Dos grans d’Europa, Manchester United i Bayern de Munic, van disputar el maig de 1999, després de molts anys d’absència en finals de la Copa d’Europa, la gran final de la Lliga de Campions a l’estadi Camp Nou de Barcelona.
Els anglesos, dirigits per Alex Ferguson, feia 31 anys que no jugaven una final, fins llavors l’única, i en la qual havien derrotat el Benfica a l’estadi londinenc de Wembley. El quadro britànic tenia les sensibles baixes per sanció del capità Roy Keane i Paul Scholes, però Ferguson comptava amb excel·lents futbolistes com Peter Schmeichel, Ryan Giggs o el mediàtic David Beckham que, debut a les absències, va haver de jugar aquella nit com a mig centre.
El Bayern, entrenat per Ottmar Hitzfeld, feia 12 anys que no disputava una final, la qual havia perdut al Prater de Viena amb el Porto, i 23 anys que no obtenia el títol, des de que va aconseguir-ne el tercer consecutiu al Hampden Park de Glasgow davant el Saint - Etienne. Els bavaresos comptaven amb jugadors com Oliver Kahn, Stefan Effenberg, Mario Basler o el mític Lothar Matthäuss.
Molt aviat, el centrecampista Basler va avançar els alemanys en un llançament de falta i a partir d’aquell moment l’equip de Munic va controlar molt bé el partit, amb un ofici que recordava molt el gran Bayern dels 70, davant un Manchester que es veia totalment impotent i que a penes inquietava la porteria defensada per Kahn.
No obstant, tot va començar a canviar quan Ferguson va donar entrada al terreny de joc dos davanters: Teddy Sheringham (foto) i el noruec Ole Solskjaer. El primer d’ells va rematar de cap un còrner, llançat ja al minut 90, establint un inesperat empat. Tanmateix, el més increïble estava per arribar perquè poc després, quan tothom es trobava disposat a viure la pròrroga, el Manchester va llançar de nou des de la cantonada, Sheringham va tocar la pilota i aquesta va ser enviada al fons de la xarxa per Solskjaer. Davant la incredulitat de tothom, els reds es proclamaven campions d’Europa.
Els anglesos, dirigits per Alex Ferguson, feia 31 anys que no jugaven una final, fins llavors l’única, i en la qual havien derrotat el Benfica a l’estadi londinenc de Wembley. El quadro britànic tenia les sensibles baixes per sanció del capità Roy Keane i Paul Scholes, però Ferguson comptava amb excel·lents futbolistes com Peter Schmeichel, Ryan Giggs o el mediàtic David Beckham que, debut a les absències, va haver de jugar aquella nit com a mig centre.
El Bayern, entrenat per Ottmar Hitzfeld, feia 12 anys que no disputava una final, la qual havia perdut al Prater de Viena amb el Porto, i 23 anys que no obtenia el títol, des de que va aconseguir-ne el tercer consecutiu al Hampden Park de Glasgow davant el Saint - Etienne. Els bavaresos comptaven amb jugadors com Oliver Kahn, Stefan Effenberg, Mario Basler o el mític Lothar Matthäuss.
Molt aviat, el centrecampista Basler va avançar els alemanys en un llançament de falta i a partir d’aquell moment l’equip de Munic va controlar molt bé el partit, amb un ofici que recordava molt el gran Bayern dels 70, davant un Manchester que es veia totalment impotent i que a penes inquietava la porteria defensada per Kahn.
No obstant, tot va començar a canviar quan Ferguson va donar entrada al terreny de joc dos davanters: Teddy Sheringham (foto) i el noruec Ole Solskjaer. El primer d’ells va rematar de cap un còrner, llançat ja al minut 90, establint un inesperat empat. Tanmateix, el més increïble estava per arribar perquè poc després, quan tothom es trobava disposat a viure la pròrroga, el Manchester va llançar de nou des de la cantonada, Sheringham va tocar la pilota i aquesta va ser enviada al fons de la xarxa per Solskjaer. Davant la incredulitat de tothom, els reds es proclamaven campions d’Europa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario