A mi sempre m’han agradat, en diferents àmbits, els anomenats “dolents”. Així per exemple, pel que fa al món del futbol, he simpatitzat amb personatges polèmics com ara George Best, Eric Cantona, Hristo Stoitxkov o Samuel Eto’o. Potser per aquest motiu, era dels pocs a Barcelona que encara no criticava massa José Mourinho.
Tanmateix, penso que l’entrenador portuguès ja ha superat moltes línees perilloses des de que és entrenador del Real Madrid. Les seves al·lusions als àrbitres, rivals o el calendari per justificar la superioritat del FC Barcelona, la seva explosiva roda de premsa arran de finalitzar l’anada de les semifinals de la Champions League contra el club català o el gest contra el tranquil i pausat Tito Vilanova després d’acabar el matx de tornada de la Supercopa enfront l’etern rival així ho testifiquen.
Els defensors de Mourinho opinen que no són més que tàctiques per posar nerviós el rival i que el seu ús li ha anat prou bé fins el moment. Els detractors del lusità creuen que simplement es tracta d’un personatge maleducat. Jo penso que el comportament del portuguès pot obeir a una complex d’inferioritat i a una obsessió cap a l’entitat blaugrana.
Algú em pot dir que és absurd pensar que té complex d’inferioritat un home que per exemple ha conquistat dues Lligues de Campions, el campionat de Lliga a Portugal, Anglaterra i Itàlia i el de Copa als mateixos països i també a Espanya. No obstant, també s’hauria de recordar que Mourinho no va ser mai un bon futbolista, a diferència de molts entrenadors als quals s’enfronta; va passar molts anys a l’ombra del preparador anglès Bobby Robson i probablement encara no ha aconseguit fer realitat el seu gran somni, que rarament algun dia complirà: entrenar i triomfar al FC Barcelona.
Tanmateix, penso que l’entrenador portuguès ja ha superat moltes línees perilloses des de que és entrenador del Real Madrid. Les seves al·lusions als àrbitres, rivals o el calendari per justificar la superioritat del FC Barcelona, la seva explosiva roda de premsa arran de finalitzar l’anada de les semifinals de la Champions League contra el club català o el gest contra el tranquil i pausat Tito Vilanova després d’acabar el matx de tornada de la Supercopa enfront l’etern rival així ho testifiquen.
Els defensors de Mourinho opinen que no són més que tàctiques per posar nerviós el rival i que el seu ús li ha anat prou bé fins el moment. Els detractors del lusità creuen que simplement es tracta d’un personatge maleducat. Jo penso que el comportament del portuguès pot obeir a una complex d’inferioritat i a una obsessió cap a l’entitat blaugrana.
Algú em pot dir que és absurd pensar que té complex d’inferioritat un home que per exemple ha conquistat dues Lligues de Campions, el campionat de Lliga a Portugal, Anglaterra i Itàlia i el de Copa als mateixos països i també a Espanya. No obstant, també s’hauria de recordar que Mourinho no va ser mai un bon futbolista, a diferència de molts entrenadors als quals s’enfronta; va passar molts anys a l’ombra del preparador anglès Bobby Robson i probablement encara no ha aconseguit fer realitat el seu gran somni, que rarament algun dia complirà: entrenar i triomfar al FC Barcelona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario