En
primer lloc vull deixar ben clar que en els dos anys i mig que Xavi Hernández
porta com a entrenador del FC Barcelona ha aconseguit coses força positives,
com acceptar agafar l’equip en un període molt complicat, conquistar una Lliga,
quan els menys pessimistes pensaven que el club català trigaria encara dos o
tres anys en aconseguir-la; establir en el campionat de la regularitat un
extraordinari sistema defensiu, assolir una Supercopa després d’un gran recital
contra el Real Madrid, al qual ja havia superat espectacularment una campanya
abans al Santiago Bernabéu, i ascendir molts futbolistes de la Masia, tot i que
en aquest cas s’ha pogut veure obligat per les lesions.
Tanmateix,
moltes han estat les situacions negatives de l’experiència de Xavi a la
banqueta del Camp Nou, sobretot pel que fa a l’actual temporada: dues vegades
eliminat a la fase de grups de la Lliga de Campions, dues participacions grises
a l’Europa League, no trobar mai la forma d’adaptar el joc de posició i la
resta de característiques de la filosofia que va importar Johan Cruyff i va
perfeccionar Pep Guardiola, una gran quantitat de xocs guanyats per la mínima,
una clara involució en el joc en la present campanya o una preparació física
deficient, que pot ser el motiu de les múltiples lesions que pateix el planter.
No
obstant, i amb diferència, el pitjor han estat les ja tristament cèlebres rodes
de premsa del tècnic de Terrassa, on les queixes, excuses o explicacions alguns
cops inversemblants han estat contínues: donar la culpa als arbitratges i el
VAR (el victimisme mai ha sigut positiu per a la societat catalana), el mal
estat de la gespa, tenir el sol de cara, la mala sort, les lesions, la premsa,
l’entorn o el calendari han significat algunes dels raonaments de Xavi per
trobar les causes dels mals resultats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario