LLIGUES EUROPEES: FRANÇA

Per primer cop en molts de temps, la Lliga de França no té l’Olympique de Lió, campió els últims set anys, com a únic i indiscutible favorit del torneig. El club presidit per Jean - Marie Aulas continua sent el màxim aspirant a la Ligue 1, però Girondins de Bordeus i Olympique de Marsella semblen molt a prop del seu potencial.

Els campions han tornat a canviar d’entrenador i, després d’una única campanya a la banqueta de Gerland, Alain Perrin ha estat substituït per Claude Puel. El rendiment realitzat per l’equip la temporada passada, sensiblement més fluixa que les anteriors, la marxa del carismàtic porter Coupet a l’Atlético de Madrid i el traspàs d’un dels seus jugadors més destacats, Ben Arfa, a un rival directe com és el Marsella, són algunes de les causes que porten cert pessimisme al Lió. Tanmateix, segons la meva opinió, l’heptacampió continua tenint la millor plantilla de França amb futbolistes com Cris, Grosso, Toulalan, Källström, Govou, el gran capità Juninho (foto) o la jove estrella Benzema, que sembla ser que militarà un any més a l’equip malgrat les moltes ofertes que han arribat a les oficines del club.

El Bordeus va estar a punt d’acabar amb la llarguíssima hegemonia del Lió el campionat passat, però finalment els hi va mancar una mica d’ofici i experiència per aconseguir-ho. L’equip d’Aquitània, que segueix comandat pel mític Laurent Blanc, sembla que es troba ja plenament preparat i capacitat per obtenir el seu primer títol de Lliga des de 1999. El veterà porter Ramé, Diarra, l’exjugador del Milan Gourcuff i l’argentí Cavenaghi són alguns dels seus jugadors més destacats.

El Marsella, dirigit pel belga Eric Gerets, té al seu favor l’excel·lent final de campanya que va realitzar l’exercici anterior i la contractació de Ben Arfa, un dels futbolistes més prometedors de França, encara que Raymond Domenech no el convoqués per a la passada Eurocopa. Pel contrari, el conjunt mediterrani té com a factor negatiu ser un equip terriblement irregular i inconstant des de 1993, quan es va proclamar campió de Lliga per darrera vegada i de la Champions League, però quan va esclatar també l’escàndol Valenciennes. A la plantilla marsellesa cal destacar-hi igualment Cheyrou, el veterà holandès Zenden, Niang o el golejador Cissé.

Altres clubs a tenir en compte són Nancy Lorraine, que va estar molt a prop el campionat anterior de classificar-se per a la Lliga de Campions, Stade de Rennes, Saint - Etienne, Mònaco, Lilla Métropole, l’històric Nantes, que torna a la màxima categoria, i el París Saint - Gérmain, que després d’estar la temporada passada a punt de descendir, s’ha reforçat molt bé amb l’exmadridista Makélélé i l’exblaugrana Giuly.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. ITÀLIA 1980: EL TORNEIG S'INCREMENTA EN VUIT EQUIPS

A partir de l’Eurocopa de 1980, la UEFA va decidir incrementar a vuit el número d’equips en la fase final. Itàlia, que ja havia organitzat el torneig 12 anys abans, en va ser el país amfitrió en un campionat per al qual també es van classificar Alemanya Federal, Anglaterra, Bèlgica, Espanya, Grècia, Holanda i la vigent campiona Txecoslovàquia.

Espanya tornava a una fase final d’un campionat continental, fet que no succeïa des del seu triomf de 1964. L’equip que dirigia Laszlo Kubala, que va abandonar la selecció a la fi del torneig després d’11 anys en el càrrec, va passar amb més pena que glòria per Itàlia, amb un esperançador empat inicial davant l’equip local, però amb unes decebedores derrotes contra Bèlgica i Anglaterra.

Els primers dels dos grups de quatre integrants es classificaven directament per a la final, sense la disputa de semifinals, i els finalistes en van ser Alemanya i Bèlgica, dirigida per Guy Thijs i la qual va ser la gran revelació i sensació del torneig amb jugadors com Pfaff, Gerets, Van Moer, Vandereycken, Van der Elst o Ceulemans. Els belgues van deixar Itàlia fora de la final i els amfitrions es van haver de consolar jugant la lluita pel tercer lloc, que van perdre als penals contra Txecoslovàquia, mentre la sots-campiona dels darrers dos últims mundials, Holanda, va iniciar en aquella Eurocopa una llarga decadència.

Malgrat el joc molt tàctic i incòmode de Bèlgica, amb un sistema defensiu molt assajat i el qual deixava repetidament en fora de joc els davanters rivals, Alemanya (foto) es va acabar enduent la final, jugada a l’estadi Olímpic de Roma, per 2 a 1. Hrubesch va ser el gran heroi del partit amb dos gols, mentre que Vandereycken va aconseguir un momentani empat. En el conjunt germànic, preparat per Jupp Derwall, substitut del mític Helmut Schön, hi brillaven també futbolistes com Schumacher, Kaltz, Förster, Stielike, Rummenigge, gran estrella de l’equip, Allofs, màxim anotador del torneig, i un jove Schuster, que va fer un campionat espectacular.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. IUGOSLÀVIA 1976: EL PENAL DE PANENKA

Quan es van conèixer els equips que disputarien la fase final de l’Eurocopa de 1976 celebrada a l’antiga Iugoslàvia – el país amfitrió, Alemanya Federal, Holanda i Txecoslovàquia – quasi tothom presagiava i desitjava la repetició de la final del Mundial de 1974, entre alemanys i neerlandesos.

Tanmateix, sense que a penes ningú li donés cap possibilitat, va aparèixer Txecoslovàquia (foto), un equip que va ser incapaç de classificar-se pels mundials de 1974 i 1978, però que en canvi va sorprendre, meravellar i impressionar en el campionat europeu de 1976 amb homes com Viktor, Capkovic, Ondrus, Svehlik, Dobias, Panenka, Masny o Nehoda, els quals eren entrenats per Vaclav Jezek.

En semifinals, els txecoslovacs van ser molt superiors a l’Holanda de Johan Cruyff, que va disputar a terres balcàniques el seu últim gran torneig amb el combinat Oranje, i va vèncer per 3 a 1. En l’altre matx, Alemanya va superar per 4 a 2 el conjunt iugoslau, amb un hat-trick de Dieter Müller, substitut de Gerd Müller, que havia ja abandonat la selecció germànica.

Pel que fa a la final, jugada a l’estadi de l’Estrella Roja de Belgrad, anomenat popularment com el petit Maracaná, Txecoslovàquia (foto) es va situar amb un clar 2 a 0, gràcies a les anotacions de Svehlic i Dobias, però aquella Alemanya mai es rendia i, amb el seu característic ofici, va igualar amb gols de Müller i Holzenbein, aquest darrer ja en el minut 90. En la tanda de penals, el conjunt txecoslovac es va endur el títol, mitjançant l’històric i singular llançament de Panenka, el qual va crear escola.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOCOPA. BÈLGICA 1972: S'INICIA LA GRAN ERA ALEMANYA

La República Federal d’Alemanya sorprenentment no havia arribat mai a una fase final de l’Eurocopa fins a la quarta edició celebrada a Bèlgica el 1972. Per als germànics va ser, però, arribar i moldre perquè es van proclamar campions continentals, iniciant-se llavors la millor època de la selecció, la qual aconseguiria la plenitud amb el títol mundial assolit el 1974.

En aquella Alemanya campiona d’Europa hi brillaven molts dels futbolistes que conquistarien dos anys més tard la corona mundial, com eren els casos de l’entrenador Helmuth Schön i de jugadors com Maier (a la foto amb el trofeu), Beckenbauer, Breitner, Höness, Netzer, Heynckes o Müller, que acabaria com a màxim anotador del torneig, marcant quatre dels cinc gols que va aconseguir el seu equip al campionat.

En semifinals, l’equip de la llavors també anomenada Alemanya Occidental va superar amb força problemes l’amfitriona Bèlgica (2-1). En l’altre matx de la penúltima ronda, la Unió Soviètica, que disputava la seva quarta fase final consecutiva del torneig, va vèncer Hongria també amb dificultats (1-0).

En la gran final, amb seu a l’estadi Heysel de Brussel·les, Alemanya va ser molt superior a la URSS i es va imposar al conjunt soviètic, que comptava amb futbolistes com Rudakov, Kolotov o Onistxencko, per 3 a 0, amb dos gols de Müller i un de Wimmer.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. iTÀLIA 1968: UNS AMFITRIONS AMB MOLT D'OFICI

Itàlia, dos anys després de fracassar espectacularment en el Mundial d’Anglaterra (va ser eliminada per Corea del Nord) i dos abans d’arribar a la final del de Mèxic, va ser l’encarregada d’organitzar la tercera edició de l’Eurocopa, per a la fase final de la qual van classificar-se també Anglaterra, vigent campiona del món, la Unió Soviètica, campiona del torneig el 1960 i sots-campiona el 1964, i Iugoslàvia, finalista de la primera edició realitzada a França.

En semifinals, la selecció amfitriona va necessitar arribar a la tanda de penals per eliminar la URSS, després d’igualar sense gols, mentre que Iugoslàvia, gràcies a un solitari gol de Dzajic, va batre Anglaterra, que començava a demostrar que el seu títol mundial a Wembley havia estat un èxit aïllat i circumstancial.

Si Itàlia ho va passar fatal per aconseguir el pas a la final, en aquesta va haver de patir també molt per obtenir el triomf i el consegüent títol continental. L’estadi Olímpic de Roma va haver d’albergar dos partits, doncs en el primer l’Squadra Azzurra va empatar davant la selecció balcànica (1-1), amb gols de Domenghini i de nou Dzajic. En el matx de desempat, el combinat local va vèncer (2-0), amb anotacions del mític Riva i Anastasi.

El conjunt italià, dirigit per Ferruccio Valcareggi, comptava llavors amb un dels millors equips de la seva història, destacant-hi homes com Zoff, qui 14 anys més tard guanyaria amb 40 el Mundial d’Espanya, Burgnich, Facchetti (a la foto amb el trofeu), Mazzola o el citat Riva.

LES CINCS TEMPORADES DE RONALDINHO AL BARÇA

Ronaldinho acaba de fitxar pel Milan i tanca d’aquesta manera una etapa de cinc anys al FC Barcelona, la qual n’ha tingut tres d’excepcionals, que probablement el coronen com el millor jugador de la història de l’entitat, i d’altres dos per oblidar.

És molt complicat comparar diferents èpoques futbolístiques i personalment no vaig poder apreciar a mites barcelonistes com Josep Samitier, Antoni Ramallets, Estanislau Basora o el gran Laszlo Kubala, però segons la meva opinió Ronaldinho ha estat, des dels anys 70 a ençà, el millor futbolista del club català, per davant de jugadors tan importants com Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona, Ronald Koeman, Michael Laudrup o Hristo Stoitxkov.

Les cinc temporades del brasiler al club blaugrana han tingut les següents característiques:

Temporada 2003/2004. Malgrat que el Manchester United li oferia un contracte més alt i que el Real Madrid galàctic li havia fet una proposta si fitxava un any més tard, Ronaldinho va preferir venir al Barça, entitat que llavors es trobava enfonsada en una de les crisis més greus de la seva època contemporània. Sandro Rosell, en aquell moment vice-president esportiu del club, en va ser el gran artífex del fitxatge. Penso que aquella primera campanya va ser la millor del brasiler al Camp Nou perquè va aixecar un equip deprimit, al qual li va contagiar alegria i optimisme, i va posar en marxa el cercle virtuós que el president Joan Laporta havia promès durant les eleccions. Alguns dels seus gols, com el que li va fer al Sevilla de matinada a l’estadi barcelonista o l’aconseguit al Sadar de Pamplona, van ser extraordinaris.

Temporada 2004/2005. No va tenir uns inicis massa positius i va iniciar l’exercici amb problemes arran de lesionar-se a la final de la Copa Catalunya, disputada a finals d’agost. Tanmateix, una vegada va agafar la forma, es va convertir en el gran líder de l’equip, el qual ja comptava aquella campanya amb Deco i Samuel Eto’o, els altres dos cracks de l’equip que va dirigir Frank Rijkaard. Ronaldinho va ser clau en la consecució del campionat de Lliga, primer títol oficial que el club aconseguia des de 1999, i va fer gols decisius en jornades trascendents. La decepció va ser la Champions League, torneig en què el Barça es va quedar en vuitens de final, però la UEFA va elegir un gol del brasiler a Stamford Bridge com el millor del campionat. El mitja punta va obtenir al gener el seu primer “FIFA World Player”.

Temporada 2005/2006. La gran campanya del Barça de Rijkaard, en què es va tornar a aconseguir el campionat de Lliga i es va conquistar la Lliga de Campions a l’estadi de Saint-Denis, a més de la Supercopa d’Espanya. Ronaldinho va fer una temporada magistral i, per exemple, ningú ha oblidat la seva exhibició al Santiago Bernabéu (0-3), en què el crack va fer dos gols sensacionals que fins i tot va aplaudir el coliseu blanc. Pel que fa a la Champions, el mitja punta va fer un torneig meravellós, especialment en les eliminatòries de vuitens de final contra el Chelsea i de semifinals davant el Milan. Quant a la final contra l’Arsenal (2-1), va estar més apagat i el protagonisme va ser per a altres futbolistes com Víctor Valdés, Juliano Belletti, que va fer el gol del triomf, Henrik Larsson o Etoo, que va anotar el primer gol. Ronaldinho va guanyar al desembre la seva primera “Pilota d’Or” i al gener el seu segon “FIFA World Player”.

Temporada 2006/2007. Tot va començar molt bé perquè l’equip va guanyar la segona Supercopa espanyola i Ronaldinho va aconseguir el premi al millor jugador de la Champions 2005/2006, però aviat s’iniciaria l’era de l’autocomplaença, el divisme i la decadència. S’ha de reconèixer que Ronaldinho va fer molts gols, quasi tots a pilota parada, i que es va posar l’equip a l’esquena durant les moltes jornades en què Eto’o i Leo Messi van estar lesionats, però el brasiler va tenir durant tot l’exercici una forma física lamentable, la qual li va impedir fer grans jugades individuals. El pitjor de tot, però, van ser les continuades absències en els entrenaments, amb interminables sessions al gimnàs, i les suposades sortides nocturnes. Destacar el seu gran gol de xilena contra el Vila-real, que va donar la volta al món.

Temporada 2007/2008. Un autèntic desastre i en aquest cas ni tan sols es pot dir que es posés l’equip a l’esquena, encara que va fer algun gol a pilota parada i en va aconseguir un d’extraordinari de xilena al Vicente Calderón, la qual ha estat la seva última gran imatge com a blaugrana. Les suposades sortides nocturnes van continuar, malgrat que Laporta havia amenaçat en aplicar el codi intern, la seva manca d’intensitat en el entrenaments va ser evident, la forma física profundament baixa i el seu últim partit va tenir lloc el mes de març, debut a seguides i polèmiques lesions, doncs algunes d’elles van tenir fins i tot molt poca credibilitat.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. ESPANYA 1964: DIES FELIÇOS PER A LA DICTADURA

El 1964 la selecció espanyola va aconseguir el seu primer títol oficial que hi figura en el seu palmarès, anterior als JJ OO de 1992, l'Eurocopa de 2008, el Mundial de 2010 i l'Europeu de 2012.

Malgrat que Espanya va fracassar rotundament en el mundials disputats a Xile, el 1962, i a Anglaterra, el 1966, no és gens estrany que el conjunt que dirigia Juan Villalonga, el mateix entrenador que va donar les dues primeres Copes d’Europa al Real Madrid, es fes amb el títol continental perquè poques vegades el futbol espanyol ha tingut tantes i tan bones individualitats com llavors: Iríbar, Rivilla, Olivella, Calleja, Zoco, Collar, Fusté, Suárez, Peiró, Amancio, Pereda, Lapetra o Marcelino.

La Unió Soviètica, campiona de la primera edició, Hongria i la sorprenent Dinamarca van ser els altres equips que van classificar-se per a la fase final, la qual es va portar a terme als estadis Santiago Bernabéu de Madrid i Camp Nou de Barcelona. En semifinals, Espanya va superar amb dificultats Hongria a l'estadi barcelonista (2-1) i la URSS no va tenir problemes davant Dinamarca al Bernabéu (3-0).

A la final, jugada a Madrid, Espanya va vèncer la selecció soviètica per 2 a 1. El blaugrana Pereda va inaugurar el marcador, Khoussainov va igualar el resultat i, en el tram final del partit, el davanter del Saragossa Marcelino va fer el gol del triomf (a la foto). La dictadura franquista, llavors en plena era del “desarrollismo”, va quedar doblement satisfeta: títol i victòria contra el gran “enemic” soviètic.

BREU HISTÒRIA DE L'EUROCOPA. FRANÇA 1960: DOMINI DE L'EST

Cap país dels quals va pertànyer a l’Europa comunista va guanyar mai un campionat mundial (tampoc ho han aconseguit després de l’arribada de les democràcies), però en canvi si van assolir dos cops el títol de l’Eurocopa: la Unió Soviètica en aquesta primera edició de 1960 i Txecoslovàquia el 1976.

Durant aquell període, entre finals de la dècada dels 50 i inicis del decenni dels 60, el futbol de la part oriental d’Europa es trobava probablement en el millor moment de la seva història, doncs Txecoslovàquia seria el 1962 sots-campiona mundial a Xile, certamen on Iugoslàvia jugaria les semifinals.

El domini de les seleccions de l’est pel que fa al primer Europeu va ser innegable, doncs a la fase final, llavors només de quatre equips, hi van arribar tres conjunts de l’altra banda de l’anomenat “taló d’acer”: lògicament la URSS i precisament Iugoslàvia i Txecoslovàquia (tres estats que en l’actualitat no existeixen). França, que en va ser l’amfitriona, va ser l’únic membre de l’Europa occidental.

En semifinals, els soviètics no van tenir problemes per desfer-se dels txecoslovacs (3-0), mentre els iugoslaus van acabar eliminant França en un matx espectacular i molt igualat (5-4). A la final, jugada al Parc del Prínceps de París, la URSS es va imposar a Iugoslàvia amb dificultats (2-1): Metreveli i Poneldelink van fer els gols dels campions, que tenien en el porter Iaxin (foto) el seu home més carismàtic, i Galic fa fer l’única anotació de l’equip balcànic.

SORPRENENT TRACTE A JOHAN CRUYFF

Una cosa que em sorprèn molt de l’afecció del FC Barcelona, encara que pugui tractar-se d’una minoria, és el menyspreu i les protestes cap a la persona de Johan Cruyff.

No discutiré els errors, alguns d’ells de ben grossos, que ha tingut l’holandès en les seves etapes al club català, primer com a futbolista i més tard com a entrenador. En la faceta de jugador només va rendir com a gran estrella la primera de les cinc temporades que va romandre al Camp Nou, va aconseguir fer fora un entrenador de la vàlua de Hennes Weisweiller i va marxar de l’entitat amb només un campionat de Lliga i un altre de la Copa del Rei.

Com a tècnic, Cruyff va necessitar tres anys per construir un equip plenament triomfant, va acomiadar de mala manera alguns jugadors com Andoni Zubizarreta i la seva tasca els últims dos anys va ser força dolenta i fins i tot estranya, amb fitxatges que pràcticament ningú va entendre. Igualment, ha demostrat ser un home molt rancuniós i és sorprenent que, després de 12 anys, encara no s’hagi reconciliat amb el que va ser gran amic i ajudant Carles Rexach.

Ara bé, Cruyff, en la seva època d’entrenador de l’anomenat Dream Team, va aconseguir canviar totalment el paper que l’entitat blaugrana havia desenvolupat des d’inicis de la dècada dels 60. El Barça va passar de ser un equip perdedor, que deixava de guanyar lligues de forma increïble, que era superat en una final de la Copa d’Europa on ho tenia tot a favor o que no era capaç d'aguantar ni la pressió ni l’entorn, a convertir-se en un conjunt amb mentalitat guanyadora, ofici, caràcter i admirat arreu del món.

Cruyff, sense oblidar que va ser l’entrenador que va donar el primer títol de la Copa d’Europa a l’entitat catalana, té encara marques històriques del club: va romandre 8 anys a la banqueta (el segueix el seu compatriota Marinus Michels amb 6) i va conquistar quatre lligues consecutives, quan amb la resta de preparadors mai s’han aconseguit més de dues seguides.

Crec que Cruyff, amb tots els seus defectes, hauria de ser considerat un mite del barcelonisme, però alguns no ho veuen així.

EQUIPS HISTÒRICS: LA FRANÇA DELS ANYS 80

Mundial d’Argentina 1978: França torna a la fase final d’una Copa del Món després de 12 anys d’absència i es presenta amb un equip molt jove a les ordres de Michel Hidalgo, un dels integrants com a futbolista del gran Stade de Reims dels anys 50, amb homes de gran futur com Michel Plantini, llavors jugador del modest Nancy, o Dominique Rocheteau, figura del Saint-Etienne que dos anys abans havia disputat la final de la Copa d’Europa.

França no va superar la fase de grups del torneig organitzat al país sud-americà, però el seu joc va ser força atractiu i va mostrar una qualitat extraordinària. La inexperiència i el fet d’estar integrat en l’anomenat “grup de la mort”, juntament amb el país amfitrió, Itàlia i Hongria, van ser les màximes adversitats del conjunt d’Hidalgo.

Després de no classificar-se per a l’Eurocopa de 1980, celebrada a Itàlia, França va esclatar dos anys més tard al Mundial d’Espanya. Platini, llavors jugador del Saint–Etienne, tenia ja la consideració de gran estrella i al combinat gal, que seguia dirigint Hidalgo, hi destacaven també, a més del citat Rocheteau, homes com Joel Bats, Manuel Amorós, Maxime Bossis, Patrick Battiston, Alain Giresse, Jean Tygana o Bruno Bellone. La selecció bleu, mitjançant un futbol esplèndid, va arribar a les semifinals d’aquell campionat, eliminatòria en la qual va caure davant Alemanya a la tanda de penals, malgrat tenir un avantatge, ja durant la pròrroga, de 3 a 1.

El 1984 França va organitzar la setena edició de l’Eurocopa i va aconseguir el primer títol de la seva història. Amb un estel·lar Platini, llavors ja gran figura del Juventus, el conjunt d’Hidalgo es va imposar a Dinamarca, Bèlgica i Iugoslàvia a la fase de grups, va superar amb moltes dificultats Portugal a les semifinals, després d’haver de remuntar a la pròrroga (3-2), amb el sorprenent defensa Jean-François Domergue com a jugador més destacat, i va vèncer Espanya a la gran final a l’Estadi del Parc dels Prínceps de París (2-0), amb gols de Platini i Bellone. Luis Fernández era la incorporació més important en relació al Mundial espanyol.

L’últim gran torneig disputat per la França de Platini, que ja havia guanyat les seves tres Pilotes d’Or consecutives, va ser el Mundial de Mèxic jugat el 1986, amb el campió olímpic a los Angeles 1984, Henri Michel, com a nou seleccionador. Els bleus van tornar a realitzar un joc excel·lent, però una altra vegada les semifinals, i de nou Alemanya, van suposar una barrera pel conjunt francès.

Aquella França va ser un magnífic equip, però probablement hagués pogut aconseguir més èxits i millors resultats d’haver comptat amb més ofici, mentalitat guanyadora i competivitat en els moments més importants, els mateixos en què va ser eliminada per Alemanya als Mundials d’Espanya i Mèxic. A finals dels 90, després d’una llarga “travessia pel desert”, va aparèixer una generació que si que va tenir aquestes característiques i, de la mà de futbolistes com Zinedine Zidane, Laurent Blanc, Didier Deschamps o Thierry Henry, es va proclamar per primer cop campiona del món el 1998 i per segona vegada d’Europa el 2000.

Entrenadors: Michel Hidalgo i Henri Michel.
Un onze: Bats, Amorós, Battiston, Tresor, Bossis, Tigana, Fernandez, Platini, Giresse, Bellone i Rocheteau.
El més positiu: Michel Platini, un dels millors futbolistes del món de la dècada dels 80 / el títol de l'Eurocopa l'any 1984 / el nivell tècnic.
El més negatiu: la manca d'ofici en les semifinals mundialistes / el factor físic / la decadència d'aquell equip va obrir una profunda crisi en la selecció.
 

I ARA QUÉ ?

Malgrat la seva clara i espectacular victòria a les eleccions de juny de 2003, tinc la sensació que Joan Laporta és un home que mai ha estat massa ben vist entre els socis del FC Barcelona. Si llavors es va proclamar president de l’entitat catalana va ser, entre d’altres factors, perquè el club blaugrana havia tocat fons durant l’etapa de Joan Gaspart i es va preferir un home que es trobava a l’extrem contrari del nuñisme, com era el cas de Laporta, que un candidat més moderat com Lluís Bassat, que a més va cometre força errors durant la campanya electoral.

Els tres primers anys de Laporta com a president van ser excel·lents, i això crec que no ho poden negar ni els seus adversaris més acèrrims, i per tant l’entorn va gaudir d’una tranquil·litat que poques vegades ha tingut lloc a l’entitat. No obstant, poc temps després de guanyar el Barça la Champions League a París, hi va haver la polèmica de les eleccions, si aquestes havien de convocar-se el 2006 o el 2007, i un intent d’inhabilitació del president i els seus directius per aquest tema.

Dues temporades molt dolentes han estat suficients per considerar Laporta un horrible president i un pèssim gestor. Tanmateix, quan el soci Oriol Giralt va presentar la moció de censura el passat mes de maig, pocs pensaven en l’èxit que ha acabat tenint. Moltes persones, i entre elles el mateix Laporta i els seus directius, creien llavors que la moció ni tan sols aconseguiria les signatures pertinents, però Giralt, malgrat que el Barça havia deixat ja de disputar partits oficials, en va presentar un munt, moltes més de les necessàries per tirar endavant la consulta.

Setmanes després va sortir en escena el que havia estat vice-president esportiu de Laporta durant les seves primeres dues temporades de mandat i que posteriorment, després de la seva dimissió el 2005, s’ha convertit en el seu rival més incòmode i perillós: Sandro Rosell. L’artífex dels fitxatges de Ronaldinho i Deco, curiosament dos futbolistes considerats transferibles aquest estiu (l’internacional portuguès fins i tot ja ha abandonat el club per fitxar pel Chelsea), va comentar públicament que donaria suport a la moció i que, en cas de prosperar, es presentaria a les eleccions subsegüents.

El passat diumenge es va votar la censura i, malgrat que el seu triomf no va arribar als dos terços que marquen els estatuts del club, va aconseguir una victòria extraordinària al superar el 60% dels vots escrutats. Les preguntes que ara es fan molts seguidors són les següents: és governable l’entitat ? Ha de continuar Laporta ?

Personalment, malgrat que la tasca global de Laporta com a president em sembla força positiva i que m’he mostrat contrari a la moció de censura, la qual m’ha semblat exagerada i inoportuna, penso que el màxim mandatari del Barça, una vegada es resolguin les altes i les baixes del club, hauria de presentar la dimissió i atorgar el càrrec a un home de la seva confiança, com és el cas de Ferran Soriano, o convocar noves eleccions.

LA SELECCIÓ ESPANYOLA I CATALUNYA

Espanya acaba de guanyar Eurocopa, i com era d’esperar, ja s’ha obert el debat absurd de si els catalans hem d’estar o no alegres pel títol de l’equip de Luis Aragonés; de si aquest conjunt espanyol és menys centralista que d’altres perquè hi ha molts jugadors catalans i només dos integrants de la plantilla del Real Madrid; de si homes com Puyol (foto) o Xavi són o no són bons catalans...

A mi personalment tota aquesta polèmica em sembla extremadament ridícula per dues raons: en primer lloc perquè només es tracta de futbol, d’un esport, i els sentiments poden ser amplis i diversos. Una persona pot anar a favor de la selecció estatal perquè se sent sincerament espanyola i una altra pot posar-se del costat d’Holanda pel seu joc atractiu, ser seguidor de Turquia per l’èpica de les seves remuntades o senzillament asseure’s davant el televisor per presenciar, dins la més absoluta neutralitat, un bon partit.

En segon lloc, els sis jugadors catalans de la selecció (Puyol, Capdevila, Navarro, Xavi, Cesc i Sergio García), més els dos que s’han format a Catalunya sense haver-hi nascut (Reina i Iniesta), s’acaben de proclamar campions continentals i aquest fet, indiferentment de la samarreta que es porti, produeix il·lusió, satisfacció i eufòria.

En resum, entrar en aquestes polèmiques i introduir aquests debats em sembla una autèntica pèrdua de temps.

CAMPIÓ DE L'EUROCOPA 2008: ESPANYA

Dades generals del campió

Seleccionador: Luis Aragonés.
Estrella: Xavi (foto).
Altres jugadors clau: Casillas, Villa i Torres.
Onze tipus: Casillas, Ramos, Puyol, Marchena, Capdevila, Iniesta, Senna, Xavi, Silva, Villa i Torres.
Els altres seleccionats: Reina, Palop, Arbeloa, Juanito, Albiol, Navarro, Cazorla, Alonso, De la Red, Cesc, Sergio García i Güiza.
El millor: joc i resultats es fusionen a la perfecció.
El pitjor: les crítiques a Luis Aragonés abans de començar el torneig.

Dades generals del torneig

Final: Espanya - Alemanya, 1-0.
Gol: Torres.
Seu: Prater Ernest Happel (Viena).
Semifinalistes: Rússia i Turquia.
Equip revelació: Espanya.
Millor jugador: Xavi (Espanya).
Màxim golejador: Villa (Espanya).
Onze del campionat: Casillas (Espanya), Altintop (Turquia), Puyol (Espanya), Lahm (Alemanya), Zhirkov (Rússia), Schweinsteiger (Alemanya), Senna (Espanya), Xavi (Espanya), Arxavin (Rússia), Villa (Espanya) i Torres (Espanya).

En un moment en què pràcticament ningú ho esperava, malgrat la indubtable qualitat tècnica de la selecció, Espanya s’ha proclamat per segon cop en la seva història campiona d’Europa. Les deu claus del triomf poden ser les següents:

- Un tècnic amb personalitat. Ha estat un referent durant tota la seva trajectòria d’entrenador i amb la selecció ha donat una nova mostra d’independència. Malgrat totes les crítiques i pressions, especialment per part de la premsa de Madrid, perquè s’endugués Raúl al torneig, el preparador d’Hortaleza no es va arronsar i va deixar el capità del Real Madrid a Espanya.

- Un grup unit. Es tracta d’una altra de les grans virtuts d’Aragonés, doncs és un un home que sempre ha defensat els futbolistes, com va demostrar fa vint anys al famós Motí de l’Hesperia quan era entrenador del FC Barcelona. Ha aconseguit unir els molts planters que ha dirigit i no es coneix encara cap jugador que n’hagi parlat malament de la seva persona.

- Una selecció amb molta classe. Pocs equips d’Espanya han comptat amb futbolistes tècnicament tan ben dotats com l’actual: Xavi Hernández, elegit millor jugador del certamen, Andrés Iniesta, David Silva, Cesc Fàbregas, David Villa, màxim golejador del torneig, Fernando Torres...

- L’equilibri. Aquesta selecció espanyola no només ha comptat amb futbolistes de talent i classe sinó que també ha disposat de jugadors en els quals preval el físic i la lluita. El treball de Marcos Senna al centre del camp ha estat espectacular i el duo central de la defensa format per Carles Puyol i Carlos Marchena, del qual es tenien enormes dubtes abans d’iniciar-se el campionat, ha funcionat força bé.

- Un onze molt clar. Aragonés, llevat de la final en què no va poder alinear Villa per lesió, ha presentat en tots els partits el mateix onze inicial. Malgrat que en un moment donat homes com Cazorla, Cesc i Güiza han fet mèrits per ser titulars, l’entrenador madrileny ha preferit posar les coses ben clares durant tot el torneig.

- Superar per fi els quarts de final. En el pla moral i psicològic, va ser molt important arribar a unes semifinals d’un gran torneig, fet que no succeïa des de 1984, i a més arran de vèncer un equip tan incòmode i competitiu com la selecció italiana, vigent campiona del món.

- Absència de “vedettisme”. A pesar de la qualitat de molts dels jugadors espanyols que han estat presents en l’Eurocopa, cap o gairebé cap és distingeix per anar d’estrella i quan ha hagut alguna temptativa de fer-ho, com han estat els casos de Sergio Ramos i Torres, Luis ho ha aturat amb autoritat i energia.

- Absència de caps de vestidor. Tots recordem quan, en altres èpoques de l’equip estatal, hi havia jugadors que influenciaven o fins i tot imposaven algunes decisions als seleccionadors de torn i en tenim exemples com els integrants de l’anomenada Quinta del Buitre, la qual va acabar fent desaparèixer amb polèmica Javier Clemente, o més recentment en homes com Fernando Hierro o el mateix Raúl. Malgrat la presència de veterans com Casillas, Puyol o Xavi, aquests s’han dedicat a jugar i prou.

- L’ombra del Dream Team. Un dels equips que més bon futbol ha desenvolupat i millor palmarès ha assolit en les últimes dues dècades ha estat el FC Barcelona de Johan Cruyff, conegut com el Dream Team. La selecció espanyola ha recordat moltes vegades aquell gran conjunt i alguns dels seus futbolistes, Xavi, Iniesta i Cesc, s’han format a la Masia seguint les directrius que el seu dia va imposar l’holandès.

- Mal moment de grans europeus. És cert que el campió sempre ho és per mèrits propis i més en el cas d’aquesta selecció espanyola que ha realitzat un joc fantàstic i espectacular. Tanmateix, s’ha de recordar que conjunts com Itàlia i França, finalistes de l’últim mundial, s’han presentat a l’Eurocopa en hores molt baixes.