EQUIPS HISTÒRICS: LA ITÀLIA DE VITTORIO POZZO

Quasi 80 anys després d’haver guanyat el seu segon Mundial consecutiu, el tècnic italià Vittorio Pozzo continua sent l’únic seleccionador que ha obtingut dues vegades la Copa del Món. Ho va aconseguir amb l’Squadra Azzurra el 1934 i 1938, en dos campionats força diferents l’un de l’altre.

Itàlia 1934. Malgrat iniciar el torneig amb un espectacular 7 a 1 davant els Estats Units, els amfitrions ho van passar posteriorment molt malament per imposar-se a Espanya en quarts de final, Àustria en semifinals i Txecoslovàquia a la final. Els espanyols, que van cedir en un partit de desempat, i els austríacs es van queixar amargament de la duresa mostrada pels italians. Pel que fa a la final, Orsi va neutralitzar l’avantatge que havien establert els txecoslovacs, mitjançant Puc, i Schiavio, en els darrers minuts, va donar el títol a l’equip de Pozzo. El joc de la selecció transalpina no va convèncer pràcticament ningú malgrat la presència del mític Meazza.

Aquell mundial de 1934 també va passar a la història pel molt protagonisme que van assolir Benito Mussolini i el moviment feixista que llavors governava Itàlia. Sempre quedarà per a la memòria la imatge dels jugadors locals, saludant braç en alt el Duce, poc abans de celebrar-se la final. Aquesta relació entre esport i dictadures d’extrema dreta es va observar només dos anys més tard, durant la celebració dels Jocs Olímpics de Berlín en plena era nazi d’Adolf Hitler, i 40 anys després, quan Argentina va organitzar el Mundial en l’època del règim militar de Jorge Salvador Videla.

França 1938. Itàlia va arribar al país veí una altra vegada amb Pozzo de preparador, però només amb tres jugadors que havien estat en el certamen de 1934, el ja citat Meazza, Ferrari i Guaitia. Malgrat iniciar el campionat amb una complicada victòria davant la modesta Noruega, els italians van realitzar un torneig extraordinari i van superar el conjunt amfitrió en quarts de final, el Brasil en semifinals i Hongria a la final. En aquest darrer partit, Collaussi i Piola van ser els grans protagonistes del matx al marcar dos gols cada un, mentre que per Hongria van anotar Titkos i Sarosi. En aquell Mundial el gran futbol fet per l’equip de Pozzo no va oferir cap dubte.

Després del campionat celebrat a França, la Copa del Món, llavors coneguda com a Copa Jules Rimet, va obrir un parèntesi debut a l’inici, una any més tard, de la II Guerra Mundial. El torneig tornaria el 1950 al Brasil.

Entrenador: Sandro Pozzo.
Un onze: Olivieri, Serantoni, Ferraris, Monti, Guaita, Meazza, Ferrari, Piola, Schiavio, Colaussi i Orsi.
El millor: Pozzo és l'únic tècnic que ha guanyat dos Mundials / Meazza, un dels primers mites del futbol italià / el joc a la Copa Jules Rimet de 1938.
El pitjor: la duresa al Mundial de 1934 / molta diferència de jugadors entre les dues Copes Jules Rimet / conviure amb el feixisme de Benito Mussolini.

ELS FITXATGES DEL BARÇA

Després del fracàs que ha suposat la temporada 2006/2007, el FC Barcelona ha realitzat quatre fitxatges aquest estiu i tant el president Joan Laporta com el secretari tècnic Txiki Begiristáin donen per finalitzada les altes del pròxim exercici, encara que fins el 31 d’agost, quan es tanca el mercat estival, poden passar moltes coses.

L’anàlisi personal de les noves contractacions del Barça és el següent:

Thierry Henry. Es tracta d’un magnífic futbolista, amb una classe tècnica excel·lent, gran habilitat en el regat, golejador, complet, polivalent i amb molta experiència. Segons la meva opinió és, juntament amb el seu compatriota Zinedine Zidane i Ronaldo, el millor jugador del món de l’última dècada. No obstant hi veig dos punts negatius: el primer que arriba una mica tard i el segon saber si serà capaç de superar massa anys en què s’ha acostumat sovint a ser segon a l’Arsenal, a pesar de la conquista d'alguns títols amb els londinencs. Malgrat tot, crec que és un fitxatge molt encertat i que pot motivar que Ronaldinho i Eto’o es posin les “piles”.

Touré Yaya. És evident que aquesta darrera temporada al centre del camp del Barça li han mancat condició física, força, garra, múscul i molts centímetres. És veritat que Frank Rijkaard s’ha vist moltes vegades obligat a alinear els anomenats “tres petits” (Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Deco) per la baixa forma de Rafa Márquez, José Edmílson i Thiago Motta. Per tot això, i tenint en compte que Edmílson es troba greument lesionat i Motta és transferible, el fitxatge del centrecampista ivorià em sembla molt encertat i necessari.

Eric Abidal. Malgrat la regularitat de Gio van Bronkhorst i les bones maneres de Sylvinho, sempre s’ha comentat que un dels punts foscos del millor Barça de Rijkaard era el lateral esquerre. A més a més, durant l’última temporada, l’holandès no ha estat gens encertat i el brasiler a penes ha comptat per a l’entrenador. És lògic doncs que un dels fitxatges de l’estiu hagi estat un lateral esquerrà com Abidal, home que ha demostrat la seva vàlua tant a l’Olympique de Lió com a la selecció francesa. El defensa gal aportarà més força a la banda esquerra, sempre exposada als forats que deixa Ronaldinho.

Gabriel Milito. Segur, fort, disciplinat, lluitador, bon marcador, molt de caràcter, esperit guanyador, capacitat de lideratge, gran personalitat, tècnica més que acceptable, especialista en el joc aeri, etc. Qué més es pot demanar en un defensa central ? L’argentí ha realitzat quatre temporades fantàstiques al Saragossa i ja és titular en una selecció que sempre s’ha caracteritzat per tenir excel·lents futbolistes en la seva demarcació. A més, amb l’arribada de Milito, Rijkaard pot haver trobat el complement ideal del capità Carles Puyol, compensar els problemes físics que acostuma a tenir Márquez i dosificar més el veterà Liliam Thuram.

En definitiva, penso que el FC Barcelona ha fitxat força bé aquest estiu, però els resultats sempre són una incògnita. Allò que si que és cert és que Begiristáin, al qual he criticat força en altres ocasions, ha fet ara una tasca extraordinària.

DUNGA

Mundial d’Espanya 1982: Brasil disposa de jugadors extraordinaris com Zico, Sócrates, Falcao, Júnior, Leandro o Eder, tots ells d’un nivell tècnic excel·lent, i realitza una primera fase de campionat brillant i meravellosa. No obstant, quan la Itàlia física i lluitadora s’interposa en el camí de la Canarinha, aquesta cau eliminada del torneig.

Va ser llavors quan des del país sud-americà es van plantejar molts temes: podia Brasil guanyar Mundials fiant-ho tot només a la classe tècnica i al "jogo bonito" ? Havia canviat molt el futbol des del punt de vista físic ? Havien d’entrar a l’equip nacional futbolistes lluitadors, però sense màgia i fantasia ?

La selecció brasilera havia obtingut els títols mundials a Suècia 1958, Xile 1962 i Mèxic 1970 amb jugadors tècnicament fantàstics (Pelé, Garrincha, Didí, Vavá, Zagallo, Carlos Alberto, Jairzinho, Gérson, Tostao o Rivelino), sense a penes futbolistes físics i amb porters discrets. No obstant, a partir de la dècada dels 70, el futbol va començar a canviar i la condició física va convertir-se en un fet essencial i imprescindible en qualsevol conjunt futbolístic.

Mitjan la dècada dels 80, mentre Zico no acabava de triomfar a l’Udinese i Sócrates fracassava a la Fiorentina, un centrecampista desconegut anomenat Dunga triomfava a l’equip de la capital toscana. Dunga era brasiler, però es trobava a les antípodes del que en aquell temps es coneixia com un jugador d’aquesta nacionalitat. Escassament tècnic, era immensament lluitador, no donava una pilota per perduda, tàcticament era idoni per a qualsevol entrenador i comptava amb un nivell físic excel·lent.

