ELS 10 ERRORS DE XAVI HERNÁNDEZ

 

Per començar aquest escrit vull deixar clara constància que penso que Xavi Hernández segueix sent l’home idoni per realitzar la reconversió del FC Barcelona, que, en l’any que porta com a entrenador al Camp Nou, ha aconseguit èxits importants, com classificar sense massa complicacions l’equip català per a la Champions League, quan hi van haver fases de la temporada passada en què semblava molt complicat, i ha tingut la valentia d’asseure a la banqueta llegendes com Gerard Piqué i Jordi Alba.

No obstant, malgrat les convincents victòries la setmana anterior enfront Vila-real i Athletic Club, el preparador de Terrassa està passant pel seu període més complicat com a tècnic barcelonista després que el conjunt blaugrana estigui pràcticament eliminat de la Lliga de Campions i hagi perdut clarament al Santiago Bernabéu el clàssic de Lliga davant el Real Madrid, sense oblidar que un purista com ell no està aconseguint inculcar als seus futbolistes el més bàsic de l’ADN Barça.

La incapacitat per introduir la filosofia que va instaurar Johan Cruyff. Malgrat que el Barça si va poder tenir importants flaixos del passat la campanya anterior, sobretot en el 0 a 4 al Bernabéu, el grup de Xavi normalment actua amb un esquema molt llarg i amb el centre del camp, del qual ell en va formar part un munt d’anys, com a simple línia de transició.

Insistir amb Sergio Busquets. Si, és cert, Xavi ha prescindit en l’actual exercici en molts encontres de Piqué i Alba, però segueix insistint en fer jugar quasi tots els minuts a Busquets, íntim amic seu. El de Badia del Vallès no es troba bé físicament i difícilment pot aguantar un matx complet, però tampoc compta amb un recanvi clar a la plantilla.

Certa obsessió amb Ousmane Dembélé. Molts pensem que el francès és un futbolista diferent i, si es troba afortunat, pot ser brillant en l’u contra u, però el tècnic de Terrassa, que va fer l’impossible per renovar l’extrem, insisteix massa en situar-lo de titular i, com va succeir a San Siro contra l’Inter de Milà, basa gran part del joc de l’equip en la seva persona.

No cal posar extrems purs a les bandes. Cruyff en el Dream Team va situar a la banda jugadors com Gary Lineker, Julio Salinas, Txiki Begiristáin o Hristo Stoitxkov i Pep Guardiola va optar per futbolistes com Samuel Eto’o, Pedro Rodríguez o David Villa (abans Frank Rijkaard va fer el mateix amb Ronaldinho de Assis). Cap d’aquests homes eren extrems purs i moltes vegades el que feien era obrir el camp per aconseguir més espais a l’interior i realitzar diagonals que els apropaven a la porteria rival.

Un centre del camp poc poblat. Com ja va passar molts cops amb Luis Enrique Martínez, molt condicionat pel trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva; Ernesto Valverde, Quique Setién i Ronald Koeman, el centre del camp segueix actuant com una part del camp transitòria i amb poc protagonisme, sent molt estrany que això succeeixi amb un home com Xavi, que va formar amb Busquets i Andrés Iniesta una de les millors línies medul·lars de la història del futbol. Tanmateix, Cruyff i Guardiola utilitzaven un quart futbolista, com Michael Laudrup el primer i el mateixos Iniesta i Messi el segon, per donar-li més consistència. Molts pensem que el vallesà hauria de comptar amb una línia de quatre, amb Pablo Gavi o Pedri González ancorats en alguna de les bandes.

Deixar marxar Miralem Pjanic i Nico González. És veritat que tant el bosnià com el gallec van voler marxar, el primer al Sarshaj FC i el segon cedit al València, però als dos jugadors que millor podien substituir i donar descans a Busquets se’ls podria haver convençut perquè romanguessin al Camp Nou.

Cert victimisme. Podem estar d’acord que a Milà el Barça es va veure greument perjudicat per l’àrbitre i el VAR, però no em van agradar les constants queixes de l’entrenador barcelonista, sobretot perquè essencialment es va perdre pel mal joc del bloc català i el victimisme mai ha solucionat situacions en la història de la societat catalana.

Potser un excés d’optimisme. Crec que Xavi, a diferència del que feia Koeman, fa bé amb imitar el president Joan Laporta i comentar que l’objectiu és guanyar títols, com ha de ser sempre que parlem d’un club de la història i el palmarès del Barça, però aquest fet ha pogut afegir pressió al vestidor.

Lamentar la no arribada de Bernardo Silva. A mi personalment no em va agradar que l’egarenc mostres frustració en una roda de premsa a principis de setembre, poc més tard de tancar-se el mercat de fitxatges i tot i agrair al club els seus esforços, pel no fitxatge del centrecampista portuguès, quan havien estat contractats, malgrat la crisi econòmica de la institució i després d’accionar vàries palanques, Héctor Bellerín, Jules Koundé, Andreas Christensen, Marcos Alonso, Raphinha Dias i Robert Lewandowski.

Actuar amb les línies molt separades. Al contrari del que seria preceptiu si ens instal·lem en la filosofia que ha marcat gran part de les temporades del Barça en el últims 32 anys, les línies actuen molt distanciades, propiciant nombrosos contraatacs dels rivals arran de la pèrdua de la pilota i deixant en una situació molt incòmoda a Busquets.