Quan el Dream Team de Johan Cruyff es trobava en el seu període àlgid, l’entorn barcelonista va viure temps d’autocomplaença, certa prepotència i una mica de manca de respecte cap el Real Madrid de l’època, el mateix de la decadència de la Quinta del Buitre i el que va perdre dues Lligues consecutives a Tenerife. De vegades, aquesta prepotència tenia lloc a l’interior del club, quan per exemple, pocs dies abans de la final de la Lliga de Campions a Atenes contra el Milan, Cruyff va dir que tenien a Romário, mentre el Milan comptava amb Marcel Desailly, i Hristo Stoitxkov va comentar que recordaria al jugador francès de l’equip italià que Bulgària havia eliminat França a la prèvia del Mundial dels Estats Units. Cal recordar que el Milan va destrossar el Barça a l’estadi Olímpic de la capital grega (4-0) i el francès Desailly va ser el futbolista més destacat del matx.
Uns quants anys més tard, el Barça de Frank Rijkaard, Ronaldinho i companyia va entrar, després de dues temporades triomfants, en l’autocomplaença, la indisciplina i el passotisme. Un equip que hagués pogut fer més història que el Dream Team, es va quedar clarament a mig camí debut a la manca de compromís d’alguns dels millors jugadors d’aquell període, com van ser els casos del mateix Ronaldinho, que se’l veia pràcticament més a les discoteques barcelonines que no pas als entrenaments del club; de Deco, que semblava totalment desmotivat, o de Samuel Eto’o, que va portar la seva fama de bocamoll fins a nivells altíssims.
El Barça de Pep Guardiola (foto) mai ha estat autocomplaent, prepotent, indisciplinat ni passota i crec, coneixent l’entrenador i els seus futbolistes, que afortunadament mai tindrà aquestes característiques. No obstant, hi ha coses, tant a l’entitat com en el seu entorn, que no m’acaben d’agradar.
- Abans de l’inici del partit de Champions entre el Barça i el Viktoria Plzen, un dels periodistes de TV3 va dir: “avui toca golejada”. Penso que va ser una manca de respecte important cap a l’esquadra txeca, que només va caure per 2 a 0 i va tenir el Camp Nou preocupat fins que el conjunt català va fer el segon gol al minut 83.
- Altres periodistes semblen “jugar” i entusiasmar-se amb allò que podríem anomenar “el més difícil encara” i comenten la possibilitat de jugar només en tres o fins i tot dos defenses, en no situar cap defensor nat, en col·locar al mateix temps Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas i Thiago Alcántara, en situar només homes de petita estatura...
- Guardiola està canviant contínuament el sistema defensiu, passant de tres a quatre homes i viceversa. Igualment, mou i canvia de posició constantment els jugadors més ofensius de l’equip. Tot això és bàsic perquè els contraris no assimilin massa bé la tàctica del conjunt blaugrana i també per desorientar l’entrenador i els futbolistes adversaris, però alguna vegada sembla que els més desorientats han estat els propis jugadors barcelonistes.
- Crec que Sergio Busquets és el migcampista defensiu més complet del món i aquesta temporada està passant molts minuts a la banqueta. Guardiola prova de vegades amb Seydou Keita per a la seva demarcació o juga amb tres o quatre homes petits en el centre del camp. Penso que el de Badia del Vallès, almenys contra rivals perillosos, com per exemple el Sevilla, hauria de ser sempre titular.
- Leo Messi és el millor jugador del món i el millor futbolista de la història del FC Barcelona, però no crec que això sigui suficient perquè sigui l’encarregat de llançar la totalitat de penals i faltes, fins i tot quan aquestes són més aptes per a un dretà; abusi de les jugades individuals, tal com va fer repetidament en el xoc davant el Viktoria, o esbronqui un home com David Villa, el qual realitza partit rere partit un treball admirable en benefici del grup.
- L’entorn blaugrana va tan sobrat que em dóna la sensació que està menyspreant en accés el Real Madrid. Penso que el Barça, sobretot pel que fa a la conjunció i a la fortalesa mental, és encara un equip superior a l’entitat blanca, però aquest Madrid és una extraordinària esquadra i suposadament més perillosa que la campanya anterior.
- Deixant ben clar que el sistema del Barça és irrenunciable, em preocupa una mica l’absència d’un pla B quan els contraris es tanquen al darrera, com han fet últimament Viktoria, Sevilla i Granada. És possible que els jugadors del Barça haguessin de provar més el tir des de fora l’àrea, provar més centrades o disminuir les parets i les combinacions quan els partits es traven. Potser no hagués estat malament fitxar un futbolista ofensiu, alt, corpulent, veterà i que accepti la suplència, com en el seu dia va fer el suec Henrick Larsson durant l’etapa de Frank Rijkaard. No oblidem que l’escandinau, per exemple, va canviar la final de la Champions de París contra l’Arsenal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario