Després de cinc mesos de competició oficial, la sensació clara és que Luis Enrique Martínez ha canviat dràsticament , o almenys així ho està intentant, la línia decisiva de joc del FC Barcelona, és a dir, restar importància al centre del camp, que en algunes ocasions ha semblat simplement una zona de transició, i convertir la davantera en el lloc primordial en l’engranatge de l’equip, fet que em sembla, com a mínim, perillós.
Podem posar com a exemples els tres millors equips del Barça de la història recent, i molt probablement els tres blocs més grans de tots els temps de la institució catalana, juntament amb els planters que van dirigir durant la dècada dels 50 del segle passat els entrenadors Ferdinand Daucik, el de les Cinc Copes, i Helenio Herrera. Em refereixo als conjunts que van entrenar els tècnics Johan Cruyff, l’anomenat Dream Team; Frank Rijkaard i Pep Guardiola, els únics que han aconseguit la Copa d’Europa o la Lliga de Campions en la història de l’entitat blaugrana.
El bloc de Cruyff, que, entre altres títols, va conquistar quatre Lligues consecutives i una Copa d’Europa, la primera en la història del club barcelonista, va comptar amb un centre del camp estel•lar, creatiu, sòlid i força poblat, en el qual hi van arribar a figurar jugadors com el significat Guardiola, Guillermo Amor, Eusebio Sacristán, José Mari Bakero o Richard Witschge, unint-se en força ocasions a la línia medul•lar homes com Ronald Koeman, des del darrere, o Michael Laudrup, Jon Andoni Goikoetxea i Txiki Begiristáin, quan reculaven la seva posició.
L’equip de Rijkaard, que, entre altres èxits, va obtenir dues Lligues i una Champions League, va disposar d’una línia de centrecampistes decisiva per als triomfs d’aquell grup, amb jugadors creatius i d’extraordinària classe, com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, i futbolistes que, sense està exempts de tècnica, donaven força, lluita, equilibri i consistència a la zona divisòria, com eren els casos de Rafa Márquez, que durant una campanya va actuar de mig centre; Thiago Motta, José Edmilson, Gabri Garcia, Anderson Luis Deco o Edgard Davids, que només va romandre sis mesos al club, però en va ser un home decisiu. Fins i tot, en algunes circumstàncies, la gran estrella d’aquell conjunt, Ronaldinho de Assis, es convertia en un migcampista més.
Finalment, el grup de Guardiola, molt probablement el millor Barça de la història, i, segons alguns experts, potser també del futbol en línies generals, va tenir un trio, integrat per Sergio Busquets i els ja citats Xavi i Iniesta (foto), que, no només va ser bàsic per als èxits d’aquell equip, que per exemple va assolir tres campionats de Lliga i dues Lligues de campions, sinó també per a la selecció espanyola bicampiona europea i campiona mundial. És molt possible que sense aquests tres jugadors, Leo Messi, que en algunes ocasions va baixar a col•laborar al centre del camp i que va ser la indiscutible figura d’aquell bloc, no hagués estat el millor futbolista del món, doncs com a membre de la selecció argentina mai ha rendit de forma similar. Guardiola també va comptar per al mig camp amb altres homes com Touré Yaya, Seydou Keita, Thiago Alcántara, Javier Mascherano, a qui finalment va reubicar com a defensa central, i Cesc Fàbregas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario