UN QUART DE SEGLE DEL MOTÍ DE L’HESPERIA

Fa cinc anys, quan es van complir 20 de l’afer, ja vaig escriure en aquest bloc un article sobre el sorprenent i polèmic Motí de l’Hesperia, que va tenir lloc el 28 d’abril de l’any 1988 i en el qual la quasi totalitat de la plantilla del FC Barcelona va demanar la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Llavors vaig comentar allò que va succeir en el centre hoteler que es trobava ubicat al barri barceloní de les Tres Torres, mentre ara realitzaré una comparació entre aquell Barça enfonsat i el que va esdevenir seguidament.

El Barça que va desembocar en el motí

7 de maig de 1986. El FC Barcelona va perdre a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla una final de la Copa d’Europa en què ho tenia tot a favor: proximitat geogràfica, 50.000 afeccionats barcelonistes a la graderia i la modèstia del rival, el conjunt romanès de l’Steaua de Bucarest, que a penes va comptar amb seguidors a la capital andalusa. La barreja entre un excés de confiança en l’entorn blaugrana, la pressió que va ofegar els jugadors del Barça i cert malestar entre la plantilla i l’entrenador anglès Terry Venables van motivar una derrota que va obrir una terrible crisi a la institució catalana, una de les pitjors de la seva història a nivells esportiu i social.

Després d’una temporada 1986/1987 sense títols, la campanya 1987/1988 va començar de forma molt negativa i Núñez va destituir Venables, que va ser substituït per Luis Aragonés. L’equip blaugrana no va millorar al campionat de Lliga, doncs va finalitzar en una lamentable sisena posició, ni tampoc va tenir un bon rendiment a Europa, ja que el club va ser eliminat en quarts de final de la Copa de la UEFA pel Bayer Leverkusen, però inesperadament va ser capaç d’endur-se la Copa del Rei davant una de les millors Real Sociedad de la història. Potser per aquest motiu, els jugadors es van veure amb força per esclatar públicament contra el president per un tema de contractes d’imatge i conflictes amb Hisenda.

El Barça que es va construir després del motí

Arran de l’escàndol, en que la majoria de l’afecció es va situar en contra dels futbolistes, malgrat que al llarg de la temporada havia protestat de forma notòria contra Núñez, aquest, sortint-ne reforçat de la situació, va fitxar com a entrenador Johan Cruyff, el favorit de l’oposició. D'una banda, el president i el nou tècnic van donar la baixa a un munt de jugadors, entre els quals es trobaven homes importants com Javier Urruti, que es va retirar, Víctor Muñoz (Sampdoria), Bernd Schuster (Real Madrid), Ramon Maria Calderé (Betis) o Paco Clos (Múrcia). Curiosament, José Ramón Alexanko, per expressa exigència de Cruyff, i Andoni Zubizarreta, els dos homes que van portar el major protagonisme del motí juntament amb Víctor, van romandre a l’entitat. D'altra banda, van arribar al Camp Nou futbolistes com Miquel Soler (Espanyol), Eusebio Sacristán (Atlético Madrid), José Mari Bakero (Real Sociedad), Txiki Begiristáin (Real Sociedad) o Julio Salinas (Atlético Madrid).

Després d’incorporar-se altres jugadors com Ronald Koeman (PSV Eindhoven), Albert Ferrer (cessió al Tenerife), Pep Guardiola (Barça Atlètic), Guillermo Amor (Barça Atlètic), Michael Laudrup (Juventus) o Hristo Stoitxkov (CSKA Sofia), el grup de Cruyff, conegut com el Dream Team, va marcar una era sensacional i va conquistar, per exemple, quatre campionats de Lliga, tots de manera consecutiva, i la primera Copa d’Europa en la història de la institució, aconseguida a l’antic estadi de Wembley contra el Sampdoria de Gènova. El més important, però, va ser que el preparador holandès va instaurar una nova filosofia al club, la qual ha perdurat fins els nostres dies i ha significat clarament un canvi radical en positiu en la història de l’entitat catalana, que ja suma quatre Copes d’Europa.

10 RAONS PER EXPLICAR L’ENFONSAMENT DEL REAL MADRID A DORTMUND

L’adversari. No és un equip que tingui un gran nom en el futbol internacional, com per exemple el mateix Real Madrid, FC Barcelona, Milan, Bayern Munic o Manchester United, però es tracta d’una extraordinària esquadra, que practica un excel•lent futbol i que compta amb grans jugadors com Ilkay Gündogan, Mario Götze, Marco Reus o el golejador Robert Lewandowski.

Jürgen Klopp. L’entrenador del Dortmund, de qui s’especula que podria ser el substitut de José Mourinho al Real Madrid, és un dels tècnics de moda a Europa i ja li ha donat al seu club dues Bundesligues i una Pökal.

L’obsessió. Estar obsessionat per guanyar un torneig pot ser positiu en algunes ocasions, com quan el Madrid va conquistar el 1998 la seva setena Copa d’Europa, 32 anys després de la sisena. No obstant, capficar-se massa és normalment un factor negatiu.

La defensa. No està sent una bona temporada de la línia defensiva blanca, a la qual ha criticat Mourinho en repetides ocasions aquesta campanya. L’equip madrileny, que ja havia encaixat tres gols a Istanbul, als quarts de final, en va rebre quatre, i podrien haver estat més, al Westfalenstadion de Dortmund.

La soledat de Cristiano Ronaldo. A la davantera del Madrid no existeix una dependència de Ronaldo tan forta com la que pateix l’atac del Barça amb Leo Messi, però el golejador portuguès, que segurament està realitzant la millor temporada de la seva carrera, no troba el suport necessari, almenys en els grans partits, de l’argentí Gonzalo Higüaín i del francès Karim Benzema.

Error en la substitució d’Álvaro Arbeloa. El lateral salmantí és un home molt criticat, però la seva sanció va provocar que Sergio Ramos, possiblement en aquests moments el millor central europeu, hagués de retornar al lateral dret. Potser hagués estat més adient que Mourinho hagués fet entrar al ghanès Michael Essien.

Alemanya. Ja són clàssics els naufragis que sofreix l’entitat madrilenya a Alemanya i alguns exemples en són Munic, Kaiserslautern o Mönchenglabdach.

Cansament. Alguns futbolistes del Madrid, com són els casos de Ramos, Xabi Alonso, Mesut Özil o Ronaldo, han jugat una gran quantitat de minuts els darrers anys, tant amb al seu club com en les seves respectives seleccions.

Haver de portar el pes del partit. El conjunt de Mourinho es troba molt còmode sense la pilota i actuant al contraatac, però ho passa molt malament quan es troba per darrere en el marcador i ha de prendre la iniciativa.

L’ambient. És conegut que aquesta temporada el vestidor del Santiago Bernabéu no és pas una bassa d’oli, doncs les relacions del tècnic amb jugadors com Iker Casillas, ara suplent de Diego López, i Ramos no és la més idònia. Els rumors i la incertesa sobre la continuïtat de Mourinho tampoc ajuden massa a donar estabilitat.

10 RAONS PER EXPLICAR L’ENFONSAMENT DEL BARÇA A MUNIC

El rival. Sembla que ningú dubta que el Bayern de Munic és l’equip que en millor forma es troba en aquests moments a Europa, sense oblidar que disposa de grans individualitats com Philip Lahm, Javi Martínez, Bastian Schweinsteiger, Arjen Robben, Frank Ribéry o Thomas Müller.

Jupp Heynckes. El veterà tècnic alemany, que serà substituït per Pep Guardiola el pròxim estiu, ha demostrat que continua sent un entrenador extraordinari i els seus estudis del FC Barcelona, en general, i de Leo Messi, en particular, han estat un exemple de professionalitat.

L’estat físic de Leo Messi. És evident, pel que es va poder observar al majestuós Allianz Arena, que l’estrella argentina no estava plenament recuperada de la lesió que es va produir fa unes setmanes al Parc dels Prínceps i aquest fet és força important per l’enorme dependència que l’equip té d’ell.

Possessió estèril. El Barça va tornar a comptar amb la possessió de l’esfèric, però aquesta va ser estèril, horitzontal i amb escassa profunditat.

Sense disparar a porta. És evident que sense xutar a porteria és impossible fer gols. L’únic jugador blaugrana que va disparar al marc de Manuel Neuer va ser el jove central Marc Bartra, que no sembla l’home més adient per fer-ho.

Bloqueig físic i mental. Hi ha molts futbolistes del conjunt català que es troben molt desgastats, tant des del punt de vista físic com mental. Uns clars exemples en són Xavi Hernández, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez i el mateix Messi.

La inacció de Tito Vilanova. És incomprensible que el tècnic empordanès, que inexplicablement va deixar Cristian Tello a la graderia, només realitzés un canvi i aquest fos al minut 83, ja amb 4 a 0 al marcador. A la banqueta hi havia gent que hagués pogut fer alguna cosa diferent, com David Villa, que va entrar al terreny de joc quan ja era massa tard, Cesc Fàbregas, un home amb el qual Vilanova semblava tenir-hi una gran confiança, o Thiago Alcántara.

Una pèssima gestió de la plantilla. Tant Vilanova, com el seu principal col•laborador Jordi Roura, han abusat d’un onze de gala durant l’actual exercici, potser perquè en una temporada molt complicada, la primera sense Guardiola, han volgut assegurar el títol de Lliga. Tanmateix, això ha provocat que els titulars hagin arribat fosos a aquest final de campanya i els suplents desmotivats i amb escassa confiança en les seves possibilitats.

Els problemes defensius. El Barça va viatjar a Munic amb Adriano Correia sancionat, Eric Abidal amb escassos minuts disputats debut a la seva malaltia i Carles Puyol i Javier Mascherano lesionats.

Els problemes extraesportius. És evident que problemes com la convalescència d’Abidal, després de rebre un transplantement de fetge, i la recaiguda en la malaltia de Vilanova, que va passar una llarga estada a Nova York, han trasbalsat els ànims de la plantilla.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MANCHESTER UNITED

Ara fa més o menys un any, el Manchester United va veure com el títol de la Premier League, que va guanyar el seu rival ciutadà, el Manchester City, se li escapava d’una forma inversemblant, quan els citizens van remuntar a partir del minut 90 un matx que tenien pràcticament perdut, d’una manera molt similar a com els reds havien conquistat la seva segona Copa d’Europa el 1999, contra el Bayern de Munic al Camp Nou de Barcelona.

No obstant, el grup que dirigeix l’etern Alex Ferguson només ha necessitat un any per oblidar aquella terrible decepció i, quan encara resten quatre jornades per acabar el torneig, l’equip d'Old Trafford ha assolit el campionat anglès, la vintena Lliga de la seva història, en una competició escassament emocionant, doncs els principals rivals del campió, el mateix City i el Chelsea, han estat terriblement irregulars, mentre Arsenal, Tottenham Hotspur o Liverpool, que no obté la Lliga des de 1990, mai han donat la sensació de poder lluitar pel títol.

Sense cap mena de dubte, després de recuperar la Premier, el gran objectiu del United es tornar a regnar a Europa, o almenys estar de nou entre els millors de la Champions League. La temporada 2011/2012, el conjunt de Ferguson va ser incapaç de superar la fase de grups de la Lliga de Campions, en allò que va ser un monumental fracàs, mentre que en l’actual exercici, el ManU ha estat eliminat, això si, amb polèmica arbitral, als vuitens de final pel Real Madrid.

En el planter de Ferguson, el qual insisteixo que crec que hauria de donar el relleu a un altre entrenador, han destacat el porter espanyol David de Gea, els centrals Rio Ferdinand i Nemanja Vidic, capità de l’equip; el lateral Patrice Evra, els veteraníssims Ryan Giggs i Paul Scholes (tots dos a la foto), que estan batent marques històriques a Old Trafford; l’estrella Wayne Rooney, encara que el davanter ha tingut una temporada bastant irregular, i el golejador holandès Robin van Persie, que va ser el fitxatge estel•lar el passat estiu.

UN PORTAVEU BOCAMOLL

Per ser portaveu de qualsevol institució, sigui política, social, econòmica, social, cultural o esportiva, crec que s’han de tenir dues aptituds: ser clar i diàfan amb allò que es vol comentar i no crear “incendis” innecessaris. El portaveu del FC Barcelona, Toni Freixa (foto), compleix perfectament el primer dels requisits, però queda molt lluny de fer-ho en el segon.

Freixa, que havia estat directiu en la primera junta de Joan Laporta, ja va tenir una estrena “estel•lar” com a portaveu de la directiva encapçalada per Sandro Rosell, quan va comentar que els estatuts no preveien que cap persona pogués tenir la consideració de president d’honor, una clara “invitació” a Johan Cruyff perquè retornés la distinció amb la qual el va homenatjar Laporta, cosa que l’holandès només va trigar unes 24 hores a fer.

Més tard, van arribar altres cèlebres comentaris, com allò de què el tema dels àrbitres “no pintava bé”, però potser les declaracions més lamentables i inoportunes les va efectuar la passada setmana a l’espai radiofònic “Al primer toque”, de la cadena “Onda Cero”. Freixa va dir que Tito Vilanova estava guanyant totes les comparacions amb Pep Guardiola, fins i tot en la faceta humana, i que l’actual temporada ja era millor que l’anterior.

Sr. Freixa: feia falta, per aclamar justament la feina de Vilanova, comparar-la amb la excepcional tasca que va fer Guardiola ? Era necessari parlar de la faceta humana ? Pot una entitat tan important com és el Barça tenir un bocamoll com a portaveu ?

Des d’aquest bloc, a diferència per exemple d’allò que han manifestat Laporta i altres persones, pensava honestament que la marxa de Guardiola no tenia res a veure amb la seva possible animadversió amb la junta presidida per Rosell, però arran de les últimes manifestacions de Freixa, començo a tenir molts dubtes

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: ZENIT SANT PETERSBURG 2008

Entrenador: Dick Advocaat.
Estrella: Andrei Arxavin (foto).
Altres jugadors bàsics: Anatoli Timoxtxuk, Viktor Faizulin i Pavel Pogrebniak.
Equips amb qui s’enfronta: Vion Zlate Moravce, Standard Lieja, Everton FC, FC Nuremberg, AZ Alkmaar, Larissa FC, Vila-real CF, Olympique Marsella, Bayer Leverkusen, Bayern Munic i Glasgow Rangers.

El millor: temps de fusió russo – holandesa

En una mateixa època en què Gus Hiddink dirigia la selecció de Rússia, a la qual va portar a les semifinals de l’Eurocopa del mateix any 2008, Advocaat es va fer càrrec del conjunt de Sant Petersburg, a qui va donar sorprenentment la Copa de la UEFA davant el Glasgow Rangers. El títol del Zenit va suposar el segon campionat europeu d’una esquadra russa en només quatre anys.

El pitjor: un camí similar al del CSKA

Quan em vaig referir al títol de la UEFA guanyat pel CSKA de Moscou el 2005, vaig comentar que el conjunt moscovita a penes havia fet res important a Europa després d’assolir la competició. Una cosa semblant es pot dir del Zenit de Sant Petersburg, encara que en aquest cas, el club d’Advocaat va ser capaç de superar el Manchester United a la Supercopa d’Europa jugada a Mònaco.

UN ENTORN PERFECTE

Quan el sorteig de vuitens de final de la Lliga de Campions va aparellar Milan i Barça, l’entorn barcelonista ho va assimilar amb certa prepotència, malgrat que la institució llombarda compta amb set Copes d’Europa a les seves vitrines, tres més que el FC Barcelona. El resultat: el bloc italià es va imposar al conjunt blaugrana a San Siro (2-0) i va situar el club català contra les cordes.

Pel contrari, arran de la derrota a Milà, l’entorn va canviar de forma radical, com ja és habitual en la història de l’entitat catalana, i hi tenia lloc un profund pessimisme sobre les possibilitats que el Barça aconseguís remuntar al Camp Nou, en un període en què el grup barcelonista havia estat eliminat pel Real Madrid a la Copa del Rei. Desenllaç: en un magnífic i espectacular encontre, el Barça va vèncer per 4 a 0 i es va classificar per als quarts de final.

Seguidament, en el sorteig de quarts de final, el París Saint – Germain es va convertir en el rival del Barça. Després de la gesta contra el Milan, ningú esperava que el club francès fos capaç d’inquietar l’equip blaugrana, malgrat les excel•lents individualitats que té el PSG, però els jugadors del reaparegut Tito Vilanova, que acabava de tornar de Nova York, ho van passar fatal, el tècnic va haver de recórrer al lesionat Leo Messi i es va aconseguir la classificació pel valor doble dels gols en camp contrari.

El Bayern de Munic, potser l’equip que es troba en millor forma del continent europeu, serà l’adversari del Barça a les semifinals. Pel que puc constatar, la majoria de persones que formen l’entorn barcelonista creuen que l’entitat bavaresa és la favorita de l’eliminatòria, i així mateix, per exemple, ho va reconèixer el vice-president esportiu Josep Maria Bartomeu (foto). Per tant, penso que la situació és perfecte perquè el conjunt blaugrana arribi a la seva vuitena final de la Copa d’Europa.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: SEVILLA 2007

Entrenador: Juande Ramos.
Estrella: Dani Alves (foto).
Altres jugadors bàsics: Jesús Navas, Frédéric Kanouté i Luis Fabiano Clemente.
Equips amb qui s’enfronta: Atromitos FC, AZ Alkmaar, Sporting Braga, Slovan Liberec, Grasshopper Zuric, Steaua Bucarest, Xakhtar Donetsk, Tottenham Hotspur, CA Osasuna i RCD Espanyol.

El millor: únic equip en guanyar dos trofeus europeus seguits des de 1990

Hi va haver una època, sobretot pel que fa a la Copa d’Europa, que no era estrany que un mateix club conquistés dos o més trofeus internacionals de forma consecutiva, però després de les dues Copes d’Europa seguides guanyades pel Milan d’Arrigo Sacchi, els anys 1989 i 1990, només ho ha aconseguit el Sevilla de Ramos, amb la consecució de les Copes de la UEFA de 2006 i 2007.

El pitjor: enormes dificultats a la final

El Sevilla 2006/2007 no va ser un equip tan espectacular i fiable com el 2005/2006, doncs el conjunt andalús ho va passar força malament en alguna eliminatòria. Quant a la final contra l’Espanyol, el bloc de Ramos ho va tenir molt complicat malgrat avançar-se dues vegades al marcador i jugar bastants minuts amb un jugador més. Finalment, només es va poder endur el triomf a la tanda de penals.

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (2), BORUSSIA DORTMUND - REAL MADRID

- Dortmund

Porteria

Roman Weindenfeller és el titular de l’equip dirigit pel preparador Jürgen Klopp, que compta amb l’australià Mitchell Langerak com a suplent.

Defensa

Klopp ho té clar amb els laterals, amb l’elecció del polonès Lukasz Piszcek a la banda dreta i Marcel Schmelzer al cantó esquerre, però en canvi ha de triar com a centrals dos homes entre el serbi Neven Subotic, l’internacional alemany Mats Hummels, jugador presumptament pretès pel Barça i que acaba de sortir d’una lesió, i el brasiler Felipe Santana, que es troba en un gran moment de forma. Un altre futbolista a tenir en compte és Patrick Owomoyela.

Migcamp

Dos dels jugadors alemanys que més en forma es troben els darrers anys, Ilkay Gündogan, de qui es diu que podria fitxar precisament pel Real Madrid, i el talentós Mario Götze, són indiscutibles a la medul•lar del conjunt germànic, que compta també en aquesta línia amb el capità Sebastian Kehl, el polonès Jakub Blaszczykowski, Sven Bender, Kevin Groskreutz i l’exmadridista Nuri Sahin, que ha retornat a Dortmund després de passar per l’equip blanc i el Liverpool.

Davantera

En l’atac semblen tenir un lloc assegurat Marco Reus, fitxat el passat estiu procedent del Borussia Mönchenglabdach, i el golejador polonès Robert Lewandowski, probablement l’estrella del bloc alemany. Julian Schieber, el clàssic jugador amb paper de revulsiu, es troba en principi en un segon pla.

- Madrid

Porteria

Es fa realment molt estrany comentar que ara per ara el porter titular del Real Madrid no és el llegendari Iker Casillas, sinó Diego López, fitxat del Sevilla en el passat mercat d’hivern.

Defensa

Álvaro Arbeloa, que es perdrà el matx d’anada per sanció, la revelació Rafaël Varane, Sergio Ramos, que es troba en un moment de forma sensacional, i el portuguès Fabio Coentrao formen el quartet defensiu ideal de José Mourinho. El ghanès Michael Essien sembla el favorit per substituir Arbeloa en el partit del Westfalenstadion, mentre el dur Pepe Ferreira podria tenir la seva oportunitat al centre de la reraguarda, doncs compta amb força més experiència que Varane. Tenen poques possibilitats de ser titulars el lateral esquerre brasiler Marcelo Vieira i, sobretot, Raúl Albiol i el veterà Ricardo Carvalho.

Migcamp

El doble pivot titular de Mourinho està format per l’alemany Sami Khedira i el basc Xabi Alonso, un dels homes clau del bloc madridista. Altres jugadors a tenir en compte són el ja citat Essien, el croat Luka Modric, que ha anat de menys a més al llarg de la temporada, i fins i tot el significat Pepe.

Davantera

Pel que fa a la línia de les mitges puntes, semblen assegurades la presència de l’argentí Ángel di María, l’alemany Mesut Özil i el portuguès Cristiano Ronaldo, la gran estrella de l’equip, encara que la irregular campanya del primer podria donar certa esperança al citat Modric i, en menor mesura, el brasiler Kaká Dos Santos, que no acaba de trobar la forma. Pel lloc de davanter centre, és en aquests moments una gran incògnita saber qui sortirà a l’onze inicial, doncs Karim Benzema i Gonzalo Higüaín semblen comptar amb les mateixes possibilitats. El francès agrada més Mourinho, però l’argentí es troba en millor forma. El jove Álvaro Morata no té masses oportunitats de jugar, encara que siguin uns pocs minuts.

Percentatge del Dortmund: 45%.
Percentatge del Madrid: 55%.

A la foto una instantània de l’enfrontament entre tots dos conjunts en les semifinals de la Champions 2007/2008.

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (1). BAYERN MUNIC - FC BARCELONA

- Bayern

Porteria

L’internacional Manuel Neuer, un dels millors arquers d’Europa en l’actualitat, és l’indiscutible titular. Per a qualsevol emergència, es troba Patrick Weihrauch.

Defensa

Jupp Heynckes està formant en els darrers partits amb el quartet integrat pel capità Philip Lahm, el veterà central belga Daniel van Buyten, el brasiler Dante Bonfim, que ha donat consistència a la reraguarda bavaresa, i David Alaba, que s’ha convertit en un dels millors laterals esquerrans del continent. A l’espera es troben jugadors com el germànic – ghanès Jerome Boateng, el brasiler Rafinha Ferreira i Diego Contento, mentre Holger Batstuber, titular fix l’any passat, es troba convalescent d’una greu lesió.

Migcamp

Format per un doble pivot, l’experimentat Bastian Schweinsteiger, que està realitzant una gran campanya, és indiscutible per a Heynckes, mentre l’altra plaça se la disputen el brasiler Luiz Gustavo Dias i el navarrès Javi Martínez, fitxat el passat estiu de l’Athletic Club de Bilbao per un preu rècord a Alemanya. A l’espera es troba el veterà internacional ucraïnès Anatoli Timoxtxuk.

Davantera

Quant a les mitges puntes, la lesió de Toni Kroos, que es perdrà els dos partits de l’eliminatòria contra el Barça, permetrà que el veterà futbolista holandès Arjen Robben recuperi la titularitat a la banda dreta, desplaçant al mig Thomas Müller, que està fent una excel•lent exercici, mentre que el francès Franck Ribéry continua sent insubstituïble a la banda esquerra, a pesar del gran moment de forma pel qual passa el suís Xherdan Shaquiri. Com a jugador més avançat, el croat Mario Mandzukic és el titular, però el balcànic haurà de complir un matx de sanció a l’encontre d’anada a l’Allianz Arena, per la qual cosa el tècnic haurà de triar entre Mario Gómez, que no ha estat massa fi aquesta temporada, o el peruà Claudio Pizarro.

- Barça

Porteria

Víctor Valdés, que es troba en un gran moment de forma després d’anunciar la seva marxa del Camp Nou el 2014, és l’indubtable porter titular. Juan Manuel Pinto, un home que ofereix moltes més garanties de les que l’entorn blaugrana entreveu, és el suplent.

Defensa

Sens dubte, és la línia on el Barça té més problemes, doncs el capità Carles Puyol es troba lesionat (potser podria estar llest per al xoc de tornada al Camp Nou), Javier Mascherano és baixa segura arran de la seva lesió contra el PSG a París i Éric Abidal acaba de sortir d’una greu malaltia. Tal com estan les coses, el més normal és que la reraguarda l’integrin Dani Alves, Gerard Piqué, Adriano Corréia i Jordi Alba, encara que jo crec que Puyol forçarà per estar present al partit de tornada i el veterà central podria entrar aleshores per Adriano. Altres homes a tenir en compte, a part d’Abidal, són Martín Montoya i Marc Bartra, central nat amb qui Tito Vilanova i Jordi Roura a penes han confiat aquesta temporada.

Migcamp

La línia estel•lar de l’equip de Vilanova, la qual formen Xavi Hernández, Sergio Busquets i Andrés Iniesta, els quals reben el suport puntual de Leo Messi, la gran estrella del conjunt blaugrana. El tècnic empordanès haurà de procurar, això si, que els dos jugadors vallesans i el futbolista manxec arribin a l’eliminatòria en un estat físic adient. Altres homes amb els que pot comptar el cos tècnic barcelonista són Alex Song, Thiago Alcántara i Cesc Fàbregas, que com ja va succeir l’any passat contra el Chelsea, no ha arribat a la ronda de semifinals en el seu millor moment.

Davantera

Messi, un home, com es va poder veure en l’eliminatòria contra el PSG, bàsic, decisiu i fonamental per al seu equip, és la clau en aquesta línia del conjunt català. Pel que fa als seus dos acompanyants en atac, el lluitador i incansable Pedro Rodríguez sembla tenir el lloc assegurat, mentre David Villa és ara per ara el favorit per completar la davantera barcelonista, encara que també tenen oportunitats de jugar el xilè Alexis Sánchez, un jugador que és molt valorat pels tècnics, i, en menor mesura, l’elèctric i vertical Cristian Tello, que per a molts ha fet suficients mèrits per ser titular.

Percentatge del Bayern: 50%.
Percentatge del Barça: 50%.

A la foto una imatge de Messi i Ribéry, a l’encontre d’anada al Camp Nou dels quarts de finals de la Lliga de Campions 2008/2009, jugat entre les dues esquadres. Es comenta que probablement aquell va ser el millor partit del Pep Team.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: SEVILLA 2006

Entrenador: Juande Ramos (foto).
Estrella: Dani Alves.
Altres jugadors bàsics: Jesús Navas, Frédéric Kanouté i Luis Fabiano Clemente.
Equips amb qui s’enfronta: FC Magúncia 05, Zenit Sant Petersburg, Bolton Wanderers, Besiktas SK, Vitória Guimaraes, Lokomotiv Moscou, Lilla Metrôpole, de nou Zenit, FC Schalke 04 i Middlelsbrough FC.

El millor: comença la millor època de la història del Sevilla

Quan l’entrenador manxec Ramos va arribar al Sánchez Pizjuán, es va trobar part de la feina feta per Joaquín Caparrós, però el nou tècnic va saber millorar-la i li va donar al Sevilla, que fins aleshores només havia guanyat una Lliga i tres Copes, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Copes de la UEFA i una Supercopa d’Europa, a més d’una classificació per a la Lliga de Campions.

El pitjor: la Lliga era missió quasi impossible

El Sevilla del segon lustre del decenni passat comptava amb un planter extraordinari, en què hi destacaven, a més dels ja significats Alves, Navas, Kanouté i Luis Fabiano, homes com Andrés Palop, Adriano Corréia o Diego Capel. En una altra època, aquell equip podria haver conquistat perfectament la Lliga, però llavors Barça o Madrid, o tots dos al mateix temps, eren rivals molt complicats.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: CSKA MOSCOU 2005

Entrenador: Valeri Gazzaev.
Estrella: Vágner Love (foto).
Altres jugadors bàsics: Sergei Ignaxevitx, Daniel Carvalho i Iuri Zhirkov.
Equips amb qui s’enfronta: Benfica SL, Partizan Belgrad, FC Auxerre, FC Parma i Sporting Club Portugal.

El millor: primer equip rus en guanyar un torneig europeu

Durant l’època de la Unió Soviètica, dues entitats de l'estat van aconseguir guanyar torneigs europeus: els ucraïnesos del Dinamo de Kiev i els georgians del Dinamo de Tbilisi, que van obtenir dues Recopes i una Supercopa els primers i una Recopa els segons. Tanmateix, cap equip rus va ser capaç de conquistar un campionat i només el Dinamo de Moscou va jugar una final de la mateixa Recopa.

El pitjor: triomf i desaparició

Va ser força inesperat que els CSKA de Moscou, que aquella mateixa temporada havia disputat la fase de grups de la Lliga de Campions, arribés a la final de la Copa de la UEFA, en la qual es va imposar a l’Sporting Club de Portugal al mateix estadi José Alvalade de Lisboa, però també ha constituït un sorpresa que l’entitat moscovita no hagi tornat a fer res massa rellevant a Europa.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA EN SEMIFINALS

Avui a Nyon es portarà a terme el sorteig de les semifinals de la Lliga de Campions, en què el Barça pot quedar aparellat, d’adversari més complicat a més senzill, sempre parlant des de la teoria, amb Real Madrid, Bayern Munic o Borussia Dortmund.

REAL MADRID

Entrenador: José Mourinho.
Capità: Iker Casillas.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Onze tipus: Diego López, Álvaro Arbeloa, Raphäel Varane, Sergio Ramos, Fabio Coentrao, Sami Khedira, Xabi Alonso, Ángel di María, Mesut Özil, Cristiano Ronaldo i Karim Benzema.

Aspectes favorables al Barça

- L’afer Mourinho – Casillas.
- L’equip blanc no juga una final de la Lliga de Campions des de l’any 2002.
- La pressió del Real Madrid, doncs no aconseguir aquest any el trofeu seria considerat un fracàs.

Aspectes contraris al Barça

- L’estat de forma de Ronaldo.
- Mourinho sembla haver trobat la tàctica adient per jugar-li al Barça.
- Un més que probable ambient caldejat sembla afavorir el Real Madrid.

BAYERN MUNIC

Entrenador: Jupp Heynckes.
Capità: Philip Lahm.
Estrella: Thomas Müller.
Onze tipus: Manuel Neuer, Philip Lahm, Daniel van Buyten, Dante Bonfim, David Alaba, Luiz Gustavo Dias, Bastian Schweinsteiger, Thomas Müller, Toni Kroos, Franck Ribéry i Mario Mandzukic.

Aspectes favorables al Barça

- Sembla que la marxa de Heynckes, que serà substituït per Pep Guardiola, no ha estat voluntària.
- Malgrat no encaixar cap gol contra el Juventus, la defensa sembla que segueix sent la línia més feble de l’equip.
- L’estat de forma d’Arjen Robben i Mario Gómez no sembla el més adient.

Aspectes contraris al Barça

- El Bayern sembla l’equip més en forma dels quatre semifinalistes.
- Amb la Bundesliga ja conquistada, concentració en la Champions.
- Uns jugadors de caire ofensiu (Müller, Robben, Kroos, Ribéry, Mandzukic, Gómez i Claudio Pizarro) que poden fer estralls en la sempre irregular defensa blaugrana.

BORUSSIA DORTMUND

Entrenador: Jürgen Klopp.
Capità: Sebastian Kehl.
Estrella: Robert Lewandowski.
Onze tipus: Roman Wendenfeller, Lukasz Piszczek, Neven Subotic, Matts Hummels, Marcel Schmelzer, Ilkay Gündogan, Sebastian Kehl, Mario Götze, Jakub Blaszczykowski, Marco Reus i Robert Lewandowski.

Aspectes favorables al Barça

- Cap jugador del Dortmund ha disputat mai unes semifinals de la Champions.
- Els enormes problemes que ha tingut l’equip de Klopp per desfer-se del Màlaga.
- Leo Messi podria ocasionar molts problemes a una defensa més física que no pas hàbil.

Aspectes contraris al Barça

- Amb la Bundesliga impossible, plena concentració en la Lliga de Campions.
- El gran estat de forma de futbolistes com Gündogan, Götze, Reus o Lewandowski.
- És l’esquadra més modesta dels semifinalistes i la pressió no serà tan forta per als seus jugadors.

A la foto, una imatge de Messi i Ronaldo de l'eliminatòria de semifinals de la Champions 2010/2011, disputada entre Barça i Madrid.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: VALÈNCIA 2004

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrella: Rubén Baraja (foto).
Altres jugadors bàsics: Santi Cañizares, David Albelda i Vicente Rodríguez.
Equips amb qui s’enfronta: AIK Solna, Maccabi Haifa, Besiktas SK, Glençlerbirligi FC, Girondins Bordeus, Vila-real CF i Olympique Marsella.

El millor: una temporada espectacular

El València 2003/2004, entrenat pel madrileny Benítez, es va proclamar campió tant del campionat de Lliga com de la Copa de la UEFA, convertint-se l’entitat valencianista en la primera i única institució en haver assolit les antigues Copa de Fires i Copa de la UEFA, precedents de l’actual Lliga Europa. La societat llevantina va completar una de les èpoques més espectaculars de la seva història.

El pitjor: el final dels bons temps

Però els problemes del València, que persisteixen encara durant els nostres dies, no trigarien en arribar. Arran de guanyar dues Lligues, la UEFA analitzada i una Copa del Rei, a més d’arribar dos anys seguits a la final de la Lliga de Campions, el club va iniciar una important crisi econòmica, social i esportiva. Després dels títols de l’any 2004, Benítez va abandonar Mestalla i va fitxar pel Liverpool.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BAYERN MUNIC

Després de dos títols consecutius de la Bundesliga conquistats pel Borussia de Dortmund, equip que a més va humiliar el Bayern de Munic en l’última final de la Pökal, no hi havia massa confiança en el conjunt entrenat pel veterà Jupp Heynckes, que també havia perdut contra el Chelsea, a la tanda de penals, la final de la Lliga de Campions en el mateix estadi Allianz Arena de la capital bavaresa.

Tanmateix, ha estat el títol més clar, senzill i indiscutible de la història, en particular, del Bayern, i, en general, del torneig. L’equip bavarès, que pràcticament no ha tingut cap moment de dubte durant la totalitat de la competició, ha aconseguit matemàticament la Bundesliga quan encara resten sis jornades per finalitzar el campionat, un fet excepcional.

Els màxims adversaris del campió, per dir-ho d’alguna manera perquè tots es troben a moltíssims punts de l’equip de Munic, han estat el mateix bloc de Dortmund, molt concentrat aquesta temporada en la Champions League; el Bayer Leverkusen, amb la seva habitual irregularitat, i el Schalke 04, que va patir una important crisi durant l’inici de la segona volta, que el va allunyar de la lluita pel títol.

Entre els jugadors del Bayern, que poden fer història i aconseguir el triple Bundesliga – Pökal – Champions en aquest exercici, hi han destacat especialment el porter Manuel Neuer, el capità Philip Lahm, el lateral austríac David Alaba, cada vegada més consolidat com a home important del planter; el veterà Bastian Schweinsteiger, el francès Franck Ribéry, els mitges punta Thomas Müller (foto), el futbolista més regular del bloc campió, i Toni Kroos, i el davanter serbi Mario Mandzukic, que ha rendit per sobre del que es podia esperar en un principi, sense oblidar el migcampista navarrès Javi Martínez, el fitxatge més car en la història del club i que ha alternat el lloc de titular amb el de suplent. Pel contrari, no ha estat la millor campanya de l’holandès Arjen Robben i de l’atacant hispano – alemany Mario Gómez.

LA PROBLEMÀTICA DELS CENTRALS DEL BARÇA

Des de què Pep Guardiola es va convertir, l’estiu de l’any 2008, en entrenador del FC Barcelona, fins als nostres dies, amb Tito Vilanova i Jordi Roura com a màxims responsables tècnics del club, sembla tenir-hi lloc una maledicció al lloc de central, on només han actuat amb certa assiduïtat, encara que també han estat víctimes de freqüents lesions, el capità Carles Puyol i Gerard Piqué. Les dificultats han estat tantes que dos centrecampistes, Touré Yaya i Javier Mascherano, han hagut de jugar en aquesta demarcació amb continuïtat, fins el punt que l’argentí ja s’ha reconvertit definitivament.

Els altres casos han estat els següents:

Rafael Márquez. Es tractava d’un jugador que entusiasmava Guardiola, i fins i tot el va arribar a situar per davant de Puyol, però les continuades lesions físiques van impedir que el mexicà tingués continuïtat.

Eric Abidal (foto). Lateral esquerre indiscutible en els equips del tècnic de Santpedor, posteriorment el francès va actuar de central, demarcació que ja ocupava a la selecció francesa. Va oferir també un gran rendiment, però una greu malaltia el va apartar dues vegades dels terrenys de joc.

Gabriel Milito. Turmentat per les lesions, la majoria d’elles de gran gravetat, a penes va jugar els dos anys que va coincidir amb Guardiola. Es va retirar l’any 2010.

Martín Cáceres. El defensa uruguaià sembla que va arribar avalat pel mateix preparador bagenc, però l’actual jugador del Juventus mai es va adaptar a les característiques de la reraguarda blaugrana, fonamentalment per les seves dificultats a l’hora de pujar la pilota.

Dmitro Txigrinski. De forma una mica sorprenent, Guardiola va lluitar frenèticament per aconseguir el seu fitxatge i la directiva de Joan Laporta va haver d’invertir-hi molts diners pel seu traspàs. Només va estar una temporada a l’entitat, en la qual va jugar molt poc i no va saber adaptar-se.

Andreu Fontàs. Després de triomfar al Barça B, el central de Banyoles va ascendir al primer equip, però va comptar amb escasses oportunitats i més tard va ser víctima d’una greu lesió. Actualment està cedit al Mallorca, on no disposa de massa minuts.

Marc Bartra. Es tracta d’un home que havia donat un excel•lent rendiment al filial, tant de central com de lateral dret, però el defensa de Sant Jaume dels Domenys a penes té oportunitats de Vilanova i Roura en l’actual temporada.

Marc Muniesa. Va debutar al primer equip durant la primera temporada de Guardiola, però fins a l’estiu passat no va ascendir-hi. Una greu lesió a la pretemporada li va frustrar una cessió a l’Ajax i actualment juga de nou al Barça B.

L’AFER MOURINHO / CASILLAS

Ja fa temps que José Mourinho i Iker Casillas, respectivament entrenador i capità del Real Madrid, no mantenen bones relacions, fet que es va agreujar quan el tècnic portuguès va decidir situar el porter a la banqueta i donar-li la titularitat al jove i inexpert Antonio Adán.

Posteriorment a aquell afer, Casillas es va lesionar i l’entitat madridista va fitxar Diego López, llavors suplent del Sevilla, al mercat d’hivern. El meta gallec, que ja havia format part dels equips inferiors de la institució blanca, està donant un excel•lent rendiment i per exemple va ser clau en l’eliminatòria de Champions contra el Manchester United.

Una vegada recuperat el capità, Mourinho va alinear López en el matx de Lliga de Campions davant el Galatasaray, mentre Iker va presenciar el partit des de la llotja del Santiago Bernabéu. Posteriorment, el portuguès ha anunciat que Diego continuarà a la Lliga de titular i molta gent ha parlat d’humiliació i menyspreu del preparador lusità cap al porter madrileny.

Estic d’acord en què Mourinho no ha estat correcte en la forma (a aquestes altures demanar-li a l’entrenador blanc finesa sembla un acudit), però penso que en el fons el tècnic té raó. A la història del Real Madrid de les últimes dècades han hagut futbolistes que semblaven ser titulars per “decret”, també a la selecció espanyola, com eren per exemple els casos de Fernando Hierro, Manolo Sanchís, Michel González, Emilio Butragueño i més recentment Raúl González. Pel que fa al combinat espanyol, malgrat les dures crítiques que van rebre, Javier Clemente va deixar de convocar els tres representants de la Quinta del Buitre, mentre Luis Aragonés va prescindir de Raúl, cosa que ha seguit fent Vicente del Bosque. Casillas podria ser-ne un nou capítol i si alguna cosa positiva té Mourinho és la personalitat.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: FC PORTO 2003

Entrenador: José Mourinho (foto).
Estrella: Anderson Luis da Souza Deco.
Altres jugadors bàsics: Vítor Baia, Jorge Costa i Vanderley Fernandes Derlei.
Equips amb qui s’enfronta: Polònia Varsòvia, Àustria Viena, Racing Lens, Denizlispor FC, Panathinaicòs FC, Lazio Roma i Celtic FC.

El millor: l’inici dels èxits de Mourinho

Fins a la temporada 2002/2003, la carrera d’entrenador de Mourinho havia quedat clarament en un segon pla, doncs havia exercit d’ajudant de tècnics com Bobby Robson i Louis van Gaal. No obstant, amb la Copa de la UEFA analitzada, el preparador portuguès, que aquell any també va guanyar la Lliga, es va començar a convertir en un dels millors entrenadors del futbol europeu.

El pitjor: el millor encara havia d’arribar

Molts experts es van pensar que la UEFA de 2003 era el sostre d’aquell llegendari Porto de Mourinho, en el qual hi destacaven homes com el futur jugador del FC Barcelona Deco o els veterans Baia i Costa, però un any més tard, els dragoes van meravellar amb la consecució de la Lliga de Campions, que van conquistar a Gelserkirchen davant el també sorprenent Mònaco.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: FEYENOORD ROTTERDAM 2002

Entrenador: Bert van Marwijk.
Estrella: John Dahl Tomasson (foto).
Altres jugadors bàsics: Paul Bosvelt, Robin van Persie i Pierre Van Hooijdonck.
Equips amb qui s’enfronta: FC Friburg, Glasgow Rangers, PSV Eindhoven, Internazionale FC i Borussia Dortmund.

El millor: 28 anys després

El Feyenoord de Rotterdam va començar la dècada dels 70 com un coet, obtenint per exemple la Copa d’Europa de 1970 i la Copa de la UEFA de 1974, però seguidament va arribar una època molt fosca de l’esquadra holandesa, sobretot pel que fa al pla internacional. La Copa de la UEFA de 2002, conquistada a més a l’estadi Feyenoord De Kuyp, en va ser una de les excepcions.

El pitjor: un petit oasi enmig del desert

Com ja he indicat, la història del Feyenoord entre 1975 i 2001 va ser una època molt negativa, amb escassos èxits, període en el qual, per exemple, només va ser capaç de guanyar dues edicions de l’Eredivisie. La Copa de la UEFA analitzada va tenir lloc amb un tècnic de prestigi, l’exseleccionador holandès Van Marwijk, i futbolistes de qualitat com Tomasson, Van Hooijdonck o un jove Van Persie.

LA CULPA ÉS DELS FUTBOLISTES

Després dels partits que la selecció espanyola ha afrontat contra Finlàndia i França, tots dos de classificació per al Mundial 2014, tres jugadors del FC Barcelona, Jordi Alba, Xavi Hernández (foto) i Pedro Rodríguez, han tornat lesionats.

Els casos d’Alba i Xavi són els que presenten més polèmica perquè el lateral de l’Hospitalet va actuar uns 10 minuts lesionat contra Finlàndia, doncs Vicente del Bosque ja havia realitzat els tres canvis reglamentats, mentre el centrecampista de Terrassa acabava de sortir d’una altra lesió i els metges del Barça havien aconsellat que no s’enfrontés a França.

Ara m’imagino que tant afeccionats del club blaugrana com mitjans de comunicació catalans criticaran la Federació Espanyola, els metges de la selecció i Del Bosque per haver permès que Alba acabés el partit davant els escandinaus i Xavi jugués la totalitat del matx enfront els francesos, però crec que seria molt injust.

Si algú té la culpa, aquesta és dels futbolistes, doncs tots dos coneixien el seu estat i saben perfectament quin és el club que paga les seves nòmines. En el cas del defensa ho puc entendre perquè encara s’ha de guanyar un lloc al combinat estatal (el lateral de l’Arsenal Nacho Monreal arriba amb força), però no entenc l’exemple del migcampista, un home amb suficients galons per prendre decisions, encara que aquestes potser no agradin a Madrid.

EL MES DE MARÇ ESPORTIU

Futbol

Millor futbolista català: Jordi Alba (FC Barcelona).
Millor futbolista espanyol: Andrés Iniesta (FC Barcelona).
Millor futbolista mundial: Leo Messi (FC Barcelona / Argentina).

General

Millor esportista catalana: Sílvia Domínguez (Bàsquet).
Millor esportista català: Joaquim Rodríguez (Ciclisme).
Millor esportista espanyola: Ruth Beitia (Atletisme).
Millor esportista espanyol: Rafael Nadal (Tennis).
Millor esportista mundial femenina: Tina Maze (Esquí / Eslovènia).
Millor esportista mundial masculí: Leo Messi (Futbol / Argentina).

A la foto el tennista mallorquí Rafa Nadal.