Seleccionador:
Walid Regragui.
Capità:
Achraf Hakimi (París
Saint – Germain).
Estrella:
Achraf Hakimi.
Altres
futbolistes bàsics: Noussair
Mazraoui (Manchester United), Sofyan Amrabat (Real Betis) i Brahim Díaz (Real
Madrid).
Títols:
cap (semifinalista el
2022).
Mundial
2022: semifinalista.
A
favor: el record de la
Copa del Món de Quatar, quan va arribar a la penúltima ronda després d’eliminar
Espanya i Portugal.
En
contra: que les
expectatives seran molt altes.
Seleccionador:
Zlatko Dalic.
Capità:
Luka Modric (AC Milan).
Estrella:
Luka Modric.
Altres
futbolistes bàsics: Josko
Gvardiol (Manchester City), Mario Pasalic (Atlanta Calcio) i Ivan Perisic (PSV
Eindhoven).
Títols:
cap (finalista el
2018).
Mundial
2022: semifinalista.
A
favor: una pedrera
inesgotable.
En
contra: Modric ja té 40
anys.
Seleccionador:
Didier Deschamps.
Capità:
Kylian Mbappé (Real
Madrid).
Estrella:
Kylian Mbappé.
Altres
futbolistes bàsics: Jules
Koundé (FC Barcelona), Ousmane Dembélé (París Saint - Germain) i Désiré
Doué (París Saint - Germain).
Títols:
2 (1998 i 2018).
Mundial
2022: finalista.
A
favor: per noms,
possiblement la selecció més potent del món.
En
contra: les tàctiques
massa conservadores de Deschamps.
Seleccionador:
Lionel Scaloni.
Capità:
Leo Messi (Inter
Miami).
Estrella:
Leo Messi.
Altres
futbolistes bàsics: Emiliano
Martínez (Aston Villa), Julián Álvarez (Atlético Madrid) i Lautaro Martínez
(Inter Milà).
Títols:
3 (1978, 1986 i 2022).
Mundial
2022: Campió.
A
favor: Messi continua
sent decisiu.
En
contra: cap selecció
conquista dos títols consecutius des de Brasil els anys 1958 i 1962.
-
La campiona França, un equip molt competitiu.
-
La gran sorpresa de la finalista Croàcia.
-
Les sensacions de la semifinalista Bèlgica de Robert Martínez.
El
pitjor
-
Espanya va cessar Julen Lopetegui a les portes del campionat.
-
Itàlia es va quedar fora d’una fase final del campionat per primer cop des de
1962.
-
Una pèssima Argentina.
El
diumenge 9 de novembre a la nit, Leo Messi va sorprendre tothom quan va entrar
a l’Spotify Camp Nou, actualment en obres. L’astre argentí ho va fer sense
avisar el club i de seguida va aparèixer la polèmica.
Mentre
els partidaris de l’actual president del FC Barcelona, Joan Laporta, comentaven
que l’estadi barcelonista sempre estarà obert a Messi perquè és casa seva, els
contraris argumentaven que el jugador de l’Inter Miami no havia demanat permís
perquè continua el seu profund enuig després de la seva sortida l’estiu de
2021.
Alguns
dels detractors fins i tot han dit que Laporta va expulsar Messi del Barça i jo
no puc estar més en desacord. El problema de l’actual màxim mandatari del
Barça, i les nombroses reobertures frustrades del Camp Nou en son un exemple,
és que té un optimisme que es podria considerar patològic i el seu gran error
va ser dir en campanya electoral que convenceria Leo per continuar a l’entitat
amb un “asado”.
Tanmateix,
Jan es va trobar uns problemes econòmics descomunals heretats de la directiva
encapçalada per Josep Maria Bartomeu i va haver també d’entomar les condicions
de la Lliga de Javier Tebas i les recomanacions del llavors CEO Ferran
Reverter, que el van obligar a no renovar Messi davant el perill que la
institució entrés en bancarrota. És curiós que una de les persones que més ha
criticat Laporta aquests últims dies sigui Jordi Vilajoana, qui va ser directiu
de Bartomeu.
Seria
bo que Laporta, que ha promès la construcció d’una estàtua de Messi a les
rodalies del Camp Nou, juntament a les ja existents d’altres dos mites del
barcelonisme, Laszlo Kubala i Johan Cruyff, i l’estrella argentina poguessin
fer les paus i que Leo tingui l’homenatge que es mereix i que algun dia,
després de retirar-se, pugui tenir un càrrec a l’entitat.
Cada
vegada que hi ha una aturada dels torneigs de clubs per compromisos de
seleccions, acostumen a haver lesions de futbolistes, com per exemple al FC
Barcelona li ha succeït aquest any amb Dani Olmo, Lamine Yamal o Robert
Lewandowski, o algunes entitats, adduint problemes físics dels seus
futbolistes, no els cedeixen, tal com ha passat ara amb homes com els
madridistes Thibaut Courtois i Fede Valverde o el ja citat Yamal.
Aquest
és la tercera finestra de seleccions que té lloc des que va començar, mitjan el
mes d’agost, la temporada de clubs, el que em sembla una autèntica barbaritat i
bogeria. Al ja atapeït calendari, els darrers any s’han afegit una nova Lliga
de Campions, amb més partits, i, pel que fa al futbol d’estats, s’ha sumat la
controvertida i discutida Lliga de les Nacions.
Ja
fa molts anys, en aquest bloc, vaig comentar que, tal com succeeix en els
campionats internacionals de clubs, els torneigs de seleccions també haurien de
tenir una fase prèvia, on intervinguessin països modestos, pel que fa Europa,
com Andorra, Gibraltar, Liechtenstein,
Luxemburg, Malta o San Marino i així evitar duels totalment desiguals que
aquests equips disputen davant potències com Itàlia, Alemanya, França,
Anglaterra, Espanya, Països Baixos, Portugal o Bèlgica.
Una
altra solució seria dedicar un o dos mesos, per exemple juny i juliol, per
disputar, una vegada hagi finalitzat la temporada de clubs, integrament al
futbol de seleccions.
-
El títol d’Espanya, amb la seva millor generació de futbolistes de la història.
-
Tercera final dels Països Baixos.
-
El renaixement d’Uruguai, per primer cop semifinalista des de 1970.
El
pitjor
-
Tercera final i tercera derrota neerlandesa.
-
La campiona Itàlia no va superar la fase de grups.
-
Unes grises Brasil i Argentina.
El
millor
-
Itàlia tetracampiona.
-
Segona final de França.
-
Segurament l’última gran generació de futbolistes italians, amb Gianluigi
Buffon, Fabio Cannavaro, Andrea Pirlo o Francesco Totti.
El
pitjor
-
L’expulsió de Zinedine Zidane a la final de Berlín.
-
Alemanya no va poder repetit el títol de 1974, en què també va exercir
d’amfitriona.
-
La decepció de Brasil, que comptava amb unes individualitats espectaculars.
El
passat divendres 7 de novembre es van obrir de nou les portes de l’Spotify Camp
Nou, després de dos anys i mig d’obres, les quals continuaran encara alguns
més, per realitzar un entrenament de la plantilla de Hansi Flick.
Les
entrades per assistir, unes 23.000, es van esgotar i es van viure moltes
emocions per retrobar-se a “casa” i ara s’espera que aviat l’Ajuntament de
Barcelona doni permís per obrir, a part de la tribuna i el gol sud, també el
lateral, mesura que permetria al FC Barcelona disputar partits oficials al
recinte, potser a finals d’aquest mes de novembre.
Aquesta
necessària i espectacular reforma del Camp Nou, que el 2027 complirà 70 anys,
malgrat la terrible herència econòmica que va rebre, ha estat gràcies a una
directiva encapçalada per Joan Laporta que, amb tots els seus defectes, que en
són bastants, ha donat un nou pas per ser considerat el millor president de la
història de la institució.
Quan
Pep Guardiola, la primavera de l’any 2012, va acabar la seva espectacular etapa
de quatre anys com a entrenador del FC Barcelona, va parlar de “panxa plena”
d’alguns futbolistes, que havien marcat la millor època de la història del club
català i que havien guanyat amb el tècnic de Santpedor tres Lligues, dues Copes
del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes
d’Europa i dos Mundials de Clubs.
L’actual
Barça de Hansi Flick sembla que poc té a veure amb el brillant conjunt de la
temporada anterior, tot i que molts experts han recordat que no tot van ser
flors i violes durant l’exercici anterior, doncs l’equip del tècnic alemany va
tenir uns mesos de novembre i desembre molt decebedors, quan per exemple va
perdre a Montjuïc contra dues esquadres que descendirien a segona divisió, Las
Palmas i Leganés, i que també encaixava força gols, tot i que llavors
acostumava a vèncer els encontres, com en el cas del 3 a 4 a Lisboa davant el
Benfica a la primera fase de la Champions League.
Tanmateix,
vàries coses estan clares: en aquesta campanya els jugadors del Barça
pressionen molt malament, no controlen els enfrontaments, deixen un munt
d’espais als rivals i reben múltiples ocasions de gol. També és cert que Flick
ha tingut baixes molt importants, com les de Marc – Andre ter Stegen, Joan
Garcia, Andreas Christensen, Alejandro Balde, Pedri González, Pablo Gavi,
Fermín López, Raphinha Dias, Robert Lewandowski i la jove estrella Lamine
Yamal, sense oblidar que es troba a faltar molt a la rereguarda Íñigo Martínez,
que va deixar l’entitat catalana el passat estiu per recalar a l’Aràbia
Saudita.
A
part d’altres consideracions, com una preparació física que no sembla tan
eficient com a la de fa un any i que podria ser la causant dels innumerables
problemes físics de la plantilla, s’argumenta que alguns futbolistes no semblen
tan motivats com la temporada anterior i que ja semblen tenir la “panxa plena”,
malgrat que “només” han assolit tres títols i encara no han conquistat la Lliga
de Campions, el trofeu més prestigiós. Els noms que han sortit a la llum són
els de Jules Koundé, Ronald Araujo o Frenkie de Jong (foto), mentre que no
agrada la poca pressió que exerceix el nou fitxatge, l’anglès Markus Rashford,
que d’altra banda ha marcat força gols.
No
obstant, encara soc optimista i segueixo confiant plenament en Flick, qui crec
que mai hauria de renunciar al seu sistema i, com a molt, realitzar algun
ajust.
El
millor
-
Brasil pentacampiona.
-
El trident brasiler format per Ronaldinho de Assis, Rivaldo Borba i Ronaldo da Lima.
-
Les revelacions semifinalistes turca i sud-coreana.
El
pitjor
-
La campiona França no va superar la primera fase.
-
La co-amfitriona Japó no va passar dels vuitens de final.
-
Le polèmiques arbitrals amb l’altra organitzadora, Corea del Sud.
L’Arsenal
FC va experimentar una gran època durant la llarguíssima etapa del tècnic
francès Arsène Wenger, potser la millor de la seva història, quan per exemple
l’entitat londinenca va guanyar dues edicions de la Premier League i va arribar
a una final de la Champions League, que va perdre a París davant el FC
Barcelona.
Tanmateix,
amb el pas dels anys, l’equip anglès va anar entrant a poc a poc en decadència,
va perdre la seva estrella, el francès Thierry Henry, que precisament va fitxar
pel Barça; es va guanyar l’etiqueta d’equip feble i perdedor i la situació es
va agreujar quan Wenger va decidir posar punt i final a la seva trajectòria.
Malgrat
obtenir quatre FA Cup i cinc Community Shield, l’esquadra de l’Emirates
Stadium va transitar per un període força decebedor i es va quedar algunes
temporades sense disputar la Lliga de Campions, però l’arribada a la banqueta
del seu exfutbolista Mikel Arteta (foto), un producte de la Masia, però que no
va poder triomfar al Camp Nou, va començar a canviar la situació.
Arteta,
que ha conquistat ja una Copa i dues Supercopes, ha tornat l’Arsenal entre els
grans d’Europa i ja la temporada passada va realitzar una gran campanya, amb la
segona posició a la Premier League i amb la condició de semifinalista a la
Lliga de Campions, quan va eliminar en quarts de final al Real Madrid, però no
va poder amb el després campió París Saint – Germain en la penúltima ronda.
Actualment
els Gunners són els líders destacats a Anglaterra i es troben classificats en
el top vuit a Europa, però hi ha certs dubtes de com reaccionà l’Arsenal en els
moments decisius de la temporada. Arteta compta amb un elenc de jugadors per
guanyar-ho absolutament tot, destacant el porter espanyol David Raya, el
defensa italià Riccardo Calafiori, el migcampista i capità noruec Martin
Odegaard, els centrecampistes bascos Martín Zubimendi i Mikel Merino, el
davanter brasiler Gabriel Martinelli, l’atacant suec Viktor Gyökeres i els
internacionals anglesos Declan Rice i Bukayo Saka.
- Primer títol mundial de França.
- Zinedine Zidane es va convertir en el
millor futbolista europeu.
- La revelació Croàcia en el seu debut
en una Copa del Món.
El pitjor
-
Els problemes mèdics de Ronaldo da Lima abans d’afrontar la final de París.
-
Argentina no aixecava el cap sense Diego Maradona.
-
Espanya no va superar la fase de grups.
El
millor
-
Brasil recupera el títol mundial 24 anys després.
-
El segell d’Arrigo Sacchi en una Itàlia molt competitiva.
-
La revelació d’una Bulgària liderada per Hristo Stoitxkov.
El
pitjor
-
L’expulsió de Diego Maradona per dopatge.
-
La campiona Alemanya va ensopegar als quarts de final.
-
França es va quedar fora d’una Copa del Món per segon cop consecutiu.
Cinc
Copes, una Recopa, una Copa de Fires i diverses classificacions per a l’antiga
Copa de la UEFA completen el magnífic palmarès del Real Saragossa, que ha vist
passar per les seves files mites com els tècnics Antoni Ramallets, Luis Cid
Carriega, Lucien Müller, Leo Beenhacker, Luis Costa, Vujadin Boskov o Víctor
Fernández i futbolistes com Carlos Lapetra, Marcelino Martínez, José Luis
Violeta, Josep Pau Garcia Castany, Saturnino Arrúa, Carlos Diarte, Andoni
Cedrún, Ángel Pardeza, Rubén Sosa, Xavier Aguado, Mohamed Nayim, Gustavo Poyet,
Juan Esnáider o David Villa.
Tanmateix,
ja fa molt de temps, a causa de desastroses gestions de diferents directives,
que el Saragossa està transitant clarament per la pitjor època de la seva
història, doncs no juga a la primera divisió del futbol espanyol des de la
temporada 2012 / 2013 i els darrers anys, malgrat el retorn de Fernández,
l’entrenador que va conquistar la Copa del Rei de 1994 i la Recopa de 1995,
l’equip aragonès ha estat més a prop de les posicions de descens que no pas de
les d’ascens o promoció.
En
l’actual campanya, en què ja ha estat destituït Gabi Fernández, exjugador de
l’entitat, el Saragossa ocupa l’última posició de segona divisió, fa uns dies
va ser humiliat a la Romareda pel recent ascendit Cultural Leonesa (0 a 5) i el
conjunt de la capital aragonesa sembla ara per ara enfonsat i en direcció clara
a la Primera Federació, la qual cosa seria un desastre descomunal. Realment, el
que li succeeix a aquest històric és una autèntica pena.
A
la foto, l’estadi de la Romareda.
