El pròxim dia 22 de maig, a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, es disputarà la final de la Champions League entre Bayern de Munic i Inter de Milà, dos clubs entrenats per dos homes amb passat blaugrana: Louis van Gaal i José Mourinho.
Tots coneixem els problemes que des de fa anys, des dels seus inicis com a tècnic del Chelsea, té Mourinho amb l’afecció del FC Barcelona, fet que motiva que els seguidors del club català, almenys la seva majoria, se situïn a favor del Bayern en la final que tant havien somniat jugar. Curiosament, sembla que les dificultats que hi van haver amb Van Gaal, en les seves dues etapes com a entrenador al Camp Nou, s’hagin oblidat.
L’entorn barcelonista ha estat injust amb moltes persones i ara recordo per exemple els xiulets que han hagut d’escoltar futbolistes com Carles Rexach, Lobo Carrasco, Winston Bogarde o, més recentment, Víctor Valdés. No obstant, penso que Van Gaal va ser el que més va rebre de tots ells.
És cert que el preparador holandès va cometre força errors: la seva rigidesa en els sistemes de l’equip, no donar més llibertat a cracks com Rivaldo, encara que el brasiler va oferir el seu millor futbol quan va actuar a la banda; els seus enfrontaments amb diversos periodistes, algunes rodes de premsa que van passar a la història, omplir el vestidor de jugadors holandesos, en detriment de prometedors futbolistes de la pedrera, o el seu gens dissimulat acostament al president Josep Lluís Núñez a la moció de censura de 1998.
Tanmateix, el tracte que va rebre Van Gaal, tant des d’alguns mitjans de comunicació com de part de l’afecció, potser massa induïda per aquells i també per un irrespirable entorn arran de la destitució de Johan Cruyff el 1996, va ser, sota el meu punt de vista, injust i lamentable. Encara recordo les protestes pel joc que oferia l’equip, que va guanyar, durant les seves primeres dues temporades al club, dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa (va assolir el primer doble Lliga / Copa des de 1959), i els comentaris sobre el fet que havia aconseguit “carregar-se” dos presidents: Núñez el 2000, després de 22 anys com a màxim mandatari de la institució, i Joan Gaspart el 2003.
Doncs ara, set anys més tard de la seva sortida definitiva de l’entitat, Van Gaal és la gran esperança d’alguns seguidors del Barça per no veure Mourinho, que també va ser víctima de cert escarni al Camp Nou en la seva època d’ajudant de Bobby Robson, alçant al Bernabéu la que seria la seva segona Copa d’Europa, sis anys després d’obtenir la primera amb el Porto a Gelserkirchen.
Tots coneixem els problemes que des de fa anys, des dels seus inicis com a tècnic del Chelsea, té Mourinho amb l’afecció del FC Barcelona, fet que motiva que els seguidors del club català, almenys la seva majoria, se situïn a favor del Bayern en la final que tant havien somniat jugar. Curiosament, sembla que les dificultats que hi van haver amb Van Gaal, en les seves dues etapes com a entrenador al Camp Nou, s’hagin oblidat.
L’entorn barcelonista ha estat injust amb moltes persones i ara recordo per exemple els xiulets que han hagut d’escoltar futbolistes com Carles Rexach, Lobo Carrasco, Winston Bogarde o, més recentment, Víctor Valdés. No obstant, penso que Van Gaal va ser el que més va rebre de tots ells.
És cert que el preparador holandès va cometre força errors: la seva rigidesa en els sistemes de l’equip, no donar més llibertat a cracks com Rivaldo, encara que el brasiler va oferir el seu millor futbol quan va actuar a la banda; els seus enfrontaments amb diversos periodistes, algunes rodes de premsa que van passar a la història, omplir el vestidor de jugadors holandesos, en detriment de prometedors futbolistes de la pedrera, o el seu gens dissimulat acostament al president Josep Lluís Núñez a la moció de censura de 1998.
Tanmateix, el tracte que va rebre Van Gaal, tant des d’alguns mitjans de comunicació com de part de l’afecció, potser massa induïda per aquells i també per un irrespirable entorn arran de la destitució de Johan Cruyff el 1996, va ser, sota el meu punt de vista, injust i lamentable. Encara recordo les protestes pel joc que oferia l’equip, que va guanyar, durant les seves primeres dues temporades al club, dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa (va assolir el primer doble Lliga / Copa des de 1959), i els comentaris sobre el fet que havia aconseguit “carregar-se” dos presidents: Núñez el 2000, després de 22 anys com a màxim mandatari de la institució, i Joan Gaspart el 2003.
Doncs ara, set anys més tard de la seva sortida definitiva de l’entitat, Van Gaal és la gran esperança d’alguns seguidors del Barça per no veure Mourinho, que també va ser víctima de cert escarni al Camp Nou en la seva època d’ajudant de Bobby Robson, alçant al Bernabéu la que seria la seva segona Copa d’Europa, sis anys després d’obtenir la primera amb el Porto a Gelserkirchen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario