Sóc un admirador del periodista Xavi Bosch (foto), un professional tot terreny que, sempre amb mestria, ha abordat tant la comunicació esportiva com la política, faceta en què per exemple va dirigir i presentar el programa de TV3 “Àgora”.
Vaig tenir l’oportunitat de descobrir Bosch quan era director i conductor del programa esportiu “Cafè Baviera”, en els començaments de l’emissora Rac 1, avui líder d’audiència a Catalunya. Em vaig enganxar ràpidament a l’espai, que ha tingut una triomfant continuïtat amb el “Tu diràs”, en primer lloc presentat per Jordi Basté, en segon lloc portat a terme per Joan Maria Pau i actualment, en tercer lloc, pilotat per Dani Sanabre, amb el qual actualment col•labora com a tertul•lià el mateix Bosch.
Precisament, en el “Tu diràs” del passat dilluns 27 de gener, Bosch va apuntar la possibilitat que en la denúncia del contracte de Neymar, presentada per un soci del FC Barcelona i que ha acabat desembocant en la dimissió de Sandro Rosell com a president de la societat catalana, hi estiguessin involucrats personatges com Florentino Pérez, president del Real Madrid; José María Aznar, expresident del govern espanyol, i Alberto Ruiz Gallardón, actual ministre de Justícia del govern central.
Després de bastants anys escoltant Bosch, i ho dic amb tot el respecte del món, sempre m’ha semblat un d’aquests socis del Barça d’altres èpoques, de les generacions anteriors a l’esclat del Dream Team de Johan Cruyff, és a dir, profundament patidors i pessimistes i que contínuament observen maquinacions i persecucions contra el Barça des de la part més fosca i sinistra de l’estat espanyol.
Ignoro si Pérez, Aznar o Gallardón es troben involucrats o no en el cas Neymar, però si fos així, no podem oblidar dues coses: la primera, que, com ja he indicat, la denúncia ha partit d’un soci barcelonista, concretament Jordi Cases, que sembla ser que ideològicament es troba en sectors molt propers a l’independentisme català. La segona, que la institució catalana hauria de saber que aquesta mena de guerra bruta pot tenir lloc al món de l’esport (recordem el trist afer del dopatge), com succeeix també en els de la política o les finances.
Una de les raons per pensar en aquesta maquinació, que Carles Vilarrubí, un dels vicepresidents de l’entitat blaugrana no ha negat, es presenta com una acció de represàlia contra el període sobiranista que està vivint actualment Catalunya. En aquest cas, sembla estrany que això passi durant l'etapa de Rosell, que, a diferència del seu predecessor Joan Laporta, mai ha involucrat el Barça de forma clara i diàfana amb l’independentisme, malgrat haver obert el Camp Nou durant la celebració, el passat 11 de setembre, de la Via Catalana.
Moltes persones poden pensar com és possible que casos com el de Neymar no hi tinguin mai lloc al Real Madrid, quan Florentino ha realitzat fitxatges tan cars, polèmics i complicats com els de Cristiano Ronaldo i Gareth Bale. D’una banda, ens n’hauríem d’alegrar que al Barça les coses funcionin d’una forma democràtica, i, d’altra banda, estic segur que quan els resultats no siguin positius, Pérez, ja sense el paraigua de José Mourinho, ho passarà malament, com quan va haver de presentar la dimissió l’any 2006. No oblidem que l’entorn blanc va fer dimitir un president, Ramón Calderón, després de guanyar dues Lligues consecutives.
