20 ANYS DELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA

Ara fa dues dècades es van inaugurar els Jocs Olímpics de Barcelona (a la foto l’espectacle de la Fura dels Baus), els quals clarament van suposar un abans i un després en la història de la capital de Catalunya, que arran de l’esdeveniment ha viscut una sèrie de transformacions espectaculars. Els jocs van ser un gran èxit organitzatiu i també esportiu, doncs la delegació espanyola va aconseguir 22 medalles, 13 d’elles d’or, números que continuen sent rècords absoluts, malgrat que ja s’han celebrat des de llavors quatre olimpíades més. Els grans triomfadors de l’esport espanyol van ser els següents:

Jordi Arrese (plata en Tennis). El jugador català, que no s’entenia bé amb el clan format pels Sánchez Vicario, liderats pel seu peculiar entrenador, el colombià Pato Álvarez, va estar apunt de quedar fora de la selecció olímpica pel gran any que estava realitzant Carles Costa, que no havia estat convocat. Tanmateix, Arrese es va mantenir a l’equip i va arribar a la gran final, mentre els favorits Emilio Sánchez Vicario, plata amb Sergio Casal a Seül, i Sergi Bruguera, plata individual a Atlanta, es quedaven pel camí. En una maratoniana final, el tennista barceloní va caure en cinc sets contra el gegant suís Marc Rosset.

Míriam Blasco (or en Judo). L’esportista alacantina va arribar als jocs de Barcelona com a vigent campiona del món, per tant era una de les possibilitats de medalla més clara de la delegació espanyola. Blasco va complir els pronòstics i es va convertir en la primera dona espanyola en assolir, pel que fa als jocs d’estiu, un or olímpic i qualsevol tipus de metall.

Fermín Cacho (or en Atletisme, 1.500 m). S’havia convertit ja en un digne successor dels mítics José Manuel Abascal i José Luis González en l’emblemàtica prova dels 1.500, però semblava que els Jocs de Barcelona arribaven una mica aviat per a l’atleta sorià. No obstant, va conquistar l’or amb una autoritat extraordinària, en una cursa molt lenta en la qual va decebre el gran favorit, l’algerià Noureddine Morcelli, campió quatre anys després a Atlanta, on Cacho va ser plata.

Javier García Chico (bronze en Atletisme, Salt amb Perxa). El gran “aliat” de García Chico a la final de Salt amb Perxa dels Jocs de Barcelona va ser el mític Sergei Bubka, doncs l’atleta ucraïnès, que ja havia guanyat pels pèls l’or a Seül quatre anys abans, va decidir iniciar el concurs en una alçada ja força respectable i va fer tres nuls, en un actitud que llavors va semblar una mica prepotent, quedant per la qual cosa eliminat. García Chico, un home que va tenir una trajectòria molt regular, es va fer amb el bronze, el gran èxit de la seva carrera.

Martín López Zubero (or en Natació, 200 m Esquena). Molt poc tenia d’espanyol el petit dels López Zubero, més enllà de veure’s beneficiat pel pla ADO. A diferència del seu germà David, bronze a Moscou i nascut a Aragó, encara que de molt petit es va traslladar amb la seva família als Estats Units, Martín va néixer a Florida i fins i tot li costava una mica expressar-se en castellà. López Zubero va arribar a Barcelona com a campió europeu de 100 m i mundial de 200 m, prova en la qual tenia a més el rècord del món. A la capital catalana, només va poder ser quart en la distància curta, però va conquistar l’or en la llarga, en una cursa en què va anar de menys a més.

Manuel Moreno (or en Ciclisme, 1 km en pista). Havien passat ja alguns dies des de la inauguració dels Jocs i la delegació d’Espanya no havia guanyat encara cap medalla, creant certa ansietat en l’ambient. El ciclista andalús Moreno, que va arribar a Barcelona com a campió mundial, es va adjudicar el primer metall de la representació espanyola, que a més va ser or.

Almudena Muñoz (or en Judo). Al contrari de la medalla d’or guanyada per la també judoka Blasco, que no va suposar cap sorpresa, va ser força inesperat el títol olímpic que va aconseguir la valenciana Muñoz, que en principi no comptava en els principals pronòstics per pujar al podi.

Natalia Pascual (plata en Gimnàstica Rítmica). La Rítmica espanyola no explotaria totalment fins a Atlanta 1996, quan es va conquistar l’or per equips, però a Barcelona ja va arribar la plata de la gimnasta d’Oriola Natalia Pascual, quan només comptava amb 16 anys. Cansada del règim espartà que la Federació Espanyola havia imposat durant aquells anys, l’esportista alacantina va decidir deixar-ho estar molt aviat i ja no va participar als jocs següents.

Antonio Peñalver (plata en Atletisme, Decatló). La disciplina del Decatló a penes havia comptat amb tradició a l’atletisme espanyol i gairebé no n’ha tingut des d’aleshores, però el murcià Peñalver va guanyar la plata de Barcelona i va ser una de les grans sorpreses espanyoles de l’esdeveniment. Després de l’inesperat èxit de Montjuïc, poca cosa més va aconseguir l’atleta, per la qual cosa es va tractar d’un èxit molt aïllat.

Daniel Plaza (or en Atletisme, 20 km Marxa). L’atleta del Prat de Llobregat, entrenat pel llegendari Jordi Llopart, plata en els 50 km de Moscou, l’any 1980, va ser el primer esportista català i espanyol en obtenir un or olímpic en Atletisme, dos anys després de ser medalla de plata a l’Europeu d’Split. Plaza va ser també la primera medalla catalana de Barcelona.

Faustino Reyes (Plata en Boxa). El púgil andalús, només amb 17 anys, va arribar a la final d’un dels esports olímpics més modestos, com és el de la Boxa. No obstant, Reyes no va assimilar massa bé l’èxit de Barcelona i va entrar posteriorment en greus addiccions, de les quals va poder sortir-ne.

Arantxa Sánchez Vicario (plata en Tennis). Quan va arribar als Jocs de Barcelona, la tennista barcelonina feia ja tres anys que havia guanyat, només amb 17 anys, el seu primer Roland Garros, per tant es tractava d’una esportista consolidada malgrat només comptar amb 20 anys. Arantxa, que acompanyada de Conchita Martínez també va assolir la plata en dobles (aconseguiria igualment aquests dos metalls quatre anys més tard a Atlanta), va perdre la final individual davant la jugadora nord-americana Jennifer Capriati.  

Josep Maria van der Ploeg (or en Vela, classe Finn). Quatre anys després que el canari José Luis Doreste aconseguís a Seül, en la prova de Finn, la primera medalla d’or individual de la història olímpica espanyola, el català Van der Ploeg va obtenir el títol en la mateixa disciplina arran d’una sèrie de regates molt regulars.

Natàlia Via Dufresne (Plata en Vela, classe Europa). La regatista catalana, que va estar entre les millors des de la primera a la darrera sèrie, va fer-se amb la plata en la classe Europa. Quatre anys més tard, a Atlanta, la seva germana Begonya va pujar també al podi, acompanyada de la llegendària Theresa Zabell.

Doble Femení (plata en Tennis). Arantxa Sánchez Vicario i Conchita Martínez es trobaven el 1992 en un dels millors períodes de la seva carrera i així ho van demostrar a Barcelona quan es van endur la plata, després de perdre la final contra la parella nord-americana formada per les hispanes Mary Joe i Gigi Fernández. Quatre anys després, la catalana i l’aragonesa repetirien metall a Atlanta.

Duo Femení (plata en Vela, classe 470). Theresa Zabell, una malaguenya nascuda a la localitat anglesa d’Ipswich, i la canària Patricia Guerra van arribar a Barcelona com a vigents campiones del món i, per tant, amb la condició de favorites. No van decebre en absolut i les regatistes es van fer, amb gran autoritat, amb la medalla d’or. Zabell repetiria l’èxit a Atlanta, aleshores acompanyada de la catalana Begonya Via Dufresne.

Duo Masculí (or en Vela, classe 470). El mallorquí Jordi Calafat i l’alacantí Kiko  Sánchez Luna van dominar amb molta claredat la classe 470, en la qual espanya ja havia guanyat la plata en els jocs de Mont-real, el 1976, i l’or a l’esdeveniment organitzat per Los Angeles, el 1984. La delegació estatal va obtenir el doblet de la categoria, doncs, com ja s’ha indicat, també va conquistar l’or en la regata femenina.

Duo masculí (or en Vela, classe Flying Dutchman). Els canaris Luis Doreste, un històric regatista que ja havia aconseguit el títol olímpic a Los Angeles 1984 a la classe 470, i Domingo Manrique, van pujar al lloc més alt del podi en un classe en què ja s’havia guanyat la medalla d’or en els jocs de Moscou, portats a terme l’any 1980. El petit dels Doreste va ser el primer esportista espanyol en conquistar dues medalles olímpiques, a més totes dues d’or.

Trio Masculí (or en Tir amb Arc). La disciplina de Tir amb Arc va ser pràcticament un desert a Espanya abans de 1992 i així ha continuat després, però hi va haver un petit oasi als Jocs de Barcelona, que ja van tenir a Antonio Rebollo com un dels grans protagonistes de la inauguració. El trio espanyol es va endur probablement la medalla menys esperada de les 22 assolides per la delegació estatal.

Equip femení (or en Hockei Herba). Un altre del podis inesperats dels jocs de Barcelona, doncs l’Hockei femení espanyol era pràcticament testimonial fins aleshores. No obstant, una preparació llarga i profunda va motivar que les jugadores arribessin a Terrassa en un gran estat de forma, fins el punt de conquistar l’or contra la potent Alemanya.

Equip Masculí (or en futbol). La història olímpica del futbol espanyol des d’Anvers 1920, en què es va aconseguir la medalla de plata, era força discreta, però el 1992 es va reunir, a les ordres de Vicente Miera, una extraordinària generació de futbolistes formada per homes com Toni Jiménez, Albert Ferrer, Juanma López, Roberto Solozábal, Pep Guardiola, Alfonso Pérez o Kiko Narváez, que va ser el gran heroi del la final, en la qual el combinat espanyol es va imposar a Polònia al Camp Nou. Tots els homes significats, amb excepció de Toni, van ser després fixes en la selecció absoluta.

Equip Masculí (plata en Waterpolo). La millor generació de waterpolistes espanyols, formada per jugadors com el ja desaparegut Jesús Rollán, el mític Manel Estiarte, Dani Ballart, Pedro García, Miki Oca o Jordi Sans, va obtenir una de les medalles de plata més desagradables de la història, doncs el conjunt espanyol va caure a la final, davant Itàlia, després de disputar-se tres pròrrogues. Tanmateix, el combinat estatal va poder oblidar el tràngol quatre anys més tard aconseguint l’or als Jocs d’Atlanta.

EL TÍTOLS DEL PEP TEAM (8): SUPERCOPA D’ESPANYA 2010

El Barcelona es va enfrontar al Sevilla a l’edició de la Supercopa d’Espanya de l’estiu de l’any 2010 i l’equip de Pep Guardiola no ho va tenir gens fàcil després que els seus jugadors perdessin clarament en el xoc d’anada (3-1), jugat al Sánchez Pizjuán, en un partit en què els catalans van tenir una gran quantitat d’absències perquè els vuit homes (Víctor Valdés, Gerard Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Pedro Rodríguez i David Villa) que s’havien proclamat campions del món al mes de juliol a Sud-àfrica, encara no havien efectuat pràcticament cap entrenament amb el club. Zlatan Ibrahimovic, poc abans de fitxar pel Milan, va obrir el marcador, però van remuntar Luis Fabiano i Fréderic Kanouté, aquest darrer amb dues anotacions.

En el matx de tornada, disputat al Camp Nou, el Barça va poder utilitzar tots els seus efectius, inclòs l’asturià Villa (foto), que va ser el fitxatge estel·lar de la temporada. En un gran encontre, el bloc de Guardiola va superar l’esquadra andalusa per 4 a 0. Una vegada més, l’argentí Leo Messi, que va aconseguir un hat - trick, va ser la gran estrella del club blaugrana, mentre que l’altre gol del conjunt barcelonista, el qual va obrir el marcador, se’l va fer el defensa senegalès Abdoulay Konko en pròpia porta.

ELS TÍTOLS DEL PEP TEAM (7): LLIGA 2009/2010

Després de la consecució del Mundial de Clubs, el Barça va entrar en una petita crisi, més mental que no pas física, que va provocar l’eliminació als vuitens de final de la Copa del Rei davant el Sevilla, el primer títol que deixava de guanyar el Pep Team. Mesos més tard, l’Inter de José Mourinho feia fora el Barça a les semifinals de la Champions League, en allò que va suposar una important decepció, entre altres coses perquè la final es portava a terme al Santiago Bernabéu.

Tanmateix, l’equip de Guardiola es va mantenir en tot moment molt ferm pel que fa al campionat de Lliga (només va perdre un encontre, al Vicente Calderón, en tota la competició) i va computar una espectacular xifra de 99 punts, que aleshores va suposar un nou rècord del torneig, encara que posteriorment ha estat superat pel Real Madrid de José Mourinho i el Barcelona de Tito Vilanova, que han arribat als 100 punts.

El fet decisiu del campionat 2009/2010 va ser sens dubte que el Barça li va guanyar els dos enfrontaments directes al Real Madrid, llavors entrenat pel xilè Manuel Pellegrini: el primer al Camp Nou (1-0), en un matx en què els blancs van ocasionar molt problemes i en el qual el suec Zlatan Ibrahimovic (foto) va fer l’únic gol, i el segon al Santiago Bernabéu (0-2), en un partit en què el Barça va tenir més ofici i va superar el rival mitjançant anotacions de Leo Messi i Pedro Rodríguez.

Després de la dolorosa eliminació a la Lliga de Campions contra l’Inter, el conjunt de Guardiola tenia dues sortides consecutives a la Lliga molt delicades: al Madrigal i al Sánchez Pizjuán. No obstant, els jugadors barcelonistes van saber aguantar perfectament la pressió amb Messi, Pedro i Bojan Krkic, sens dubte durant els seus millors dies al costat del tècnic de Santpedor, com a principals protagonistes. El Barça va vèncer per un contundent 1 a 4 a Vila-real i es va imposar al Sevilla per 2 a 3, en un xoc en què es va patir moltíssim, malgrat que l’equip blaugrana va arribar a tenir un 0 a 3 al seu favor.

En la darrera jornada, el Barça va superar sense problemes el Valladolid al Camp Nou (4-0) i es va proclamar campió de Lliga per 20a vegada a la seva història. L’onze tipus de Guardiola va estar format per Víctor Valdés, Dani Alves, Gerard Piqué, Carles Puyol, Eric Abidal, Xavi Hernández, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Messi, Ibrahimovic i Pedro. Altres homes fonamentals van ser Touré Yaya, Seydou Keita i Bojan.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: FC BARCELONA 1966

Entrenador: Roque Olsen.
Estrella: Josep Maria Fusté (foto).
Altres jugadors bàsics: Salvador Sadurní, Antoni Torres i Francisco Fernández Gallego.
Equips amb qui s’enfronta: DOS Utrecht, Royal Anvers, Hannover 96, Espanyol, Chelsea i Saragossa.

El millor: el gran dia de Lluís Pujol

Pujol, un home que posteriorment va triomfar com a entrenador de clubs modestos de Catalunya, prometia molt en la seva època de futbolista en els conjunts inferiors del Barça, però mai va aconseguir consolidar-se en el primer equip blaugrana. Sense cap mena de dubte, la seva millor jornada va ser la tornada de la final de la Copa de Fires de 1966, quan va fer un hat – trick.

El pitjor: una final dividida en dues temporades diferents

No sembla massa seriós que la final de la Copa de Fires de 1966, jugada entre Barça i Saragossa, és disputés en dues campanyes diferents: l’anada, al Camp Nou, en què els aragonesos van vèncer 0 a 1, va tenir lloc a la temporada 1965/1966, mentre la tornada, a la Romareda, en la qual els catalans van guanyar 2 a 4, es va jugar quan ja s’havia iniciat l’exercici 1966/1967.

TV3 i EL BARÇA

TV3 es va estrenar el 1984 amb un partit del Barça contra l’Osasuna al Camp Nou i, al llarg dels anys, la institució blaugrana ha estat molt important i bàsica per a les audiències de la televisió nacional de Catalunya, sense oblidar que una gran majoria dels habitants del país són socis o seguidors del FC Barcelona.

No obstant, crec que TV3 potser exagera una mica amb els programes referits a l’entitat barcelonista i l’últim exemple el tenim en el reportatge dedicat al seu nou entrenador, Tito Vilanova (foto), el qual va ser emès la passada setmana.

Al llarg de les darreres dècades, hem pogut observar fets com dedicar, durant uns dies, tot el Canal 33 a la final de la Champions League que l’any 1994 van disputar Milan i Barça, la qual els italians van guanyar per un contundent 4 a 0, o que els informatius de TV3 es traslladessin a la ciutat on l’equip blaugrana hi jugava una final, com va succeir l’any passat a Londres, quan el conjunt entrenat per Pep Guardiola va superar el Manchester United per 3 a 1.

A Catalunya, a part de molts barcelonistes, hi habiten seguidors de l’Espanyol, afeccionats d’altres clubs o, senzillament, gent a qui no els hi agrada el futbol i aquestes persones també paguen els seus impostos. A més, ja existeix un canal televisiu, de gestió privada, que només parla del FC Barcelona, com és Barça TV.

BREU HISTÒRIA DE LA LLIGA (2): ELS PENOSOS ANYS DE POST-GUERRA

Després d’una cruenta, dura i terrible Guerra Civil (1936 – 1939), Espanya va entrar en una llarguíssima dictadura, encapçalada pel general Francisco Franco (foto), que es va prolongar fins l’any 1975, quan el dictador va trobar la mort. Els anys 40, durant els primer lustre dels quals hi va tenir lloc la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945), es van caracteritzar per la fam, la misèria, l’autarquia econòmica i la repressió contra els vençuts en l’enfrontament bèl•lic.

Curiosament, l’equip preferit de Franco, el Real Madrid, va ser incapaç de conquistar cap títol durant aquella fase del campionat de Lliga, entre els anys 1940 i 1951. Pel contrari, el seu gran rival, el FC Barcelona, va aconseguir guanyar tres vegades el torneig, mentre que l'Athletic Club de Bilbao, un altra esquadra pertanyent a una terra molt castigada com Catalunya pel franquisme, el País Basc, va obtenir-ne un.

Tanmateix, el gran triomfador del període va ser l’Atlético de Madrid amb 4 títols, els primers de la seva història. L’entitat blanc-i-vermella es va convertir aleshores en una de les institucions favorites del règim franquista i fins i tot, durant uns anys, es va canviar el nom pel d’Atlético Aviación. Un altre protagonista del futbol espanyol del decenni dels 40 en va ser el València, que va assolir les seves primeres tres Lligues de la història, mentre el Sevilla es va fer amb l’únic campionat que hi figura a les seves vitrines.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: FERENCVAROS 1965

Entrenador: Jozsef Meszaros.
Estrella: Florian Albert (foto).
Altres jugadors bàsics: Dezso Novak, Gyula Rakosi i Mate Fenyvesi.
Equips amb qui s’enfronta: Spartak Brno, Wiener SC, Roma, Athletic Club, Manchester United i Juventus.

El millor: la qualitat dels rivals

El Ferencvaros es va convertir l’any 1965 en el primer club de l’Europa comunista en guanyar un títol continental i ho va fer superant entitats del potencial del Roma, campió el 1961, Athletic Club, Manchester United, que tres anys més tard assoliria la Copa d’Europa, i Juventus, equip a qui va vèncer a la final malgrat que aquesta va tenir com a escenari l’estadi Comunal de Torí.

El pitjor: l’enfonsament del futbol hongarès

La selecció d’Hongria va causar l’admiració del món sencer durant el primer lustre dels 50, però arran de la repressió de la revolució anti-comunista de 1956, molts jugadors, com Ferenc Puskas o Sandor Kocsis, van decidir emigrar. A poc a poc, el futbol hongarès va anar perdent força fins a la seva modèstia actual i, particularment, el Ferencvaros està molt lluny dels seus millors anys.

GRIS, PERÒ EFECTIU

Al llarg dels anys he vist un munt de futbolistes grisos i discrets, que gairebé passaven desapercebuts al camp, que fins i tot et preguntaves perquè jugaven de titulars, però que quan no actuaven, per lesió o sanció, els trobaves molt a faltar. Alguns exemples en podrien ser, per citar tres jugadors de la història del FC Barcelona, Víctor Muñoz, Eusebio Sacristán o Guillermo Amor.

Qui més i millor va interpretar aquest perfil de futbolista al Pep Team va ser el malià Seydou Keita. Ara acaba d’anunciar que deixa el Barça per fitxar per un equip de la Lliga de la Xina. Keita, l'estada del qual a la institució blaugrana ha coincidit amb la de Pep Guardiola a la banqueta del Camp Nou, abandona el club després d’haver guanyat 14 títols oficials.

Ara molta gent, coneixent el peculiar entorn del Camp Nou, pensarà que no és massa greu la marxa de Keita, un jugador que va rebre continuats elogis per part de Guardiola i que Tito Vilanova en desitjava la seva continuïtat. No obstant, el centrecampista africà ha estat molt important en un gran número de partits del Pep Team, doncs hi aportava físic, força i centímetres, característiques que no sobren en el Barça actual; és tracta d'un home que no està exempt de tècnica, té arribada a l’àrea rival, penso que superior a la de Xavi Hernández i Andrés Iniesta; pot actuar tant d’interior com de mig centre i compta amb un gran xut des de fora l’àrea, cosa que tampoc abunda a l’equip català.

ELS TÍTOLS DEL PEP TEAM (6): MUNDIAL DE CLUBS 2009

El FC Barcelona havia fracassat en els dos primers intents que havia tingut per guanyar la Copa Intercontinental, convertida posteriorment en Mundial de Clubs, una vegada hi van entrar també, a més dels clubs europeus i sud-americans, els dels altres continents. El 1992 va caure contra el Sao Paulo i el 2006 davant l’Internacional de Porto Alegre, en dos xocs que es van disputar al Japó.

En canvi, l’edició de l’any 2009 es va portar a terme a Abu Dhabi. En semifinals, arran de remuntar un gol en contra, el Barça va eliminar el conjunt mexicà de l’Atlante i a la final es va trobar el club argentí d’Estudiantes de la Plata, entrenat per l’actual seleccionador de l’Albiceleste, Sergio Sabella.

Tot semblava indicar que, en la tercera oportunitat, l’equip català tampoc s’enduria el trofeu perquè Mauro Boselli va avançar els sud-americans al primer temps i el marcador es va mantenir així fins el minut 90, quan va aparèixer Pedro Rodríguez (foto), que de cap va aconseguir l’empat. El davanter canari fa ser capaç de marcar gols, des de l’agost al desembre, en les sis competicions que el seu club havia jugat. En el temps suplementari, Leo Messi, amb el pit i en planxa, va aconseguir el gol que li va atorgar el primer Mundial a l'entitat barcelonista. El club català es va convertir en la primera institució de la història en assolir sis títols oficials en un mateix any.

TAMBÉ VA SER INJUST NO TANCAR EL CAMP NOU

Ángel María Villar, etern president de la Federació Espanyola de Futbol, aprofitant la seva enèsima reelecció, ha decidit amnistiar totes les sancions lleus del futbol espanyol i entre elles l’agressió de José Mourinho a Tito Vilanova (foto), quan el tècnic portuguès li va ficar el dit a l’ull, per l’esquena, a traïció i amb covardia, al llavors segon entrenador del FC Barcelona, una vegada havia finalitzat el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya de l’any 2011.

Quedi ben clar que penso que la miserable acció del preparador del Real Madrid no mereix cap tipus d’amnistia perquè, entre altres coses, a partir d’ara potser tampoc es podria sancionar un hooligan que agredís un afeccionat de l’equip contrari. Tanmateix, la culpa no és de Villar, sinó del jutge únic, Alfredo Flórez, que va considerar que l’actitud de Mourinho només va ser una falta lleu, sentència a la qual la junta del Barça no va presentar cap recurs d’apel•lació.

No obstant, els barcelonistes que ara ens queixem, i amb raó, pel perdó a Mourinho, hauríem de recordar que el fet que no es clausurés el Camp Nou, arran del clàssic de Lliga de la temporada 2002/2003, quan el portuguès Luis Figo va tornar a Barcelona vestit de blanc, va ser també una gran injustícia. En aquell encontre, potser la jornada més trista, vergonyosa i lamentable de la història de la institució catalana, es van llançar multitud d’objectes al terreny de joc, entre ells una ampolla de licor i un cap de porc. És cert que la defensa que en va fer Josep Maria Coronas va ser extraordinària, però l’estadi barcelonista hagués hagut de tancar-se, encara que només fos per donar un exemple de civisme.

BREU HISTÒRIA DE LA LLIGA (1): ELS ANYS ANTERIORS A LA GUERRA CIVIL

La temporada 1928/1929, quasi tres dècades després que es portés a terme la primera Copa d’Espanya, l’actual Copa del Rei, es va inaugurar el campionat de Lliga, que en principi només va comptar amb 10 equips a primera divisió, entre ells FC Barcelona, RCD Espanyol i CE Europa.

El Barça es va convertir en el primer campió de Lliga de la història, en una època en què hi destacava al club blaugrana el que podríem anomenar primer gran crack de la institució: Josep Samitier (foto), conegut com l’Home Llagosta. No obstant, va ser un títol molt aïllat perquè l’entitat catalana trigaria molts anys en aconseguir el seu segon trofeu, precisament amb Samitier d’entrenador.

El gran protagonista dels anys anteriors a la Guerra Civil (1936-1939), gairebé tots presidits per la II República, instaurada l’any 1931, va ser l’Athletic Club de Bilbao, que va conquistar quatre títols, la meitat dels disputats en aquell període i quasi el 50% de les Lligues aconseguides en tota la història per la societat basca.

Els altres tres títols de l’època se’ls van repartir amb dos campionats el Real Madrid, que llavors comptava amb el llegendari Ricardo Zamora com a porter, i el sorprenent Betis, en la que és, fins a la data, l’única competició de Lliga que ha assolit el popular club andalús.

FA TRES DÈCADES TOT VA CANVIAR AL BRASIL

Era l’any 1982, en què espanya va organitzar la Copa del Món, a la qual la selecció de Brasil s’hi va presentar amb un magnífic i extraordinari planter, un dels millors de la història de la Canarinha, potser només superat, pel que fa a la qualitat i classe dels futbolistes, pel gran equip que, encapçalat pel gran Pelé, va conquistar el Mundial de 1970, a Mèxic.

El seleccionador Telé Santana comptava amb homes històrics com Leandro, Óscar, Júnior, Cerezo, Sócrates, Falcao, Zico o Eder, tots ells d’una qualitat tècnica excel•lent. Durant la primera fase del torneig, la Seleçao es va imposar amb molts problemes a la Unió Soviètica, però després es va desfer sense dificultats d’Escòcia i la modesta Nova Zelanda. El joc que havia realitzat el combinat de Santana va ser espectacular i radicalment ofensiu. Ja a la segona fase, Brasil va superar clarament Argentina, vigent campiona del món, la qual tenia un equip molt envellit, amb molts jugadors que havien assolit la corona el 1978 i un Maradona que encara no havia aconseguit explotar plenament el seu enorme talent.

Itàlia, pel contrari, estava donant una pèssima imatge i, malgrat que el seleccionador Enzo Bearzot disposava d’homes de gran qualitat tècnica com Cabrini, Antognoni o Conti, a l’equip mediterrani hi destacaven sobretot aspectes com el físic, la força o la lluita, tenint com a màxim exponent d’aquestes característiques Gentile. La selecció italiana no va ser capaç de vèncer cap dels tres partits de la primera fase del campionat, doncs els va empatar tots contra Polònia, Perú i Camerun, però va poder classificar-se com a segona de grup per darrere el combinat polonès. Ja a la segona fase, Itàlia va millorar ostensiblement davant Argentina, a qui va poder superar en un notable matx dels transalpins.

Per tant, Brasil i Itàlia es trobaven en el xoc que tancava la segona lligueta amb igualtat de punts, però la Canarinha tenia al seu favor el goal – average general, per la qual cosa en tenia prou amb un empat. L’encontre va tenir com a escenari el ja desaparegut estadi de Sarrià de Barcelona i aviat es va poder observar que el partit no seria cap tràmit per a Brasil, sobretot quan Rossi, que fins aleshores no havia marcat cap gol al torneig i que pràcticament no hi havia fet res de positiu, va avançar l’Squadra Azzurra.

No obstant, un gran gol del ja desaparegut Sócrates va situar l’empat al marcador, encara que Rossi va tornar a posar per davant Itàlia. Amb un altra anotació espectacular, Falcao va igualar novament l’enfrontament, però Rossi estava decidit a fer història i el davanter centre transalpí va aconseguir un hat – trick que va donar sorprenentment la classificació a Itàlia, que conquistaria dies més tard el campionat al Santiago Bernabéu de Madrid.

Pel que fa a Brasil, tot va canviar aquell 5 de juliol de 1982, en la pitjor decepció de l’afecció brasilera després del Maracanazo de 1950, quan la Seleçao va caure a la final de la Copa del Món contra Uruguai. Al país sud-americà es va arribar a la conclusió que el futbol havia canviat molt des de 1970 i que era necessari, en primer lloc, disposar d’un gran porter, i, en segon lloc, de jugadors físics i lluitadors. No és estrany, doncs, que des de llavors la Canarinha hagi tingut fantàstics porters com Taffarel, Ricardo, Dida o Júlio César, així com futbolistes treballadors com Dunga, Mazinho, Mauro Silva, Kléberson o Gilberto Silva.

EL MES DE JUNY POLIESPORTIU

2 (Handbol): el FC Barcelona Interesport conquista la Lliga ASOBAL.

2 (Motociclisme): Toni Bou guanya en la primera jornada del GP de Trial del Japó.

3 (Motociclisme): Jorge Lorenzo (Moto GP), Andrea Iannone (Moto 2) i Maverick Viñales (Moto 3) vencen en el GP de Catalunya, celebrat al circuit de Montmeló.

3 (Motociclisme): Bou aconsegueix també la victòria al segon dia del GP de Japó de Trial.

6 (Bàsquet): comença el Play Off final de la Lliga ACB entre FC Barcelona Regal i Real Madrid.

6 (Tennis): Rafa Nadal i David Ferrer es classifiquen per a les semifinals de Roland Garros, arran d’eliminar respectivament Nicolás Almagro i Andy Murray.

8 (Tennis): Nadal supera sense dificultats Ferrer i arriba a una nova final de Roland Garros, en la qual s’enfrontarà a Djokovic, que elimina Federer.

9 (Tennis): arran de derrotar Sara Errani, Maria Xarapova guanya Roland Garros, l’únic gran que mancava en el palmarès de la jugadora russa.

10 (Automobilisme): Lewis Hamilton guanya el GP de Canadà de Fórmula 1 i és converteix en el setè vencedor en set curses del Mundial. L’anglès de McClaren és el nou líder del campionat.

10 (Ciclisme): Bradley Wiggins es fa amb el triomf final a la Dauphiné Libéré, en la qual Dani Moreno venç en dues etapes.

10 (Motociclisme): Max Biaggi aconsegueix la victòria en les dues curses del GP de San Marino de Superbikes i es distancia en el Mundial de l’especialitat.

11 (Tennis): Rafael Nadal conquista el seu setè Roland Garros i supera el mític Bjorn Borg. El manacorí bat a la final el número u mundial Nowak Djokovic.

12 (Boxa): mor el mític púgil cubà Teófilo Stevenson, tres vegades campió olímpic.

13 (Bàsquet): comença la final de l’NBA entre Oklahoma City Thunder i Miami Heat.

13 (Ciclisme): Andy Schleck es perdrà Tour i Jocs arran de la greu caiguda patida a la Dauphiné Libéré.

14 (Golf): comença l’Open dels Estats Units, el segon gran de l’any.

16 (Bàsquet): el FC Barcelona Regal supera en el cinquè partit del Play – Off final el Real Madrid i s’endú la Lliga ACB.

16 (Bàsquet): el Laguna Canarias renuncia a l’ACB i l’Estudiantes salva la categoria.

16 (Motociclisme): Toni Bou guanya la primera jornada del GP d’Espanya del Mundial de Trial

17 (Automobilisme): Audi copa el podi de les 24 Hores de Le Mans.

17 (Ciclisme): el portuguès Rui Costa es fa amb el triomf final a la Volta a Suïssa.

17 (motociclisme): Jorge Lorenzo (Moto GP), Pol Espargueró (Moto 2) i Maverick Viñales (Moto 3) vencen en el GP de Gran Bretanya, portat a terme al circuit de Silverstone Park.

17 (Motociclisme): Bou també obté la victòria en el segon dia del GP d’Espanya.

17 (Waterpolo): Espanya perd la final de la Lliga Mundial, a la tanda de penals, contra Croàcia.

18 (Golf): Webb Simpson, sorprenent vencedor de l’US Open.

20 (Tennis): Rafael Nadal és elegit abanderat de la delegació espanyola als Jocs Olímpics de Londres.

21 (Ciclisme): la valenciana Anna Sanchís es proclama campiona d’Espanya de Contrarellotge.

22 (Bàsquet): de la mà d’un gran Lebron James (foto), Miami Heat conquista l’NBA, després d’imposar-se clarament a Oklahoma City Thunder.

22 (Ciclisme): Luis León Sánchez reedita el títol de campió d’Espanya contra el crono.

23 (Ciclisme): Sanchís fa el doblet i guanya també l’estatal en línia.

23 (Motociclisme): Toni Bou venç en la primera jornada del GP de Trial d’Andorra.

23 (Tennis): Albert Ferrer s’emporta, sobre herba, el torneig de Hertogenbosch, disputat a Holanda.

24 (Atletisme): el nord-americà Ashton Eaton bat el rècord mundial de decatló.

24 (Ciclisme): Fran Ventoso venç en el campionat d’Espanya en línia.

24 (Automobilisme): sensacional i espectacular victòria de Fernando Alonso al GP d’Europa de Fórmula 1, celebrat al circuit urbà de València. L’asturià recupera a més el primer lloc del campionat mundial.

24 (Automobilisme): Sebastien Loeb es fa amb el Ral•li de Nova Zelanda i es destaca com a líder del Mundial.

24 (Automobilisme): el català Ferran Monge guanya l’Europeu de Turismes.

24 (Motociclisme): Albert Cabestany guanya en el segon dia del Trial d’Andorra i trenca l’espectacular ratxa de triomfs de Toni Bou.

25 (Tennis): comença el Grand – Slam de Wimbledon.

27 (Atletisme): s’inicien a Hèlsinki els primers Europeus que coincideixen en any olímpic.

28 (Atletisme): Ruth Beitia guanya la medalla d’or en Salt d’Altura, als Europeus d’Hèlsinki.

28 (Tennis): Rafa Nadal cau en segona ronda de Wimbledon.

30 (Ciclisme): dóna començament a Lieja una nova edició del Tour de França.

29 (Atletisme): Víctor García aconsegueix la medalla de bronze a Hèlsinki, en la modalitat dels 3.000 Obstacles.

29 (Esports de Muntanya): s’inauguren a Taüll els Sky Games, que tindran com a seu l’Alta i la Baixa Ribagorça.

30 (Motociclisme): Casey Stoner (Moto GP), Marc Márquez (Moto 2) i Maverick Viñales (Moto 3) guanyen el GP d’Holanda, organitzat al circuit d’Assen.

EL MES DE JUNY FUTBOLÍSTIC

3 (París): el PSG fitxa l’argentí Ezequiel Lavezzi, procedent del Nàpols.

3 (València): Mauricio Pellegrino és nomenat nou entrenador del València.

3 (Vigo): el Celta ascendeix a primera divisió.

6 (Vila-real): Manolo Preciado es converteix en el nou entrenador del Vila-real, amb la missió de tornar l’entitat valenciana a primera divisió.

7 (València): un dia després de comprometre’s amb el Vila-real, mor Manolo Preciado.

8 (Varsòvia): comença l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna.

9 (Kharkiv): Dinamarca dóna la primera sorpresa de l’Euro 2012 després de vèncer la sots-campiona mundial Holanda.

10 (Gdansk): en un partit discret, Espanya empata (1-1) contra Itàlia en el debut a l’Eurocopa.

10 (Moscou): Unai Emery és presentat com a nou entrenador de l’Spartak de Moscou.

12 (Buenos Aires): Gabriel Milito anuncia la seva retirada.

13 (Kharkiv): Holanda a prop de l’eliminació de l’Eurocopa després de perdre contra Alemanya.

14 (Pachuca): Raúl Tamudo fitxa pel Pachuca mexicà, equip entrenat per Hugo Sánchez.

16 (Varsòvia / Wroklaw): Txèquia i Grècia es classifiquen per als quarts de final de l’Eurocopa, mentre Rússia i la co-organitzadora Polònia queden eliminades.

16 (Valladolid): el Real Valladolid aconsegueix la tercera plaça d’ascens a primera divisió.

17 (Kharkiv / Lviv): Alemanya, amb tres victòries, i Portugal arriben als quarts de l’Euro 2012. Dinamarca i una decebedora Holanda, que ha perdut els tres encontres, queden fora del torneig.

18 (Gdansk / Poznan): Espanya i Itàlia, amb força problemes totes dues seleccions, es classifiquen per als quarts del campionat d’Europa. Una combativa Croàcia i Irlanda tornen cap a casa.

19 (Donetsk / Kiev): Anglaterra i França segueixen endavant a l’Euro 2012, mentre la co-amfitriona Ucraïna i Suècia s’acomiaden de la competició.

21 (Milà): després de 10 temporades al club llombard, Clarence Seedorf deixa el Milan.

21 (Varsòvia): Portugal venç (1-0) Txèquia, amb un gol de Cristiano Ronaldo, i es converteix en la primera semifinalista de l’Eurocopa.

22 (Cornellà de Llobregat): l’argentí Colotto és el primer fitxatge de l’Espanyol 2012/2013.

22 (Gdansk): Alemanya s’imposa clarament a Grècia (4-2), en el conegut com a “partit del morbo”, i passa a les semifinals de l’Europeu.

23 (Buenos Aires): el River Plate torna a la màxima categoria del futbol argentí.

23 (Donetsk): Espanya venç França (2-0) en els quarts de final de l’Euro 2012, amb dos gols de Xabi Alonso (foto), que va complir el seu centenari com a internacional.

24 (Barcelona): mor, víctima d’un càncer, el futbolista català del Betis Miki Roqué.

24 (Sarandí): l’Arsenal de Sarandí es fa amb el títol del torneig de Clausura a Argentina.

24 (Kiev): una vistosa Itàlia elimina a la tanda de penals una gris Anglaterra i es classifica per a les semifinals de l’Eurocopa.

25 (Múrcia): el FC Barcelona Alusport conquista la seva segona Lliga de Futbol Sala consecutiva després de vèncer, a la pista del Pozo de Múrcia, en el cinquè partit de la sèrie final.

27 (Donetsk): Espanya venç Portugal a la tanda de penals i arriba a la seva quarta final de l’Eurocopa.

28 (Barcelona): Jordi Alba, primer fitxatge del Barça de Tito Vilanova.

28 (Munic): el croat Mandzukic és cotractat pel Bayern.

28 (Varsòvia): una gran Itàlia venç Alemanya i es classifica per a la final de l’Europeu.

30 (París): Laurent Blanc dimiteix com a seleccionador francès.

CAMPIÓ DE L’EUROCOPA 2012: ESPANYA

A diferència d’allò que va succeir a l’Eurocopa de l’any 2008, amb Luis Aragonés com a seleccionador, i amb menor mesura al Mundial de Sud-àfrica, ja amb Vicente del Bosque a la banqueta, Espanya, pel que es va poder veure en els partits de la fase de grups, va arribar a l’Europeu de Polònia i Ucraïna aparentment cansada i esgotada, particularment també quant a homes claus, com van ser els casos de Xavi Hernández, un jugador bàsic en els esquemes dels equips espanyols, o David Silva.

Malgrat tot, amb moltes dosis d’experiència, ofici i mentalitat guanyadora, la selecció espanyola va acabar la primera fase del torneig com a primera de grup després d’empatar el primer partit amb Itàlia (1-1), vèncer clarament Irlanda (4-0), segurament l’equip més dèbil dels 16 participants, i superar amb moltes dificultats una combativa i valenta Croàcia (1-0), que ha donat una imatge més positiva que la de conjunts que van superar la fase de grups, com Txèquia, Grècia o Anglaterra.

En quarts de final Espanya es va trobar la nova França de Laurent Blanc, qui va realitzar una important renovació arran del desastre i la vergonya del Mundial de Sud-àfrica. Penso que Blanc, un home amb una fèrria personalitat, va tenir massa respecte, fins i tot diria que por, a l’equip espanyol, i va sortir amb moltes precaucions a jugar-li a l’esquadra de Del Bosque, fent la sensació que tenia molt poques esperances de superar el rival. Espanya, sense realitzar un gran partit, va guanyar (2-0) gràcies a dos gols de Xabi Alonso.

A diferència d’allò que va fer Blanc en quarts, Paulo Bento, el seleccionador portuguès, va tenir en semifinals fe i confiança en la possibilitat de poder sorprendre el combinat espanyol, amb una tàctica que va donar multitud de problemes als jugadors de Del Bosque, que només van ser clarament superiors a la pròrroga, quan la selecció lusitana es trobava molt cansada arran d’haver efectuat un gran esforç durant els 90 minuts reglamentaris. Després de 120 minuts sense gols, l’experiència espanyola va ser clau a la tanda de penals.

La final va ser una història molt diferent, per diferents factors, com ara el gran matx realitzat per Xavi, que fins llavors havia tingut un rendiment molt discret al torneig; el joc generalitzat d’Espanya, que va ser més semblant que mai, malgrat la presència del doble pivot al centre del camp, a l’empleat pel millor FC Barcelona de la història, o la valentia d’una Itàlia que va sortir a l’estadi Olímpic de Kiev amb un equip força tècnic i ofensiu, a diferència del que havia fet en l’enfrontament de la fase inicial. Espanya va vèncer per un contundent 4 a 0, amb gols de Silva, Jordi Alba, la gran revelació del campionat i l’únic titular que no havia estat fa dos anys a Sud-àfrica; Fernando Torres i Juan Mata.

Del Bosque va comptar amb un onze tipus molt definit excepte pel que fa a la demarcació de teòric davanter centre, malgrat que l’aposta per un mitja punta com Cesc Fàbregas va ser la preferida per al tècnic salmantí. La resta de l’equip va estar formada pel capità Iker Casillas a la porteria; Álvaro Arbeloa, un recuperat Gerard Piqué, un excel•lent Sergio Ramos i Alba en defensa; Sergio Busquets i Alonso en el doble pivot al centre del camp i Silva, Xavi i un gran Andrés Iniesta (foto), elegit el millor futbolista del certamen, a les mitges puntes. Altres homes que van disposar de minuts van ser Javi Martínez, Santi Cazorla, Mata, Jesús Navas, Pedro Rodríguez, Álvaro Negredo i Fernando Torres, que malgrat ser poques vegades titular, ha aconseguit el trofeu de màxim anotador. S’han quedat sense debutar al torneig els dos porters suplents, Pepe Reina i Víctor Valdés, a més de Juanfran Torres, Raúl Albiol i, sorprenentment, Fernando Llorente, que sembla que va arribar a l’Eurocopa força passat de forma.

ELS TÍTOLS DEL PEP TEAM (5): SUPERCOPA D’EUROPA 2009

Tres anys després del desastre contra el Sevilla, quan el conjunt andalús va humiliar el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho, que començava l’era de l’autocomplaença, l’equip català tenia l’oportunitat d’esborrar la imatge del 2006 davant l’entitat ucraïnesa del Xakhtar Donetsk.

Malgrat que el conjunt entrenat per Mircea Lucescu, sorprenent campió de la Copa de la UEFA, semblava a priori un rival bastant assequible, el grup de Pep Guardiola ho va tenir força difícil per superar el club ucraïnès, que va fer un partit molt seriós, ordenat i disciplinat en defensa, en la qual hi destacava el central Dmytro Txigrisnkyi (foto), que després del xoc va fitxar precisament pel Barça.

Després d’arribar-se als 90 minuts reglamentaris sense gols, i quan molts afeccionats barcelonistes veien pràcticament impossible sorprendre la fèrria defensa del Xakhtar, Leo Messi va assistir al jove Pedro Rodríguez, que va aconseguir l’únic gol de l’encontre i li va donar la tercera Supercopa continental a la institució catalana, la primera des de que aquesta es disputava a partit únic a Mònaco.

EURO 2012: REPÀS A LA FINAL

Espanya – Itàlia, 4-0.

Els grans futbolistes i els millors equips de la història, entre altres característiques, han estat aquells que han respost en els encontres importants i decisius, encara que en altres xocs el seus rendiments no hagin estat extraordinaris. Des de que va començar l’Eurocopa, Xavi Hernández (foto), potser el millor jugador en la història de la selecció espanyola, estava realitzant un paper bastant decebedor, mentre l’equip espanyol només havia fet un bon matx davant la modesta Irlanda, jugant només de forma acceptable contra Itàlia, en el primer partit, i França, i oferint una imatge força dolenta enfront Croàcia i Portugal.

No obstant, va arribar el dia de la final, a l’estadi Olímpic de Kiev, contra la nova Itàlia de Cesare Prandelli i Xavi va jugar el seu millor partit del campionat, dirigint el seu grup de forma excel•lent i donant dues extraordinàries assistències de gol, mentre que el conjunt estatal va fer, i de manera molt clara, el millor xoc del torneig.

Prandelli, que sense cap mena de dubte ha construït una Itàlia atractiva, vistosa i sensacional, és possible, pel que fa a la final, que cometés l’error de jugar-li a Espanya de tu a tu, i no de la manera com ho va fer en el partit de la fase de grups, on per exemple Daniele de Rossi va reforçar la defensa, i no el centre del camp com va succeir a Kiev, i va actuar de titular un home lluitador i físic com l’exblaugrana Thiago Motta, i no el jove i talentós migcampista Riccardo Montolivo, que va estar a l’onze inicial a la final.

Tanmateix, el gran mèrit de la victòria final espanyola no va ser cap altre que el joc desplegat per l’equip de Vicente del Bosque, que va recuperar les seves principals característiques, les mateixes que ha tingut aquests últims anys el Barça de Pep Guardiola, és a dir: control de l’esfèric, possessió, futbol de toc i combinació, desplaçaments molt ràpids de pilota, pressió asfixiant, solidaritat entre futbolistes, presència de força jugadors hàbils de poca estatura o la l’alineació d’un fals davanter centre, realitzant Cesc Fàbregas les funcions que efectua Leo Messi al conjunt barcelonista.

EURO 2012: REPÀS A LES SEMIFINALS

Espanya – Portugal, 0-0 (penals: 4-2)

No hi ha dubte que la selecció dirigida per Vicente del Bosque, pel que fa a aquesta Eurocopa, ha compensat amb qualitat, ofici, experiència i mentalitat les evidents carències físiques amb què ha arribat l’equip espanyol a Polònia i Ucraïna. Paolo Bento, el seleccionador portuguès, va plantejar molt bé el xoc, els seus jugadors van aguantar a la pròrroga, malgrat el cansament, i només van cedir a la tanda de penals.

Itàlia – Alemanya, 2-1.

Una excel•lent i desconeguda Itàlia va superar, gràcies a dos gols del polèmic i díscol Mario Balotelli (foto), una impotent Alemanya, novament amb una mentalitat molt fràgil, fet sorprenent per a aquells que recordem la selecció germànica d’altres temps. El combinat italià sempre ha guanyat l’alemany en fases finals, destacant la semifinal del Mundial de 1970, la final del Mundial de 1982 i la semifinal del Mundial de 2006.