LLIGUES EUROPEES: HOLANDA

Fa pocs anys, quan realitzaves un article per comentar la Lliga holandesa, coneguda com l’Eredivisie, parlaves del duel entre Ajax i PSV, als quals, molt de tant en tant, s’hi sumava el Feyenoord. No obstant, les darreres temporades el campionat neerlandès s’ha convertit en un torneig força emocionant, ja que AZ i Twente s’han ajuntat en la lluita pel títol als tres històrics del país.

L’Ajax, campió de les dues últimes edicions de l’Eredivisie, continua entrenat pel gran artífex de la reacció de la històrica entitat ajacied, el llegendari Frank de Boer, que compta amb futbolistes com Van der Wiel, el capità De Jong, el serbi Sulejmani o els danesos Poulsen i Eriksen, als quals s’hi podria afegir el central català Fontàs, cedit pel FC Barcelona, mentre el belga Verthongen, un dels seus pilars durant els darrers exercicis, ha estat contractat pel Tottenham Hotspur. A més de conquistar la tercera Lliga consecutiva, el gran objectiu de la societat d’Amsterdam és superar la fase de grups de la Champions League, fet que l’any passat se li va escapar per molt poc.

El Feyenoord, fonamentalment per l’arribada del mític Ronald Koeman a la banqueta de l’estadi De Kuyp, ha realitzat un canvi radical, doncs ha passat en un sol any de lluitar per no descendir a la segona divisió a classificar-se per a la prèvia de la Lliga de Campions, encara que els de Rotterdam han estat eliminats en aquest torneig en la segona ronda preliminar. L’exjugador del Barça disposa d’una plantilla on el bloc està molt per damunt de les individualitats, encara que cal significar futbolistes com el capità De Vrij o el central Mathijsen, fitxat aquest estiu procedent del Màlaga.

L’AZ d’Alkmaar, campió l’any 2009 amb el nou seleccionador holandès, Louis van Gaal, d’entrenador, va quedar-se a prop l’any passat del títol, però l’equip que segueix dirigint Gertjan Verbeek es va enfonsar en el tram final del campionat i va ser superat per Ajax i Feyenoord. Els principals jugadors del planter, en què també hi destaca el grup per sobre de les individualitats, són el capità Martens i el nord-americà Altidore, arribat del Vila-real.

El PSV no assoleix l’Eredivisie des de l’any 2008, una cosa molt estranya en el conjunt d’Eindhoven, que està passant per la pitjor crisi de les últimes dècades i la temporada passada es va quedar de nou fora de la Champions League. Per acabar amb els fracassos dels darrers anys, l’entitat ha fitxat com a entrenador l’experimentat Dick Advocaat (foto), que torna al Philips Stadion després de la seva experiència russa, primer al Zenit i més tard a la selecció. A la plantilla hi destaca un altre retorn sonat, el de Van Bommel, que després de passar per Barça, Bayern i Milan, torna a Eindhoven com a capità del club. Altres homes importants són el danès Jorgensen, el finlandès Toivonen i els internacionals holandesos Bouma i Engelaar.

Finalment, el Twente, campió de Lliga el 2010 i vencedor de Copa el 2011, presenta de nou la candidatura al títol, encara que en el campionat anterior el conjunt d’Enschede va estar molt irregular. L’anglès Steve McClaren continua com a entrenador d’un equip sense estrelles, en què hi destaquen el capità Wisgerhof i l’internacional Landzaat.

ELS TÍTOLS DEL PEP TEAM (9): LLIGA 2010/2011

Si l’article de la Lliga 2008/2009 l’iniciava amb una autèntica obra d’art, el 2 a 6 a l’estadi Santiago Bernabéu, el campionat guanyat dos anys més tard el començo amb una altra: el 5 a 0 al Camp Nou també davant l’equip blanc. 

El Real Madrid, ja entrenat pel polèmic José Mourinho, va arribar a l’estadi barcelonista amb un punt d’avantatge sobre el Pep Team, i per tant, en cas de victòria, se n’ananiria a quatre. Tanmateix, el Barça, sense exagerar, va fer potser el millor partit de l’era de Pep Guardiola i va destrossar el seu etern rival amb gols de Xavi Hernández, Pedro Rodríguez, David Villa, en dues ocasions, i el jove Jeffren Suárez.

No obstant, el campionat de Lliga va començar amb certa irregularitat pel Barcelona, amb futbolistes que estaven lluny del seu millor estat de forma a causa d’haver disputat i conquistat el Mundial de Sud-àfrica i amb escassos entrenaments realitzats. Per la qual cosa, el modestíssim Hèrcules va ser capaç de vèncer al Camp Nou a la segona jornada.

Tanmateix, la recuperació de l’equip català no va trigar en arribar i, arran del ja significat 5 a 0 contra el Real Madrid, el grup de Guardiola es va situar líder i no va abandonar mai el primer lloc de la classificació, malgrat la ja típica baixada de forma del Pep Team durant els mesos de gener i febrer.

A pesar que el conjunt blaugrana va arribar molt cansat i esgotat al final del torneig, doncs els quatre clàssics seguits que hi van haver el mes d’abril (un de Lliga, la final de la Copa del Rei i dos de semifinals de la Champions) van passar factura, el Barcelona es va proclamar matemàticament campió a dues jornades per al final de la competició, raó per la qual va tenir temps per preparar la final de la Lliga de Campions a Wembley contra el Manchester United.

Molts obstacles va haver de superar el conjunt blaugrana per endur-se la seva tercera Lliga consecutiva: el ja significat cansament provocat per la Copa del Món, les continuades declaracions de Mourinho i la premsa madrilenya, la greu lesió de Carles Puyol o molt especialment la malaltia d’Eric Abidal (foto).

L’onze base de Guardiola va estar format per Víctor Valdés, Dani Alves, Gerard Piqué, Javier Mascherano, Abidal, Xavi, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Pedro, Leo Messi i Villa. Altres homes importants van ser Puyol, malgrat la lesió, Seydou Keita o Ibrahim Afellay, fitxat al mercat d’hivern.

LLIGUES EUROPEES: ALEMANYA

Aquest cop si, després de conquistar les últimes dues edicions de la Bundesliga i la darrera Pokal, el Borussia de Dortmund surt com a principal favorit per aconseguir el campionat alemany, encara que el Bayern de Munic, que li ha guanyat la Supercopa,  serà per lògica un duríssim adversari. Altres equips a tenir en compte són el Schalke 04 i el Borussia Mönchenglabdach, mentre que rarament es situaran en la lluita pel títol l’etern aspirant Bayer Leverkusen o els històrics Stuttgart i Werder Bremen.

Els de Dortmund continuen entrenats pel ja històric Jürgen Klopp, que seguirà comptant amb homes tan importants com el capità Kehl, Hummels, considerat ja un dels millors centrals europeus, el serbi Subotic, Bender, Gündogan, Götze, Groskreutz o els polonesos Blaszczykowski i Lewandowski (foto), dos dels jugadors més decisius, sobretot el segon, en el club de Westfàlia els darrers temps. Els actuals campions, que intentaran realitzar també un bon rendiment a la Lliga de Campions (l’any passat es van quedar a la fase de grups), han fitxat Reus (Borussia Mönchenglabdach), però han perdut el japonès Kagawa, nou futbolista del Manchester United.

El Bayern va fer una completa temporada 2011/2012, però ho va perdre tot en la recta final de l’exercici: la Bundesliga i la Pokal contra el Dortmund i la final de la Champions League davant el Chelsea, al mateix estadi Allianz Arena de Munic. Malgrat les decepcions, la directiva de l’històrica entitat bavaresa continua confiant en el veterà Jupp Heynckes com a entrenador. Els principals futbolistes de la institució muniquesa, interessada pel navarrès de l’Athletic Club Javi Martínez, són el porter Neuer, el capità Lahm, el belga Van Buyten, Badstuber, Boateng, l’equatorià Álaba, el brasiler Luiz Gustavo, Schweinsteiger, l’ucraïnès Tymoxtxuk, Kroos, Müller o el golejador Mario Gómez, a més del croat Mandzukic i el peruà Pizarro, fitxats tots dos aquest estiu de Hannover 96 i Werder Bremen respectivament, així com les dues estrelles de l’equip: l’holandès Robben i el francès Ribéry.

El Schalke 04, que disputarà també la fase de grups de la Champions League, com Dortmund i Bayern, compta amb  l'holandès Huub Stevens com a tècnic, el qual disposa d’interessants jugadors com el capità Höwedes, el veterà Metzelder, el grec Papadopoulos, el suís Barnetta, el nigerià Obasi, el romanès Marica, el peruà Farfán, el golejador holandès Huntelaar i els espanyols Escudero i Jurado per intentar donar la sorpresa i assolir un títol que fa un munt d’anys que no obté. Un altre espanyol, el mític Raúl González, ha abandonat el club de Gelserkirchen, després de dos magnífics anys, per jugar al Quatar.

Finalment, el quart candidat és l’històric Borussia Mönchenglabdach, que va realitzar un gran campionat l’exercici anterior, encara que es va enfonsar en el tram final i va quedar fora de la classificació directa per a la fase de grups de la  Lliga de Campions (està disputant contra el Dinamo de Kiev la prèvia de la competició). El suís Lucien Favre segueix sent-ne l’entrenador i continua disposant d’homes com el capità Daems, Brouwers, De Camargo, l’exmallorquinista Arango i Hanke. Les principals novetats són el fitxatge de l’espanyol Domínguez, procedent de l’Atlético de Madrid, i la baixa de Reus, com ja s'ha dit, nou jugador del Dortmund.

LLIGUES EUROPEES: ANGLATERRA

Manchester City, vigent campió; Manchester United, gran dominador del futbol anglès els darrers temps, i Chelsea, actual campió d’Europa, són els tres indiscutibles favorits de la Premier League. En un segon esglaó, bastant allunyat del primer, es situen Arsenal, Tottenham Hotspur i un Liverpool enfonsat en una profunda crisi.

El City continua amb Roberto Mancini a la banqueta, encara que fa la sensació que els dirigents de l’equip no confien plenament amb ell, però la seva permanència pot veure’s motivada per la impossibilitat de fitxar homes com José Mourinho o l’ara lliure Pep Guardiola. Els citizens compten amb un espectacular planter format pel capità Kompany, el rus Kolarov, els francesos Clichy i Nasri, l’exespanyolista Zabaleta, l’exblaugrana Touré Yaya, el canari Silva, una de les grans estrelles de la formació, el díscol Balotelli, el polèmic i inestable Tévez, el bosnià Dzeko, l’argentí Agüero, gran heroi del City la passada temporada, o els internacionals anglesos Hart, Johnson, Barry, Milner i Lescott.

El United sembla trobar-se en una etapa de transició, doncs futbolistes com Ferdinand, el capità Vidic, Evra, Anderson, Berbatov o els llegendaris Giggs i Scholes són homes ja veterans, sobretot pel que fa als dos darrers, i en algun cas es troben ja propers a la retirada. El club que dirigeix l’etern Alex Ferguson, que inicia la seva 30a temporada a l’entitat d’Old Trafford i qui potser ja va sent hora també que lliuri el relleu a un home més jove, compta igualment amb el porter espanyol De Gea, l’equatorià Valencia, el portuguès Nani, el mexicà Chicharito Hernández, Welbeck, l’estrella Rooney i les seves grans dues novetats: el japonès Kagawa, fitxat del Borussia de Dortmund, i l’holandès Van Persie (foto), contractat de l’Arsenal i protagonista de la gran operació aquest estiu a Anglaterra.

El Chelsea és un equip diferent, mentalment parlant, arran de conquistar, el mes de maig passat, la Lliga de Campions a Munic. Roman Abramòvitx, propietari de l’entitat londinenca, segueix confiant amb l’italià Roberto di Matteo després que aquest, arran de substituir el portuguès André Villas Boas a la banqueta, assolís la Cup i la ja significada Champions. Di Matteo continua comptant amb els veterans i ja mítics Cech, Terry, capità de l’equip, Essien i Lampard, però no amb Drogba, gran heroi de la final disputada a l’Allianz Arena, que ha fitxat per un club xinès. Altres homes importants de la institució d’Stamford Bridge, on hi segueix el català Romeu, són el serbi Ivanovic, el brasiler David Luiz, Ashley Cole, el també brasiler Ramires, el portuguès Meireles, el nigerià Obi Mikel, el francès Malouda, el belga Hazard, contractat del Lilla, o els espanyols Mata, Torres i Azpilicueta, aquest darrer procedent del Marsella.

Seria una enorme sorpresa, almenys pel que a mi respecta, que l’Arsenal d’Arséne Wenger, un altre home que porta un munt de temps al mateix equip (va arribar-hi el 1997), guanyés i fins i tot lluités pel títol de la Premier League: en primer lloc perquè el conjunt londinenc sembla molt inferior als tres favorits i, en segon lloc, per la fragilitat mental ja clàssica en els gunners. Per tant, el sostre de l’esquadra del nord de Londres sembla trobar-se en una nova classificació per a la Champions. En el planter de Wenger cal significar jugadors com el el belga Vermaelen, el brasiler André Santos, el basc Arteta, el txec Rosicky, Wilshere, Walcott, el rus Arxavin, que torna després d’una cessió al Zenit, el senegalès Gervinho o el marroquí Xamakh. Entre les novetats es troben l’alemany Mertesacker, arribat del Schalke 04, l’espanyol Cazorla, procedent del Màlaga, el també alemany Podolski, fitxat del Colònia, i el francès Giroud, exjugador del Montpeller, mentre el camerunès Song ha estat contractat pel FC Barcelona i la seva gran estrella, Van Persie, ha marxat, com ja s’ha indicat, al Manchester United.

També seria força sorprenent que el Tottenham entrés clarament en la lluita pel títol, encara que la institució de White Hart Lane ha apostat fort amb l’entrenador portuguès Villas Boas, que després de ser destituït la passada temporada del Chelsea, comptarà amb una segona oportunitat al futbol anglès. El també extècnic del Porto disposarà de futbolistes importants com el porter brasiler Gomes, el veterà central francès Gallas, Lennon, Defoe, el belga Vertonghen, fitxat de l’Ajax, el gal·lès Bale i el rodamón Adebayor, que arriba del Manchester City. Segurament, el croat Modric no seguirà a Londres i acabarà sent contractat pel Real Madrid.

Finalment, el Liverpool, que no assoleix el títol des de 1990, inicia el campionat amb un nou entrenador, el poc conegut Brendan Rodgers, que substitueix el mític Kenny Dalglish i procedeix del Swansea City, el qual dirigeix ara el danès Michael Laudrup. Els d’Amfield Road es troben en la seva pitjor crisi probablement des de la llunyana dècada dels 60, malgrat que a l’equip hi formen part interessants jugadors com el danès Agger, que havia estat pretès pel Barça, l’eslovac Skrtel, el veterà Carragher, el gran capità Gerrard, Joe Cole, Carroll, la jove promesa italiana Borini, contractat del Roma, el golejador uruguaià Luis Suárez o els espanyols Reina i José Enrique. En aquests moments el sostre del conjunt de Lancashire es troba en la quarta plaça de classificació per a la Champions League.      

BREU HISTÒRIA DE LA LLIGA (3): DEL BARÇA DE LES CINC COPES AL D’HELENIO HERRERA, PASSANT PEL REAL MADRID PENTACAMPIÓ D’EUROPA

En aquest capítol, que porta des de la temporada 1952/1953 fins a la 1959/1960, el FC Barcelona i el Real Madrid van acaparar quasi la totalitat dels títols en joc, amb quatre campionats cada un, només amb la incursió de l’Athletic Club, que en va guanyar un.

L’etapa es va iniciar amb el gran Barça de les Cinc Copes, que dirigit per Ferdinand Daucik, i amb jugadors històrics com Antoni Ramallets, Joan Segarra, Marià Gonzalvo, Estanislau Basora, César Rodríguez o el gran Laszlo Kubala, es va endur les Lligues de 1952 i 1953. En el primer d’aquests anys, l’equip blaugrana va conquistar també la Copa d’Espanya, la Copa Martini Rossi, la Copa Eva Duarte, un torneig semblant a l’actual Supercopa d’Espanya, i la Copa Llatina, un preàmbul de la Copa d’Europa que estava a punt de fundar-se.

El Real Madrid havia només assolit tres campionats de Lliga abans de 1954, tots guanyats abans de l’esclat de la Guerra Civil, però el fitxatge de l’argentí Alfredo Di Stefano per l’entitat blanca, quan pràcticament el seu contracte pel Barça estava fet, va canviar radicalment la història del futbol espanyol, en un període en què el règim franquista es va negar a veure Kubala i Di Stefano actuant junts a la institució catalana. 

La societat madridista, en què també hi van destacar homes com José Emilio Santamaría, Luis del Sol, Ferenc Puskas, Héctor Rial, Paco Gento o Raymond Kopa, no només va conquistar quatre Lligues en cinc anys (l’altra la va aconseguir l’Athletic de Piro Gaínza i Telmo Zarra), sinó que va fer-se amb la primeres cinc Copes d’Europa de la història, entre 1956 i 1960.

Aquest capítol acaba amb un altre gran Barça, el que va dirigir el singular tècnic argentí Helenio Herrera, que va assolir els torneigs de 1959 i 1960. En l’equip blaugrana, que seguia comptant amb Ramallets, Segarra o Kubala, s’hi havien afegit futbolistes com Ferran Olivella, Luis Suárez, Pilota d’Or el 1960, Zoltan Czibor o Sandor Kocsis, màxim anotador del Mundial de 1954. Poca gent, molt poca, s’esperava que el Barça trigaria 14 anys en obtenir un nou títol de Lliga, el 1974 amb Johan Cruyff d’estrella.

A la foto, Kubala i Di Stefano.    

LLIGUES EUROPEES: FRANÇA

Un entrenador amb molta experiència i extraordinari palmarès, com l’italià Carlo Ancelotti, i futbolistes de la classe i qualitat d'Alex, Maxwell, Bodmer, Sissoko, Matuidi, Luyindula, Nené, Pastore, Ménez, Hoarau, Gameiro, Silva, Motta, Lavezzi i Ibrahimovic (foto), els quatre últims, entre els millors jugadors del món en les seves respectives demarcacions, fitxats aquest estiu. Es tracta de la plantilla del París Saint – Germain (PSG).

En condicions normals i lògiques, el PSG s’hauria de passejar per la Ligue 1 i hauria de realitzar un paper estel·lar a la Champions League, com a mínim arribar als quarts de final, però per si el club de la capital francesa fallés en el torneig local, doncs el futbol no és afortunadament una ciència exacta, Montpeller, vigent campió de la competició; Lilla, vencedor fa dues edicions del torneig, i els històrics Olympique, el de Lió i el de Marsella, estan més o menys preparats per donar la sorpresa.

El Montpeller, el qual segueix dirigint René Girard, compta amb un planter molt similar al que li va donar sorprenentment el títol en l’última edició del torneig. El capità Yanga – Mbiwa, que compta amb interessants ofertes de l’exterior, i els africans Utaka (Nigèria), Camara (Senegal) i Belhanda i Aït – Fana (Marroc) són els seus homes més destacats.

El Lilla, que la passada temporada va reaccionar massa tard per reeditar el títol de l’any 2011, continua amb el mateix entrenador amb qui va guanyar la Lliga, Rudi García, i importants futbolistes d’equip com el veterà porter Landreau, l’internacional Debuchy, el capità Mavuba, el brasiler Di Melo, el txec Rozenhal o el camerunès Chedjou.

El Lió ha perdut els darrers quatre campionats de la Ligue 1 després d’haver-ne conquistat set de forma consecutiva. El més lògic seria que l’equip que dirigeix Rémi Garde, vigent campió de Copa, es quedés un any més sense el títol, i no només pel potencial del PSG, sinó també perquè sembla comptar amb un planter inferior a Montpeller i Lilla. El principals jugadors de Garde són el porter internacional Lloris, el veterà Réveillèire, el capità Cris, Bastos, Cissokho, Lisandro López, Briand, Gomis i Gourcuff, un home de gran qualitat tècnica, però que sembla estancat en la seva evolució.  

Finalment, el sempre irregular, inestable i imprevisible Marsella, que en l’exercici anterior va quedar classificat per la meitat de la taula classificatòria, encara que va poder assolir la Copa de la Lliga, és una incògnita, però rarament lluitarà pel campionat. Élie Baup és el substitut a la banqueta del Vélodrome del mític Didier Deschamps, que és el nou seleccionador francès, càrrec que exercia fins fa poc el seu contemporani Laurent Blanc. En el conjunt mediterrani cal significar homes com el porter i capità Mandanda, l’exosasunista Azpilicueta, Diarra, Cheyrou, Diawara, Valbuena o els germans Ayew.

EL MES DE JULIOL POLIESPORTIU

1 (Atletisme): Felipe Méliz es fa amb la plata en Salt de Longitud i David Bustos amb el bronze en 1.500 en la darrera jornada dels campionats d’Europa.

1 (Atletisme): es clausuren els Europeus de Hèlsinki amb Alemanya com a líder del medaller, seguida de Rússia i França.

1 (Motociclisme): Max Biaggi i Marco Melandri s’imposen a les curses del GP d’Espanya de Superbikes, celebrades al circuit Motorland Aragó. 

2 (Tennis): Maria Xarapova, número u mundial, és eliminada als vuitens de final de Wimbledon.

3 (Tennis): David Ferrer arriba per primer cop als quarts de final de Wimbledon.

4 (Tennis): Ferrer és eliminat als quarts de Wimbledon per Andy Murray.

5 (Bàsquet): el croat Ante Tomic deixa el Real Madrid i fitxa pel Barça Regal.

6 (Bàsquet): el jugador espanyol Víctor Claver és contractat pels Portland Trails Blazers de l’NBA.

7 (Automobilisme): Fernando Alonso aconsegueix a Silverstone Park la seva primera pole position en dos anys. 

7 (Tennis): Serena Williams es fa amb el seu cinquè Wimbledon al superar a la final Agnyeszka Radwanska.

7 (Vela): una embarcació francesa guanya la Volvo Ocean Race.

8 (Automobilisme): Mark Webber guanya, per davant de Fernando Alonso, el GP de Gran Bretanya de Fórmula 1.

8 (Ciclisme): Samuel Sánchez cau en la vuitena etapa del Tour i ha d’abandonar la ronda francesa.

8 (Esports de Muntanya): finalitzen a la Ribagorça els Sky Games, amb la delegació espanyola com a líder del medaller, per davant d’Itàlia i França.

8 (Motociclisme): Dani Pedrosa obté al GP d’Alemanya, celebrat a Sachsering, el seu primer triomf de l’any en Moto GP. Marc Márquez venç en Moto 2 i Sandro Cortese guanya en Moto 3.

8 (Motociclisme): Toni Bou assoleix el Trial d’Itàlia i conquista el seu sisè Mundial Outdoor consecutiu.

8 (Tennis): Roger Federer, després de vèncer Andy Murray a la final, conquista el seu 7è Wimbledon, el seu 17è gran i recupera el número 1 mundial.

12 (Automobilisme): Isidre Esteve torna a la competició de raids.

12 (Motociclisme): Marc Márquez disputarà l’any 2013 el Mundial de Moto GP amb Honda, com a company de Dani Pedrosa.

15 (Atletisme): es clausuren a l’estadi Olímpic Lluís Companys els Mundial Júnior d’Atletisme, amb Estats Units com a líder del medaller.

15 (Ciclisme): Luis León Sánchez aconsegueix la 14a etapa del Tour de França, que té en Bradley Wiggins un sòlid líder.

15 (Motociclisme): Jorge Lorenzo (Moto GP), Andrea Iannone (Moto 2) i Maverick Viñales (Moto 3) vencen en el GP d’Itàlia, al circuit de Mugello.

15 (Natació): Marc Sánchez i Jèssica Vall, guanyadors del Circuit Català.

15 (Tennis): David Ferrer li guanya a Nicolás Almagro la final de l’ATP de Bastad.

16 (Tennis): Roger Federer es converteix en el tenista en més setmanes en el número 1 de la història.

17 (Bàsquet): sorprenent “canvi de cromos” entre Barça Regal i Unicaja, Fran Vázquez torna a Màlaga i Àlex Abrines fitxa pels catalans.

19 (Ciclisme): Alejandro Valverde guanya la darrera etapa pirinenca del Tour.

19 (Golf): s’inicia el British Open, únic gran que es disputa a Europa.

19 (Tennis): Rafa Nadal renuncia, per lesió, a jugar els Jocs Olímpics.

20 (Bàsquet): Pau Gasol (foto) és designat nou abanderat de la delegació espanyola a Londres.

22 (Automobilisme): Fernando Alonso venç en el GP d’Alemanya, a Hockenheim, i es distancia en el Mundial de Fórmula 1.

22 (Ciclisme): Bradley Wiggins es converteix en el primer britànic en guanyar el Tour de França.

22 (Golf): el veterà jugador sud-africà Ernie Els es fa amb el seu segon Open Britànic.

27 (Olimpisme): s’inauguren els Jocs de Londres.

28 (Ciclisme – JJ OO): als 39 anys, Alexander Vinokurov es fa amb l’or olímpic a la prova en Ruta.

28 (Natació – JJ OO): el nord-americà Ryan Lochte guanya la seva primera medalla d’or a Londres, en la prova de 400 Estils, en què Michael Phelps decep amb un quart lloc.

29 (Automobilisme): Lewis Hamilton venç en el GP d’Hongria de Fórmula 1.

29 (Ciclisme – JJ OO): l’holandesa Vos guanya la prova en Ruta.

29 (Natació – JJ OO): tres rècords del món als Jocs, en les victòries de la joveníssima xinesa Ye Zhiwen en els 400 Estils, en què Mireia Belmonte és vuitena; la nord-americana Dana Vollmer en els 100 Braça i de l’equip francès de 4 x 100, que sorprèn l’esquadra dels Estats Units, amb Phelps i Lochte.

29 (Motociclisme): Casey Stoner aconsegueix el triomf el GP dels Estats Units de Moto GP.

30 (Gimnàstica – JJ OO): Xina aconsegueix l’or en Artística masculina.

30 (Natació – JJ OO): l’extraordinari nedador francès Yannick Gael, heroi del triomf gal en els relleus 4 x 100, venç en els 200 Lliure de Londres, on Lochte es queda fora del podi.

31 (Natació – JJ OO): Phelps ja es l’esportista que més medalles té en la història dels Jocs Olímpics, arran de guanyar la plata en els 200 Papallona, en què el sud-africà Chad De Clos és or, i de vèncer en els relleus 4 x 200. El nedador de Baltimore supera la gimnasta soviètica Larissa Latinina. En altres proves, destaca el segon or de la xinesa de 16 anys Zhiwen, que es fa amb els 200 Estils.

31 (Gimnàstica – JJ OO): Estats Units guanya el concurs per esquadres d’Artística femení.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA D’EUROPA (12): UNA MERAVELLA ANOMENADA PEP TEAM

Pep Guardiola (foto) va arribar al Camp Nou l’estiu de l’any 2008, després que l’equip de Frank Rijkaard i Ronaldinho, que havia guanyat la Champions League de 2006, hagués completat dos pèssims anys. Amb el tècnic de Santpedor, el FC Barcelona va conquistar dos títols i va disputar dues semifinals del torneig.

Tanmateix, aquest capítol de la història de la Copa d’Europa o Lliga de Campions comença amb el tercer títol del Manchester United, l’altre gran protagonista del període, amb un campionat i altres dues finals disputades. L’equip d’Alex Ferguson es va imposar a l'estadi Luzhniki de Moscou al Chelsea, en la primera final anglesa de la història, a la tanda de penals. El matx havia finalitzat amb empat a un gol, amb anotacions de Cristiano Ronaldo pels campions i Frank Lampard pels londinencs

El 2009, poc després d’haver assolit la Lliga i la Copa del Rei, el Barça va superar amb claredat (2-0) el Manchester United a l’estadi Olímpic de Roma, gràcies als gols de Samuel Eto’o, que abandonaria el club poc després, i Leo Messi, ja considerat aleshores el millor futbolista del món. Malgrat uns primers 10 minuts no massa convincents, el conjunt de Guardiola va demostrar una gran superioritat envers el rival.

Un any després, el Pep Team va ser eliminat en semifinals per l’Inter de Milà, dirigit per José Mourinho, que a la final, jugada a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, va guanyar (2-0) el Bayern de Munic, llavors entrenat per Louis van Gaal, un dels mestres del polèmic preparador portuguès. L’argentí Diego Milito va ser el gran heroi de la final al marcar els dos gols de l’encontre, que van permetre els llombards assolir la seva primera Copa d’Europa des de 1965.

No obstant, el Barça de Guardiola no va acusar massa la decepció de quedar fora de la final del Bernabéu i l’any següent es va tornar a endur el trofeu, el quart de la seva història. Després d’eliminar en semifinals el Real Madrid, ja entrenat per Mourinho, el club català va vèncer de nou el Manchester United a la final, aquest cop celebrada a l’estadi londinenc de Wembley, on 19 anys abans l’entitat blaugrana havia conquistat la seva primera Copa d’Europa. L’equip barcelonista va realitzar una final magistral, digna de passar-se per vídeo a les escoles de futbol. Pedro Rodríguez va avançar el Barça, Wayne Rooney va empatar, però Messi, que va fer un matx extraordinari, i David Villa van tornar a marcar pels de Guardiola.

Per acabar aquest capítol, que coincideix amb la marxa de Guardiola del FC Barcelona, després de quatre magnífics anys, s’ha de parlar del títol aconseguit pel Chelsea, una esquadra amb un joc que es trobava als antípodes del Pep Team. L’italià Roberto di Matteo havia substituït el portuguès André Villas Boas i, després de superar Nàpols i Benfica, l’entitat de Londres es va trobar el Barça en semifinals i, al més pur estil del catenaccio (defensa molt sòlida, centre del camp físic i davantera eficaç), els anglesos van eliminar els catalans. 

Més tard, a la final, disputada contra el Bayern al mateix estadi Allianz Arena de Munic, els blues, primer club londinenc en fer-se amb el trofeu, van batre el conjunt bavarès a la tanda de penals. El temps reglamentari havia acabat amb empat a un gol, avançant Thomas Müller el club muniquès i igualant el xoc l’ivorià Didier Drogba, gran protagonista de la final.

EL MES DE JULIOL FUTBOLÍSTIC

1 (Kiev): Espanya guanya la seva tercera Eurocopa arran de batre Itàlia per un contundent 4 a 0. El conjunt espanyol aconsegueix d’aquesta manera ser la primera selecció en conquistar de forma consecutiva dos Europeus i un Mundial.

2 (Cornellà de Llobregat / Palma de Mallorca); Espanyol i Mallorca s’intercanvien els jugadors Sergio Tejera, que torna a l’entitat blanc-i-blava, i Javi Márquez, que fitxa pel club balear.

2 (Kiev): Andrés Iniesta és elegit millor futbolista de l’Eurocopa. 

5 (Sao Paulo): el Corinthians conquista, davant Boca Juniors, la Copa Lebertadores.

7 (Barcelona): Seydou Keita deixa el Barça i fitxa pel Dialan de la Xina.

8 (Amsterdam): Louis van Gaal és designat nou seleccionador holandès.

8 (París): Didier Deschamps substitueix Laurent Blanc com a seleccionador francès.

11 (Cornellà de Llobregat): el ghanès Wakaso es converteix en el tercer fitxatge de l’Espanyol.

11 (París): el PSG es fa amb els milanistes Thiago Silva i Zlatan Ibrahimovic.

15 (Tallinn): Espanya, amb Marc Deulofeu (foto) com a estrella, conquista l’Europeu sub-19. 

19 (València): el València fitxa l’argentí Gago, procedent del Real Madrid.

25 (Cardiff): dos dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpic de Londres, el futbol arrenca a l’estadi Millenium de la capital gal·lesa.

26 (Glasgow): Espanya debuta en el torneig olímpic amb una derrota contra el Japó a l’estadi Hampden Park.

27 (Cornellà de Llobregat): 13 anys després de la seva sortida, Joan Capdevila trona a l’Espanyol.

29 (Newcastle): Espanya perd amb Hondures i queda eliminada a la fase de grups dels Jocs de Londres.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: DINAMO ZAGREB 1967

Entrenador: Ivan Horvat.

Estrella: Slaven Zambata.

Altres jugadors bàsics: Zlatko Skoric, Marijan Cercek i Krasnodar Rora.

Equips amb qui s’enfronta: Spartak Brno, Dumferline Athletic, Dinamo Pitesti, Juventus FC, Eintracht Frankfurt i Leeds United.

El millor: la trajectòria

El Dinamo de Zagreb, únic club croat en conquistar un torneig europeu i primera entitat de l’antiga Iugoslàvia en aconseguir-ho, va ser el sorprenent campió de la Copa de Fires de 1967, en una trajectòria final espectacular, en la qual es va imposar al Juventus, finalista el 1965; Eintracht de Frankfurt, sots-campió de la Copa d’Europa de 1960, i Leeds United, posteriorment doble vencedor de la Copa de Fires.

El pitjor: poc més es pot dir

El conjunt de la capital croata, malgrat que ja havia disputat una final, la qual havia perdut contra el València, va conquistar aquella Copa de Fires de forma inesperada, mitjançant un planter, dirigit per Horvat, en què el bloc estava molt per damunt de les individualitats, doncs cap dels seus jugadors és recordat fora dels Balcans. Posteriorment, poc més es pot dir de la institució de Zagreb pel que fa al pla internacional.