CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2007/2008: MANCHESTER UNITED

Dades generals del campió

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: Ronaldo (foto).
Altres jugadors bàsics: Ferdinand, Scholes i Rooney.
Onze tipus: Van der Sar, Brown, Ferdinand, Vidic, Evra, Hargreaves, Carrick, Scholes, Ronaldo, Rooney i Tévez.
Clubs amb qui s’ha enfrontat: Dinamo Kiev, Sporting Club Portugal, AS Roma, Olympique Lió, de nou Roma, FC Barcelona i Chelsea FC.
El millor: la fusió entre veterans i joves.
El pitjor: la poca brillantor en què va eliminar el Barça en semifinals.

Dades generals del torneig

Final: Manchester United – Chelsea FC, 1-1 (penals: 6-5).
Gols: Ronaldo – Lampard.
Seu: estadi Luzhniki (Moscou).
Semifinalistes: FC Barcelona i Liverpool FC.
Equip revelació: Fenerbahçe SK.
Onze del torneig: Van der Sar (Manchester), Essien (Chelsea), Ferdinand (Manchester), Terry (Chelsea), Evra (Manchester), Gerrard (Liverpool), Ballack (Chelsea), Scholes (Manchester), Lampard (Chelsea), Ronaldo (Manchester) i Drogba (Chelsea).

Quan va acabar la temporada 2005/2006, el Manchester United es trobava en un moment molt delicat i amb un futur incert. L’equip de l’incombustible Alex Ferguson només havia pogut ser segon a la Premier League, allunyat del Chelsea de José Mourinho, i havia estat incapaç de superar la fase de grups de la Champions League, eliminat per dos clubs tan modestos com el Vila-real i el Lilla. Si he de ser sincer, en aquell moment pensava que el ManU havia de realitzar una profunda renovació de la plantilla i donar per finalitzada la llarguíssima era de Ferguson com a entrenador de l’entitat d’Old Trafford, càrrec que ocupa des del remot any 1986.

Ferguson, tota una institució de l’entitat a l’altura d’altres mites del club com Matt Busby, Bobby Charlton o George Best, va decidir continuar a la banqueta i podríem dir que va fer una reconversió a mitges: va mantenir a l’equip símbols com Gary Neville, Paul Scholes, Ryan Giggs i Ole Solskjaer, tots ells campions d’Europa al Camp Nou el 1999, i va donar entrada a joves valors com Wayne Rooney i Cristiano Ronaldo, fitxats respectivament de l'Everton i l'Sporting Club de Portugal.

Quan pràcticament ningú ho esperava, el Manchester va reconquistar la Primer League l’any 2007, superant un Chelsea en què els problemes entre Roman Abramòvitx i Mourinho començaven a ser insalvables. A més, els d’Old Trafford van arribar fins a les semifinals de la Lliga de Campions, on per manca d’ofici i errors defensius van ser eliminats pel Milan.

El Manchester d’aquest exercici ha estat un equip igualment brillant, però mentalment més fort i amb molta més seguretat defensiva. La prova d’això últim la tenim en el fet que els de Ferguson només han rebut dos gols en els darrers set encontres de la Champions disputats contra Lió, Roma, Barcelona i Chelsea.

És possible que les dues principals claus d’aquest Manchester es trobin en la barreja ja indicada entre jugadors veterans i joves i també en l’equilibri entre futbolistes creatius i tècnics, fonamentalment Ronaldo i Rooney, i homes físics i lluitadors com Rio Ferdinand, Nemanja Vidic o Patrice Evra.

LA LLIGA 2007/2008 (I 3)

CD Getafe

Entrenador: Michael Laudrup (foto).
L'estrella: De la Red.
La revelació: De la Red.
Onze tipus: Abbodanzieri, Cortés, Belenguer, Cata Díaz, Licht, Pablo Hernández, De la Red, Casquero, Granero, Del Moral i Uche.

El millor: es continua fent història

Segona final de la Copa del Rei consecutiva, quarts de final de la Copa de la UEFA, en el debut europeu de l’equip, i una més que digna classificació a la Lliga, tenint en compte la gran quantitat de partits que han jugat els madrilenys.

El pitjor: l’esgotament

El Getafe ha disputat, com ja ha quedat constatat, un gran número de partits i la plantilla dels blaus és més aviat curta. És comprensible doncs que els de Laudrup hagin patit un important desgast físic en el campionat de Lliga.

Real Valladolid

Entrenador: José Luis Mendilíbar.
L'estrella: Llorente.
La revelació: Llorente.
Onze tipus: Asenjo, Pedro López, Rafa, García Calvo, Marcos, Sisi, Borja, Rubio, Capdevila, Víctor i Llorente.

El millor: el duo Víctor / Llorente

El veterà Víctor, actuant en la posició d’enllaç entre el mig del camp i la davantera, i sobretot el jove davanter basc Llorente, han estat els grans artífexs, juntament amb el tècnic Mendilíbar, de la permanència dels castellans.

El pitjor: irregularitat

El Valladolid ha patit al llarg de la temporada continus alts i baixos, fins i tot en un mateix partit. Va arribar un moment en què l’equip de Mendilibar semblava que aconseguiria mantenir la categoria amb tranquil·litat, però al final ha hagut d’esperar a la darrera jornada per salvar-se.

Recreativo Huelva

Entrenadors: Víctor Muñoz i Manuel Zambrano.
L'estrella: Céceres.
La revelació: Camuñas.
Onze tipus: Sorrentino, Bouzón, Beto, Cáceres, Poli, Camuñas, Martins, Jesús Vázquez, Aitor, Sinama i Guerrero.

El millor: el centre del camp

Tant el destituït Víctor com els seu successor Zambrano han utilitzat pràcticament tota la campanya el mateix centre del camp, amb la revelació Camuñas, Martins, Jesús Vázquez i Aitor, homes claus en la salvació del Recre.

El pitjor: l’enyorança

Molt han enyorat al Nuevo Colombino l’entrenador Marcelino García, avui triomfant tècnic del Racing, i el davanter nigerià Uche, actual jugador del Getafe. Sense ells, el Recre ha passat de ser un aspirant a Europa a quedar-se molt a prop del descens.

CA Osasuna

Entrenador: José Ángel Ziganda.
L'estrella: Puñal.
La revelació: Azpilicueta.
Onze tipus: Ricardo, Azpilicueta, Cruchaga, Miguel Flaño, Monreal, Juanfran, Puñal, Javi García, Plasil, Vela i Sola.

El millor: el bloc

Es fa molt difícil individualitzar un jugador de l’Osasuna per designar l’estrella o el jugador revelació de l’entitat navarresa. En el grup que dirigeix el Cuco Ziganda preval per sobre de tot el conjunt.

El pitjor: la polèmica arbitral

Encara que jo penso que, almenys entre equips de potencials similars, els col·legiats acaben compensant els probables errors que cometin en un moment donat, a Pamplona s’han queixat amargament dels arbitratges al llarg de tot el campionat.

Real Saragossa

Entrenadors: Víctor Fernández, Ander Garitano, Javier Irureta i Manuel Villanova.
L'estrella: Milito.
La revelació: Sergio García.
Onze tipus: César, Diogo, Ayala, Sergio Fernández, Juanfran, Sergio García, Luccin, Aimar, Zapater, Milito i Oliveira.

El millor: no rendir-se

Es poden dir moltes coses negatives aquesta temporada del Saragossa, sorprenentment descendit a la segona divisió, però també s’ha de reconèixer que els jugadors de l’equip aragonès, almenys una part d’ells, no s’han rendit fins a l’últim segon del darrer partit de la Lliga.

El pitjor: quatre entrenadors

És evident que tenir quatre entrenadors en un mateix exercici és una incongruència total i fa molt difícil que la situació acabi bé, per no dir impossible. Ja va ser un gran error cessar l’experimentat Víctor Fernández al final de la primera volta.

Real Múrcia

Entrenadors: Lucas Alcaraz i Javier Clemente.
L'estrella: De Lucas.
La revelació: Goitom.
Onze tipus: Notario, De Coz, Pignol, Mejía, Peña, De Lucas, Pablo García, Movilla, Regueiro, Goitom i Baiano.

El millor: la renovació de Clemente

Pocs presidents, pràcticament cap, són capaços de renovar un entrenador que ha acabat descendint l’equip de categoria, malgrat que el veterà preparador basc va arribar a la Condomina quan la situació era ja molt complicada.

El pitjor: l’equip més feble de la segona volta

La primera volta del conjunt murcià, llavors entrenat per Alcaraz, va ser acceptable, tenint en compte la modèstia i el baix pressupost de l’entitat. Tanmateix, el Múrcia s’ha enfonsat en la segona meitat del campionat, en una autèntica caiguda lliure, realitzant una trajectòria fins i tot pitjor que la de l’Espanyol.

UE Llevant

Entrenadors: Abel Resino, Giovanni de Biasi i José Ángel Moreno.
L'estrella: Riga.
La revelació: Geijo.
Onze tipus: Kujovic, Descarga, Álvaro, Serrano, Rubiales, Juanma, Berson, Miguel Ángel, Courtois, Riga i Geijo.

El millor: la dignitat dels futbolistes

Els jugadors del Llevant van fer una pèssima primera volta i, malgrat una millora durant la segona, han acabat descendint clarament a segona divisió. No obstant, la dignitat dels futbolistes del club valencià, donades les circumstàncies que han viscut, ha estat excel·lent.

El pitjor: els responsables

Els màxims mandataris del Llevant, amb l’exmàxim accionista Pedro Villarroel al capdavant, han fet les coses tan malament com han pogut. No tan sols van planificar fatal la temporada i van cessar massa aviat Abel Resino, sinó que a més a més deuen una gran quantitat econòmica als jugadors del club granota.

LA LLIGA 2007/2008 (2)

Real Mallorca

Entrenador: Gregorio Manzano.
L’estrella: Güiza (foto).
La revelació: Fernando Navarro.
Onze tipus: Lux, Héctor, Ballesteros, Nunes, Fernando Navarro, Varela, Pereyra, Bassinas, Arango, Ibagaza i Güiza.

El millor: Manzano

El preparador andalús va donar al Mallorca la Copa del Rei de l’any 2003, amb Samuel Eto'o com a gran estrella, i més tard va intentar triomfar, sense èxit, en el sempre complicat Atlético de Madrid. Quatre anys més tard, Goyo Manzano va tornar a Palma per salvar l’entitat illenca del descens i en la campanya recentment finalitzada ha estat molt a prop, arran d'una gran segona volta, de portar el club balear a la UEFA.

El pitjor: sense premi

Després d'una segona volta espectacular, el Mallorca s'ha quedat sense el premi de la classificació per a la Copa de la UEFA. A més, l'equip de Palma va decidir no inscriure's a la Copa Intertoto, plaça que li correspondria a l'haver aconseguit la setena posició final.

CD Almeria

Entrenador: Unai Emery.
L'estrella: Negredo.
La revelació: Negredo.
Onze tipus: Alves, Bruno, Carlos García, Acasiete, Mané, Juanma Ortiz, Juanito, Soriano, Crusat, Melo i Negredo.

El millor: Emery

És amb el tècnic del Racing, Marcelino García, l’entrenador de moda del futbol espanyol i dirigirà un gran com el València la pròxima temporada, amb la missió de renovar l'entitat de Mestalla i tornar-la a la Lliga de Campions.

El pitjor: la no inscripció a la Intertoto

És estrany que l’Almeria no s’hagi inscrit a la Copa Intertoto, on ara és molt més senzilla la classificació per a la Copa de la UEFA, i perdre així l’oportunitat de debutar en un torneig internacional.

Deportivo Coruña

Entrenador: Miguel Ángel Lotina.
L'estrella: Coloccini.
La revelació: Xiscu.
Onze tipus: Aouate, Manuel Pablo, Lopo. Pablo Amo, Coloccini, Filipe Luis, Juan Rodríguez, De Guzmán, Lafita, Sergio i Xiscu.

El millor: la confiança amb Lotina

L’etern Augusto César Lendoiro pot tenir molts defectes, com el d’aferrar-se al càrrec, però si té una virtut aquesta és sens dubte la paciència que té amb els entrenadors. Amb Lotina no ha estat una excepció i, després d’una primera volta horrorosa, els gallecs han arribat a la Intertoto.

El pitjor: un futur incert

El Depor ja fa anys que ha deixat de ser un gran i els seus problemes econòmics continuen sent greus. La primera volta de la lliga recentment finalitzada en va ser un avís i els gallecs hauran d’anar en compte de no caure a la segona divisió. Només cal mirar cap a Itàlia i observar el succeït amb el Parma.

València CF

Entrenadors: Quique Sánchez Flores, Ronald Koeman i Salvador González Voro.
L'estrella: Villa.
La revelació: Mata.
Onze tipus: Hildebrand, Miguel, Helguera, Albiol, Moretti, Joaquín, Marchena, Baraja, Mata, Silva i Villa.

El millor: el record serà diferent

En aquests moments hi ha molt mala maror a Mestalla per les moltes circumstàncies negatives que ha viscut el València aquesta temporada, però el temps acostuma a esborrar el pitjor i amb el pas dels anys allò que es recordarà més del 2008 és el títol de la Copa del Rei.

El pitjor: la tempestuosa era Soler / Koeman

Els mesos que van romandre junts Juan Bautista Soler i Ronald Koeman, malgrat el títol de la Copa del Rei (Soler ja havia dimitit quan es va disputar la final), van ser un autèntic caos: amb el fantasma de la segona divisió a l’horitzó i la separació de la plantilla de tres homes tan importants com Cañizares, Albelda i Angulo.

Athletic Club Bilbao

Entrenador: Joaquín Caparrós.
L'estrella: Iraola.
La revelació: Armando.
Onze tipus: Armando, Iraola, Aitor Ocio, Amorebieta, Kolkili, Etxeberría, Javi Martínez, Yeste, Gabilondo, Aduriz i Llorente.

El millor: Caparrós

Personalment vaig pensar, i m’imagino que no n’era l’única persona, que era molt estrany veure un entrenador del sud a San Mamés. La primera volta va confirmar els mals auguris però, en canvi, el tècnic andalús ha fet una extraordinària segona part de la competició amb els bascos, que han estat a punt d’arribar a Europa.

El pitjor: la tradició

Si completéssim aquest Athletic, amb l'acompanyament de futbolistes actuals de la qualitat d’Iraola, Aitor Ocio, Del Horno, Etxeberría, Gurpegi, Yeste o Llorente, amb tres o quatre jugadors forans de nivell, potser la lluita per la classificació de la Champions estaria assegurada.

RCD Espanyol

Entrenador: Ernesto Valverde.
L'estrella: Zabaleta.
La revelació: Ángel.
Onze tipus: Kameni, Zabaleta, Jarque, Torrejón, Clemente, Valdo, Moisés, Ángel, Riera, Luis García i Tamudo.

El millor: la primera volta

Primera volta de Champions de l’entitat blanc-i-blava, amb un gran joc i amb resultats espectaculars davant equips grans. El trident Riera – Luis García – Tamudo va meravellar i tots tres van coincidir en la selecció espanyola.

El pitjor: la segona volta

12 punts guanyats en 19 jornades suposen uns números clarament de descens. L’equip de Valverde ha passat de la quarta posició que ocupava a la meitat del campionat a la dotzena del final, mentre Luis Aragonés no se’n recordat de cap jugador de l’Espanyol per anar a l’Eurocopa.

Real Betis

Entrenadors: Héctor Cúper i Francisco Chaparro.
L'estrella: Edu.
La revelació: Juande.
Onze tipus: Ricardo, Ilic, Juanito, Melli, Vega, Edu, Arzu, Juande, Mark González, Capi i Pavone.

El millor: resistent Chaparro

L’any passat ja va salvar els andalusos a la darrera jornada de la Lliga i aquesta temporada va ser designat de nou entrenador, quan el Betis estava enfonsat en la classificació, per substituir Héctor Cúper. Amb el tema del Duo Dinámico “Resistiré” com a símbol, Chaparro va tornar a aixecar els ànims dels jugadors verd-i-blancs.

El pitjor: la crisi social

L’afecció del Betis continua demanant la dimissió del màxim mandatari del club, malgrat no ser-ne el president, Manuel Ruiz de Lopera, qui va salvar fa molts anys l’entitat andalusa de la desaparició, però que, evidentment, s’està eternitzant en el poder.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: CELTIC FC

El Celtic va aconseguir dijous passat el seu tercer títol de Lliga consecutiu i el 42è de la seva història. Més que cap jugador, el gran heroi del període triomfant que està vivint el club catòlic de Glasgow és l’entrenador Gordon Strachan (foto), futbolista bàsic de la selecció d’Escòcia, l’Aberdeen i el Manchester United durant el decenni dels 80.

La Lliga escocesa recentment finalitzada ha estat un campionat força emocionant, el qual no s’ha decidit fins a la darrera jornada, i amb més errors dels dos grans favorits, Celtic i Rangers, que de costum. Fins i tot històrics com Aberdeen o Dundee United, que van tenir una època daurada ara fa dues dècades, semblen a poc a poc recuperar el temps perdut, encara que tots dos han estat superats en la classificació pel sorprenent Motherwell.

Una de les claus del triomf final dels blanc-i-verds, que han arribat aquesta temporada als vuitens de final de la Champions League, en què van ser eliminats pel FC Barcelona, la podem trobar en l’esforç realitzat pel Rangers a la Copa de la UEFA, torneig en el qual ha arribat a la final, que va perdre a Manchester davant el Zenit de Sant Petersburg.

Strachan ha tingut sota les seves ordres jugadors com el porter Boruc, el capità McManus, l’exsevillista Hinkel, el danès Gravesen, el golejador Hasselink i el japonès Nakamura, a qui podríem considerar la figura de l’equip.

LA LLIGA 2007/2008 (1)

- Real Madrid

Entrenador: Bernd Schuster (foto).
L’estrella: Casillas.
La revelació: Marcelo.
Onze tipus: Casillas, Ramos, Pepe, Cannavaro, Marcelo, Sneijder, Diarra, Guti, Robinho, Raúl i Van Nistelroy.

El millor: la lluita i la fe

A la capital espanyola en diuen casta i raça, però a mi no m’entusiasmen en absolut aquests mots i prefereixo d’altres com lluita, garra, fe, confiança, èpica o senzillament professionalitat. Els jugadors blancs, des del tram final del campionat anterior, han demostrat tot això i, en el torneig recentment finalitzat també bon futbol, encara que en comptagotes.

El pitjor: els inicis de l’any 2008

Després d’un números espectaculars durant la primera volta, el Real Madrid va passar per un important i profund sotrac durant els mesos de gener i febrer, amb inesperades derrotes pel que fa a la Lliga (davant Getafe i València al Santiago Bernabéu, per exemple) i una dolorosa eliminació a la Champions League contra un rival teòricament inferior com el Roma.

- Vila-real CF

Entrenador: Manuel Pellegrini.
L’estrella: Nihat.
La revelació: Cazorla.
Onze tipus: Diego López, Javi Venta, Godín, Cygan, Capdevila, Cani, Senna, Pires, Cazorla, Rossi i Nihat.

El millor: Manuel Pellegrini

L’etapa de l’entrenador xilè a Vila-real es pot considerar excepcional: un sots-campionat i un tercer lloc, pel que fa a la Lliga, i unes semifinals de la Champions i unes altres de la UEFA, quant a torneigs internacionals. A més, podríem dir que ha sortit victoriós del trist afer Riquelme.

El pitjor: el “vertigen”

Cada vegada que els valencians van tenir l’oportunitat de situar-se com a líders, durant la primera volta, com d’acostar-se al Real Madrid, en la segona part del campionat, els hi va entrar allò conegut en el món futbolístic com “vertigen” o “por a guanyar”. En resum, no saber o no poder aguantar la pressió.

- FC Barcelona

Entrenador: Frank Rijkaard.
L’estrella: Iniesta.
La revelació: Bojan.
Onze tipus: Valdés, Zambrotta, Puyol, Milito, Abidal, Xavi, Touré, Iniesta, Messi, Eto’o i Henry.

El millor: alguna cosa nova es mou

Al Camp Nou molts ja s’il·lusionen amb un nou Barça amb Pep Guardiola d’entrenador, sense estrelles aburgesades, amb cares noves com Dani Alves i amb joves com Leo Messi, Andrés Iniesta o Bojan Krkic com a grans protagonistes del nou projecte de Joan Laporta.

El pitjor: el definitiu i trist final d’un cicle

Per si algú en tenia dubtes (existien optimistes al Camp Nou que pensaven que aquest equip encara era capaç d’aconseguir grans coses), definitivament s’ha acabat un cicle a l’entitat blaugrana. Herois dels dos campionats de Lliga i de la Champions de Saint - Denis, com Frank Rijkaard, Ronaldinho, Deco i Samuel Eto’o, ja tenen les maletes preparades.

- Atlético Madrid

Entrenador: Javier Aguirre.
L’estrella: Agüero.
La revelació: Camacho.
Onze tipus: Abbiati, Antonio López, Pablo, Perea, Pernía, Maxi Rodríguez, Raúl García, Santana, Simao, Agüero i Forlán.

El millor: assignatura aprovada

Des de la temporada 1995/1996, quan els blanc-i-vermells van aconseguir el doblet Lliga / Copa del Rei de la mà de Radomir Antic, els matalassers no obtenien la classificació per a la Champions League i bona part del mèrit la té el criticat i qüestionat tècnic mexicà Javier Aguirre.

El pitjor: la defensa

L’Atlético, malgrat la presència d’internacionals com Leo Franco, Antonio López, Pablo, Perea o Pernía, ha rebut una important quantitat de gols amb constants errors d’homes tan experimentats. A més a més, els d’Aguirre han viscut algunes remuntades inversemblants.

- Sevilla FC

Entrenadors: Juande Ramos i Manuel Jiménez.
L’estrella: Luis Fabiano.
La revelació: Capel.
Onze tipus: Palop, Alves, Mosquera, Escudé, Dragutinovic, Navas, Poulsen, Keita, Capel, Kanouté i Luis Fabiano.

El millor: l’equilibri

Sens dubte, el Sevilla és una de les plantilles més equilibrades d’Espanya i fins i tot es podria dir d’Europa. Cap línia de l’equip andalús, ni tan sols cap demarcació, pot considerar-se incompleta i això ha servit a l’entitat de Nervión per oblidar els molts problemes que ha tingut aquesta temporada i lluitar per ser a la pròxima Champions pràcticament fins el final.

El pitjor: la marxa de Juande

Va ser un cop molt dur, i també força inesperat, la marxa de Juande Ramos al Tottenham Hotspur, quan ja es portaven vàries jornades del campionat de Lliga. Semblava que el tècnic manxec, una vegada el president José María del Nido havia aconseguit la seva continuïtat durant un convuls estiu, restaria tot l’exercici al Sánchez Pizjuán.

- Racing Santander

Entrenador: Marcelino García.
L’estrella: Munitis.
La revelació: Garay.
Onze tipus: Toño, Pinillos, Oriol, Garay, Luis Fernández, Jorge López, Duscher, Colsa, Serrano, Munitis i Tchité.

El millor: Marcelino

L’any passat va ser capaç de lluitar per a una classificació europea amb el modestíssim Recreativo de Huelva, club que encara no ha paït la seva marxa a Santander el passat estiu. Ara Marcelino García ha obtingut el passaport europeu amb l’entitat de Cantàbria, que fins el moment només havia disputat dues eliminatòries de la devaluada Copa Intertoto.

El pitjor: el desgast del final

Marcelino ha utilitzat un onze tipus força similar al llarg de la temporada, només amb variacions derivades de lesions, com la de l’argentí Garay, o circumstàncies puntuals. D’aquesta forma, els càntabres han arribat a la part final del campionat de Lliga bastant esgotats físicament.

CAMPIÓ DE LA COPA DE LA UEFA 2007/2008: ZENIT SANT PETERSBURG

Dades generals del campió

Entrenador: Dick Advocaat (foto).
Estrella: Tymostxuk.
Altres jugadors bàsics: Ziryanov, Arxavin i Pogrebnyak.
Onze tipus: Malafeev, Anyukov, Xirokov, Krizanac, Sirl, Denisov, Tymostxuk, Ziryanov, Fayzulin, Arxavin i Pogrebnyak.
Equips amb qui s’enfronta des de setzens de final: Vila-real CF, Olympique Marsella, Bayer Leverkusen, Bayern Munic i Glasgow Rangers.
El millor: bons resultats amb un futbol esplèndid.
El pitjor: la gran incògnita de si l’equip rus ha tocat sostre.

Dades Generals del torneig

Final: Zenit Sant Petersburg – Glasgow Rangers, 2-0.
Gols: Denisov, Ziryanov.
Seu: City of Manchester (Manchester).
Semifinalistes: Bayern Munic i Fiorentina AC.
Equip revelació: Zenit Sant Petersburg.
Onze del torneig: Frei (Fiorentina), Anyukov (Zenit), Lúcio (Bayern), Cuéllar (Rangers), Lahm (Bayern), Ribéry (Bayern), Tymostxuk (Zenit), De la Red (Getafe), Mutu (Fiorentina), Toni (Bayern) i Pogrebnyak (Zenit).

Durant l’època de la Unió Soviètica, només un equip rus, el Dinamo de Moscou, va jugar una final europea, la Recopa de 1972 que va perdre precisament contra el Glasgow Rangers al Camp Nou de Barcelona. Era difícil aconseguir títols internacionals en un futbol de caràcter amateur i sense figures estrangeres, malgrat que els ucraïnesos del Dinamo de Kiev i els georgians del Dinamo de Tbilisi van conquistar dues i una Recopes respectivament en els temps de vigència de la desapareguda URSS.

Amb la caiguda del gegant soviètic, després de la Perestroika de Mikhail Gorbatxov, el capitalisme va arribar a Rússia i es van fundar un gran número de poderoses empreses privades que van donar lloc igualment a l’aparició d’una minoria de població molt enriquida, podent-se observar des de llavors fenòmens com la compra del Chelsea per part del magnat Roman Abramòvitx. Amb la nova conjuntura, no ha estat gens estrany els darrers anys veure força jugadors forans disputant la Lliga russa, amb una gran quantitat per exemple de futbolistes procedents del Brasil.

Precisament un club en què Abramòvitx hi té inversions i interessos, el CSKA de Moscou, es va convertir ara fa tres anys en la primera entitat russa en assolir un torneig continental, arran de vèncer, en la final de la Copa de la UEFA, l’Sporting de Lisboa, precisament e l’estadi José Alvalade de la capital portuguesa.

Tanmateix, ningú es podia imaginar que el Zenit, l’equip més representatiu de la segona ciutat del país, Sant Petersburg, fos capaç d’assolir la Copa de la UEFA aquesta temporada. Fa uns anys, amb l’aportació econòmica d’una important empresa del sector del gas, el Zenit va anar construint una plantilla atractiva amb bones individualitats, encara que incapaces de formar un bloc.

Tot va començar a canviar amb l’arribada de l’holandès Dick Advocaat com a entrenador. Home amb mètodes molt semblants als del seu compatriota Louis van Gaal, va portar a l’entitat de Sant Petersburg disciplina, autoritat i duresa. Va prescindir de fitxar estrelles i, pel contrari, va preferir muntar un equip, formant un grup sòlid i rocós.

Finalment, el treball de l’exseleccionador holandès ha donat els seus fruits i el Zenit ja va assolir el campionat de Lliga a finals de l’any passat, mentre que ara acaba d’aconseguir el títol europeu. Ja va constituir una enorme sorpresa que els russos superessin el Vila-real, actual sots-campió de la poderosa Lliga espanyola, en setzens de final. Més tard, els d'Advocaat van eliminar el Marsella, que venia de la Champions League, en vuitens; el Bayer Leverkusen en quarts i van donar una autèntica lliçó a l'històric Bayern de Munic en semifinals, a qui a més van humiliar en el partit de tornada amb un espectacular 4 a 0.

A la final disputada al City of Manchester, nova seu del Manchester City, el conjunt rus va ser molt superior, almenys tècnicament, al tosc Glasgow Rangers, equip que va estar a punt de classificar-se per als vuitens de final de la Lliga de Campions. No obstant, el grup d'Advocaat va haver d'esperar al segon temps per imposar-se també en el marcador.

Ja he comentat que el més important en el Zenit és el bloc, el conjunt. No obstant, això no significa que l’equip de Sant Petersburg no disposi de bons futbolistes, entre els quals hi destaquen el capità Tymostxuk i els davanters Arxavin i Pogrebnyak.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: OLYMPIQUE LIÓ

L’Olympique de Lió acaba d’aconseguir el seu 7è títol de Lliga consecutiu, un registre excepcional en un gran torneig, però fa la sensació que l’etern campió de les darreres campanyes franceses està arribant al final d’un cicle triomfant.

El tècnic Alain Perrin va tenir el passat estiu la complicada missió de convertir-se en el substitut de tres autèntiques llegendes a Gérland: Jacques Santini, Paul le Guen i Gerard Houllier. A més a més, el nou entrenador va haver d’acceptar les baixes de tres futbolistes tan importants com Abidal, Tiago i Malouda, traspassats respectivament al Barcelona, Juventus i Chelsea. Amb aquestes circumstàncies no és gens estrany que l’equip lionès iniciés la temporada, tant pel que fa a la Ligue-1 com a la Champions League, de forma negativa.

No obstant, el bloc de Perrin va aconseguir una important millora de joc i resultats, va assolir el comandament de la Lliga francesa i es va classificar per als vuitens de final de la Lliga de Campions, eliminatòria en què va ser eliminat pel poderós i posterior campió Manchester United. Tanmateix, els de Gérland han hagut d’esperar a l’última jornada per conquistar el títol local davant un competitiu Girondins de Bordeus, conjunt entrenat pel mític Laurent Blanc i que s’ha convertit en la gran alternativa per acabar amb la llarga i espectacular ratxa del Lió a la Ligue-1.

En el bloc de Perrin han destacat el veterà porter Coupet, el central brasiler Cris, el lateral italià Grosso, el migcampista suec Källström, el mitja punta Govou, el golejador brasiler Fred, el ja mític Juninho (al brasiler se'l pot considerar perfectament el millor jugador en la història del club) i el jove atacant Benzema (foto), la nova estrella del futbol francès.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: INTER

Aquest any no hi ha dubtes: l’Inter ha aconseguit l’Scudetto amb el Juventus a la sèrie A i amb el Milan en igualtat de punts. No obstant, malgrat tot el conjunt neroazzurro continua amb l’etiqueta d’esquadra fràgil perquè s’ha complicat molt la vida en un torneig que semblava tenir guanyat amb comoditat i fonamentalment pel fet de no conquistar la Copa d’Europa des de 1965, és a dir des de fa 43 anys.

Mentre el Juventus intentava amb força dignitat adaptar-se de nou a la màxima categoria i el Milan realitzava un campionat desastrós (ha quedat fora de la pròxima Lliga de Campions i ha certificat el final definitiu d’un cicle), l’únic club capaç de seguir el ritme de l’Inter era el Roma, encara que el conjunt de Luciano Spalletti es va mantenir bona part del torneig a una distància important del grup de Roberto Mancini i fins i tot va arribar a estar a 11 punts de l’entitat llombarda.

No obstant, l’Inter s’ha complicat el títol de forma inesperada i sorprenent durant les últimes jornades de la Lliga italiana i, després de fallar en dos matx-balls davant el Milan i el modest Siena, va observar com arribava a l’últim partit amb només dos punts d’avantatge davant l’esquadra romana i amb un encontre molt compromès per disputar a l’Ennio Tardini, contra un Parma que es jugava la permanència.

Tanmateix, l’equip de Mancini, aquest cop si, ha sabut aguantar la pressió en el moment decisiu i, després de vèncer el conjunt Parmesà, amb dos gols del seu millor jugador de la temporada, l’internacional suec Ibrahimovic (foto), ha assolit el seu tercer Scudetto consecutiu (el primer d’ells es va obtenir als despatxos) i la 16a Lliga de la seva història.

En aquests moments encara és una incògnita qui serà l’entrenador interista la pròxima campanya. Mancini va dir que no seguiria després de quedar el club eliminat en els vuitens de final de la Champions League contra el Liverpool, però Massimo Moratti, el màxim mandatari de l’entitat, el va convèncer per continuar. No obstant, els rumors sobre el fitxatge de José Mourinho són cada cop més intensos i no seria gens estrany veure el portuguès assegut a la banqueta del Giussepe Meazza la pròxima temporada. La contractació de Mourinho tindria dues motivacions principals: convertir l'Inter en un equip plenament guanyador i aconseguir la Lliga de Campions.

L’Inter, com ja s’ha indicat anteriorment, ha tingut com a home més destacat Ibrahimovic, que en aquests moments por trobar-se entre els cinc millors jugadors d’Europa. No obstant, Mancini ha disposat d’altres grans futbolistes com el porter brasiler Júlio César, el veterà capità Zanetti, el polèmic central Materazzi, el romanès Chivu, el francès Vieira, l’exmadridista Cambiasso, el serbi Stankovic o els davanters argentins Hernán Crespo i Julio Cruz. Pel contrari, les decepcions han estat el portuguès Luis Figo, que ha comptat molt poc per a l’entrenador, i el brasiler Adriano, que fins i tot va abandonar Milà a mitja campanya pel seu baix rendiment.

CAMPIÓ DE LLIGA 2007/2008: REAL MADRID

Dades del campió

Entrenador: Bernd Schuster
Estrella: Casillas (foto).
Altres jugadors bàsics: Ramos, Raúl i Van Nistelroy.
Onze tipus: Casillas, Ramos, Pepe, Cannavaro, Marcelo, Sneijder, Diarra, Guti, Robinho, Raúl i Van Nistelroy.
Principals adversaris: Vila-real, FC Barcelona, Atlético Madrid, Sevilla, Racing i Mallorca.
El millor: la confiança en les pròpies possibilitats.
El pitjor: la primera meitat de la segona volta.

Dades generals del torneig

Campió: Real Madrid.
Segon classificat: Vila-real.
Altres classificats per a la Lliga de Campions: FC Barcelona i Atlético Madrid.
Millor jugador: Casillas (Real Madrid).
Màxim golejador: Güiza (Mallorca).
Equip revelació: Racing.
Onze del torneig: Casillas (Real Madrid), Alves (Sevilla), Ramos (Real Madrid), Cannavaro (Real Madrid), Capdevila (Vila-real), Sneijder (Real Madrid), Senna (Vila-real), Iniesta (Barcelona), Luis Fabiano (Sevilla), Güiza (Mallorca) i Raúl (Real Madrid).

Estadi del Camp Nou, temporada 2006/2007: el Real Madrid arriba a aquest escenari a cinc punts de distància del FC Barcelona. Els blancs, entrenats llavors per l’italià Fabio Capello, s’avancen tres vegades en el marcador, però es troben un excepcional Leo Messi, el qual aconsegueix un hat-trick, amb el tercer dels gols marcat en temps de descompte. Malgrat que l’equip madridista va perdre una gran oportunitat de situar-se a només dos punts del llavors líder, aquell dia va començar el que podríem anomenar una conjuració entre els jugadors del Real Madrid, coneguda popularment com a “juntos podemos”.

El grup de Capello, en el més pur sentit de l’èpica, amb amor propi i una confiança total en les seves possibilitats, va començar a realitzar una sèrie de remuntades espectaculars, i en algun cas inversemblants, i a guanyar partits en els últims minuts. Mentrestant, el Barça es dormia en els llorers i perdia punts increïbles, com els que va deixar escapar al Camp Nou davant Betis i Espanyol en els darrers instants. Finalment l’entitat blanca, malgrat no realitzar un joc massa convincent, va acabar enduent-se el títol. L’èpica havia superat l’autocomplaença.

Malgrat l’èxit, el president del Real Madrid Ramón Calderón va decidir fer el canvi a la banqueta del Santiago Bernabéu i Bernd Schuster va substituir Capello, fonamentalment per millorar el joc de l’equip i perquè l’alemany era el preferit del dirigent arran de guanyar les eleccions el 2006, encara que va ser convençut pel director tècnic Pedja Mijatovic de que l’italià era l’home idoni per portar la transició.

A pesar de que el futbol realitzat per l’equip tampoc va acabar de convèncer, la primera volta del Real Madrid de Schuster va ser excel·lent, amb uns números esplèndids que van suposar un nou rècord de puntuació. El quadro blanc continuava amb la mateixa tònica de l’equip de Capello: remuntades, gols en els últims instants i una fe cega en les pròpies capacitats.

No obstant, amb el començament de l’any 2008, el club blanc va entrar en una important crisi de resultats i el Barça va retallar una diferència que havia esta de nou punts a només dos. A més a més, per aquelles dates el grup de Schuster va ser eliminat en els vuitens de final de la Champions League pel Roma i les crítiques a l’entrenador alemany van ser fortes i continuades, recordant que els equips dirigits per ell acostumen a anar de més a menys.

Tanmateix, el Real Madrid va recuperar-se i es va proclamar matemàticament campió quan encara restaven tres jornades per al final del campionat. Mentrestant, el Barça s’enfonsava vertiginosament i de forma patètica, al mateix temps que al Vila-real, que va arribar a somniar amb la possibilitat de lluitar pel títol, li va entrar allò que popularment en l’argot futbolístic es coneix com la “por a guanyar”, encara que els valencians si han acabat superant el club blaugrana i han aconseguit la segona plaça, la qual porta directament a la fase de grups de la Lliga de Campions.

FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE: MANCHESTER UNITED - CHELSEA FC

Manchester United i Chelsea, que arriba per primer cop a la final del torneig, jugaran la primera final completament anglesa en la història de la Copa d’Europa (Tottenham Hotspur i Wolverhampton Wanderers van disputar la final de la Copa de la UEFA el 1972). Els de Manchester, que buscaran el seu tercer títol en la seva tercera final, surten lleugerament com a favorits en el matx que tindrà lloc a l’estadi Luzhniki de Moscou (foto).

- Manchester United

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: Ronaldo.
Onze tipus: Van der Sar, Brown, Ferdinand, Vidic, Evra, Hargreaves, Carrick, Scholes, Ronaldo, Rooney i Tévez.

El millor: el perill ofensiu

L’equip de Ferguson té en atac futbolistes extraordinaris i decisius: Cristiano Ronaldo, per a molts actualment el millor jugador europeu, Wayne Rooney, Carlos Tévez o els il·lustres veterans Ryann Giggs i Paul Scholes. Qualsevol d’aquests homes pot decantar la final en qualsevol moment del partit, malgrat que en semifinals, contra el FC Barcelona, només fossin capaços de fer un gol en 180 minuts per mediació d’Scholes.

El pitjor: la fragilitat defensiva

Malgrat que els d’Old Trafford han rebut pocs gols a la Premier League i que, per exemple, van mantenir intacta la porteria de Van der Sar durant els dos encontres de semifinals d'aquesta Champions League contra un Barça en hores molt baixes, la defensa continua sent la línia més feble i insegura del conjunt de Ferguson.

- Chelsea FC

Entrenador: Avram Grant.
Estrella: Drogba.
Onze tipus: Cech, Essien, Carvalho, Terry, Ashley Cole, Joe Cole, Makélélé, Ballack, Lampard, Kalou i Drogba.

El millor: una esquadra molt completa

En el grup que entrena l’israelià Grant hi podem trobar des d'autèntics estilistes del futbol mundial, com són els casos de Ballack, Lampard, l'ara suplent Xevtxenko o Drogba, fins a jugadors d’equip o portents físics com Essien, Carvalho, el capità Terry, Ashley Cole o l'incombustible Makélélé.

En contra: pressió total

Mentre el Manchester arriba a la final de Moscou amb una important part dels deures fets, amb la consecució de la Premier League, el Chelsea està obligat a guanyar la Champions per salvar la temporada, després de perdre la final de la Carling Cup contra el Tottenham de Juande Ramos i escapar-se-li el campionat de Lliga davant els de Ferguson.

Percentatge del Manchester United: 55%.
Percentatge del Chelsea: 45%.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: GALATASARAY SK

Fa un any el Fenerbahçe va igualar en el palmarès del campionat turc els títols del Galatasaray. Aquest any els dos clubs d’Istanbul han lluitat per la Superlliga otomana fins a la darrera jornada, en què el Galatasaray ha conquistat el torneig i ha aconseguit de nou avançar-se en l’historial, obtenint el seu 17è títol.

Aquesta temporada hem viscut una de les lligues turques més emocionants dels últims anys, doncs el tercer gran club d’Istanbul, el Besiktas, era el primer classificat del torneig quan restaven poques jornades per al final, mentre el sorprenent Sivaspor ha mantingut matemàticament opcions d’assolir el títol fins a la penúltima jornada, però ni els uns ni als altres han pogut aguantar el ritme imposat per Galatasaray i Fenerbahçe els últims partits. Una de les claus del títol de l’equip de l’Ali Sami Yen pot trobar-se en el esgotament acumulat per l’esquadra de Zico, que ha arribat, després d’eliminar el Sevilla, fins els quarts de final de la Champions League, on va posar-li les coses molt complicades al Chelsea.

Entre els campions, entrenats per Cevat Güler, es poden significar el camerunès Song, el congolès Nonda, el suec Linderoth, el brasiler Lincoln i sobretot dos autèntics herois nacionals turcs: Hassan Sas i l’incombustible Hakan Sükür (foto).

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MANCHESTER UNITED

Ara fa més o menys un any parlava del títol de la Premier League aconseguit llavors pel Manchester United i comentava que m’havia sorprès força, doncs el conjunt d’Alex Ferguson em semblava clarament inferior al Chelsea de José Mourinho. Pel contrari, la Premier assolida pel ManU diumenge passat a Wigan la trobo totalment lògica i fins i tot m’estranya que hagin hagut d’esperar fins a l’última jornada per superar el club d’Stamford Bridge, amb molts problemes durant els inicis de temporada arran de la destitució del citat Mourinho.

Aquesta ha estat la 17a Lliga que conquista el Manchester United en la seva història (se situa només a una del rècord que encara té el Liverpool) i la 10a que a nivell individual aconsegueixen el veterà entrenador escocès Ferguson, que es va fer càrrec de l’entitat el 1986, i el mitja punta gal·lès de 36 anys Ryan Giggs (foto), que a més va fer el segon gol a l’estadi del Wigan (0-2), en un encontre on va igualar els partits oficials del mític Bobby Charlton, al qual pot superar a la pròxima final de la Champions League a Moscou.

L’inici de torneig del Manchester va ser bastant irregular i l’Arsenal d’Arséne Wenger, malgrat haver perdut la seva estrella Thierry Henry el passat estiu, va començar molt bé la Premier i va prendre un important avantatge com a líder de la classificació. Tanmateix, la fragilitat mental que tantes vegades ha caracteritzat els Gunners els últims temps es va manifestar, fet que van aprofitar perfectament els Red Devils per remuntar i fer-se amb el primer lloc. No obstant, quan el grup de Ferguson semblava que acabaria obtenint la seva segona Lliga consecutiva de manera plàcida, va aparèixer el Chelsea, dirigit pel duo Avram Grant / Henk ten Cate, i va aconseguir situar-se amb els mateixos punts a només dues jornades per al final.

Finalment el ManU va aguantar perfectament la pressió, malgrat haver de superar per les mateixes dates una dura eliminatòria de semifinals de la Lliga de Campions davant el FC Barcelona, i va guanyar els darrers sis punt en joc i va superar al final del campionat en dos el conjunt londinenc, que serà el seu rival a la final de la Champions el pròxim 21 de maig. Ara els d’Old Trafford, doncs, tenen l’oportunitat d’arrodonir la temporada si assoleixen a l’estadi moscovita Luzhniki la seva tercera Copa d’Europa.

Entre els campions cal destacar, a més a més dels significats Ferguson i Giggs, el veterà porter holandès Van der Sar, el capità Gary Neville, malgrat que actualment té poc protagonisme en el club d’Old Trafford; el central Ferdinand, l’il·lustre migcampista Scholes, una altra institució de l’entitat anglesa; el polivalent Hargreaves, fitxat el passat estiu procedent del Bayern de Munic; el davanter argentí Tévez, que finalment està complint amb les expectatives que es van dipositar al seu dia amb ell, i molt especialment les joves estrelles Cristiano Ronaldo, potser el millor jugador mundial de l’actualitat, i Wayne Rooney.

FINAL DE LA COPA DE LA UEFA: GLASGOW RANGERS - ZENIT SANT PETERSBURG

Demà dimecres se celebra a l’estadi City of Manchester (foto) una inèdita i sorprenent final de la Copa de la UEFA entre Glasgow Rangers i Zenit de Sant Petersburg. Els escocesos, que no juguen una final continental des de 1972, i els russos, que mai havien arribat tan lluny en un torneig internacional, surten amb possibilitats similars.

- Glasgow Rangers

Entrenador: Walter Smith.
Estrella: Ferguson.
Onze tipus: Alexander, Broadfoot, Cuéllar, Weir, Papac, Davis, Hemdani, Ferguson, Whittaker, Novo i Darcheville.

El millor: el bloc

El conjunt de Walter Smith té un bloc compacte i molt sòlid, sense fissures en cap de les seves línies. Aquest fet, i el seu esperit de lluita i superació, han portat als protestants de Glasgow a la seva primera final europea en 36 anys.

El pitjor: les individualitats

El Rangers té bons futbolistes d’equip com el capità Ferguson o els espanyols Cuéllar i Novo, però no disposa de cap jugador que pugui decidir un partit en qualsevol moment. A més, els d’Smith juguen el típic futbol britànic, amb molta intensitat, però escassa tècnica.

- Zenit Sant Petersburg

Entrenador: Dick Advocaat
Estrella: Tymostxuk.
Onze tipus: Malafeev, Aniukov, Xirokov, Krizanac, Sirl, Denisov, Timostxuk, Zirianov, Faizulin, Arxavin i Pogrebniak.

El millor: els antecedents

El Zenit ha eliminat el Marsella en setzens de final, el Vila-Real, sots-campió de la Lliga espanyola, en vuitens, el Bayer Leverkusen en quarts i el poderós Bayern Munic en semifinals, a qui a més a més va golejar. Amb aquests espectaculars antecedents, el conjunt que dirigeix l’holandès Dick Advocaat està plenament capacitat per guanyar la final.

El pitjor: la inexperiència

Com ja s’ha indicat, el Zenit jugarà la seva primera final d’un campionat internacional de la seva història. A més a més, cap dels futbolistes de l’equip d’Advocaat ha disputat mai un matx d’aquestes característiques i una de les seves figures, el golejador Pogrebniak, es troba sancionat.

Percentatge del Glasgow Rangers: 50%.
Percentatge del Zenit Sant Petersburg: 50%.

LA IRREGULAR TRAJECTÒRIA DE FRANK RIJKAARD AL FC BARCELONA

Ahir dijous el president del FC Barcelona, Joan Laporta, va anunciar de forma oficial allò que ja tothom de fet coneixia: el canvi de Pep Guadiola per Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou.

Rijkaard va arribar al club blaugrana arran de guanyar Laporta les eleccions el mes de juny de 2003 i després de la resposta negativa del també holandès Gus Hiddink, llavors entrenador del PSV Eindhoven. L’encara avui tècnic barcelonista tenia una escassa experiència com a preparador i només havia dirigit la selecció del seu país durant l’Eurocopa 2000 que van organitzar Bèlgica i Holanda, classificant el combinat taronja per a les semifinals del torneig, i el modest Sparta de Rotterdam, al qual va descendir a segona divisió. Pel contrari, havia estat un dels millors futbolistes d’Europa durant la segona meitat dels 80 i la primera dels 90, aconseguint, entre altres molts títols, tres Copes d’Europa i una Eurocopa.

Els inicis de Rijkaard al Camp Nou van ser molt difícils i el Barça de la primera volta de la Lliga 2003/2004 va ser un calc del de Joan Gaspart i Louis van Gaal de l’exercici anterior, malgrat que Ronaldinho, el fitxatge mediàtic de Laporta, estava donant ja un bon rendiment. L’equip blaugrana va finalitzar la primera meitat del torneig en els llocs centrals de la classificació i lluny de les places de Champions League.

Quan l’entrenador holandès es trobava pràcticament destituït – fins i tot el llavors vicepresident esportiu Sandro Rosell li havia buscat un substitut en la persona de l’actual seleccionador portuguès Luiz Felipe Scolari –, va decidir fitxar el seu compatriota Edgard Davids i va donar més equilibri i consistència defensiva a un equip que va fer una segona volta de cine i va finalitzar el torneig en segona posició, només per darrere del València de Rafa Benítez.

Els exercicis 2004/2005 i 2005/2006 van suposar l’època daurada del Barça de Rijkaard. En la primera d’aquestes temporades, l’entitat catalana va conquistar el campionat de Lliga i en la segona va assolir de nou la Lliga, la Supercopa d’Espanya, la qual també guanyaria un any més tard, i la Champions League, la segona copa d’Europa en la història del club català.

Aquell Barça jugava un futbol ofensiu, ràpid i espectacular, però tenia també seguretat defensiva, condició física, mentalitat guanyadora, la qual va caracteritzar Rijkaard en la seva època de futbolista, i molt ofici, com es va demostrar en els partits de la triomfant Lliga de Campions a Stamford Bridge i San Siro. En aquella meravellosa esquadra, per mi superior i més completa i regular que el Dream Team de Johan Cruyff, hi van brillar homes com Víctor Valdés, Cales Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, un jove Leo Messi, Samuel Eto’o i sobretot un excel·lent i genial Ronaldinho, aleshores indiscutiblement el millor jugador del món.

Tanmateix, tot es va acabar a partir de la temporada 2006/2007: cap títol oficial, llevat de la segona Supercopa aconseguida l’agost de 2006, i resultats negatius en un altíssim percentatge de partits considerats decisius. Quines raons han portat un equip destinat a marcar una llarga època a enfonsar-se vertiginosament ? Jo en destacaria les següents: l’excés de tolerància de Rijkaard amb la plantilla, la marxa del seu ajudant Henk ten Cate, la deplorable condició física, les continuades lesions musculars, la inactivitat a l’hora de prendre decisions de la directiva i la direcció tècnica i la manca de disciplina, compromís i actitud de futbolistes importants.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BAYERN MUNIC

El Bayern de Munic va fer una campanya 2006/2007 desastrosa: va ocupar la quarta plaça de la Bundesliga, quedant per tant fora de la Lliga de Campions, i precisament en aquest torneig va ser incapaç de superar els quarts de final.

El president de l’entitat bavaresa, el mític Franz Beckenbauer, es va posar mans a l’obra. Abans de finalitzar la temporada ja havia decidit el retorn d’Ottmar Hitzfeld a la banqueta, en substitució del criticat Felix Magath, que malgrat tot havia guanyat la Bundesliga el 2005 i el 2006. Posteriorment, una vegada acabat l'exercici, va fitxar quatre futbolistes de gran qualitat com Altintop, Ribéry, Toni i Klose, a més a més d’aconseguir el retorn de Ze Roberto.

A pesar d’algunes petites crisis al llarg de l’actual campionat alemany, el Bayern ha estat molt superior a tots els seus adversaris, terriblement irregulars i amb una força mental molt fràgil, i ha assolit, quan encara resten tres jornades per al final del torneig, la seva 21a Bundesliga de la història, la setena en l’última dècada.

No obstant, malgrat l’èxit, el Bayern inicia a partir del pròxim 30 de juny una nova etapa, doncs Hitzfeld abandona el càrrec que ocuparà el llegendari Jürgen Klinsmann, jugador de l’entitat bavaresa en dues etapes diferents, campió del món el 1990, campió d’Europa el 1996 i seleccionador germànic en l’últim mundial, disputat precisament a Alemanya, on l’equip local va finalitzar en tercera posició.

El gran repte de Klinsmann serà, a més de consolidar el Bayern com el millor conjunt alemany, tornar a fer gran l’entitat a Europa. Els de Munic, des de que van conquistar la seva quarta Copa d’Europa a Milà el 2001, a penes han fet res rellevant en torneigs internacionals i acaben de ser eliminats, i fins i tot humiliats, pel sorprenent Zenit de Sant Petersburg a les semifinals de la Copa de la UEFA.

En el Bayern 2007/2008 han destacat els cinc fitxatges ja significats (extraordinària la temporada tant de Ribéry com de Toni) i també homes com el lateral Lahm, per qui es diu que el FC Barcelona està interessat, el veterà central brasiler Lúcio, l’exblaugrana Van Bommel, el migcampista Schweinsteiger, el davanter Podolski i, evidentment, el mític porter Kahn (foto), que ha anunciat la seva retirada per al final de l’exercici vigent.

DEU CULPABLES DEL NOU DESASTRE

Ara fa més o menys un any citava en aquest bloc els deu màxims culpables, segons la meva opinió, pel fracàs de l’anterior temporada. Faig ara el mateix, seguint un ordre alfabètic, arran de la nova davallada del FC Barcelona, que acabarà l’actual exercici sense cap títol. Evidentment, molts dels noms es repeteixen.

Txiki Begiristáin. S’ha de reconèixer que els últims fitxatges realitzats (Thuram, Zambrotta, Milito, Abidal, Touré i Henry) prometien moltíssim i que pràcticament tothom pensava que eren contractacions idònies per al Barça, encara que el rendiment d’alguns d’aquests futbolistes no hagi estat satisfactori (això ja no es tasca del director tècnic). No obstant, tenint en compte els molts problemes que han hagut al vestidor blaugrana, i davant la incapacitat de Rijkaard per solucionar-los, sembla que Txiki hauria d’haver pres alguna decisió.

Anderson Luis da Sousa Deco. Alguns opinen que la manca d’actitud i compromís que han caracteritzat part de la plantilla barcelonista els darrers dos anys, així com l’autocomplaença i l’aburgesament que han experimentat alguns futbolistes, han tingut en l’internacional portuguès un dels seus màxims exponents. Les seves declaracions tampoc l’ajuden massa per millorar la seva imatge.

Marc Ingla. Qui va ser brillant vicepresident en temes de màrqueting va ser nomenat, amb la temporada ja començada, vicepresident esportiu, el càrrec que exercia Sandro Rosell. Fins el moment no sembla que el treball d’Ingla hagi tingut massa èxit.

Joan Laporta. Malgrat avisar de forma contundent el passat estiu que faria ús del famós codi intern, la veritat és que el president ha semblat durant tota la temporada aliè al desgavell en què s’ha convertit el vestidor del Camp Nou. A més, continua protagonitzant nombroses sortides de to, com el seu discurs en la trobada de penyes de l’Hospitalet de Llobregat i el seu enuig, captat per les televisions, en els primers minuts del partit Manchester United – Barça.

Rafael Márquez. Continus problemes físics, interminables lesions musculars, una estranya i llarga lesió produïda a Glasgow, viatges incessants a Madrid per trobar-se amb la seva xicota, contractes publicitaris... Molts problemes relacionats amb el jugador mexicà durant les últimes temporades.

Ricard Pruna. Ja és una constant en l’era Laporta que els serveis mèdics del club, els qual tenen ara a Pruna com a cap, es vegin involucrats en diferents i continuades polèmiques. Aquesta temporada la problemàtica ha estat encara més important debut a les nombroses lesions que ha patit la plantilla i la controvèrsia per les dubtoses absències de Ronaldinho.

Carles Puyol. El defensa de la Pobla de Segur es mereix tots els elogis pel seu historial, compromís, lluita i capacitat de lideratge, però penso que el capità del club hauria d’haver donat més la cara en alguns moments crítics de la temporada, evitant així, per exemple, explosives declaracions com les efectuades al seu dia per José Edmílson.

Frank Rijkaard. La situació de l’holandès es podria definir amb un símil escolar: si en una classe els alumnes són aplicats i tenen una bona conducta, no hi ha res millor que un mestre tolerant, comprensiu i permissiu. Pel contrari, si els pupils són indisciplinats i tenen una flagrant manca d’actitud, és millor confiar en un professor recte, dur i autoritari. Sembla clar que el bon rotllo de Rijkaard només pot funcionar amb una plantilla jove, motivada i humil.

Ronaldinho de Assis (foto). Baix rendiment al camp (pràcticament només ha fet gols a pilota parada les dues últimes temporades), manca d’actitud en els entrenaments, condició física lamentable, falta de compromís amb l’equip, lesions estranyes i dubtoses, presumptes sortides nocturnes fins a altes hores de la matinada. En resum: un autèntic desastre.

Paco Seirul·lo. La condició física de la plantilla en general i d’alguns jugadors com Ronaldinho en particular ha estat lamentable, horrorosa i penosa. Potser Seirul·lo no en té tota la culpa perquè els entrenaments de l’equip de Rijkaard han estat excessivament suaus els últims anys, però alguna cosa hi tindrà a veure en aquest tema i també en les continues lesions musculars que ha patit el conjunt barcelonista.

LA REVOLUCIÓ QUE VE

Una vegada el FC Barcelona ha sumat la seva segona temporada consecutiva sense títols grans (en aquest exercici tampoc s'han aconseguit torneigs menors), s'espera una gran revolució en el vestidor del Camp Nou. Per començar, Pep Guardiola substituirà Frank Rijkaard com a entrenador.

Els que segurament seguiran:

Víctor Valdés. Malgrat “cantades” puntuals, el porter de Gavà ha estat un dels pocs membres de la plantilla blaugrana que ha rendit satisfactoriament els últims dos anys.

Gabriel Milito. El central argentí, ara lesionat de gravetat, es perfila com un dels líders del nou Barça i no seria gens estrany, malgrat només portar una temporada al club, que es convertís en un dels capitans de la plantilla debut al seu caràcter competitiu.

Carles Puyol. Malgrat haver disputat segurament la pitjor temporada des de que és jugador del primer equip, ningú pot dubtar de la continuïtat del capità.

Xavi Hernández. És cert que té qualitat per convertir-se en un dels líders del conjunt blaugrana i no acaba de complir amb aquesta tasca, però el centrecampista de Terrassa té la continuïtat assegurada.

Andrés Iniesta. El millor jugador de l’equip aquesta campanya serà un dels eixos del nou Barça.

Leo Messi. Si Iniesta serà un dels eixos del futur conjunt barcelonista, Messi en serà la indiscutible estrella, encara que ha de demostrar que es capaç de liderar un projecte campió.

Eric Abidal. La seves llacunes actuals sembla que es deuen al pèssim estat físic general de l’equip. S’espera veure la pròxima campanya, amb uns mètodes d’entrenament més intensos, el gran lateral que vam observar a inicis de temporada.

Touré Yaya. Després d’una primera temporada al club presidida pel bon rendiment, el compromís i la lluita, el migcampista ivorià hauria de seguir a l’entitat catalana com un dels jugadors fonamentals.

Albert Jorquera. Convalescent d’una greu lesió, el club li ha garantit la continuïtat.

Bojan Krkic. Es té una confiança cega en què el davanter de Linyola sigui una de les figures del futur Barça.

Els dubtes:

Rafael Márquez. Malgrat les dues últimes temporades, força irregulars, els seus problemes físics i els continus viatges a Madrid, el mexicà, avalat per la seva polivalència, té encara possibilitats de continuar al Camp Nou. És un home que agrada força al futur entrenador Guardiola.

Samuel Eto’o. Es troba fora de qualsevol dubte pel que fa a rendiment i compromís, però la seva fama de bocamoll li podria provocar la baixa en cas d’arribar una bona oferta.

Thierry Henry. Després d’un primer any per oblidar, el francès podria gaudir d’una segona oportunitat. No es descarta el seu retorn a Anglaterra si hi ha ofertes interessants.

Giovanni dos Santos. Ha anat clarament de més a menys pel que fa a la confiança del tècnic, i si arriben bones propostes, podria deixar el Camp Nou el proper estiu.

Oleguer Presas. El defensa de Sabadell, entre lesions i manca de confiança de Rijkaard, a penes ha jugat aquesta temporada. Malgrat tot, el seu futur és una incògnita.

Els que segurament marxaran:

Eidur Gudjonsen. L’islandès, el qual considero molt vàlid per jugar al Barcelona, ja va ser transferible l’estiu passat i durant l’actual exercici ha jugat de forma poc continuada. Podria tornar a Anglaterra.

Ronaldinho de Assis. Després de dues temporades de baix rendiment, manca d’actitud en els entrenaments i una vida presumptament poc apropiada per a un futbolista, el brasiler, sens dubte un dels millors jugadors de la història del Barça, deixarà el club per fitxar probablement pel Milan.

Gianluca Zambrotta. És una pena perquè considero que es molt bon futbolista, i com en el cas d’Abidal, li ha perjudicat greument la fluixa preparació física de l’equip. Podria ser company de Ronaldinho al Milan.

José Edmílson. L’any passat va evitar la baixa per una greu lesió, però tot sembla indicar que ara abandonarà el club. Es parla del Vila-real com a possible destí.

Sylvinho Mendes. El brasiler probablement va continuar fa un any a la plantilla per la marxa de Gio van Bronkhorst al Feyenoord. Podria deixar l’entitat barcelonista el pròxim 30 de juny.

Santi Ezquerro. Acaba contracte i posarà punt i final a la seva curiosa experiència blaugrana.

Anderson Luiz da Sousa Deco. No ho acabo d’entendre, tenint en compte les seves darreres dues campanyes, però l’internacional portuguès encara no es troba del tot descartat. El més lògic, però, és que acabi la seva relació amb el club català.

Liliam Thuram. Acaba contracte amb l’entitat blaugrana i molt probablement opti per la retirada.

José Manuel Pinto. Després de la cessió arran de la lesió de Jorquera, podria tornar al Celta.

A la foto, el director tècnic barcelonista Txiki Begiristáin.