Mancava molt poc temps per començar el Mundial de 1978, organitzat precisament per Argentina, i el seleccionador César Luis Menotti va decidir, per donar entrada al veterà Beto Alonso, descartar de la selecció definitiva un joveníssim i llavors desconegut futbolista de 17 anys anomenat Diego Armando Maradona. L’”Albiceleste” es proclamaria unes setmanes més tard per primer cop campiona mundial.
Maradona sembla que va pair aviat l’enorme disgust i, quan encara era jugador del modest Argentinos Juniors, abans de fitxar pel “seu” Boca Juniors, es va convertir en un dels millors futbolistes del món, fet que va motivar la seva espectacular contractació pel FC Barcelona el 1982. Aquell mateix any va disputar el seu primer campionat del món a Espanya, on tant el “Pelusa” com Argentina, encara dirigida per Menotti, van fer un paper bastant decebedor.
El 1986, després d’una tempestuosa experiència de dos anys al Barça, Maradona era ja integrant de la plantilla del Nàpols, equip que amb la presència del mitja punta argentí va passar de ser un modest del futbol italià a un dels millors conjunts del país transalpí i del continent europeu. Aquell any el Mundial es va jugar a Mèxic i Argentina s’hi va presentar amb un grup, a les ordres de Carlos Salvador Bilardo, format per futbolistes d’equip elegits per complementar la gran estrella, malgrat la presència de jugadors de gran qualitat com Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga o Jorge Valdano.
Des del primer moment es va poder observar que l’estat de forma de Maradona era extraordinari i, després de superar la fase de grups davant la vigent campiona Itàlia, Bulgària i Corea del Sud, Argentina es va imposar a la veïna Uruguai (1-0) en vuitens de final; Anglaterra (2-1) en quarts de final; Bèlgica (2-0) en semifinals, i Alemanya Federal (3-2) en la final.
Un capítol a part mereix el partit davant Anglaterra de quarts de final: Maradona va fer els dos gols del seu equip i tots dos van passar a la història: el primer el va aconseguir amb la mà, la qual es va anomenar “la mà de Déu”, i el segon és un dels gols més bells i espectaculars de la història, en el qual l’astre argentí va agafar la pilota al centre del camp, va driblar tots els jugadors anglesos que es va trobar, va fer el mateix amb el porter Peter Shilton i va aconseguir una diana inversemblant. Posteriorment, en semifinals, Maradona tornaria a fer els dos gols contra la selecció de Bèlgica.
Pel que fa a la final, Maradona va cedir el protagonisme golejador als seus companys, en un partit molt estrany disputat a l’estadi Azteca de Mèxic contra Alemanya. José Luis Brown i Valdano van situar abans del descans el 2 a 0 en el marcador i aquest resultat es va mantenir fins els darrers compassos del xoc. A partir de llavors el matx va embogir i Rudy Völler i Karl-Heinz Rummenigge, en una reacció que va recordar la gran Alemanya dels 70, van igualar l’encontre, però en els últims instants Burruchaga va fer el 3 a 2 definitiu, el qual convertia Argentina en bicampiona mundial.
Quatre anys més tard, el 1990 a Itàlia, Argentina jugaria la seva quarta final mundialista, però els alemanys es van prendre la revenja de 1986. El 1994, als Estats Units, Maradona va jugar el seu quart i últim Mundial, el qual va haver d’abandonar arran de donar positiu en un control. En aquell precís instant es va iniciar la llarga decadència de l’”Albiceleste”, a la qual no va poder fer ressorgir el mateix Maradona com a seleccionador.
Entrenador: Carlos Salvador Bilardo.
Un onze: Pumpido, Cucciuffo, Brown, Ruggeri, Olarticoechea, Giusti, Batista, Enrique, Maradona, Burruchaga i Valdano.
El millor: un excepcional Maradona, guanyar la final del Mundial de 1986 quan pitjor estaven les coses i tornar a diputar la final de la Copa del Món quatre anys més tard.
El pitjor: un equip fet per a la gran estrella, la selecció no comptava amb la tècnica de França o Brasil I l'ostracisme de Passarella, el capità de la campiona del Mundial de 1978.
No hay comentarios:
Publicar un comentario