Quan jo era un adolescent, la majoria de clubs i seleccions de futbol comptaven amb un onze fix que ens apreníem de memòria, tal com va succeir amb l’equip del FC Barcelona que va conquistar la Lliga 1973/1974, el qual constava de Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Marcial, Asensi, Rexach, Cruyff i Sotil.
No obstant, varis factors han influït perquè la situació hagi fet un dràstic gir els últims temps: en primer lloc, Johan Cruyff (foto), un autèntic visionari, va posar de moda a inicis dels 90 les rotacions, durant l’època del Dream Team, les quals, per cert, van rebre grans crítiques. En segon lloc, el calendari futbolístic s’ha incrementat de forma considerable, amb un gran número de partits cada temporada, fet que obliga a dosificar els futbolistes.
Per exemple, en l’època del Pep Team, vam poder observar que Guardiola comptava amb jugadors clarament titulars, però igualment van tenir força minus i un important protagonisme teòrics suplents com Silvinho Mendes, Rafa Márquez, Javier Mascherano, Adriano Correia, Touré Yaya, Seydou Keita, Thiago Alcántara, Isaac Cuenca, Cristian Tello o fins i tot Bojan Krkic, durant la segona campanya del tècnic de Santpedor.
Altrament, aquesta temporada els preparadors del Barça han apostat per un onze fix, tipus o de gala i això comporta dos grans problemes: d’una banda, els futbolistes titulars es poden acomodar sabent que en el pròxim matx, passi el que passi, tornaran a estar presents en l’onze inicial, mentre els suplents poden entrar clarament en un període de desmotivació i sentir-se escassament valorats. D’altra banda, com ja va succeir l’any passat amb Messi, els jugadors importants poden arribar en un estat físic delicat alhora d’afrontar els partits decisius de la temporada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario