No va ser de la millor manera, mitjançant la Copa Intertoto, ni tampoc de la millor forma, pel valor doble del gol en camp contrari contra el modest club romanès del Gloria Bistrita, però l’Atlético de Madrid va aconseguir tornar a un torneig clàssic europeu el passat dissabte, fet que no succeïa des de la temporada 1998/1999.
Moltes, moltes coses han passat, i la gran majoria d’elles negatives, des de que l’Atlético va guanyar la Lliga i la Copa del Rei el 1996, en el seu únic “doblet” de la història. Llavors el ja desaparegut Jesús Gil es disposava a afrontar el seu novè projecte, que per cert no era ni el més espectacular ni tampoc el que oferia en un principi més expectació. Un tècnic poc mediàtic com Radomir Antic i jugadors d’equip en un onze tipus format per Molina, Geli, Solozábal, Santi, Toni, Caminero, Vizcaíno, Pantic, Simeone, Kiko i Penev.
No obstant l’alegria va durar molt poc i l’Atlético es va convertir de nou en un conjunt sense massa pretensions. Tanmateix ningú esperava el desastre de l’any 2000.
Després de passar, en aquest cas si, el mediàtic Arrigo Sacchi per la banqueta del Vicente Calderón amb més pena que no pas glòria, la família Gil va confiar en un altre entrenador italià: Claudio Ranieri. Aquest tampoc va obtenir bons resultats i acabaria sent cessat, però el pitjor va ser quan hisenda va intervenir l’entitat blanc-i-vermella i va apartar els Gil de la direcció del club. A partir d’aquell moment els “matalassers” es van enfonsar i van caure a la segona divisió.
Jesús Gil, de nou encapçalant la institució, va dir a tots els afeccionats blanc-i-vermells que es mentalitzessin per passar un any a l’”infern” (la segona divisió), però el llavors president i propietari era massa optimista perquè l’Atlético va haver de romandre-hi dos anys, això si, amb el Vicente Calderón quasi sempre ple.
El 2002 els “matalassers” va tornar a la màxima categoria i, si bé és veritat que van aconseguir l’objectiu primordial, estabilitzar-se a primera, l’equip no era capaç de sortir de la mediocritat. Ara fa un any, el productor de cinema Antonio Cerezo, nou president de l’entitat blanc-i-vermella, va donar la direcció tècnica del club al mexicà Javier Aguirre (foto), que havia fet autèntiques meravelles durant la seva etapa amb l’Osasuna.
Aguirre no va fer una bona temporada, però almenys va fer sortir el conjunt madrileny de la part central de la classificació i el va mantenir en zona europea, en ocasions fins i tot de Champions, durant la quasi totalitat del campionat de Lliga, encara que finalment l’Atlético va finalitzar en setena posició i va haver d’intentar-ho de nou a través de la Intertoto, acoseguint, aquest cop si, la classificació per a la Copa de la UEFA.
Moltes, moltes coses han passat, i la gran majoria d’elles negatives, des de que l’Atlético va guanyar la Lliga i la Copa del Rei el 1996, en el seu únic “doblet” de la història. Llavors el ja desaparegut Jesús Gil es disposava a afrontar el seu novè projecte, que per cert no era ni el més espectacular ni tampoc el que oferia en un principi més expectació. Un tècnic poc mediàtic com Radomir Antic i jugadors d’equip en un onze tipus format per Molina, Geli, Solozábal, Santi, Toni, Caminero, Vizcaíno, Pantic, Simeone, Kiko i Penev.
No obstant l’alegria va durar molt poc i l’Atlético es va convertir de nou en un conjunt sense massa pretensions. Tanmateix ningú esperava el desastre de l’any 2000.
Després de passar, en aquest cas si, el mediàtic Arrigo Sacchi per la banqueta del Vicente Calderón amb més pena que no pas glòria, la família Gil va confiar en un altre entrenador italià: Claudio Ranieri. Aquest tampoc va obtenir bons resultats i acabaria sent cessat, però el pitjor va ser quan hisenda va intervenir l’entitat blanc-i-vermella i va apartar els Gil de la direcció del club. A partir d’aquell moment els “matalassers” es van enfonsar i van caure a la segona divisió.
Jesús Gil, de nou encapçalant la institució, va dir a tots els afeccionats blanc-i-vermells que es mentalitzessin per passar un any a l’”infern” (la segona divisió), però el llavors president i propietari era massa optimista perquè l’Atlético va haver de romandre-hi dos anys, això si, amb el Vicente Calderón quasi sempre ple.
El 2002 els “matalassers” va tornar a la màxima categoria i, si bé és veritat que van aconseguir l’objectiu primordial, estabilitzar-se a primera, l’equip no era capaç de sortir de la mediocritat. Ara fa un any, el productor de cinema Antonio Cerezo, nou president de l’entitat blanc-i-vermella, va donar la direcció tècnica del club al mexicà Javier Aguirre (foto), que havia fet autèntiques meravelles durant la seva etapa amb l’Osasuna.
Aguirre no va fer una bona temporada, però almenys va fer sortir el conjunt madrileny de la part central de la classificació i el va mantenir en zona europea, en ocasions fins i tot de Champions, durant la quasi totalitat del campionat de Lliga, encara que finalment l’Atlético va finalitzar en setena posició i va haver d’intentar-ho de nou a través de la Intertoto, acoseguint, aquest cop si, la classificació per a la Copa de la UEFA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario