja un país democràtic, la selecció la dirigia Carlos Salvador Bilardo, un home que apostava per un futbol pràctic, dur i defensiu, als antípodes de l’estil de Menotti, i l’Albiceleste comptava amb una gran estrella, Diego Armando Maradona, acompanyat d’un elenc de jugadors bastant modest i discret, si bé és veritat que hi havien futbolistes de certa qualitat com Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga i Jorge Valdano.

Des de l’inici del campionat, es va poder comprovar el gran estat de forma de Maradona, descartat en l’últim moment per Menotti el 1978, quan només comptava amb 17 anys, i molt irregular en el seu debut al Mundial d’Espanya de 1982, any en que va fitxar pel FC Barcelona. El considerat millor futbolista del món de la dècada dels 80, feia dos anys que havia abandonat el Camp Nou per fitxar pel Nàpols, club de modest historial al qual convertiria en un dels millors equips d’Itàlia i Europa.

El moment estel·lar de Diego a la Copa del Món de 1986 va tenir lloc en l’eliminatòria de quarts de final contra Anglaterra, en un període en què el record de la Guerra de les Malvines, que va enfrontar l’estat sud-americà amb la Gran Bretanya, era encara mot recent. Argentina va vèncer (2-1), amb dos gols de la seva estrella, el primer aconseguit clarament amb la mà i el segon arran d’una autèntica obra d’art, quan va driblar tots els rivals que li van sortir al pas, entre ells el porter anglès Peter Shilton, en una cursa iniciada al centre del camp.

Després que dos gols més de Maradona servissin per superar Bèlgica en semifinals, Argentina es va imposar en la final, disputada a l’estadi Azteca de la ciutat de Mèxic, a Alemanya (3-2). José Luis Brown i Valdano van situar un clar 2 a 0 al marcador, però, ja en els compassos finals del matx, les anotacions de Karl Heinz Rummenigge i Rudy Völler van igualar el xoc, que en els darrers instants va tornar a desnivellar Burruchaga.

A la foto, Maradona amb el trofeu de la Copa del Món.

UNA CAMPANYA ERRÒNIA DEL BARÇA AMB LEO MESSI

Mai he estat partidari de veure conspiracions, persecucions i mans negres cap al FC Barcelona, en particular, i Catalunya, en general, però he de reconèixer que el meu pensament ha canviat una mica arran de les escoltes de les converses telefòniques que van mantenir el ministre de l’Interior, el popular Jorge Fernández Díaz, i el ja exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, que indiquen que, molt probablement, ha existit una guerra bruta contra el procés independentista català i el seu entorn.

Des de fa uns anys, varis futbolistes del Barça s’han vist involucrats en afers judicials, com han estat els casos de Neymar da Silva, Javier Mascherano i Leo Messi, els dos darrers per delictes amb l’administració d’Hisenda. El cas del davanter argentí ha estat el més significatiu de tots, doncs ha rebut una condemna de 21 mesos de presó, la mateixa pena que s’ha dictat per al seu pare Jorge, encara que ni un ni l’altre hauran d’ingressar en cap centre penitenciari al no tenir antecedents penals.

D’una banda, per ser sincer, se’m fa difícil pensar que només els futbolistes del Barça tinguin problemes amb Hisenda i, quan han sortit a la llum pública altres casos, com els que han protagonitzat els exjugadors del Real Madrid Iker Casillas i Xabi Alonso, els afers han passat força desapercebuts. D’altra banda, crec que hi va haver cert acarnissament en les paraules del representant de l’Advocacia de l’Estat, que, més o menys, va assenyalar durant el judici Messi com el cap d’una banda criminal.     

Tanmateix, Messi ha defraudat clarament el fisc, a més amb una suma astronòmica, i la campanya que ha engegat l’entitat barcelonista en la seva defensa em sembla errònia, desproporcionada i fins i tot lamentable. Si el Barça tem la marxa del club de l’astre argentí, penso que havien formes més apropiades per aconseguir la seva permanència al Camp Nou.  

PORTUGAL, UNA JUSTA CAMPIONA

Portugal acaba de proclamar-se campiona d’Europa i, especialment des de Catalunya (segurament per la presència de Cristiano Ronaldo), s’ha parlat d’injustícia i s’han fet comparacions amb el títol de la Lliga de Campions que aquest mateix any ha guanyat el Real Madrid, que evidentment es va veure bastant afavorit pels sorteigs, sense que això, segons la meva opinió, resti mèrits a l’onzena Copa d’Europa de l’entitat blanca.

És cert que Portugal, malgrat està enquadrat en un grup molt senzill, amb Hongria, Islàndia i Àustria, no va ser capaç de vèncer en cap dels encontres de la primera fase i va classificar-se com un dels millors tercers. També és veritat que el fet que tant Espanya com Anglaterra acabessin segons dels seus grups, va afavorit el quadre de Portugal, que va evitar els seus veïns, vigents campions del torneig, en vuitens de final, i es va lliurar igualment d’una hipotètica semifinal enfront els britànics.

Tanmateix, Portugal penso que ha fet, a partir de les rondes per eliminatòries, prou mereixements per conquistar l’Eurocopa.

En vuitens de final, el combinat portuguès va eliminar Croàcia, una selecció molt competitiva, que havia superat Espanya i que compta a les seves files amb tres vencedors de la Lliga de Campions exercint de protagonistes: Luka Modric (2 títols amb el Real Madrid), Ivan Rakitic (1 títol amb el FC Barcelona) i Mario Mandzukic (1 títol amb el Bayern de Munic).

En quarts de final, el bloc de Fernando Santos es va imposar a Polònia, una selecció que, a més de comptar amb bons futbolistes com Lukasz Piszczek, l’exsevillista Grzegorz Krykowiak, Jakub Blaszczykowski o Arkadiusz Milik, disposa de l’atacant del Bayern Robert Lewandowski, sens dubte actualment un dels millors davanters centres del món.

En semifinals, Portugal va vèncer de forma molt convincent la selecció de Gal·les, gran revelació de la competició, equip que compta amb el madridista Gareth Bale, un dels millors futbolistes europeus de l’actualitat; que havia superat la veïna Anglaterra en el seu grup de la fase inicial i la qual acabava de derrotar Bèlgica, un dels blocs més potents del torneig, en quarts de final. 

En la final, el conjunt lusità va guanyar l’amfitriona França, que en la penúltima ronda havia eliminat la campiona del món Alemanya, malgrat haver jugat la major part del matx sense la seva gran estrella Ronaldo, si bé també és cert que la lesió del davanter del Real Madrid va motivar que Portugal actués a partir d’aquell moment més com un bloc. 

CAMPIONA DE L’EUROCOPA 2016: PORTUGAL

Sorpresa monumental a l’Eurocopa que abans d’ahir diumenge va finalitzar a l’estadi Saint Denis de París, amb la consecució del títol per part de Portugal, el primer de la seva història. No ha estat un campió tan inesperat com la Grècia de l’any 2004, precisament després de vèncer l’equip lusità al nou estadi da Luz de Lisboa, però pràcticament ningú, malgrat la presència a les seves files de Cristiano Ronaldo (foto), apostava per l’equip dirigit per Fernando Santos.

A diferència d’altres èpoques, en què Portugal podia reunir excel·lents futbolistes com Fernando Couto, Rui Costa, Luis Figo o Nuno Gomes, en l’actual combinat ibèric només destacava de forma clara el davanter del Real Madrid, un home que, no ho oblidem, ja compta amb 31 anys. A la resta del grup de Santos sobresortien una mica el central Pepe, un altre component de la plantilla madridista; el migcampista del Mònaco Joao Moutinho, que ha estat suplent tant en semifinals com en la final; el centrecampista del València André Gomes, que no va jugar cap minut a Saint Denis, o els veterans Nani (Fenerbahçe) i Quaresma (Besitkas), dos homes, actualment al futbol turc (el primer acaba de ser fitxat precisament pel València), que semblaven haver deixat enrere els seus millors anys.     

Les escasses expectatives que va aixecar Portugal abans de l’inici de l’Eurocopa es van complir amb tres empats en la fase de grups, davant les modestes Islàndia, Àustria i Hongria, i una agònica classificació com a tercer. No obstant, més tard, en les rondes per eliminatòries, el conjunt lusità ha mostrat una gran competivitat, superant en vuitens de final, gràcies a un gol a la pròrroga de Quaresma, Croàcia, l’equip que havia guanyat la vigent campiona Espanya en la primera fase; deixant fora, en quarts de final i a la tanda de penals, Polònia, després d’anivellar un marcador advers; derrotant la sorprenent Gal·les de Gareth Bale en semifinals, igualment arran d’una remuntada, i vencent l’amfitriona França en la final, amb un gran gol del desconegut Éder en el temps extraordinari. 

Santos ha utilitzat com a onze base el format per Rui Patrício, Cédric, Pepe, Fonte, Guerreiro, Renato Sanches, William Carvalho, Adrien Silva, Joao Mário, Nani i Ronaldo, sent important l’aportació de jugadors com Gomes, Moutinho i Quaresma. Els futbolistes més destacats del bloc campió han estat el veterà porter Patrício, amb un gran final; Pepe, elegit millor jugador del darrer matx del campionat; el joveníssim Renato, pròxim integrant de la plantilla del Bayern de Munic; el ressorgit Nani, que ha mostrat a França una classe inqüestionable, i Ronaldo, si bé l’estrella madridista, que es va lesionar a la final, ha realitzat un campionat força irregular.    

LES INJUSTES COMPARACIONS ENTRE MARADONA I MESSI

Fa uns dies, Argentina va perdre la final de la Copa Amèrica del Centenari a Nova York contra Xile, un any després que la selecció andina la derrotés en la final de la Copa Amèrica tradicional a Santiago i dos més tard de ser superada per Alemanya en la final del Mundial a Rio de Janeiro.

Després d’una altra gran decepció, Leo Messi, que a més va errar el seu penal a la tanda de desempat, va anunciar que abandona la selecció albiceleste, fet que no és d’estranyar per les moltes crítiques que el jugador del FC Barcelona ha rebut al seu país i les constants comparacions que s’han fet entre ell i Maradona, de les quals sempre n’ha sortit perjudicat.

Si, és veritat, l’any 1986 a Mèxic, ara fa 30 anys, amb un equip força modest que es va adaptar a la seva persona, Maradona li va donar el segon títol mundial a Argentina, mitjançant un joc excepcional (potser només comparat als oferts per Edson Arantes Pelé el 1970, també a Mèxic, i Johan Cruyff, el 1974 a Alemanya) i gols espectaculars, com el que li va fer a Anglaterra arran de driblar mig equip contrari en una cursa des del mig del camp fins a la porteria.

També és cert que Maradona, després del seu turbulent pas de dos anys per Barcelona, va ser capaç de convertir un club modest i amb una història força discreta, com el Nàpols, en un dels millors equips del futbol italià i europeu, en un període en què l’esquadra de la Campània va conquistar dos campionats de Lliga, un de Copa i un de la Copa de la UEFA.

Tanmateix, el considerat més gran futbolista de la dècada dels 80, tot i que es va veure perjudicat per una malaltia i una greu lesió, no va poder triomfar plenament al Barça, entitat en què Messi està considerat el millor jugador de la seva història, i no va poder guanyar mai la Copa d’Europa, torneig en el qual mai va superar els vuitens de final. Igualment, no podem oblidar una vida molt desordenada o les seves addiccions, que per exemple li van provocar l’expulsió del Mundial de 1994, organitzat als Estats Units.

Pel que respecta a Messi, no podem obviar que ha estat fins el moment incapaç de guanyar un títol amb Argentina, equip amb el qual gairebé mai ha pogut oferir el rendiment efectuat amb el seu club, on ha comptat amb companys com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que li han posat les coses més senzilles alhora de realitzar el seu joc.

Però Messi té un palmarès amb el Barça immensament superior al que Maradona va obtenir amb els clubs de què va formar part a Europa, el mateix conjunt blaugrana, Nàpols i Sevilla. Leo ha conquistat fins el moment 8 campionats de Lliga, 4 Copes del Rei, 6 Supercopes d’Espanya, 4 Lligues de Campions, 3 Supercopes d’Europa i 3 Mundials de Clubs, sense oblidar l’assoliment de 5 Pilotes d’Or, un rècord històric. 

FINAL DE L’EUROCOPA 2016: FRANÇA – PORTUGAL (PARÍS)

L’amfitriona França i Portugal, dos blocs que han anat en aquesta Eurocopa clarament de menys a més, disputaran el pròxim diumenge a l’estadi de Saint Denis una final inèdita del torneig. El conjunt local surt com a favorit en un duel on sobresurten els golejadors Griezmann i Ronaldo (tots dos a la foto amb els seus respectius clubs), sense desmerèixer altres futbolistes com Payet, Pogba, Moutinho o Nani.

* França

Seleccionador: Didier Deschamps.

Estrella: Griezmann.

Altres jugadors clau: Pogba, Payet i Giroud.

Onze tipus del torneig: Lloris, Sagna, Rami, Koscielny, Evra, Sissoko, Matudi, Pogba, Payet, Griezmann i Giroud.

Equips a qui s’ha enfrontat: Romania (2-1), Albània (2-0), Suïssa (0-0), Irlanda (2-1), Islàndia (5-2) i Alemanya (2-0).

Eurocopes: 2 (1984 i 2000).

Mundials: 1 (1998).

Aspectes a favor:

- El gran estat de forma de Griezmann, després d’una magnífica temporada amb l’Atlético de Madrid.

- El tàndem al mig del camp format per Matuidi i Pogba.

- El caràcter i la mentalitat del seleccionador Deschamps, capità de la França campiona europea i mundial.

Aspectes en contra:

- Sense fer un mal campionat, s’esperava un mica més de Pogba.

- A la final de Saint Denis, els amfitrions tindran la pressió de l’indiscutible favorit.

- Penso que aquesta França és encara inferior als triomfants equips de les dècades dels 80 i 90.

* Portugal

Seleccionador: Fernando Santos.

Estrella: Ronaldo.

Altres jugadors clau: Pepe, Moutinho i Nani.

Onze tipus del torneig: Patrício, Cédric, Pepe, Fonte, Guerreiro, Renato, Gomes, Moutinho, Danilo, Nani i Ronaldo.

Equips a qui s’ha enfrontat: Islàndia (1-1), Àustria (0-0), Hongria (3-3), Croàcia (1-0), Polònia (1-1) i Gal·les (2-0).

Eurocopes: cap (finalista el 2004 i en aquest 2016).

Mundials: cap (semifinalista el 1966 i 2006).

Aspectes a favor:

- Cristiano Ronaldo ha aparegut quan el seu equip ho ha necessitat.

- La qualitat d’homes com el mateix davanter del Real Madrid, André Gomes, Moutinho, Nani o el joveníssim Renato Sanches.

- El conjunt de Santos es manté imbatut en aquest Europeu. 

Aspectes en contra:

- Portugal només ha guanyat un encontre en els 90 minuts reglamentaris, en semifinals davant Gal·les.

- Santos ha apostat per un joc defensiu i de contracop, fins el punt que dos dels seus millors jugadors, Gomes i Moutinho, van ser suplents en semifinals.

- Els problemes físics del madridista Pepe.

Percentatge de França: 65%.

Percentatge de Portugal: 35%.

IKER CASILLAS: PLOU SOBRE MULLAT

Considero Iker Casillas el millor porter de la història, tant del Real Madrid com de la selecció espanyola, i un dels més grans arquers del món de l’actual segle XXI, amb l’alemany Manuel Neuer, l’italià Gianluigi Buffon i el txec Peter Cech, malgrat que algunes característiques del meta de Móstoles, com el fet de blocar poc les pilotes, mai m’han acabat de convèncer.

Tanmateix, Casillas s’ha vist els darrers anys involucrat amb diferents polèmiques, a mesura que el seu rendiment ha descendit de forma notòria. Fa uns anys, José Mourinho el va identificar com el presumpte topo del vestidor del Santiago Bernabéu i el peculiar tècnic portuguès li va arrabassar la titularitat, en primer lloc, durant un curt lapse de temps, en benefici del jove Antonio Adán, l’actual porter del Betis, i més tard, de manera més prolongada, pel repescat arquer Diego López, que després d’abandonar l’entitat blanca havia defensat el Vila-real i el Sevilla.

Arran de la marxa de Mourinho, Casillas va recuperar la titularitat al Real Madrid i López va marxar al futbol italià, concretament al Milan. No obstant, el president Florentino Pérez desitjava la no continuïtat del porter madrileny i, ara fa més o menys un any, va ser traspassat al Porto, equip en què ha efectuat una primera temporada bastant decebedora.

Malgrat la mala campanya a la Superlliga de Portugal, Vicente del Bosque va decidir endur-se Iker a l’Eurocopa de França, tot i què finalment l’entrenador salmantí, l’home que va ascendir fa molts anys el de Móstoles al primer equip madridista, li va lliurar la titularitat al porter del Manchester United David de Gea, clarament en millor forma.

En un principi, Casillas semblava haver acceptat amb esportivitat la suplència, però Del Bosque, un home afable, temperat i tranquil, que quasi sempre evita els problemes, amb un caràcter als antípodes del de Mourinho, ha criticat públicament l’actitud del meta madrileny i ha reconegut que, una vegada Espanya va quedar eliminada del torneig, es va acomiadar de tots els jugadors excepte d’ell.

Quan una persona et critica, pots pensar que es tracta d’una animadversió particular, però quan ho fan dues, i a més la segona és un home de les característiques de Del Bosque, és que alguna cosa està fallant. Curiosament, cap jugador madridista, com per exemple Sergio Ramos, ha sortit en defensa del seu excompany, com si ho han fet, en un acte que jo interpreto de corporativisme, Carles Puyol i Xavi Hernández, dos exmembres del FC Barcelona, el gran rival.

Tanmateix, Casillas ha sabut rectificar i ha fet les paus amb l’entrenador castellà.

EUROCOPA 2016: GAL·LES NO ÉS NOMÉS RUGBI

Aquells que durant la dècada dels 70 del passat segle érem nens, adolescents o joves, ens vam convertir en fans de la selecció gal·lesa de Rugbi, que en aquell període va passar per un dels seus millors moments en el llavors torneig de les Cinc Nacions.

Pel contrari, la història futbolística de Gal·les és força modesta i discreta i, fins a l’adveniment de l’actual Eurocopa, l’únic destacable va ser la seva participació en el llunyà Mundial de Suècia, disputat l’any 1958, quan va arribar als quarts de final i, en aquesta ronda, li va posar les coses molt complicades a la futura campiona Brasil, un dels millors blocs de la història amb futbolistes com Garrincha, Didí, Vavá, Pelé o Zagallo.

Malgrat que al llarg del temps Gal·les ha comptat amb excel·lents jugadors com John Toshack, Neville Southall, Ian Rush, Mark Hugues i Ryan Giggs, la selecció del principat va transitar per una veritable travessia pel desert entre el 1958 i aquest 2016, quan ha debutat amb un gran èxit en un Europeu.

Després de ser primera de grup en la fase inicial de la competició, superant Anglaterra, el combinat dirigit per Chris Coleman va situar-se en la part més favorable del quadre, de la qual, a part de l’esquadra anglesa, en va quedar fora Espanya, que tampoc va assolir el liderat del seu grup, i ho ha aprofitat superant Irlanda del Nord, en vuitens de final, i la potent Bèlgica, en quarts de final, després d’una extraordinària exhibició, i accedint a unes històriques semifinals.

És cert que Gal·les compta amb un dels millors jugadors europeus de l’actualitat, el madridista Gareth Bale (foto), i també amb un dels principals centrecampistes de la Premier League, l’integrant de l’Arsenal Aaron Ramsey, però la resta del planter que completa el bloc de Coleman és molt modest i desconegut, fins el punt que un dels seus homes més importants en aquesta Eurocopa, Hal Robson Kanu, es troba actualment sense club.   

ELS FUTURIBLES DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA

Encara no és oficial, però el fracàs en l’Eurocopa de França segurament provocarà la marxa de Vicente del Bosque de la selecció espanyola. Com a substituts, han sortit els noms de l’andalús Joaquín Caparrós (foto), el canari Paco Gémez i el basc Julen Lopetegi.

Caparrós

A favor: s’ha comentat moltes vegades que l’origen del millor Sevilla de la història, que ha tingut com a entrenadors estel·lars Juande Ramos i Unai Emery, es troba en la tasca que el tècnic d’Utrera va realitzar al Sánchez Pizjuán. Posteriorment, Caparrós també va fer un excel·lent treball a l’Athletic Club de Bilbao, al qual va portar a la final de la Copa del Rei. 

En contra: si allò que vol la Federació Espanyola és una continuïtat amb el futbol de toc i combinació, no sembla que Caparrós sigui l’home més idoni per substituir Del Bosque, doncs es tracta d’un entrenador que es caracteritza per un futbol de lluita i defensiu. La seva última experiència de club, concretament al Granada, no va ser precisament positiva i en va ser destituït.

Gémez

A favor: si els directius espanyols volen continuar amb l’actual sistema de joc de la selecció, sense cap mena de dubte, el tècnic canari seria l’home adient per dirigir l’equip. Malgrat el descens aquesta temporada, Paco ha portat a terme una tasca admirable amb el Rayo Vallecano.

En contra: l’última campanya amb el Rayo, en què ha descendit a segona divisió; el fet d’acabar-se de comprometre amb el Granada, encara que una clàusula del contracte signat amb l’entitat andalusa li permet rescindir-lo si rep una oferta de la selecció, i algunes característiques del seu caràcter, que l’han convertit en un personatge peculiar.

Lopetegi

A favor: es tracta d’un home format a la federació, que va dirigir el combinat Sub 21, al qual va proclamar campió d’Europa, i que estaria disposat a continuar amb el sistema tradicional de joc dels darrers anys.

En contra: són varis els factors que té en contra. En primer lloc, acaba de fitxar pel Wolverhampton Wanderers; en segon lloc, la seva experiència amb el Porto no ha estat massa positiva; finalment, en tercer lloc, hi ha el dubte si suportaria la pressió del càrrec, tenint en compte que no va poder superar la del camp Nou quan va fitxar com a porter del FC Barcelona.