Poc després, Dunga va debutar com a internacional absolut amb la Seleçao i els sectors més puristes del país no es podien creure el que veien. Tanmateix, la renovació va anar cap endavant, i després dels fracassos de Mèxic 1986 i Itàlia 1990, Brasil arribava al Mundial d’Estats Units 1994 amb la transició plenament realitzada.

Carlos Alberto Parreira, llavors seleccionador, va alinear al campionat nord-americà jugadors de classe exquisida, com Romário o Bebeto, però va situar també un gran porter com Taffarel i futbolistes de força com Mazinho, Mauro Silva i el mateix Dunga, que a més exercia de capità. Brasil va aconseguir a Los Angeles, 24 anys després de l’anterior títol, convertir-se en campiona mundial.

Vuit anys després, un altre preparador, Luiz Felipe Scolari, va decidir alinear a Corea i Japó tres grans estrelles al davant (Ronaldo, Rivaldo i un jove Ronaldinho), amb el suport de dos laterals que jugaven pràcticament d’extrems (Cafú i Roberto Carlos), però l’actual seleccionador portuguès va situar dos jugadors molt físics al centre del camp (Gilberto i Kléberson), tres centrals forts (Roque Júnior, Edmílson i Lúcio) i un porter (Ricardo) que oferia totes les garanties. El resultat va ser el pentacampionat mundial.

Parreira, de nou nomenat entrenador pel Mundial d’Alemanya 2006, va cometre l’error de fer jugar junts Kaká, Ronaldinho, Adriano i Ronaldo, en un moment en què a més els tres últims es trobaven en molt baixa forma. Brasil, que no va superar els quarts de final després d’haver jugat tres finals consecutives (també va disputar la de França 1998 que va perdre contra l’equip amfitrió), va tornar a fracassar i això va propiciar el canvi de Parreira... per Dunga.

Dunga ha estat molt criticat en la curta trajectòria que porta com a seleccionador, però acaba d’obtenir la Copa Amèrica a Veneçuela malgrat anar al torneig sense Ronaldinho, Kaká i altres estrelles. Amb un conjunt defensivament segur, molt tàctic, disciplinat i no absent de futbolistes magnífics com Robinho, la Canarinha ha estat capaç de superar clarament a la final de Maracaibo un combinat argentí amb totes les seves figures.

BERND SCHUSTER TORNA AL REAL MADRID

Ara fa quasi 20 anys (19 concretament) Bernd Schuster va fitxar per primer cop pel Real Madrid, llavors com a futbolista, després d’una polèmica sortida del FC Barcelona. Ara, com a entrenador, l’alemany torna al Santiago Bernabéu.

Schuster va ser contractat pel Barça la tardor de 1980, poc més tard de guanyar amb Alemanya l’Eurocopa disputada a Itàlia i ser una de les grans estrelles del torneig. El llavors centrecampista va romandre vuit anys al Camp Nou, un període ple d’alts i baixos, de factors positius i negatius, de partits gloriosos i d’encontres per oblidar.

Entre els períodes dolços de l’alemany a Barcelona podríem significar els primers partits vestit de blaugrana (jo en vaig ser testimoni del seu debut al Camp Nou contra l’Atlético de Madrid i va ser una autèntica exhibició), la seva depurada tècnica, els espectaculars llançaments de falta, les passades a més de 40 metres (jo no he vist mai un jugador millor en aquesta faceta) i indiscutiblement la Lliga 1984/1985, la qual va obtenir el Barça després d’onze anys de sequera i amb un rendiment prodigiós de Schuster, que va recordar el de Johan Cruyff en la històrica Lliga 1973/1974.

Entre les fases amargues cal destacar quan va insinuar que un dels seus entrenadors, el seu compatriota Udo Lattek, bevia massa cervesa, el dia que va caure greument lesionat a San Mamés arran d’una dura entrada d'Andoni Goikoetxea, el fet que decidís marxar de l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, després de ser substituït per Terry Venables a la final de la Copa d’Europa davant l’Steaua, que es quedés una temporada en blanc arran d’aquest succés o que portés el president Josep Lluís Núñez als jutjats.

Schuster va romandre dues temporades al Real Madrid. En la primera d’elles, que va coincidir amb la cinquena Lliga consecutiva de la Quinta del Buitre i companyia, va tenir un rendiment notable, però tot es va espatllar en el segon exercici, enfrontant-se també al president Ramón Mendoza i abandonant el club per la porta del darrere, com havia fet a Barcelona. L’alemany va acabar els seus dies futbolístics a l’Atlético de Madrid i com a entrenador ha dirigit el Xerez, Shakhtar Donetz, Llevant i Getafe.

LA VALENTIA DE CALDERÓN

Quan l’estiu del 2006 Ramon Calderón va guanyar les eleccions del Real Madrid, la seva idea era la de fitxar Bernd Schuster, que acabava de completar la seva primera temporada al Getafe, com a nou entrenador. No obstant, Pedja Mijatovic, que havia estat nomenat director tècnic de l’entitat, va convèncer el president perquè contractés Fabio Capello.

Calderón, a causa de la imperant necessitat de guanyar títols després de tres anys de sequera al Santiago Bernabéu, va acceptar la proposta del montenegrí, doncs la experiència de Capello era bàsica per aconseguir com a mínim un torneig de caràcter oficial.

El tècnic italià, malgrat els molts problemes que han aparegut al llarg de la campanya, ha complert i el Real Madrid s’ha acabat proclamant campió de Lliga. Tanmateix, i a pesar de l’èxit, Calderón ha decidit imposar el seu criteri, ha convençut Mijatovic de la no continuïtat de Capello i Schuster s’ha convertit en el nou entrenador blanc. La decisió del president pot ser més o menys encertada (el temps ho dirà), però no hi ha cap dubte que es tracta d’una acció força valenta.

Sempre parlant des de la teoria, el Madrid de Schuster serà un equip que desplegui un futbol més atractiu, ofensiu i espectacular que el que ha realitzat l’equip dirigit per Capello en el darrer exercici. També és molt probable que el nou Madrid perdi menys punts al Bernabéu i que no pateixi tant per superar conjunts clarament inferiors.

No obstant, també és molt possible que el grup de Schuster no tingui la mentalitat suficient per aixecar partits com els que va aconseguir remuntar el quadro de Capello en les últimes jornades de la Lliga passada o que no sigui capaç de sumar tants punts com a visitant, faceta en què el Madrid entrenat per l’italià va assolir una marca històrica l’exercici anterior.

Allò que és cert és que Calderón vol ser fidel a la història del Real Madrid, una entitat que s’ha caracteritzat quasi sempre per alternar futbolistes de classe exquisida (Di Stfano, Puskas, Amancio, Velázquez, Del Bosque, Butragueño, Michel, el propi Schuster, Laudrup, Raúl, Figo, Zidane, Ronaldo o Beckham) amb jugadors lluitadors que mai donen per perdut un partit (Marquitos, Pirri, Benito, Santillana, Juanito, Stielike, Chendo, Sanchís, Hierro, Morientes o Makelélé). A l’època de Florentino Pérez de president van ser immensa majoria els primers i amb Capello van prendre la iniciativa els segons. Ara Calderón intenta retornar l’equilibri al Bernabéu.

PARTITS HISTÒRICS: ITÀLIA - ALEMANYA, 4-3 (1970)

Poques vegades podem gaudir de partits de gran espectacularitat com el que es va viure al mundial de 1970, a l’estadi Azteca de la capital mexicana, però encara és més difícil si els equips que el protagonitzen són dos conjunts tan cerebrals i resultadistes com ho han estat tants cops en la història del futbol les seleccions d’Itàlia i Alemanya. Això si, llavors uns i altres tenien uns planters extraordinàriament brillants.

D’una banda l’Squadra Azzurra, llavors vigent campiona d’Europa i dirigida per Ferrucio Valcareggi, comptava amb homes com Enrico Albertossi, Giancinto Facchetti, Tarcisio Burgnich, Sandro Mazzola, Antonello Riva, Roberto Boninsegna o el gran Gianni Rivera (foto), conegut amb el sobrenom de Bambino di Oro.

D’altra banda Alemanya, en aquell moment vigent sots-campiona mundial i amb Helmut Schön de seleccionador, alineava futbolistes de la categoria de Sepp Maier, el Kaiser Franz Beckenbauer, Karl-Heinz Schnellinger, Wolfgang Overath, Jürgen Grabowski, el veterà Uwe Seeler i el formidable golejador Gerd Torpede Müller.

Italians i alemanys es van trobar a les semifinals del que molts consideren el millor
Mundial de la història, el de Mèxic 1970. El partit transcorria de manera molt normal, amb un únic gol aconseguit pel transalpí Boninsegna, però tot va començar a canviar a partir de l’empat de Schnellinger al minut 90, el qual forçava la pròrroga.

El que va succeir en el temps suplementari va ser un fet que podríem catalogar de sorprenent, increïble i excepcional: Müller va avançar molt aviat Alemanya, cosa que semblava definitiva tenint en compte l’ofici germànic a l’hora de mantenir avantatges, però Burgnich va igualar i Riva va posar una altra vegada per davant Itàlia. Un altre gol de Müller va equilibrar de nou el matx, però un minut més tard Rivera va fer el 4-3 que seria definitiu. Cinc gols a la pròrroga, molt probablement una marca històrica almenys en partits de tanta importància i transcendència.

Aquella Itàlia de 1970 era un equip magnífic, probablement el millor grup de la seva història (fins i tot més gran que els quatre conjunts que s’han proclamat campions del món), però va tenir la poca fortuna d’enfrontar-se al gran Brasil de Pelé i companyia, possiblement la millor formació que ha vist el futbol de tots els temps, i l’Azzurra va perdre la final per un contundent 4-1.

EQUIPS HISTÒRICS: FC BARCELONA 73/74

Els anys 50 van ser una època daurada per al FC Barcelona, amb dues etapes diferents: la primera protagonitzada per l’anomenat equip de les Cinc Copes, amb Fernando Daucik d’entrenador, i la segona amb el mag Helenio Herrera de tècnic. Entre els futbolistes de la dècada cal destacar mítics noms com els de Ramallets, Segarra, Gonzalvo II, Gonzalvo III, Basora, César, Kocsis, Czibor, Suárez o el gran Kubala.

No obstant, la derrota a la final de la Copa d’Europa de 1961, a Berna contra el Benfica, i la crisi econòmica, que va obligar a vendre Suárez a l’Inter de Milà, sense oblidar la retirada de grans jugadors com Kubala, van originar potser la pitjor crisi en la història del club, durant uns tristos anys 60. El club blaugrana va estar 14 anys sense guanyar el títol de Lliga, encara que es van conquistar tres Copes i una Copa de Fires durant el període.

El 1973, el llavors president Agustí Montal va decidir fitxar el millor futbolista mundial del moment: Cruyff (a la foto amb Sotil). El davanter holandès, que havia assolit tres Copes d’Europa consecutives amb l’Ajax, no va poder debutar al campionat de Lliga, debut a problemes burocràtics, fins a la sisena jornada, en què el Barça ocupava la penúltima posició de la taula classificatòria. Una vegada Cruyff va debutar, ho va fer marcant dos gols al Granada, al Camp Nou (4-0), l’equip, entrenat pel tambñe neerlandès Marinus Michels, va iniciar una ratxa imparable de resultats, es va situar líder abans de finalitzar la primera volta, va guanyar la Lliga al Molinón de Gijón, a manca de cinc jornades per al final, i va romandre 26 encontres imbatut.

Un apartat especial mereix l’històric triomf davant el Real Madrid al Santiago Bernabéu per 0-5. Asensi, en dues ocasions, el mateix Cruyff, Juan Carlos i Sotil van marcar en un partit magnífic i espectacular del conjunt català contra el seu etern rival.

Malauradament per a l’afecció barcelonista, aquell títol només va ser un èxit aïllat, tenint en compte que el club no guanyaria un altre torneig oficial fins el 1978 (Copa del Rei) i no obtindria una altra Lliga fins a 1985, 11 anys després. Cruyff mai més va repetir, ni de bon tros, la seva excepcional primera temporada i l’equip se’n va ressentir força.

Entrenador: Marinus Michels.
Un onze: Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Marcial, Asensi, Rexach, Cruyff i Sotil.
El més positiu: un títol de Lliga després de 14 anys de sequera / el que va fer aquella temporada Cruyff només ho han pogut igualar Ronaldinho i Messi / l'històric 0-5 del Bernabéu.
El més negatiu: que la cosa només durés un any / el ràpid aburgesament de jugadors com Marcial, Rexach o el mateix Cruyff / el 4-0 que els catalans, sense Cruyff, van encaixar a la final de Copa contra el Real Madrid.

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2006/2007: SEVILLA FC

DADES GENERALS DEL CAMPIÓ

Entrenador: Juande Ramos (a la foto amb el president José María del Nido).
Estrella: Kanouté.
Altres jugadors bàsics: Palop, Alves i Poulsen.
Onze tipus: Palop, Alves, Navarro, Escudé, Puerta, Navas, Renato, Poulsen, Adriano, Kanouté i Luis Fabiano.
Equips amb qui s’enfronta des de quarts de final: Real Betis, Deportivo Coruña i CD Getafe.
El millor: ser capaç de guanyar un torneig a finals de juny després d’una temporada tan llarga.
El pitjor: les polèmiques als quarts de final contra el Betis.

DADES GENERALS DEL TORNEIG

Final: Sevilla FC – CD Getafe, 1-0.
Golejador: Kanouté.
Seu: Santiago Bernabéu (Madrid).
Semifinalistes: FC Barcelona i Deportivo Couña.

Ja vaig realitzar un article sobre el Sevilla quan l’equip de Juande Ramos va aconseguir la seva segona Copa de la UEFA el passat mes de maig i ara recordaré els tres títols que l’entitat andalusa ha conquistat aquesta darrera temporada. El Sevilla ha guanyat els mateixos campionats en 13 mesos (una Copa del Rei, una Supercopa d’Europa i dues Copes de la UEFA) que en tota la seva història anterior (una Lliga i tres Copes).

Supercopa d’Europa (agost de 2006). Mentre el Sevilla preparava amb la màxima concentració el torneig que es disputa a l’estadi Lluís II de Mònaco, els jugadors del Barcelona, que havien recollit nombrosos premis a la gala prèvia, gaudien del glamour de Montecarlo i feia la sensació que pensaven que el matx el guanyarien, com diria el desaparegut Helenio Herrera, sense baixar de l’autocar. Resultat: els andalusos derroten i humilien el flamant campió de la Champions League (3-0).

Copa de la UEFA (maig de 2007). El Sevilla renova el títol aconseguit un any abans davant el Middlesbrough a Eindhoven arran de superar a Glasgow, a la tanda de penals, un extraordinari, admirable i lluitador Espanyol. L’equip d’Ernesto Valverde va igualar dues vegades el marcador (el segon cop a la segona part de la pròrroga malgrat jugar només amb deu homes), però el Sevilla va aprofitar la seva experiència i l’habilitat del seu porter Andrés Palop per endur-se el títol en els llançaments de penal.

Copa del Rei (juny de 2007). Malgrat arribar a la final del Santiago Bernabéu molt desgastat físicament, el Sevilla va ser capaç de treure forces d’on pràcticament ja no existeixen i va vèncer el sorprenent Getafe gràcies a un gol de Kanouté en els primers minuts de l’encontre. Els andalusos obtenien la seva quarta Copa de la història.

No es pot oblidar tampoc que el grup de Juande ha aconseguit aquest any aprovar la seva assignatura pendent: classificar-se per a la Lliga de Campions. Si és capaç de superar la fase prèvia d’agost, el Sevilla es podrà mesurar a grans esquadres europees com Milan, Inter, Roma, Manchester United, Chelsea, Liverpool, Arsenal i Olympique Lió... sense oblidar Real Madrid, Barça i València.

LES DADES DE LA TEMPORADA 2006/2007 (INTERNACIONAL)

Campió de la Lliga de Campions: Milan (foto).
Campió de la Copa de la UEFA: Sevilla.
Campió de la Supercopa: Sevilla.
Equip revelació de la temporada: Espanyol.
Millor entrenador: Juande Ramos (Sevilla).
Entrenador revelació: Ernesto Valverde (Espanyol).
Millor jugador: Kaká (Milan).
Millor porter: Andrés Palop (Sevilla).
Millor defensa: Paolo Maldini (Milan).
Millor centrecampista: Steven Gerrard (Liverpool).
Millor davanter: Kaká (Milan).
Jugador revelació: Cristiano Ronaldo (Manchester United).
Màxim golejador (bota d’or): Francesco Totti (Roma).
Millor jugador espanyol: Andrés Palop (Sevilla).
Millor jugador català: Dani Jarque (Espanyol).
Onze de la temporada: Palop (Sevilla), Alves (Sevilla), Nesta (Milan), Maldini (Milan), Riise (Liverpool), Gerrard (Liverpool), Pirlo (Milan), Seedorf (Milan), Cristiano Ronaldo (Manchester United), Drogba (Chelsea) i Kaká (Milan).

UN BARÇA SENSE JUGADORS HOLANDESOS

La setmana passada Gio van Bronkhorst (foto), després de quatre temporades al club, va abandonar el FC Barcelona per tornar al seu primer equip professional, el Feyenoord de Rotterdam. D’aquesta forma, el vestidor del Camp Nou s’ha quedat sense cap futbolista holandès, fet que no succeïa des de la temporada 1996/1997. Aquests han estat tots els jugadors holandesos que han passat pel Barça, des de l’arribada de Johan Cruyff el 1973:

Johan Cruyff (1973-1978). La primera campanya de Cruyff al Camp Nou va ser excepcional i és molt probable que ni abans ni després cap futbolista hagi realitzat una temporada tan extraordinària en la història del club. Podríem afirmar que el títol de Lliga 1973/1974, aconseguit després de 14 anys de sequera, va ser una obra personal del millor futbolista del món de la dècada dels 70. No obstant, Cruyff no va poder repetir mai més aquell exercici inicial i ni tan sols s’hi va acostar: la segona temporada va pagar l’esforç del Mundial d’Alemanya, a la tercera es va enfrontar a l’entrenador alemany Hennes Weisweiller, a la quarta va ser polèmicament expulsat per l'àrbitre madrileny Melero Guaza, truncant l'afer una excel·lent ratxa personal i col·lectiva, i a la cinquena i última es va limitar a complir. Sens dubte, la seva etapa de tècnic, de 1988 a 1996, va ser en general força millor.

Johan Neesquens (1974-1979). Quan va arribar al club, va provocar que el gran equip que va guanyar la Lliga 1973/1974 es desequilibrés per la sortida del davanter peruà Hugo Sotil, que es va quedar sense fitxa a l’espera d’una nacionalització que va trigar massa temps. Tanmateix, Neesquens va acabar convertint-se en un gran ídol al Camp Nou, especialment per la gran entrega que va mostrar en els cinc anys a l'entitat, i la seva marxa el 1979 va provocar enormes protestes contra el nou president de l’entitat, Josep Lluís Núñez. Ara fa un any va tornar al club per convertir-se en segon entrenador.

Ronald Koeman (1989-1995). Els seus inicis al club van ser força complicats i fins i tot es van escoltar qualificatius com “armari” o "paquet". No obstant, a partir de la seva segona temporada, es va erigir en un dels grans líders del Dream Team (quatre Lligues i una Copa d'Europa entre altres títols), contegiant amb el seu caràcter l’equip, posant-se el grup a la seva esquena quan les coses es torçaven i, evidentment, marcant el gol que va donar la primera Copa d’Europa a l’entitat catalana, el 1992 a Wembley. Posteriorment va tenir una curta experiència com a integrant de l’organigrama tècnic de Louis van Gaal.

Richard Witschge (1991-1993). Quan va arribar al Barça, Cruyff va assegurar que havia fitxat el millor “10” d’Europa, però l’interior esquerre pràcticament mai va tenir l’opció de desbancar el trio de estrangers format per Koeman, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov.

Jordi Cruyff (primer equip, 1995 - 1996). El seu pare el va pujar al primer equip quan va iniciar-se la crisi del Dream Team. Com era d'esperar, el seu ascens va portar tota mena de suspicàcies, però la veritat és que Jordi ho va fer bastant bé. Se'n va anar poc després de ser destituït el seu progenitor.

Michael Reiziger (1997-2004). Va ser el primer dels molts holandesos que va contractar el Barça durant l’època de Van Gaal i el seu rendiment va ser força positiu i regular, com ho demostren les seves set campanyes al club blaugrana (rècord d'un fubolista de la seva nacionalitat al club).

Ruud Hesp (1997-2000). Va ser l’autèntica sorpresa en les dues primeres temporades de Van Gaal. Va deixar Vítor Baia a la banqueta, va tenir un rendiment extraordinari i va ser clau en el títols guanyats (dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa) durant la primera etapa del polèmic entrenador. En la seva tercera i última campanya les coses es van tòrcer considerablement.

Winston Bogarde (1998-2000). Va rebre força xiulets i protestes en les seves actuacions al Camp Nou i penso que la majoria de vegades molt injustos. Crec que molts seguidors van pagar amb la seva persona les diferències que tenien amb Van Gaal.

Philip Cocu (1998-2004). Sis temporades al club caracteritzades per la regularitat, un rendiment força alt i un comportament professional extraordinari (el seu primer exercici va ser excel·lent i decisiu en la consecució de la Lliga). Hi va haver certa polèmica quan se li va donar la baixa el 2004 després d’haver realitzat una brillant campanya, la primera amb Joan Laporta i Frank Rijkaard.

Boudewijn Zenden (1998-2000). Fitxat teòricament per alliberar Rivaldo de la banda esquerra, Zenden va haver de carregar constantment amb fama de mal centrador fins els seus darrers dies al Barça. El seu rendiment va ser en general bastant decebedor.

Patrick Kluivert (1998-2004). Va començar força bé i va ser un home clau per a l’equip durant força exercicis, però amb el pas del temps, el seu estat de forma va baixar en picat, suposadament, per no fer una vida massa apropiada per a un futbolista. Va demostrar poca capacitat de lideratge arran de les marxes de Luis Figo i Rivaldo.

Frank de Boer (1999-2003). El seu fitxatge, i el del seu germà bessó, va ser un autèntic “culebrot” i la llarga espera potser no va valer massa la pena perquè el rendiment de Frank va ser força discret durant les quatre temporades i mitja que va jugar al Camp Nou, sent el responsable d’enormes errors defensius.

Ronald de Boer (1999-2000). Fins i tot va tenir pitjor fortuna que el seu germà i poques vegades va gaudir de la titularitat. Es comentava que Van Gaal només volia Frank.

Marc Overmars (2000-2004). El fitxatge més car de la història del Barça (altres informacions opinen que ho és el de Javier Saviola), és un dels casos més estranys que he observat en un futbolista. Arran d’una gravíssima lesió, quan encara era jugador de l’Ajax, abans del seu pas per l’Arsenal, semblava patir més problemes de tipus psicològic que no pas físic, encara que alguns pensaven que el que veritablement tenia era força cara dura. Malgrat tot, va romandre quatre anys al Camp Nou i la seva primera campanya va ser força correcta.

Giovanni van Bronkhorst (2003-2007). Fitxatge d’última hora de la primera temporada de Rijkaard, Gio ha donat un gran rendiment en els seus quatre anys al club, encara que amb el pas dels anys les coses han anat empitjorant.

Edgar Davids (2004). Com va afirmar en el seu dia Rijkaard, Davids va ser fitxat al mercat d’hivern de l'exercici 2003/2004 per donar equilibri a un equip que encara seguia enfonsat després de l’era de Joan Gaspart. Amb el centrecampista, el Barça va fer una segona volta de Lliga superba, però el jugador va decidir marxar a l’Inter de Milà l’estiu següent.

Mark van Bommel (2005-2006). Malgrat que penso que és un magnífic futbolista, i un dels més complets d’Europa, Van Bommel no va tenir massa regularitat en el seu únic any barcelonista. Crec que no es va acabar d’adaptar al sistema de Rijkaard.