En un article publicat en aquest bloc fa uns dies,
dedicat al Barça de les Cinc Copes, parlava de la Copa Llatina, un torneig que
es va disputar entre finals de la dècada dels 40 i començaments del decenni
dels 50 del segle passat, que enfrontava els campions de Lliga d’Espanya,
França, Itàlia i Portugal i que el FC Barcelona va assolir en dues ocasions.
Els meus pares m’explicaven que, durant els inicis de
la seva relació, van anar a rebre els futbolistes i tècnics del club català
quan aquest va conquistar el seu segon títol del torneig, l’any 1952, i que
Barcelona es trobava plena de gent i pràcticament col·lapsada. Jo llavors no acabava
d’entendre la raó de tant d’enrenou, però segurament les noves generacions
tampoc acabarien de comprendre la causa de perquè va succeir un fet molt
similar quan l’entitat blaugrana va conquistar la seva primera Recopa, l’any
1979.
Amb el temps vaig poder descobrir el prestigi i la
importància que tenia la Copa Llatina si tenim en compte que les 11 primeres
edicions de la Copa d’Europa, entre 1956 i 1966, les van guanyar equips llatins
(Real Madrid, 6; Benfica SL, 2; Inter Milà, 2; AC Milan, 1) i que els
finalistes en van ser 9 (Stade Reims, 2; Real Madrid, 2; Benfica SL, 2;
Fiorentina AC, 1; AC Milan, 1; FC Barcelona, 1), sent l’excepció els alemanys
de l’Eintracht Frankfurt i els serbis del Partizan Belgrad.
El primer campió d’Europa no llatí va ser el conjunt
escocès del Celtic Glasgow, que l’any 1967 es va imposar a l’Inter.
No hay comentarios:
Publicar un comentario