Era l’any 2003 i el FC Barcelona, després de la nefasta era de Joan Gaspart com a president de la institució, es trobava en una gravíssima crisi esportiva, econòmica i social. Tot això va començar a canviar amb l’arribada de Joan Laporta a la presidència de l’entitat el mes de juny, acompanyat de directius bàsics com Sandro Rosell o Ferran Soriano.
Rosell, que es va convertir en el vicepresident esportiu, va aconseguir el fitxatge de Ronaldinho (a la foto amb Leo Messi i Samuel Eto’o), qui, malgrat que encara no havia obtingut grans èxits tret del Mundial de 2002, era ja un dels futbolistes més mediàtics del món. El brasiler tenia ofertes més importants de Manchester United i el Real Madrid galàctic de Florentino Pérez, però el llavors jugador del París Saint-Germain va preferir el repte del Barça.
Tres anys més tard, el club català, molt especialment gràcies al joc, els gols, les assistències, el compromís i l’alegria de l’astre brasiler, havia conquistat dos campionats de Lliga, dos de la Supercopa d’Espanya i un de la Champions League, la segona copa d’Europa en la història de l’entitat blaugrana. A més a més, la institució barcelonista havia aconseguit, de la mà de Soriano, una important recuperació econòmica, encara que en el pla social la situació no va millorar massa, amb la dimissió el 2005 de Rosell i quatre directius afins.
Tanmateix aquell Barça no era només Ronaldinho i hi formaven part altres nom il·lustres, començant pel tècnic Frank Rijkaard i continuant per futbolistes decisius com Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, Ludovic Giuly, Eto’o o un joveníssim Messi.
No obstant, després d’assolir la Lliga de Campions contra l’Arsenal, a l’estadi Saint-Denis de París, van arribar al Camp Nou l’autocomplaença, la indisciplina i la manca de compromís, especialment per part de Ronaldinho, i aquell Barça es va acabar enfonsant en la mediocritat.
Entrenador: Frank Rijkaard.
Un onze: Valdés, Oleguer, Puyol, Márquez, Van Bronkhorst, Xavi, Deco, Iniesta, Messi, Eto'o i Ronaldinho.
El més positiu: els millors anys de Ronaldinho, l'oportunisme d'Eto'o i els partits d'Stamford Bridge i San Siro de la Champions League 1995 / 1996.
El més negatiu: la decadència causada per l'autocomplaença després del títol de Saint - Denis, la "dimissió" de Ronaldinho i les polèmiques d'Eto'o.
Rosell, que es va convertir en el vicepresident esportiu, va aconseguir el fitxatge de Ronaldinho (a la foto amb Leo Messi i Samuel Eto’o), qui, malgrat que encara no havia obtingut grans èxits tret del Mundial de 2002, era ja un dels futbolistes més mediàtics del món. El brasiler tenia ofertes més importants de Manchester United i el Real Madrid galàctic de Florentino Pérez, però el llavors jugador del París Saint-Germain va preferir el repte del Barça.
Tres anys més tard, el club català, molt especialment gràcies al joc, els gols, les assistències, el compromís i l’alegria de l’astre brasiler, havia conquistat dos campionats de Lliga, dos de la Supercopa d’Espanya i un de la Champions League, la segona copa d’Europa en la història de l’entitat blaugrana. A més a més, la institució barcelonista havia aconseguit, de la mà de Soriano, una important recuperació econòmica, encara que en el pla social la situació no va millorar massa, amb la dimissió el 2005 de Rosell i quatre directius afins.
Tanmateix aquell Barça no era només Ronaldinho i hi formaven part altres nom il·lustres, començant pel tècnic Frank Rijkaard i continuant per futbolistes decisius com Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, Ludovic Giuly, Eto’o o un joveníssim Messi.
No obstant, després d’assolir la Lliga de Campions contra l’Arsenal, a l’estadi Saint-Denis de París, van arribar al Camp Nou l’autocomplaença, la indisciplina i la manca de compromís, especialment per part de Ronaldinho, i aquell Barça es va acabar enfonsant en la mediocritat.
Entrenador: Frank Rijkaard.
Un onze: Valdés, Oleguer, Puyol, Márquez, Van Bronkhorst, Xavi, Deco, Iniesta, Messi, Eto'o i Ronaldinho.
El més positiu: els millors anys de Ronaldinho, l'oportunisme d'Eto'o i els partits d'Stamford Bridge i San Siro de la Champions League 1995 / 1996.
El més negatiu: la decadència causada per l'autocomplaença després del títol de Saint - Denis, la "dimissió" de Ronaldinho i les polèmiques d'Eto'o.
No hay comentarios:
Publicar un comentario