Malgrat que el FC Barcelona va jugar una impressionant final contra el Manchester United al nou estadi de Wembley (jo poques vegades, potser cap, he vist un equip jugar una final de forma tan espectacular), no va ser una Champions senzilla per al bloc de Pep Guardiola, que va tenir una trajectòria més irregular que en l’edició de dos anys abans, quan també es va endur el trofeu arran de superar a la final el conjunt d’Alex Ferguson, aleshores a Roma.
Durant la fase de grups, el Pep Team va cedir dos empats als estadis del Rubin Kazan i el FC Copenhaguen, en dos partits no massa convincents de l’esquadra catalana, que comptava llavors amb jugadors mancats de forma per les seqüeles que va deixar el Mundial de Sud-àfrica. Tanmateix, quan encara restava una jornada per al final, el Barça ja havia aconseguit la primera plaça de grup.
En vuitens de final, el club blaugrana es va enfrontar a l’Arsenal d’Arséne Wenger, el seu rival a la final del 2006 i als quarts de final del 2010. L’equip de Guardiola es va trobar, a diferència d’altres xocs enfront la formació londinenca, amb un bloc molt defensiu, situació que va donar molts problemes al conjunt català, que va perdre (2-1) a Londres i va vèncer (3-1) al camp Nou, en un matx en què els anglesos van fer patir fins el final.
Molt menys complicada va ser l’eliminatòria de quarts de final contra el Xakhtar Donetsk, un equip que sempre havia donat molts mals de cap al Pep Team, com per exemple a la Supercopa d’Europa corresponent a l’any 2009. No obstant, el bloc de Mircea Lucescu, a diferència de l’Arsenal, va estar potser massa atrevit i va perdre els dos xocs, el del Camp Nou per un contundent 5 a 1.
En semifinals hi van tenir lloc dos terribles clàssics contra el Real Madrid, en un mes d’abril atapeït d’enfrontaments entre els dos grans del futbol espanyol, doncs poc abans es van portar a terme els encontres de Lliga i el de la final de la Copa del Rei, que els blancs van guanyar a la pròrroga.
El matx d’anada, jugat a l’estadi Santiago Bernabéu, va ser un xoc molt polèmic, doncs Pepe i José Mourinho van ser expulsats, mentre un extraordinari Leo Messi (foto) va decidir l’encontre amb dos gols, el segon d’una factura espectacular. Després del partit, Mourinho va realitzar una de les seves cèlebres i contundents rodes de premsa, la famosa del “¿ Por qué ?”. Molt més tranquil va ser l’enfrontament de tornada al Camp Nou, encara que també hi va haver polèmica per un gol anul•lat a Gonzalo Higuaín. El xoc va acabar amb empat a un gol, amb anotacions de Pedro Rodríguez i Marcelo.
Com ja he assenyalat en el primer paràgraf d’aquest article, la final jugada pel Pep Team a Wembley va ser magistral, adient per posar en vídeo a totes les escoles de futbol. Malgrat que el grup blaugrana, com acostuma a ser habitual a les finals de la Copa d’Europa que ha disputat, va estar una mica perdut els 10 primers minuts del partit, el Barça aviat va controlar perfectament l’encontre i va donar una autèntic recital. Pedro, tot un especialista en marcar en enfrontaments decisius, va obrir el marcador després d’una fenomenal assistència de Xavi Hernández. Posteriorment, Wayne Rooney va empatar i es va arribar al descans amb un enganyós equilibri. En el segon temps, Messi, que va ser la gran estrella de la final, va aconseguir el segon gol barcelonista i, arran d’una meravellosa acció de l’argentí, David Villa va tancar el marcador. Guardiola va alinear l’onze format per Víctor Valdés, Dani Alves, Gerard Piqué, Javier Mascherano, Eric Abidal, Xavi, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Pedro, Messi i Villa. Van entrar més tard el capità Carles Puyol, que per problemes físics només va poder jugar els darrers minuts, Seydou Keita i Ibrahim Afellay.
No hay comentarios:
Publicar un comentario