A
diferència d’altres grans èpoques del FC Barcelona, com les de Frank Rijkaard,
que va tenir Ronaldinho de Assis com a gran estrella; de Pep Guardiola, amb Leo
Messi d’inqüestionable crack, o de Luís Enrique Martínez, en què va destacar el
trident atacant format pel mateix Messi, Luis Suárez i Neymar junior, el Dream
Team de Johan Cruyff no va comptar amb un home que destaqués molt per sobre
dels altres, tot i que van ser fonamentals Ronald Koeman, Michael Laudrup i
Hristo Stoitxkov.
Si
bé és cert que per a mi Koeman va ser el jugador més important i Laudrup el més
brillant d’aquell gran equip, Stoitxkov va ser l’únic dels tres que va acabar
guanyant el trofeu al millor futbolista del continent, entre d’altres raons,
per ser el màxim golejador d’aquella meravellosa esquadra, pel seu talent i
qualitat tècnica, per la seva velocitat quan trobava espais i, molt
especialment, per la garra, la lluita i el compromís.
El
davanter búlgar va estar molt a prop d’assolir la Pilota d’Or l’any 1992, el
mateix en què el Barça va conquistar la seva primera Copa d’Europa a l’estadi
de Wembley, però finalment el guardonat va ser l’atacant neerlandès de l’AC
Milan Marco van Basten, que va aconseguir el seu tercer trofeu.
Dos
anys després, curiosament en un any en què el club català va perdre clamorosament
la final de la Lliga de Campions, precisament contra el Milan a Atenes, Hristo
per fi va poder guanyar el premi, el qual li va atorgar Cruyff, com Van Basten
triple vencedor de la Pilota d’Or. Sense desmerèixer els seus mèrits contrets
amb el Barça, Stoitxkov va ser proclamat vencedor sobretot pel seu
extraordinari Mundial amb Bulgària al Estats Units, quan la selecció de l’est
europeu es va convertir en la gran revelació del campionat arran de
classificar-se per a les semifinals, superant potències com Argentina o la
vigent campiona Alemanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario