Per començar aquest article vull deixar clar que el que ha aconseguit Diego Simeone com a tècnic de l’Atlético de Madrid, amb el qual està transitant per la 13a temporada, és extraordinari. Després d’agafar una entitat perdedora, derrotista i molt inestable, el Cholo ha assolit dos campionats de Lliga, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Europa League i dues Supercopes d’Europa, a més de disputar dues finals de la Champions League.
Tanmateix, molts d’aquests èxits els va obtenir amb un grup que, si bé és cert que comptava amb futbolistes de classe i tècnica, en la seva majoria es tractava de jugadors de lluita, brega, físic i múscul. Així mateix, Simeone va fer ús d’un sistema caracteritzat per una fèrria defensa, el contracop i certa especulació amb el resultat, tal com va succeir en les dues finals de la Liga de Campions que va perdre contra el Real Madrid: en la primera va tancar-se al darrera arran d’avançar-se al marcador i en la segona no va rematar un equip blanc desconcertat després d’igualar el partit.
Per a molts experts, actualment el club blanc-i-vermell compta amb la millor plantilla d’Espanya, almenys la més completa, equilibrada i compensada, amb integrants de gran qualitat tècnica com Marcos Llorente, Axel Witsel, Conon Gallagher, Rodrigo Riquelme i, sobretot, Antoine Griezmann i el jove prodigi Julián Álvarez, un dels millors jugadors del món i incomprensiblement no retingut al Manchester City per Pep Guardiola.
Tanmateix, en dos xocs molt importants d’aquesta campanya, els matalassers han actuat com un equip petit: en el matx de Lliga a Montjuïc contra el FC Barcelona, malgrat acabar guanyant, i el passat dimarts en l’anada dels vuitens de final de la Champions, quan no va aprofitar les flaqueses del Real Madrid arran d’empatar l’encontre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario